Tot seguit, exposem les pàgines 91-92 de l'explanació, en la versió del 2018.
11.-
Ia Part. El poder polític i cultural central castellà, denominat, actualment,
espanyol, constituït en estat nacionalista centralitzador, de fa 500 anys
ençà, ens ha volgut conduir cap a la destrucció com a Poble històric i
diferenciat.
“L’home
és definit, primordialment, partint de la seua responsabilitat davant els
seus germans i davant la història”. Constitució “Gaudium et Spes”, no. 55.
*[A]
És imprescindible conèixer alguns aspectes i esdeveniments de la nostra
Història, encara que només siga de manera sintètica i incompleta:
[a] Partim, altra vegada, del final del no. 55 de la “Gaudium et Spes”:
*a-1) Hem de situar-nos en la realitat actual, és a dir, els germans, la nostra
societat, però, alhora, cal que coneguem les
nostres arrels i partir-ne, la
història, tal com propugna el Concili Vaticà
II en el text adduït de la “Gaudium
et Spes”. Per aquest motiu, entrem, a poc a poc, entrem, en
alguns moments, en els coneixements històrics més bàsics i, d’aquestes arrels de la nostra identitat ençà, podrem
extraure’n les conseqüències, les quals ens qüestionen com a poble, que actuen
en el nostre temps.
*a-2) El valor social i cultural d’una llengua, sol caminar unit al poder
polític que tenen els qui usen una determinada llengua. Nebrija ja va teoritzar en aquest sentit, a favor del castellà: “La
llengua és companya del Imperio”[1].
*a-3) El centralisme castellà, després de la unió matrimonial dels Reis
Catòlics i, d’una manera especial, amb els seus successors, els Àustries, usà del nostre
confederalisme, col·locant virreis diferents que ens separaven, en el Comtat-Principat sobirà de Catalunya i ens els
diversos Regnes, per a fer difícils i, sovint, impossibles, les nostres reivindicacions,
per a la realització, en expansió, de la nostra nació en tots els aspectes. Separats, poc podíem fer,
ni reivindicar. Ens col·locaren tancats en una
mena de guetos de cada Regne amb els seus virreis al capdavant.
Ens
van promoure la separació i, fins i tot, sustentaren determinades situacions de
desavinença, “aleshores i ara”, entre
els diversos territoris sobirans confederats, els quals constituïen el que ara
es diu la “Corona d’Aragó”. Amb els Reis Catòlics i, sobretot, després
d’ells, la perspectiva de les nostres possibilitats com a societat actuant,
restava subjecta a greus incidències molt negatives de pobresa i de falta de
futur en la població. Era
la marginació que vam patir en la nostra Confederació i en el camp comercial.
*a-4) El Rei, el nostre Rei legal, situat a Madrid, tal com feren en la
nostra Història els Reis sobirans de la nostra Confederació, la qual, amb ells
al capdavant, constituïa encara, teòricament, un Estat sobirà, calia ser centre d’unitat
de tots nosaltres, de tots els nostres territoris confederats, i promotor dels
nostres interessos: un d’ells,
la necessitat d’emigrar i de comerciar i d’establir-nos a Amèrica i en altres
parts del món, amb la nostra identitat, com veurem, amb un poc més de detall,
en la divisió no. 13. Emigrar, aleshores, com ara, era, sovint, una necessitat.
¡S’havia de menjar!
[b]
Amb els descendents dels Reis
Catòlics, començant pels Àustries i deixem córrer els Borbons, la persona del Rei,
resultava una persona estranya i contrària al que eren els nostres drets,
tractant d’excloure’ns i de discriminar-nos en benefici de la persona dels mateixos reis
centralistes i colonitzadors i de Castella.
-*b-1) Després de la que, per a nosaltres, fou la desgraciada i injusta
unió política dels Reis Catòlics, sobretot, en les seues conseqüències, el castellà,
progressivament, es va sobreposar a la nostra llengua, per diversos motius.
Abans de patir els egoismes d’Isabel respecte a Ferran, els territoris dels regnes
de la Corona d’Aragó eren més extensos que Castella. De fet, la defensa de Castella, en moments difícils,
fou obra del seu marit Ferran, amb el seu exèrcit, qui no dubtà a anar a la
guerra en benefici exclusiu d’Isabel. Probablement, Castella s’hagués unit a
Portugal, fet que tenia (i que té) una certa lògica, perquè Portugal i Castella
procedeixen d’un tronc comú. Ferran va promocionar Castella; era un dels
Trastàmares de Castella.
*b-2) Podem recordar, altra vegada, el fet de ser la llengua catalana, fins als Reis Catòlics, a
Europa, la llengua més important després del llatí. En el segle XV, va adquirir gradualment una certa
importància el toscà, la llengua que, actualment, denominem italià. L’entrada
de la casa de Trastàmara, després del Compromís de Casp, també ajudà a una
petita presència del castellà entre nosaltres.
*b-3) Que pensen ara, els castellans, ara denominats espanyols (per
apropiació indeguda del terme), que hagués sigut al revés: que Ferran s’hagués
sobreposat políticament a Isabel, fet que hauria sigut normal, llengua i tot, i que ara els castellans oïssen que Castella s’havia de
“catalanitzar” i, així, derruir i eliminar a Castella els drets del
castellà a favor dels del català. ¿Què faríeu? ¡Com defensaríeu la vostra
llengua!
Hem oït del ministre del ram del PP, en el Congrés dels Diputats de Madrid[2],
que cal espanyolitzar
Catalunya, quan la llengua catalana encara hi és en una situació de gran
debilitat per molts motius. ¡Mireu com està l’Església valenciana! ¡Mireu que llevaren la televisió
valenciana i tot! ¡Mireu quina és l’efectivitat normalitzadora de l’escola
valenciana en les grans ciutats! Els resultats de la gran emigració castellana
a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears encara no estan superats.
Han aparegut moviments polítics “botiflers” com Ciutadans, els quals, amb la seua acció, com si fossen
colonitzadors, dificulten la recuperació cultural-lingüística i prenen la
bandera del castellà-espanyol.
*[B]
La unió dels Reis Catòlics havia d’implicar una unió d’igualtat: “Tanto
monta, monta tanto, Isabel como Fernando”[3].
[c] De bon principi, però no fou així. Ja, a partir del mateix
casament, Isabel i els castellans portaren a terme allò que ja diu el
contemporani de Sant Vicent Ferrer, Eiximenis, en el segle XIV, en el capítol
894 de “Lo Crestià”: “La
travessura castellana era en furtar e en mentir”.
[1] Nota de la traducció. En l’original, figura en
castellà: “La lengua es compañera del Imperio”.
[2] Nota de la traducció. El fet a què es refereix
tingué lloc en octubre del 2012, quan el ministre d’Educació i Cultura
espanyol, José Ignacio Wert, del Partit Popular, manifestà en castellà que
calia “espanyolitzar els nens catalans” per a que “els nens catalans
es senten tan orgullosos de ser catalans com de ser espanyols”.
[3] Nota de la traducció. Aquest és el lema que es
vincula amb el matrimoni d’Isabel I de Castella junt amb Ferran II d’Aragó: “Tant
munta, munta tant, Isabel com Ferran”, és a dir, que ambdues corones tenien
el mateix pes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada