dimarts, 26 de març del 2024

Pere Riutort, la llengua catalana, l'Església valenciana i la realitat

A continuació, plasmem les pàgines 88-90 de l'explanació, en la versió del 2018.


*d-1) ¡Fa quaranta anys que estem en aquesta situació! Són els anys que fa que es presentà ací (amb molt de diners, per a atiar el conflicte) Fernando Abril Martorell, qui es valgué de les “intel·ligències”d’Adlert i de Casp i dels seus acòlits. És una situació que resulta favorable als qui no volen fer res per resoldre’l, perquè esperen un final d’anihilació de la llengua.

Fins a la violència, de manera greu, s’ha fet present des de la part que ha optat per la mentida i per l’engany.

*d-2) ¿Que no hi va haver cristians favorables a l’apartheid i contraris als drets dels negres o d’altres races, en els casos d’Àfrica del Sud,  de Zimbàbue i dels Estats Units? ¿No hi hagué qui, partint de l’Església Catòlica Espanyola, col·laboraren amb la terrible repressió franquista, posterior a la guerra civil de 1936-1939?

*d-3) En l’any jubilar del 2000, per greuges semblant i d’altra índole, com el cas de Galileo Galilei o de la Inquisició, en èpoques antigues i també per motius més actuals, el Papa Sant Joan Pau II va demanar perdó per les faltes comeses, en no de l’Església Catòlica i dels seguidors de Crist.

*d-4) Quan hi ha una doctrina clara de l’Església com, en el nostre cas, tal com expliquem, ja no és possible excusar-se en el dubte, ni en les raons que es vulguen presentar, que encobreixen exposicions inacceptables. Cal ser conseqüents, com a imperatiu moral de consciència, amb la doctrina evident de l’Església, sobre els drets que assisteixen la nostra cultura-llengua. Admetem-ho: ens trobem certament, en una situació greu de pobresa contra la qual cal lluitar, com ens ho exigeix el no. 29 de la “Gaudium et Spes”.

*d-5) Si hi ha ignorància, aquesta desapareix amb la presentació raonada de la veritat, unida a l’amor a tota persona i, d’una manera especial, unida a l’estima al propi Poble, tant entre els pastors del Poble de Déu, com entre els fidels.

[e] Contínuament, rebem aquest missatge: que ens convé abandonar “la nostra pobra i inútil llengua”.

*e-1) Ens diuen que la nostra llengua, amb discussions d’ortografia, d’identitat i de desunió i de tots els mals que ens han tirat al damunt (i que ens hi tiren) i que nosaltres, a vegades, els secundem per ignorància, per desídia i, àdhuc, per col·laboració, no té futur: “Divideix i venceràs”, com ja deien els Romans.

*e-2) Manuel Sanchis Guarner sentia en l’ànima i ho considerava el pitjor mal que podia tenir el valencià, la llengua del nostre Poble, si sofreix aquesta dinàmica de divisió. Per això, l’han promoguda els enemics del valencià, els qui, conscientment o inconscientment, volen fer desaparèixer la llengua i que, sovint, es presenten, hipòcritament, com a defensors del valencià.

*e-3) No val dir “És que la gent no ho vol”. Ens trobem davant una veritat que demana ser conseqüents i que s’ha de menar a cap amb amor, però amb sinceritat i amb eficàcia.

*e-4) “Caritas in veritate”. Efesis 4,15[1]. El significat original d’aquesta frase de Sant Pau, la qual Benedicte XVI posa com a principi de la seua Encíclica, així titulada, és molt pregó: “Alethéuontes en agápe”, que hem de traduir per “hem de fer realitat la veritat, a partir de l’amor, per l’amor”. Una cosa és irenisme, és a dir, pau sense veritat i justícia, i l’altra és fer realitat la veritat i la pau: la veritat, la justícia, l’amor i la pau s’han de presentar en un bloc únic.

[f] La veritat i l’amor, moltes vegades, suposen lluita i, fins i tot, oposició que s’ha de vèncer, però, com hem al·ludit, cal partir de l’amor a la persona com a tal i a la mateixa veritat, tot ensems.

*f-1) Si es vol portar a terme el principi que “tot està bé”, perquè, així, hi ha pau, no és pau el que s’assoleix, sinó tot el contrari. Oportunament, apareixerà que no tenim pau, sinó que ens domina la injustícia. “El fruit de la justícia serà la pau”. Isaïes 32, 16-17.

*f-2) El Papa Francesc, en els números 226 i 227 d’Evangelii Gaudium”, ens presenta uns principis que hem d’aplicar-nos. A mi, personalment, m’han donat molta llum i ànims les paraules del Papa:

No. 226: “El conflicte no pot ser ignorat o dissimulat. Ha de ser assumit”...

