Hi havia una vegada un rei que tenia personalitat pròpia, que es manifestava com la veu interior i que no seguia directrius de fora, es mostrava obert a punts de vista diferents i, finalment, prenia una decisió i feia la seua vida atenent als seus valors i amb la llibertat unida al sentit de la responsabilitat.
Tenia una paraula com a estel de la seua vida: integritat. Li agradava tindre una educació integral, aprendre de tot lo que fóra possible per a tindre la ment oberta, estar aprenent de manera contínua, tindre diversitat temàtica i trobar de què parlar, llegir i escriure o escoltar amb interés.
Es podia dir que formava part d'una minoria, però que, psicològicament, malgrat els anys que tinguera cada una d'estes persones, es sentien majors d'edat, ja que feien la vida fidels a lo que consideraven primordial, principal, bàsic, innegociable... allà a on anaven.
No li agradaven les banderes, sinó les persones, com tampoc la fidelitat al grup ni al cap, sinó el desenvolupament de la seua llibertat, la sinceritat i la creativitat.
Un dia, mentres passejava per un prat, va vore un pardal que volava amb total llibertat, amb unes ales en moviment lliure i xiulant.
Allargà les mans cap a eixe pardal i, quan l'au va vore que el rei tenia un somriure franc i que semblava una persona de ment oberta (perquè portava un escrit amb diversitat de colors en les paraules), se li arrimà un moment, es parà un moment damunt de la mà i...
-- Gràcies, pardal, per confiar en mi i per estimar la llibertat -li va dir el rei. Vola, vola, que res no et limite ser com vullgues ni la voluntat de ser tu mateix l'amo de la teua vida i el creador del teu destí.
Aleshores, el pardal, més content que abans, tornà a volar i el rei observà un temps el vol de l'ocell. I gaudia de vore-ho...
En acabant, quan el rei arribà al palau, començà a llegir els escrits lliures que estava fent i, quan recordà la imatge del vol del pardal, va escriure: "Més val ser pardal de bosc que de gàbia. Com més lliures, més autèntics, més sociables, més humils, més creatius, més responsables, més generosos...".
Aquell dia arribà a la conclusió que l'espasa li servia per a aclarir el camí, per a ser més lliure, per a empunyar les regnes de la seua pròpia vida i que lo més bonic que hi havia en la vida era viure-la amb un sentit i que eixe, en el seu cas, era obrir-se'n (des de dins cap a fora) per a, després, plasmar lo que eixes experiències li inspiraven i sense necessitat de ser com altres persones a les quals també els fascinava l'escriptura, ni com cap escriptor, sinó una persona amb un estil propi que, a poc a poc, es forjava, com la seua pròpia vida.
I conte contat, conte relatat.
dimarts, 25 d’agost del 2015
dilluns, 24 d’agost del 2015
La gallina i el morellà
Fa poc de temps, en un país ben pròxim (però per a moltes persones ben llunyà de la població des de la poltroneta), hi havia un home morellà que decidí ajuntar-se amb una gallina reguinyosa. Als dos els agradava la Molt Honorable Poltrona (res de poltronetes, ¿eh?, a vore, que a les persones que manen no se'ls ha de faltar al respecte...) que hi havia en un palau de la ciutat Valentia, la qual, com ja deia el seu nom històric llatí, feia al·lusió a la valentia.
Ara bé, entre eixa valentia per a vore qui es fa amb la poltrona (que no amb la poltroneta, perquè els dos volien mamar de les mamelles de la vaca de la prosperitat com fóra, ja que tenia una llet de punt d'onze), i la integritat que, com escrivia un aficionat a l'escriptura i natural de l'Alcúdia, però que era monjo i passava molts dies de l'any en el Monestir de Montserrat i que deia les coses pel seu nom, hi havia una diferència com del cel a la terra... Perquè el morellà deia que ell havia reunit més amics i amigues que la gallina i aconseguiria reunir a més aliats que qui més amistats havia aconseguit (però menys que anys arrere); i la gallina que ella era més coneguda que la Xarito i que el morellà i tota la seua colla junts.
I uns mesos després que el morellà i la gallina ja arribaren a un acord i, fins i tot, se n'hagueren anat a un restaurant a fer-se un bon platerot de paella (malgrat que deien que hi havia molta pobresa i punyetes amb salmorra), este frare, escrivint sobre Sant Bartomeu (Levante-EMV, 24 d'agost del 2015), va dir: "La nostra societat ha anat avançant gràcies als hòmens íntegres i rectes, de conducta transparent, hòmens honrats, hòmens sense engany".
¡Maria Santíssima!, que diria més d'una dona gran, ¡quin tio més atrevit en els temps que corren! I més encara: no insulta, però tampoc li agrada lo que fa fi, lo políticament correcte...
Però jo, passejant passejant la mirada per la premsa valenciana, em recordí que el canal televisiu que hi havia en un altre regne, on fins i tot els programes d'humor es burlaven dels caps del palau i de la resta de polítics (u dels motius pels quals tenia molt d'èxit), a diferència del que tractaven de ressuscitar (proposta que no reforçaria, perquè estos amants de la Molt Honorable Poltrona, són uns inauguraponts dels temps que vivim), pensí: "¡Quina parella, tu!, ¡quina parella! Han trobat el seu tros, cada u, però són uns immadurs emocionalment. No es valdrien sols: només volen ser prínceps".
Al moment, passejant passejant, però ara pel carrer, vaig trobar que hi havia un pardal amb una imaginació desbordant i que xiulava amb un so clar, net, transparent com l'aigua i fi. Però, a espaiet, que no ho feia perquè feia fi, sinó perquè li naixia... I, com que ja havia deixat la gàbia paterna i materna arrere, es sentia com en un bosc. Vivia en societat i tenia els seus valors, les seues idees, tenia una personalitat forta però oberta a les idees noves que sonaven com notes fresques i que permetien un bon dia com si tots els dies eixira el sol, un dia molt a sovint feliç i creatiu i una nit dormida com un rei somiant amb els angelets.
I la tercera fou quan, de nou, i també passejant passejant, va caure davant seu una carta, damunt d'una taula però cap avall. ¿Què tindria?, ¿quina seria la sorpresa?, ¿què passaria si la destapava i...? ¿Seria d'un joc, del tarot, de...? Però, enmig d'estes preguntes, decidí passar a l'acció i indagar, actuar. "¡Colloooooons!", pensà, quan la va vore... es meravellà: l'havia somiada anys arrere i, fins i tot, se l'havia imaginada a mitjan nit. Era...
¡¡¡El rei d'espases lluitant contra les forces polítiques i ciutadanes que només volien tindre una poltroneta i, a més, deixar que des de l'aliança entre el morellà i la gallina i tots els seus acòlits d'equip, tot els ho donaren bo i fet i que eixe matrimoni dirigira les seues vides i els digueren per on havien d'obrir drecera!!! ¡¡¡I amb la paraula 'Integritat' en la banda de darrere de la capa!!!
Ella pensà: "Diuen que la capa tot ho tapa, però este rei... no arribarà a la Molt Honorable Poltrona, però els dirà 'No' quan tracten de vendre-li la burra dient -li que lo millor que pot fer (si vol ser famós, ser reconegut i tindre bona premsa i assegurar-se una vida sana i feliç) és omplir-se les butxaques de diners, deixar-se ja de valors i d'històries per a no dormir, pactar amb qui siga com siga i per lo que siga i fer ostentació d'haver reinstaurat RTVV i d'haver fet més inauguracions que Paco Inauguraponts i qui governava abans la Molt Honorable Poltrona.
Este rei (i altres com este) sí que són dels meus. I vencerà a les forces del mal, actuarà segur enmig de la foscor de moltes persones i el seu regnat serà pròsper i diversificat. La llibertat d'expressió i l'afany de saber, de ser u mateix i de viure amb esperança, s'escamparà com una taca d'oli en un plat amb aigua".
I, tot seguit, pensà: "¡Quina gràcia de persones hi han en esta vida i quin goig fa descobrir i fer amistat amb elles! Sense cap dubte, el món està ple de persones amb esperança...".
I conte contat, conte acabat.
Ara bé, entre eixa valentia per a vore qui es fa amb la poltrona (que no amb la poltroneta, perquè els dos volien mamar de les mamelles de la vaca de la prosperitat com fóra, ja que tenia una llet de punt d'onze), i la integritat que, com escrivia un aficionat a l'escriptura i natural de l'Alcúdia, però que era monjo i passava molts dies de l'any en el Monestir de Montserrat i que deia les coses pel seu nom, hi havia una diferència com del cel a la terra... Perquè el morellà deia que ell havia reunit més amics i amigues que la gallina i aconseguiria reunir a més aliats que qui més amistats havia aconseguit (però menys que anys arrere); i la gallina que ella era més coneguda que la Xarito i que el morellà i tota la seua colla junts.
I uns mesos després que el morellà i la gallina ja arribaren a un acord i, fins i tot, se n'hagueren anat a un restaurant a fer-se un bon platerot de paella (malgrat que deien que hi havia molta pobresa i punyetes amb salmorra), este frare, escrivint sobre Sant Bartomeu (Levante-EMV, 24 d'agost del 2015), va dir: "La nostra societat ha anat avançant gràcies als hòmens íntegres i rectes, de conducta transparent, hòmens honrats, hòmens sense engany".
¡Maria Santíssima!, que diria més d'una dona gran, ¡quin tio més atrevit en els temps que corren! I més encara: no insulta, però tampoc li agrada lo que fa fi, lo políticament correcte...
Però jo, passejant passejant la mirada per la premsa valenciana, em recordí que el canal televisiu que hi havia en un altre regne, on fins i tot els programes d'humor es burlaven dels caps del palau i de la resta de polítics (u dels motius pels quals tenia molt d'èxit), a diferència del que tractaven de ressuscitar (proposta que no reforçaria, perquè estos amants de la Molt Honorable Poltrona, són uns inauguraponts dels temps que vivim), pensí: "¡Quina parella, tu!, ¡quina parella! Han trobat el seu tros, cada u, però són uns immadurs emocionalment. No es valdrien sols: només volen ser prínceps".
Al moment, passejant passejant, però ara pel carrer, vaig trobar que hi havia un pardal amb una imaginació desbordant i que xiulava amb un so clar, net, transparent com l'aigua i fi. Però, a espaiet, que no ho feia perquè feia fi, sinó perquè li naixia... I, com que ja havia deixat la gàbia paterna i materna arrere, es sentia com en un bosc. Vivia en societat i tenia els seus valors, les seues idees, tenia una personalitat forta però oberta a les idees noves que sonaven com notes fresques i que permetien un bon dia com si tots els dies eixira el sol, un dia molt a sovint feliç i creatiu i una nit dormida com un rei somiant amb els angelets.
I la tercera fou quan, de nou, i també passejant passejant, va caure davant seu una carta, damunt d'una taula però cap avall. ¿Què tindria?, ¿quina seria la sorpresa?, ¿què passaria si la destapava i...? ¿Seria d'un joc, del tarot, de...? Però, enmig d'estes preguntes, decidí passar a l'acció i indagar, actuar. "¡Colloooooons!", pensà, quan la va vore... es meravellà: l'havia somiada anys arrere i, fins i tot, se l'havia imaginada a mitjan nit. Era...
¡¡¡El rei d'espases lluitant contra les forces polítiques i ciutadanes que només volien tindre una poltroneta i, a més, deixar que des de l'aliança entre el morellà i la gallina i tots els seus acòlits d'equip, tot els ho donaren bo i fet i que eixe matrimoni dirigira les seues vides i els digueren per on havien d'obrir drecera!!! ¡¡¡I amb la paraula 'Integritat' en la banda de darrere de la capa!!!
Ella pensà: "Diuen que la capa tot ho tapa, però este rei... no arribarà a la Molt Honorable Poltrona, però els dirà 'No' quan tracten de vendre-li la burra dient -li que lo millor que pot fer (si vol ser famós, ser reconegut i tindre bona premsa i assegurar-se una vida sana i feliç) és omplir-se les butxaques de diners, deixar-se ja de valors i d'històries per a no dormir, pactar amb qui siga com siga i per lo que siga i fer ostentació d'haver reinstaurat RTVV i d'haver fet més inauguracions que Paco Inauguraponts i qui governava abans la Molt Honorable Poltrona.
Este rei (i altres com este) sí que són dels meus. I vencerà a les forces del mal, actuarà segur enmig de la foscor de moltes persones i el seu regnat serà pròsper i diversificat. La llibertat d'expressió i l'afany de saber, de ser u mateix i de viure amb esperança, s'escamparà com una taca d'oli en un plat amb aigua".
I, tot seguit, pensà: "¡Quina gràcia de persones hi han en esta vida i quin goig fa descobrir i fer amistat amb elles! Sense cap dubte, el món està ple de persones amb esperança...".
I conte contat, conte acabat.
divendres, 21 d’agost del 2015
Els "Reixos" també entenen d'Internet
Hi ha qui diu que els Reixos, com comunament diem en el País Valencià (almenys, en moltes cases) als Reis Mags, no existixen, cosa que jo tombe, atenent al caràcter simbòlic que tenen.
En primer lloc el rei no és una altra cosa, en el món dels símbols, que el de la justícia, com ho mostra, per exemple, que en el Regne de València del segle XV, el cap d'Estat, el rei, feia de jutge quan hi havia un problema, per exemple, entre un membre de la comunitat cristiana i u de la musulmana, ja que cadascuna tenia les seues institucions. Es tractava d'una societat semblant a la britànica d'ara, amb calaixos, per dir-ho d'una manera simple.
I així és com moltes persones voldrien que anàrem per la vida: cadascú dins del seu calaix i sense connexió amb els altres, com si fórem eixe cavall o ruc de la sénia que només mira avant com els fanàtics o els tancats de mollera i, en canvi, es nega a interessar-se per les diferències, per les altres formes d'enriquir la nostra formació cap al sorgiment d'una persona de ment oberta, amb criteri propi i amb imaginació al poder, cosa molt important en els temps que vivim, quan lo anterior (en molts casos) ja no ens val. Només l'esperança i l'optimisme poden reviscolar una persona i l'altra i l'altra...
I, sobre els temps actuals, crec (i intuïsc que encertaré) que el vintage farà pala de la mateixa manera que ho feu en el seu moment els intents de fer que les màquines del segle XIX que començaven a introduir-se en el món de la industrialització en Europa i els Estats Units, entre altres llocs, davant de les persones que lluitaven per a que no substituïren als models històrics de treball o, per a posar-ho més fàcil, com si es tractara de la roba que una temporada està de moda i no a la següent. En eixe sentit, anem a vore, com diem popularment, qui és "el xulo" que gosa dir ara que no, que no val la pena tindre un telèfon ni afaitar-se amb fulles de doble o triple capa ni, tampoc, tindre una ràdio o un pantaló perquè tota la vida s'ha fet això o s'ha vestit així, i que no devem permetre que lo nou tombe lo antic... aplicable al vintage. Vos diré que en ma casa a penes hi han detalls, no és una casa vintage amb un estil barroc (carregat) sinó, per exemple, amb un solet somrient en la taula d'estudi i on menge, uns quants llibres que considere interessants, alguns dibuixos personals o post-its que m'estimulen... I poc més. I una decoració senzilla i alegre, amb la intenció de guanyar llum (en els llocs més foscs) i sentit pràctic en els altres. I punt. Així de simple.
Una cosa que sí tinc ben clara és que, si alguna cosa tombarà (i millor) este vintage social serà (i ja ho està fent) l'esperança, l'optimisme, ja que eixe estil es creà en un moment que, a la llarga, no acabaria amb una guerra, sinó que n'iniciaria una altra, és a dir, en un cul de sac, justament d'on ara estem eixint... Per contra, els Reis Mags, són un símbol d'esperança i més: no sols resulten de la suma de l'arquetip del rei (una persona que també s'envoltava de gent culta, que dominaven camps diferents, que exercia l'autoritat i condemnava, però que també condonava) o que li agradava la diplomàcia, com també --i d'això, n'hi han casos en la històrica Corona d'Aragó-- la literatura (escriure), protegien als artistes i mostraven interés per les escoles (recordem que Carlemany obrí les escoles en el segle VIII), etc. Això, els d'esperit receptiu... a la cultura.
Per això, si, juntament amb la nostra capacitat d'autocontrol i de desenvolupament de les diferents parts del saber (la figura del rei), movem la del mag, ja tenim una bona parella de fet. El mag és lo que podríem dir la persona d'iniciatives, eixa que fa meravelles (com els il·lusionistes) i que, com els malabaristes, fan possible lo que ens semblaria impossible.
¿De veres no voleu ser Reis Mags? Esteu amb tot el dret del món. Ara bé, jo sí vull ser-ho. Però, sobretot, Rei.
¿Per què? Perquè, des de ben xiquet m'agradava conéixer coses ben diferents: des de la ciència fins a l'art, passant per la imaginació, la música, la creació d'harmonia dins d'un grup amb persones que tenen diferent forma de ser, crear grups de participació per a la formació alliberadora, llegir sobre persones que havien contribuït amb les seues idees, a la millora del món, etc. Però també m'agradava ser el rei, la qual cosa volia dir no admetre l'abús d'autoritat dels pares (o de qualsevol autoritat), però tampoc que u anara d'alliberador dels pobrets o no tinguera coratge. I no resultava fàcil ponderar la fermesa amb tindre mà esquerra, però sí era molt convenient i essencial ser comprensiu i valent.
En més d'una ocasió vaig desafiar a l'autoritat, la qual cosa no cregueu que no provocava cap pressió externa (que procurava tombar-la de la manera més pràctica i ràpida possible) o intents d'anul·lació, de fer-te la vida impossible... Però, quan u s'allibera del seu pare psicològic (eixa espècie de tutor que, com una espasa amb la mà mirant avant, tracta de dictar-te el camí) i de la maternitat malament entesa (com eixes dones que van per la vida dient que si no fóra per elles... i en acabant tenen la tensió ben alta o que, en lloc de desenvolupar lo que tenen dins, preferixen estar entre persones desemparades o tractar d'imposar la seua llei a l'home, les femellistes,...).
Però, a més de desafiament, també hi havia generositat. Anit estava llegint sobre la figura dels Reis Mags i tot lo que portaven al Nen Jesús, una altra figura simbòlica, almenys, per a mi. Fixem-nos que els Reis d'Orient es llançaren a l'aventura de seguir un estel (sabien cap a on anaven, perquè veien llum), s'agenollaren davant la novetat i l'esperança (el Jesuset) i renunciaren a part de les seues pertinences (compartiren els seus dons) amb un xiquet acabat de nàixer. Coses que diuen molt.
Doncs bé, no passa res perquè ens obrim a lo novell, a lo desacostumat, a viatjar a altres constel·lacions (amb el coneixement, no per a evadir-nos de la responsabilitat que comporta ser lliures), a altres terres i cultures, a crear escoles noves o centres socials de formació per a l'alliberament personal, a acostar-nos a persones que volen aprendre a ser més autònomes o a desenvolupar la seua vena científica (com els xiquets en estat de llibertat). Sé que estes idees, una persona que desenvolupe més un altre camp, les vorà d'una altra manera i n'afegirà les seues, la qual cosa em pareix molt saludable, ja que seria com crear un grup en què, en lloc de vore qui pixa més, més alt o més lluny, es crea un esperit d'equip lliure i obert a la discrepància i al pensament lliure, cosa que genera un sentiment de cooperació inimaginable, com va ocórrer en l'equip que reformà la casa on ara visc, després de dir-los que els donava moltíssima llibertat, que confiava en cada u d'ells i que, si s'entenien, ho tindrien més fàcil i tots estaríem més contents perquè, a més, guanyaríem tots. A més, no volia anar de policia, sinó de cap de grup, que era lo que em corresponia. Sobre esta experiència, vos puc assegurar que estava poques hores damunt d'ells (no em naix) i que, fins i tot, almorzava junt amb ells sense que això em fera rebaixar-me sinó que, al contrari, em sentia més humà. I només en una ocasió haguí d'intervindre amb assertivitat i traient el rei que fa de jutge. Molts pares i educadors d'ara no tenen treballada esta habilitat, motiu pel qual els fills fan lo que volen i ells es tornen massa permissius i demostren una immaduresa que caldria revisar... I un educador, com un mestre, també val la pena que siga un rei, no una persona conformista i que no lluita per crear persones lliures i creadores d'un demà millor. Almenys, així ho veig jo, com moltes persones que conec.
