dimecres, 28 de juny del 2023

Paraules a Carlos Mazón, futur President de la Generalitat Valenciana

Benvolgut Carlos Mazón, 

A continuació, vos expose algunes propostes, com a valencià i com a investigador:

1) Podríeu impulsar costums i tradicions, històricament, molt arrelades entre els valencians, per exemple, la festa dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent (30 de juliol). Des de fa segles, han sigut els protectors dels llauradors, especialment, contra les pedregades i els feien d'advocats per a una bona collita. 

2) A més, podríeu promoure activitats extraescolars, com ara, sessions en valencià sobre el "Misteri d'Elx", el "Cànon Romà" (del valencià Guillem Anglés, 1348), la "Bíblia Valenciana" (traduïda per Fra Bonifaci Ferrer i pels frares de la Cartoixa de Vall de Crist, en edició completa de 1478), el "Cant de la Sibil·la", el llibre "Obres e trobes en llaors de la Verge Maria" (de 1474), els sermons de Sant Vicent Ferrer, els escrits d'Ausiàs March (s. XV), el llibre "Vita Christi" de Sor Isabel de Villena (del mateix segle), "La vida dels gloriosos sants Abdó i Senent" (del religiós Joan Baptista Anyés, 1542). I, òbviament, sobre molts valencians d'aquells dos segles i sobre la "Confraria de la Mare de Déu dels Innocents i Desemparats" (segle XV).

3) Igualment, podríeu promocionar figures com Joaquín Martí Gadea (segles XIX i XX, folklorista), Francesc Martínez Martínez (de la comarca de la Marina, folklorista, "Còses de la meua tèrra"), Maties Ruiç Esteve ("A riures toquen. Poesies festives", Mislata, segle XX) i molts més. Tots ells, com moltes persones nascudes en terres valencianes, estimaven la seua llengua materna i la promovien.

4) Finalment, vos convide a patrocinar estudis i investigacions locals, sobretot, relatives al món rural, entre altres coses, perquè ha conservat més les nostres arrels i perquè plasma molt més lo matriarcal (per exemple, en la dita valenciana "Tu respecta a una dona com si fóra ta mare o una germana", en la figura de la "senyora ama", en les bones relacions entre el marit i la dona i en què la dona, molt oberta, és qui fa de cap de la casa... i qui més ha fet possible que moltes tradicions hagen passat de generació en generació). I a afavorir que el valencià es senta més en les esglésies, en les ermites, en els goigs, etc. en zones tradicionalment valencianoparlants.


Atentament, 

Lluís Barberà i Guillem 

Alaquàs (l'Horta de València)

Nascut en 1971 en Aldaia (l'Horta de València)

diumenge, 25 de juny del 2023

Persones que viuen com ocells que volen

 Vos adjunte unes paraules a un amic (ací, Josep) que, entre altres coses, és psicòleg i ha sigut mestre d'institut:

<<Bon dia, Josep, 

L'escrit de Leonardo Boff, molt interessant i hi estic d'acord. 

Ahir, posí en Twitter que la festa de Sant Joan és patriarcal. 

Hi hagué qui m'insultà, qui em desqualificava i algú, irònicament o indirectament, em comentava que vivíem en el 2023 i no en 1932 (quan morí Mn. Antoni Ma. Alcover, que recopilà més de quatre-cents relats mallorquins en llengua catalana).

(...) cobres sense haver d'anar a treballar per a un altre...

En eixe sentit, quan hui m'han parlat els meus pares (...), els he dit:

— Això és fàcil d'entendre. Jo, des d'octubre del 2004, soc pensionista i el fet (...) de poder desenvolupar més lo que sí que t'ompli, lo que va més amb tu,... Això, ho veig en més d'un passatge de l'explanació de Pere [ Riutort]: es nota que ja no està en la universitat, que ja té més de setanta anys (la començà a escriure cap al 2008) i que posa lo que, més d’u, no s'atreviria a plasmar.

Per això, hi ha qui et desqualifica. (...) Tinc dos amics nascuts en 1929 [= Ricard Jové Hortoneda i Joan Sala Vila], molt oberts a persones de totes les edats. ¡I encara n'aprenc; i ells, de tu! Això no té preu. És viure content, però no flatós.

Afegiré que, en el 2022, un home m'escrigué que ell havia anat a les festes patronals del Camp de Mirra i que considerà interessant i atrevit que hagués escrit sobre l'educació matriarcal. 

Enhorabona i avant les atxes.

Una forta abraçada.

Nota: Per cert, com els he adduït, m'agradaria viure molts anys, com l'àvia Damiana i com un amic que feu els noranta-cinc (2013): bon cap, bon cor, creatiu, amable, bones cames i diners per a tirar avant com ell>>.

Aquest amic del 2013 no tenia estudis, però, amb noranta-cinc anys, llegia alguns llibres.

divendres, 23 de juny del 2023

Polítics que estan allà, a fer la mà

El 1r de juny del 2018 plasmí aquestes paraules en un post en el meu mur:

<<Si hi haguessen eleccions municipals, autonòmiques o generals, no votaria cap candidatura que hagués facilitat l'accés de Pedro Sánchez a la presidència del govern espanyol sense abans haver raonat ell, obertament i lliure del "buenrollismo", junt amb tots els altres partits i coalicions i, per exemple, d'haver-se definit, públicament, en el Congrés dels Diputats, sobre temes com... la forma d'estat que prefereix i els motius (no segons els estatuts del partit, sinó el seu punt de vista), si estaria disposat a admetre un referèndum sobre l'autodeterminació de Catalunya només en Catalunya, què opina sobre el franquisme i sobre les forces armades d'Espanya, sobre la bandera, sobre el postfranquisme i si estaria disposat a admetre un sistema d'elecció de llistes obertes al Congrés i al Senat així com als parlaments autonòmics i als ajuntaments, quin sistema d'ensenyament de la història introduiria en les escoles públiques i si està a favor de l'ensenyament de la filosofia des de l'ensenyament primari. I, per últim, després d'haver demanat perdó a tots els polítics a què ha insultat durant aquests darrers mesos.