No. 227: “Davant el conflicte, alguns, simplement el miren i continuen endavant com si no passàs res, es renten les mans per a poder prosseguir amb la seua vida. (...) hi ha una tercera manera, la més adequada, de situar-se davant el conflicte. És acceptar sofrir el conflicte, resoldre’l i transformar-lo en l’anella d’un nou procés. ‘Feliços els que treballen per la pau!’ (Mt 5,9)”.

*f-3) Assumir el conflicte, com ho van fer els profetes de l’Antic Testament, que anunciaven coses desagradables a la gent i, per això, foren encalçats. Acceptar patir el conflicte, resoldre’l i transformar-lo: “Feliços els que, amb llur treball en la veritat, en la justícia i en l’amor, acaben aconseguint la pau”.

*f-4) Vull fer un excursus[2] sobre la irresponsabilitat, sobre l’obstrucció i sobre la comoditat dels qui miren egoísticament l’obra de la constitució del Santuari de la Mare de Déu a Tàrbena. Uns, lluiten contra aquesta obra de tanta necessitat espiritual i humana; “altres, simplement, ho miren i continuen endavant com si no passàs res, es llaven les mans, per poder continuar amb la seua vida”.

*f-5) Referint-nos als textos litúrgics i escolars: ¡quants mals exemples s’han produït, per part de molts, pel que fa a l’acceptació de la llengua vernacla en el si de l’Església Valenciana, en els temps posteriors al Concili Vaticà II! ¡Quanta inconsciència, si no és que cal dir quanta falta d’esperit cristià en afrontar-ho! Els casos viscuts, en aquest aspecte d’irresponsabilitat davant el Pla de Déu, de defensar la llengua perseguida per la pròpia Església, en són alguns molt greus.

¡Quant de patiment entre els qui hem volgut ser responsables davant el mal que es produïa! Com ens parla el Papa Francesc, en “Evangelii Gaudium”, no. 68-70, de la importància d’unir Cultura i Fe. ¿Quina unió pot hi pot haver si ens trobem davant la destrucció de la llengua pròpia de la terra, el primer element de tota cultura i signe de la presència de l’Esperit Sant en la mateixa Església?

*f-6) No resulta agradable haver de proclamar la veritat en les circumstàncies que m’he vist embolicat. Com va haver de fer Sant Pau i el mateix Jesús, que hagueren de defensar-se dels contradictors. Em veig en la necessitat de fer constar allò de Jesús als jueus i que he recordat, sovint, en el meu interior: “Jo he fet, davant vostre, moltes obres bones, que venien del meu Pare. ¿Per quina d’elles em voleu apedregar?”, Joan 10,32.

 



[1] En la versió de la “Bíblia catalana. Traducció interconfessional”, de diverses entitats i publicada en Barcelona en el 2014, entre d’alltres coses, podem llegir “Més aviat, mantenim-nos en la veritat i en l’amor”.

[2] Nota de la traducció. “Excursus” o “excurs”´és un breu passatge per a fer un aclariment sobre un tema. -

dimecres, 6 de març del 2024

Pere Riutort, la llengua catalana, l'Església valentina i les lleis valencianes

Tot seguit, exposem les pàgines 86 i 87 de l'explanació, en la versió del 2018.



10.- Ia. Part. “¡Cal esperar que no siga conflictiu!, “¡Us convé abandonar la vostra pobra i inútil llengua: el món actual ho exigeix![1].

 

            *[A] Venen a dir-nos: “¡Cal passar els anys discutint, enganyant,... fins a arribar a la desaparició de la llengua dels nostres avantpassats!”.

 

[a] Aquestes expressions i aquesta manera de pensar s’han oït i s’han captat amb freqüència. Recalquem-ho, amb disgust, una vegada més: l’Església Catòlica, en general, en terres valencianes, ha col·laborat de manera molt important, en aquesta discriminació fins als nostres dies, contrària als drets fonamentals de la persona humana, contrària al Pla de Déu.

En lloc de fer una veritable “metánoia” davant aquest fet execrable, del qual hem parlat en la divisió anterior, en el nostre temps es continua amb les excuses que no és pastoral, que crea desunió, que és conflictiu...

[b] Pel que fa al fet que cal esperar i, així, “que no cree divisió, que no siga conflictiu” per a usar la llengua vernacla o popular en les esglésies.

*b-1) El Sínode diocesà valentí de 1987, en el cànon 752, s’expressa d’aquesta manera, la qual s’ha de qualificar de “pura hipocresia”. Vol fer passar la mentida com si fos veritat[2]:

“El servei cristià a la societat en què vivim exigeix que l’Església mantinga un actiu i delicat respecte a les legítimes opinions sobre la identitat cultural del patrimoni lingüístic, i aquest Sínode desitja que cap de les seues expressions s’entenga com a partidària d’alguna d’aquestes opinions. Més encara: demana a tots un esforç d’aproximació i entesa en benefici de la llengua i cultura dels valencians”.

