dimecres, 29 de març del 2023

Pere Riutort, explanació amb el cor en la mà i sense manipular

 

A continuació, posem la major part de la pàgina 31, fins a la pàgina 33 i tot, de l'explanació, en la versió del 2018.


 

            [g] Són molt significatives les paraules que posa el Papa Benedicte XVI, en el no. 6 de l’Encíclica “Caritas in veritate”, en les quals ens manifesta la raó de valor teològic i moral, per als qui hem volgut i volem treballar en la instauració del Regne de Crist, promovent tota classe de justícia i de veritat en les relacions humanes.

            Per a mi, aquestes paraules de Benedicte XVI; concretament, m’han vingut a dir que la meua lluita en treballar per la justícia respecte de la nostra llengua i dels nostres drets del nostre Poble, partint de la seua autèntica identitat històrica i actual, té un valor teològico-moral. He de confessar que aquest ha sigut sempre el veritable motiu del meu treball i de la meua dedicació de tants anys, que tantes amargors i patiments m’ha produït. Benedicte XVI ho expressa així:

            “La caritat manifesta sempre l’amor de Déu també en les relacions humanes, atorgant valor teologal i salvífic a qualsevol compromís per la justícia en el món”.

            [h] Tot el que tractaré en aquesta Explanació, voldria que, amb la cerca de la veritat, amb la sinceritat amb què ho tractaré, que estigués d’acord amb allò que hagué de fer, en la seua vida, el propi Jesús, qui va parlar clarament i proclamant el que era veritat, sobretot, quan va tractar amb els escribes i amb els fariseus.

            *h-1) En les vint-i-tres divisions d’aquesta Explanació, a poc a poc, desgranaré, sobretot, els principis de la Doctrina de l’Església i els Drets Humans i, en alguna ocasió, adduiré la legislació de la Societat civil com també serà necessari que entrem, encara que siga de manera succinta, en esdeveniments d’Història, Filologia i altres matèries, unides a l’anàlisi i a la reflexió sobre situacions històriques del passat. A vegades, també ens fixarem en algunes més recents i, fins adduirem esdeveniments actuals.

            *h-2) Pel fet de ser un estudi i una reflexió personal, em referiré, d’una manera constant i bàsica, a realitats unides a la meua vida i, àdhuc, algunes vegades, m’endinsaré en intimitats viscudes amb molta intensitat, algunes, desconegudes per quasi tots. No podré amagar les accions patides des de diferents àmbits, contràries al treball que he realitzat i respecte al qual m’he compromès en consciència, sense interessos personals.

            Durant molts anys i, encara actualment, m’he hagut d’afrontar, quasi sempre, de manera silenciosa, a una situació continuada de demagògia i mentida, des de diferents àmbits, contra la meua persona.

            *h-3) No oblide, per a mi, i per als conciutadans de bona voluntat, especialment, de les terres valencianes, aquelles paraules que ens va llegar Jesús:

            “La veritat vos farà lliures”. Evangeli de Sant Joan 8,32.

            *h-4) Contra la hipocresia, Jesús també va haver de donar la medicina: parlar clarament i sincerament, sense amagar res; així ho llegim en Lluc 12,2:

            “No hi ha res de secret que no s’haja de revelar, ni res d’amagat que no s’haja de saber...”.

            *h-5) Sant Pau, en la carta als cristians d’Efes, 5, 9-14, ens diu:

            “El fruit de la llum és aquest: bondat, justícia i veritat. (...) Tot el que fan d’amagat, fins la vergonya de dir-ho; però, quan la llum ho denuncia, tot queda en evidència, ja que les coses evidents són lluminoses”.

            *h-6) Hem estat massa temps callats. Cal exposar la veritat, no amagar-la. Enganyar i no dir la veritat és inacceptable per a un seguidor de Jesús

            Fruit de tants anys d’”actuació legal” sobre el nostre pensament i, fruit de patir situacions injustes, de les quals arribem a pensar que era normal i correcte que hi fossen i com ens les explicaven, molts encara romanen submisos en la inconsciència i en la ignorància.

            [i] Sovint, en la vida i, d’una manera especial, quan algú, com és el meu cas, ha patit una persecució feroç i iniqua, la qual ha anat unida a la que ha patit el mateix Poble Valencià, tan indefens després de produir-li, en una part molt important, àdhuc, des de membres de la mateixa Església Catòlica, una ignorància que ve de segles. És evident que, si no es parla clarament, no es poden arribar a resoldre les qüestions pendents. És com quan s’ha produït un furóncol en el cos, que cal extraure’n el pus per a guarir-lo.

