dimarts, 26 de setembre del 2023

Pere Riutort i la inculturació de la fe, la llengua pròpia i santuaris com a punt de trobada

Tot seguit, exposem des de la pàgina 65 fins a la plana 67, completes, de l'explanació, en la versió del 2018.



          [e] Aquesta necessitat de l’ús i de la defensa de les diverses llengües dels Pobles del món, encara que no formen un Estat, consta, d’una manera especial, en els documents pontificis que parlen de l’activitat missionera de l’Església. El Concili Vaticà ho tractà en el decret “Ad Gentes”. D’aquest decret conciliar, en recordarem algunes d’aquestes afirmacions, les quals apareixen en el no. 4:

            “El dia de Pentecostès... l’Església va manifestar, públicament, davant la multitud, la difusió de l’evangeli entre els diversos pobles i, aleshores, des d’eixe moment, es presentà el signe de la unió dels pobles en la catolicitat de la fe, per mitjà de l’Església de la Nova Aliança que parla totes les llengües, entén i abraça en la caritat totes les llengües i venç, d’aquesta manera, la dispersió de Babel”.

          [f] El Concili Vaticà II, expressament, intencionadament, usà la denominació “Llengua vernacla” per a referir-se a la llengua viva de qualsevol poble del món, per a la Litúrgia Romana de l’Església Catòlica.

            El Dr. Josep Pont i Gol, Arquebisbe de Tarragona, em va explicar, en tots els seus detalls, la gènesi de l’ús exclusiu d’aquesta denominació, de “llengua vernacla o popular, la qual consta en els documents del Concili Vaticà II i en els documents posteriors de la implantació de la llengua vernacla. Aquesta denominació, amb el seu significat, fou una opció expressa i inamovible que acordà el Concili Vaticà II, a petició dels bisbes catalans, als quals s’hi van unir els bisbes croates, segons m’explicà el Dr. Pont i Gol, bisbe de Sogorb-Castelló en els temps del Concili.

          [g] Sant Joan Pau II, en la UNESCO, 2-6-1980, parla del primer constitutiu cultural que té tot ésser humà, la llengua pròpia, la qual és, també, com acabem d’indicar, el primer element de la inculturació de la fe:

            “La família comença la seua obra d’educació per allò que és més simple, la llengua, i, així, permet d’aprendre a parlar l’home al principi de la seua formació; d’aquesta manera, es converteix en membre de la comunitat, mitjançant la seua família i la seua nació”.

            Ja ho vam explicar en la divisió 3a, que nació no és sinònim d’estat, en la majoria dels documents del Magisteri de l’Església.

          [h] Segons “Varietates legitimae”, el principi de psicologia profunda, personalment i socialment, que constitueix l’ús de la llengua pròpia, i de la seua comunitat cultural, constitueix allò més essencial i característic de la “Inculturació de la fe” com a cristians catòlics.

            Aquesta inculturació per la llengua pròpia s’ha de concretar, especialment, en la Litúrgia, en la Catequesi i a fer arribar a les mans dels cristians catòlics, en la llengua vernacla o popular, altres instruments de la inculturació de la fe, com ara, llibres, edicions musicals i audiovisuals, material didàctic segons edats, etc. És imprescindible un lloc on puguen fer-los conèixer i poder-los adquirir (o bé poder ser deixats en préstec) aquests recursos didàctics o pastorals, necessaris en l’actualitat.

          [i] La fe cristiana s’incultura en els diversos pobles del món. És molt important que la nostra fe continue i que entre en els elements de la cultura del nostre Poble i de la nostra època. Defensem la llibertat religiosa, però també volem que la nostra fe, com a cristians, s’inculture i que, així, entre a formar unitat amb la realitat de la nostra nació, de la nostra societat històrica i actual.

            Per això, pense tant en “Les arrels cristianes del nostre Poble”, tal com han fet en un document memorable els Bisbes de Catalunya, en 2011 i en 1985. No parlem del nacional-catolicisme, imposat per llei segons principis totalitaris, parlem d’una realitat i d’una necessitat voluntària dels pobles del món, la qual uneix la identitat de cada poble amb la fe i amb vivència cristiana.

