Pere Riutort: currículum i actitud de promoció de la llengua catalana

Tot seguit, la pàgina 17 i quasi tota la que fa 18 del text original de l'explanació, en la versió del 2018.

SINOPSI DE LES EXPLANACIONS amb els seus diferents Capítols.

 

Capitol 1. Un compromís personal amb la cultura-llengua del nostre Poble i de l’Església Catòlica.

Apartats:

            A. Activitat personal en defensa i promoció de totes les cultures-llengües del món, especialment, la del nostre Poble. La doctrina de l’Església Catòlica en aquest aspecte. Situació de l’Església en les terres valencianes, quant a la inculturació de la fe en la llengua pròpia. Esdeveniments i realitats, històrics i actuals, que, en les seues conseqüències, ens condicionen i ens qüestionen.

            B. Activitat en el camp escolar.

            C. Activitat en el camp cristià. Confecció i edició dels textos litúrgics en llengua vernacla, posteriors al Concili Vaticà II, per a les terres valencianes.

            D. Problemes d’una part de la societat valenciana.

            E. Un fet de fa poc: els textos litúrgics de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

            F. Activitat acadèmica universitària. La Paraula Cristiana. Col·lectius per una Església nostra. GEN: Grup d’estudis nacionalistes.

 

Capítol II. La continuïtat per al futur.

Apartats:

            A-B. Una Fundació: “La Mata de Jonc”.

            C. Cap a l’adquisició d’una seu i centre d’activitats.

            D. Passar-ho tot a Tàrbena.

 

Capítol III. La nova obra del Santuari marià de Tàrbena i les seues característiques.

Apartats:

            A-B. La història d’una inspiració. L’emplaçament.

            C. Les característiques que ha de tenir l’espai, que preparem per al Santuari.

            D. Lloc de la nostra identitat com a Poble i de la defensa i promoció de la nostra cultura-llengua, secularment perseguida i discriminada.

 

Capítol IV. Greus problemes sobrevinguts en la venda de l’edifici de València i en la realització de l’obra del Santuari de Tàrbena.

         A. L’edifici de València que vaig adquirir a poc a poc per a la Fundació “La Mata de Jonc”. Traïció i frau en la seua venda, de part de Lluís Miquel Campos, Secretari de l’Entitat i mere de “l’Executiva del Bloc Nacionalista Valencià”.

            B. La presència de  Mons. Francisco A Sirvent, Protonotari Apostòlic valencià, en la constitució i obra del Santuari de Tàrbena.

            C. L’honor i la responsabilitat col·lectiva.

 

            He hagut d’acudir als tribunals de justícia per ambdós casos, amb el consegüent cost econòmic, amb preocupació i gran disgust. Després de tant de treball pel Poble Valencià, no em mereixia, en els darrers anys de la meua vida, haver de dedicar-me a anar darrere de tribunals, per a demanar justícia.

 

CURRÍCULUM PERSONAL BÀSIC: Pere Riutort Mestre.  

            1. Nascut i batejat a Petra (Mallorca), 10 i 11 de gener del 1935, respectivament.            Fill de Guillem i Antonina.

            2. Ordenat Prevere al Santuari de Lluc, el 28 de juny de 1959.

            3. Llic. “candidatus ad lauream” en Teologia. Roma. Univ. St. Tomàs d’Aquino. La tesi doctoral “Del Santuari grecollatí al Santuari cristià”.

            Llic. en Pastoral-Catequètica. Madrid i Roma. Univ. Lateranense.

            Llic. en Filologia Clàssica. Univ. de Barcelona.

            Llic. en  Filologia Romànica. Especialitat Llengua Catalana. Univ. de Barcelona.

            Llic. en Ciències de l’Educació. Univ. de Barcelona.

            4. Doctor en Filologia Clàssica (i en Pedagogia). Univ. de València.

Amb la tesi “La Pedagogia de Climent d’Alexandria”. (Autor grec de l’Escola Alexandrina Cristiana, qui escrigué cap a l’any 200 de la nostra Era).

