El 24 de novembre tinguí una visita amb el metge de València. Quan em preguntà com me les estava enginyant per a portar avant la meua vida empunyant les regnes (ser rei, en el llenguatge simbòlic), li vaig dir alguns punts. Vos n'exposaré uns quants:
1. Esperit jove (esperit de la cançó Óyeme, tú, que eres joven).
2. Cultura de l'esforç i de la voluntat (esperit de la cançó Cal que neixin flors a cada instant, de Lluís Llach).
3. Ment oberta i humor (aprendre de l'esperit de cançons i treballs de Dani Miquel).
4. Assertivitat (actuar a partir de consells interessants d'un amic que és psicòleg i assertiu i comprensiu).
5. Aprendre a empatitzar bé, a autocontrolar-me (m'ho proposí després d'una històrica conversa amb Pere Riutort).
6. Lectures sobre lideratge.
7. No mirar de dalt a baix, ni fer rendivús (lectura de l'article Ni tímidos, ni arrogantes, de la revista Emprendedores).
8. Programació neurolingüística (PNL, lectura de llibres, escrits i altres recursos relacionats amb Rosetta Forner).
9. Buscar persones amb esperit lluitador i constructiu i crear una xarxa social amb persones de ment oberta.
10. Lectures constructives, en lloc de vore, per exemple, "Águila roja", de la qual no tinc ni idea.
11. Dedicar un temps a l'activitat creativa, u a la social i u per a mi, per a vore què puc fer per a millorar.
12. Solidaritat, altruisme.
13. Erasmisme i tombar les actituds maquiavèl·liques.
14. Traure temes positius, sense oblidar la realitat social. Posar a ratlla el periodisme predominant i buscar la qualitat informativa. També aplicable al populisme i als alliberadors de la mare pàtria.
15. Confiar en mi, en altres persones i en un món millor, en el qual jo siga una part activa i participant. Tindre assessors de bona qualitat, compromesos socialment i amb bon autocontrol.
16. No permetre que ningú tracte de dirigir la meua vida.
17. Cultivar l'amistat, fins i tot, a nivell familiar, tractant de ser obert, però sense acceptar lo inacceptable. Tractar de crear harmonia en la família i fonamentant-me en experiències (del grup familiar o no) que m'han ajudat en el camí del lideratge i, també, en idees noves que considere interessants.
18. No ficar tots els ous en la mateixa cistella.
19. Abraçar idees noves i constructives.
20. Preparar el dia (i actuar) de manera que la seua evolució permeta una nit tranquil·la i amb un bon son. Tractar de no deixar cap tema pendent que puga desestabilitzar la nit: arribar a acords clars, en cas de negociació.
21. Tindre diferents projectes i tindre present la frase "Al cervell li encanta la diversitat" (Jeanette Norden). Tindre la ment fresca.
I més coses.
Quan em deia "No es fácil, lo que me dices", li responia, com si fóra un acte d'assertivitat i de PNL: "No és fàcil, però ÉS POSSIBLE. I, si altres persones ho han aconseguit, jo també puc".
I, quan em preguntà per la meua actitud respecte als immigrants que venien de l'estranger i si em mostrava indiferent, li vaig dir: "No, ¡¡¡d'indiferent, gens!!! Lo que passa és que no em trague el periodisme que predomina i no estic disposat a fer la rendivú al pensament majoritari".
Una abraçada alliberaire.
dijous, 26 de novembre del 2015
divendres, 13 de novembre del 2015
"... sense tenir la pressió d'Estats interessats"
Este matí he tingut l'ocasió de poder parlar amb un amic, Pere Riutort, i quan li he dit que m'havia agradat Gaudium et Spes i que era un document eclesial molt avançat per al moment en què es feu, m'ha afegit la frase que encapçala este títol, dient-me que es va escriure "sense tenir la pressió d'Estats interessats".
En una situació semblant comencí a viure, un dia com hui, i ja de vesprada, en el barri on ara visc. I continue empunyant les regnes de la meua vida.