No votaré el més guapo, ni el més sexi, ni el més maleducat dels candidats. El vot se l'hauran de guanyar, com la simpatia en les amistats que no sorgeixen amb una bossa de diners davant>>.

Igualment, en u dels comentaris en aquest post, escriguí a una dona:

<<— Això tocava haver-ho fet en els primers mesos del 2016, quan augmentaren el número de persones amb problemes de cor en l'Hospital General Universitari de València, segons un "Sí" d'un cardiòleg de la Unitat d'Arrítmies i quan, en Alaquàs, un poble amb més de 29000 habitants, les morts entre gener i maig del 2016 es concentraven entre persones de quaranta-tres a cinquanta-cinc anys, segons dades d'una de les parròquies (en què hi ha la tercera part de la població).

Han adoptat una política patriarcal durant aquests anys, entenent per patriarcal lo que sol aparéixer en estudis d'etnologia, no lo que es sol dir en proclames de partit: racionalisme, prioritat pels principis en lloc de les persones, exaltació de l'amor romàntic, la llibertat formal, la llei, l'autoritat paternalitzada, la fixació al pare-llei, l'aïllament, l'individualisme, el culte a lo masculí, etc.>>.

També ho ha fet possible el "més a la dreta": venent-se a qui els continua tractant com als esclaus. 

¡Encara com et dediques a l'etnologia i, si vols fer la mà o indagar sobre lo que prefereixes, no has de passar per l'adreçador de cap partit i fer la quantitat de genuflexions que t'ordene el president de govern espanyol! Podríem dir que, per a aquests polítics del "més a la dreta", la seua felicitat passa per anar ben lluny,.... ¡¡¡a Madrid!!! i fer més rendivús que el veí. Si no, vejam què fan ERC i la CUP o Més Compromís respecte a altres partits de lo que, tradicionalment, es diu esquerra, molt distants de lo que, com ara, impulsa Silvia Orriols, cap d'Aliança Catalana, de signe independentista i no proconstitucionalista (ni tan sols en la intimitat).

I, nosaltres, ací, tocant la terra on vius i abraçant la part bona de la vida, i a favor d'eixa suposada foscor que diuen els del "més a la dreta", que no és sinó lo matriarcalista. Així és, amics. I la resta, com diuen en el meu poble (i en més poblacions valencianes catalanoparlants), bufes de "pato".

dimecres, 21 de juny del 2023

Persones sense estudis, "pacifistes" i que deixen empremta

 Hui exposaré unes paraules que he plasmat, de nit, a un amic català molt obert:

<<Bona nit, Pere, i gràcies pel teu escrit. 

Estic d'acord en què lo que ens uneix a catalans, valencians i, per descomptat, les Illes Balears i l'Alguer és, sobretot, cultural.

Així, el fet que, en poblacions catalanoparlants disperses, hi haja rondalles, llegendes, cançons; manera d'educar, d'organització, de relacions entre avis, pares i nets; la sexualitat (en eixos relats, fins i tot, fent-ne una lectura de lo que hi ha darrere de què representen moltes paraules); i, àdhuc, com apareix representada la dona (i l'home) i com ho feien persones catalanoparlants nascudes abans de 1920 (i, per tant, de la dictadura de Primo de Rivera, de la República i del franquisme), etc., van en la línia que escrius.

Mai no he estat afiliat a cap partit polític i sí (i, per la manera amb què em tractà un advocat laboral, que em fou sincer i amable) a un sindicat (...). Des del 2004 fins al 2011.

Si deixí el sindicat no fou perquè no hi tingués punts en comú i importants, com ara, que la formació de les persones ajuda a no ser tan fàcilment manipulables. El motiu és perquè, des del 2009, quan passí a viure en el poble on residesc, em trobí, per exemple, amb un home nascut en 1918 en Narboneta (província de Conca): era un "pacifista", pacient, obert a tothom, receptiu a xiquets de pocs anys. 

En la guerra, li passà una bala per la banda davantera del braç dret. I un dia, suaument (com solia parlar), digué a un tocacollons d'uns cinquanta anys: "La vida es de todos". Tinguérem bona amistat fins que ell morí als noranta-cinc anys. 

I això val per a altres persones nascudes en els anys vint i amb qui he parlat i he compartit temps. M'agrada aprendre, molt, en el bon sentit de la paraula. I m'interessa molt com viuen les persones, la cultura que passa de generació en generació i el folklore. El meu joc preferit és volar un catxirulo (estel) i això vol dir viure, relacionar-te i respondre a la vida com si fosses un rei: fins i tot, comptar amb bons assessors... i de bon cor. 

Avant les atxes. 

Una forta abraçada,

Lluís>>.


I, demà, com m'ha escrit una amiga, "Avant, sempre avant".

Avant les atxes.


Nota: Sempre acceptà que jo li parlàs en la meua llengua materna i l'entenia prou bé i estava obert a qualsevol aclariment. 

La seua dona també aplegà als noranta anys.

dimarts, 20 de juny del 2023

Pere Riutort, història, comentaris i esperança

Tot seguit, exposem des de la pàgina 52 fins a bona part de la pàgina 54, de l'explanació, en la versió del 2018.


