Pere Riutort, la llengua i la literatura catalanes en els segles XIII-XV

Tot seguit, exposem part de la pàgina 95 fins a bona part de la plana 98 de l'explanació, en la versió del 2018.

 

*[D] Amb la pèrdua dels nostres drets històrics civils a primeries del segle XVIII, les accions hi anaren unides per a derruir la nostra llengua i per a imposar, progressivament, en exclusiva, el castellà. A poc a poc, hem pogut reaccionar en la nostra defensa.

[h] Tot i tanta desgràcia històrica, la qual hem recordat succintament, actualment, més de cent-cinquanta universitats del món ensenyen la llengua catalana i la seua important literatura.

El món de la ciència va més enllà dels interessos polítics. El món de la cultura cal  que tinga una autonomia, la qual fa que no es puga oblidar la importància d’una llengua, ni d’una cultura, en l’albada del despertar universitari europeu, dels segles XIII al XV, i que, en eixe temps, es va produir una literatura i que tingué una activitat de primera categoria dins del món europeu.

[i] En el nostre temps, progressivament, es ressitua en el lloc que correspon a una llengua europea, a la qual s’ha negat injustament el dret històric d’expansió i d’un ús normalitzat, contràriament al que ha succeït amb el castellà, amb el portuguès, amb l’anglès, amb el francès, amb l’holandès... No obstant això, té una gran activitat literària en l’actualitat. Cada any es publiquen al voltant de set mil llibres en els diversos territoris de llengua catalana. És la llengua número dinou del món que més llibres publica anualment. Ocupa el lloc novè en la Unió Europea, com a nombre de parlants.

[j] Estimem i desitgem el màxim bé i prosperitat a la nostra Nació i, d’una manera molt sentida, a la nostra llengua, perquè és la nostra, com un estima la seua família perquè és la seua família, no perquè siguen rics o importants en la societat.

Manuel Sanchis Guarner em repetia sovint, amb gran èmfasi i sentiment, el que deien els Romans:

Nemo patriam suam amat quia magnam, sed qui suam

Ningú no estima la seua pàtria perquè és gran, sinó perquè és la seua.

 

 

12. La llengua dels castellans, passant els anys de poder polític absolut centralitzat i de les guerres, s’ha convertit, progressivament, en “la llengua espanyola”. Aquesta llengua, segons el desig de la majoria del món castellà, ha de dominar (i de substituir) la nostra llengua i, així, configurar una Espanya uniforme, assimiladora i totalment única.

*[A] Pinzellades de la Història de la nostra llengua.

[a] Ens han enganyat en la interpretació i en la visió de la Història i ens han fet passar del castellà a l’espanyol dins el qual nosaltres resultem ser-ne una part subordinada i en vies de desaparició. Només recordaré ací el final del no. 55 de la “Gaudium et Spes”, la qual al·ludesc en diferents moments i que acaba així: “l’home és definit primordialment per la seua responsabilitat davant els seus germans i de la història”[1].

Hem arribat a creure que eren correctes i bones les situacions de destrucció del nostre Poble, el qual, amb les lleis procedents de Castella[2], a poc a poc, ens han endossat de Madrid estant. D’una manera especial, han dirigit els seus esforços en la destrucció de la nostra llengua unificada i han creat divisions de tota mena, de temps pretèrits fins ara, però, sobretot, en l’actualitat, entre els valencians.

[b] El que desconeix bona part del clergat valencià, el qual ha sigut educat en l’autoodi lingüístic unit a la ignorància, i ha tingut un primer paper en la discussió anihiladora de la qual faig el comentari, l’explanació, és que aquesta llengua que alguns menyspreeen, dels segles XIII al XV, ocupà, després del llatí, el primer lloc com a llengua de cultura i de comunicació a Europa. Les literatures castellana, francesa, anglesa i alemanya no tenen la riquesa i la importància de la nostra en aquests tres segles; el toscà, progressivament, es situà en un lloc important. Aquesta veritat convé recalcar-la i repetir-la tantes vegades com calga.

[c] És coneguda aquesta afirmació de Menéndez y Pelayo[3]:

“Quan, en el segle XIII, el castellà encara estava en les beceroles, la llengua catalana, per l’obra escrita per Ramon Llull, ja era una llengua adulta per a qualsevol classe de reflexió de caràcter cultural”.