            5. Ex-professor de Grec en la Universitat de València.

            Ex-professor de Patrologia en el Seminari diocesà de Castelló i de Litúrgia en el Seminari Major de la Congregació, quan existia.

            6. Catedràtic, per concurs oposició, de Didàctica de la llengua catalana, amb les modalitats valencianes, en la Universitat de València. Per imperatiu legal, em vaig jubilar en 2005.

            7. He treballat per al coneixement de la llengua per a la Pastoral de l’Església, litúrgia i catequesi.

            [a] A les Balears, 1967 i següents, on vaig fer onze cursos d’introducció a la llengua per a docents i per a la introducció de la llengua en la litúrgia i catequesi. Vaig tenir la col·laboració, amb conferències, de temàtica apropiada de Francesc de Borja Moll i d’Aina Moll, Josep Meliá, Pere Llabrés...´

            [b] En Terres valencianes, vaig impartir dos cursos d’introducció de la llengua en la litúrgia, per a sacerdots i seminaristes a Oriola i a Alacant, des del seminari oriolà, essent Rector En José A. Berenguer.

            A Castelló, vaig impartir cursos per a sacerdots i seminaristes, essent professor del Seminari Diocesà i del Col·legi Universitari, avui, Universitat Jaume I.

Pere Riutort: aclariments, pedres angulars, drets humans i fraternitat

Tot seguit, les pàgines 15 i 16 del text original de l'explanació, en la versió del 2018.

 

            Una gran quantitat de diners ha estat esmerçada en jocs d’atzar, als voltants de Benidorm, segons he pogut saber últimament, de fonts fidedignes. En Miquel i també el Secretari de la Fundació, el seu fill Lluís-Miquel, volien diners i més diners, com fos, sense mirar si es venia la propietat com era just. “Volien que es vengués ràpidament allò que tan sacrificadament s’havia adquirit per a una activitat determinada”. És fàcil imaginar perquè els volien. Cosme Cano, delegat de la CAM en Tàrbena, va ajudar en aquest afer. Això sí, consten tan grans malifetes en els comptes de la CAM de Tàrbena. Monseñor Francisco Alonso Sirvent, fent valer la seua condició eclesiàstica, va emprendre un camí moralment inacceptable. Quins col·laboradors m’han acompanyat! Quins tècnics de l’engany!

            S’ha de posar èmfasi en l’execrable actuació de l’al·ludit “monsenyor”, Francisco Alonso Sirvent Domínguez, per sobrenom “Borgia”, el protonotari apostòlic i arximandrita que ha viscut enganyant, mentint i furtant, valent-se de la mateixa Església, exercint diversos ministeris sacerdotals a l’exèrcit espanyol, a les diòcesis de Mendoza (a Argentina), a Estònia, com a postulants de benedictí en el Paular. Té unes qualitats de simulació extraordinàries per apropiar-se d’allò que no és seu. Ha estat objecte de diferents accions judicials i, a mi, m’ha fet de tots els colors. La seua activitat, ben impròpia d’un eclesiàstic, ha aparegut descrita en la premsa valenciana i en la nord-americana per qüestions de pederàstia, encalçament i robatori... Ha acomplit pena de presó. He descrit amb més detalls la seua actuació en un escrit especial.

            Als Evangelis, consten, no s’amaguen, els sofriments físics i psíquics de Crist. També coneixem en els Fets dels Apòstols, a les Cartes, en escrits i relacions de la Tradició cristiana, les tortures i sofrences dels apòstols. Coneixem els sofriments de tants màrtirs, recents. Han unit els seus patiments als de Crist.

            M’he vist en la necessitat d’explicar tot el que m’ha tocat, a mi, de sofriment, i d’una manera especial, he descrit els tristíssims fets fraudulents abans esmentats, que he hagut de qualificar de sacrílegs, contraris a l’Esperit de la Veritat; ens trobem amb un gran frau econòmic (més de quatre milions d’euros), amb mentida i engany, que constitueixen una gran falta moral; cosa que he hagut de patir, sobretot, personalment, però que ha fet un gran mal al mateix Poble Valencià i a la seua Església, sobretot, respecte a la constitució del Santuari de la Mare de Déu a Tàrbena (La Marina).

