Per una educació matriarcalista que incloga rondalles en relació amb la terra

Bon dia,

En l'obra "Rondalles alguereses", de Pasqual Scanu, n'hi ha una ("Pegueta") en què una jove de quinze anys i el seu germà (de tretze anys) són forts, vigorosos i amb molta espenta. S'atorga molta importància al treball, a l'economia i a la unió que regnava en casa com també a l'honradesa (p. 100).

Afegirem que associar la dona amb la feblesa, en molts casos, és el resultat d'una instrucció pública obligatòria de línia castellanista, mística i patriarcal que s'ha assimilat, sobretot, arran del triomf del capitalisme (*), encara que hi haja polítics catalanoparlants que preferesquen prioritzar allargar la mà cap a Castella i orientant-la al cel. 

Però ho escriurem i ho transmetrem: els catalanoparlants amb els peus en terra abracen lo matriarcalista, no qui preferiria que fosses un esclau de lo castellà, de lo castellanista i del misticisme procedent de l'altiplà.

I m'incloc entre els qui no actuem mentint intencionadament els altres, sinó entre les que viuen i fan les coses amb bon cor.

(*) "Ley de Instrucción Pública" ('"ley Moyano") de 1857, en vigència fins a 1970. Incloïa allò de "los niños con los niños, las niñas con las niñas". Passa que els castellanistes prefereixen fer la rendivú a Castella i, així, com ara, negar que aquesta instrucció (igualment, acompanyada per vexacions cap als estudiants que eren forçats a assistir-hi) sorgí des de terres castellanes i amb Espanya ja constituïda jurídicament com a Estat (fronteres, constitució, moneda única...). Són temes tabús que plasmem sense embuts.

I, sovint, ho fan en nom de lo políticament correcte i, així, al límit del cinisme i, de pas, del culte al robatori i a la mentira, dos trets que, com considerava Francesc Eiximenis en el segle XIV (capítol 894 de la seua obra "Lo Crestià"), es podien vincular amb el Regne de Castella, allò que podem resumir en el seu famós furtar i mentir. No ho diran molts llibres de text escolars, ni polítics de tot l'àmbit lingüístic, ni historiadors, ni, per exemple, cronistes, però, no per això, deixarà de formar part del passat i de la realitat.