Afegiré que un somni s'ha complit, u més: tindre casa pròpia, viure en ella i poder gestionar-la des de la llibertat i la responsabilitat, ja que només les persones lliures són responsables. La casa, en el món de la psicologia, simbolitza el cap. I tindre criteri propi, ser la persona que porta la batuta, actuar sense tindre la pressió de cap superior, sentir-te u més en la teua família i en igualtat de condicions (però singular, com la resta també ho són respecte al grup), poder dir a qui tries per a convidar i a qui no, què faràs en ella i a què dedicaràs cada part de la casa, etc., és semblant a escriure un bloc amb llibertat i, a més, com a resultat (que també vull afegir-ho) de l'intercanvi amb persones dedicades a la literatura, amb esperit emprenedor i creatiu, crítiques amb el poder, amb creences pròpies, que els agrada evolucionar, que donen sense esperar i reben sense demanar, etc. i a vivències personals i a la creativitat.
A hores d'ara crec que el demà serà millor, estic convençut que la vida em pertany, i anime a totes les persones que han llegit estes línies, com a les que m'han seguit com a lectores i també a totes les persones i entitats que m'han donat carta blanca (d'una manera especial a Què Llegeixes?), a viure i a conviure, de la mateixa manera que ho poden fer els Pobles (entenent cada Poble com cada comunitat de persones que parla una llengua, llengua que, com totes les que es parlen, va acompanyada d'una cultura i d'uns valors) en el marc del món. Tots els Pobles tenen dret a l'exercici dels seus drets i, al mateix temps, haurien de respectar els dels altres, així com cada persona ho pot fer respecte a la resta de membres de la família, de la comunitat, de la societat, etc.
Estic descobrint que l'altruisme és un gran amic de la vida en positiu, de l'optimisme, del progrés econòmic i cultural i del desenvolupament de les facetes creatives i dels dons, talents i capacitats, etc. de cada persona. I també estic trobant que persones amb una vida assertiva, amb criteri propi i amb una ment oberta i humor positiu fan possible moltes coses que d'una altra manera no podrien. A més, i així tanque l'escrit, no deixen de creure que el demà serà millor.
Una abraçada alliberaire i avant amb els vostres projectes i amb les vostres il·lusions.
En una situació semblant comencí a viure, un dia com hui, i ja de vesprada, en el barri on ara visc. I continue empunyant les regnes de la meua vida.
Afegiré que un somni s'ha complit, u més: tindre casa pròpia, viure en ella i poder gestionar-la des de la llibertat i la responsabilitat, ja que només les persones lliures són responsables. La casa, en el món de la psicologia, simbolitza el cap. I tindre criteri propi, ser la persona que porta la batuta, actuar sense tindre la pressió de cap superior, sentir-te u més en la teua família i en igualtat de condicions (però singular, com la resta també ho són respecte al grup), poder dir a qui tries per a convidar i a qui no, què faràs en ella i a què dedicaràs cada part de la casa, etc., és semblant a escriure un bloc amb llibertat i, a més, com a resultat (que també vull afegir-ho) de l'intercanvi amb persones dedicades a la literatura, amb esperit emprenedor i creatiu, crítiques amb el poder, amb creences pròpies, que els agrada evolucionar, que donen sense esperar i reben sense demanar, etc. i a vivències personals i a la creativitat.
A hores d'ara crec que el demà serà millor, estic convençut que la vida em pertany, i anime a totes les persones que han llegit estes línies, com a les que m'han seguit com a lectores i també a totes les persones i entitats que m'han donat carta blanca (d'una manera especial a Què Llegeixes?), a viure i a conviure, de la mateixa manera que ho poden fer els Pobles (entenent cada Poble com cada comunitat de persones que parla una llengua, llengua que, com totes les que es parlen, va acompanyada d'una cultura i d'uns valors) en el marc del món. Tots els Pobles tenen dret a l'exercici dels seus drets i, al mateix temps, haurien de respectar els dels altres, així com cada persona ho pot fer respecte a la resta de membres de la família, de la comunitat, de la societat, etc.
Estic descobrint que l'altruisme és un gran amic de la vida en positiu, de l'optimisme, del progrés econòmic i cultural i del desenvolupament de les facetes creatives i dels dons, talents i capacitats, etc. de cada persona. I també estic trobant que persones amb una vida assertiva, amb criteri propi i amb una ment oberta i humor positiu fan possible moltes coses que d'una altra manera no podrien. A més, i així tanque l'escrit, no deixen de creure que el demà serà millor.
Una abraçada alliberaire i avant amb els vostres projectes i amb les vostres il·lusions.
dimecres, 11 de novembre del 2015
Motius per a aliar-se amb iniciatives com "Què Llegeixes?"