            He recordat freqüentment les llàgrimes de Crist sobre Jerusalem, descrites per l’Evangelista Lluc (19, 28-44). També he de confessar, sincerament, que han caigut espontànies llàgrimes dels meus ulls, davant tan tristes realitats, que han fet quasi impossible, per ara, continuar bona part de tant de treball ja dut a terme, fins a l’actualitat, en favor del Poble Valencià i les seues arrels cristianes, especialment, en el Santuari de la Mare de Déu. “Feliços els qui ploren (els afligits): Déu els consolarà” (Mateu, 5,4).

            Ens trobem amb pecats contra l’Esperit Sant. Així els qualifica Crist a l’Evangeli, com també l’apòstol Pere en els Fets dels Apòstols (5,1-11), i Sant Pau a les seues cartes (als d’Efes, 4,30; 1 als de Tessalònica, 5,19-22.

 

            El Papa Francesc, en el seu Viatge Apostòlic a Colòmbia. (Any 2017), referint-se a les condicions per a finalitzar el conflicte bèl·lic d’aquest País, va precisar que calia que es donassen aquests condicionants:

1.     Reconeixement del mal que s’ha fet.

2.     Reparació adient a la culpa comesa i al mal produït.

3.     Penediment i compromís sincer d’esmena en endavant.

            El Papa Francesc: quatre pedres angulars respecte als vinguts de fora per tal de viure amb nosaltres:

            Acollir, protegir, promoure, integrar.

 

            “Integrar”. Durant molts anys, hem vist, i encara continua havent-hi, emigrants, actualment, que s’han establert entre nosaltres amb la intenció de no integrar-se, sinó amb la voluntat de fer que nosaltres ens acomodem a ells. És la manera de comportar-se del colonitzador, de qui vol esclavitzar les persones i els Pobles i que els drets culturals i polítics dels Pobles sotmesos siguen fagocitats per l’acció anorreadora del que Pius XII (1954) anomena ‘l’Estat nacionalista centralitzador’.

            Com a persones i com a Poble, cal que no acceptem i lluitem contra aquesta situació. Pius XII ens l’assenyala com a necessitat de consciència, “que no serà mai suficientment rebutjada”; altre tant fan Joan XXIII a la “Pacem in terris”; el Vaticà II; i, d’una manera molt sentida i raonada, Joan Pau II a diferents ocasions, entre elles, el discurs pronunciat a l’ONU el 5 d’octubre de 1995.

 

            La Declaració Universal dels Drets Humans

            Article 1er.: Tots els éssers humans naixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i cal que es comportin amb esperit de fraternitat.

            Article 2on.: Qualsevol persona pot prevaler-se de tots els drets i de totes les llibertats que aquest declaració proclama, sense cap distinció de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d’opinió pública o d’altra mena, d’origen nacional o social, de fortuna, de naixement o de qualsevol altra classe.

            Hom no farà cap distinció en l’estatut polític, administratiu i internacional del país o territori del qual depengui jurídicament la persona, tant si es tracta d’un país o territori independent com si està sota tutela, encara que no sigui autònom o que estigui sotmès a qualsevol limitació de sobirania.

 

          Altres lleis que ens qüestionen i obliguen:

            D’Entitats internacionals. D’Europa. De l’Estat Espanyol. De l’Autonomia valenciana, aquesta, d’una manera especial, amb la “Llei d’ús i ensenyament del valencià”.

 

          Dr. Pere Riutort Mestre, prevere.

                                                 Catedràtic a la Universitat de València, jubilat.

                                                     Pentecosta, 4 de juny de 2017.

Pere Riutort: cites, frases, comentaris i finalitats evangelitzadores

 

Tot seguit, posem part de la pàgina 11 i des de la 12 fins a la 14 del text original de l'explanació, en la versió del 2018.