Afegiré que la figura del rei, en expansió, ajuda, per exemple, a deixar estar el vintage nostàlgic i a iniciar-nos en un renaixement (com el dels segles XV-XVI) i en una major il·lustració (com la del segle XVIII) que ens permet tindre un bagatge més global, no estar tan especializats que siguem uns trompellots en molts camps i en moltes coses de la vida diària i, a més, a fer ús de lo que tantes voltes escampaven els il·lustrats (hòmens i dones de lletres) dels segle XVIII: l'ús de la raó contra l'obscurantisme i, així, obrir-nos camí cap a la felicitat... I estic segur, de nou, que estem guanyant la mà: lo que passa ara en la medicina, on molts metges ja no miren per damunt del muscle al pacient (a diferència de fa deu anys o menys) no ocorre perquè sí, sinó per necessitat imperiosa d'un camp, l'humanístic, on semblava que el culte a l'autoritat havia arraconat qualsevol intent de proximitat entre metge i pacient.
I ahí, tenim, de nou, la porta oberta a un posicionament més humanista, la qual cosa, si passa a la casa, a la família, seria com dir que un pare o una mare assumisquen el seu rei interior en lloc d'anar a espentes i redolons o segons com diguen els caps del govern de torn. I vos assegure que, sobre esta tendència a anar com altres dicten o fan, si navegueu per Facebook o per altres camps d'Internet, trobareu un periodisme valencià i un món literari del País Valencià que sembla molt infantil... i que té molt a aprendre en lloc d'esperar a que els polítics valencians que ara manen els determinen el futur com si foren la històrica dona que llança les cartes del tarot o l'horòscop, o els autoajudistes i més gurus... Durant els últims dies m'estic trobant en Facebook amb la confirmació d'una intuïció que ja vaig tindre arran de la famosa frase de la històrica alcaldessa de València quan inaugurava les falles del 2015 i la immediata submissió mediàtica de la premsa valenciana al pensament únic i al poder, encara que fóra de color distint al seu. ¡Quina llàstima de periodisme i d'acòlits de la llengua del País Valencià, de la suposada premsa d'esquerres en castellà, de la cultura, de la lexicografia, de la filologia, etc.! ¡Quants llepons començà u a vore! No m'estranya, ara, que el diari The Guardian, per exemple, britànic i d'un país amb molta tradició democràtica, publicara a mitjan juny que el rei espanyol despullava (sic) a la seua germana del títol nobiliari enmig d'un escàndol per evasió tributària, mentres que els diaris espanyols Levante-EMV o La Vanguardia (per citar-ne dos, i que solen tindre una política diferent) continuaven pel camí de lo políticament correcte.
M'agraden els periodistes, que no estos de Facebook, sinó els que no s'evadixen de la seua responsabilitat, que lluiten per una societat amb major número de persones disposades a ser les forjadores del seu camí (en lloc de ser les ovelles del pastor) i, així, ser les creadores de la seua vida, com ja manifestava de manera total, en el 2011, més de la mitat de la població dels Estats Units. Ací hi ha molt a aprendre, si volem una societat amb una qualitat de vida, en lloc de queixar-nos tant de si les coses estan així o aixà... propostes, cavallers, propostes. Ahir li vaig escriure això, en Facebook, a un membre d'una entitat cultural que es queixava de la Generalitat i les ajudes econòmiques, quan li vaig dir que hi havien entitats que quallaven mantenint-se econòmicament amb l'ajuda dels seus socis i dels mecenes, perquè sumaven més que les subvencions públiques. O que, com diu Edward de Bono, per cada crítica, tres propostes constructives. Si li haguera dit que, damunt, em referia a una associació de persones amb epilèpsia (ALCE) i que té pocs anys, moltes persones amb prejudicis en el carrer, però amb moltes persones amb ganes de fer,... potser ni s'ho haguera cregut. I si en forme part, és per la política interna, l'econòmica, per a començar, ja que diu moltíssim dels altres valors i és clau per a la llibertat. No accepte pertànyer a cap associació o grup que estiga disposat a fer el sisenyorisme a les autoritats polítiques o d'altre color, sinó a tindre esperit lliure.
Finalment, després de tot este escrit extens, diré que traient cada u de nosaltres el rei amb la seua espasa, tomba tots els dracs que li venen per davant. I vos assegure, que ho passarem, que podrem i que ho aconseguirem. I en cauran u rere l'altre..., de la mateixa manera que Tirant lo Blanc inspirà a Cervantes, l'escriptor castellà que creà el Quixot i que amb la mort d'este personatge moriren tots els llibres de cavalleries que només tractaven de tergiversar la realitat... ¿La clau? Posar-lo en marxa, deixar-lo fluir...
Una abraçada alliberaire, gràcies per la vostra paciència i.. ¡avant!
En primer lloc el rei no és una altra cosa, en el món dels símbols, que el de la justícia, com ho mostra, per exemple, que en el Regne de València del segle XV, el cap d'Estat, el rei, feia de jutge quan hi havia un problema, per exemple, entre un membre de la comunitat cristiana i u de la musulmana, ja que cadascuna tenia les seues institucions. Es tractava d'una societat semblant a la britànica d'ara, amb calaixos, per dir-ho d'una manera simple.
I així és com moltes persones voldrien que anàrem per la vida: cadascú dins del seu calaix i sense connexió amb els altres, com si fórem eixe cavall o ruc de la sénia que només mira avant com els fanàtics o els tancats de mollera i, en canvi, es nega a interessar-se per les diferències, per les altres formes d'enriquir la nostra formació cap al sorgiment d'una persona de ment oberta, amb criteri propi i amb imaginació al poder, cosa molt important en els temps que vivim, quan lo anterior (en molts casos) ja no ens val. Només l'esperança i l'optimisme poden reviscolar una persona i l'altra i l'altra...
I, sobre els temps actuals, crec (i intuïsc que encertaré) que el vintage farà pala de la mateixa manera que ho feu en el seu moment els intents de fer que les màquines del segle XIX que començaven a introduir-se en el món de la industrialització en Europa i els Estats Units, entre altres llocs, davant de les persones que lluitaven per a que no substituïren als models històrics de treball o, per a posar-ho més fàcil, com si es tractara de la roba que una temporada està de moda i no a la següent. En eixe sentit, anem a vore, com diem popularment, qui és "el xulo" que gosa dir ara que no, que no val la pena tindre un telèfon ni afaitar-se amb fulles de doble o triple capa ni, tampoc, tindre una ràdio o un pantaló perquè tota la vida s'ha fet això o s'ha vestit així, i que no devem permetre que lo nou tombe lo antic... aplicable al vintage. Vos diré que en ma casa a penes hi han detalls, no és una casa vintage amb un estil barroc (carregat) sinó, per exemple, amb un solet somrient en la taula d'estudi i on menge, uns quants llibres que considere interessants, alguns dibuixos personals o post-its que m'estimulen... I poc més. I una decoració senzilla i alegre, amb la intenció de guanyar llum (en els llocs més foscs) i sentit pràctic en els altres. I punt. Així de simple.
Una cosa que sí tinc ben clara és que, si alguna cosa tombarà (i millor) este vintage social serà (i ja ho està fent) l'esperança, l'optimisme, ja que eixe estil es creà en un moment que, a la llarga, no acabaria amb una guerra, sinó que n'iniciaria una altra, és a dir, en un cul de sac, justament d'on ara estem eixint... Per contra, els Reis Mags, són un símbol d'esperança i més: no sols resulten de la suma de l'arquetip del rei (una persona que també s'envoltava de gent culta, que dominaven camps diferents, que exercia l'autoritat i condemnava, però que també condonava) o que li agradava la diplomàcia, com també --i d'això, n'hi han casos en la històrica Corona d'Aragó-- la literatura (escriure), protegien als artistes i mostraven interés per les escoles (recordem que Carlemany obrí les escoles en el segle VIII), etc. Això, els d'esperit receptiu... a la cultura.
Per això, si, juntament amb la nostra capacitat d'autocontrol i de desenvolupament de les diferents parts del saber (la figura del rei), movem la del mag, ja tenim una bona parella de fet. El mag és lo que podríem dir la persona d'iniciatives, eixa que fa meravelles (com els il·lusionistes) i que, com els malabaristes, fan possible lo que ens semblaria impossible.
¿De veres no voleu ser Reis Mags? Esteu amb tot el dret del món. Ara bé, jo sí vull ser-ho. Però, sobretot, Rei.
¿Per què? Perquè, des de ben xiquet m'agradava conéixer coses ben diferents: des de la ciència fins a l'art, passant per la imaginació, la música, la creació d'harmonia dins d'un grup amb persones que tenen diferent forma de ser, crear grups de participació per a la formació alliberadora, llegir sobre persones que havien contribuït amb les seues idees, a la millora del món, etc. Però també m'agradava ser el rei, la qual cosa volia dir no admetre l'abús d'autoritat dels pares (o de qualsevol autoritat), però tampoc que u anara d'alliberador dels pobrets o no tinguera coratge. I no resultava fàcil ponderar la fermesa amb tindre mà esquerra, però sí era molt convenient i essencial ser comprensiu i valent.
En més d'una ocasió vaig desafiar a l'autoritat, la qual cosa no cregueu que no provocava cap pressió externa (que procurava tombar-la de la manera més pràctica i ràpida possible) o intents d'anul·lació, de fer-te la vida impossible... Però, quan u s'allibera del seu pare psicològic (eixa espècie de tutor que, com una espasa amb la mà mirant avant, tracta de dictar-te el camí) i de la maternitat malament entesa (com eixes dones que van per la vida dient que si no fóra per elles... i en acabant tenen la tensió ben alta o que, en lloc de desenvolupar lo que tenen dins, preferixen estar entre persones desemparades o tractar d'imposar la seua llei a l'home, les femellistes,...).
Però, a més de desafiament, també hi havia generositat. Anit estava llegint sobre la figura dels Reis Mags i tot lo que portaven al Nen Jesús, una altra figura simbòlica, almenys, per a mi. Fixem-nos que els Reis d'Orient es llançaren a l'aventura de seguir un estel (sabien cap a on anaven, perquè veien llum), s'agenollaren davant la novetat i l'esperança (el Jesuset) i renunciaren a part de les seues pertinences (compartiren els seus dons) amb un xiquet acabat de nàixer. Coses que diuen molt.
Doncs bé, no passa res perquè ens obrim a lo novell, a lo desacostumat, a viatjar a altres constel·lacions (amb el coneixement, no per a evadir-nos de la responsabilitat que comporta ser lliures), a altres terres i cultures, a crear escoles noves o centres socials de formació per a l'alliberament personal, a acostar-nos a persones que volen aprendre a ser més autònomes o a desenvolupar la seua vena científica (com els xiquets en estat de llibertat). Sé que estes idees, una persona que desenvolupe més un altre camp, les vorà d'una altra manera i n'afegirà les seues, la qual cosa em pareix molt saludable, ja que seria com crear un grup en què, en lloc de vore qui pixa més, més alt o més lluny, es crea un esperit d'equip lliure i obert a la discrepància i al pensament lliure, cosa que genera un sentiment de cooperació inimaginable, com va ocórrer en l'equip que reformà la casa on ara visc, després de dir-los que els donava moltíssima llibertat, que confiava en cada u d'ells i que, si s'entenien, ho tindrien més fàcil i tots estaríem més contents perquè, a més, guanyaríem tots. A més, no volia anar de policia, sinó de cap de grup, que era lo que em corresponia. Sobre esta experiència, vos puc assegurar que estava poques hores damunt d'ells (no em naix) i que, fins i tot, almorzava junt amb ells sense que això em fera rebaixar-me sinó que, al contrari, em sentia més humà. I només en una ocasió haguí d'intervindre amb assertivitat i traient el rei que fa de jutge. Molts pares i educadors d'ara no tenen treballada esta habilitat, motiu pel qual els fills fan lo que volen i ells es tornen massa permissius i demostren una immaduresa que caldria revisar... I un educador, com un mestre, també val la pena que siga un rei, no una persona conformista i que no lluita per crear persones lliures i creadores d'un demà millor. Almenys, així ho veig jo, com moltes persones que conec.
Afegiré que la figura del rei, en expansió, ajuda, per exemple, a deixar estar el vintage nostàlgic i a iniciar-nos en un renaixement (com el dels segles XV-XVI) i en una major il·lustració (com la del segle XVIII) que ens permet tindre un bagatge més global, no estar tan especializats que siguem uns trompellots en molts camps i en moltes coses de la vida diària i, a més, a fer ús de lo que tantes voltes escampaven els il·lustrats (hòmens i dones de lletres) dels segle XVIII: l'ús de la raó contra l'obscurantisme i, així, obrir-nos camí cap a la felicitat... I estic segur, de nou, que estem guanyant la mà: lo que passa ara en la medicina, on molts metges ja no miren per damunt del muscle al pacient (a diferència de fa deu anys o menys) no ocorre perquè sí, sinó per necessitat imperiosa d'un camp, l'humanístic, on semblava que el culte a l'autoritat havia arraconat qualsevol intent de proximitat entre metge i pacient.
I ahí, tenim, de nou, la porta oberta a un posicionament més humanista, la qual cosa, si passa a la casa, a la família, seria com dir que un pare o una mare assumisquen el seu rei interior en lloc d'anar a espentes i redolons o segons com diguen els caps del govern de torn. I vos assegure que, sobre esta tendència a anar com altres dicten o fan, si navegueu per Facebook o per altres camps d'Internet, trobareu un periodisme valencià i un món literari del País Valencià que sembla molt infantil... i que té molt a aprendre en lloc d'esperar a que els polítics valencians que ara manen els determinen el futur com si foren la històrica dona que llança les cartes del tarot o l'horòscop, o els autoajudistes i més gurus... Durant els últims dies m'estic trobant en Facebook amb la confirmació d'una intuïció que ja vaig tindre arran de la famosa frase de la històrica alcaldessa de València quan inaugurava les falles del 2015 i la immediata submissió mediàtica de la premsa valenciana al pensament únic i al poder, encara que fóra de color distint al seu. ¡Quina llàstima de periodisme i d'acòlits de la llengua del País Valencià, de la suposada premsa d'esquerres en castellà, de la cultura, de la lexicografia, de la filologia, etc.! ¡Quants llepons començà u a vore! No m'estranya, ara, que el diari The Guardian, per exemple, britànic i d'un país amb molta tradició democràtica, publicara a mitjan juny que el rei espanyol despullava (sic) a la seua germana del títol nobiliari enmig d'un escàndol per evasió tributària, mentres que els diaris espanyols Levante-EMV o La Vanguardia (per citar-ne dos, i que solen tindre una política diferent) continuaven pel camí de lo políticament correcte.
M'agraden els periodistes, que no estos de Facebook, sinó els que no s'evadixen de la seua responsabilitat, que lluiten per una societat amb major número de persones disposades a ser les forjadores del seu camí (en lloc de ser les ovelles del pastor) i, així, ser les creadores de la seua vida, com ja manifestava de manera total, en el 2011, més de la mitat de la població dels Estats Units. Ací hi ha molt a aprendre, si volem una societat amb una qualitat de vida, en lloc de queixar-nos tant de si les coses estan així o aixà... propostes, cavallers, propostes. Ahir li vaig escriure això, en Facebook, a un membre d'una entitat cultural que es queixava de la Generalitat i les ajudes econòmiques, quan li vaig dir que hi havien entitats que quallaven mantenint-se econòmicament amb l'ajuda dels seus socis i dels mecenes, perquè sumaven més que les subvencions públiques. O que, com diu Edward de Bono, per cada crítica, tres propostes constructives. Si li haguera dit que, damunt, em referia a una associació de persones amb epilèpsia (ALCE) i que té pocs anys, moltes persones amb prejudicis en el carrer, però amb moltes persones amb ganes de fer,... potser ni s'ho haguera cregut. I si en forme part, és per la política interna, l'econòmica, per a començar, ja que diu moltíssim dels altres valors i és clau per a la llibertat. No accepte pertànyer a cap associació o grup que estiga disposat a fer el sisenyorisme a les autoritats polítiques o d'altre color, sinó a tindre esperit lliure.
Finalment, després de tot este escrit extens, diré que traient cada u de nosaltres el rei amb la seua espasa, tomba tots els dracs que li venen per davant. I vos assegure, que ho passarem, que podrem i que ho aconseguirem. I en cauran u rere l'altre..., de la mateixa manera que Tirant lo Blanc inspirà a Cervantes, l'escriptor castellà que creà el Quixot i que amb la mort d'este personatge moriren tots els llibres de cavalleries que només tractaven de tergiversar la realitat... ¿La clau? Posar-lo en marxa, deixar-lo fluir...
Una abraçada alliberaire, gràcies per la vostra paciència i.. ¡avant!
dimecres, 19 d’agost del 2015
Agrair les arrels, un altre pas avant
Ens diuen (i tracten de convéncer-nos, des de molts mitjans de comunicació i en més d'una conversa) que lo que val és lo modern, com si lo modern no s'alimentara de les arrels, com si la tecnologia no tinguera un origen a furgar, a descobrir, com si lo que ara veiem no provinguera en una evolució a partir del passat i del desig de millora. En altres paraules, se'ns tracta d'empényer cap a l'evasió del present i el rebuig del passat i, per contra, fer un culte indiscriminat a la tecnologia i a la innovació, en lloc d'animar-nos a unir l'humanisme, la part humana i emocional, creativa o del pensament lliure i de l'aprenentatge de camins, etc. cap a una presa de decisions més encertada i des de nosaltres (com a responsables i caps de la nostra vida) de cara al futur que, si avança, és gràcies a la millora a partir de la saviesa unida a un desig de canvi, no sols de lo nou...
Dir que una cosa no servix per a res, és una frase molt políticament correcta.
I, parlant de lo políticament correcte, en els anys noranta començà a difondre's allò d'Estudiar no val per a res..., lo que val és treballar. I ací tenim els fruits i, de pas, les alternatives. N'exposaré algunes, com a resultat de la meua experiència i del contacte amb persones interessades per una formació integral (del major número de camps possibles, per part d'un estudiant, d'un home o d'una dona, indistintament de l'edat).
Un món més obert a altres camps del saber ens aportarà una societat més receptiva i més donant. A través de la recepció aprendrà coses que una vida de clausura interior no permetria, ja que u no sabria ni per quin camí anar, ni tractaria d'eixir de l'obscurantisme, molt vinculat a pobles que no han estat caracteritzats precisament per eixir al balcó ni pel seu esperit democràtic o de pactes, com ha sigut el cas del castellà, majoritàriament, ja que si llegim obres com "Agur Aznar" (títol d'una obra política d'Iñaki Anasagasti, polític nacionalista basc que ens parla allí dels continus pactes entre els representants bascos quan l'actual País Basc formava part del Regne de Castella), vorem que també han existit pactes, però no, sovint, sense intents de centralisme, sobretot a partir del segle XVI i, més encara, quan l'any 1640 el comte-duc d'Olivares recomana al rei dels diferents regnes que integren l'Espanya actual i més, reduir-los tots a les lleis de Castella...
Tornant a l'obertura, un castellà (i açò pot servir com a primeres idees), quan va a un restaurant molt conegut d'Alaquàs i pregunta "¿Dónde me pongo?" (frase que jo oïa molt mentres dinava allí), la gran majoria es referia a "¿Dónde quieres que me ponga?". Fins i tot, et responien: "Pues, me pondria... donde tú me dijeras". Ho preguntí a un poc més de deu persones, totes elles castellanoparlants i, llevat d'una, de terres de l'històric regne de Lleó, nascudes en llocs de l'històric regne de Castella, les altres sí eren castellanes (en el sentit històric).
Per contra, si la deia un valencianoparlant fill de valencianoparlants, el significat era "¿Dónde hay espacio libre donde pueda ponerme?", com em comentaren, ja que preferien ser ells i elles qui triarien on s'assentarien definitivament, en lloc de deixar-ho en mans del cambrer. Els valencians no estaven disposats a delegar la possibilitat en qui els n'obria la porta...