És una cosa que no té ni punt de comparació, almenys, en estos moments. I parle del fet de rebre un missatge en què una iniciativa com Què Llegeixes? (catalana, sí, catalana..., però oberta al pluralisme lingüístic, com es manifesta en la seua recepció a l'ús del lo neutre en valencià normatiu), torna a obrir les portes presentant-te una opció més que, des d'ací, faig pública: en l'apartat La teva obra també podreu penjar, per exemple, traduccions en anglés i en valencià (com ara, una cançó o un text presentat en les dos llengües). No m'ho han escrit així, però m'han indicat que estaven oberts a les traduccions que havia fet i de les quals els havia parlat.
Es tractaria d'una manera més de promocionar la llengua i la lectura. Recordem que, per mitjà de la lletra d'una cançó també podem aprendre a parlar valencià, castellà, anglés i la llengua que u vullga. Pere Riutort ja ens deia que la música era un instrument més per a l'aprenentatge i, de pas, per al gaudi del procés didàctic i de crear un ambient favorable a l'interés de l'alumne per lo que està ensenyant el mestre i, al mateix temps, estaríem parlant d'un mestre obert a les idees dels estudiants (o dels xiquets, si foren menuts).
Vull afegir que, encara que el projecte català de Què Llegeixes? no tinga cap relació amb cap activitat editorial, és interessant la resposta (des de coordinació) ja que confirma, una vegada més, que el tema del lo neutre va més enllà de lo estrictament gramatical: qui és obert i creatiu, obri les portes a persones amb opinions diferents i genuïnes.
Ara, cavallers, a impulsar iniciatives semblants ací, en el País Valencià i amb una línia de tolerància i d'animació a la lectura (però no sols en pro del valencià sinó de la lectura), la qual cosa no vol dir que, amb l'excusa de promoure-la, ens n'oblidàrem de la del valencià... I tot, perquè, així com u pot aprendre les dos llengües llegint llibres en castellà i després escrivint en valencià (cosa que implica, necessàriament, conéixer-les o tindre un mestre darrere o, fins i tot, recursos que facen possible l'autodidàctica) o comprant-ne o llegint-ne en anglés (encara que no els domines) i anar fent traduccions parcials i amb bones aïnes de treball, també podem fomentar la lectura i deixar que cadascú trie el seu camí a l'hora d'aprendre les llengües.
Per tot això, ara comprenc, un poc més, per què en una classe de Lengua Española (Magisteri, 1991-1992), amb Roser Santolària com a mestra, llegírem una entrevista de la revista El Temps al valencià de Castalla Enric Valor i, fins i tot, un dissabte, en Magisteri, el poguérem escoltar els alumnes que la teníem de mestra i, així, de pas, no sols el recopilador de contes i més ens animava a reviscolar el valencià, sinó a ser persones més cultes i més obertes a la lectura i a aprendre rondalles valencianes i més.
Però no ens ho deia amb els sermonets de l'avi, sinó amb la simpatia de la persona que és ben conscient que tractant amb tacte i responent a totes les preguntes dels futurs mestres, podia crear, com ell deia, un interés especial: "perquè jo ja tinc 82 (sic) anys i vosaltres sou el futur"... No se m'oblidaren eixes paraules, d'un persona tan treballadora pel ressorgiment del valencià, com Antoni Ma. Alcover (Manacor, 1862- Palma, 1932) o Joan Coromines (Barcelona, 1905- Pineda de Mar, 1991) i que, com el valencià, passejaren i passejaren (físicament i tot) per a arreplegar part del patrimoni lingüístic... i difondre'l.
I això, eixe estil de dirigir-se als mestres del futur, era molt més que simples paraules: un via oberta a la predisposició positiva cap al valencià, de la mateixa manera que la iniciativa de Què Llegeixes?. Per eixe motiu el nom, per a mi, és secundari al costat del reconeixement unitari, com ja m'ho han demostrat algunes cançons recopilades i traduïdes a l'anglés, o el fet que un nord-americà diu two weeks i un irlandés fortnight, quan volen dir quinzena, i ningú dels dos anglòfons deixa d'acceptar que estan parlant la mateixa llengua. Però encara considere més important el fet de "[chapuzarse] en un libro con hambre de aprender" en lloc de fer-ho com qui "entra en una piscina o una cloaca, simplemente para matar un aburrimiento", com escrivia José Martín Descalzo en el seu llibre "Razones", llibre que he descobert hui, mentres que no hi havia cobertura en la biblioteca d'Alaquàs...