*c-1) Fou la primera llengua en Occident, llevat del llatí, en què s’escrigué sobre filosofia, teologia, mística... com també novel·la, ciència en general i poesia i formava unitat en els primers temps, amb la seua germana, de la qual encara no s’havia separat, la llengua occitana, coneguda, per molts, com llengua provençal.

De Ramon Llull, n’hi ha catalogats més de 270 títols autèntics, dels quals ens han arribat 242. I açò, ja en el segle XIII i a primeries del segle XIV.

Per a trobar la gran figura del castellà literari, quan ja té, en les seues mans, una llengua de cultura perfeccionada en el Renaixement, hem d’arribar fins al Quixot, de Miguel de Cervantes, a principis del segle XVII, és a dir, en els temps de ple domini polític castellà.

*c-2) Ramon Llull és una de les figures bàsiques en la Història cultural de la Humanitat i és, indubtablement, la figura màxima de la nostra Cultura històrica. Passa que no fou castellà, ni italià, ni francés, ni anglès, ni alemany i que la seua immensa i singular figura de laic cristià ha patit la incomprensió i l’encalçament: entre d’altres motius, perquè era un innovador i un personatge summament irrepetible. Tot i això, fou un home conseqüent amb el seu compromís cristià total, de primer ordre, en uns temps que privaven en molts ambients eclesiàstics els interessos humans abans que els evangèlics. Ramon Llull fou laic tota la seua vida; àdhuc, és dubtós que fos terciari franciscà.

[d] I el segle XV valencià? ¡Quanta activitat! Quanta creació en el camp cristià, reflexió, art,...!: la Bíblia dels monjos de la Cartoixa de Fr. Bonifaci Ferrer, l’obra d’Ausiàs March i la de Joanot Martorell, la primera edició amb “Les obres e trobes”, Sor Isabel de Villena i un llarg etcètera importantíssim que, precisament, preparà, ajudà i inspirà, de manera eficient, l’aparició de la producció literària castellana del segle XVI.

---

[1] Hem partit de com figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat, en 1973, per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.

[2] Nota de la traducció. En l’original, “que, con sus leyes, nos han ido endosando”. Com que es refereix a les lleis procedents de Castella, hem considerat adient posar-ho en el text.

[3] Nota de la traducció. Es refereix a Marcelino Menéndez y Pelayo (1856-1912), un erudit que, entre d’altres coses, estudià Filologia Hispànic i, com podíem llegir en Viquipèdia el 1r de maig del 2024, mostrà proximitat a la llengua catalana. En el text original, posa “Es conocida la afirmacion de Menéndez y Pelayo. Así se expresó:”.

Accepte candidatures sense la síndrome d'Estocolm

Bon dia,

Accepte candidatures electorals sense la síndrome d'Estocolm, això és, opcions que no siguen "del més a la dreta", ni contràries al dret de decidir de les persones i dels Pobles:

https://www.bbc.com/mundo/noticias-internacional-41463295

En aquest article, en castellà, es pot llegir 

<<El presidente del gobierno catalán, Carles Puigdemont, proclamó la victoria del "sí" en el referéndum de independencia que los tribunales declararon inconstitucional y el gobierno español intentó impedir con un fuerte dispositivo policial.

Puigdemont dijo que el "sí' a la independencia es mayoritario" y anunció que trasladará ahora los resultados al Parlamento de Cataluña "para que se implementen">>.

A les que no acullen eixa síndrome, els dic allò de "No mos faran castellans". 

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Paraules d'un amic meu i advocat

Hui, un amic m'ha enviat aquestes paraules, sobre Catalunya, la "Immunitas Plebis" i la Justa Causa:

<<Estem a un pas de votar els nostres diputats al Parlament de Catalunya, on es decidirà el nostre futur, o com a nació independent, o com a província.

Tot i la foscor dels programes electorals, nosaltres decidirem quin partit votar, en llistes tancades de polítics professionals, processistes. En les negociacions posteriors per conformar govern, s’imposaran els interessos d’Estat, els de Madrid, dissimulats en minses concessions a canvi de suports en els pressupostos de l’Estat espanyol, engrunes com Rodalies, i més desinversions cròniques que continuaran empitjorant el dèficit fiscal a Catalunya, això sí, seuran en taules de negociació, amb intermediaris, a la foscor, sense taquígrafs.