            *c-1)  Violència. Per exemple, allò que va expressar Felip V en el Decret de Nova Planta de 29 de juny de 1707, referint-se als Regnes de València i d’Aragó. En aquest Decret de Nova Planta, fonamenta els seus drets de possessió de nosaltres en la suposada herència patrimonial, però fa esment d’una manera especial “el justo derecho de conquista que recientemente han hecho de ellos mis armas”. Aquesta violència l’hem patida en diferents moments i de diferents formes, al llarg de la Història i la seua finalitat era la política assimilista del nostre Poble en favor de Castella i del que tenia a veure amb Castella, regne que, sobretot, des d’aquest decret, progressivament, es va promoure, principalment, amb la denominació “España” i “español” per al castellà, tant culturalment com en el polític. La mateixa guerra civil del general Franco, de 1936, amb els immensos sofriments i les destruccions que va produir, va tenir, com un dels seus principals objectius, anihilar el desig de sobirania de Catalunya i dels altres Pobles de la denominada, des d’antic, Espanya. La cultura que naix a Catalunya, bàsicament, constitueix la nostra realitat nacional.

            *c-2) Coacció. Ha sigut constant: si algú no sabia castellà, per exemple, no s’era res, se’n reien i n’abusaven. ¡Les lleis que ens arribaven del poder de Madrid propiciaven, per la prohibició de l’ús de la llengua pròpia, situacions que ens coaccionaven i ens reduïen quasi a persones sense drets!

            Els drets econòmics fonamentals en justícia han sigut i són una altra realitat per al País Valencià, les Illes Balears i Catalunya. ¡Ens deixen sense recursos per a atendre les nostres necessitats! I, després, ens endossen que som administradors dolents.

            *c-3) La política assimilativa. Entre nosaltres, les lleis i les normes que comencen a aplicar-se, d’una manera especial, des del segle XVIII, continuen vigents i s’amplien en el segle XIX i en el XX i encara ho fan, en molts aspectes, en l’actualitat, en la Constitució Espanyola vigent. Vivim en una situació contrària als nostres drets i als nostres desitjos de realització com a poble. Estem davant una exigència de justícia, la qual demana la correcció i la superació de la política assimiladora. No oblidem que Espanya[1] és tota la Península Ibèrica i que els seus pobles tenen dret a una realització d’igualtat de drets, entre ells, el de la sobirania política.

            Amb les dues dictadures, la de Primo de Rivera[2] i, especialment, la franquista[3], es va voler posar a mil per hora el motor de la destrucció de les nostres característiques culturals, immiscint-se, d’una manera especial, fins i tot, en les activitats pastorals de l’Església Catòlica, obligant a l’ús del castellà.

            *c-4) Partint d’una Constitució que vam votar, bàsicament, per a eixir de la Dictadura de Franco, ens vam trobar amb uns primers articles que, en definir el que és Espanya, es corresponen, literalment i tot, als principis del feixisme dels anys anteriors i posteriors a la guerra civil.

            *c-5) Comproven com s’expressava Ramiro Ledesma, el fundador de les JONS. Míting a Valladolid. JONS: Antologia. P. 64.

            Sabemos que España es la primera nación moderna que se constituyó en la historia… Pero si se nos dice que esas justificaciones históricas no son suficientemente válidas, que contra esos argumentos hay otros más firmes, entonces, camaradas, nosotros debemos en efecto, abandonar ese campo de la historia y proclamar que en último y primer término España será indivisible y única, porque nosotros lo queremos, porque nos posee y nos domina la firme y tenacísima voluntad de mantenerla única e indivisible”. Cf. Josep Benet. Biblioteca Abat Oliba, 150. P.71.

            La Constitució Espanyola de 1978 ho expressa així:

            Article 2n.: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles…”.

            Se’ns presenta el principi d’unitat. Quina unitat? Històricament, pur domini i negació constant dels nostres drets, fins a convertir-nos en guetos subjectes al domini i als interessos d’una nació que no és la nostra..., situació no acceptada pels nostres avantpassats fins al vessament de la seua sang.

            Des de després de la Guerra de Successió, ens trobem convertits en l’Espanya incorporada o assimilada per “justo derecho de conquista que de ellos han hecho mis armas”. Som “espanyols” com a fruit d’una conquesta. Felip V. 1707.

            *c-6) El primer objectiu del Decret de Nova Plana fou l’administració de justícia unificada en tota la Península, la qual s’havia d’impartir usant exclusivament el castellà. ¡Quants avantpassats nostres foren enganyats per jutges, advocats, fiscals, que usaven una llengua que ells desconeixien!

            *c-7) Bibliografia: Cf. Josep Benet. “L’intent franquista de genocidi cultural...”. Biblioteca Abat Oliva, 150. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995. 534 pàgines. Són impressionants els decrets i els comunicats del poder estatal central, a més dels múltiples documents procedents d’altres poders i de la premsa diària, que existeixen des de la Guerra de Successió fins als nostres dies contra la nostra llengua i contra la nostra cultura en general, és a dir, contra el que fonamenta la Cultura del nostre Poble, base constitutiva de la nostra Nació.

            *c-7) Vicent Pitarch i Almela. “Llengua i Església durant el Barroc valencià”. Biblioteca Sanchis Guarner. “Institut de Filologia Valenciana”, 382 pàgines. El mal actual de l’Església valenciana ve de temps arrere. És de molt d’interés l’actitud diversa de la societat valenciana, sobretot, eclesiàstics i nobles, quant a la llengua, ja en temps dels Àustries (segles XVI i XVII).

            Cf. Ramon Haro i Esplugues. “Introducció i comentaris del sermó de Sant Blai de 1769, predicat a Montaverner”. Mesures contra la nostra Nació després del “Decret de Nova Planta”. Actuació de diferents estaments valencians per tal de llevar la injustícia que suposaven aquestes mesures.