            *i-1) A més de la vida de Jesús, qui, fins i tot, va acabar en la Creu defensant la veritat; igualment, ho trobem en el gran Sant Pau, l’Apòstol, qui, triat per Jesús en el camí de Damasc, va tenir unida al patiment la seua acció pastoral. I quant de patiment! (Cf. 2Co 11,16-33). Va ser una constant en la vida de Sant Pau, trobar-se davant tribunals en les més estranyes circumstàncies.

            *i-2) Per part meua, no puc amagar, que, ja passats els vuitanta anys, m’he hagut de dedicar a anar darrere de tribunals. Quan sóc davant els jutges, em pregunte interiorment, ¿què he fe jo, de mal, per a trobar-me, en unes deu causes judicials, immers en aquests ambients tan desagradables per diferents motius?

            *i-3) ¿És aquest el premi que m’ha concedit a la meua labor el Poble Valencià? No ho puc remeiar: immediatament, recorde Jesús, Sant Pau, el Beat Ramon Llull i tantes persones que han hagut de seguir el mateix camí del patiment... El valor salvífic de la Creu és un misteri de la nostra fe, el qual accepte com a voluntat del nostre Pare, Déu, pel qual ens fem partícips en la Redempció de Crist.

            *[C] Necessitem la presència de Maria en el nostre compromís cristià i humà. Sense que ella ens acompanye junt amb el seu Fill i la comunió amb l’Església dirigida per l’Esperit de Veritat, no podrem aconseguir el que, actualment, pel que ha succeït i tal com està, sembla impossible arranjar-ho.

            [j] Em vull referir, ja, des d’ara, d’una manera especial, als qui s’han volgut aprofitar de tant de treball, en apropiar-se dels béns econòmics que havia aconseguit a poc a poc, amb gran sacrifici, per a deixar una obra estable a favor del nostre Poble per mitjà de la Fundació o Associació “Arrels cristianes del nostre Poble”. Des de fa més de trenta anys, hem volgut constituir un Santuari marià en la població de Tàrbena (la Marina Baixa, País Valencià), fet que, oportunament, en un escrit diferent, acabaré d’explicitar i d’explicar.

            Crec en la justícia divina, per això, repetesc sovint aquesta oració que trobem en el Salm 42,1; 3:

            “Feu-me justícia,

            defenseu la meua causa, contra la gent que no estima.

            Envieu-me la llum i la veritat;

            que elles em guiïn”.


dimarts, 28 de març del 2023

"PETRA", una plataforma feminista a favor de la maternitat i de lo matriarcal

Un dia de tants en què jo formava part d'un orfeó valencià (no en direm el nom), el director se'n dirigí als baixos (els hòmens que tenen la veu més greu) i els digué:

"És que canteu com si fóreu 'maricons'" (sic).

Així, com ho heu llegit. Ningú dels baixos, ni del col·lectiu musical, li digué res en públic. Ni u.

Més avant, jo, que era tenor (els qui tenen la veu més aguda, entre els hòmens), me n'aní a parlar amb ell i li comentí que, per a mi, eixa no era manera de tractar la gent, que jo coneixia homosexuals i que, per damunt de tot, les persones han de ser ben tractades. 

I escrivim tot açò perquè hui m'ha vingut a la pensa, una imatge de quan ma mare i jo érem en l'Hospital La Fe (de la ciutat de València) esperant que em citassen, per a entrar al despatx de la Dra. Zamora, una dona que connectava molt bé amb els pacients i, a més, futbolera. La metgessa tindria uns quaranta anys. Parlem de primeries dels anys huitanta del segle XX. Jo, amb deu anys o un poc més. 

Recorde que jo deia a ma mare que m'agradaven molt els xiquets. De fet, quan veia una mare que donava de mamar, senties dolçor i una relació comparable a la que experimentes quan voles un catxirulo (estel) amb un vent suau i bo.

Doncs bé, coses semblants he escrit a l'artista Miquel Torner i Semir (1938): pinta dones nues, dones que alleten, dones que acaronen nens... I ara que s’acosten eleccions municipals en tot l'Estat espanyol, copse que hi ha moviments feministes que desconsideren la maternitat. ¿La qualifiquen, interiorment, amb paraules semblants a les d'aquell director, qui, per cert, no tindria ni vint-i-cinc anys? Sí. Ho diran, ho escriuran o bé ho publicaran amb altres mots, però llur actitud patriarcal en la vida és present. 