            La inculturació va unida, és part irrenunciable, del que constitueix la Catolicitat de l’Església, de la seua pròpia essència de l’Església de Crist, vivificada per la presència del “Nou Consolador i Guia”, l’Esperit Sant. Cf. “Fets dels Apòstols”, c.2.

          *[B] El Papa Francesc, en l’Exhortació Apostòlica “Evangelii Gaudium”[1], dedica diferents espais a la necessitat i a la importància de la inculturació de la fe en el nostre temps i en la nostra societat.

          [j] Endinsem-nos en les seues reflexions i proposicions, no. 68 i 69:

            No. 68: “No convé ignorar la tremenda importància que té una cultura marcada per la fe, perquè aquesta cultura evangelitzada, més enllà dels seus límits, té molts més recursos que una mera suma de creients enfront dels embats del secularisme actual. Una cultura popular evangelitzada conté valors de fe i de solidaritat que poden provocar el desenvolupament d’una societat més justa i creient, i posseeix una saviesa peculiar que cal saber reconèixer amb una mirada agraïda”.

            No. 69: És imperiosa la necessitat d’evangelitzar les cultures, per a inculturarzzz l’Evangeli. En els països de tradició catòlica, es tractarà d’acompanyar, cuidar i enfortir la riquesa que ja existeix i, en els països d’altres tradicions religioses o profundament secularitzats, es tractarà de procurar nous processos d’evangelització de la cultura, encara que suposen projectes a molt llarg termini.

            No. 122: “L’ésser humà ‘és, al mateix temps, fill i pare de la cultura a la qual pertany’. Quan, en un poble, s’ha inculturat l’Evangeli, en el seu procés de transmissió cultural també transmet la fe de maneres sempre noves; d’ací, la importància de l’evangelització entesa com a inculturació. Cada porció del Poble de Déu, en traduir en la seua vida el do de Déu segons el seu geni propi, dóna testimoni de la fe rebuda i l’enriqueix amb noves expressions que són eloqüents. Pot dir-se que ‘el poble s’evangelitza contínuament a si mateix’. Ací agafa importància la pietat popular, veritable expressió de l’acció missionera espontània del Poble de Déu. Es tracta d’una realitat en permanent desenvolupament, en què l’Esperit Sant és l’agent principal”.

            Tot açò que exposa el Papa Francesc és un dels grans motius i finalitats del Santuari marià que volem bastir en els bells paratges de Tàrbena. Cal partir de l’autèntica i històrica identitat, del geni, de la cultura del nostre Poble, per a fer present la Bona Nova de Jesucrist.

            “Caminar junts cap als santuaris i participar en altres manifestacions de la pietat popular, també portant-hi els fills i convidant-hi altres persones, és, en si mateix, un gest evangelitzador”, “Evangelii Gaudium” (no. 124).

            D’una manera molt especial, hi haurà el culte a la Mare de Déu del Regne, la Mare de Déu que, junt amb Sant Jordi i l’Àngel del Regne, presideix, des de fa segles, la “Generalitat del Regne de València”. “La Mare de Déu del Regne” i “La Mare de Déu dels Innocents i Desemparats” formen una unitat inseparable especial: “Reina i Mare de misericòrdia” la invoquem en la “Salve”. Aquestes dues advocacions estaran en el centre motor i vivencial del nostre Santuari.

            En el nostre Santuari marià, volem fer manifest també el Retrobament actual de la Repoblació mallorquina amb la valenciana, esdevinguda a primeries del segle XVII.

            L’espai del “tossal”, al qual ens ha conduït la Providència, és un monticle, per a la “via pulchritudinis”, de primera categoria, on es podrà complir a la perfecció les finalitats d’un Santuari marià, com s’exigeix en l’actualitat per l’Església. Aquestes són:

            1a. Cerca i vivència del Regne de Déu, amb una característica especial de trobada amb la Bona Notícia, per a persones que desitgen una iniciació o bé un retrobament amb la fe. Pensem, sobretot, en jóvens, ancians, matrimonis.