            *c-8) Qüestionem la nostra manera d’actuar, seguint el que ens diu el Papa Francesc. “Evangelii Gaudium”, 183.

            “¿Qui pretendria cloure en un temple i fer callar el missatge de sant Francesc d’Assís i de la beata Teresa de Calcuta? Ells no podrien acceptar-ho. Una autèntica fe -que mai no és còmoda ni individualista- sempre implica un profund desig de canviar el món, de transmetre valors, de deixar alguna cosa millor rere el nostre pas per la terra.

            Estimem aquest magnífic planeta on Déu ens ha posat, i estimem la humanitat que l’habita, amb tots els seus drames i cansaments, amb els seus anhels i esperances, amb els seus valors i fragilitats. La terra és la nostra casa comuna i tots som germans.

            Si bé ‘l’ordre just de la societat i de l’Estat és una tasca principal de la política’, l’Església ‘no pot ni deu quedar-se al marge en la lluita per la justícia’. Tots els cristians, també els Pastors, són cridats a preocupar-se per la construcció d’un món millor.

            D’això es tracta, perquè el pensament social de l’Església és, abans que res, positiu i propositiu, orienta una acció transformadora i, en aquest sentit, no deixa de ser un signe d’esperança que brota del cor amant de Jesucrist (...), tant en l’àmbit de la reflexió doctrinal com en l’àmbit pràctic’”.



[1] Nota de la traducció. Pere Riutort parteix del terme llatí que empraven els romans, per a indicar tota la Península Ibèrica, és a dir, “Hispania”, del qual prové el mot “Espanya”.

[2] Nota de la traducció. Es refereix a la del general Miguel Primo de Rivera, de 1923 a 1930 i que, entre altres aliats, comptà amb el suport del rei Alfons XIII i del PSOE.

[3] Nota de la traducció. La dictadura franquista prové de la que imposà el general Francisco Franco i que, en tot l’Estat espanyol, durà des de 1939 fins a 1975. Entre ambdues dictadures, hi hagué, sobretot, un retorn a un període republicà de cinc anys (1931-1936) i una guerra (1936-1939).

diumenge, 18 de juny del 2023

Paraules a una amiga de bon cor i de línia matriarcalista

Hui, una amiga m'havia enviat unes paraules i em demanava la meua opinió. Ací la teniu:

<<Bon dia, Ramona,

Quant a Xavier Trias, al meu coneixement, jugava a tres bandes: 1) tractar de sufocar els independentistes, per mitjà d'un retorn al passat (un Junts per Catalunya pròxim a la línia de CiU), 2) presentar-se com a moderat (imatge de moderació), però, mentrestant, desprestigiar que, per exemple, en Ripoll, hi hagués una candidatura independentista forta, amb molta espenta i no disposada a deixar-se arrossegar pels partits del 155 i constitucionalistes, ni pels que havien deixat a banda el procés per la independència de Catalunya, això és, Junts per Catalunya, ERC, CUP i ICV, i 3) una actitud obertament patriarcal: no s'ha manifestat per la terra, ni per la llengua, ni per connectar amb els sentiments de la gent, sinó que, a més, s'han aliat amb el periodisme tipus VilaWeb, El Nacional, Nació, La República, El Punt Avui i no amb politòlegs com Ramon Cotarelo. Aquest darrer punt li ha portat a fer castells en l'aire. 

I, per tant, la jugada dels qui han aconseguit la batlia de Barcelona té el mateix esperit patriarcal que la que pretenien Xavier Trias i Ernest Maragall. 

És el meu punt de vista. 

Avant les atxes.

Una forta abraçada>>.


Afegirem dues coses: 1) Maquiavel recomana al príncep fer lo que vullga i sense miraments i li addueix que tinga present que, quan el vulgus (la gran majoria de la població) dubte o desconfie en ell, tindrà moltes possibilitats de caure. 2) Ara bé, Erasme de Ròtterdam, per dir-ho així, comenta al príncep: "Tracta de cercar punts en comú, de no fer la guerra, de ser un model a seguir, de tenir bon cor i de no abusar de la gent. Així, serà més fàcil que sigues respectat i estimat i que ningú no et declare la guerra".

Avant les atxes.

Jo toque els peus en terra, jugue, visc i decidesc com quan vole un catxirulo

A Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, els passa (almenys, a molts polítics i els seus votants) com qui decideix cedir el catxirulo (l'estel) a una altra persona: deixen de ser ells i passen a subjugar-se a la voluntat aliena, la que procedeix de l'altiplà castellà.

El catxirulo el voles tu: ni els "més a la dreta" (em referesc a eixos que es posen l'etiqueta de progressistes, d'esquerres, "de la gente"...), ni els del PP, ni els del PSOE, ni els més a la dreta sense cometes (d'acord amb els seus principis i amb la manera d'actuar, la qual empiula amb lo patriarcal). 

La resta, parlar per parlar perquè alguns diuen que cal parlar i, si no, sovint, fer castells en l'aire.

Jo toque els peus en terra, decidesc per mi mateix i visc de manera creativa i matriarcalista, amb el mateix estil que quan vole un catxirulo. 

Estime la terra, les meues arrels, els meus avantpassats, lo que té a veure amb el matriarcalisme català i veig futur.

També estime les humanitats i trie dialogar. 

¿I vosaltres?

A més, tot seguit, escric unes paraules del 17 de juny del 2023 (en què es formaren les batlies), amb ma mare (1943):

"— Recorde que un dia me n'havia anat a ca Pere [ Riutort], a València, i ell em proposà afiliar-me a Unitat del Poble Valencià (UPV) o bé al Bloc Nacionalista Valencià (BNV) (*). El fet és que ell tenia un carnet a mà. I jo, que recordava unes paraules del pare, li diguí 'Gràcies, però no, perquè, si no, més d’una vegada, hauré de votar lo que diguen els caps del partit i no des del meu punt de vista'.

