Ens diuen (i tracten de convéncer-nos, des de molts mitjans de comunicació i en més d'una conversa) que lo que val és lo modern, com si lo modern no s'alimentara de les arrels, com si la tecnologia no tinguera un origen a furgar, a descobrir, com si lo que ara veiem no provinguera en una evolució a partir del passat i del desig de millora. En altres paraules, se'ns tracta d'empényer cap a l'evasió del present i el rebuig del passat i, per contra, fer un culte indiscriminat a la tecnologia i a la innovació, en lloc d'animar-nos a unir l'humanisme, la part humana i emocional, creativa o del pensament lliure i de l'aprenentatge de camins, etc. cap a una presa de decisions més encertada i des de nosaltres (com a responsables i caps de la nostra vida) de cara al futur que, si avança, és gràcies a la millora a partir de la saviesa unida a un desig de canvi, no sols de lo nou...
Dir que una cosa no servix per a res, és una frase molt políticament correcta.
I, parlant de lo políticament correcte, en els anys noranta començà a difondre's allò d'Estudiar no val per a res..., lo que val és treballar. I ací tenim els fruits i, de pas, les alternatives. N'exposaré algunes, com a resultat de la meua experiència i del contacte amb persones interessades per una formació integral (del major número de camps possibles, per part d'un estudiant, d'un home o d'una dona, indistintament de l'edat).
Un món més obert a altres camps del saber ens aportarà una societat més receptiva i més donant. A través de la recepció aprendrà coses que una vida de clausura interior no permetria, ja que u no sabria ni per quin camí anar, ni tractaria d'eixir de l'obscurantisme, molt vinculat a pobles que no han estat caracteritzats precisament per eixir al balcó ni pel seu esperit democràtic o de pactes, com ha sigut el cas del castellà, majoritàriament, ja que si llegim obres com "Agur Aznar" (títol d'una obra política d'Iñaki Anasagasti, polític nacionalista basc que ens parla allí dels continus pactes entre els representants bascos quan l'actual País Basc formava part del Regne de Castella), vorem que també han existit pactes, però no, sovint, sense intents de centralisme, sobretot a partir del segle XVI i, més encara, quan l'any 1640 el comte-duc d'Olivares recomana al rei dels diferents regnes que integren l'Espanya actual i més, reduir-los tots a les lleis de Castella...
Tornant a l'obertura, un castellà (i açò pot servir com a primeres idees), quan va a un restaurant molt conegut d'Alaquàs i pregunta "¿Dónde me pongo?" (frase que jo oïa molt mentres dinava allí), la gran majoria es referia a "¿Dónde quieres que me ponga?". Fins i tot, et responien: "Pues, me pondria... donde tú me dijeras". Ho preguntí a un poc més de deu persones, totes elles castellanoparlants i, llevat d'una, de terres de l'històric regne de Lleó, nascudes en llocs de l'històric regne de Castella, les altres sí eren castellanes (en el sentit històric).
Per contra, si la deia un valencianoparlant fill de valencianoparlants, el significat era "¿Dónde hay espacio libre donde pueda ponerme?", com em comentaren, ja que preferien ser ells i elles qui triarien on s'assentarien definitivament, en lloc de deixar-ho en mans del cambrer. Els valencians no estaven disposats a delegar la possibilitat en qui els n'obria la porta...
Li ho comentí a u dels cambrers:
-- Estic observant que els valencianoparlants i els castellanoparlants no pensen igual encara que empren la mateixa frase quan vos pregunten on poden seure's ('¿Dónde me pongo?') i que, a més, el valencianoparlant no s'ho pensa tant: té molt clar que ell és qui decidix i no se li ocorre dir, per exemple, "No, no, donde tú digas...". Pocs castellanoparlants trien directament.
I em digué, somrient: "Eres muy observador". Semblava que havia donat en el clau.