Li ho comentí a u dels cambrers:
-- Estic observant que els valencianoparlants i els castellanoparlants no pensen igual encara que empren la mateixa frase quan vos pregunten on poden seure's ('¿Dónde me pongo?') i que, a més, el valencianoparlant no s'ho pensa tant: té molt clar que ell és qui decidix i no se li ocorre dir, per exemple, "No, no, donde tú digas...". Pocs castellanoparlants trien directament.
I em digué, somrient: "Eres muy observador". Semblava que havia donat en el clau.
A finals d'eixe any, vaig parlar amb un castellà natural de La Mancha que, durant la seua joventut, va estudiar en la Universitat de València i que, a hores d'ara, té uns 60 anys i es casà amb una valenciana. Un dia em digué: "El castellano, y yo soy castellano, de La Mancha, es muy desconfiado. La Mancha es una tierra donde todo es llano, la gente se conoce mucho y ha habido mucho oscurantismo. Por contra, Valencia ha sido comercial, ha estado abierta al mar, al comercio marítimo. Y eso se nota". El tema, vos puc assegurar que va sorgir de manera espontània. Encara no he sentit cap testimoni popular de persones valencianes nascudes ací i residents ací de menudes o en la seua joventut que visqueren en unes condicions semblants a les que passava un company meu d'autobus durant uns quants anys, castellà.
El company em deia: "En mi tierra trabajaba de sol a sol, todos los días de la semana, salvo los domingos, en misa". Conclusió: l'home treballava els set dies de la setmana i només parava, com a mínim, durant les misses del diumenge. ¿Qui s'apunta a viure en unes condicions així? Si este home encara viu, tindrà al voltant d'uns 75-80 anys... o un poc més. I afegia: "En cambio, cuando me vine aquí... ¡descansabas los domingos!".
Espanya no és lo que vol contar-se cap a fora que és. Ni és un estat democràtic, ni és un estat on es treballe pel pluralisme i per un federalisme com el dels Estats Units o Gran Bretanya, ni on els polítics (llevat de quatre gats) estan interessats per la gent més enllà dels actes que tenen lloc durant les precampanyes, les campanyes electorals i quan arriben les festes locals, per exemple, ni la marca España seduïx al turista estranger. Molts estrangers preferixen el Mediterrani (un 45% dels turistes així que visiten el País Valencià, triaren la província d'Alacant, durant el 2014, i foren britànics i, en el conjunt del País Valencià, representaven més de la tercera part del turisme estranger), perquè troben que és una terra amb major tradició democràtica, major obertura a l'exterior i amb la ment més oberta. I, respecte al País Basc, lo mateix. I si no, que ens diguen per on entraven les idees noves i per on es movia el comerç cap a Europa durant segles i segles...
A més, molts estrangers saben (i cada volta més) que incloure testimonis com estos en una escola o en una universitat, pot resultar tan atrevit i tan alliberador per a l'estudiant (perquè el fa més persona, més universal i més respectuós amb les persones) i tan impopular per al poder (perquè mestre i l'alumne profund s'allunyen del culte a la bandera, al poder, als himnes patriòtics, a la celebració de les gestes esportives, etc.) que no se'ls trobaran en moltíssimes poblacions espanyoles. Són moltes les associacions d'estrangers que residixen en el País Valencià i que parlen anglés, com ho confirma la premsa gratuïta de la costa valenciana des de Gandia fins a Oriola... Tenen major tradició d'associacionisme, com en el País Basc o Catalunya.
S'ha descobert el vestit de l'emperador i que hi han realitats ben diferents en l'Estat espanyol. Quan un estranger porta ja uns tres o quatre anys ací, com quan una persona que li agrada l'aprenentatge profund, per exemple, aprén anglés, ja no es creu moltíssimes coses i, a més, tendix a interessar-se per lo que fa olor a modernitat, a democràcia, a federalisme, a llibertat d'expressió, a creativitat, a respecte per la població on es viu, amor per la cultura, etc. I comencen a caure mites i tòpics, de la mateixa manera que el Quixot tombà les històries dels llibres de cavalleria per sempre més.
Per això he triat aprendre més anglés i no reforçar tant el castellà, llevat de, quan, per necessitat per a aprendre el valencià, no tinc més remei que depurar-lo de castellanismes i, quan vull interactuar amb una persona de pensament obert i castellanoparlant, fer-ho en castellà (si viu fora del País Valencià i no coneix gens el valencià). La resta ja és història. I el coneixement de la història m'ha aclarit moltes coses que els alts càrrecs en el poder tractaven d'ocultar o silenciar, però no persones de pensament lliure i molt creatives.
Dir que una cosa no servix per a res, és una frase molt políticament correcta.
I, parlant de lo políticament correcte, en els anys noranta començà a difondre's allò d'Estudiar no val per a res..., lo que val és treballar. I ací tenim els fruits i, de pas, les alternatives. N'exposaré algunes, com a resultat de la meua experiència i del contacte amb persones interessades per una formació integral (del major número de camps possibles, per part d'un estudiant, d'un home o d'una dona, indistintament de l'edat).
Un món més obert a altres camps del saber ens aportarà una societat més receptiva i més donant. A través de la recepció aprendrà coses que una vida de clausura interior no permetria, ja que u no sabria ni per quin camí anar, ni tractaria d'eixir de l'obscurantisme, molt vinculat a pobles que no han estat caracteritzats precisament per eixir al balcó ni pel seu esperit democràtic o de pactes, com ha sigut el cas del castellà, majoritàriament, ja que si llegim obres com "Agur Aznar" (títol d'una obra política d'Iñaki Anasagasti, polític nacionalista basc que ens parla allí dels continus pactes entre els representants bascos quan l'actual País Basc formava part del Regne de Castella), vorem que també han existit pactes, però no, sovint, sense intents de centralisme, sobretot a partir del segle XVI i, més encara, quan l'any 1640 el comte-duc d'Olivares recomana al rei dels diferents regnes que integren l'Espanya actual i més, reduir-los tots a les lleis de Castella...
Tornant a l'obertura, un castellà (i açò pot servir com a primeres idees), quan va a un restaurant molt conegut d'Alaquàs i pregunta "¿Dónde me pongo?" (frase que jo oïa molt mentres dinava allí), la gran majoria es referia a "¿Dónde quieres que me ponga?". Fins i tot, et responien: "Pues, me pondria... donde tú me dijeras". Ho preguntí a un poc més de deu persones, totes elles castellanoparlants i, llevat d'una, de terres de l'històric regne de Lleó, nascudes en llocs de l'històric regne de Castella, les altres sí eren castellanes (en el sentit històric).
Per contra, si la deia un valencianoparlant fill de valencianoparlants, el significat era "¿Dónde hay espacio libre donde pueda ponerme?", com em comentaren, ja que preferien ser ells i elles qui triarien on s'assentarien definitivament, en lloc de deixar-ho en mans del cambrer. Els valencians no estaven disposats a delegar la possibilitat en qui els n'obria la porta...
Li ho comentí a u dels cambrers:
-- Estic observant que els valencianoparlants i els castellanoparlants no pensen igual encara que empren la mateixa frase quan vos pregunten on poden seure's ('¿Dónde me pongo?') i que, a més, el valencianoparlant no s'ho pensa tant: té molt clar que ell és qui decidix i no se li ocorre dir, per exemple, "No, no, donde tú digas...". Pocs castellanoparlants trien directament.
I em digué, somrient: "Eres muy observador". Semblava que havia donat en el clau.
A finals d'eixe any, vaig parlar amb un castellà natural de La Mancha que, durant la seua joventut, va estudiar en la Universitat de València i que, a hores d'ara, té uns 60 anys i es casà amb una valenciana. Un dia em digué: "El castellano, y yo soy castellano, de La Mancha, es muy desconfiado. La Mancha es una tierra donde todo es llano, la gente se conoce mucho y ha habido mucho oscurantismo. Por contra, Valencia ha sido comercial, ha estado abierta al mar, al comercio marítimo. Y eso se nota". El tema, vos puc assegurar que va sorgir de manera espontània. Encara no he sentit cap testimoni popular de persones valencianes nascudes ací i residents ací de menudes o en la seua joventut que visqueren en unes condicions semblants a les que passava un company meu d'autobus durant uns quants anys, castellà.
El company em deia: "En mi tierra trabajaba de sol a sol, todos los días de la semana, salvo los domingos, en misa". Conclusió: l'home treballava els set dies de la setmana i només parava, com a mínim, durant les misses del diumenge. ¿Qui s'apunta a viure en unes condicions així? Si este home encara viu, tindrà al voltant d'uns 75-80 anys... o un poc més. I afegia: "En cambio, cuando me vine aquí... ¡descansabas los domingos!".
Espanya no és lo que vol contar-se cap a fora que és. Ni és un estat democràtic, ni és un estat on es treballe pel pluralisme i per un federalisme com el dels Estats Units o Gran Bretanya, ni on els polítics (llevat de quatre gats) estan interessats per la gent més enllà dels actes que tenen lloc durant les precampanyes, les campanyes electorals i quan arriben les festes locals, per exemple, ni la marca España seduïx al turista estranger. Molts estrangers preferixen el Mediterrani (un 45% dels turistes així que visiten el País Valencià, triaren la província d'Alacant, durant el 2014, i foren britànics i, en el conjunt del País Valencià, representaven més de la tercera part del turisme estranger), perquè troben que és una terra amb major tradició democràtica, major obertura a l'exterior i amb la ment més oberta. I, respecte al País Basc, lo mateix. I si no, que ens diguen per on entraven les idees noves i per on es movia el comerç cap a Europa durant segles i segles...
A més, molts estrangers saben (i cada volta més) que incloure testimonis com estos en una escola o en una universitat, pot resultar tan atrevit i tan alliberador per a l'estudiant (perquè el fa més persona, més universal i més respectuós amb les persones) i tan impopular per al poder (perquè mestre i l'alumne profund s'allunyen del culte a la bandera, al poder, als himnes patriòtics, a la celebració de les gestes esportives, etc.) que no se'ls trobaran en moltíssimes poblacions espanyoles. Són moltes les associacions d'estrangers que residixen en el País Valencià i que parlen anglés, com ho confirma la premsa gratuïta de la costa valenciana des de Gandia fins a Oriola... Tenen major tradició d'associacionisme, com en el País Basc o Catalunya.
S'ha descobert el vestit de l'emperador i que hi han realitats ben diferents en l'Estat espanyol. Quan un estranger porta ja uns tres o quatre anys ací, com quan una persona que li agrada l'aprenentatge profund, per exemple, aprén anglés, ja no es creu moltíssimes coses i, a més, tendix a interessar-se per lo que fa olor a modernitat, a democràcia, a federalisme, a llibertat d'expressió, a creativitat, a respecte per la població on es viu, amor per la cultura, etc. I comencen a caure mites i tòpics, de la mateixa manera que el Quixot tombà les històries dels llibres de cavalleria per sempre més.
Per això he triat aprendre més anglés i no reforçar tant el castellà, llevat de, quan, per necessitat per a aprendre el valencià, no tinc més remei que depurar-lo de castellanismes i, quan vull interactuar amb una persona de pensament obert i castellanoparlant, fer-ho en castellà (si viu fora del País Valencià i no coneix gens el valencià). La resta ja és història. I el coneixement de la història m'ha aclarit moltes coses que els alts càrrecs en el poder tractaven d'ocultar o silenciar, però no persones de pensament lliure i molt creatives.
dimarts, 18 d’agost del 2015
"Per a ser un historiador, no cal haver estudiat Geografia i Història"
Fa més de vint anys, durant una de les classes d'Història contemporània que impartia Enric Sebastià Domingo en l'Escola de Magisteri i que tant d'interès suscitava en mi (com en més alumnes que volíem un món més humanitzat i amb persones més creadores de la seua vida i obertes de ment), ens va dir, però en castellà, la frase que encapçala este article.
I ho escric després d'haver accedit hui a uns documents molt interessants sobre com és la joventut espanyola actual, segons un estudi que es realitzà en estiu del 2014 i que publicaren molts diaris o webs en setembre. Hi ha una web que té un document que val la pena consultar, encara que no tan atractiu com u que destaca en el titular que més de la mitat aprova la pena de mort (sí, com sona), perquè té unes taules molt sucoses i que recomane llegir, ja que ens permeten aïllar moltes incògnites de per què passen moltes coses que passen en els temps actuals i, per una altra banda, obrir-nos a una formació integral de la persona que, si una cosa té com a punt de partida, és l'obertura a l'exterior, a lo que forma part d'altres persones, llengües, cultures, països, etc. del món i al projecte vital de no ser tan especialitzades en una cosa que en siguen ignorants, de moltes.
En eixe sentit, el de tindre una formació oberta i diversificada, m'agrada la biologia, la genètica, la geologia, la història, l'antropologia, la política, els invents, la literatura, l'escriptura lliure, la creativitat, l'estil, l'interiorisme, la música, però també les cultures del món, aprendre llengües, l'arquitectura, l'art lliure o saber com organitzar una casa, l'economia, el món dels emprenedors, com dirigir un equip amb èxit i amb esperit democràtic, l'oratòria...
Per a informar-vos sobre l'enquesta, podreu fer lo següent: escriure en Google "los valores morales de los españoles". Ara bé, el document més extens està en http://www.fad.es/node/6175. I u que hui he trobat molt interessant per a tractar i com un camí més d'eixida a lo que exposa el primer, és una entrevista publicada per la Universitat Autònoma de Barcelona, a Julio C. Ortega, sobre el món de la lectura, la literatura i el contacte i els punts a favor de la relació entre persones de cultures diferents i l'obertura a l'altre. L'enllaç de l'entrevista és http://www.uab.cat/web/sala-de-premsa/detall-de-noticia/allo-modern-es-la-barreja-i-la-interaccio-entre-cultures-1345667174054.html?noticiaid=1345681678057.
Que no vos estranye que en els Estats amb ment més oberta, més feliços del món, que ixen més prompte dels problemes, que són més generosos, que s'obrin més a les persones que venen de fora, que prosperen amb major facilitat, que tenen major consciència de molts temes socials, que tenen més cervells (persones amb idees molt interessants o capdavanteres i que més han contribuït a la millora de la Humanitat) siguen els països on hi ha major democràcia en la casa, en les associacions, en les escoles, en les entitats culturals, en els partits polítics, en els governs i on més consultes populars de tipus polític tenen lloc o, igualment, a on major aprovació hi ha de la manera d'actuar dels polítics, major tolerància a qualsevol minoria social, o que compten amb un sistema educatiu que promou la genialitat i que l'alumne, el mestre i els pares se senten com els agradaria viure, és a dir, partícips i forjadors del seu destí i oberts a altres països i cultures del món.
Per a mi, estes són algunes de les funcions de l'historiador, les que he citat en el paràgraf anterior. I, en eixe sentit, vos puc avançar que el curs 2015/2016 faré un curs de formació d'estudis històrics una hora a la setmana, com a mínim, per a persones que estiguen interessades en la investigació i en tot lo que els puga permetre ser unes persones curioses i que, des de la cerca de la veritat informativa (tot i ser conscients que mai no tindran tota la informació), ser persones més lliures, amb esperit creatiu (molt important en els temps que vivim, sobretot en estats com Espanya, per a promoure persones més disposades a qüestionar lo que faça tuf a intent de subjecció de la llibertat i de l'obertura al pluralisme, al respecte a les minories o a les diferents cultures que hi han en l'Estat des de fa segles...) i que sàpien analitzar, comparar, contrastar, estudiar, etc. una notícia i, finalment, aprendre a fer una aportació científica que anteriorment no s'haja fet i que contribuïsca, a més, a afegir una miqueta d'originalitat i novetat, no sols per la forma, sinó perquè trenque algun esquema i faça que el lector descobrisca coses que abans no es sabien.
També diré que mai vaig estudiar Geografia i Història, però que sempre he tingut present eixa frase d'Enric Sebastià, un mestre molt comunicatiu, obert a lo que aportava cada alumne, molt tolerant amb persones molt diferents a ell, però també crític i que no tolerava cap abús ni intent d'anul·lació de la llibertat d'expressió ni, per descomptat, amb tot lo que poguera contribuir a crear alumnes més submisos a la memorització i a la tradició que fera que els alumnes foren més mansos, en lloc de persones lliures, crítiques amb el poder i amb tot lo que tractara de dificultar la llibertat d'expressió, la convivència real (no la formal de la qual tants polítics parlen ara, des del cap d'estat d'un país fins a un estudiant o adolescent) i, igualment, a tractar que els historiadors del futur es limitaren simplement a contar lo que havia ocorregut al llarg de la història des d'un punt de vista que prioritzaria lo patriòtic per damunt de la interculturalitat, l'obertura a l'altre, a fer realitat un món més humanitzat, etc.
El dia que m'atorgaren un premi d'investigació de Manises per un estudi que havia fet, em digueren que era tot un historiador i vos puc assegurar que ja feia anys que ho tenia clar (lo d'historiador, no com m'ho digueren). I, d'eixa experiència, podem afegir més i, de pas, criticar u dels valors que més primen els jóvens espanyols i que figura en una de les taules gràfiques: "per a ser historiador, no cal haver guanyat cap premi rellevant, ja que el premi és, simplement, un al·licient més, un reconeixement al treball per part d'unes persones que formen el jurat".
Finalment diré, i ara sí, que si algú està interessat en participar en el curs que impartiré sobre estudis històrics, ja pot començar a enviar algun correu a flotant.43@gmail.com. Ja vos en parlaré de manera més detallada, però, de principi, el màxim de persones el deixe en set. M'agradaria començar en octubre.
Acceptaré intercanvi de favors, com ja fa una amiga meua que estudià Magisteri amb mi, psicòloga i que no cobra a canvi de rebre un favor per part del beneficiat. Es tracta d'una professió liberal, com la d'escriptor o l'advocacia.
I ho escric després d'haver accedit hui a uns documents molt interessants sobre com és la joventut espanyola actual, segons un estudi que es realitzà en estiu del 2014 i que publicaren molts diaris o webs en setembre. Hi ha una web que té un document que val la pena consultar, encara que no tan atractiu com u que destaca en el titular que més de la mitat aprova la pena de mort (sí, com sona), perquè té unes taules molt sucoses i que recomane llegir, ja que ens permeten aïllar moltes incògnites de per què passen moltes coses que passen en els temps actuals i, per una altra banda, obrir-nos a una formació integral de la persona que, si una cosa té com a punt de partida, és l'obertura a l'exterior, a lo que forma part d'altres persones, llengües, cultures, països, etc. del món i al projecte vital de no ser tan especialitzades en una cosa que en siguen ignorants, de moltes.
En eixe sentit, el de tindre una formació oberta i diversificada, m'agrada la biologia, la genètica, la geologia, la història, l'antropologia, la política, els invents, la literatura, l'escriptura lliure, la creativitat, l'estil, l'interiorisme, la música, però també les cultures del món, aprendre llengües, l'arquitectura, l'art lliure o saber com organitzar una casa, l'economia, el món dels emprenedors, com dirigir un equip amb èxit i amb esperit democràtic, l'oratòria...
Per a informar-vos sobre l'enquesta, podreu fer lo següent: escriure en Google "los valores morales de los españoles". Ara bé, el document més extens està en http://www.fad.es/node/6175. I u que hui he trobat molt interessant per a tractar i com un camí més d'eixida a lo que exposa el primer, és una entrevista publicada per la Universitat Autònoma de Barcelona, a Julio C. Ortega, sobre el món de la lectura, la literatura i el contacte i els punts a favor de la relació entre persones de cultures diferents i l'obertura a l'altre. L'enllaç de l'entrevista és http://www.uab.cat/web/sala-de-premsa/detall-de-noticia/allo-modern-es-la-barreja-i-la-interaccio-entre-cultures-1345667174054.html?noticiaid=1345681678057.