 

“Qualsevol manera de discriminació pel que fa als drets fonamentals de la persona, siga social o cultural, per sexe, estirp (poble-nació), color (raça), condició social, llengua o religió, ha de ser superada i eliminada, perquè és contrària al pla de Déu”. Concili Vaticà II, Constitució “Gaudium et Spes”, 29.

 

Els fets que configuren l’autèntica Història del nostre Poble han de ser coneguts i interpretats, segons veritat i sinceritat. Seguirem, en les interpretacions, la doctrina de l’Església Catòlica, especialment l’exposada en el Concili Vaticà II, a la “Gaudium et Spes” i a altres documents conciliars.

 

Entre els altres documents de l’Església, cal recomanar l’estudi en profunditat:

Benet XV: “Als pobles ara bel·ligerants i als seus caps”, de 28 de juliol del 1915.

Pius XII: “Radiomissatge de Nadal”, del 1954 i altres Radiomissatges.

Sant Joan XXIII: “Pacem in terris”, de l’11 d’abril del 1963.

Sant Joan Pau II: “Discurs a la Unesco”, de 2 de juny del 1980 i “Discurs a l’ONU”, de 5 d’octubre del 1995.

 

El 2 de juny de 1983, St. Joan Pau II, a Cracòvia, va beatificar Rafael Kalinowski i Albert Chmielowski, que havien estat condemnats a pena de mort, commutada després pels russos amb penes de molt de sofriment, per haver participat en la insurrecció polonesa de 1863. Va exaltar el seu amor heroic al propi Poble, qualificant-lo de caritat teologal.

 

“La Generalitat Valenciana té un compromís irrenunciable en la defensa del patrimoni cultural de la Comunitat Autònoma i d’una manera especial amb la recuperació del valencià, llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya d’identitat”. Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Preàmbul IV. 1984.

 

Què vull que siga i què he mirat que fos la meua vida en els meus compromisos:

Benet XVI, Encíclica Caritas in veritate. 2009. Introducció, no. 1.

            “La caritat en la veritat de la qual Jesucrist s’ha fet testimoni amb la seua vida terrenal i, sobretot, amb la seua mort i resurrecció, és la principal força impulsora de l’autèntic desenvolupament de cada persona i de tota la humanitat.

            És una força que té el seu origen en Déu, amor etern i veritat absoluta.

            Cadascú troba el seu bé assumint el projecte que Déu té sobre ell, per a realitzar-lo plenament: en efecte, troba en aquest projecte la seua veritat i, acceptant aquesta veritat, es fa lliure (Cf. Joan 8,32).

            Per tant, defensar la veritat, proposar-la amb humilitat i convicció i testimoniar-la en la vida són formes exigents i insubstituïbles de caritat (1Co 13,6).

            Tots els homes perceben l’impuls interior d’estimar de manera autèntica; amor i veritat mai no els abandonen completament, perquè són la vocació que Déu ha posat en el cor i en la ment de cada ésser humà.

            Jesucrist purifica i allibera de les nostres limitacions humanes la recerca de l’amor i la veritat, i ens desvetlla plenament la iniciativa d’amor i el projecte de vida veritable que Déu ha preparat per a nosaltres”.

            En Crist, la caritat en la veritat es converteix en el rostre de la seua Persona, en una vocació a estimar els nostres germans en la veritat del seu projecte”.

            En efecte, ell mateix és la veritat (Cf. Joan 4,6).

 

Pau VI. Benet XVI, Encíclica Caritas in veritate. Introducció, no. 6.

            “La justícia no és estranya a la caritat, no és una via alternativa o paral·lela a la caritat: la justícia és ‘inseparable de la caritat’, intrínseca a ella. La justícia és la primera via de la caritat o, com va dir Pau VI, la seua ‘mesura mínima’, part integrant d’aquest amor ‘amb fets i de veritat’ (1Jo 3, 18), a què ens exhorta l’apòstol Joan.    