I li he afegit:

"— Aleshores, Pere no ho intentà, per segona vegada, i continuàrem. I hi hagué bona amistat". 

Llavors, ma mare, sense pensar-s'ho dues vegades i en pro de l'actitud de l'antic mestre de Magisteri, em digué, en relació amb ell:

"— Honrat".

(*) Potser, cap al 2000 o un poc després. Són dos partits valencians de línia nacionalista i d'esquerres.

Avant les atxes. 

divendres, 16 de juny del 2023

La germanor, una amiga molt bona de l'autogovern i de la vida

Paraules de hui, 16 de juny del 2023, a Pere, un amic que m'havia enviat aquest missatge junt amb una foto d'una xicoteta foguera en una casa, com si fos en hivern. 


<<*El Carbó*

Un home, que anava periòdicament a trobades amb els seus amics, de sobte, sense avisar, va deixar de participar en les seves activitats.

Passades unes setmanes, una nit molt freda, un integrant del grup va decidir visitar-lo. Va trobar l'home a casa, sol, assegut davant la llar de foc. Hi cremava una foguera brillant i acollidora.

Endevinant el motiu de la visita, l'home li va donar la benvinguda. Es va fer un gran silenci.

Els dos homes només contemplaven la dansa de les flames al voltant dels troncs de llenya que espurnejaven a la llar de foc.

Passats uns minuts, el visitant, sense dir res, va examinar les brases que es formaven i en va triar una, la més incandescent de totes i la va retirar a un costat de la llar de foc amb unes tenalles.

Aleshores, va tornar a seure.

L'amfitrió parava atenció i, al cap d'una estona, la flama de la brasa solitària va minvar, fins que finalment, va fer una brillantor momentània i el seu foc es va apagar. De sobte.

En poc temps, el que era una mostra de llum i d'escalfor, no era més que un negre, fred i mort tros de carbó.

Van intercanviar molt poques paraules, a banda de la salutació.

Abans de preparar-se per marxar, el visitant va tornar a agafar el carbó, ara fred i inútil, amb les tenalles, i el va tornar a posar al bell mig del foc.

Immediatament, la brasa es va tornar a encendre, alimentada per la llum i l'escalfor dels carbons que tenia al seu voltant.

L'amfitrió li va dir: "Gràcies per la teva visita i per la teva bellíssima lliçó. Tornaré al grup".

Perquè s'extingeixen els grups?

Molt simple: perquè cada integrant que se'n retira treu foc i escalfor a la resta.

Als integrants d'un grup, cal recordar-los que formen part de la flama.

És bo recordar-los que tots som responsables de mantenir la nostra flama (la de cadascú de nosaltres) encensa i que hem de promoure la unió entre tots per tal que el foc sigui realment fort, eficaç i durador.

No passa res si, de vegades, ens molesta que arribin tants missatge al _xat_: el que és important és estar connectats, alguns en silenci, d'altres molt actius, amb les nostres diferències d'opinió i de caràcter.

*Els amics que estem reunits aquí ho estem per conèixer-nos, aprendre, intercanviar idees, o, simplement, per saber que no estem sols, que hi ha un grup d'Amics i Família amb el que podem comptar.*

*Mantinguem viva la flama.*🔥

Tot i que alguns només enviïn missatges esporàdicament, és bo saber que *mantenen la seva flama encensa!*

Gràcies a cadascun de vosaltres per formar part de la meva foguera!!! 👍🏻>>.

— Gràcies, Pere, i bona nit, 

Molt interessant. Una veritat com un temple. 

El meu joc preferit és volar un catxirulo (estel) i requereix, com el relat, estar oberts a tots i a tots els punts de vista. 

En acabant, fer una tria de lo que et reporten, lligar caps, ser agraït, no fer burla de ningú, etc..

I, òbviament, els peus tocant terra, no tensar la corda, ni deixar-lo caure. I lo que deia Erasme de Ròtterdam al futur Carles I (en el llibre "Educació del príncep cristià", el qual recomane com a alternativa a l'obra "El príncep", de Maquiavel): tractar de no menysprear ningú. El motiu: aquell et podria declarar la guerra o, per exemple, podria cercar bons amics i guanyar-te la mà. Això, hui, de vesprada, ho he associat a l'actitud de molts polítics catalans i de molta premsa catalana, quant al tema de la política (i de les paraules) de Sílvia Orriols. 

Al meu coneixement, i ho he comentat amb Josep Maria Mallarach (i ell, amb mi), (...) hi ha una tendència cap a la uniformitat i no cap a la democràcia (obertura al diàleg). Així, Carles Puigdemont feu costat a Pablo Iglesias (de línia comunista, espanyolista i patriarcal). ¿Per què no a una independentista? ¿Ja no ho és, ell? 

Imagina't què passaria si l'estel es tomba cap a l'esquerra i tu intentes portar-lo cap a una posició més intermèdia. Salvaríem el joc. Ara bé, si s'inclinàs cap a la banda dreta i no hi actuàssem,... cauria a terra i s'acabaria el joc.

Per això, és tan important no menysprear ningú per mitjà de la paraula, ni de la prepotència. Ben diferent és que te'n vages a una botiga i que, per exemple, després de la compra, te n'isques: això no és desconsideració, sinó sentit comú. 

Avant les atxes. 

Una forta abraçada i bon cap de setmana, 

Lluís>>.