Els bona fe com jo continuem explorant en els nostres drets ancestrals, «faci lo rei i la llei a la Cort, amb la Cort»; «de què serveix fer lleis, si no són observades»; «la llei no és el Dret, sinó que hauria de ser una assenyada expressió del Dret»; «la sobirania és del poble» o aquell més important que ens atorga el Dret Natural, la Immunitas Plebis, la immunitat que té el poble en exercici de la seva sobirania i llibertats, de fer efectiva la República, sense por a ser perseguits, ni apallissats, ni expedientats, ni castigats, ni encausats, ni empresonats, ni exiliats… per haver exercit i guanyat democràticament la nostra independència en aquell gloriós Referèndum vinculant, confirmat i recolzat el dia 3 d’octubre, que provocà la Declaració de la República Catalana el 27-O, suspenent-la qui no tenia mandat per a fer-ho, ferint-nos d’estocada, agreujada pel cop d’estat de l’article 155CE, devaluant l’autogovern a autonomia vigilada, tutelada per un estat incomplidor crònic, que trenca cada any el tracte, el contracte social del nostre Estatut de Sau, i el del 2006, més encara després de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol del 2010 contra el darrer, per no haver referendat el poble la reforma.

Pels incompliments constants, perd l’Estat, la potestas, deslegitimant la convocatòria de noves eleccions al desembre 2017 que, tot i això, tornàrem a guanyar, defenestrant l’Estat i les seves estructures, en abús de poder, al MHP Torra, per un llençol vindicador en la façana de la Generalitat, acte de força del Poder Judicial, que també juga fort en la desavinença de sobiranies, la del poble sobirà afectat, el català, i la de l’Estat, imposat per la força, gens legitimat per una constitució de 1978, viciada de nul·litat, en imposar els militars els articles 2 i 8 d’aital CE que, per aquest sol fet, la democràcia esdevé viciada, inversa, en retrocés pel 23-F-81, la LOAPA, i els incompliments constants de l’Estat espanyol en afers que afecten la Nació Catalana, legitimada com a tal, per la S-TJUE de gener 2023, que ens reconeix com a Grup Organitzadament Identificable i identificat, que, per causa justa, vol decidir lliurement el seu futur, sense altra premissa que fer-ho pacíficament i democràtica, recuperant la sobirania originària com a nació, titular de la Immunitas Plebis, a l’empara també, del Dret de Resistència i de Recuperació que defensava Sant Tomas d’Aquino, i l’Escola de Salamanca a principis del segle XVI, com es desprèn del Vindiciae contra tyrannos (1579), d’acord amb el que, amb l’Acta d’Abjuració de Leiden, o Decret d’Abandonament —verlaten— (26/07/1581) (1) les Províncies Unides del Nord dels Països Baixos, abjurant de la fidelitat al Borbó Felip II de les sEpanyes, declararen la seva independència, per Justa Causa, com la que empara ara, novament, a Catalunya, espoliada i perseguida, lligada a l’Estat espanyol forçadament, amb connivències de poder, càrrecs, indults i amnisties, per ocults interessos d’estat i de govern, contra la voluntat del poble votant, titular de la sobirania, amb llibertat d’actuar entorn de la societat civil organitzada.

L’Assemblea Nacional Catalana és la casa comuna, transversal de totes aquelles persones lliures que vàrem organitzar, posar urnes, votar i guanyar el Referèndum de 2017, en el que també votaren els Càrrecs Electes de Catalunya, d’un color i l’altre, socialistes, convergents, d’Esquerra Republicana, de Comuns, de Cup i altra gent demòcrata, els que votaren no, en el seu dret estaven, en clar exemple de transversalitat a mantenir i potencia cada cop que aquesta entitat (amb altres) ho organitza, i com farà novament, després de reestructurar-se en un nou Secretariat Nacional, unit i transversal, compromès a escoltar i fer-se escoltar, com pertoca, per empènyer a fer el que cal fer, el nou govern resultant, o per a fer-ho el poble, entorn de la gran estructura de l’Assemblea, amb l’assemblea de Càrrecs Electes i AMI, on pertoqui, ja que la sobirania és nostra i no dels partits aburgesats, amb estructures empresarials, amb càrrecs i interessos orgànics, allunyats del sentiment del poble, de la gent desencisada, mig enganyada, a la que ben aviat homenatjarem si qualla el que alguns transversals preparen en honor seu.

Catalanoparlants, catalanopensants, gent nostrada, ja han cicatritzat les ferides, hem plorat el dol, aixequem-nos i tornem a caminar, el futur és nostre. Tenim dret a fer-ho, exercim-lo, per Justa Causa.