Que no vos estranye que en els Estats amb ment més oberta, més feliços del món, que ixen més prompte dels problemes, que són més generosos, que s'obrin més a les persones que venen de fora, que prosperen amb major facilitat, que tenen major consciència de molts temes socials, que tenen més cervells (persones amb idees molt interessants o capdavanteres i que més han contribuït a la millora de la Humanitat) siguen els països on hi ha major democràcia en la casa, en les associacions, en les escoles, en les entitats culturals, en els partits polítics, en els governs i on més consultes populars de tipus polític tenen lloc o, igualment, a on major aprovació hi ha de la manera d'actuar dels polítics, major tolerància a qualsevol minoria social, o que compten amb un sistema educatiu que promou la genialitat i que l'alumne, el mestre i els pares se senten com els agradaria viure, és a dir, partícips i forjadors del seu destí i oberts a altres països i cultures del món.
Per a mi, estes són algunes de les funcions de l'historiador, les que he citat en el paràgraf anterior. I, en eixe sentit, vos puc avançar que el curs 2015/2016 faré un curs de formació d'estudis històrics una hora a la setmana, com a mínim, per a persones que estiguen interessades en la investigació i en tot lo que els puga permetre ser unes persones curioses i que, des de la cerca de la veritat informativa (tot i ser conscients que mai no tindran tota la informació), ser persones més lliures, amb esperit creatiu (molt important en els temps que vivim, sobretot en estats com Espanya, per a promoure persones més disposades a qüestionar lo que faça tuf a intent de subjecció de la llibertat i de l'obertura al pluralisme, al respecte a les minories o a les diferents cultures que hi han en l'Estat des de fa segles...) i que sàpien analitzar, comparar, contrastar, estudiar, etc. una notícia i, finalment, aprendre a fer una aportació científica que anteriorment no s'haja fet i que contribuïsca, a més, a afegir una miqueta d'originalitat i novetat, no sols per la forma, sinó perquè trenque algun esquema i faça que el lector descobrisca coses que abans no es sabien.
També diré que mai vaig estudiar Geografia i Història, però que sempre he tingut present eixa frase d'Enric Sebastià, un mestre molt comunicatiu, obert a lo que aportava cada alumne, molt tolerant amb persones molt diferents a ell, però també crític i que no tolerava cap abús ni intent d'anul·lació de la llibertat d'expressió ni, per descomptat, amb tot lo que poguera contribuir a crear alumnes més submisos a la memorització i a la tradició que fera que els alumnes foren més mansos, en lloc de persones lliures, crítiques amb el poder i amb tot lo que tractara de dificultar la llibertat d'expressió, la convivència real (no la formal de la qual tants polítics parlen ara, des del cap d'estat d'un país fins a un estudiant o adolescent) i, igualment, a tractar que els historiadors del futur es limitaren simplement a contar lo que havia ocorregut al llarg de la història des d'un punt de vista que prioritzaria lo patriòtic per damunt de la interculturalitat, l'obertura a l'altre, a fer realitat un món més humanitzat, etc.
El dia que m'atorgaren un premi d'investigació de Manises per un estudi que havia fet, em digueren que era tot un historiador i vos puc assegurar que ja feia anys que ho tenia clar (lo d'historiador, no com m'ho digueren). I, d'eixa experiència, podem afegir més i, de pas, criticar u dels valors que més primen els jóvens espanyols i que figura en una de les taules gràfiques: "per a ser historiador, no cal haver guanyat cap premi rellevant, ja que el premi és, simplement, un al·licient més, un reconeixement al treball per part d'unes persones que formen el jurat".
Finalment diré, i ara sí, que si algú està interessat en participar en el curs que impartiré sobre estudis històrics, ja pot començar a enviar algun correu a flotant.43@gmail.com. Ja vos en parlaré de manera més detallada, però, de principi, el màxim de persones el deixe en set. M'agradaria començar en octubre.
Acceptaré intercanvi de favors, com ja fa una amiga meua que estudià Magisteri amb mi, psicòloga i que no cobra a canvi de rebre un favor per part del beneficiat. Es tracta d'una professió liberal, com la d'escriptor o l'advocacia.
diumenge, 16 d’agost del 2015
Cap a un periodisme digital i rigorós, renovador de idees i constructiu
Estem passant per una època en què se'ns parla d'un periodisme digital que capgirarà les coses cap per amunt. No obstant, al meu coneixement, hi ha un periodisme que sí pot fer meravelles i fer possible lo que s'estima des de les ments obertes, compromeses amb la societat, amb uns valors espirituals i que empunyen les regnes de la seua vida amb una actitud renovadora d'idees, científica i constructiva. Eixe és el periodisme que m'agrada i del qual ací parlaré, perquè crec que és més fàcil fer periodisme de lo que es pot pensar.
En la primera classe de Didàctica de la Història (una assignatura que vaig estudiar en l'últim curs de Magisteri amb el professor Rafael Valls Montés, per a nosaltres, Rafa Valls), el mestre ens va donar una cosa que, juntament amb una altra que ens passaria en una classe (quan el curs ja estava avançat), podem traslladar-les al periodisme.
¿De què es tractava? Doncs d'un escrit en què se'ns parlava d'uns navegants que havien estat en un vaixell i que, per a demanar ajuda, havien decidit enviar una botella que, en el seu interior, comptava amb un escrit. Quan la botella arribà a mans d'altres persones, veieren que faltaven dades, lletres, paraules completes i que es veien obligades a tractar de fer-se una idea de què havia passat. I ens va dir que això, tractar de refer lo que hi havia hagut darrere d'un fet, era en lo que consistia la faena d'un historiador i, per tant, la finalitat de la història. ¡¡¡Ostres!!!, ¡¡¡quina diferència de criteri i de definició d'Història i d'historiador!!! Doncs bé, una cosa semblant podem traslladar al periodisme.
I una història pareguda ens donà en una altra classe, sobre un accident que hi havia hagut en ple carrer i que diferents persones l'havien presenciat des de punts distints.
Entre l'anècdota primera, la segona i el periodisme d'ara, no és gran la diferència, llevat que se'n pot fer u, científic com la finalitat d'un historiador (i jo accepte eixa línia), després de tractar un acte a partir de testimonis diferents (estem en la segona anècdota d'aquell curs) i que no reduïrem la Història (com tampoc el periodisme), a lo simple, és a dir, a la transmissió de fets que han ocorregut al llarg de la història de la humanitat, d'una cultura o d'un lloc en concret. Però tampoc el minvarem, en tercer lloc, a preguntar, vore què diuen els grans mitjans de comunicació o els grups més pròxims a nosaltres (o els periodistes que integren l'equip) i, immediatament, plasmar-ho en el diari digital o en el manual atenent a la línia de pensament.
Internet té informació científica, de rigor, amb esperit propi i que es nota que està feta amb professionalitat i amb ganes de formar persones autònomes, crítiques amb qualsevol intent de manipulació o de limitació de la llibertat de la persona i, a banda, que també tenen entre els seus objectius, la formació de persones que desenvolupen la seua creativitat en espais de llibertat i des del sentiment interior de llibertat, la qual cosa implica partir del fet que cada persona és més important que tot lo que tracta de xafar el seu intent de creació d'una vida personal única, singular i alegre, a més d'irrepetible, en què podem deixar fluir la nostra genialitat. Ara bé, per a trobar eixa informació d'Internet que ens ajuda a ser més comprensibles i valentes, és a dir, més madures, no és prou amb tindre un ordinador, sinó lo que estem dient fins ara, la qual cosa, a partir de la meua experiència com a mestre, com a cap d'un programa de ràdio, com a monitor, etc., em fa pensar que implica un sistema educatiu i una vida plena de democràcia, de federalisme en les relacions humanes i en la nostra connexió amb el món extern.
PROPOSTES ALTERNATIVES:
1. Actuar amb fonaments científics i des de nosaltres, amb la intenció de donar entrada a veus diferents, d'escoltar-les (però sense fer reverències) i tractar que no es puga sospitar d'un intent de manipulació: la raó per damunt de l'emoció.
2. Criteri propi i obertura a l'humor positiu. Pot semblar una cosa fora de lloc, però vos puc assegurar que darrere d'una persona amb humor positiu, hi ha un bon periodista, una persona renovadora de idees i constructiva, ja que només les línies de pensament i d'actuació obertes accepten este humor que acosta persones i que fa possible una vida més sana psicològicament. En un estudi que vaig fer sobre les ordenances de la séquia de Benàger i Faitanar, sense tindre idea de la noció d'humor positiu, vaig incloure, com a mínim, dos anècdotes o acudits en eixe sentit i les persones més obertes i científiques que conec el tenen ben present, la qual cosa els permet tindre una vida també alegre i satisfacció (que no conformisme) en el seu dia a dia.
3. To assertiu, afirmatiu, recte, ja que a més de ser comprensiu, cal ser valent i dir al pa pa i al vi vi, i, al mateix temps, actuar amb els cinc sentits oberts al món exterior i a les idees noves i constructives (les dos coses juntes) i no sols a les tecnologies punta. D'una ment oberta, idees obertes, persones obertes,... Esta vesprada, mentres preparava mentalment de què parlaria, havia llegit unes línies en anglés (per a fer-me una primera idea), sobre el periodisme del segle XXI, que deien així: "The field of journalism is changing rapidly as technology advances, audience habits..." ('El camp del periodisme està canviant ràpidament a mida que la tecnologia avança,..."). Una tecnologia unida a una ment que accepta escoltar idees noves, les anti, les velles, comparar-les, fer el seu estudi i traure les seues conclusions, a més d'aportar la seua part personal, no és lo mateix que lo que em sembla que tracta de transmetre esta frase en anglés, resultat d'escriure en Google el periodisme del segle XXI (però en anglés).
4. Obertura al món, a les cultures, al pluralisme i a la diversitat. No es tracta de tindre la medalla de periodista i la del mèrit, sinó de ser model per a més persones d'una persona que predica amb l'exemple, que promou el pensament lliure i que les persones siguen autònomes, estiguen compromeses en causes destinades a crear un ser humà més complet i amant de molts més camps que abans en relació amb lo que hi ha en el planeta.
Intuïsc que per ací anirà el periodisme del segle XXI, perquè volem resoldre temes que, només des d'una formació en camps distints i amb un espectre gran, pot donar lloc a esta classe de persones i que la tecnologia, el pensament científic, l'humor i la curiositat pel món i per idees diferents a la nostra o a les que han predominat, poden fer-nos un periodisme impensable anys arrere. És possible i, de fet, hi han mitjans que ho faciliten. Una persona que no pot escriure en un diari digital (o que encara no n'ha trobat on fer-ho i de manera lliure) i que porta una web o un bloc personal, també pot fer el seu periodisme, per exemple, en una web per a la lectura com Què Llegeixes? (http://www.quellegeixes.cat), la qual cosa ens indica que no perquè estiguem en un només un camp ens haurem de limitar a eixe, sinó que podem participar-ne en altres que tinguen punts comuns, de la mateixa manera que Muhammad Yunus (l'impulsor i iniciador de l'acte de donar microcrèdits) arriba a acords amb persones de grans grups econòmics o de multinacionals que no seguixen la mateixa línia i, fins i tot, aconseguix coses impensables, com que els caps d'una multinacional no es repartisquen part del pastís que sol entrar en lo comunament formal i que, a més, un cap li envie un escrit dient que, potser en el futur, valga la pena triar eixe camí nou que M. Yunus li comentava... (llegiu el llibre Las empresas sociales). Per exemple, jo participe en eixa web i faig lo que en alguns diaris digitals en valencià o en català no he pogut, per la defensa de la singularitat i de la llibertat d'expressió. Sempre hi ha alguna eixida i l'esperança és la millor companya, ja que ens espenta i ens fa confiar en altres i tindre una vida amb sentit.
5. I molta esperança, molta, com també optimisme i fe en el demà. El demà serà millor i aconseguirem fer realitat molts dels nostres somnis. A poc a poc, però els aconseguirem, unint la confiança en nosaltres i la connexió amb el món exterior i l'obertura de ment, el joc, l'humor i les ganes de viure de manera creativa.
Eixes són les cinc idees que se m'han ocorregut.
Finalment direm que sí, que sí es pot fer periodisme i que, a més, es pot millorar el que hi ha, no sols amb tecnologia, sinó amb valors morals i amb una manera de fer-lo diferent i més universal (paraula vinculada a universitat).
En la primera classe de Didàctica de la Història (una assignatura que vaig estudiar en l'últim curs de Magisteri amb el professor Rafael Valls Montés, per a nosaltres, Rafa Valls), el mestre ens va donar una cosa que, juntament amb una altra que ens passaria en una classe (quan el curs ja estava avançat), podem traslladar-les al periodisme.
¿De què es tractava? Doncs d'un escrit en què se'ns parlava d'uns navegants que havien estat en un vaixell i que, per a demanar ajuda, havien decidit enviar una botella que, en el seu interior, comptava amb un escrit. Quan la botella arribà a mans d'altres persones, veieren que faltaven dades, lletres, paraules completes i que es veien obligades a tractar de fer-se una idea de què havia passat. I ens va dir que això, tractar de refer lo que hi havia hagut darrere d'un fet, era en lo que consistia la faena d'un historiador i, per tant, la finalitat de la història. ¡¡¡Ostres!!!, ¡¡¡quina diferència de criteri i de definició d'Història i d'historiador!!! Doncs bé, una cosa semblant podem traslladar al periodisme.
I una història pareguda ens donà en una altra classe, sobre un accident que hi havia hagut en ple carrer i que diferents persones l'havien presenciat des de punts distints.
Entre l'anècdota primera, la segona i el periodisme d'ara, no és gran la diferència, llevat que se'n pot fer u, científic com la finalitat d'un historiador (i jo accepte eixa línia), després de tractar un acte a partir de testimonis diferents (estem en la segona anècdota d'aquell curs) i que no reduïrem la Història (com tampoc el periodisme), a lo simple, és a dir, a la transmissió de fets que han ocorregut al llarg de la història de la humanitat, d'una cultura o d'un lloc en concret. Però tampoc el minvarem, en tercer lloc, a preguntar, vore què diuen els grans mitjans de comunicació o els grups més pròxims a nosaltres (o els periodistes que integren l'equip) i, immediatament, plasmar-ho en el diari digital o en el manual atenent a la línia de pensament.
Internet té informació científica, de rigor, amb esperit propi i que es nota que està feta amb professionalitat i amb ganes de formar persones autònomes, crítiques amb qualsevol intent de manipulació o de limitació de la llibertat de la persona i, a banda, que també tenen entre els seus objectius, la formació de persones que desenvolupen la seua creativitat en espais de llibertat i des del sentiment interior de llibertat, la qual cosa implica partir del fet que cada persona és més important que tot lo que tracta de xafar el seu intent de creació d'una vida personal única, singular i alegre, a més d'irrepetible, en què podem deixar fluir la nostra genialitat. Ara bé, per a trobar eixa informació d'Internet que ens ajuda a ser més comprensibles i valentes, és a dir, més madures, no és prou amb tindre un ordinador, sinó lo que estem dient fins ara, la qual cosa, a partir de la meua experiència com a mestre, com a cap d'un programa de ràdio, com a monitor, etc., em fa pensar que implica un sistema educatiu i una vida plena de democràcia, de federalisme en les relacions humanes i en la nostra connexió amb el món extern.
PROPOSTES ALTERNATIVES:
1. Actuar amb fonaments científics i des de nosaltres, amb la intenció de donar entrada a veus diferents, d'escoltar-les (però sense fer reverències) i tractar que no es puga sospitar d'un intent de manipulació: la raó per damunt de l'emoció.
2. Criteri propi i obertura a l'humor positiu. Pot semblar una cosa fora de lloc, però vos puc assegurar que darrere d'una persona amb humor positiu, hi ha un bon periodista, una persona renovadora de idees i constructiva, ja que només les línies de pensament i d'actuació obertes accepten este humor que acosta persones i que fa possible una vida més sana psicològicament. En un estudi que vaig fer sobre les ordenances de la séquia de Benàger i Faitanar, sense tindre idea de la noció d'humor positiu, vaig incloure, com a mínim, dos anècdotes o acudits en eixe sentit i les persones més obertes i científiques que conec el tenen ben present, la qual cosa els permet tindre una vida també alegre i satisfacció (que no conformisme) en el seu dia a dia.
3. To assertiu, afirmatiu, recte, ja que a més de ser comprensiu, cal ser valent i dir al pa pa i al vi vi, i, al mateix temps, actuar amb els cinc sentits oberts al món exterior i a les idees noves i constructives (les dos coses juntes) i no sols a les tecnologies punta. D'una ment oberta, idees obertes, persones obertes,... Esta vesprada, mentres preparava mentalment de què parlaria, havia llegit unes línies en anglés (per a fer-me una primera idea), sobre el periodisme del segle XXI, que deien així: "The field of journalism is changing rapidly as technology advances, audience habits..." ('El camp del periodisme està canviant ràpidament a mida que la tecnologia avança,..."). Una tecnologia unida a una ment que accepta escoltar idees noves, les anti, les velles, comparar-les, fer el seu estudi i traure les seues conclusions, a més d'aportar la seua part personal, no és lo mateix que lo que em sembla que tracta de transmetre esta frase en anglés, resultat d'escriure en Google el periodisme del segle XXI (però en anglés).
4. Obertura al món, a les cultures, al pluralisme i a la diversitat. No es tracta de tindre la medalla de periodista i la del mèrit, sinó de ser model per a més persones d'una persona que predica amb l'exemple, que promou el pensament lliure i que les persones siguen autònomes, estiguen compromeses en causes destinades a crear un ser humà més complet i amant de molts més camps que abans en relació amb lo que hi ha en el planeta.
Intuïsc que per ací anirà el periodisme del segle XXI, perquè volem resoldre temes que, només des d'una formació en camps distints i amb un espectre gran, pot donar lloc a esta classe de persones i que la tecnologia, el pensament científic, l'humor i la curiositat pel món i per idees diferents a la nostra o a les que han predominat, poden fer-nos un periodisme impensable anys arrere. És possible i, de fet, hi han mitjans que ho faciliten. Una persona que no pot escriure en un diari digital (o que encara no n'ha trobat on fer-ho i de manera lliure) i que porta una web o un bloc personal, també pot fer el seu periodisme, per exemple, en una web per a la lectura com Què Llegeixes? (http://www.quellegeixes.cat), la qual cosa ens indica que no perquè estiguem en un només un camp ens haurem de limitar a eixe, sinó que podem participar-ne en altres que tinguen punts comuns, de la mateixa manera que Muhammad Yunus (l'impulsor i iniciador de l'acte de donar microcrèdits) arriba a acords amb persones de grans grups econòmics o de multinacionals que no seguixen la mateixa línia i, fins i tot, aconseguix coses impensables, com que els caps d'una multinacional no es repartisquen part del pastís que sol entrar en lo comunament formal i que, a més, un cap li envie un escrit dient que, potser en el futur, valga la pena triar eixe camí nou que M. Yunus li comentava... (llegiu el llibre Las empresas sociales). Per exemple, jo participe en eixa web i faig lo que en alguns diaris digitals en valencià o en català no he pogut, per la defensa de la singularitat i de la llibertat d'expressió. Sempre hi ha alguna eixida i l'esperança és la millor companya, ja que ens espenta i ens fa confiar en altres i tindre una vida amb sentit.
5. I molta esperança, molta, com també optimisme i fe en el demà. El demà serà millor i aconseguirem fer realitat molts dels nostres somnis. A poc a poc, però els aconseguirem, unint la confiança en nosaltres i la connexió amb el món exterior i l'obertura de ment, el joc, l'humor i les ganes de viure de manera creativa.
Eixes són les cinc idees que se m'han ocorregut.
Finalment direm que sí, que sí es pot fer periodisme i que, a més, es pot millorar el que hi ha, no sols amb tecnologia, sinó amb valors morals i amb una manera de fer-lo diferent i més universal (paraula vinculada a universitat).
dissabte, 15 d’agost del 2015
Persones amb estil propi, persones lliures
Per a començar diré que no és lo mateix tindre un bloc propi que tindre estil propi en la teua vida perquè, si vius així, això es nota. No hi ha qui se t'assemble: tens, en algun moment i en algun sentit, uns aspectes que et fan diferent i, òbviament, entre les persones alliberaires, les amants de la llibertat, això es valora, es considera important.