Per tot això, m'alie amb esta classe d'iniciatives.
Es tractaria d'una manera més de promocionar la llengua i la lectura. Recordem que, per mitjà de la lletra d'una cançó també podem aprendre a parlar valencià, castellà, anglés i la llengua que u vullga. Pere Riutort ja ens deia que la música era un instrument més per a l'aprenentatge i, de pas, per al gaudi del procés didàctic i de crear un ambient favorable a l'interés de l'alumne per lo que està ensenyant el mestre i, al mateix temps, estaríem parlant d'un mestre obert a les idees dels estudiants (o dels xiquets, si foren menuts).
Vull afegir que, encara que el projecte català de Què Llegeixes? no tinga cap relació amb cap activitat editorial, és interessant la resposta (des de coordinació) ja que confirma, una vegada més, que el tema del lo neutre va més enllà de lo estrictament gramatical: qui és obert i creatiu, obri les portes a persones amb opinions diferents i genuïnes.
Ara, cavallers, a impulsar iniciatives semblants ací, en el País Valencià i amb una línia de tolerància i d'animació a la lectura (però no sols en pro del valencià sinó de la lectura), la qual cosa no vol dir que, amb l'excusa de promoure-la, ens n'oblidàrem de la del valencià... I tot, perquè, així com u pot aprendre les dos llengües llegint llibres en castellà i després escrivint en valencià (cosa que implica, necessàriament, conéixer-les o tindre un mestre darrere o, fins i tot, recursos que facen possible l'autodidàctica) o comprant-ne o llegint-ne en anglés (encara que no els domines) i anar fent traduccions parcials i amb bones aïnes de treball, també podem fomentar la lectura i deixar que cadascú trie el seu camí a l'hora d'aprendre les llengües.
Per tot això, ara comprenc, un poc més, per què en una classe de Lengua Española (Magisteri, 1991-1992), amb Roser Santolària com a mestra, llegírem una entrevista de la revista El Temps al valencià de Castalla Enric Valor i, fins i tot, un dissabte, en Magisteri, el poguérem escoltar els alumnes que la teníem de mestra i, així, de pas, no sols el recopilador de contes i més ens animava a reviscolar el valencià, sinó a ser persones més cultes i més obertes a la lectura i a aprendre rondalles valencianes i més.
Però no ens ho deia amb els sermonets de l'avi, sinó amb la simpatia de la persona que és ben conscient que tractant amb tacte i responent a totes les preguntes dels futurs mestres, podia crear, com ell deia, un interés especial: "perquè jo ja tinc 82 (sic) anys i vosaltres sou el futur"... No se m'oblidaren eixes paraules, d'un persona tan treballadora pel ressorgiment del valencià, com Antoni Ma. Alcover (Manacor, 1862- Palma, 1932) o Joan Coromines (Barcelona, 1905- Pineda de Mar, 1991) i que, com el valencià, passejaren i passejaren (físicament i tot) per a arreplegar part del patrimoni lingüístic... i difondre'l.
I això, eixe estil de dirigir-se als mestres del futur, era molt més que simples paraules: un via oberta a la predisposició positiva cap al valencià, de la mateixa manera que la iniciativa de Què Llegeixes?. Per eixe motiu el nom, per a mi, és secundari al costat del reconeixement unitari, com ja m'ho han demostrat algunes cançons recopilades i traduïdes a l'anglés, o el fet que un nord-americà diu two weeks i un irlandés fortnight, quan volen dir quinzena, i ningú dels dos anglòfons deixa d'acceptar que estan parlant la mateixa llengua. Però encara considere més important el fet de "[chapuzarse] en un libro con hambre de aprender" en lloc de fer-ho com qui "entra en una piscina o una cloaca, simplemente para matar un aburrimiento", com escrivia José Martín Descalzo en el seu llibre "Razones", llibre que he descobert hui, mentres que no hi havia cobertura en la biblioteca d'Alaquàs...