Com a opció en línia amb el matriarcalisme, podem trobar, per exemple, en Twitter, la plataforma Petra, la qual fa esment Mari Carmen Basterretxea (en el llibre "Europa indígena matrilineal. Los vascos"), "PETRA una plataforma de mares feministes" (p. 12), a què hem accedit hui i els hem escrit. Els faré costat: entre altres coses, perquè l'educació comença en casa i perquè, almenys, en l'Estat espanyol, posar-la en mans públiques representa acollir lo patriarcal procedent de la cultura castellana, la qual tracta se subjugar i d'anul·lar les altres. Però ens n'hem reeixit, malgrat que, com escriuen aquestes mares feministes, "la negació, la invisibilització, la devaluació i l'apropiació de la maternitat ha sigut sempre una estratègia bàsica del patriarcat" (p. 12)

Una forta abraçada.

dilluns, 20 de març del 2023

Pere Riutort, propòsits i promoció, amb esperança, del Poble

Tot seguit, posem part de la pàgina 29 fins a la plana 31, parcialment, de l'explanació, en la versió del 2018.



*[B] Ens trobem amb un treball subjecte a grans dificultats i amb grans disgustos per a mi. La drecera del patiment i de l’espera ha sigut per on he hagut de caminar.

            [d] Vull recordar, des del principi, des de la nostra identitat cristiano-catòlica, per a tots, com a persones i com a poble, el que indiquen les belles, significatives i qüestionants expressions amb les quals comença la Constitució “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà II:

            “El goig i l’esperança,

            la tristesa i l’angoixa dels homes del nostre temps,

            sobretot, la dels pobles i dels qui pateixen,

            són també el goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels deixebles de Crist.

            No hi ha res veritablement humà que no tinga ressò en el seu cor.

            La seua comunitat està formada per homes que, vinculats en Crist,

            són guiats per l’Esperit Sant en el seu pelegrinatge cap al Regne del Pare

            i han rebut la bona nova de salvació per comunicar-la a tots.

            Per això, l’Església se sent íntimament i realment solidària

            del gènere humà i de la seua història.

 

            Text original en llatí:

            “Gaudium et spes, luctus et angor hominum huius temporis, pauperum praesertim et quorumvis afflictorum, gaudium sunt et spes, luctus et angor etiam Christi discipulorum, nihilque vere humanum invenitur, quod in corde eorum non resonet, Ipsorum enim communitas ex hominibus coalescit, qui, in Christo coadunati, a Spiritu Sancto diriguntur in sua ad Regnum Patris peregrinatione et nuntium salutis òmnibus proponendum acceperunt. Quapropter ipsa cum  genere humano eiusque historia se revera intime coniunctam experitur”.

 

            Com explicarem, a poc a poc, ens trobem en una situació de gran pobresa. Som (i hem sigut) un Poble en situació de destrucció. ¡Que lluny està l’Església Catòlica Valenciana de sentir tristor i angoixa en ser col·laboradora primeríssima en la discriminació i, àdhuc, en la destrucció, de la llengua pròpia i històrica del Poble amb el qual constitueix unitat, partint de l’acció de l’Esperit! Cf. “Gaudium et Spes”1  i 29. “Lumen Gentium”, 13. “Ad gentes”, 21 i 22. Etc..

            [e] Sovint, la tristesa i l’angoixa personal meua és compartida amb altres persones compromeses però, d’una manera especial, ho és, de manera conscient o inconscient, pel nostre propi Poble com a tal. Al conjunt dels nostres germans, fills d’un mateix Poble, se’ls ha negat del dret de conèixer la veritat relativa a la seua autèntica Cultura històrica, amb les seues obligacions i amb els seues drets que això comporta. Cf. “Pacem in terris”, no. 38, de Sant Joan XXIII, Encíclica considerada document conciliar.

            Aquest Poble nostre, en general, desconeix que compartim, com a nació o nissaga, una Cultura de primera categoria històrica en la nostra estimada Europa. La Cultura de la nostra Nació, políticament, confederal, comporta els conseqüents drets, inalienables i irrenunciables, sempre vigents; però secularment encalçats i condemnats a desaparèixer. Del segle XVI ençà, assistim a realitats summament hipòcrites des de “l’Estat nacionalista espanyol centralitzador”.

            [f] Aquesta veritat ha estat present de manera responsable i compromesa en la meua vida, des de que la vaig conèixer, com explique al llarg de les vint-i-tres divisions d’aquesta Explanació. D’una manera especial, resumida i com en sinopsi, s’exposa en les cinc darreres divisions, 19-23, les quals tenen un valor molt personal.