Tot seguit vorem alguns dels beneficis de viure a la teua manera, de ser persona d'una manera singular, única, lliure:
* Eres qui marca el teu ritme i qui diu com escriu o com crees lo que vols fer o dir. Hi ha una cançó, en valencià, per a xiquets, que diu "i vaig comprovar / que era molt fàcil / marcar el compàs".
* Aprens de persones amb personalitat pròpia, singulars, fortament motivades i esperançadores i amb una visió del món positiva i amb una actitud cap a fora, d'obertura (proactiva). De les altres, també; però d'estes, molt més: tenen més món i una ment oberta.
* Actues de manera ferma, forta, amb integritat, portant les regnes de la teua pròpia vida i mostrant-te disposat a conèixer coses noves, persones noves, a viatjar a altres llocs (físicament o per Internet) i a experimentar en camps diferents.
* T'agrada compartir lo que generes, la generositat, com també la professionalitat, fer les coses de manera científica, rigorosa, tolerant, oberta a traure conclusions a partir de la generació prèvia d'idees que et porten ahí sense intenció de vendre la teua idea, sinó de fer un estudi, un treball, una sessió, una classe, un producte, etc. diferent, singular, creatiu, que aporte novetat, frescor, joventut, etc. però també maduresa, sensació que tens ganes de crear un món millor, amb persones més assertives, més lliures, que empunyen les regnes de la seua pròpia vida, que tenen ganes d'aprendre mentres viuen i de ser persones constructives i més implicades de manera creadora en la societat en què viuen (però sempre des de la llibertat).
* Eres el rei de la teua vida les 24 h de cada dia. Eres el teu sobirà, saps lo que vols, com a persona: tens els teus valors i lo que prioritzes en una relació humana i en la teua vida. I com que això ho saps, allà on vas, estàs segur que podràs, que serà possible, que el demà serà millor, que també es farà realitat este somni, i que en el teu palau (en la teua vida) entrarà tot lo bo de fora i que estàs disposat a deixar passar: des de l'humor, fins a la persona que ve de lluny i et porta notícies positives fins a les persones que estan disposades a fer-se més lletrades i més lliures...
* T'informes de tot lo que vols i de moltes coses del món, però tries lo que beneficia tindre el teu estil, la teua forma de ser que et proposes i que, en este cas, comporta ser una persona lliure i que viu la llibertat amb ganes de gaudir-la cada dia.
I, finalment, eres conscient que hi han més persones així i que són felices, que saben molt de la seua vida perquè es coneixen interiorment. I has comprovat, igualment, que també els dóna felicitat el fet de vore que es superen, que són competents en lo que fan, que es mantenen com una roca i que tenen una fortalesa interior que els genera unes ganes de viure i de donar lo millor... perquè saben que el demà serà millor i que al costat d'un bon equip (o en connexió amb bon un grup) de persones lletrades i tolerants amb la diversitat i el pluralisme i amb formació de temes diferents, hi ha una persona lliure. I a eixes, clarament, les estimes i les reps en el teu palau: són les persones amb estil propi.
Tot seguit vorem alguns dels beneficis de viure a la teua manera, de ser persona d'una manera singular, única, lliure:
* Eres qui marca el teu ritme i qui diu com escriu o com crees lo que vols fer o dir. Hi ha una cançó, en valencià, per a xiquets, que diu "i vaig comprovar / que era molt fàcil / marcar el compàs".
* Aprens de persones amb personalitat pròpia, singulars, fortament motivades i esperançadores i amb una visió del món positiva i amb una actitud cap a fora, d'obertura (proactiva). De les altres, també; però d'estes, molt més: tenen més món i una ment oberta.
* Actues de manera ferma, forta, amb integritat, portant les regnes de la teua pròpia vida i mostrant-te disposat a conèixer coses noves, persones noves, a viatjar a altres llocs (físicament o per Internet) i a experimentar en camps diferents.
* T'agrada compartir lo que generes, la generositat, com també la professionalitat, fer les coses de manera científica, rigorosa, tolerant, oberta a traure conclusions a partir de la generació prèvia d'idees que et porten ahí sense intenció de vendre la teua idea, sinó de fer un estudi, un treball, una sessió, una classe, un producte, etc. diferent, singular, creatiu, que aporte novetat, frescor, joventut, etc. però també maduresa, sensació que tens ganes de crear un món millor, amb persones més assertives, més lliures, que empunyen les regnes de la seua pròpia vida, que tenen ganes d'aprendre mentres viuen i de ser persones constructives i més implicades de manera creadora en la societat en què viuen (però sempre des de la llibertat).
* Eres el rei de la teua vida les 24 h de cada dia. Eres el teu sobirà, saps lo que vols, com a persona: tens els teus valors i lo que prioritzes en una relació humana i en la teua vida. I com que això ho saps, allà on vas, estàs segur que podràs, que serà possible, que el demà serà millor, que també es farà realitat este somni, i que en el teu palau (en la teua vida) entrarà tot lo bo de fora i que estàs disposat a deixar passar: des de l'humor, fins a la persona que ve de lluny i et porta notícies positives fins a les persones que estan disposades a fer-se més lletrades i més lliures...
* T'informes de tot lo que vols i de moltes coses del món, però tries lo que beneficia tindre el teu estil, la teua forma de ser que et proposes i que, en este cas, comporta ser una persona lliure i que viu la llibertat amb ganes de gaudir-la cada dia.
I, finalment, eres conscient que hi han més persones així i que són felices, que saben molt de la seua vida perquè es coneixen interiorment. I has comprovat, igualment, que també els dóna felicitat el fet de vore que es superen, que són competents en lo que fan, que es mantenen com una roca i que tenen una fortalesa interior que els genera unes ganes de viure i de donar lo millor... perquè saben que el demà serà millor i que al costat d'un bon equip (o en connexió amb bon un grup) de persones lletrades i tolerants amb la diversitat i el pluralisme i amb formació de temes diferents, hi ha una persona lliure. I a eixes, clarament, les estimes i les reps en el teu palau: són les persones amb estil propi.
dilluns, 10 d’agost del 2015
No perdre el temps
Estos dies estic tenint un tema amb el portàtil i, com que estic escrivint des d'un ordinador públic, seré breu.
Acabe de rebre una resposta a un comentari que havia penjat en Facebook sobre un tema relacionat amb humor. La persona que responia, per a nosaltres Susana (era una dona), immediatament ha tret tota la mala llet i l'humor agre i l'agressivitat que portava darrere en resposta a un comentari meu perquè jo deia que sí, que es podia travessar Espanya sense violència (si u vol i tot).
¡Ni que u haguera de combregar amb tot lo que diuen els altres! Cavallers, ¡que ja som majorets! De xiquet volia ser rei. Doncs bé, traure la figura simbòlica del rei, entre altres coses, supon traure la nostra part assertiva, la que al pa li diu pa i al vi vi. I, per descomptat, formar-nos, estimar les lletres i el saber, com feien molts reis quan es deixaven orientar i tindre de mentors o de membres de palau a persones molt formades en altres camps. Així, quatre reis de la Corona d'Aragó crearen les seues cròniques, començant per Jaume I,... a la manera que ells triaren.
Sospite que molts monarques (estic parlant de la figura de l'arquetip, això és, del model que representa una forma original i ancestral de vore la vida) valorarien molt el sentit de l'humor, perquè per a ser cap d'estat i mantindre's en el poder... (amb tot lo que això implica, l'autodomini, estar fort en moments d'inseguretat i més), una forta dosi de paciència va de cine... La figura del bufó no estava per a fer d'u més en la cort, com tampoc la del poeta, el músic, el filòsof, el pintor, el conseller... Pel que fa als bufons, diré que no m'agraden, ja que representen la persona políticament correcta a qui sí li és permés dir la veritat i que després rep un calbot... i sovint eren persones amb alguna discapacitat.
No crec que un rei, amb tota eixa formació integral que solia buscar i valorar, tinguera la gosadia de fer costat en la Cort a un element amb mala llet i sí, en canvi, a lo milloret de cada casa i atorgar-los llibertat: ahí estigué la clau que feu que la reforma de la casa on visc quallara a nivell de grup i això és lo que fa que un grup siga molt creatiu, lliure i efectiu. Les persones som més efectives, creatives, autèntiques, alegres, sinceres, etc. en estats de llibertat i en un ambient de confiança i de ganes de superar-nos. La resta, bufes de pato.
I com que la casa és el nostre cap, ja sabeu: bones amistats, bones relacions humanes i a disfrutar de la vida i de lo que ens done sentit al fet de viure.
Acabe de rebre una resposta a un comentari que havia penjat en Facebook sobre un tema relacionat amb humor. La persona que responia, per a nosaltres Susana (era una dona), immediatament ha tret tota la mala llet i l'humor agre i l'agressivitat que portava darrere en resposta a un comentari meu perquè jo deia que sí, que es podia travessar Espanya sense violència (si u vol i tot).
¡Ni que u haguera de combregar amb tot lo que diuen els altres! Cavallers, ¡que ja som majorets! De xiquet volia ser rei. Doncs bé, traure la figura simbòlica del rei, entre altres coses, supon traure la nostra part assertiva, la que al pa li diu pa i al vi vi. I, per descomptat, formar-nos, estimar les lletres i el saber, com feien molts reis quan es deixaven orientar i tindre de mentors o de membres de palau a persones molt formades en altres camps. Així, quatre reis de la Corona d'Aragó crearen les seues cròniques, començant per Jaume I,... a la manera que ells triaren.
Sospite que molts monarques (estic parlant de la figura de l'arquetip, això és, del model que representa una forma original i ancestral de vore la vida) valorarien molt el sentit de l'humor, perquè per a ser cap d'estat i mantindre's en el poder... (amb tot lo que això implica, l'autodomini, estar fort en moments d'inseguretat i més), una forta dosi de paciència va de cine... La figura del bufó no estava per a fer d'u més en la cort, com tampoc la del poeta, el músic, el filòsof, el pintor, el conseller... Pel que fa als bufons, diré que no m'agraden, ja que representen la persona políticament correcta a qui sí li és permés dir la veritat i que després rep un calbot... i sovint eren persones amb alguna discapacitat.
No crec que un rei, amb tota eixa formació integral que solia buscar i valorar, tinguera la gosadia de fer costat en la Cort a un element amb mala llet i sí, en canvi, a lo milloret de cada casa i atorgar-los llibertat: ahí estigué la clau que feu que la reforma de la casa on visc quallara a nivell de grup i això és lo que fa que un grup siga molt creatiu, lliure i efectiu. Les persones som més efectives, creatives, autèntiques, alegres, sinceres, etc. en estats de llibertat i en un ambient de confiança i de ganes de superar-nos. La resta, bufes de pato.
I com que la casa és el nostre cap, ja sabeu: bones amistats, bones relacions humanes i a disfrutar de la vida i de lo que ens done sentit al fet de viure.
divendres, 7 d’agost del 2015
"De major vull ser rei"
Quan era xiquet, amb uns 10 anys o això, hi havia una cosa que s'estava confirmant: volia ser rei, encara que aleshores estigueren fent una sèrie de dibuixos animats sobre el Cid Campeador, és a dir, la figura històrica del cavaller cristià d'origen castellà Rodrigo Díaz de Vivar, qui emprengué cap a València i arribà a crear el seu regne propi. Sens dubte, fou un home agosarat, després del castic que li havia imposat el rei castellà al qual havia servit.
Ser rei no era una altra cosa sinó la projecció de ser u el dominador de si mateix, portar una vida en què jo governara les meues emocions i tinguera el meu espai propi, sense estar limitat pel dels meus pares ni pel d'altres persones i on poguera acollir a les persones que estimara i m'inspiraren confiança i ser lliure i el cap de la meua vida.
Durant la primavera del 2011 comencí a buscar informació en Internet sobre alguns dels règims democràtics que hi havien en Europa i, d'una manera especial, els dels estats que considerava que eren de ment més oberta i amb una organització política més oberta al ciutadà: Islàndia, Dinamarca, Holanda i Suïssa, encara que també ho vaig fer sobre Suècia i Bèlgica. El d'Irlanda (i el de Gran Bretanya) anaven sorgint fruit de la informació que rebia del mestre d'anglés i la que anava buscant. Igualment, en el cas britànic, també provenia de la que ja tenia d'anys arrere (gràcies a un llibre sobre la tolerància) i de moments de curiositat.
Durant el procés de recerca vaig deduir que no era tan important el sistema d'organització com que el cap d'estat fóra exemple de persona amb esperit democràtic, culta, oberta al pluralisme i a la diversitat, sincera, amb ganes de saber més i de ser una persona humil però ferma. Sóc republicà, però no done suport a una república espanyola, com tampoc em posicione a favor de la monarquia actual: preferiria un País Valencià lliure i sobirà (i també una Catalunya lliure i sobirana), com qualsevol Poble que aspire a la seua llibertat.
I, quan ja havien passat uns tres anys, comencí a vore que eixa informació sobre com estaven organitzats altres estats (com també la que incorporava fruit de la lectura o, fins i tot, del contrast d'idees amb persones molt obertes a altres cultures) tenia la seua part interessant però que lo que realment em calia era ser rei de mi, autogovernar-me. De fet, en juny del 2014, mentres raonava amb Pere Riutort sobre un tema polític i, curiosament, pocs dies després de dir-li a ma mare que estava disposat a comprar-li la casa a on jo vivia, li comentí a l'amic:
-- És que jo empatitze molt mal.
-- És molt important, l'autocontrol -em va respondre, de manera tranquil·la i com a amic.
Aquell dia em proposí que allò havia de passar a la història.
Doncs bé, quan ja estava ben avançat el mes (i després d'haver-li dit a ma mare que desestimava la possibilitat de viure en la seua casa, perquè ella no em donava pistes), em llancí a comprar-ne una. I, quasi dos mesos després, un 7 d'agost del 2014, m'entregaven les claus de la casa on ara visc... Fou un dia molt alegre, un dia gran en la meua història: marcava una fita en la família i en el meu món. Els meus pares també estigueren presents allí, davant del notari, i la resta de persones que intervingueren en el procés de cessió de la propietat. Recorde que, quan acabà tot (i afegiré que hi hagué bona harmonia) i em felicitaren els treballadors de la immobiliària, esclatí a plorar, perquè no m'acabava de creure que, havent estat tan mal pagat en el treball, ho haguera aconseguit.
A principis de setembre, ma mare, en el moment de demanar-li hospitalitat (perquè volia viure tranquil i no tornar a moments tenebrosos), també esclatí a plorar. I, des d'aleshores, tot fou una transició cap a la casa nova mentres es preparaven les obres i lo que es faria després de tindre ja la llicència. Comencí a sentir curiositat per l'arquitectura, potser perquè volia crear els fonaments de la meua casa, de la meua vida pròpia i a la meua manera, des de la llibertat.
I el 7 de febrer del 2015, just sis mesos després de tindre les claus de la casa (i vos assegure que açò no ho havia pensat encara), li deia a ma mare, tres vegades o més: "Si demà morira el pare, tu podries viure en la casa". I a mitjan febrer, ella em condonava un xicotet deute que tenia... i ja estava alliberat de qualsevol lligam de cases, lloguers, etc. amb la meua família. Ja era lliure del tot.
Per tant, hui, 7 d'agost del 2015, porte ja un any amb les claus de la casa i, a més, sense cap deute amb ningú. No estic agafat per cap banda. A més, en el camp emocional, porte 32 dies d'autocontrol, el qual està millorant i quallant per algunes coses que considere fonamentals, com les claus per a obrir les portes i per a tancar-les. Vejam quines són algunes de les maneres de fer possible que u siga el cap de la seua vida, de no deixar-se xafar per ningú ni per res de tipus negatiu i, a més, viure amb esperança:
1. Tindre una posició optimista de la vida, tindre tendència a vore les coses de manera positiva. Un dia, en ple parc i en un moment en què els obrers estaven reformant la futura casa, Pere Riutort em va dir: "El teu fort és l'optimisme".
2. Esperança en el demà. Sovint cante una cançó, Obrim camins, en què es cita la paraula "esperança" i s'afig "a un món jove" i una altra que diu "el demà serà millor". Tant em fa que siguen cristianes o no, però sí m'importa molt que la lletra m'agrade i m'anime a viure i em semble cantada per una persona que es fa responsable dels seus actes, és a dir, una persona madura en el camp emocional.
3. La diversitat. La frase d'una mestra universitària citada en el llibre El que fan els millors professors d'universitat (Ken Bain, editat per la Universitat de València), Jeanette Norden, coneixedora del cervell, diu així: "Al cervell li encanta la diversitat" ('The brain loves diversity', en l'original). És una de les més bones que he trobat, a més, perquè és una veritat com un temple.
4. Parlar de temes positius i no publicar ni intercanviar notícies o temes negatius, com tampoc recomanar llibres amb un fort component de malenconia o de pessimisme. Fer-ne propaganda dels positius i portadors d'esperança.
5. Seguir, en Facebook, en Internet (com també en la vida diària), a persones que no siguen populistes o que només es posen que a criticar i que ni són assertives, ni promouen la creativitat per a la creació d'un model de societat lliure i constructiu.
6. Acceptar idees i propostes que siguen científiques i, per tant, amb un raonament lluny del simplisme, del populisme, etc. Ja fa temps que vaig descartar els radicalismes, els extremismes i el populisme. Adoptar un posicionament liberal (en el sentit polític de la paraula, no en el que ara rep a nivell psicològic, de permissiu en el sentit històric de consentidor) m'està permetent sentir-me lliure i ser obert de ment i viure alegre.
7. Fer coses de diferents camps i que facen que el cos es manifeste de distinta manera físicament, per a no esgotar-lo, ja que, així, en acabant resultarà fàcil dormir.
8. Buscar ambients i persones de ment oberta, que els agrada fer-se càrrec de la seua vida, madures, que tracten de governar les seues emocions i que saben acceptar els seus punts forts (i els dèbils), és a dir, sinceres, que reconeixen la seua humanitat i que actuen (en casos puntuals) amb assertivitat.
9. Tindre humor positiu.
10. Fer, en el camp creatiu, lo que realment fa sentir-te feliç, alegre, amb vitalitat i que t'ix com si fóra el teu talent innat, com si fóra el teu geni. En el meu cas, escriure. I ficar-te en el cap que si és això lo que li dóna sentit a la teua vida, val la pena continuar i no desviar-se del solc, com deia Leonardo da Vinci ("No me n'eixiré del solc").
11. Molta generositat, donar sense esperar. I si una nit no aconseguixes dormir, proposar-te, apuntar-ho (o lo que cregues convenient) que l'endemà faràs un detall (encara que siga una xicoteta compra) per a bé d'altres persones. En el meu cas, després d'assumir-ho, escric "El demà serà millor". ¡¡¡I a dormir!!! I vos puc assegurar que m'adorm... Un dia li vaig dir al neuro: "He descobert que la generositat és molt bona per al sistema nerviós". I em va respondre: "Sí: ayuda" (sic).
12. Prendre's les coses amb lleugeresa, però no amb indiferència absoluta, com si no passara res, però tampoc de manera emotiva, fruit d'una sensibilitat canalitzada malament. És bonic ser sensible i tindre bon autogovern, ser rei.
13. Soltar tota la creativitat, com si fóra un xiquet en un ambient creatiu, democràtic i de llibertat, deixar que el joc, l'humor positiu, la visió positiva de la vida, el fet de viure el dia com si en fóra l'últim... i no anar amb cara de jutge ni mirant a terra com si fores un derrotista, sinó mirant avant, al futur, al demà amb esperança. I si el passat no fou millor, acceptar-lo i anar avant: cultivar l'optimisme i viure amb l'esperança que el demà serà millor. El xiquet creatiu no té por a demanar ajuda..., tema igualment important, ja que busca millorar la seua qualitat de vida.
14. Posar-se u en el cap la idea que, quan eres el rei, el què diran desapareix del mapa, com també els consellers que realment et volen fer de pardals de mal averany, limitar-te la llibertat o tractar de fer-te la vida impossible.