            2a. Solidaritat i amor cristià, per a ajudar a resoldre dificultats de les persones que vulguen viure-hi, per estar situat en un espai amb la peculiaritat d’una natura molt bella i saludable; amb unes solucions assistencials en la malaltia i de conreu de l’esperit com a cristians, unit a una presència singular de Maria, la Mare de Jesús i de nosaltres.

3a. Promoció de la identitat, de la realització i de la defensa de la nostra Nació, d’acord amb tot el que propugna el Magisteri de l’Església Catòlica, en la nostra realitat tan important i que exigeix un especial compromís.

4a. Reunits des de la diversitat, caminem cap a la unitat de la Humanitat, moguts per l’acció en nosaltres de l’Esperit del Pare, amb la presència, entre nosaltres, de Jesús, fins a la fi dels segles. D’una manera especial, farem nostre el “Moviment Ecumènic” cristià i la connexió fraternal amb altres religions.

 

           



[1] Nota de la traducció. Es refereix a l’obra “La joia de l’Evangeli”, escrita en l’any 2013. Ací emprem la versió de l’Editorial Claret publicada el mateix any.


diumenge, 24 de setembre del 2023

Política, mestres, filosofia i escrits creatius

A continuació, plasmem un escrit del 24 de setembre del 2018:

<<La política no es redueix a votar cada quatre anys, ni a fer-la amb lo tan castellà d'"ir a matar al director", ni a dedicar-se alts càrrecs polítics (i molts acòlits i votants seus), al sisenyorisme o a primar la demanda de justícia econòmica (que no social) per damunt de tot.

També inclou, i ho escriuré perquè ho considere molt important, permetre que els estudiants (des de xiquets de sis anys fins a alumnes de més de dotze anys i encara en ensenyament secundari) puguen estudiar filosofia o fer redaccions lliures sobre temes d'actualitat que els interessen (no sols, o només, els mestres).

Al capdavall, només aprove els polítics que no segueixen les passes de persones com l'emperador Justinià (de l'imperi bizantí, en el segle VI, que prohibí la filosofia en les universitats), ni les de règims polítics (i polítiques de partit i de coalició o grup polític) que han censurat les persones que promovien lo que feia possible que els xiquets, els jóvens i la resta de ciutadans, poguessen millorar la seua facilitat per a no ser esclaus dels qui preferirien que els ciutadans fóssem amics del deixar-nos conduir pels alliberadors de la mare pàtria (bé si es presenten així, bé si no ho fan).

Per això, és tan important llegir, escoltar i veure informació i, també, persones de bon cor i, alhora, favorables a la difusió de la filosofia,... però des de la infantesa>>.

dilluns, 11 de setembre del 2023

Els partits del "més a la dreta" orienten la mà cap a l'Astre Solar de l'altiplà castellà

Els partits polítics del "més a la dreta" (ERC, Junts per Catalunya, la CUP, ERPV, Més Compromís, Podemos, Esquerra Unida, ICV i, per descomptat, el PSOE valencià i els seus germans, i altres partits que es presenten com que són d'esquerres o bé progressistes) continuen orientant la mà cap a l'Astre Solar de l'altiplà castellà i aliant-se amb el postfranquisme del règim de la Restauració de 1975 i amb lo patriarcal vinculat amb la llengua i amb la cultura castellanes.

Els deixe caure i els hi deixaré:

1) Admeten violadors de la paraula, però no amnisties cap a violadors de persones per motius sexuals.

2) Admeten la mentira com a recurs de primera línia en les seues campanyes, en els seus manifests i en els mitjans de comunicació social que promouen.

3) Fan campanyes contra la violència de gènere, però no ensenyen en les escoles a viure en línia amb l'humanisme, ni amb la cultura matriarcalista.