            *f-1) Sovint, faré les exposicions amb gran tristesa, per les circumstàncies desagradables en què m’he vist embolicat, en tants anys de la meua presència en terres valencianes; però mai no es podrà oblidar, de manera especial, el que ha patit el conjunt del nostre Poble, la nostra Nació Confederal no castellana. Com a subjecte de dret, com a poble esclavitzat al llarg de la Història, hem de partir des de més de cinc-cents anys.

            Al patiment i dolor del nostre Poble, vull unir el meu patiment i dolor. El nostre Poble ha resultat inconscient en determinats moments de la Història; però, també, en diverses circumstàncies i en alguns moments, s’ha compromès i s’ha mostrat responsable, fins al vessament de sang dels seus fills.

            *f-2) La doctrina de l’Església, la qual accepte des de la meua fe i vivència com a cristià, i que s’ha desvetlat a poc a poc al llarg de la meua vida, ha sigut la gran llum que m’ha il·luminat el meu compromís i la meua lluita per aquest (nostre) Poble. Recorde l’afirmació del Cardenal Herrera Oria, quan va dir que, en els temps actuals, no es pot presentar el cristianisme sense unir-lo a la Doctrina Social de l’Església.

            La Providència, molt contra la meua voluntat i contra els meus plans personals, m’ha conduït a treballar, d’una manera especial, en favor del Poble Valencià. Sóc ací perquè m’hi obligaren a venir, mai no vaig desitjar venir a València, ni, per descomptat, mai no vaig triar voluntàriament aquest camí de patiment. No preveia, de cap manera, que fos així.

            *f-3) Amb aquest escrit, a vegades, incisiu, com no podia ser d’altra manera, només he volgut expressar sincerament el que considere veritat, perquè, des de la veritat, s’arribe a la justícia i, des de la justícia, al goig i a l’esperança, d’un futur millor per al nostre estimat Poble.

dissabte, 18 de març del 2023

Jo, com moltes persones, no agafe el caramel dels valors patriarcals

Mentira (*): lo que ha fet Més Compromís és agafar el caramel dels valors patriarcals castellans, baixar-se els pantalons (el 9 d'Octubre del 2017).

En el 2015, de cara a les eleccions generals, dins de Compromís, s'aplicà lo que podríem dir "el porcojonismo": en lloc de fer-se una votació a partir dels vots del conjunt dels afiliats dels tres partits que el formaven, es feu "per estaments" (per resultat en els diferents grups), amb la intenció d'assegurar-se persones, com ara, Mòni Kaka, que els seus interessos anirien avant. Com en la França anterior a la Revolució Francesa. 

Practiquen el neoblaverisme, com ara, donant suport a historiadors que promouen la transmissió i la difusió de la història del Regne de València com si no hi hagués hagut cap vincle amb Catalunya, ni amb les Illes Balears. Per exemple, en la ciutat de València. 

I, per descomptat, panem et circenses (pa i circ) durant les falles del 2020 en la mateixa ciutat, amb un batle de Compromís, com si no hi hagués Covid. Importaven els vots.

No qüestionen l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. En el 2018 (quan Compromís ja estava en el poder valencià junt amb el PSOE), en paraules de Pere Riutort en la seua explanació, cada membre de l'esmentada acadèmia cobrava 360€ per reunió. 

Segons fonts d'una associació que m'inspira confiança, des de la conselleria sobre igualtat, si no s'emprava el llenguatge incl, no hi havia subvencions. Xantatge propi de persones de línia més a la dreta.

La caiguda d'aquesta candidatura serà una, gran i ben lliure. I els deixaré caure-hi, per patriarcals.


(*) En relació amb una entrevista feta pel diari "Ara" a Joan Baldoví el 17 de març del 2023.

dimarts, 14 de març del 2023

Correu enviat hui a Consum

Tot seguit, el text del correu electrònic que he enviat, hui, 14 de març del 2023, a migdia, al servici "Atención al cliente" de Consum. Ja hem tractat aquest tema, almenys, en gener del 2022 (en aquest blog i tot) i, potser, amb Consum, en la tardor del 2022.