            D’una banda, la caritat exigeix la justícia, el reconeixement i el respecte dels drets legítims de les persones i dels pobles; s’ocupa de la construcció de ‘la ciutat de l’home’ segons el dret i la justícia. D’una altra banda, la caritat supera la justícia i la completa seguint la lògica de l’entrega i el perdó.

            La ‘ciutat de l’home’ no es promou només amb relacions de drets i deures sinó, abans i més encara, amb relacions de gratuïtat, de misericòrdia i de comunió.

            La caritat manifesta sempre l’amor de Déu també en les relacions humanes, atorgant valor teologal i salvífic a tot compromís per la justícia en el món”.

            La pau no és no tenir conflictes, sinó que és voler resoldre’ls amb veritat i justícia

                                                            i, d’això, s’arriba a la pau.

 

 

Justícia – perdó: actitud i comportament com a cristians.

 

Antic Testament:

            Isaïes 50,8: Tinc al meu costat el jutge que em declara innocent... Déu, el Senyor, em defensa: ¿qui em podrà condemnar?

            Salm 26,2: Quan m’envesteixen homes malvats / per devorar les meues carns, / són ells, els enemics, els meus rivals, / els qui ensopeguen i cauen.

            Proverbis

            22,8: Qui sembra injustícia, recull desgràcies. (22, 1) No t’aprofitis del pobre perquè és pobre, ni aixafis el desvalgut al tribunal. El Senyor defensarà la seva causa i privarà de la vida els qui l’han privat de tot. 

            24, 23-34 (24): A qui declara innocent el qui és culpable, els pobles el maleeixen, les nacions el menyspreen.

            28,16: Un sobirà insensat comet moltes injustícies. El qui detesta els suborns viurà molts anys.

            Eclesiàstic (Siràcida) 20, 1-8

            4,9: Allibera l’oprimit del poder de l’opressor; no tinguis por si has de fer justícia.

            7,2-3: Estigues lluny de la injustícia i ella s’apartarà de tu. No sembris la injustícia, si no en vols collir set vegades més.

            10,8: La sobirania passa d’un poble a un altre per causa de les injustícies, les i violències i el desig de diner. No hi ha res més malvat que un avar, que és capaç de vendre’s l’ànima.

            27,8: Si vas darrere la justícia, l’aconseguiràs; te’n podràs revestir com d’una túnica esplèndida.

            40,12-17. El capítol 40, del 12 al 17:

            12: Els suborns i les injustícies desapareixeran, però la fidelitat durarà per sempre.

            14: Té alegra el qui no es queda res per a ell; semblantment, dels qui desobeeixen la Llei de Déu, no en quedarà ni rastre.

 

Nou Testament:

            Mateu, 5,1-12: “Les Benaurances”.

            Mateu, 18,15-18: Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falla. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà.

            Si no t’escolta, crida’n dos o tres.

            Si tampoc no els escolta, dis-ho a la comunitat reunida. I si, ni tan sols escolta la comunitat, considera’l com un pagà i com un publicà.

            Lluc, 17,3: Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i, si se’n penedeix, perdona’l. I, si t’ofèn set vegades al dia...

            Joan, 12,5-6: Judes Iscariot, sobre el perfum de Maria, digué: “Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i donaven els diners als pobres?”. Això ho va dir, no perquè s’interessàs pels pobres, sinó perquè era un lladre i, com que tenia la bossa dels diners, robava el que hi tiraven.

            Gàlates, 2,11-14: Enfrontament de Sant Pau amb Sant Pere.

            Gàlates, 6,1-10: Tot el capítol 6, d’1-10. Alguns dels versets:

                        1: Si algú ha comès una falta, ajudeu-lo a refer-se amb esperit de dolcesa...

                        7: No us enganyeu: de Déu, no se’n burla ningú. Allò que un sembra, çes allò que recull.

                        10: Fem el bé a tothom, però, sobretot, als qui formen la família dels creients.

