Pere Riutort, la llengua catalana i fets a partir del segle XV

A continuació, plasmem les pàgines 93-94 i part de la plana 95 de l'explanació, en la versió del 2018.

En aquest moment de poder absolut dels reis coronats, no era possible l’acció de qualsevol nacionalitat, si no hi havia el respectiu Rei que la patrocinàs. Els membres de cada nacionalitat eren veritables súbdits, no eren ciutadans lliures. Ja feia temps que l’acció de Francesc de Vinatea, defensant els drets dels valencians, rebé l’aprovació del Rei Alfons el Benigne, quan el monarca va dir “Lo nostre Poble és franc e no és així subjugat com és lo Poble de Castella...”. La nostra manera de viure, com una democràcia a l’estil de l’època, era de primer ordre en l’Europa d’aquells temps.

[d] Necessitem conèixer també els documents legislatius i les pràctiques socials que donaren vida a la nostra societat, a la nostra cultura social-històrica, com ara, els Furs, el Consolat de Mar, la Taula de Canvis, el Tribunal de les Aigües,... “Els Usatges de Barcelona” poden considerar-se com la primera Constitució, ja que es redactaren cent cinquanta anys abans que la Carta Magna anglesa.

La mateixa existència de la Mare de Déu dels Desemparats, la seua confraria, amb les seues activitats, constitueix un fet cultural social de primera magnitud, a més del fet religiós com a tal.

[e] La qüestió de la defensa i de la continuació dels nostres drets històrics, proclamats i pactats en la unió dels Reis Catòlics, no ha sigut sempre pacífica. Malauradament, ha produït enfrontaments armats en diferents moments de la Història.

Aquests drets s’han defensat, infructuosament, amb la sang dels nostres avantpassats. Recordem, entre d’altres episodis de la Història:

*e-1) L’enfrontament del Regne d’Aragó amb Felip II de Castella, per la qüestió d’Antonio Pérez.

*e-2) Les guerres de la Germania, dues en el Regne de València i una a Mallorca, les quals es saldaren amb la intervenció del poder central de la monarquia dels Àustries, en contra de nosaltres, amb terribles execucions i castics. Tot a favor de la monarquia i dels nobles, en contra del que, justament, demanava el poble: una vida més humana.

*e-3) No oblidem la Guerra dels Segadors (1640-1659), per la qual, indirectament, Portugal va recobrar la seua independència política, en aprofitar la conjuntura militar favorable que s’havia produït amb l’alçament de Catalunya en armes. D’aleshores ençà, la Catalunya Nord va passar a França.

 

*[C] La “Guerra europea de Successió” i les seues terribles conseqüències per a nosaltres, les quals encara estan vigents.

[f] De la Guerra de Successió en avant, el poder imperial castellà (posteriorment, “espanyol”), ja no fou igual que abans: irromperen altres poders polítics en el món.

*f-1) En acabar la Guerra de Successió, els europeus que hi participaren van obtenir els seus grans beneficis i, als nostres avantpassats, els tocà, a més dels moltíssims que moriren en les batalles, una terrible repressió. Vam passar a ser “l’Espanya conquistada i assimilada a Castella”, la qual fou posseïda per Felip V, “pel just dret de conquesta, que, fa poc, n’han fet les meues armes”[1], com consta en el Decret de Nova Planta d’Aragó i de València, del 29 de juny de 1707, posterior a la batalla d’Almansa del 25 d’abril de 1707, en què fórem vençuts pels exèrcits favorables a Felip V.

*f-2) Felip V comptà, a favor seu, per a obtenir els Regnes peninsulars i  les colònies americanes, amb  els castellans, amb els bascos i amb els francesos. Tots els territoris hispànics de la Corona d’Aragó lluitaren a una contra Felip V.

No podem oblidar, altra vegada, d’una manera especial, l’acció indigna, a favor de Felip V, del Cardenal Belluga, llavors, bisbe de Cartagena, de qui hom diu que ell mateix va dirigir les tropes i que ell hi usà les armes en contra dels valencians. ¿Matant valencians muntat en el seu cavall? ¡Quin deshonor per a l’Església!

*f-3) A primeries del segle XVIII, posterior a la Guerra de Successió, ens tocà la supressió dels nostres Furs, els quals encara conserven els bascos[2] i els navarresos, perquè lluitaren a favor de Felip V. A més, cal afegir que, contra els qui s’havien significat amb les armes en contra de Felip V, hi hagué execucions, confiscació de béns, aplicació d’enormes impostos, terribles presons, desterraments, treballs forçats. La ciutat de Xàtiva fou incendiada, els seus habitants foren deportats i es va canviar el nom de la ciutat pel de San Felipe; per això, actualment, els habitants de Xàtiva encara posen la representació de Felip V cap per avall. Altres ciutats, com ara, Cocentaina i Ontinyent, van ser durament represaliades.