Una entrada en relació amb la visió que Erasme de Ròtterdam tenia de la política i amb algunes línies sobre el seu llibre esmentat: https://aboriginemag.com/erasme-de-rotterdam/

"Educació del príncep cristià", el llegíren Pere Riutort i un amic meu quan estudiaven Teologia. El recomane.

Avant les atxes i amb els vostres projectes.

dimecres, 14 de juny del 2023

La política sí que té a veure, dia rere dia, amb el matriarcalisme

Bona nit, 

Tot seguit, exposem unes paraules entre una dona i jo, hui, 14 de juny del 2023, en el grup de Facebook "La cultura valenciana és matriarcal". Als qui ara no en formeu part, vos convide a enviar sol·licitud per a ser-ne membres.

<<— Una pregunta, Lluís, 

Això que ha passat a Valencià i a les Illes, té res a veure amb la cultura matriarcal? O hem de seguir tocant flautes i violes del passat mentres ens donen pel sac?

— Bona nit, Antònia,

Més d'una vegada pense que sí que hi té a veure com també en Catalunya. Un exemple relatiu a Catalunya: s'atorga un premi institucional a una pastora (el pastor i, com ara, el místic, estan vinculats amb lo patriarcal) i es fa limitacions a bona part de la pagesia. 

El pagès (i també l'hortolà i el mariner) estan en relació amb el matriarcalisme.

En el País Valencià, el president de la Generalitat Valenciana (del PSOE) ha sigut fidel a Madrid i una de les conselleres, possiblement, l'any passat, venia a dir que, per damunt de la llengua del pacient i de lo lingüístic, està la sanitat. 

Que jo sàpia, les persones, sobretot, ens relacionem molt a través de les llengües i dels gests.

Igualment, la vicepresidenta Mónica Oltra (el tercer càrrec més important després del president i del president de les Corts Valencianes), però més visible que aquest, apostava per fer pactes i polítiques en relació amb partits de la línia de Podemos, perquè feia més cosmopolita, com digué ella fa pocs anys, potser en el 2021. I, de la mateixa corda, Joan Baldoví (representant de "Més Compromís" en Madrid) i Joan Ribó (batle de la ciutat de València, des del 2015).

Avant les atxes. 

Una forta abraçada>>.


I, òbviament, cavallers, triant nosaltres cada moment, a favor de l'autogovern, del dret a decidir, del dret a l'autodeterminació (de les persones, dels pobles i de les nacions), en pro de la terra i de les humanitats i interessats per lo fosc (en lloc de fer-ho pel culte a la fama, per l'exterior i només per lo nou), per forjar ponts i per esculpir la nostra vida, per a que la gent no siga manipulada com a persones, ni culturalment, per exemple, tractant de fer-nos creure que la cultura vinculada amb la llengua catalana és patriarcal. Fals: moltíssimes rondalles i narracions i la lletra de moltes cançons tradicionals ho plasmen.

Afegirem que, com ara, el papa Joan XXIII, en l'encíclica "Pacem in terris" (de 1963), estava a favor dels drets dels pobles, de les nacions i de les cultures: 

"Des del segle XIX, una tendència bastant estesa en l'evolució històrica és que els grups ètnics vullguen esdevenir autònoms i constituir una nació. Però, com que, per diverses causes, no sempre es pot obtenir de fer coincidir els confins geogràfics amb els ètnics, d'ací resulta la presència de minories dins els límits d'un estat d'un altre grup ètnic, amb els greus problemes consegüents.

Cal afirmar, de la manera més explícita, que una acció adreçada a reprimir i a sufocar la vitalitat i el desenvolupament d'aquestes minories és una gran violació de la justícia; i ho és molt més, si va dirigida a fer-les desaparéixer" (no. 94-95).


Nota: Les fotos corresponen a la versió de l'Editorial Claret publicada en setembre del 2013 (2a. ed.). I les del text, a la pàgina 77 de l'esmentada obra. 






dilluns, 12 de juny del 2023

Versions semblants i que toquen els peus en terra.

A migdia, amb intenció de tenir un fonament en relació amb la política de Sílvia Orriols (la cap de la llista més votada en Ripoll en les eleccions municipals d'enguany), he escoltat amb interés uns deu minuts de l'entrevista que li fa Pilar Rahola. I, copses que, a banda de no llançar balons fora i de parlar ràpid, aporta moltes paraules, fets i comentaris que empiulen, per exemple,... amb texts de l'explanació de Pere Riutort (en la versió del 2018). I, a més, que fa comentaris sense embuts i no precisament en línia amb lo que fa fi, sinó, més aïna, posant cada cosa en el seu lloc. 

Em recordava eixes persones que exposen lo que més d'u no faria,... perquè les segones segueixen els dictats del partit, perquè viuen i actuen de manera maquiavèl·lica i, sovint, taxativa i pròxima al fanatisme i, si no, abraçant les modes i les ànsies de poder i de ser famosos.

Per cert, dir que, en el Regne de València, com ara, en el segle XV, hi havia mestissatge, no és cert: cada grup cultural (cristians, musulmans i jueus) tenia les seues institucions. Si hi havia algun problema dins d'un col·lectiu, es resolia en eixe grup. Ara bé, si el tema, per exemple, afectava a un cristià i a un musulmà, el rei (com a cap d'estat que exercia de màxima autoritat judicial) feia de jutge. Ho llisquí a mitjan dels anys noranta en un llibre sobre el Regne de València en temps del rei Ferran II.

Finalment, diré que Pere Riutort aprovava que un alumne, que una persona tingués idees prèvies sobre un tema,... i també paraules, escrits, etc., acompanyats de fonaments. I em comentà que un mestre no havia d'ensenyar amb intenció de manipular els alumnes. Així preferesc junt amb indagar, acollir, reportar i publicar. 


dissabte, 10 de juny del 2023

Pere Riutort, l'humanisme i missatges a favor dels pobles i de les nacions

A continuació, exposem des de la pàgina 50 fins a part de la pàgina 52, de l'explanació, en la versió del 2018. 