15. Implicar-se socialment, prendre part en alguna activitat social a través de la generositat i amb un esperit contructiu i de proximitat.
16. Somriure. Fa més de quatre anys em deia un amic, psicòleg: "El somriure és més important que el riure. El somriure és l'humor, l'estat anímic creatiu, de vida, des d'eixe estat optimista pacífic". Recordem que hi han persones que els agrada l'humor de mala llet o el negre. Jo m'incline pel positiu.
17. Llenguatge positiu. Este estiu fa molta calor, és de veres. I ho he estic passant, fins i tot, dormint sense ventilador (és de veres que la reforma de la casa ha permés que les temperatures de dins no hagen passat dels 32 graus en dies puntuals, com també que és ben alta, la qual cosa fa possible que la calor s'enfile amunt i no oprimisca). Algunes frases que ajuden: "Ho passarem", "Esta vegada també podré", "Empunye les regnes de la meua pròpia vida", "Al cervell li encanta la diversitat", "El demà serà millor"... ajuden a dormir millor i a somiar amb els angelets. Xicons, que es pot dormir bé. I vos assegure que no em resultava gens fàcil durant anys i anys en estiu...
18. Posicionar-se, en el camp de les relacions humanes, a favor de les democràtiques, en tots els grups humans, lo que podríem dir federalisme. I si no es mostren democràtics, buscar-ne altres: el món està ple de persones de ment oberta. Un grup funciona millor si hi ha major sentiment de llibertat i de participació i, a més, això permet un avanç de la Humanitat i de la ciència si es garantix el pensament lliure, el joc, l'humor i l'obertura a l'exterior, a lo nou..., En el seu conjunt és tot un exercici de buscar, comparar, triar amb fonament, i experimentar, a més de molta voluntat, esperit de superació, i de tindre ganes de millorar com a persona i d'afavorir una societat més lliure. Molts preferirien que tot caiguera del cel, que els tocara la loteria sense jugar o que vingueren temps millors. Però, al meu coneixement, lo que u vol es fa possible posant els mitjans que permeten arribar a lo que vols...
I moltes coses més.
Finalment diré que ser u el rei no vol dir viure com un rei. Estime moltíssim, des de xiquet, la llibertat, la sinceritat i poder treballar la imaginació, el joc i fer coses noves (la creativitat). Fins als 35 anys desconeixia eixa paraula, creativitat, però la treia. I ara, amb més raó, perquè ja he aïllat la incògnita i sé quina és l'activitat del temps lliure que més m'ha motivat des de xiquet i que ara l'he treta amb llum i tot: l'escriptura. I també com es pot afavorir i, fins i tot, he assumit que com que ella és la que més sentit li dóna a la meua vida, val la pena deixar-la fluir, com estes frases i tot.
Una abraçada alliberaire i avant.
Ser rei no era una altra cosa sinó la projecció de ser u el dominador de si mateix, portar una vida en què jo governara les meues emocions i tinguera el meu espai propi, sense estar limitat pel dels meus pares ni pel d'altres persones i on poguera acollir a les persones que estimara i m'inspiraren confiança i ser lliure i el cap de la meua vida.
Durant la primavera del 2011 comencí a buscar informació en Internet sobre alguns dels règims democràtics que hi havien en Europa i, d'una manera especial, els dels estats que considerava que eren de ment més oberta i amb una organització política més oberta al ciutadà: Islàndia, Dinamarca, Holanda i Suïssa, encara que també ho vaig fer sobre Suècia i Bèlgica. El d'Irlanda (i el de Gran Bretanya) anaven sorgint fruit de la informació que rebia del mestre d'anglés i la que anava buscant. Igualment, en el cas britànic, també provenia de la que ja tenia d'anys arrere (gràcies a un llibre sobre la tolerància) i de moments de curiositat.
Durant el procés de recerca vaig deduir que no era tan important el sistema d'organització com que el cap d'estat fóra exemple de persona amb esperit democràtic, culta, oberta al pluralisme i a la diversitat, sincera, amb ganes de saber més i de ser una persona humil però ferma. Sóc republicà, però no done suport a una república espanyola, com tampoc em posicione a favor de la monarquia actual: preferiria un País Valencià lliure i sobirà (i també una Catalunya lliure i sobirana), com qualsevol Poble que aspire a la seua llibertat.
I, quan ja havien passat uns tres anys, comencí a vore que eixa informació sobre com estaven organitzats altres estats (com també la que incorporava fruit de la lectura o, fins i tot, del contrast d'idees amb persones molt obertes a altres cultures) tenia la seua part interessant però que lo que realment em calia era ser rei de mi, autogovernar-me. De fet, en juny del 2014, mentres raonava amb Pere Riutort sobre un tema polític i, curiosament, pocs dies després de dir-li a ma mare que estava disposat a comprar-li la casa a on jo vivia, li comentí a l'amic:
-- És que jo empatitze molt mal.
-- És molt important, l'autocontrol -em va respondre, de manera tranquil·la i com a amic.
Aquell dia em proposí que allò havia de passar a la història.
Doncs bé, quan ja estava ben avançat el mes (i després d'haver-li dit a ma mare que desestimava la possibilitat de viure en la seua casa, perquè ella no em donava pistes), em llancí a comprar-ne una. I, quasi dos mesos després, un 7 d'agost del 2014, m'entregaven les claus de la casa on ara visc... Fou un dia molt alegre, un dia gran en la meua història: marcava una fita en la família i en el meu món. Els meus pares també estigueren presents allí, davant del notari, i la resta de persones que intervingueren en el procés de cessió de la propietat. Recorde que, quan acabà tot (i afegiré que hi hagué bona harmonia) i em felicitaren els treballadors de la immobiliària, esclatí a plorar, perquè no m'acabava de creure que, havent estat tan mal pagat en el treball, ho haguera aconseguit.
A principis de setembre, ma mare, en el moment de demanar-li hospitalitat (perquè volia viure tranquil i no tornar a moments tenebrosos), també esclatí a plorar. I, des d'aleshores, tot fou una transició cap a la casa nova mentres es preparaven les obres i lo que es faria després de tindre ja la llicència. Comencí a sentir curiositat per l'arquitectura, potser perquè volia crear els fonaments de la meua casa, de la meua vida pròpia i a la meua manera, des de la llibertat.
I el 7 de febrer del 2015, just sis mesos després de tindre les claus de la casa (i vos assegure que açò no ho havia pensat encara), li deia a ma mare, tres vegades o més: "Si demà morira el pare, tu podries viure en la casa". I a mitjan febrer, ella em condonava un xicotet deute que tenia... i ja estava alliberat de qualsevol lligam de cases, lloguers, etc. amb la meua família. Ja era lliure del tot.
Per tant, hui, 7 d'agost del 2015, porte ja un any amb les claus de la casa i, a més, sense cap deute amb ningú. No estic agafat per cap banda. A més, en el camp emocional, porte 32 dies d'autocontrol, el qual està millorant i quallant per algunes coses que considere fonamentals, com les claus per a obrir les portes i per a tancar-les. Vejam quines són algunes de les maneres de fer possible que u siga el cap de la seua vida, de no deixar-se xafar per ningú ni per res de tipus negatiu i, a més, viure amb esperança:
1. Tindre una posició optimista de la vida, tindre tendència a vore les coses de manera positiva. Un dia, en ple parc i en un moment en què els obrers estaven reformant la futura casa, Pere Riutort em va dir: "El teu fort és l'optimisme".
2. Esperança en el demà. Sovint cante una cançó, Obrim camins, en què es cita la paraula "esperança" i s'afig "a un món jove" i una altra que diu "el demà serà millor". Tant em fa que siguen cristianes o no, però sí m'importa molt que la lletra m'agrade i m'anime a viure i em semble cantada per una persona que es fa responsable dels seus actes, és a dir, una persona madura en el camp emocional.
3. La diversitat. La frase d'una mestra universitària citada en el llibre El que fan els millors professors d'universitat (Ken Bain, editat per la Universitat de València), Jeanette Norden, coneixedora del cervell, diu així: "Al cervell li encanta la diversitat" ('The brain loves diversity', en l'original). És una de les més bones que he trobat, a més, perquè és una veritat com un temple.
4. Parlar de temes positius i no publicar ni intercanviar notícies o temes negatius, com tampoc recomanar llibres amb un fort component de malenconia o de pessimisme. Fer-ne propaganda dels positius i portadors d'esperança.
5. Seguir, en Facebook, en Internet (com també en la vida diària), a persones que no siguen populistes o que només es posen que a criticar i que ni són assertives, ni promouen la creativitat per a la creació d'un model de societat lliure i constructiu.
6. Acceptar idees i propostes que siguen científiques i, per tant, amb un raonament lluny del simplisme, del populisme, etc. Ja fa temps que vaig descartar els radicalismes, els extremismes i el populisme. Adoptar un posicionament liberal (en el sentit polític de la paraula, no en el que ara rep a nivell psicològic, de permissiu en el sentit històric de consentidor) m'està permetent sentir-me lliure i ser obert de ment i viure alegre.
7. Fer coses de diferents camps i que facen que el cos es manifeste de distinta manera físicament, per a no esgotar-lo, ja que, així, en acabant resultarà fàcil dormir.
8. Buscar ambients i persones de ment oberta, que els agrada fer-se càrrec de la seua vida, madures, que tracten de governar les seues emocions i que saben acceptar els seus punts forts (i els dèbils), és a dir, sinceres, que reconeixen la seua humanitat i que actuen (en casos puntuals) amb assertivitat.
9. Tindre humor positiu.
10. Fer, en el camp creatiu, lo que realment fa sentir-te feliç, alegre, amb vitalitat i que t'ix com si fóra el teu talent innat, com si fóra el teu geni. En el meu cas, escriure. I ficar-te en el cap que si és això lo que li dóna sentit a la teua vida, val la pena continuar i no desviar-se del solc, com deia Leonardo da Vinci ("No me n'eixiré del solc").
11. Molta generositat, donar sense esperar. I si una nit no aconseguixes dormir, proposar-te, apuntar-ho (o lo que cregues convenient) que l'endemà faràs un detall (encara que siga una xicoteta compra) per a bé d'altres persones. En el meu cas, després d'assumir-ho, escric "El demà serà millor". ¡¡¡I a dormir!!! I vos puc assegurar que m'adorm... Un dia li vaig dir al neuro: "He descobert que la generositat és molt bona per al sistema nerviós". I em va respondre: "Sí: ayuda" (sic).
12. Prendre's les coses amb lleugeresa, però no amb indiferència absoluta, com si no passara res, però tampoc de manera emotiva, fruit d'una sensibilitat canalitzada malament. És bonic ser sensible i tindre bon autogovern, ser rei.
13. Soltar tota la creativitat, com si fóra un xiquet en un ambient creatiu, democràtic i de llibertat, deixar que el joc, l'humor positiu, la visió positiva de la vida, el fet de viure el dia com si en fóra l'últim... i no anar amb cara de jutge ni mirant a terra com si fores un derrotista, sinó mirant avant, al futur, al demà amb esperança. I si el passat no fou millor, acceptar-lo i anar avant: cultivar l'optimisme i viure amb l'esperança que el demà serà millor. El xiquet creatiu no té por a demanar ajuda..., tema igualment important, ja que busca millorar la seua qualitat de vida.
14. Posar-se u en el cap la idea que, quan eres el rei, el què diran desapareix del mapa, com també els consellers que realment et volen fer de pardals de mal averany, limitar-te la llibertat o tractar de fer-te la vida impossible.
15. Implicar-se socialment, prendre part en alguna activitat social a través de la generositat i amb un esperit contructiu i de proximitat.
16. Somriure. Fa més de quatre anys em deia un amic, psicòleg: "El somriure és més important que el riure. El somriure és l'humor, l'estat anímic creatiu, de vida, des d'eixe estat optimista pacífic". Recordem que hi han persones que els agrada l'humor de mala llet o el negre. Jo m'incline pel positiu.
17. Llenguatge positiu. Este estiu fa molta calor, és de veres. I ho he estic passant, fins i tot, dormint sense ventilador (és de veres que la reforma de la casa ha permés que les temperatures de dins no hagen passat dels 32 graus en dies puntuals, com també que és ben alta, la qual cosa fa possible que la calor s'enfile amunt i no oprimisca). Algunes frases que ajuden: "Ho passarem", "Esta vegada també podré", "Empunye les regnes de la meua pròpia vida", "Al cervell li encanta la diversitat", "El demà serà millor"... ajuden a dormir millor i a somiar amb els angelets. Xicons, que es pot dormir bé. I vos assegure que no em resultava gens fàcil durant anys i anys en estiu...
18. Posicionar-se, en el camp de les relacions humanes, a favor de les democràtiques, en tots els grups humans, lo que podríem dir federalisme. I si no es mostren democràtics, buscar-ne altres: el món està ple de persones de ment oberta. Un grup funciona millor si hi ha major sentiment de llibertat i de participació i, a més, això permet un avanç de la Humanitat i de la ciència si es garantix el pensament lliure, el joc, l'humor i l'obertura a l'exterior, a lo nou..., En el seu conjunt és tot un exercici de buscar, comparar, triar amb fonament, i experimentar, a més de molta voluntat, esperit de superació, i de tindre ganes de millorar com a persona i d'afavorir una societat més lliure. Molts preferirien que tot caiguera del cel, que els tocara la loteria sense jugar o que vingueren temps millors. Però, al meu coneixement, lo que u vol es fa possible posant els mitjans que permeten arribar a lo que vols...
I moltes coses més.
Finalment diré que ser u el rei no vol dir viure com un rei. Estime moltíssim, des de xiquet, la llibertat, la sinceritat i poder treballar la imaginació, el joc i fer coses noves (la creativitat). Fins als 35 anys desconeixia eixa paraula, creativitat, però la treia. I ara, amb més raó, perquè ja he aïllat la incògnita i sé quina és l'activitat del temps lliure que més m'ha motivat des de xiquet i que ara l'he treta amb llum i tot: l'escriptura. I també com es pot afavorir i, fins i tot, he assumit que com que ella és la que més sentit li dóna a la meua vida, val la pena deixar-la fluir, com estes frases i tot.
Una abraçada alliberaire i avant.
dimarts, 4 d’agost del 2015
Esculpidor de la meua vida
Una de les coses més formoses que he tingut (i que ara experimente més) és el plaer d'esculpir la meua vida de la mateixa manera que ho fa u quan, per exemple, enmig d'una plaça d'una ciutat, exposa i polix amb una paleta lo que hores després serà una obra.
Crec que no importa tant el resultat final com el procés que ens porta a aconseguir lo que et planteges inicialment. I, en eixe sentit, hi ha qui sembla tindre un do especial per a determinades qüestions.
Un dia, com si es tractara d'una espècie de miracle, vaig trobar que podia transformar lo que es recomanava en un llibre de Dale Carnegie per a parlar de manera eficaç en públic... a l'escriptura. D'aleshores ençà ja no m'ha sigut difícil escriure com si la ploma volara, amb sensació de fluïditat, de llibertat..., almenys, en valencià. I, en eixe camp, les paraules entren i ixen: entren al cap a través del record de les ja apreses, com també quan en crees algunes i, com a intriga per si existirà o no, decidixes consultar el vocabulari, un diccionari o Internet i, trobes que sí, que sí que existix. Aleshores, com un xiquet de sis anys, no t'ho acabes de creure, però t'has sentit com un peix en l'aigua. I vos puc assegurar que, en més d'una ocasió, poguí llegir un llibre fent una relectura mentres transformava les paraules dirigides per a persones grans en paraules per a pares i per a fills... amb molta facilitat, molta, de veres.
Igualment, i açò sembla com un do, en més d'una ocasió he encertat amb pocs números. Així, una vegada em posí a fer-ne a partir dels resultats polítics que havien tingut lloc en els darrers anys anteriors a les eleccions municipals que tindrien lloc en 1995 (les generals que s'havien celebrat a finals dels huitanta, les municipals de 1991 i les generals de 1993) i vaig predir que un partit de la població on vivia, Aldaia, punxaria i la quantitat final de regidors. Es tractava del PSOE, que portava governant còmodament amb majoria absoluta des de 1983. Li ho comentí a mon pare, a qui li semblava quasi impossible. Ho deixí covar, com també el nombre de vots (en percentatge) que feia uns anys havia dit que trauria una candidatura local de línia ecologista (Aldaia Verda) en les eleccions de 1991 atenent al resultats de les dos últimes eleccions (generals i europees) si només es presentava una llista d'eixe ram, en lloc de la del Partit Humanista, Los Verdes Ecologistas i Els Verds per separat.
En esta segona vegada, en relació al PSOE, tampoc em vaig equivocar. Si en 1991 els d'Aldaia Verda no superaren la barrera del 4% (3,97%) que, si de cas, estimava que la podrien tombar però que passar-ne del 4'5% ja seria una odissea,... la dels socialistes, però en 1995, no deixà de ser menys peculiar. Quan mon pare tornà a casa la nit de les eleccions de 1995 dient-me com havien quedat els socialistes (guanyadors), semblava que no s'ho acabava de creure.
En un cas més pròxim, esta primavera, un amic, després que li haguera contat lo que heu llegit sobre Aldaia Verda i el PSOE d'Aldaia, em preguntà: "¿Qui guanyarà les eleccions legislatives?". I amb seguretat, li vaig dir: "El PP, amb un 25%-30% dels vots. És el més patriota entre els partits espanyolistes, té el sistema electoral al seu favor i la marxa de l'evolució econòmica i el fet que haja tingut lloc durant esta legislatura, en la qual està governant sol, li fa costat. A més, dir els altres partits que les coses no estan millorant és com desprestigiar-se ells mateixos, almenys, davant de persones de pensament lliure. Ara bé, no traurà majoria absoluta. Els populismes no arrosseguen a la gent: el cas de Podemos en Andalusia n'és una mostra". I podríem afegir més: la millora econòmica juga a favor del govern que mana (siga del color que siga), les previsions econòmiques i l'opinió del consumidor porta més d'un any millorant, el procés començà (poc o molt) en maig del 2013, quan començaren a augmentar les exportacions i, per exemple, en llocs com la ciutat de Barcelona s'inicià una entrada de capital que venia de l'Europa nòrdica, d'alguns països avançats democràticament (crec que d'Holanda, segons deia el diari català Ara eixe juliol) i de Rússia. També faria costat a eixe pronòstic el sistema electoral i el repartiment de diputats per província, ja que beneficia al PP, en estos moments, més que a cap partit, això és, a la llista que té més repartida els vots per províncies i d'una manera regular. A més, la gent vol credibilitat i honestedat i quan les coses comencen a anar millor i els números van en una línia... fins i tot un govern de dretes pot arriscar i guanyar. Una altra cosa és que el mèrit no és atribuïble als ministres ni als polítics del PP i que té molt a vore els passos que estan donant-se a nivell internacional.
Un altre camp que estic encertant molt és el procés català: quan vaig llegir (en la tardor del 2013) que el President català estava en l'Índia i que prendria el model gandhià, vaig dir: "Si això és cert, este home arribarà ben lluny. No emprarà la violència, cosa que, en els temps que vivim, no s'accepta en un procés en què u que no té la llei a favor pretenga independitzar-se. I, de fet, això va ocórrer en l'Imperi Britànic". I ahí tenim com va la cosa. Sembla com si el President s'haguera llegit l'autobiografia de Gandhi o algú dels seus assessors... ja que aporta informació molt interessant i traslladable a l'àmbit de les relacions humanes i la psicologia, entre altres camps del saber.