*f-4) En aquest moment de la Història, la possessió in totum[3] de la nostra nació, amb els diferents regnes i els seus drets, els quals corresponien a la nostra Confederació no castellana, fou la compensació que van rebre els Borbons de part dels altres contrincants, al capdavall de la Guerra de Successió. A més, volien les riqueses que arribaven d’Amèrica.

*f-5) En el Tractat d’Utrecht, tots, especialment, els anglesos, reberen els seus bons ‘presents’ dels Borbons (un d’ells, Gibraltar), units a l’incompliment dels contendents, els quals s’havien compromès amb nosaltres a defensar els nostres drets històrics i a actualitzar-los.

Els contendents, fins i tot, es van repartir els nostres drets històrics en els actuals dominis italians, per exemple, les grans illes de Sardenya i Sicília, que feia segles que formaven unitat junt amb nosaltres... Fou la Primera guerra europea, en què nasqueren Prússia (la qual desembocaria en Alemanya), Itàlia, Luxemburg...

[g] Perduda la causa a favor del Regne de València, després de la batalla d’Almansa:

*g-1) Molts valencians, popularment coneguts com “maulets”, hagueren de fugir a l’exili. Una part d’aquests es va enrolar en els regiments militars de la “Mare de Déu dels Desemparats i de Sant Vicent Ferrer” per a ajudar en les accions bèl·liques de Catalunya, les quals duraren fins a l’11 de setembre de 1714, set anys després de la batalla d’Almansa.

*g-2) En la història d’aquests tres-cents anys que han transcorregut, hi ha hagut enfrontaments bèl·lics a l’Estat Espanyol, en els quals eren presents, subjeien les nostres reivindicacions, les quals no han desaparegut mai en la ment popular. D’una manera especial, cal recordar les guerres Carlines, l’acció salvatge del General Espartero, del bombardament de Barcelona de 1842 i la Guerra Civil de 1936-1939. Subjau un odi mutu heretat de pares a fills.

* g-3) Dels mateixos Reis Catòlics ençà, i, sobretot, ja, a partir dels Àustries i, de manera total, des que entraren els Borbons, els castellans i allò castellà, ara, denominat sovint, espanyol, han aprofitat moments propicis per a apropiar-se, progressivament, dels nostres drets i per a desposseir-nos de les nostres característiques culturals, fet que encara no han assolit del tot, com era el seu desig. La llengua pròpia continua i continuarà, tot i que hi haja ministres del govern que, en el Parlament de Madrid, diguen que cal “espanyolitzar-nos”, entenguem-ho com “castellanitzar-nos”.

*g-4) “Quan el mal ve d’Almansa, a tots, alcança”, es diu popularment. L’acció bèl·lica de la Guerra de Successió no ha sigut oblidada en la ment popular. Felip V no té bona memòria a nivell popular. De fa tres-cents anys ençà, com hem indicat, hi ha un problema latent.

Anualment, es commemora amb dues efemèrides. En les terres valencianes, és el 25 d’abril; a Catalunya, es rememora l’11 de setembre. Amb caràcter reivindicatiu, es recorda els qui donaren la vida a favor del nostre Poble i amb el desig, sempre present, d’obtenir els drets que ens corresponen com una cultura històrica, la qual exigeix una nació sobirana, tal com explicà i proclamà, d’una manera especial, repetidament i clarament, Sant Joan Pau II.

---

[1] Nota de la traducció. En l’original, “por el justo derecho de conquista, que recientemente han hecoho de ellos mis armas”.

[2] Nota de la traducció. Els bascs, parcialment, arran de la Llei abolitòria del 21 de juliol de 1876, que, al capdavall, portà la supressió de les diputacions forals i de les Juntes, i foren substituïdes per diputacions provincials ordinàries.

Nogensmenys, el govern espanyol, acordà un sistema (conegut com “concert econòmic”) que atorgà al País Basc una gran autonomia fiscal, econòmica i administrativa, però no política.

[3] Nota de la traducció. Aquesta locució llatina vol dir “del tot”, “per complet”.

Pere Riutort, la llengua catalana i fets a partir del segle XIV

Tot seguit, exposem les pàgines 91-92 de l'explanació, en la versió del 2018.

11.- Ia Part. El poder polític i cultural central castellà, denominat, actualment, espanyol, constituït en estat nacionalista centralitzador, de fa 500 anys ençà, ens ha volgut conduir cap a la destrucció com a Poble històric i diferenciat.