Nota del 15 de març del 2023: Les entitats (o bé empreses) de què diem que es passen la pilota són Consum i Caixa Popular. El 15 de març del 2023 apareix una entrevista de "VilaWeb" a Rosendo Ortí (director general de Caixa Popular) (https://www.vilaweb.cat/noticies/rosendo-orti-caixa-popular-a-partir-de-juny-els-bancs-comencaran-una-guerra-pel-passiu-i-remuneraran-els-diposits) i comenta "Nosaltres som coherents. Som una caixa valenciana, i el nostre idioma normal de comunicació amb els clients és el valencià. Hi ha clients que ho volen en castellà, i ho respectem". Doncs bé, la foto correspon a un correu electrònic que m'enviaren el 14 de març del 2023. El caramelet castellà de furtar i mentir està molt sucós. Mentirosos compulsius. ¡Que ben reflectit està el culte a lo patriarcal, cavallers! I ja es sap que "Del color del Rei, se tinyen els vassalls".





****


Bon dia,


Com he comentat en altres ocasions, no he pogut fer-vos una compra per Internet i, ara, com a opció més pròxima, més fàcil i adient, he triat fer la compra en Mercadona, com ja vos he explicat, hui, per telèfon.

Considere que hauríeu de donar més facilitats als compradors i, per tant, també als clients (soc soci vostre, si més no, des del 2001). Sembla que heu transformat un "Todo por la patria" en un "Todo por el bolsillo" [.] A banda, això va acompanyat de la vostra castellaniització cultural i comercial, d'abraçar vosaltres la cultura castellana (patriarcal) i, per tant, els valors que hi van adjunts. Vos adreceu en castellà als clients (vegeu, si no, els constestadors automàtics). No sou els únics d'aquest ram.

Ara bé: si els compradors decidíssem no invertir la confiança en vosaltres i, a més, vosaltres passeu la pilota a Caixa Popular; Caixa Popular ho fa al Parlament Europeu i la cosa continua i prossegueix, u, lo que fa..., és comprar al més pròxim, en aquest cas, Mercadona, tot i que no en sigueu soci.

A primeries del 2022, ja féieu una cosa semblant, les dues entitats. Teniu poca vergonya. 

Per tot això, vos convide a obrir l'opció de fer un encàrrec per correu electrònic, com ja vos comentí en el 2022 i, així, fer possible que la pilota no passe d'entitat en entitat, fet que va en línia amb la patriarcalització de les dues empreses i, per descomptat, a la vostra subjugació a la cultura castellana del "buen rollo".

Atentament, 

Lluís Barberà i Guillem
C/ Dr. Sabater Fornés, 16-2a
46970 Alaquàs
No de soci de Consum: 0160297.







dissabte, 11 de març del 2023

Pere Riutort, l'Església, els Drets Humans i els Drets dels Pobles i de les nacions

 A continuació, posem la pàgina 28 i bona part de la pàgina 29 de l'explanació, en la versió del 2018.`



2.-Ia Part. El Magisteri de l’Església Catòlica:

“La veritat vos farà lliures”. Joan 8,32.

 

            *[A] El Magisteri de l’Església ha sigut la meua guia i la meua inspiració.

 

            [a] Han inspirat la meua actuació els principis bíblics, els de la tradició de l’Església, conservats, especialment, en els escrits dels Pares i dels Escriptors des del cristianisme primitiu i l’ampli, explícit i palés Magisteri de l’Església, per mitjà dels documents dels Papes del segle XX i, d’una manera molt especial, en el Concili Ecumènic Vaticà II, a més d’altres documents produïts al llarg dels segles en diferents Concilis i Sínodes; units a altres documents eclesiàstics i civils de diferents èpoques, sobretot, de temps recents.

            [b] Aquesta doctrina de l’Església en el segle XX, referida als drets de les nacions sense Estat, comença, especialment, en Benedicte XV, qui va viure com a Papa la Primera Guerra Mundial, i Pius XI, qui va haver de tractar la qüestió del nazisme, ajudat pel seu Secretari d’Estat, Eugenio Pacelli. Continua amb Pius XII, qui va viure les darreries de la Primera Guerra Mundial com a Nunci de Baviera i d’Alemanya, i la Segona Guerra Mundial, com a Papa. L’Encíclica Pacem in terris de Sant Joan XXIII, amb principis bàsics que és imprescindible conèixer, molts dels quals es fonamenten en la doctrina exposada per Pius XII. El Concili Ecumènic Vaticà II, al qual cal afegir els documents i les praxis postconciliars, en la seua pràctica totalitat, presidit i dirigit per Pau VI; fins que arribem a l’abundant, pregona i, íntimament, molt sentida doctrina sobre el tema, de Sant Joan Pau II.