En un altre punt, tinc el pressentiment que l'alcalde de València farà una política que reviscolarà la ciutat i que, en bona mida, vindrà de si decidix fer com CiU respecte al tema del nacionalisme quan capgirà cap a una conducta d'obertura i no d'exaltació, inimaginable quan jo estudiava Didàctica de la Història (curs 93/94, en Magisteri) i veies que els models d'ensenyament de la història de Catalunya en els llibres escolars catalans eren positivistes (tot en línia positiva, de progrés, deixar a banda les minories, exaltació patriòtica...), com en els de la història d'Espanya. I intuïsc que ho farà, perquè és un home de principis i perquè persones de ment oberta i molt assenyades m'han comentat que és receptiu, que no és tancat de mollera, com diem popularment. I la Generalitat Valenciana, només si tira cap al País Valencià, deixarà la mediocritat històrica a banda i, per tant, el servilisme a Madrid, la qual cosa pot fer-se a partir d'un posicionament clarament valencianista i lluny de marques espanyolistes per damunt de tot. El miracle de Sant Vicent, en eixe camp, no arribarà esta legislatura. Ni el PSOE ni Compromís, com tampoc Podemos, van en eixa línia, diguen lo que diguen els seus caps. Un ciutadà amb visera es pot creure tot lo que li diuen i més; un ciutadà de pensament lliure, no. I jo no en porte, de visera,... com els soldats, amb un comportament semblant a les abelles. He preferit contemplar el vol dels pardals, símbol, entre altres coses, de la llibertat.
Un pacte Podemos i Compromís no tirarà avant perquè el cap del partit espanyolista castellà no és precisament una persona oberta a les diferències culturals sinó, més aïna, un home que ha descobert que fent de camaleó en la política es pot arribar ben alt i perquè, a més, encara que la persona més votada en Compromís haja sigut qui ara l'encapçala, el partit històricament més fort és el Bloc, el qual, si calguera, podria deixar als altres dos amb el cul a l'aire (com diem popularment) de la mateixa manera que Convergència Democràtica de Catalunya (la C de CiU) ho ha fet del seu històric aliat, Unió Democràtica de Catalunya. I estic segur que arreplegaria prou vots el Bloc com per a entrar en Madrid i tot i sense necessitat de pactes amb Equo o altres partits: en estos moments, està començant a prioritzar-se més la sinceritat, la ment oberta, la gent que no és populista..., com ho mostren les línies de pensament dels futurs caps d'empreses i que ara tenen uns 30 anys (llegiu revistes o diaris com Emprendedores, Expansión, Cinco Días...) o altres fonts sobre emprenedoria.
A més, estem passant per una època que es presenta interessant: triomfarà (i cada vegada més) la línia erasmista en lloc de la maquiavèl·lica en el món de la política. Erasme de Rotterdam , un pensador i escriptor renaixentista (1466-1536), entre d'altres, va escriure un llibre sobre política dirigit al príncep Carles (el futur Carles I d'Aragó, com també de Castella, rei del segle XVI) en què exposa recomanacions i una visió de la política ben diferent i que estarà interessant. Desconec si hi ha versió en valencià (perquè sí hi ha en castellà). Els futurs caps de govern, com també els futurs caps d'empreses, no tenen els mateixos valors ni la mateixa manera de ser que els anteriors, tema sobre el qual he llegit molt en la premsa econòmica espanyola i que, no sé si intencionadament, no sol traure la premsa ordinària i general...
I finalment intuïsc que guanyarà el sí en Catalunya i que la suma de les llistes independentistes superarà la mitat dels representants del Parlament. Abans de les eleccions generals del 2004, el govern i altres partits no paraven de desqualificar la línia d'ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) i el seu cap Carod Rovira. Com més soroll facen els partits que només tenen la paraula democràcia com un terme per a fer fi, més vots traurà el grup que s'ha constituït com a independentista i també la CUP. A més, això seria senyal que els arguments independentistes tenen més força. I escric esta frase sense voler enganyar ni exaltar res. I, com he dit abans, vivim una època distinta i amb uns valors diferents, més pròxims a l'erasmisme. I la crítica a la corrupció també passarà factura a les persones que tracten de manipular als altres.
A més, falten pocs dies, però com el famós dia de l'atemptat en Madrid (el dels trens, l1-M, el de març del 2004), crec que tornaré a encertar. Un mestre, en una sessió extra que tingué lloc en una classe d'un centre de persones adultes on participava en un curs sobre política, em preguntà: "¿Tu creus que hi haurà temps per a descobrir l'autoria de l'atemptat?". I tot tranquil i ben segur, li vaig respondre, davant d'unes quinze persones: "Ara hi han mitjans prou avançats, per exemple, Internet, com per a descobrir, en els dies que falten, qui ha fet l'atemptat. I crec que es descobrirà". I ell, respongué: "A vore si es descobrix". Pocs dies després vaig saber, per mitjà d'un psicòleg prou lletrat i que s'havia posat en contacte amb una argentina el mateix dia de l'atemptat, que les informacions d'allí eren ben diferents a les de la majoria dels canals espanyols i que ell també sospità que no hauria sigut un atemptat d'ETA, com vaig pensar jo quan vaig sentir per la ràdio (eixe dia) les paraules d'Arnaldo Otegi (abertzale, sobre el "modus operandi" (sic), la manera d'actuar d'ETA, diferent a la de la massacre).
En conclusió: estem en connexió amb lo que passa fora i amb idees refrescants com l'aigua i noves com les propostes econòmiques de Muhammad Yunus (el dels microcrèdits) o Christian Felber (el de l'economia del bé comú) i podem assegurar que la política vella dels anti perquè sí ha començat a donar-ne pas a la nova... I caurà, sense cap dubte.
Crec que no importa tant el resultat final com el procés que ens porta a aconseguir lo que et planteges inicialment. I, en eixe sentit, hi ha qui sembla tindre un do especial per a determinades qüestions.
Un dia, com si es tractara d'una espècie de miracle, vaig trobar que podia transformar lo que es recomanava en un llibre de Dale Carnegie per a parlar de manera eficaç en públic... a l'escriptura. D'aleshores ençà ja no m'ha sigut difícil escriure com si la ploma volara, amb sensació de fluïditat, de llibertat..., almenys, en valencià. I, en eixe camp, les paraules entren i ixen: entren al cap a través del record de les ja apreses, com també quan en crees algunes i, com a intriga per si existirà o no, decidixes consultar el vocabulari, un diccionari o Internet i, trobes que sí, que sí que existix. Aleshores, com un xiquet de sis anys, no t'ho acabes de creure, però t'has sentit com un peix en l'aigua. I vos puc assegurar que, en més d'una ocasió, poguí llegir un llibre fent una relectura mentres transformava les paraules dirigides per a persones grans en paraules per a pares i per a fills... amb molta facilitat, molta, de veres.
Igualment, i açò sembla com un do, en més d'una ocasió he encertat amb pocs números. Així, una vegada em posí a fer-ne a partir dels resultats polítics que havien tingut lloc en els darrers anys anteriors a les eleccions municipals que tindrien lloc en 1995 (les generals que s'havien celebrat a finals dels huitanta, les municipals de 1991 i les generals de 1993) i vaig predir que un partit de la població on vivia, Aldaia, punxaria i la quantitat final de regidors. Es tractava del PSOE, que portava governant còmodament amb majoria absoluta des de 1983. Li ho comentí a mon pare, a qui li semblava quasi impossible. Ho deixí covar, com també el nombre de vots (en percentatge) que feia uns anys havia dit que trauria una candidatura local de línia ecologista (Aldaia Verda) en les eleccions de 1991 atenent al resultats de les dos últimes eleccions (generals i europees) si només es presentava una llista d'eixe ram, en lloc de la del Partit Humanista, Los Verdes Ecologistas i Els Verds per separat.
En esta segona vegada, en relació al PSOE, tampoc em vaig equivocar. Si en 1991 els d'Aldaia Verda no superaren la barrera del 4% (3,97%) que, si de cas, estimava que la podrien tombar però que passar-ne del 4'5% ja seria una odissea,... la dels socialistes, però en 1995, no deixà de ser menys peculiar. Quan mon pare tornà a casa la nit de les eleccions de 1995 dient-me com havien quedat els socialistes (guanyadors), semblava que no s'ho acabava de creure.
En un cas més pròxim, esta primavera, un amic, després que li haguera contat lo que heu llegit sobre Aldaia Verda i el PSOE d'Aldaia, em preguntà: "¿Qui guanyarà les eleccions legislatives?". I amb seguretat, li vaig dir: "El PP, amb un 25%-30% dels vots. És el més patriota entre els partits espanyolistes, té el sistema electoral al seu favor i la marxa de l'evolució econòmica i el fet que haja tingut lloc durant esta legislatura, en la qual està governant sol, li fa costat. A més, dir els altres partits que les coses no estan millorant és com desprestigiar-se ells mateixos, almenys, davant de persones de pensament lliure. Ara bé, no traurà majoria absoluta. Els populismes no arrosseguen a la gent: el cas de Podemos en Andalusia n'és una mostra". I podríem afegir més: la millora econòmica juga a favor del govern que mana (siga del color que siga), les previsions econòmiques i l'opinió del consumidor porta més d'un any millorant, el procés començà (poc o molt) en maig del 2013, quan començaren a augmentar les exportacions i, per exemple, en llocs com la ciutat de Barcelona s'inicià una entrada de capital que venia de l'Europa nòrdica, d'alguns països avançats democràticament (crec que d'Holanda, segons deia el diari català Ara eixe juliol) i de Rússia. També faria costat a eixe pronòstic el sistema electoral i el repartiment de diputats per província, ja que beneficia al PP, en estos moments, més que a cap partit, això és, a la llista que té més repartida els vots per províncies i d'una manera regular. A més, la gent vol credibilitat i honestedat i quan les coses comencen a anar millor i els números van en una línia... fins i tot un govern de dretes pot arriscar i guanyar. Una altra cosa és que el mèrit no és atribuïble als ministres ni als polítics del PP i que té molt a vore els passos que estan donant-se a nivell internacional.
Un altre camp que estic encertant molt és el procés català: quan vaig llegir (en la tardor del 2013) que el President català estava en l'Índia i que prendria el model gandhià, vaig dir: "Si això és cert, este home arribarà ben lluny. No emprarà la violència, cosa que, en els temps que vivim, no s'accepta en un procés en què u que no té la llei a favor pretenga independitzar-se. I, de fet, això va ocórrer en l'Imperi Britànic". I ahí tenim com va la cosa. Sembla com si el President s'haguera llegit l'autobiografia de Gandhi o algú dels seus assessors... ja que aporta informació molt interessant i traslladable a l'àmbit de les relacions humanes i la psicologia, entre altres camps del saber.
En un altre punt, tinc el pressentiment que l'alcalde de València farà una política que reviscolarà la ciutat i que, en bona mida, vindrà de si decidix fer com CiU respecte al tema del nacionalisme quan capgirà cap a una conducta d'obertura i no d'exaltació, inimaginable quan jo estudiava Didàctica de la Història (curs 93/94, en Magisteri) i veies que els models d'ensenyament de la història de Catalunya en els llibres escolars catalans eren positivistes (tot en línia positiva, de progrés, deixar a banda les minories, exaltació patriòtica...), com en els de la història d'Espanya. I intuïsc que ho farà, perquè és un home de principis i perquè persones de ment oberta i molt assenyades m'han comentat que és receptiu, que no és tancat de mollera, com diem popularment. I la Generalitat Valenciana, només si tira cap al País Valencià, deixarà la mediocritat històrica a banda i, per tant, el servilisme a Madrid, la qual cosa pot fer-se a partir d'un posicionament clarament valencianista i lluny de marques espanyolistes per damunt de tot. El miracle de Sant Vicent, en eixe camp, no arribarà esta legislatura. Ni el PSOE ni Compromís, com tampoc Podemos, van en eixa línia, diguen lo que diguen els seus caps. Un ciutadà amb visera es pot creure tot lo que li diuen i més; un ciutadà de pensament lliure, no. I jo no en porte, de visera,... com els soldats, amb un comportament semblant a les abelles. He preferit contemplar el vol dels pardals, símbol, entre altres coses, de la llibertat.
Un pacte Podemos i Compromís no tirarà avant perquè el cap del partit espanyolista castellà no és precisament una persona oberta a les diferències culturals sinó, més aïna, un home que ha descobert que fent de camaleó en la política es pot arribar ben alt i perquè, a més, encara que la persona més votada en Compromís haja sigut qui ara l'encapçala, el partit històricament més fort és el Bloc, el qual, si calguera, podria deixar als altres dos amb el cul a l'aire (com diem popularment) de la mateixa manera que Convergència Democràtica de Catalunya (la C de CiU) ho ha fet del seu històric aliat, Unió Democràtica de Catalunya. I estic segur que arreplegaria prou vots el Bloc com per a entrar en Madrid i tot i sense necessitat de pactes amb Equo o altres partits: en estos moments, està començant a prioritzar-se més la sinceritat, la ment oberta, la gent que no és populista..., com ho mostren les línies de pensament dels futurs caps d'empreses i que ara tenen uns 30 anys (llegiu revistes o diaris com Emprendedores, Expansión, Cinco Días...) o altres fonts sobre emprenedoria.
A més, estem passant per una època que es presenta interessant: triomfarà (i cada vegada més) la línia erasmista en lloc de la maquiavèl·lica en el món de la política. Erasme de Rotterdam , un pensador i escriptor renaixentista (1466-1536), entre d'altres, va escriure un llibre sobre política dirigit al príncep Carles (el futur Carles I d'Aragó, com també de Castella, rei del segle XVI) en què exposa recomanacions i una visió de la política ben diferent i que estarà interessant. Desconec si hi ha versió en valencià (perquè sí hi ha en castellà). Els futurs caps de govern, com també els futurs caps d'empreses, no tenen els mateixos valors ni la mateixa manera de ser que els anteriors, tema sobre el qual he llegit molt en la premsa econòmica espanyola i que, no sé si intencionadament, no sol traure la premsa ordinària i general...
I finalment intuïsc que guanyarà el sí en Catalunya i que la suma de les llistes independentistes superarà la mitat dels representants del Parlament. Abans de les eleccions generals del 2004, el govern i altres partits no paraven de desqualificar la línia d'ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) i el seu cap Carod Rovira. Com més soroll facen els partits que només tenen la paraula democràcia com un terme per a fer fi, més vots traurà el grup que s'ha constituït com a independentista i també la CUP. A més, això seria senyal que els arguments independentistes tenen més força. I escric esta frase sense voler enganyar ni exaltar res. I, com he dit abans, vivim una època distinta i amb uns valors diferents, més pròxims a l'erasmisme. I la crítica a la corrupció també passarà factura a les persones que tracten de manipular als altres.
A més, falten pocs dies, però com el famós dia de l'atemptat en Madrid (el dels trens, l1-M, el de març del 2004), crec que tornaré a encertar. Un mestre, en una sessió extra que tingué lloc en una classe d'un centre de persones adultes on participava en un curs sobre política, em preguntà: "¿Tu creus que hi haurà temps per a descobrir l'autoria de l'atemptat?". I tot tranquil i ben segur, li vaig respondre, davant d'unes quinze persones: "Ara hi han mitjans prou avançats, per exemple, Internet, com per a descobrir, en els dies que falten, qui ha fet l'atemptat. I crec que es descobrirà". I ell, respongué: "A vore si es descobrix". Pocs dies després vaig saber, per mitjà d'un psicòleg prou lletrat i que s'havia posat en contacte amb una argentina el mateix dia de l'atemptat, que les informacions d'allí eren ben diferents a les de la majoria dels canals espanyols i que ell també sospità que no hauria sigut un atemptat d'ETA, com vaig pensar jo quan vaig sentir per la ràdio (eixe dia) les paraules d'Arnaldo Otegi (abertzale, sobre el "modus operandi" (sic), la manera d'actuar d'ETA, diferent a la de la massacre).
En conclusió: estem en connexió amb lo que passa fora i amb idees refrescants com l'aigua i noves com les propostes econòmiques de Muhammad Yunus (el dels microcrèdits) o Christian Felber (el de l'economia del bé comú) i podem assegurar que la política vella dels anti perquè sí ha començat a donar-ne pas a la nova... I caurà, sense cap dubte.
dilluns, 3 d’agost del 2015
Quan lo que ens dóna sentit a la vida va avant amb naturalitat
Fa unes setmanes vaig començar a empunyar les regnes de la meua vida i trobava que un ambient envoltat de persones de ment oberta, amb facilitat per a acceptar la vida sense amagar ni dissimular res (lo que jo des de ben xiquet deia no mentir, dir la veritat i, més avant, sinceritat), que s'animaven entre elles, que creaven un ambient favorable a qualsevol iniciativa o a la diversitat i al pluralisme, etc., no sols afavoria una confiança interior, sinó també una major assertivitat i un optimisme i una capacitat per a portar la batuta que mai no havia imaginat. I generositat, obertura cap a l'exterior...
I així així, quasi sense adonar-me'n, del procés, descobria (i continue descobrint i, així, sabent què m'és positiu i com desenvolupar-ho) la part veraç de la meua persona, lo que m'era natural, propi de mi i que havia estat silenciat, desconegut o deixat arrere.
Igualment he pogut confirmar (i no de manera rectilínia però sí progressiva), sovint en moment de calma després d'un espai de temps dedicat a lo que més em motiva a viure, l'escriptura, per exemple, la gran relació que hi ha entre la figura del cap de la casa en què u viu (a qui considera la majoria de la gent o, sobretot, per costum, cap de tots) i el nostre desenvolupament personal mentres vivim allí.
O quan passem a una altra casa però encara mantenim relació, condicionada i tot, amb u dels nostres pares.
I, fins i tot, quan passem a viure en una casa i de manera lliure i incondicional. Pocs mesos després de comprar-la (i pagar-la del tot i de tindre ja les claus), em comentaren unes persones que acabarien sent amics, que no era lo mateix (¡ni de bon tros!) viure amb casa pròpia que no fer-ho... En el món dels símbols, la casa és el cap. I si u és el cap de sa casa, és el cervell, qui decidix i qui dicta. I, per exemple, diu qui entra i qui no.
En la primera casa, em sentia com si no tinguera espai de llibertat.
En la segona, més marge.
I en la meua, ¡coses que passen!, estic descobrint (i després deixant en el seu lloc) moltes coses inimaginables, és a dir, aïllant moltes incògnites. Així, he desencofrat els tres primers valors que m'ixen de manera espontània: la llibertat, la sinceritat i la creativitat. I ara que ja els tinc interioritzats i els trac, continue empunyant les regnes de la meua pròpia vida, perquè eixes tres són paraules que em fan de guia, són com una banda de la via per la que transita el tren... L'altra sóc jo i la tercera... el projecte de vida, la vocació: escriure, ser escriptor. Esta metàfora del tren la vaig oir fa poques hores en una entrevista a Pere Riutort. Aleshores, el tren ja va per bon camí...
La naturalitat (lo que jo dic sinceritat) m'agrada perquè et fa ser com eres i sentir-te una persona lliure, que vius alegre i sense amagar ni tractar d'enganyar als altres. I traure lo que realment forma part de tu. Així, si t'agrada la creativitat literària, la desenvoluparàs i amb el teu estil propi.
La llibertat perquè m'ha agradat vore el vol dels pardals, ser i sentir-me lliure. Als treballadors que participaren en la reforma de la casa que vaig comprar, els donava llibertat per a que feren lo que creien que havien de fer, raonava amb ells, els preguntava fins i tot per coses personals (i al revés), no veia malament que saberen més que jo. La majoria tenien moltíssima confiança en el cap i al revés, la qual cosa jo sabia que era bo per al grup i per a cada membre. I, només puntualment, haguí de mostrar-me assertiu.
Sobre lo de l'assertivitat, ja fa anys em deia un amic, sobre com parlar en públic (i val per a escriure i per a les relacions humanes): "Només en casos puntuals, de conflicte, conductisme. I per al dia a dia, cognitivisme". El conductisme és "si es dóna açò, aleshores... assertivitat, afirmar-te, defendre els teus drets de manera pacífica". El cognitivisme, per exemple, seria escriure de manera plana, senzilla, amb un llenguatge tècnic (o formal o científic) però acompanyat d'una explicació en termes populars i fàcils de comprendre per un xiquet de deu anys o per una persona que a penes llig, donar vida al text, no parlar sobretot cites de persones sinó del tema... I fer-lo, el text o el discurs, per dir-ho així, agradable. En eixe sentit, per exemple, només algunes classes magistrals tenen èxit i van acompanyades de democràcia. I vos puc posar-ne un exemple, de mestres que triomfen fent eixe estil de classes i tot: Pere Riutort, històric mestre de Magisteri (en la Universitat de València).