Per tant, són tan patriarcals en el seu estil de vida com els principis de la cultura castellana. La resta, propaganda de partit i pur màrqueting.


Bona Diada de Catalunya.

El mes que ve, els valencians celebrem el 9 d'Octubre, per a commemorar el naixement del Regne de València.

I el 31 de desembre, en les Illes Balears, el naixement del Regne de Mallorca, amb la Festa de l'Estendard.


Nota: I, qui, actualment, no accepte que es celebre cap d'aquestes festes, li propose que demane que es restituesca el costum d'enviar els cristians als lleons (com en temps dels romans) i, en el cas d'Alaquàs (l'Horta de València), que es derruesca el palau senyorial (no siga que algú torne a promoure la coerció extraeconòmica de què parlen els marxistes, en relació amb el model socioeconòmic feudal predominant quan es bastí el Castell). ¿No parlen de respecte a la diversitat (i no em referesc a la sexual), sinó a la cultural i a les minories i, òbviament, a les persones?

Per això, en el meu cas, estic a favor del matriarcalisme de les àvies de ma mare, del que hi ha en la meua família i del que poguí compartir i rebre mentres raonava amb Pere Riutort o mitjançant escrits o comentaris seus i, per descomptat, dels que amere fruit de l'estudi, de l'explanació i de la didàctica que faig sobre els catalanoparlants nascuts abans de 1920.

diumenge, 10 de setembre del 2023

Pere Riutort i la inculturació de la fe i la llengua pròpia de cada Poble

A continuació, exposem des de la pàgina 63 fins a la plana 64, completes, de l'explanació, en la versió del 2018.



5.Ia Part: La inculturació de la fe:

            Des de Pentecostès, l’Església de la Nova Aliança parla totes les llengües del món i això és signe de la Catolicitat i de la Unitat de l’Església de Crist i de la presència de l’Esperit Sant. Cf. Fets dels Apòstols, cap. 2.

            *[A] La unió de la fe i la vida cristiana amb les diverses cultures-llengües del món ha rebut la denominació d’inculturació de la fe.

            [a] “Inculturació de la fe” és aconseguir la introducció de la fe en la cultura, en la manera de ser i d’actuar de tots els Pobles del món.

            *a-1) ”Inculturació de la fe” és el que va voler portar a terme la primitiva Església de Pentecostès, moguda i dirigida per l’Esperit, la qual té exponents molt clars i significatius que apareixen en els Fets dels Apòstols, en els escrits d’actuació de Sant Pau i en la predicació dels altres apòstols. També és recordada, aquesta “inculturació´ de l’Església que és Catòlica, en els escrits dels Pares de l’Església.

            *a-2) ¡Quants elements de la cultura grecollatina no s’han introduït en la nostra litúrgia i en la nostra vida cristiana!: festes, imatges, ornaments litúrgics, aigua beneïda, ciris, els santuaris amb els seus costums, processons,...

            *a-3) La llei jueva, amb els seus múltiples preceptes, que, sobretot, Sant Pau, propugnava que no havia de ser imposada als gentils, va estar en el centre dels grans problemes del cristianisme primitiu, el qual va concloure que els gentils calia que visquessen la fe en Jesucrist, partint de la seua manera de ser i de viure.

            Una constant, en els mateixos Evangelis, és la manera d’actuar de Jesús, qui deia, clarament, que un legalisme formalista no era la voluntat de Déu i, davant això, Jesús exigí la llibertat dels qui l’acceptaven com a Messies, com a enviat pel Pare.

          [b] És paradigmàtic el capítol 10 dels Fets dels Apòstols, on Pere és enviat a la casa del centurió Corneli, que era gentil.

            *b-1) Pere acabà dient:

            “Ara veig de veritat que Déu no fa distinció de persones, sinó que es complau en els qui creuen en ell (...), de qualsevol nació que siguen (Ac 10,34-35).

            L’”ethnos”, que s’ha traduït per “nació”, té el significat del que concebem com “cultura”, base i essència de tota nació.