“L’home és definit, primordialment, partint de la seua responsabilitat davant els seus germans i davant la història”. Constitució “Gaudium et Spes”, no. 55.

*[A] És imprescindible conèixer alguns aspectes i esdeveniments de la nostra Història, encara que només siga de manera sintètica i incompleta:

[a] Partim, altra vegada, del final del no. 55 de la “Gaudium et Spes”:  

*a-1) Hem de situar-nos en la realitat actual, és a dir, els germans, la nostra societat, però, alhora, cal que coneguem les nostres arrels i partir-ne, la història, tal com propugna el Concili Vaticà II en el text adduït de la “Gaudium et Spes”. Per aquest motiu, entrem, a poc a poc, entrem, en alguns moments, en els coneixements històrics més bàsics i, d’aquestes arrels de la nostra identitat ençà, podrem extraure’n les conseqüències, les quals ens qüestionen com a poble, que actuen en el nostre temps.

*a-2) El valor social i cultural d’una llengua, sol caminar unit al poder polític que tenen els qui usen una determinada llengua. Nebrija ja va teoritzar en aquest sentit, a favor del castellà: “La llengua és companya del Imperio”[1].

*a-3) El centralisme castellà, després de la unió matrimonial dels Reis Catòlics i, d’una manera especial, amb els seus successors, els Àustries, usà del nostre confederalisme, col·locant virreis diferents que ens separaven, en el Comtat-Principat sobirà de Catalunya i ens els diversos Regnes, per a fer difícils i, sovint, impossibles, les nostres reivindicacions, per a la realització, en expansió, de la nostra nació en tots els aspectes. Separats, poc podíem fer, ni reivindicar. Ens col·locaren tancats en una mena de guetos de cada Regne amb els seus virreis al capdavant.

Ens van promoure la separació i, fins i tot, sustentaren determinades situacions de desavinença, “aleshores i ara”, entre els diversos territoris sobirans confederats, els quals constituïen el que ara es diu la “Corona d’Aragó”. Amb els Reis Catòlics i, sobretot, després d’ells, la perspectiva de les nostres possibilitats com a societat actuant, restava subjecta a greus incidències molt negatives de pobresa i de falta de futur en la població. Era la marginació que vam patir en la nostra Confederació i en el camp comercial.

*a-4) El Rei, el nostre Rei legal, situat a Madrid, tal com feren en la nostra Història els Reis sobirans de la nostra Confederació, la qual, amb ells al capdavant, constituïa encara, teòricament, un Estat sobirà, calia ser centre d’unitat de tots nosaltres, de tots els nostres territoris confederats, i promotor dels nostres interessos: un d’ells, la necessitat d’emigrar i de comerciar i d’establir-nos a Amèrica i en altres parts del món, amb la nostra identitat, com veurem, amb un poc més de detall, en la divisió no. 13. Emigrar, aleshores, com ara, era, sovint, una necessitat. ¡S’havia de menjar!

[b] Amb els descendents dels Reis Catòlics, començant pels Àustries i deixem córrer els Borbons, la persona del Rei, resultava una persona estranya i contrària al que eren els nostres drets, tractant d’excloure’ns i de discriminar-nos en benefici de la persona dels mateixos reis centralistes i colonitzadors i de Castella.

-*b-1) Després de la que, per a nosaltres, fou la desgraciada i injusta unió política dels Reis Catòlics, sobretot, en les seues conseqüències, el castellà, progressivament, es va sobreposar a la nostra llengua, per diversos motius.

Abans de patir els egoismes d’Isabel respecte a Ferran, els territoris dels regnes de la Corona d’Aragó eren més extensos que Castella. De fet, la defensa de Castella, en moments difícils, fou obra del seu marit Ferran, amb el seu exèrcit, qui no dubtà a anar a la guerra en benefici exclusiu d’Isabel. Probablement, Castella s’hagués unit a Portugal, fet que tenia (i que té) una certa lògica, perquè Portugal i Castella procedeixen d’un tronc comú. Ferran va promocionar Castella; era un dels Trastàmares de Castella.

*b-2) Podem recordar, altra vegada, el fet de ser la llengua catalana, fins als Reis Catòlics, a Europa, la llengua més important després del llatí. En el segle XV, va adquirir gradualment una certa importància el toscà, la llengua que, actualment, denominem italià. L’entrada de la casa de Trastàmara, després del Compromís de Casp, també ajudà a una petita presència del castellà entre nosaltres.