Per tot això, m'alie amb esta classe d'iniciatives.
divendres, 6 de novembre del 2015
Sense necessitat de parlar friki
Una vegada vaig estar uns dies en una població valenciana que desconeixia i on un amic meu tenia casa i amistats. No feu falta parlar friki per a entendre's amb la gent d'allí sinó, simplement, tindre la ment oberta, tractar de comprendre'ls, estar atent a algunes construccions o a alguns usos lingüístics i, a partir d'ahí, compartir eixa caloreta que hi havia en la casa on ens acolliren, durant dos dies, persones del poble i molt senzilles. Estic parlant del primer viatge que vaig fer a Tàrbena, en 1996, amb l'ajuda de Pere Riutort, qui em convidà.
Al principi anava de cul amb l'article salat, per exemple, quan deien, "en sa casa" en lloc de dir "en la casa"... Però, una cosa semblant passà uns anys després quan, durant un curs de valencià per a persones adultes, els vaig llegir a tots els alumnes (dones castellanoparlants que era la primera vegada que aprenien valencià, perquè eixe any estaven començant de zero), una rondalla mallorquina registrada per Jordi des Racó (pseudònim que emprava, més d'una vegada, Antoni Mª Alcover, u dels pares de l'obra Diccionari Català-Valencià-Balear, una joia que recomane tindre, i del valencià modern, a més de ser una persona amb iniciativa pròpia, molta creativitat i ganes de treballar pel futur d'una llengua que estava separant-se en les formes escrites).
Els el llegia perquè els havia dit que la setmana vinent vindria a Aldaia una néta de Francesc de B. Moll, un altre dels que més temps va ficar en el reviscolament lingüístic, sobretot, després de la mort de Mn. Alcover. Moll, continuador d'eixa obra i també de ment oberta, comptaria, entre altres coses, amb l'ajuda del valencià Manuel Sanchis Guarner des de 1943, quan passà a viure a les Illes Balears. Afegiré que el diccionari abans esmentat es va presentar en l'Ajuntament de València en desembre de 1951, de la qual cosa hi ha testimoni, fins i tot, fotogràfic... I tot això els ho feia per a que captaren amb major facilitat algunes formes balears, de la mateixa manera que també els parlava un poc de l'avantpassat de la dona que vindria a l'aula.
Però, ves per on, una setmana després, vingué una néta de Moll, crec que li deien Aina, rondallaire (com posava la seua targeta de promoció), i la comprenguérem molt bé. No vos podeu imaginar la sorpresa que em vaig portar quan em digueren, a la classe següent a la de la visita de la contacontes: "L'hem entesa perfectament". I tenien tota la raó del món. El secret? Possiblement la saviesa de la rondallaire (això és, contacontes) per a fer-se amb el públic, per a que sentiren eixa sensació de proximitat que, qualsevol persona que parla en públic, val la pena que tinga si el vol conquerir, de la mateixa forma que amb sinceritat, un estil no irrespetuós i amb un to agradable es poden fer moltes amistats però mai amb una llança i tractant de tombar a l'altre com siga ni imposant la llei del més fort o lo que més m'agrada.
Com haureu vist, després de totes estes línies, i així tanque, no cal anar de friki per la vida per a fer-nos amb l'altre, en el sentit que hi haja bona relació i sincera, sinó, entre altres coses, com deia un psicosexòleg espanyol del segle passat, Félix Martí Ibáñez, actuant "sin ese barniz diplomático que lo desfigura". I això, per exemple, es pot portar a l'ensenyament d'una llengua, motiu pel qual, d'una manera pareguda a la d'aquelles dones, li vaig dir a l'històric mestre de Magisteri: "¿Saps què, Pere? He aprés més valencià en dos dies, en Tàrbena, que en tots els cursos de valencià", perquè també havia aprés (escoltant-lo mentres parlava en aquella casa de Tàrbena, i amb nosaltres dos com a convidats) a ser humil en les formes i a fer fàcil que l'altre comprenguera lo que jo estava dient, encara que jo tinguera més estudis o formació. I això, amics, crec que si s'ensenya en els centres educatius, ho fan els mestres més avançats amb la seua psicologia i la seua pedagogia, és a dir, amb el seu estil de fer les classes, un espill de com són realment.
Una abraçada alliberaire.
Nota: Això de fer-ho sense vernís diplomàtic és una resposta a una dona... en plena guerra d'Espanya, no després del maig del 68, ni de coses semblants a eixe moviment estudiantil. Per això, ací, lo que vull fer és una defensa de les idees noves que fan que millore el món, científicament, moralment i pensant en el futur i sense tombar lo que tenim de bo del passat.