(1) La independència dels Estats Units també va ser de resultes de la Causa Justa en la seva declaració d’independència>>.

Tornaré a votar nul: un altre tipus de vot

Bon dia,

Denomine "el més a la dreta" els partits i les coalicions que es posen l'etiqueta de progressistes, d'esquerres, de transversals i que, per exemple:

* afavoreixen l'accés al govern espanyol d'un polític amb fama de mentirós compulsiu,

* d'un govern espanyol que dificulta la consulta en llengua catalana en Internet,

* que no actua en pro de restaurar el dret civil valencià,

* que actua d'acord amb l'estil de vida patriarcal i en defensa de lo patriarcal,

* que no promou les humanitats,

* promociona el vassallatge (òbviament, a lo patriarcal) per part de diaris digitals com "El Nacional", Nació Digital", "VilaWeb", "La República" i, per exemple, "El Punt Avui", el "Levante-EMV"... Nosaltres no en som súbdits, sinó que escrivim la nostra història, no la que impulsen (mitjançant la instrucció obligatòria en tot l'estat espanyol) en línia amb la versió castellana.

Per això, no votaré cap de les candidatures "del més a la dreta", ni, per descomptat, cap candidatura que els seus candidats siguen castellanistes.

"Els del més a la dreta", en tot cas, són autonomistes: ¿on heu vist una persona que prenga les claus de la casa que adés ha comprat i que, immediatament, diga que vol tornar-les, perquè s'ho ha pensat millor? Jo no ho fiu el 7 d'agost del 2014, quan em donaren les claus de la casa on visc, després d' haver lliurat dos talons. Això val per a la declaració d'independència de Catalunya i per al referèndum del 1r d'octubre del 2017. I, òbviament, per als qui, a mitjan del 2018, votaren a favor del primer ministre espanyol actual, sense que el futur president de govern hagués demanat perdó, ni, com ara, que hagués promet en les corts espanyoles la restauració del dret civil valencià. Això es diu tenir la síndrome d'Estocolm.

La gran majoria de les vegades que hi ha hagut eleccions de juny del 2004 ençà, he votat nul i mai no he votat cap dels grups del Pacte del Botànic...., ni els votaré, mentres que donen suport a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, la qual, en paraules de Pere Riutort, paga 360€ per reunió a cada u dels seus membres, ni mentres que aquestes candidatures impulsen el castellà en les seues campanyes electorals i la castellanització lingüística i cultural.

En canvi, sí que votaré candidatures que empiulen amb el matriarcalisme.

Finalment, adduiré que, un dia que havia anat a ca Pere Riutort (quan ell vivia en la ciutat de València), em comentà que el darrer dia de la campanya electoral de les eleccions autonòmiques valencianes de 1995, Eliseu Climent (cap d'Acció Cultural del País Valencià), digué "Voteu PSOE".

Avant les atxes.

Una abraçada i bona setmana.

Nota: Adjuntem unes fotos d'un llibre a què ja han tingut accés persones molt pròximes, el qual recomanem junt amb "El matriarcalismo vasco" i "Europa indígena matrilineal. Los vascos". 

"Podem assegurar que en la mentalitat de mil anys enrere el fet que un marit matés la dona era un acte greu, una falta gravíssim. L'Església del segle X es refereix a usos ancestrals quan considera que hi ha un pecat que té una penitència irrevocables segons l'antic costum: l'homicidi de la muller. (...)

Entre la nombrosa documentació consultada hem trobat un sol exemple concret d'assassinat de la muller per part del marit a la Catalunya carolíngia" (p. 49 del llibre "Història de les dones a la Catalunya medieval", de Teresa Vinyoles Vidal, publicat en el 2005).

Pere Riutort, la llengua catalana i fets a partir del segle XV

A continuació, plasmem les pàgines 93-94 i part de la plana 95 de l'explanació, en la versió del 2018.

En aquest moment de poder absolut dels reis coronats, no era possible l’acció de qualsevol nacionalitat, si no hi havia el respectiu Rei que la patrocinàs. Els membres de cada nacionalitat eren veritables súbdits, no eren ciutadans lliures. Ja feia temps que l’acció de Francesc de Vinatea, defensant els drets dels valencians, rebé l’aprovació del Rei Alfons el Benigne, quan el monarca va dir “Lo nostre Poble és franc e no és així subjugat com és lo Poble de Castella...”. La nostra manera de viure, com una democràcia a l’estil de l’època, era de primer ordre en l’Europa d’aquells temps.