          4.- Ia Part. Reflexions bàsiques que ens qüestionen com a ciutadans i com a cristians, als qui som membres d’un poble determinat, a partir del Magisteri de l’Església i de la nostra Història.

 

            *[A] Pius XII, en els seus Radiomissatges de Nadal, Sant Joan XXIII, Sant Joan Pau II i el Papa Francesc, tenint davant els nostres ulls, amb la màxima consideració i com a gran punt de llum, el Concili Vaticà II.

            [a] Molts dels nostres conciutadans estan submisos en la inconsciència i en la ignorància, pel que fa al que hem comentat en la divisió anterior 3a. Aquesta inconsciència i ignorància és fruit de molts anys d’”actuació legal del poder estatal” sobre el nostre pensament i com a resultat d’estar avesats a patir situacions injustes, de les quals hem arribat a pensar que era normal i correcte que fossen com es presentaven per llei, des de Madrid, a la nostra societat.

            *a-1) El Concili Vaticà II, en el no. 55 de la constitució “Gaudium et Spes”, ens diu, recordem-ho novament:

“Cada dia són més els homes i dones de qualsevol grup o nació que tenen consciència que ells són els autors i promotors de la cultura pròpia de la seua comunitat. Arreu del món i cada dia més, creix el sentit de l’autonomia i juntament de la responsabilitat: fet que és de la més gran importància per la maduresa espiritual i moral de la humanitat”.

            “Això es mostra més clarament si tenim present la unificació del món i l’encàrrec imposat a tots nosaltres d’edificar un món millor en la veritat i en la justícia”.

            *a-2) Aquest text del no. 55 acaba així: “D’aquesta manera, doncs, som els testimonis d’un nou humanisme naixent, on l’home és definit primordialment per la seua responsabilitat davant els seus germans i de la història”.

            *a-3) Clarament, ens diu:

            Autors i promotors de la cultura pròpia de la seua Comunitat: ¡quina responsabilitat ens exigeix com a persones i com a grup o nació!

            Edificar un món millor en la veritat i en la justícia. És l’encàrrec que tenim com a obligació moral en consciència davant Déu, cada un, amb la seua respectiva responsabilitat, d’acord amb les seues possibilitats i amb les seues qualitats.

*a-4) Responsabilitat, quant a l’herència del passat, és a dir, la cultura històrica i responsabilitat davant els germans, en el present, treballant i lluitant per aconseguir una societat, d’acord, al màxim possible, al que exigeix el Pla de Déu, cercant una societat fonamentada en la veritat, en la justícia i en l’amor cristià, segons els principis evangèlics.

Segons expressió del Papa Francesc, en el 220 d’”Evangelii Gaudium”:

            “En cada nació, els habitants desenvolupen la dimensió social de les seues vides configurant-se com a ciutadans responsables en el si d’un poble (...). Però convertir-se en poble és encara més, i requereix un procés constant en el qual cada nova generació es veu involucrada. És un treball lent i ardu que exigeix voler integrar-se i aprendre a fer-ho fins a desenvolupar una cultura de trobament en una pluriforme harmonia”.

            El poble, com a tal, es dur a terme des de la consciència que l’home d’avui ha de considerar-se “autor i promotor de la cultura pròpia de la seua Comunitat”, fet que significa que té “dret i deure de decidir i d’actuar”.

            Pius XII, en el seu “Radiomissatge de Nadal de 1954”, descriu l’Estat dominador i centralista, el qual, partint d’una nacionalitat determinada en la qual es sustenta, ha aconseguit la base de la seua força d’expansió sobre les altres nacionalitats que hi ha en el si d’aquest Estat, derruint-les. Pius XII aplica a aquesta realitat unes afirmacions molt incisives i contundents. Classifica aquesta forma d’Estat, la qual és la que se’ns imposa amb el concepte Castella-Espanya, a poc a poc, per mitjà de la Història, com una cosa “que és germen de rivalitats i incentiu de discòrdies (...) [la política del qual] no serà mai suficientment rebutjada”.

            *b-1) Pius XII, en aquest “Radiomissatge de Nadal de 1954”, s’expressa així:

            “La vida nacional no arribà mai a ser principi de dissolució dels pobles fins que no començà a ser aprofitada com a mitjà de finalitats polítiques; és a dir, fins que l’Estat dominador i centralista no va fer de la nacionalitat la base de la seua força d’expansió. Nasqué aleshores l’Estat nacionalista, germen de rivalitats i incentiu de discòrdies... [la política del qual] no serà mai suficientment rebutjada” A.A.S. XLVII, pp. 22-23, 25-26. 1955.

            “L’Estat nacionalista dominador i centralista” continua, en la seua activitat política, els esquemes i les pràctiques de les colonitzacions.

            *b-2) El Magisteri de l’Església és clar i repetitiu en aquest sentit, condemnant i refusant aquesta situació de l’Estat nacionalista dominador i centralista. Aquesta és, precisament, la realitat que nosaltres patim des de fa segles, en contra de la nostra Confederació històrica de la Corona d’Aragó, amb els seus grans valors culturals, començant per la llengua pròpia, a Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, fins i tot, Aragó, d’acord amb la nostra història pluricentenària.

            [c] De Sant Joan Pau II, recordem algunes de les frases pronunciades en el discurs al Parlament Europeu, a  Estrasburg, l’11 d’octubre de 1988:

            “Una estructura política comuna, emanada de la lliure voluntat dels ciutadans europeus, ben lluny de posar en perill la identitat dels Pobles de la Comunitat Europea, garantirà millor els drets, sobretot, culturals, de totes les seues regions. Aquests Pobles units d’Europa mai no acceptaran la dominació d’una nació o d’una cultura sobre les altres, sinó que faran costat al dret igual de totes a enriquir les altres precisament amb la seua diferència.