            [c] De Sant Joan Pau II cal recordar, entre altres documents, el discurs del 2 de juny de  1980 en la UNESCO. El discurs al Parlament Europeu, a Estrasburg, de l’11 d’octubre de 1988. El discurs del 5 d’octubre de 1995, quan demanà a l’ONU que, així com, anteriorment, l’esmentada organització havia redactat la Declaració dels Drets Humans,  formulàs, per als temps actuals, la Declaració dels Drets dels Pobles que no tenen Estat, amb la intenció d’aconseguir llur independència o el sobiranisme de tots ells; independència que roman sobre la singularitat de la respectiva cultura social-històrica, no en la força de les armes, ni en lleis o en propostes abusives, que s’aprofiten de la força i del poder polític estatal que detenten els “Estats nacionalistes centralitzadors”, els quals subjuguen les nacionalitats que hi ha en el seu si.

            Va demanar a l’ONU que explicitàs el camí, és a dir, que concretàs les normes per a fer realitat el dret a la independència o al sobiranisme, de les cultures nacionals que no tenen estat propi.

            *c-1) Sant Joan Pau II va subratllar, en aquest important document de l’ONU, en 1995, que el conflicte de la II Guerra Mundial “va sorgir a causa de les violacions dels drets de les nacions”, quan Alemanya i l’URSS es repartiren novament el poder estatal que havia aconseguit recuperar la seua Polònia nativa, feia només vint anys. La Primera Guerra Mundial, de 1914, també va sorgir amb el problema de l’annexió de Bòsnia i Hercegovina, una nacionalitat que no es va voler reconèixer de part de l’Imperi Austríac, fet que comportà l’assassinat a Sarajevo del fill de l’Emperador d’Àustria, Francesc Ferran.

            *c-2) La no solució de justícia d’aquest problema de la Humanitat, de les nacions privades de tenir un estat propi, entre les dues guerres mundials, de les quals va ser la primera causa del seu inici, ha comportat, en el segle XX, possiblement, al voltant de cent milions d’assassinats, dinàmica i llei terrible de tota guerra, que acaba, sobretot, actualment, en gran quantitat de morts i de ferits per l’ús de les armes immensament mortíferes, les quals arriben a tota la població. Ha sigut (i encara ho és) una ferida molt profunda per a la Humanitat, la qual continua produint gravíssims problemes i patiments indicibles en diverses parts del món.

            La recerca de la pau, des de la veritat, la llibertat i la justícia, és dels grans anhels de tota la Humanitat i, d’una manera especial, ho és dels seguidors de Jesús. En això, hem de ser-ne obrers, per les nostres actituds i treball, per a ser mereixedors d’allò que va dir Jesús en les Benaurances: “Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu”. Mateu, 5,9. Tampoc no podem oblidar allò d’Isaies 32,17: “El fruit de la justícia serà la pau”. Treballar per a resoldre en justícia, el gran problema que té l’Estat Espanyol des de fa segles, és una activitat urgent per a aconseguir la pau.



dimarts, 7 de març del 2023

El culpable: Més Compromís, ERC i els altres partits patriarcals

Fa pocs dies, em comentà un amic valencià nascut a primeries dels anys huitanta del segle XX: "Tant fa qui mane. En qüestions nacionals i lingüístiques, les 'esquerres' hispàniques són tan reaccionàries com les dretes, indestriables les unes de les altres. I això ve de llarg, ho comproves llegint a Negrín o a Largo Caballero".

I jo adduesc que les candidatures polítiques que pacten amb aquestes "esquerres hispàniques", o bé que els faciliten que governen, com ara, a nivell d'Estat, també: Més Compromís, ERC, PNV,... Són partits i coalicions de línia patriarcal. I, òbviament, amb una síndrome d'Estocolm ben reflectida. Després, parlen de violència de gènere i de punyetes amb salmorra, però ells fan igual: claudicar davant d'aquestes formacions polítiques de culte a la visera i a la filosofia castellana de la vida (la qual és patriarcal) i del "Buen rollo, tío", quan et veuen per primera vegada. I de política a curt termini. No els votaré. 

Afegiré que soc dels darrers estudiants de Magisteri, en Espanya, que pogueren estudiar l'especialitat "Humanes" (1992-1994). Per cert, la Universitat de València també va en el mateix sentit: qui no accepta el llenguatge "incl", ¡el despatxen! I ho fan professors universitaris que instrueixen (com els militars, però amb la religiositat acadèmica, com si ho realitzassen amb un "prietas las filas" del segle XXI o com els capellans que prioritzen anar a missa abans que seguir la línia del Jesús literari i assistir a celebracions religioses), però ni eduquen, ni ensenyen (ambdues coses, relacionades amb els mestres, sobretot, de la vida), ni promouen lo humanístic com una part més de la persona. 