Al principi anava de cul amb l'article salat, per exemple, quan deien, "en sa casa" en lloc de dir "en la casa"... Però, una cosa semblant passà uns anys després quan, durant un curs de valencià per a persones adultes, els vaig llegir a tots els alumnes (dones castellanoparlants que era la primera vegada que aprenien valencià, perquè eixe any estaven començant de zero), una rondalla mallorquina registrada per Jordi des Racó (pseudònim que emprava, més d'una vegada, Antoni Mª Alcover, u dels pares de l'obra Diccionari Català-Valencià-Balear, una joia que recomane tindre, i del valencià modern, a més de ser una persona amb iniciativa pròpia, molta creativitat i ganes de treballar pel futur d'una llengua que estava separant-se en les formes escrites).
Els el llegia perquè els havia dit que la setmana vinent vindria a Aldaia una néta de Francesc de B. Moll, un altre dels que més temps va ficar en el reviscolament lingüístic, sobretot, després de la mort de Mn. Alcover. Moll, continuador d'eixa obra i també de ment oberta, comptaria, entre altres coses, amb l'ajuda del valencià Manuel Sanchis Guarner des de 1943, quan passà a viure a les Illes Balears. Afegiré que el diccionari abans esmentat es va presentar en l'Ajuntament de València en desembre de 1951, de la qual cosa hi ha testimoni, fins i tot, fotogràfic... I tot això els ho feia per a que captaren amb major facilitat algunes formes balears, de la mateixa manera que també els parlava un poc de l'avantpassat de la dona que vindria a l'aula.
Però, ves per on, una setmana després, vingué una néta de Moll, crec que li deien Aina, rondallaire (com posava la seua targeta de promoció), i la comprenguérem molt bé. No vos podeu imaginar la sorpresa que em vaig portar quan em digueren, a la classe següent a la de la visita de la contacontes: "L'hem entesa perfectament". I tenien tota la raó del món. El secret? Possiblement la saviesa de la rondallaire (això és, contacontes) per a fer-se amb el públic, per a que sentiren eixa sensació de proximitat que, qualsevol persona que parla en públic, val la pena que tinga si el vol conquerir, de la mateixa forma que amb sinceritat, un estil no irrespetuós i amb un to agradable es poden fer moltes amistats però mai amb una llança i tractant de tombar a l'altre com siga ni imposant la llei del més fort o lo que més m'agrada.
Com haureu vist, després de totes estes línies, i així tanque, no cal anar de friki per la vida per a fer-nos amb l'altre, en el sentit que hi haja bona relació i sincera, sinó, entre altres coses, com deia un psicosexòleg espanyol del segle passat, Félix Martí Ibáñez, actuant "sin ese barniz diplomático que lo desfigura". I això, per exemple, es pot portar a l'ensenyament d'una llengua, motiu pel qual, d'una manera pareguda a la d'aquelles dones, li vaig dir a l'històric mestre de Magisteri: "¿Saps què, Pere? He aprés més valencià en dos dies, en Tàrbena, que en tots els cursos de valencià", perquè també havia aprés (escoltant-lo mentres parlava en aquella casa de Tàrbena, i amb nosaltres dos com a convidats) a ser humil en les formes i a fer fàcil que l'altre comprenguera lo que jo estava dient, encara que jo tinguera més estudis o formació. I això, amics, crec que si s'ensenya en els centres educatius, ho fan els mestres més avançats amb la seua psicologia i la seua pedagogia, és a dir, amb el seu estil de fer les classes, un espill de com són realment.
Una abraçada alliberaire.
Nota: Això de fer-ho sense vernís diplomàtic és una resposta a una dona... en plena guerra d'Espanya, no després del maig del 68, ni de coses semblants a eixe moviment estudiantil. Per això, ací, lo que vull fer és una defensa de les idees noves que fan que millore el món, científicament, moralment i pensant en el futur i sense tombar lo que tenim de bo del passat.
dimecres, 4 de novembre del 2015
Treballant-nos lo que volem fer realitat
En un moment com el present, quan escoltes o lliges a persones que han arribat a on ara estan i que, a més, estan centrades en els projectes que porten en la seua vida i en l'obertura a experiències noves i, fins i tot, en camps que ara desconeixen (però en què no els importaria posar part del seu temps creatiu), la veritat és que u se n'ix amb un alé de vida i de ganes de treballar i reforçat per eixe esperit de superació, de treball, d'esforç, de ganes de viure amb un ideal, etc.