El canonge Ramón Arnau, membre eximi de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, em manifestà que ell havia sigut el redactor i l’inspirador d’aquest cànon. A això, li vaig respondre “que s’havia lluït”: ¡o és ignorància o és hipocresia interessada! En Ramón Arnau, aleshores Degà de la Seu de València i president de la Comissió que traduïa “els nous i definitius textos litúrgics Valencians de l’Acadèmia”, no tingué dificultat a manifestar a la premsa que ell tenia prohibit l’ús del valencià, la llengua vernacla, en la Catedral de València, perquè creava conflicte... ¡Conflicte promogut (i sustentat) pels mateixos eclesiàstics!

*b-2) Precisament, el mateix conflicte en la societat ha tingut origen en les evidents mentides sobre la identitat de la llengua, les quals s’han promogut, d’una manera molt especial, per eclesiàstics valencians i per persones “molt addictes” a l’Església. Amb determinada freqüència, aquests eclesiàstics han usat el seu prestigi religiós per a donar suport a la mentida i a la desunió, en favor d’una ideologia política que concorda amb la pròpia del franquisme i del joseantonianisme. Fets i realitats a penes acords amb els principis evangèlics de veritat i de justícia, els quals consten, sovint promoguts, en la doctrina i en les determinacions de l’Església Catòlica en el nostre temps: justícia i veritat que veiem, repetidament, proclamades i exigides en tot l’Antic Testament i en el Nou Testament.

*b-3) Aquesta actitud negativa apareix davant tots, des de l’Església valenciana, en la seua majoria, i des d’una part important de la societat civil valenciana, que, promovent i acceptant la divisió, col·labora i promou els desigs inconfesables d’esperar que desaparega la llengua dels nostres avantpassats.

*b-4) En terres africanes, els zulús i els nambyos veurien tractades de manera diferent les seues llengües pels missioners valencians de com es tracta la llengua pròpia en la seua terra d’origen. Però ací, ¡cal passar el temps discutint fins a l’extenuació, fins al tedi, fins que, per fi, desaparega el valencià! ¡Així, l’Església de les terres valencianes serà feliç, haurà ofrenat noves glòries a l’Espanya imperial castellana, a l’Espanya franquista!

 

 

*[B] ”Regnum veritatis, iustitiae, amoris et pacis”

[c] Ens trobem davant un fet totalment contrari al “Regnum veritatis, iustitiae, amoris et pacis”[3] que és propi dels seguidors de Crist. Una realitat molt negativa, enquistada, de fa anys ençà, per acció i per omissió, dels qui tenien (i tenen) l’obligació de resoldre-la. S’havien de fonamentar en la llibertat que condueix a la veritat. Cf. “Gaudium et Spes”, 58.

*c-1)  És una realitat vertaderament escandalosa davant els mateixos drets i obligacions culturals civils, internacionals, espanyols i autonòmics, que són lleis d’obligat compliment civil en el nostre temps, però que, a l’Església Catòlica de les terres valencianes, a més, l’obliguen teològicament i moralment. (Cf. “Lumen Gentium”, 13; “Gaudium et Spes”, 29).

*c-2) La formulació de les mateixes lleis civils de la Comunitat Autònoma Valenciana, com la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià” i la “Llei de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua”, han demanat, repetidament i expressament, a l’Església Catòlica Valenciana, que siga conseqüent amb aquesta obligació.

*c-3) Aquestes obligacions incomplides, menyspreades i ignorades voluntàriament, resultaran molt més escandaloses i inexplicables, quan es contemplaran amb la visió de la Història, des de la nostra fe com a cristians.

*c-4) Els pecats històrics dels seguidors de Crist, com la Inquisició, el cas Galileo Galilei,... són recordats contínuament en l’actualitat.

*c-5) És i, sobretot, serà en el futur, pràcticament impossible exculpar la mateixa Església Catòlica, respecte a la no defensa de la llengua pròpia encalçada, ja que la pròpia Església Catòlica en les terres valencianes, ha actuat contràriament al que és el Pla de Déu: “Gaudium et Spes”, 29.

[d] Com en altres casos de la Història, l’Església Catòlica, en el temps escaient, no tindrà més remei que donar la raó d’aquesta situació, contrària al Pla de Déu, ja que s’ha produït, precisament, d’una manera especial, en el si de la mateixa Església Catlòlica i amb una doctrina clara i evident de la pròpia Església, la qual exigeix l’actitud de defensa d’una llengua greument discriminada.



[1] Nota de la traducció. Aquest títol, que, en l’original, està en castellà, el podíem haver mantingut en la mateixa llengua. Nogensmenys, per a facilitar la lectura de catalanoparlants d’altres estats, hem considerat millor posar-lo en llengua catalana.

[2] Nota de la traducció. El text original està en castellà.

[3] Nota de la traducció. En llengua catalana, “Regne de veritat, de justícia, d’amor i de pau”.