[d] Necessitem conèixer també els documents legislatius i les pràctiques socials que donaren vida a la nostra societat, a la nostra cultura social-històrica, com ara, els Furs, el Consolat de Mar, la Taula de Canvis, el Tribunal de les Aigües,... “Els Usatges de Barcelona” poden considerar-se com la primera Constitució, ja que es redactaren cent cinquanta anys abans que la Carta Magna anglesa.

La mateixa existència de la Mare de Déu dels Desemparats, la seua confraria, amb les seues activitats, constitueix un fet cultural social de primera magnitud, a més del fet religiós com a tal.

[e] La qüestió de la defensa i de la continuació dels nostres drets històrics, proclamats i pactats en la unió dels Reis Catòlics, no ha sigut sempre pacífica. Malauradament, ha produït enfrontaments armats en diferents moments de la Història.

Aquests drets s’han defensat, infructuosament, amb la sang dels nostres avantpassats. Recordem, entre d’altres episodis de la Història:

*e-1) L’enfrontament del Regne d’Aragó amb Felip II de Castella, per la qüestió d’Antonio Pérez.

*e-2) Les guerres de la Germania, dues en el Regne de València i una a Mallorca, les quals es saldaren amb la intervenció del poder central de la monarquia dels Àustries, en contra de nosaltres, amb terribles execucions i castics. Tot a favor de la monarquia i dels nobles, en contra del que, justament, demanava el poble: una vida més humana.

*e-3) No oblidem la Guerra dels Segadors (1640-1659), per la qual, indirectament, Portugal va recobrar la seua independència política, en aprofitar la conjuntura militar favorable que s’havia produït amb l’alçament de Catalunya en armes. D’aleshores ençà, la Catalunya Nord va passar a França.

 

*[C] La “Guerra europea de Successió” i les seues terribles conseqüències per a nosaltres, les quals encara estan vigents.

[f] De la Guerra de Successió en avant, el poder imperial castellà (posteriorment, “espanyol”), ja no fou igual que abans: irromperen altres poders polítics en el món.

*f-1) En acabar la Guerra de Successió, els europeus que hi participaren van obtenir els seus grans beneficis i, als nostres avantpassats, els tocà, a més dels moltíssims que moriren en les batalles, una terrible repressió. Vam passar a ser “l’Espanya conquistada i assimilada a Castella”, la qual fou posseïda per Felip V, “pel just dret de conquesta, que, fa poc, n’han fet les meues armes”[1], com consta en el Decret de Nova Planta d’Aragó i de València, del 29 de juny de 1707, posterior a la batalla d’Almansa del 25 d’abril de 1707, en què fórem vençuts pels exèrcits favorables a Felip V.

*f-2) Felip V comptà, a favor seu, per a obtenir els Regnes peninsulars i  les colònies americanes, amb  els castellans, amb els bascos i amb els francesos. Tots els territoris hispànics de la Corona d’Aragó lluitaren a una contra Felip V.

No podem oblidar, altra vegada, d’una manera especial, l’acció indigna, a favor de Felip V, del Cardenal Belluga, llavors, bisbe de Cartagena, de qui hom diu que ell mateix va dirigir les tropes i que ell hi usà les armes en contra dels valencians. ¿Matant valencians muntat en el seu cavall? ¡Quin deshonor per a l’Església!

*f-3) A primeries del segle XVIII, posterior a la Guerra de Successió, ens tocà la supressió dels nostres Furs, els quals encara conserven els bascos[2] i els navarresos, perquè lluitaren a favor de Felip V. A més, cal afegir que, contra els qui s’havien significat amb les armes en contra de Felip V, hi hagué execucions, confiscació de béns, aplicació d’enormes impostos, terribles presons, desterraments, treballs forçats. La ciutat de Xàtiva fou incendiada, els seus habitants foren deportats i es va canviar el nom de la ciutat pel de San Felipe; per això, actualment, els habitants de Xàtiva encara posen la representació de Felip V cap per avall. Altres ciutats, com ara, Cocentaina i Ontinyent, van ser durament represaliades.

*f-4) En aquest moment de la Història, la possessió in totum[3] de la nostra nació, amb els diferents regnes i els seus drets, els quals corresponien a la nostra Confederació no castellana, fou la compensació que van rebre els Borbons de part dels altres contrincants, al capdavall de la Guerra de Successió. A més, volien les riqueses que arribaven d’Amèrica.