 

Actuar contra l’Esperit Sant:

            Mateu, 12, 31-32: Els homes obtindran el perdó per tots els pecats i per totes les blasfèmies, però la blasfèmia contra l’Esperit no serà perdonada. El qui parle contra el Fill de l’home serà perdonat, però el qui parle contra l’Esperit Sant, no serà perdonat ni en aquest món, ni en l’altre” (Cf. Mc. 3,28,29).

            Lluc, 12,10-12: Tot aquell qui parlarà contra el Fill de l’home, serà perdonat; però el qui haurà blasfemat contra l’Esperit Sant, no serà perdonat.

            Fets dels Apòstols, 5,1-10.

            Un home que es deia Ananies, juntament amb Safira, la seva muller, es va vendre una propietat. Després, d’acord amb ella, es va reservar una part dels diners i va dipositar la resta als peus dels apòstols. Pere li digué:

            -Ananies, per què has deixat que Satanàs envaís el teu cor? Reservant-te una part dels diners del terreny, has mentit a l’Esperit Sant... per què has maquinat una cosa així? No has mentit als homes sinó a Déu!... Ananies caigué a terra i va expirar...

            Pere preguntà a Safira: -És veritat que vau vendre el camp per tal preu? Ella respongué: -Sí, per tal preu. Pere li replicà: -Com és que heu anat d’acord per posar a prova l’Esperit del Senyor? Mira, els qui vénen a enterrat el teu marit ja són a la porta i se t’enduran també a tu...

 

Pecar contra la Veritat, contra l’Esperit Sant. Reflexions aplicades a la situació actual.

            Pecar contra la Veritat, contra l’Esperit Sant, és el gran pecat que van cometre els dirigents d’Israel quan on varen admetre la messianitat de Jesús (Mateu, 12,31-32).

            En el nostre cas, especialment, molt del clergat valencià, oposant-se al signe de la  presència de l’Esperit Sant, respecte a la litúrgia i catequesi, “de sentir , <de captar>, en la pròpia llengua vernacla el missatge evangèlic”, (capítol 2on dels Fets dels Apòstols), “ha posat a prova l’Esperit del Senyor”.

            Altre tant s’ha comès, greument, el pecat contra l’Esperit Sant amb les accions dutes a terme “pels dos Campos, pare i fill”, juntament amb les empreses que han fet possible el gran frau sacríleg de la venda de la propietat de València, que havia de servir per a construir i posar en funcionament el Santuari de la Mare de Déu amb les seues finalitats i activitats evangelitzadores.

Dones que surten cap als cavallers que elles volen salvar

Hui, una amiga m'ha escrit un comentari i, de raspalló, ha tocat el tema del cavaller que salva la dona (de què Sant Jordi, un sant patriarcal, símbol de l'heroi cavalleresc, és un exemple, i en què el dimoni, com sabem, representa la dona). 

Entre altres coses, li he enviat la foto que veiem ací, la qual conté part d'una rondalla recopilada en el llibre "500 històries i llegendes de les terres de Lleida", de Joan Bellmunt i Figueras (un estudiós i folklorista català), contada en Pinós del Solsonès: "el seguici [de dones] es dirigia a Salou, d'on havia de sortir l'expedició, quan a mig camí veieren dos cavallers que anaven al seu encontre (...) aquells cavallers eren els que elles volien salvar. (...) ells mateixos, els dos captius per qui les cent donzelles anaven a sacrificar-se" (p. 136).

Aquestes rondalles no són prefabricades per a fer la rendivú al partit, ni al sindicat, ni a l'ajuntament de torn, etc., i, així,... cobrar. Però tampoc no resulten de la ignorància que, moltes vegades, ve des de les escoles (organitzades per autoritats amb esperit patriarcal i castellanistes i, si no, botifleres), sinó que formen part de la saviesa ancestral en llengua catalana. I en són moltes i moltes. 

Afegirem que, en aquestes narracions, si hi ha un home que es proposa alliberar la dona, al capdavall, és ella qui li diu com ho haurà de fer i, NI ell la menysprearà, NI ella farà ostentació del marit, ni de "la gesta" de l'home.