Un company de Magisteri em digué un dia, després d'eixir de l'edifici: "Es un libro abierto". I vos assegure que li feien preguntes i que la gent participava sense sentir-se cohibida. I ell mai va atacar ni desqualificar cap cosa que poguera semblar una burrada, la qual cosa, en mi, provocà cert desconcert en dos ocasions, quan un company, que potser ja n'hauria fet els 30, li feia preguntes que no me les podia imaginar. Però mesos després, vaig comprendre que respondre sense faltar al respecte ni menysprear a l'alumne (com en el cas d'este home), com també acceptar estes preguntes, era fruit d'un mestratge ric en amor per lo que es feia i amor per lo que s'aprenia, no sols com a mestre i a través dels llibres, sinó des de lo que interessava i movia a l'alumnat i que sorgia des dels estudiants. Per exemple, saber què els mou, què dubten, què volen aprendre o, fins i tot, què sabien i que ell no sabia. I, a més, els alumnes sabíem que estàvem en un espai de democràcia, que la participació era lliure i que podíem intervindre sense por.
Com a resultat de tot lo que he comentat i de l'aprenentatge continu i del desig de millorar com a persona i ser i mostrar-me com sóc, ara, quan venen els alumnes a ma casa o, fins i tot, els meus pares, aplique lo que vos estic escrivint: tracte que es senten en un espai de llibertat, on poden expressar-se amb espontaneïtat i on puguen aportar idees que tenen en el cap i que no passa res perquè es comenten allí. Això no vol dir que u accepte cegament propostes, comentaris o idees que van en contra dels valors que he exposat (llibertat, sinceritat, creativitat)... o de la dignitat de la persona. Ara bé, sí afavorix sentir que lo que estàs fent (no sols, com en estos moments, escriure, activitat que m'apassiona) i la vida tenen sentit. I, aleshores, has pres les regnes de la teua vida i, a més, la gaudixes... i la compartixes sense ganes de tombar ni d'humiliar a ningú. I, finalment, l'assaborixes i la deixes volar...
Una abraçada alliberaire i avant.
I així així, quasi sense adonar-me'n, del procés, descobria (i continue descobrint i, així, sabent què m'és positiu i com desenvolupar-ho) la part veraç de la meua persona, lo que m'era natural, propi de mi i que havia estat silenciat, desconegut o deixat arrere.
Igualment he pogut confirmar (i no de manera rectilínia però sí progressiva), sovint en moment de calma després d'un espai de temps dedicat a lo que més em motiva a viure, l'escriptura, per exemple, la gran relació que hi ha entre la figura del cap de la casa en què u viu (a qui considera la majoria de la gent o, sobretot, per costum, cap de tots) i el nostre desenvolupament personal mentres vivim allí.
O quan passem a una altra casa però encara mantenim relació, condicionada i tot, amb u dels nostres pares.
I, fins i tot, quan passem a viure en una casa i de manera lliure i incondicional. Pocs mesos després de comprar-la (i pagar-la del tot i de tindre ja les claus), em comentaren unes persones que acabarien sent amics, que no era lo mateix (¡ni de bon tros!) viure amb casa pròpia que no fer-ho... En el món dels símbols, la casa és el cap. I si u és el cap de sa casa, és el cervell, qui decidix i qui dicta. I, per exemple, diu qui entra i qui no.
En la primera casa, em sentia com si no tinguera espai de llibertat.
En la segona, més marge.
I en la meua, ¡coses que passen!, estic descobrint (i després deixant en el seu lloc) moltes coses inimaginables, és a dir, aïllant moltes incògnites. Així, he desencofrat els tres primers valors que m'ixen de manera espontània: la llibertat, la sinceritat i la creativitat. I ara que ja els tinc interioritzats i els trac, continue empunyant les regnes de la meua pròpia vida, perquè eixes tres són paraules que em fan de guia, són com una banda de la via per la que transita el tren... L'altra sóc jo i la tercera... el projecte de vida, la vocació: escriure, ser escriptor. Esta metàfora del tren la vaig oir fa poques hores en una entrevista a Pere Riutort. Aleshores, el tren ja va per bon camí...
La naturalitat (lo que jo dic sinceritat) m'agrada perquè et fa ser com eres i sentir-te una persona lliure, que vius alegre i sense amagar ni tractar d'enganyar als altres. I traure lo que realment forma part de tu. Així, si t'agrada la creativitat literària, la desenvoluparàs i amb el teu estil propi.
La llibertat perquè m'ha agradat vore el vol dels pardals, ser i sentir-me lliure. Als treballadors que participaren en la reforma de la casa que vaig comprar, els donava llibertat per a que feren lo que creien que havien de fer, raonava amb ells, els preguntava fins i tot per coses personals (i al revés), no veia malament que saberen més que jo. La majoria tenien moltíssima confiança en el cap i al revés, la qual cosa jo sabia que era bo per al grup i per a cada membre. I, només puntualment, haguí de mostrar-me assertiu.
Sobre lo de l'assertivitat, ja fa anys em deia un amic, sobre com parlar en públic (i val per a escriure i per a les relacions humanes): "Només en casos puntuals, de conflicte, conductisme. I per al dia a dia, cognitivisme". El conductisme és "si es dóna açò, aleshores... assertivitat, afirmar-te, defendre els teus drets de manera pacífica". El cognitivisme, per exemple, seria escriure de manera plana, senzilla, amb un llenguatge tècnic (o formal o científic) però acompanyat d'una explicació en termes populars i fàcils de comprendre per un xiquet de deu anys o per una persona que a penes llig, donar vida al text, no parlar sobretot cites de persones sinó del tema... I fer-lo, el text o el discurs, per dir-ho així, agradable. En eixe sentit, per exemple, només algunes classes magistrals tenen èxit i van acompanyades de democràcia. I vos puc posar-ne un exemple, de mestres que triomfen fent eixe estil de classes i tot: Pere Riutort, històric mestre de Magisteri (en la Universitat de València).
Un company de Magisteri em digué un dia, després d'eixir de l'edifici: "Es un libro abierto". I vos assegure que li feien preguntes i que la gent participava sense sentir-se cohibida. I ell mai va atacar ni desqualificar cap cosa que poguera semblar una burrada, la qual cosa, en mi, provocà cert desconcert en dos ocasions, quan un company, que potser ja n'hauria fet els 30, li feia preguntes que no me les podia imaginar. Però mesos després, vaig comprendre que respondre sense faltar al respecte ni menysprear a l'alumne (com en el cas d'este home), com també acceptar estes preguntes, era fruit d'un mestratge ric en amor per lo que es feia i amor per lo que s'aprenia, no sols com a mestre i a través dels llibres, sinó des de lo que interessava i movia a l'alumnat i que sorgia des dels estudiants. Per exemple, saber què els mou, què dubten, què volen aprendre o, fins i tot, què sabien i que ell no sabia. I, a més, els alumnes sabíem que estàvem en un espai de democràcia, que la participació era lliure i que podíem intervindre sense por.
Com a resultat de tot lo que he comentat i de l'aprenentatge continu i del desig de millorar com a persona i ser i mostrar-me com sóc, ara, quan venen els alumnes a ma casa o, fins i tot, els meus pares, aplique lo que vos estic escrivint: tracte que es senten en un espai de llibertat, on poden expressar-se amb espontaneïtat i on puguen aportar idees que tenen en el cap i que no passa res perquè es comenten allí. Això no vol dir que u accepte cegament propostes, comentaris o idees que van en contra dels valors que he exposat (llibertat, sinceritat, creativitat)... o de la dignitat de la persona. Ara bé, sí afavorix sentir que lo que estàs fent (no sols, com en estos moments, escriure, activitat que m'apassiona) i la vida tenen sentit. I, aleshores, has pres les regnes de la teua vida i, a més, la gaudixes... i la compartixes sense ganes de tombar ni d'humiliar a ningú. I, finalment, l'assaborixes i la deixes volar...
Una abraçada alliberaire i avant.
dissabte, 1 d’agost del 2015
El valor de la serendipitat: quan lo imprevist es torna favorable
A migdia llegia un conte d'Irene Villa i penjat en Facebook en què un home pobre tenia la possibilitat de trobar una pedra calenta (la clau, la màgica) que transformaria qualsevol metall comú en or pur. Només calia buscar-la. Al final, abans de l'explicació que fa l'autora (personal), perquè el conte ja ha acabat, de la mateixa manera que quan li'n contes u a un xiquet (si no és que va acompanyada d'un final moralista, amb una explicació moral), posa que quan s'adonà que l'última que havia agafat i soltat estava calenta, ja era massa tard.
En un altre punt d'Internet, però corresponent a una entrevista a Rosetta Forner de fa més de sis anys, ella parlava sobre la interpretació que feia de la mort de Jesucrist, dient que, al seu parer, ho havia fet perquè havia defés el seu punt de vista i que havia actuat atenent als seus valors, no per a salvar als altres...
Fins ací, la introducció. ¿Quina és la interpretació que faig?
Mentres afegia el meu comentari als que ja figuraven a continuació de l'escrit penjat en Facebook (escrigueu Irene Villa), com també després, havia pensat que es podien fer interpretacions lliures i, com que no exposa quin fou el sentiment de l'home, el podem ficar des de la llibertat, de la mateixa manera que amb el famós got amb aigua... (jo el trobe mig ple).
1. L'home porta les pròpies regnes.
2. Té facilitat per a trobar lo que li val i lo que no: ho ha comprovat temps i temps.
3. No és una persona materialista, atenent al final.
4. Té molta saviesa (aprén la lliçó mentres veu que l'ha llançada), un científic que gaudix d'experimentar i és una persona emocionalment madura, ja que no li tira la culpa a ningú.
5. És creatiu i molt pacient.
6. Confia en el demà... S'ha mantingut valent, perseverant, amb voluntat, durant el procés.
7. Ha descobert la pedra i, per tant, ha trobat la que buscava.
8. Si haguera deixat passar l'oportunitat, s'haguera posat a plorar (o el trobaríem decebut o frustrat) o haguera passat a intervindre en el conte un afortunat o una altra emoció. Interprete que l'home ha aprés molt durant el llançament de pedres, més de lo que s'esperava i que és una persona fortament creativa.
9. Percep la pedra i, podem imaginar que té un color distint, atenent al moment en què l'autora ens diu que l'està veient al mateix temps que la veu més lluny (l'ha llançada).
10. Es pot aprendre a través d'un imprevist. I descobrir coses inesperades i positives. Un exemple: lo que feu possible la descoberta de la penicil·lina.
Este cas científic vinculat a la medicina, el de la penicil·lina, es tracta d'una serendipitat (en castellà, serendípia), és a dir, d'un descobriment que u no s'espera (sovint sense posar les condicions a favor a partir de lo que s'està gestant inicialment en la ment). El Dr. Fleming estava treballant i passà una cosa que no s'esperava i, de fet, estigué a punt de rebutjar lo que estava veient. Però, es parà un moment a observar, li semblà interessant i... el final fou un avanç inesperat per a la medicina i per a la Humanitat. Però, tornat a l'escrit d'Irene Villa, ben distint seria si, a l'home, li haguera passat una cosa semblant a la que narraré, per a la qual caldria un altre personatge o més, com a mínim. Ací teniu el fet històric...
Quan em presentaren la casa (ja al final), tenia un temps per a pensar què faria. Durant eixe espai, qui l'havia presentada estava parlant per telèfon. En canvi, el representant de la immobiliària, em digué: "Está hablando con los de otra inmobiliaria...". Per tant o deia que sí o perdria l'oportunitat de comprar-la. Ahí sí es tracta d'una ocasió que u pot aprofitar o no i que no té res a vore amb la interpretació que estic fent del conte. ¿Què vaig comentar-li, a qui m'ho digué?... "Diuen que la fam espavila: la pense comprar". I així fou.
Per tant, l'home del conte no és lo que ens podríem imaginar, perquè podem interpretar com que ha tingut temps, fins i tot, mentres era conscient que havia llançat la pedra calenta (i que, per tant, no podria transformar qualsevol metall comú en or ni deixar de ser pobre... per eixe camí (que no té per què ser l'únic...), per a trobar alternatives millors atenent a les seues creences, idees i pensaments, a la seua visió del món, diferent, pròpia...
Un home que no s'ha tornat materialista entremig, i que ha tingut més paciència que un burro, fins i tot llançant esta pedra... ha aprés més que moltes persones. ¿Per què? Perquè es pot aprendre de manera ordinària o de manera profunda.
L'aprenentatge profund inclou una visió creativa de l'aprenent, tindre valors, ganes de preguntar, de saber, de créixer com a persona... Sospite que este home té bon autocontrol: ha pogut més amb les influències externes respecte als diners, ja que el temps l'ha polit. I ha aprés que en la vida són tan necessaris els diners com els valors. A més, tampoc se'ns diu que no fóra una persona sociable. Una idea més: este home té amistats interessants i sempre té algú en qui confiar. ¿Com ha acabat l'home del conte? Malament, no. Decebut, tampoc. Conscient, sí. Que estava present, també. Vos puc assegurar que els meus millors companys de Magisteri no prioritzaven la nota final per damunt de l'aprenentatge que els feia més lliures, la qual cosa no vol dir que no buscaren, també, fer tot lo possible per a no traure una nota de metall comú (l'aprovat) sinó una d'or pur (matrícula d'honor). A més, en una ocasió un mestre em posà una matrícula en un tres i no res, tot i que la nota inicial era un notable...: "No, mira: et posaré un excel·lent". I immediatament augmentà la nota:"No, una matrícula". L'única en tot el temps que vaig estudiar Magisteri. I li vaig dir que, indistintament de la nota final, estava molt content pel curs, perquè amb ell, Pere Riutort, havia aprés moltíssim, més que paraules, expressions, etc.
En resum, al meu parer, alliberaires, este home té riquesa espiritual, és molt creatiu, té facilitat per a reenquadrar la situació i està a gust amb ell mateix. El desenvolupament del conte, el cos central, ens trau actituds pròpies del procés creatiu mentres s'està gestant una idea final (lo que es diu, fase d'incubació)... I el final, positiu, com el got amb aigua: mig ple.
¿I quina ha sigut la serendipitat? Trobar hui que he arribat a fer la lectura que ací vos he exposat gràcies a un amic que té molta facilitat per a fer una lectura i una visió positiva, pròpia i renovadora...
Una abraçada alliberaire i avant.
En un altre punt d'Internet, però corresponent a una entrevista a Rosetta Forner de fa més de sis anys, ella parlava sobre la interpretació que feia de la mort de Jesucrist, dient que, al seu parer, ho havia fet perquè havia defés el seu punt de vista i que havia actuat atenent als seus valors, no per a salvar als altres...
Fins ací, la introducció. ¿Quina és la interpretació que faig?
Mentres afegia el meu comentari als que ja figuraven a continuació de l'escrit penjat en Facebook (escrigueu Irene Villa), com també després, havia pensat que es podien fer interpretacions lliures i, com que no exposa quin fou el sentiment de l'home, el podem ficar des de la llibertat, de la mateixa manera que amb el famós got amb aigua... (jo el trobe mig ple).
1. L'home porta les pròpies regnes.
2. Té facilitat per a trobar lo que li val i lo que no: ho ha comprovat temps i temps.
3. No és una persona materialista, atenent al final.
4. Té molta saviesa (aprén la lliçó mentres veu que l'ha llançada), un científic que gaudix d'experimentar i és una persona emocionalment madura, ja que no li tira la culpa a ningú.
5. És creatiu i molt pacient.
6. Confia en el demà... S'ha mantingut valent, perseverant, amb voluntat, durant el procés.
7. Ha descobert la pedra i, per tant, ha trobat la que buscava.
8. Si haguera deixat passar l'oportunitat, s'haguera posat a plorar (o el trobaríem decebut o frustrat) o haguera passat a intervindre en el conte un afortunat o una altra emoció. Interprete que l'home ha aprés molt durant el llançament de pedres, més de lo que s'esperava i que és una persona fortament creativa.
9. Percep la pedra i, podem imaginar que té un color distint, atenent al moment en què l'autora ens diu que l'està veient al mateix temps que la veu més lluny (l'ha llançada).
10. Es pot aprendre a través d'un imprevist. I descobrir coses inesperades i positives. Un exemple: lo que feu possible la descoberta de la penicil·lina.
Este cas científic vinculat a la medicina, el de la penicil·lina, es tracta d'una serendipitat (en castellà, serendípia), és a dir, d'un descobriment que u no s'espera (sovint sense posar les condicions a favor a partir de lo que s'està gestant inicialment en la ment). El Dr. Fleming estava treballant i passà una cosa que no s'esperava i, de fet, estigué a punt de rebutjar lo que estava veient. Però, es parà un moment a observar, li semblà interessant i... el final fou un avanç inesperat per a la medicina i per a la Humanitat. Però, tornat a l'escrit d'Irene Villa, ben distint seria si, a l'home, li haguera passat una cosa semblant a la que narraré, per a la qual caldria un altre personatge o més, com a mínim. Ací teniu el fet històric...
Quan em presentaren la casa (ja al final), tenia un temps per a pensar què faria. Durant eixe espai, qui l'havia presentada estava parlant per telèfon. En canvi, el representant de la immobiliària, em digué: "Está hablando con los de otra inmobiliaria...". Per tant o deia que sí o perdria l'oportunitat de comprar-la. Ahí sí es tracta d'una ocasió que u pot aprofitar o no i que no té res a vore amb la interpretació que estic fent del conte. ¿Què vaig comentar-li, a qui m'ho digué?... "Diuen que la fam espavila: la pense comprar". I així fou.
Per tant, l'home del conte no és lo que ens podríem imaginar, perquè podem interpretar com que ha tingut temps, fins i tot, mentres era conscient que havia llançat la pedra calenta (i que, per tant, no podria transformar qualsevol metall comú en or ni deixar de ser pobre... per eixe camí (que no té per què ser l'únic...), per a trobar alternatives millors atenent a les seues creences, idees i pensaments, a la seua visió del món, diferent, pròpia...
Un home que no s'ha tornat materialista entremig, i que ha tingut més paciència que un burro, fins i tot llançant esta pedra... ha aprés més que moltes persones. ¿Per què? Perquè es pot aprendre de manera ordinària o de manera profunda.
L'aprenentatge profund inclou una visió creativa de l'aprenent, tindre valors, ganes de preguntar, de saber, de créixer com a persona... Sospite que este home té bon autocontrol: ha pogut més amb les influències externes respecte als diners, ja que el temps l'ha polit. I ha aprés que en la vida són tan necessaris els diners com els valors. A més, tampoc se'ns diu que no fóra una persona sociable. Una idea més: este home té amistats interessants i sempre té algú en qui confiar. ¿Com ha acabat l'home del conte? Malament, no. Decebut, tampoc. Conscient, sí. Que estava present, també. Vos puc assegurar que els meus millors companys de Magisteri no prioritzaven la nota final per damunt de l'aprenentatge que els feia més lliures, la qual cosa no vol dir que no buscaren, també, fer tot lo possible per a no traure una nota de metall comú (l'aprovat) sinó una d'or pur (matrícula d'honor). A més, en una ocasió un mestre em posà una matrícula en un tres i no res, tot i que la nota inicial era un notable...: "No, mira: et posaré un excel·lent". I immediatament augmentà la nota:"No, una matrícula". L'única en tot el temps que vaig estudiar Magisteri. I li vaig dir que, indistintament de la nota final, estava molt content pel curs, perquè amb ell, Pere Riutort, havia aprés moltíssim, més que paraules, expressions, etc.
En resum, al meu parer, alliberaires, este home té riquesa espiritual, és molt creatiu, té facilitat per a reenquadrar la situació i està a gust amb ell mateix. El desenvolupament del conte, el cos central, ens trau actituds pròpies del procés creatiu mentres s'està gestant una idea final (lo que es diu, fase d'incubació)... I el final, positiu, com el got amb aigua: mig ple.
¿I quina ha sigut la serendipitat? Trobar hui que he arribat a fer la lectura que ací vos he exposat gràcies a un amic que té molta facilitat per a fer una lectura i una visió positiva, pròpia i renovadora...
Una abraçada alliberaire i avant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)