I, a més, són universitats amb una actitud que abraça el moviment il·lustrat i que, de rebot, oculta lo que sí que exposen persones com David Algarra en el llibre "El Comú català. La història dels que no surten a la història": la dona estava ben considerada entre els catalanoparlants abans del segle XVIII i, àdhuc, en lo sexual (recomane el llibret "Speculum al foder", amb report, a tot estirar, del segle XV i en llengua catalana).

Igualment, direm que dos mestres, u d'Història i una mestra de Filosofia i d'Antropologia, ens deien paraules com aquestes: "Es pagarà molt car el fet de retirar aquesta especialitat. La gent serà menys comprensiva" (Enric Sebastià, 1930-2006) i "Serà més fàcil manipular la gent, perquè no s'hi ajudarà a pensar" (Estrella Somoano Ojanguren, de cultura asturiana i basca, matriarcals, qui encara viu). 

L'amic, entre altres coses, em respongué: "I tenien raó: la formació humanística forneix una visió completa i integradora de la realitat, sobretot, per als qui, com jo, férem carreres tècniques".

Afegiré que ningú no dona un vot a canvi de res de línia matriarcalista, ni, pitjor encara, d'abraçar lo patriarcal procedent de Castella i dels partits que ara formen part del govern espanyol. Lo matriarcalista, ben reflectit en la família de ma mare (especialment, en els seus avis, tant hòmens com dones) i en moltes persones que conec, sí que m'agrada.

Finalment, una foto del llibre "El matriarcalismo vasco". d'Andrés Ortiz-Osés junt amb Frank-Karl Mayr. 


Nota: Hui he saludat una dona del servici de neteja de l'ajuntament local, qui feia la seua tasca a les portes del pati de la finca on visc, en el carrer. Era la primera vegada que la veia. I m'ha saludat. 

Per a mi, la seua faena és tan important com la d'una dona que treballe en casa com a mare o atenent algun ancià i, no, com ara, en una oficina. La resta, lluita per accedir al poder al preu que siga i com calga, això és, política de més a la dreta. 

Si no, ¿per què no fan campanyes per la igualtat de gènere en les guerres? Ho exposà Ferran Suay: ah, perquè, si es fa així, com es diu  popularment, perilla la vida de l'artista... de més d'una d'aquestes manifestacions feministes. I ja es sap que només es viu una vegada, almenys, de manera terrenal. 









diumenge, 5 de març del 2023

Pere Riutort, promoció de la llengua catalana i del seu reviscolament

A continuació, posem la major part de la pàgina 26 i tota la pàgina 27 de l'explanació, en la versió del 2018.

 


                [c] En aquesta dedicació a la cultura-llengua pròpia, he mirat de ser fidel a allò que és tan propi dels nostres temps, com és respectar i promoure cada una de les cultures del món, sobretot, si han estat en situació de persecució: podem recordar casos com Polònia, Hongria, Grècia...

            Sant Joan XXIII, en el començament de la tercera part de l’encíclica “Pacem in terris”, parla dels drets i deures mutus de les comunitats polítiques:

            “Les seues relacions han de ser regulades en la veritat, en la justícia, en la solidaritat generosa, en la llibertat. La mateixa llei moral que regula les relacions entre cada un dels éssers humans, regula també les relacions entre les respectives comunitats polítiques. Els principis dels “Drets humans” són també principis dels “Drets dels Pobles”.

            El “zoom politikón” dels grecs, que som tots els humans, actua com a persona individual i com a societat que realitza la seua vida en la “polis”. Aquesta, com acabem d’adduir, està subjecta als mateixos principis morals i drets de la persona quan actua individualment.

            [d] Des del primer moment, vull posar l’èmfasi, tal com ha sigut la meua vida, sobre la importància de la llengua pròpia, del seu cultiu, de la defensa de la seua permanència, del seu significat cultural de primer ordre, fins al punt que cal considerar-la com el constitutiu més important de qualsevol Poble o Nació del món i el seu aprenentatge obligatori ha de ser el primer objectiu en tota programació escolar.

            En tota la meua vida, i també en aquesta “Explanació”, fonamentaré els meus principis i les meues reflexions, d’una manera especial, quasi única, en la Doctrina, en el Magisteri de l’Església Catòlica.