*f-5) En el Tractat d’Utrecht, tots, especialment, els anglesos, reberen els seus bons ‘presents’ dels Borbons (un d’ells, Gibraltar), units a l’incompliment dels contendents, els quals s’havien compromès amb nosaltres a defensar els nostres drets històrics i a actualitzar-los.

Els contendents, fins i tot, es van repartir els nostres drets històrics en els actuals dominis italians, per exemple, les grans illes de Sardenya i Sicília, que feia segles que formaven unitat junt amb nosaltres... Fou la Primera guerra europea, en què nasqueren Prússia (la qual desembocaria en Alemanya), Itàlia, Luxemburg...

[g] Perduda la causa a favor del Regne de València, després de la batalla d’Almansa:

*g-1) Molts valencians, popularment coneguts com “maulets”, hagueren de fugir a l’exili. Una part d’aquests es va enrolar en els regiments militars de la “Mare de Déu dels Desemparats i de Sant Vicent Ferrer” per a ajudar en les accions bèl·liques de Catalunya, les quals duraren fins a l’11 de setembre de 1714, set anys després de la batalla d’Almansa.

*g-2) En la història d’aquests tres-cents anys que han transcorregut, hi ha hagut enfrontaments bèl·lics a l’Estat Espanyol, en els quals eren presents, subjeien les nostres reivindicacions, les quals no han desaparegut mai en la ment popular. D’una manera especial, cal recordar les guerres Carlines, l’acció salvatge del General Espartero, del bombardament de Barcelona de 1842 i la Guerra Civil de 1936-1939. Subjau un odi mutu heretat de pares a fills.

* g-3) Dels mateixos Reis Catòlics ençà, i, sobretot, ja, a partir dels Àustries i, de manera total, des que entraren els Borbons, els castellans i allò castellà, ara, denominat sovint, espanyol, han aprofitat moments propicis per a apropiar-se, progressivament, dels nostres drets i per a desposseir-nos de les nostres característiques culturals, fet que encara no han assolit del tot, com era el seu desig. La llengua pròpia continua i continuarà, tot i que hi haja ministres del govern que, en el Parlament de Madrid, diguen que cal “espanyolitzar-nos”, entenguem-ho com “castellanitzar-nos”.

*g-4) “Quan el mal ve d’Almansa, a tots, alcança”, es diu popularment. L’acció bèl·lica de la Guerra de Successió no ha sigut oblidada en la ment popular. Felip V no té bona memòria a nivell popular. De fa tres-cents anys ençà, com hem indicat, hi ha un problema latent.

Anualment, es commemora amb dues efemèrides. En les terres valencianes, és el 25 d’abril; a Catalunya, es rememora l’11 de setembre. Amb caràcter reivindicatiu, es recorda els qui donaren la vida a favor del nostre Poble i amb el desig, sempre present, d’obtenir els drets que ens corresponen com una cultura històrica, la qual exigeix una nació sobirana, tal com explicà i proclamà, d’una manera especial, repetidament i clarament, Sant Joan Pau II.

---

[1] Nota de la traducció. En l’original, “por el justo derecho de conquista, que recientemente han hecoho de ellos mis armas”.

[2] Nota de la traducció. Els bascs, parcialment, arran de la Llei abolitòria del 21 de juliol de 1876, que, al capdavall, portà la supressió de les diputacions forals i de les Juntes, i foren substituïdes per diputacions provincials ordinàries.

Nogensmenys, el govern espanyol, acordà un sistema (conegut com “concert econòmic”) que atorgà al País Basc una gran autonomia fiscal, econòmica i administrativa, però no política.

[3] Nota de la traducció. Aquesta locució llatina vol dir “del tot”, “per complet”.

Pere Riutort, la llengua catalana i fets a partir del segle XIV

Tot seguit, exposem les pàgines 91-92 de l'explanació, en la versió del 2018.

11.- Ia Part. El poder polític i cultural central castellà, denominat, actualment, espanyol, constituït en estat nacionalista centralitzador, de fa 500 anys ençà, ens ha volgut conduir cap a la destrucció com a Poble històric i diferenciat.

“L’home és definit, primordialment, partint de la seua responsabilitat davant els seus germans i davant la història”. Constitució “Gaudium et Spes”, no. 55.