            Tots els vells imperis, que intentaren d’establir llur prepotència mitjançant la violència, la coacció i la política assimilista, han fracassat[1].



[1] Nota de la traducció: hem recorregut, amb lleugers retocs, a la versió que figura en la pàgina 194 de l’explanació, per mitjà del document “La sobirania d’un poble, en el pensament de Joan Pau II”, publicat per “Catalunya Cristiana”.


divendres, 9 de juny del 2023

Sí a favor de la moderació

El meu joc preferit és volar un catxirulo. Si algun dia vos proposeu empinar-ne i fruir del joc, copsareu un fet que podem empiular amb fets actuals: grups i persones d'extrema esquerra o d'esquerres i de línia patriarcal es carregaven molta història que hi havia abans de la guerra (i, per descomptat, patrimoni cultural, com ara, documents eclesials i obres d'art religiós). Fem-ne esment d'uns quants: anarquistes, comunistes i, per exemple, socialistes, els quals (almenys, en els seus valors), santificaven el racionalisme, lo estatal i, si no, l'actitud de la figura del pastor o bé la del caçador. 

Afegiré que escrius, per exemple, açò, perquè tries fer-ho. I, per descomptat, per a que la gent no siga manipulada com a persones, ni culturalment.

Per això, des del meu punt a favor de les humanitats, plasme aquestes paraules i abrace els valors que encaixen amb lo matriarcal. 


dilluns, 5 de juny del 2023

Pere Riutort i confederació i la confederació de la Corona d'Aragó

Tot seguit, exposem des de part de la pàgina 48 fins a la pàgina 49 sencera, de l'explanació, en la versió del 2018. 



Confederació: el Nostre Estat Confederal

          Confederació: És l’associació permanent d’estats independents formant un únic estat col·lectiu, el qual és responsable, d’una manera especial, de la política general corresponent a tots els estats.

            *g-1) La unió, resultat del matrimoni dels Reis Catòlics, Ferran i Isabel, volgué unir en pla d’igualtat, “Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”, dos Pobles enquadrats en dues classes d’Estats:

            Castella, unitari amb el Dret Romà, amb una dinàmica política centralitzadora culturalment i econòmicament.

            L’altre Estat, la Confederació de la Corona d’Aragó, presentava els diferents Regnes, units al Comtat sobirà de Barcelona, amb preeminència històrica de fet sobre tots, els qual es va independitzar de l’Imperi Germànic a finals del segle X. S’enumeraven els diferents Regnes un rere l’altre, començant per Aragó, al qual s’afegien Catalunya (Comtat-Regne), València i Mallorca i els de Sicília, Sardenya i Nàpols.

            Catalunya, València i Mallorca (actualment, Illes Balears), formaven i formen una unitat especial, sense deixar d’admetre la respectiva autonomia política històrica de cada un dels tres Estats-Regnes. Tenim la mateixa llengua i institucions legals i polítiques molt semblants, que es van portar a terme en la Història. Cal afirmar, clarament, que tots tres compartim nacionalitat, però amb les seues institucions independents en cada un dels tres Regnes, conjuntades antigament per la persona del nostre Rei únic i les Corts Generals.

            *g-2) Les emigracions i les immigracions han sigut importants. Cal recordar la immigració que tingué Catalunya en l’època de la Revolució Francesa.

            És important la repoblació del Regne de València després de l’expulsió dels moriscos en 1609, que es va dur a terme des del “Regne” de Mallorca en les comarques de la Marina, la Safor, la Ribera i el Comtat. Altres comarques valencianes foren repoblades en  aquesta època des de terres de llengua castellana; per això, aquestes comarques parlen castellà actualment. Ens resultava impossible integrar-les. Hi ha altres casos d’immigració, com ara, la Canal de Navarrés i l’Horta d’Oriola i la realitat, provinent del segle XIX, de la Castella valenciana.

            En el segle XX, hi ha hagut una gran immigració a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, procedent de zones de llengua castellana econòmicament deprimides. Es va promoure, en bona mesura, des de Madrid, per a la destrucció de les característiques culturals. Actualment, hi ha partits polítics interessats en la no integració, més bé promouen la confrontació colonial amb tot el que això comporta.

            *g-3) Des de la constitució de la “Marca Hispànica”, instituïda per l’Imperi Franco-Germànic, a principis del segle IX, el Dret Germànic era el principi legal dels nostres Regnes Confederats. Un únic Rei era qui presidia i actuava en tots i en cada un dels “estats”, a una amb les institucions i drets, de cada un dels diversos Regnes-estats.

            *g-4) Per raons hereditàries, els Comtes de Barcelona van estendre el seu domini a una part molt important d’Occitània, la qual va passar a França, excepte Montpeller, per la “Croada de Simon de Montfort” contra els albigesos.

            Diferents vicissituds històriques, van unir a la nostra Confederació les grans Illes de Sicília i Sardenya, des de finals del segle XIII. Des del segle XV, va formar part de la nostra Confederació el Regne de Nàpols.

            Altres parts d’Europa, com els Ducats d’Atenes i Neopàtria i Còrsega, en diversos moments, van formar part també de la nostra Confederació.

            Oportunament, reflexionarem de manera succinta[1] i abreujada, sobre la nostra exclusió històrica de l’”Imperi castellano-espanyol” a Amèrica i altres parts del món. Cf. Divisió 13.



[1] Nota de la traducció. “Succinta” vol dir “breu”.