M'estic trobant escriptores que són una preciositat de persones: no tenen una prepotència que es divise a més de quaranta quilòmetres, ni una timidesa que u no sàpia on s'ha encalat. Al contrari, trobes que són autèntiques, que et parlen sincerament, "frontalmente" (com m'escrivia una amiga) i sense deixar-se dur pel pellet ni per lo políticament correcte o lo que està de moda i, per descomptat, posant a ratlla els intents de manipulació o de condicionar la seua vida.
M'és fàcil contactar, intercanviar, suggerir-los, rebre les seues propostes o les seues iniciatives, etc. amb els braços oberts i com si es tractaren d'un amic a qui veig pel carrer i tot. Trobe que coincidim en molts punts de lo que diríem professional i que, encara que tinguem amistats diferents, compartim molts punts actitudinals.
I és justament ahí, en l'actitud, on es despulla l'emperador que hi ha darrere de cada persona i trobem, com si fóra un mag, amb lo que realment té l'altre. Esbrinem i deduïm que, entre la primera idea (idea prèvia, com diríem en térmens d'investigació) i lo que veiem, hi ha coherència.
I, per tot això, viure intercanviant missatges, experiències, temps de la nostra vida (fins i tot, amb proximitat física, no sols per Internet o per telèfon), obres que hem fet, preguntes i respostes, etc. fa que experimentem una sensació d'ambient creatiu i constructiu i, per a alguns moments, amb persones estudioses, acurades i selectives, com deia anys arrere un amic meu, "en lectura y escritura" (sic), la qual cosa es podria estendre a altres camps. Amb eixa actitud fem possible la prosperitat, el progrés i l'avanç de les dos bandes i desapareix la competició, en favor de la cooperació.
Això sí: crec que tot lo exposat en les línies anteriors només és factible (i, a més, pràctic) amb la proximitat entre persones majors d'edat (jurídicament i psicològicament), i que representa una cosa que sí es pot expressar: una meravella. Una més, com eixes muntanyes que veia ahir, de la Xina, amb molts colors i sense ser un fotomuntatge d'Internet.
M'estic trobant escriptores que són una preciositat de persones: no tenen una prepotència que es divise a més de quaranta quilòmetres, ni una timidesa que u no sàpia on s'ha encalat. Al contrari, trobes que són autèntiques, que et parlen sincerament, "frontalmente" (com m'escrivia una amiga) i sense deixar-se dur pel pellet ni per lo políticament correcte o lo que està de moda i, per descomptat, posant a ratlla els intents de manipulació o de condicionar la seua vida.
M'és fàcil contactar, intercanviar, suggerir-los, rebre les seues propostes o les seues iniciatives, etc. amb els braços oberts i com si es tractaren d'un amic a qui veig pel carrer i tot. Trobe que coincidim en molts punts de lo que diríem professional i que, encara que tinguem amistats diferents, compartim molts punts actitudinals.
I és justament ahí, en l'actitud, on es despulla l'emperador que hi ha darrere de cada persona i trobem, com si fóra un mag, amb lo que realment té l'altre. Esbrinem i deduïm que, entre la primera idea (idea prèvia, com diríem en térmens d'investigació) i lo que veiem, hi ha coherència.
I, per tot això, viure intercanviant missatges, experiències, temps de la nostra vida (fins i tot, amb proximitat física, no sols per Internet o per telèfon), obres que hem fet, preguntes i respostes, etc. fa que experimentem una sensació d'ambient creatiu i constructiu i, per a alguns moments, amb persones estudioses, acurades i selectives, com deia anys arrere un amic meu, "en lectura y escritura" (sic), la qual cosa es podria estendre a altres camps. Amb eixa actitud fem possible la prosperitat, el progrés i l'avanç de les dos bandes i desapareix la competició, en favor de la cooperació.
Això sí: crec que tot lo exposat en les línies anteriors només és factible (i, a més, pràctic) amb la proximitat entre persones majors d'edat (jurídicament i psicològicament), i que representa una cosa que sí es pot expressar: una meravella. Una més, com eixes muntanyes que veia ahir, de la Xina, amb molts colors i sense ser un fotomuntatge d'Internet.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)