*[A] És imprescindible conèixer alguns aspectes i esdeveniments de la nostra Història, encara que només siga de manera sintètica i incompleta:

[a] Partim, altra vegada, del final del no. 55 de la “Gaudium et Spes”:  

*a-1) Hem de situar-nos en la realitat actual, és a dir, els germans, la nostra societat, però, alhora, cal que coneguem les nostres arrels i partir-ne, la història, tal com propugna el Concili Vaticà II en el text adduït de la “Gaudium et Spes”. Per aquest motiu, entrem, a poc a poc, entrem, en alguns moments, en els coneixements històrics més bàsics i, d’aquestes arrels de la nostra identitat ençà, podrem extraure’n les conseqüències, les quals ens qüestionen com a poble, que actuen en el nostre temps.

*a-2) El valor social i cultural d’una llengua, sol caminar unit al poder polític que tenen els qui usen una determinada llengua. Nebrija ja va teoritzar en aquest sentit, a favor del castellà: “La llengua és companya del Imperio”[1].

*a-3) El centralisme castellà, després de la unió matrimonial dels Reis Catòlics i, d’una manera especial, amb els seus successors, els Àustries, usà del nostre confederalisme, col·locant virreis diferents que ens separaven, en el Comtat-Principat sobirà de Catalunya i ens els diversos Regnes, per a fer difícils i, sovint, impossibles, les nostres reivindicacions, per a la realització, en expansió, de la nostra nació en tots els aspectes. Separats, poc podíem fer, ni reivindicar. Ens col·locaren tancats en una mena de guetos de cada Regne amb els seus virreis al capdavant.

Ens van promoure la separació i, fins i tot, sustentaren determinades situacions de desavinença, “aleshores i ara”, entre els diversos territoris sobirans confederats, els quals constituïen el que ara es diu la “Corona d’Aragó”. Amb els Reis Catòlics i, sobretot, després d’ells, la perspectiva de les nostres possibilitats com a societat actuant, restava subjecta a greus incidències molt negatives de pobresa i de falta de futur en la població. Era la marginació que vam patir en la nostra Confederació i en el camp comercial.

*a-4) El Rei, el nostre Rei legal, situat a Madrid, tal com feren en la nostra Història els Reis sobirans de la nostra Confederació, la qual, amb ells al capdavant, constituïa encara, teòricament, un Estat sobirà, calia ser centre d’unitat de tots nosaltres, de tots els nostres territoris confederats, i promotor dels nostres interessos: un d’ells, la necessitat d’emigrar i de comerciar i d’establir-nos a Amèrica i en altres parts del món, amb la nostra identitat, com veurem, amb un poc més de detall, en la divisió no. 13. Emigrar, aleshores, com ara, era, sovint, una necessitat. ¡S’havia de menjar!

[b] Amb els descendents dels Reis Catòlics, començant pels Àustries i deixem córrer els Borbons, la persona del Rei, resultava una persona estranya i contrària al que eren els nostres drets, tractant d’excloure’ns i de discriminar-nos en benefici de la persona dels mateixos reis centralistes i colonitzadors i de Castella.

-*b-1) Després de la que, per a nosaltres, fou la desgraciada i injusta unió política dels Reis Catòlics, sobretot, en les seues conseqüències, el castellà, progressivament, es va sobreposar a la nostra llengua, per diversos motius.

Abans de patir els egoismes d’Isabel respecte a Ferran, els territoris dels regnes de la Corona d’Aragó eren més extensos que Castella. De fet, la defensa de Castella, en moments difícils, fou obra del seu marit Ferran, amb el seu exèrcit, qui no dubtà a anar a la guerra en benefici exclusiu d’Isabel. Probablement, Castella s’hagués unit a Portugal, fet que tenia (i que té) una certa lògica, perquè Portugal i Castella procedeixen d’un tronc comú. Ferran va promocionar Castella; era un dels Trastàmares de Castella.

*b-2) Podem recordar, altra vegada, el fet de ser la llengua catalana, fins als Reis Catòlics, a Europa, la llengua més important després del llatí. En el segle XV, va adquirir gradualment una certa importància el toscà, la llengua que, actualment, denominem italià. L’entrada de la casa de Trastàmara, després del Compromís de Casp, també ajudà a una petita presència del castellà entre nosaltres.

*b-3) Que pensen ara, els castellans, ara denominats espanyols (per apropiació indeguda del terme), que hagués sigut al revés: que Ferran s’hagués sobreposat políticament a Isabel, fet que hauria sigut normal, llengua i tot, i que ara els castellans oïssen que Castella s’havia de “catalanitzar” i, així, derruir i eliminar a Castella els drets del castellà a favor dels del català. ¿Què faríeu? ¡Com defensaríeu la vostra llengua!