            *b-2) El cristianisme primitiu, per tant, va cercar la inculturació de la fe, no sols per les diverses llengües unides en la confessió d’una mateixa fe, per l’obra de l’Esperit, sinó, també, acceptant els altres elements que constitueixen la manera de ser i de viure de qualsevol “ethnos” de tota la Humanitat, és a dir, les diferents cultures amb la seua diversitat, com l’única condició “que tinguen fe en Déu i que obren amb rectitud”. Capítol 10, v. 35 dels “Fets dels Apòstols” i els capítols 10 i 15.

            *b-3) En el no. 37 de la Constitució “Sacrosanctum Concilium”, sobre la Sagrada litúrgia, del Concili Vaticà II, es diu:

            “L’Església, en els camps que no toque la fe ni al be de tota la Comunitat, no vol, ni tan sols en la litúrgia, imposar una norma rígida ni única; és més, honra i afavoreix les qualitats dels diversos pobles i llurs dons[1].

          [c] Subratllem la gran importància que té que l’Església faça ús de la llengua pròpia de cada un dels diversos pobles del món i que “s’inculture” en els elements propis del seu geni i de la seua manera de ser.

            *c-1) L’ús de la llengua i dels conceptes de cada un dels diversos pobles del món, per a expressar i viure la fe, a més de l’acceptació dels principis científics, és “l’intercanvi viu que es promou entre l’Església i les diverses cultures”, “Gaudium et Spes”, no. 44.

            *c-2) Teològicament, acceptar la llengua pròpia o vernacla resulta ser el principal Signe de la presència de l’Esperit Sant i de la Catolicitat de la pròpia Església. “Fets dels Apòstols”, capítol 2n.

            *c-3) Es pot comprovar, succintament, la veracitat d’aquesta afirmació entre altres documents: “Fets dels Apòstols”, capítol 2n i altres textos del Nou Testament“Lumen Gentium 13” i altres textos del Concili Vaticà II, especialment, les Constitucions “Gaudium et Spes” i “Sacrosanctum Concilium” --  “Els Pares de l’Església”, tal com apareixen esmentats en la nota 21 del no. 4 del Decret “Ad Gentes”. Es pot aconsellar la Lectura patrística de l’Ofici de lectures del dissabte anterior a la festa de Pentecostès. – “Catecisme de l’Església Catòlica”, no. 831 i altres documentes de l’Església, especialment, dels Papes del segle XX. El Concili de Trento i els documents posteriors de diversa índole d’aquest Concili Ecumènic, que impulsaren l’ús de les llengües populars o vernacles en la predicació i en la catequesi.

          [d] D’una manera específica, hem de referir-nos a la Instrucció “Varietates legitimae” (A.A.S. 87, -1995- 302), el document de la Santa Seu sobre la Inculturació. En ell, s’exposa que l’ús de les llengües vernacles en la Litúrgia Romana és el més essencial de la Inculturació de la fe en la Litúrgia, perquè els altres additaments, propis de les diverses cultures, com ara, cants, danses, simbologia pròpia, etc., dels quals fa esment l’article 37 de la constitució “Sacrosanctum Concilium” del Concili Vaticà II, anteriorment al·ludit, poden tenir el seu espai, dins l’esquema de la reforma vigent de la Litúrgia Romana del Concili Vaticà II.

            Aquesta reforma litúrgica del Concili Vaticà II s’ha de considerar summament simple, pastoral, significativa, bella i, precisament, d’acord amb la tradició litúrgica de l’Església, tal com ens ho avalen els estudis històrics sobre la Litúrgia Romana. La tradició litúrgica de l’Església, en la seua Història, la trobem, més que en la Reforma Tridentina[2] de la Litúrgia, en la Reforma del Concili Vaticà II, la qual seguim en l’actualitat.



[1] Nota de la traducció: partim del text del document que figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, elaborat per Pere Riutort (p. 9).

[2] Nota de la traducció. Es refereix a la que sorgí del Concili de Trento (1545-1563).