A finals d'eixe any, vaig parlar amb un castellà natural de La Mancha que, durant la seua joventut, va estudiar en la Universitat de València i que, a hores d'ara, té uns 60 anys i es casà amb una valenciana. Un dia em digué: "El castellano, y yo soy castellano, de La Mancha, es muy desconfiado. La Mancha es una tierra donde todo es llano, la gente se conoce mucho y ha habido mucho oscurantismo. Por contra, Valencia ha sido comercial, ha estado abierta al mar, al comercio marítimo. Y eso se nota". El tema, vos puc assegurar que va sorgir de manera espontània. Encara no he sentit cap testimoni popular de persones valencianes nascudes ací i residents ací de menudes o en la seua joventut que visqueren en unes condicions semblants a les que passava un company meu d'autobus durant uns quants anys, castellà.
El company em deia: "En mi tierra trabajaba de sol a sol, todos los días de la semana, salvo los domingos, en misa". Conclusió: l'home treballava els set dies de la setmana i només parava, com a mínim, durant les misses del diumenge. ¿Qui s'apunta a viure en unes condicions així? Si este home encara viu, tindrà al voltant d'uns 75-80 anys... o un poc més. I afegia: "En cambio, cuando me vine aquí... ¡descansabas los domingos!".
Espanya no és lo que vol contar-se cap a fora que és. Ni és un estat democràtic, ni és un estat on es treballe pel pluralisme i per un federalisme com el dels Estats Units o Gran Bretanya, ni on els polítics (llevat de quatre gats) estan interessats per la gent més enllà dels actes que tenen lloc durant les precampanyes, les campanyes electorals i quan arriben les festes locals, per exemple, ni la marca España seduïx al turista estranger. Molts estrangers preferixen el Mediterrani (un 45% dels turistes així que visiten el País Valencià, triaren la província d'Alacant, durant el 2014, i foren britànics i, en el conjunt del País Valencià, representaven més de la tercera part del turisme estranger), perquè troben que és una terra amb major tradició democràtica, major obertura a l'exterior i amb la ment més oberta. I, respecte al País Basc, lo mateix. I si no, que ens diguen per on entraven les idees noves i per on es movia el comerç cap a Europa durant segles i segles...
A més, molts estrangers saben (i cada volta més) que incloure testimonis com estos en una escola o en una universitat, pot resultar tan atrevit i tan alliberador per a l'estudiant (perquè el fa més persona, més universal i més respectuós amb les persones) i tan impopular per al poder (perquè mestre i l'alumne profund s'allunyen del culte a la bandera, al poder, als himnes patriòtics, a la celebració de les gestes esportives, etc.) que no se'ls trobaran en moltíssimes poblacions espanyoles. Són moltes les associacions d'estrangers que residixen en el País Valencià i que parlen anglés, com ho confirma la premsa gratuïta de la costa valenciana des de Gandia fins a Oriola... Tenen major tradició d'associacionisme, com en el País Basc o Catalunya.
S'ha descobert el vestit de l'emperador i que hi han realitats ben diferents en l'Estat espanyol. Quan un estranger porta ja uns tres o quatre anys ací, com quan una persona que li agrada l'aprenentatge profund, per exemple, aprén anglés, ja no es creu moltíssimes coses i, a més, tendix a interessar-se per lo que fa olor a modernitat, a democràcia, a federalisme, a llibertat d'expressió, a creativitat, a respecte per la població on es viu, amor per la cultura, etc. I comencen a caure mites i tòpics, de la mateixa manera que el Quixot tombà les històries dels llibres de cavalleria per sempre més.
Per això he triat aprendre més anglés i no reforçar tant el castellà, llevat de, quan, per necessitat per a aprendre el valencià, no tinc més remei que depurar-lo de castellanismes i, quan vull interactuar amb una persona de pensament obert i castellanoparlant, fer-ho en castellà (si viu fora del País Valencià i no coneix gens el valencià). La resta ja és història. I el coneixement de la història m'ha aclarit moltes coses que els alts càrrecs en el poder tractaven d'ocultar o silenciar, però no persones de pensament lliure i molt creatives.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada