El culpable: Més Compromís, ERC i els altres partits patriarcals

Fa pocs dies, em comentà un amic valencià nascut a primeries dels anys huitanta del segle XX: "Tant fa qui mane. En qüestions nacionals i lingüístiques, les 'esquerres' hispàniques són tan reaccionàries com les dretes, indestriables les unes de les altres. I això ve de llarg, ho comproves llegint a Negrín o a Largo Caballero".

I jo adduesc que les candidatures polítiques que pacten amb aquestes "esquerres hispàniques", o bé que els faciliten que governen, com ara, a nivell d'Estat, també: Més Compromís, ERC, PNV,... Són partits i coalicions de línia patriarcal. I, òbviament, amb una síndrome d'Estocolm ben reflectida. Després, parlen de violència de gènere i de punyetes amb salmorra, però ells fan igual: claudicar davant d'aquestes formacions polítiques de culte a la visera i a la filosofia castellana de la vida (la qual és patriarcal) i del "Buen rollo, tío", quan et veuen per primera vegada. I de política a curt termini. No els votaré. 

Afegiré que soc dels darrers estudiants de Magisteri, en Espanya, que pogueren estudiar l'especialitat "Humanes" (1992-1994). Per cert, la Universitat de València també va en el mateix sentit: qui no accepta el llenguatge "incl", ¡el despatxen! I ho fan professors universitaris que instrueixen (com els militars, però amb la religiositat acadèmica, com si ho realitzassen amb un "prietas las filas" del segle XXI o com els capellans que prioritzen anar a missa abans que seguir la línia del Jesús literari i assistir a celebracions religioses), però ni eduquen, ni ensenyen (ambdues coses, relacionades amb els mestres, sobretot, de la vida), ni promouen lo humanístic com una part més de la persona. 

I, a més, són universitats amb una actitud que abraça el moviment il·lustrat i que, de rebot, oculta lo que sí que exposen persones com David Algarra en el llibre "El Comú català. La història dels que no surten a la història": la dona estava ben considerada entre els catalanoparlants abans del segle XVIII i, àdhuc, en lo sexual (recomane el llibret "Speculum al foder", amb report, a tot estirar, del segle XV i en llengua catalana).

Igualment, direm que dos mestres, u d'Història i una mestra de Filosofia i d'Antropologia, ens deien paraules com aquestes: "Es pagarà molt car el fet de retirar aquesta especialitat. La gent serà menys comprensiva" (Enric Sebastià, 1930-2006) i "Serà més fàcil manipular la gent, perquè no s'hi ajudarà a pensar" (Estrella Somoano Ojanguren, de cultura asturiana i basca, matriarcals, qui encara viu). 

L'amic, entre altres coses, em respongué: "I tenien raó: la formació humanística forneix una visió completa i integradora de la realitat, sobretot, per als qui, com jo, férem carreres tècniques".

Afegiré que ningú no dona un vot a canvi de res de línia matriarcalista, ni, pitjor encara, d'abraçar lo patriarcal procedent de Castella i dels partits que ara formen part del govern espanyol. Lo matriarcalista, ben reflectit en la família de ma mare (especialment, en els seus avis, tant hòmens com dones) i en moltes persones que conec, sí que m'agrada.

Finalment, una foto del llibre "El matriarcalismo vasco". d'Andrés Ortiz-Osés junt amb Frank-Karl Mayr. 

Nota: Hui he saludat una dona del servici de neteja de l'ajuntament local, qui feia la seua tasca a les portes del pati de la finca on visc, en el carrer. Era la primera vegada que la veia. I m'ha saludat. 

Per a mi, la seua faena és tan important com la d'una dona que treballe en casa com a mare o atenent algun ancià i, no, com ara, en una oficina. La resta, lluita per accedir al poder al preu que siga i com calga, això és, política de més a la dreta. 

Si no, ¿per què no fan campanyes per la igualtat de gènere en les guerres? Ho exposà Ferran Suay: ah, perquè, si es fa així, com es diu  popularment, perilla la vida de l'artista... de més d'una d'aquestes manifestacions feministes. I ja es sap que només es viu una vegada, almenys, de manera terrenal.