*b-3) Que pensen ara, els castellans, ara denominats espanyols (per apropiació indeguda del terme), que hagués sigut al revés: que Ferran s’hagués sobreposat políticament a Isabel, fet que hauria sigut normal, llengua i tot, i que ara els castellans oïssen que Castella s’havia de “catalanitzar” i, així, derruir i eliminar a Castella els drets del castellà a favor dels del català. ¿Què faríeu? ¡Com defensaríeu la vostra llengua!

Hem oït del ministre del ram del PP, en el Congrés dels Diputats de Madrid[2], que cal espanyolitzar Catalunya, quan la llengua catalana encara hi és en una situació de gran debilitat per molts motius. ¡Mireu com està l’Església valenciana! ¡Mireu que llevaren la televisió valenciana i tot! ¡Mireu quina és l’efectivitat normalitzadora de l’escola valenciana en les grans ciutats! Els resultats de la gran emigració castellana a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears encara no estan superats. Han aparegut moviments polítics “botiflers” com Ciutadans, els quals, amb la seua acció, com si fossen colonitzadors, dificulten la recuperació cultural-lingüística i prenen la bandera del castellà-espanyol.

 

*[B] La unió dels Reis Catòlics havia d’implicar una unió d’igualtat: “Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”[3].

[c] De bon principi, però no fou així. Ja, a partir del mateix casament, Isabel i els castellans portaren a terme allò que ja diu el contemporani de Sant Vicent Ferrer, Eiximenis, en el segle XIV, en el capítol 894 de “Lo Crestià”: “La travessura castellana era en furtar e en mentir”.

---

[1] Nota de la traducció. En l’original, figura en castellà: “La lengua es compañera del Imperio”.

[2] Nota de la traducció. El fet a què es refereix tingué lloc en octubre del 2012, quan el ministre d’Educació i Cultura espanyol, José Ignacio Wert, del Partit Popular, manifestà en castellà que calia “espanyolitzar els nens catalans” per a que “els nens catalans es senten tan orgullosos de ser catalans com de ser espanyols”.

[3] Nota de la traducció. Aquest és el lema que es vincula amb el matrimoni d’Isabel I de Castella junt amb Ferran II d’Aragó: “Tant munta, munta tant, Isabel com Ferran”, és a dir, que ambdues corones tenien el mateix pes.

Plasmem la realitat silenciada per l'esquerra valenciana i per diaris digitals

Bon dia,

No votaré cap candidatura valenciana, ni a les eleccions europees, que no haja fet una queixa escrita, pública i accessible en Internet, respecte a les declaracions de què escriurem tot seguit, en què l'Església valenciana, altra vegada, es posa en pro de la llengua castellana, no de la vernacla. Després, que no ens parlen de justícia social.

A mitjan dels anys noranta, s'afegiren dos bisbes valencians auxiliars i catalanoparlants al bisbat de València. El diari Levante-EMV posà un article, en castellà, que, poc o molt, deia "La Iglesia valenciana ni pisará el freno, ni el acelerador".

Uns dies després, Pere Riutort Mestre (1935-2021) escrigué un article per a l'esmentat diari.

Vos convide a llegir un article del 4 d'abril del 2024 i a veure si vos sentiu en línia amb les paraules que, al capdavall, "à punt" vincula amb l'arquebisbe:

https://www.apuntmedia.es/noticies/societat/racv-critica-l-arquebisbe-benavent-una-versio-l-evangeli-catalinazada_1_1695785.html

Afegirem que l'esquerra valenciana i la premsa digital en llengua catalana manipulen la realitat i en silencien aquesta part essencial: la del final de la nova.

Referent al tema de la llengua catalana en el País Valencià i a la resposta de l'actual arquebisbe de València, exposem el report del canal "à punt" en el seu compte oficial en Twitter (del 4 d'abril del 2024)

<<En aquesta reunió, sempre segons la RACV, l'arquebisbe els va traslladar "el seu coneixement de la sensibilitat en la societat valenciana sobre aquest tema", però va afirmar que "la decisió no li corresponia a ell sinó a la majoria dels bisbes de l'arxidiòcesi i que, si no hi havia una decisió de consens, mantindria la litúrgia en castellà">>.

Finalment, posarem un enllaç amb què podreu accedir a una circular redactada per l'arquebisbe José Mª Lahiguera el 18 de gener 1977 (i publicada en el "Boletín oficial del arzobispado de Valencia", p. 66), la qual deixa ben clar un fet que molts polítics junt amb jornalistes, capellans, lingüistes i determinats acadèmics, pretenen ocultar i, així, tenir major facilitat per a condicionar el futur i el punt de vista de la població. Pere Riutort en fa esment en la seua explanació (en la versió del 2018):

https://malandia.cat/2020/07/circular-sobre-el-uso-de-nuestra-lengua-vernacula/