Hem oït del ministre del ram del PP, en el Congrés dels Diputats de Madrid[2], que cal espanyolitzar Catalunya, quan la llengua catalana encara hi és en una situació de gran debilitat per molts motius. ¡Mireu com està l’Església valenciana! ¡Mireu que llevaren la televisió valenciana i tot! ¡Mireu quina és l’efectivitat normalitzadora de l’escola valenciana en les grans ciutats! Els resultats de la gran emigració castellana a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears encara no estan superats. Han aparegut moviments polítics “botiflers” com Ciutadans, els quals, amb la seua acció, com si fossen colonitzadors, dificulten la recuperació cultural-lingüística i prenen la bandera del castellà-espanyol.

 

*[B] La unió dels Reis Catòlics havia d’implicar una unió d’igualtat: “Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”[3].

[c] De bon principi, però no fou així. Ja, a partir del mateix casament, Isabel i els castellans portaren a terme allò que ja diu el contemporani de Sant Vicent Ferrer, Eiximenis, en el segle XIV, en el capítol 894 de “Lo Crestià”: “La travessura castellana era en furtar e en mentir”.

---

[1] Nota de la traducció. En l’original, figura en castellà: “La lengua es compañera del Imperio”.

[2] Nota de la traducció. El fet a què es refereix tingué lloc en octubre del 2012, quan el ministre d’Educació i Cultura espanyol, José Ignacio Wert, del Partit Popular, manifestà en castellà que calia “espanyolitzar els nens catalans” per a que “els nens catalans es senten tan orgullosos de ser catalans com de ser espanyols”.

[3] Nota de la traducció. Aquest és el lema que es vincula amb el matrimoni d’Isabel I de Castella junt amb Ferran II d’Aragó: “Tant munta, munta tant, Isabel com Ferran”, és a dir, que ambdues corones tenien el mateix pes.

Plasmem la realitat silenciada per l'esquerra valenciana i per diaris digitals

Bon dia,

No votaré cap candidatura valenciana, ni a les eleccions europees, que no haja fet una queixa escrita, pública i accessible en Internet, respecte a les declaracions de què escriurem tot seguit, en què l'Església valenciana, altra vegada, es posa en pro de la llengua castellana, no de la vernacla. Després, que no ens parlen de justícia social.

A mitjan dels anys noranta, s'afegiren dos bisbes valencians auxiliars i catalanoparlants al bisbat de València. El diari Levante-EMV posà un article, en castellà, que, poc o molt, deia "La Iglesia valenciana ni pisará el freno, ni el acelerador".

Uns dies després, Pere Riutort Mestre (1935-2021) escrigué un article per a l'esmentat diari.

Vos convide a llegir un article del 4 d'abril del 2024 i a veure si vos sentiu en línia amb les paraules que, al capdavall, "à punt" vincula amb l'arquebisbe:

https://www.apuntmedia.es/noticies/societat/racv-critica-l-arquebisbe-benavent-una-versio-l-evangeli-catalinazada_1_1695785.html

Afegirem que l'esquerra valenciana i la premsa digital en llengua catalana manipulen la realitat i en silencien aquesta part essencial: la del final de la nova.

Referent al tema de la llengua catalana en el País Valencià i a la resposta de l'actual arquebisbe de València, exposem el report del canal "à punt" en el seu compte oficial en Twitter (del 4 d'abril del 2024)

<<En aquesta reunió, sempre segons la RACV, l'arquebisbe els va traslladar "el seu coneixement de la sensibilitat en la societat valenciana sobre aquest tema", però va afirmar que "la decisió no li corresponia a ell sinó a la majoria dels bisbes de l'arxidiòcesi i que, si no hi havia una decisió de consens, mantindria la litúrgia en castellà">>.

Finalment, posarem un enllaç amb què podreu accedir a una circular redactada per l'arquebisbe José Mª Lahiguera el 18 de gener 1977 (i publicada en el "Boletín oficial del arzobispado de Valencia", p. 66), la qual deixa ben clar un fet que molts polítics junt amb jornalistes, capellans, lingüistes i determinats acadèmics, pretenen ocultar i, així, tenir major facilitat per a condicionar el futur i el punt de vista de la població. Pere Riutort en fa esment en la seua explanació (en la versió del 2018):

https://malandia.cat/2020/07/circular-sobre-el-uso-de-nuestra-lengua-vernacula/