 

            *[B] Recordaré un text de Sant Joan Pau II, per a fer la presentació del que ha suposat, en la meua vida, aquesta dedicació a “la defensa, perfeccionament i restauració en Crist” de la llengua, meua i dels meus avantpassats, la qual forma unitat amb el nostre Poble històric i actual. Cf. “Gaudium et Spes”, 58.

            [e] El text que adduiré a continuació és part de les paraules de Sant Joan Pau II, en la seua visita a Estònia, que va pronunciar en la Universitat de Tallinn, per al món de la cultura, el 10 de setembre de 1993.

            *e-1) Com s’explicarà en la divisió 3a. I. Part d’aquesta “Explanació”, el concepte d’Estat no és, sovint, sinònim de Nació. En les seues paraules, Sant Joan Pau II es refereix a una nació, Estònia, en uns temps en què encara no constituïa un estat sobirà i tenia problemes per a ser reconeguda com a Estat.

            *e-2) Em veig tan identificat amb eixes paraules, que quasi diria que les va redactar per a la meua vida personal, perquè, en elles, copse, perfectament reflectides, les meues idees i raons per les quals he treballat i m’he compromès. Com he indicat, no adduesc el text complet, sinó la selecció d’algunes de les seues frases.

 

            Així ens parla Sant Joan Pau II:

            *e-3) “Una nació viu de valors i de tradicions, tan arrelats en l’ànima dels pobles, que resisteixen també l’opressió política”. Es refereix a la Rússia dels tsars i a la Unió Soviètica, les quals volien considerar Estònia, Letònia i Lituània com també Polònia, com a part de Rússia o de l’URSS. Per això, havien fet que hi visquessen, entre els seus habitants, molts russos, situació que també es va repetir a Ucraïna: estratagemes d’un país amb intencions de colonització imperial.

            És manifest, entre nosaltres, que, tanta immigració d’Andalusia i d’altres parts de l’àmbit castellà, tenia també aquesta intencionalitat semblant, per a a ajudar a derruir els fonaments culturals de la nostra nació confederal.

            *e-4) “La llengua constitueix, en efecte, el lloc de sedimentació, en el qual es conserva, com en un dipòsit secular, el ric i variat patrimoni cultural de la nació. La llengua, en efecte, és vehicle de les experiències i de les conquestes civils d’un poble. D’alguna manera, és la manifestació del seu esperit, porta la marca del seu geni, dels seus sentiments, de les seues lluites, de les seues aspiracions”.

            *e-5) “El mateix marge complex de les seues formacions dialectals, documenta, sovint, l’esforç de convivència i de diàleg, el qual unifica les diversitats en un horitzó cultural comú” (No. 2).

            *e-6) La llengua, en particular, ha de ser instrument d’identitat, no barrera de separació... La Història i la Cultura del nostre temps convergeixen a invitar-nos a parlar les nostres llengües, però bastint ponts cap a les llengües dels altres i, d’una manera especial, arribant-hi a ser oïdors i lectors del gran llenguatge de l’Univers, el qual uneix els pobles en l’esforç continu i inesgotable de desxifrar el seu misteri” (No. 3).

            *e-7) “Llibertat i solidaritat, identitat i diàleg... L’Església Catòlica vol ser testimoni d’eixos grans i inseparables valors(No. 4).

            [f] Estònia és un país nòrdic d’Europa, el qual no arriba al milió i mig d’habitants. L’estonià té dos grans dialectes, que, com ha succeït, normalment, en tota llengua que vol ser vehicle de cultura moderna, des de l’època de la “koiné” grega, se’ns presenta la necessitat de convergència a la unitat de l’excessiva diversificació dialectal. Així ocorre en qualsevol llengua que vulga tenir futur, tal com ho recorda Joan Pau II amb aquesta afirmació: (*e-5), “L’esforç de convivència i de diàleg, el qual unifica les diversitats en un horitzó cultural comú” (No. 2).

            Precisament, entre nosaltres, l’encallament voluntari en la discussió i en la cerca de la divergència per la divergència, a vegades, presentada com defensa del “valencià” contra el “català”, de manera demagògica i falsa, és el gran mal que han generat, d’una manera especial, sobre els valencians, per a dificultar la recuperació de la nostra llengua. És la vella i, per a nosaltres, recent història, del “Divideix i venceràs” dels romans.

            Els que han produït (i han promogut) la discussió sabien molt bé el que feien. Amb una gran dosi d’hipocresia, molts d’ells, fins i tot, entre nosaltres, en acollir-se a la bandera de la defensa del “valencià”, el volien destruir, i crear-hi confusió. Aquesta qüestió la tractaré amb major profunditat de manera escaient.