diumenge, 6 de desembre del 2015

Una altra branca on posar-se

Una mestra, Rosetta Forner, de qui estic aprenent molt (i, també, amb qui ho estic fent), i això m'està fent possible que m'òbriga jo a un món meu (i també a l'extern) més optimista, creatiu, amb humor, sense pèls en la llengua, obert a la tolerància de l'ambigüitat (lo desconegut i que pot vore's de dos maneres i en què trie la positiva), pensar i actuar més a la llarga, triar lo que  va en el camí i no deixar-me portar pel primer impuls dels cants polítics o humans, i buscar el seu hadamadrining (que hi han persones que també el fan, però amb altres noms) com un canal més per a viure amb la idea que sóc lo millor que m'ha pogut passar, que la vida és per a viure-la amb optimisme i des de les fortaleses interiors, que aprenent és com cresc i que... confie en mi, confie en altres persones i confie en un món millor.

Eixe món millor és el que he estat somiant temps i temps i en què jo transmetia (com també ho faig) optimisme a altres, u dels meus punts forts (l'optimisme), i el que ara practique amb mi i que m'està permetent millorar el treball que estic preparant (i també les relacions humanes), tindre maduresa emocional i tindre la ment oberta, escoltar música alegre i que anima a viure, i no prioritzar tant lo que diuen persones que no tenen escrúpols (a les quals no faig gens de propaganda... ni de publicitat, però de les quals sempre aprenc per a ser una persona natural, creadora de la meua vida i contenta amb mi mateix).

Els gats amb botes, per a una altra vida..., però no per a la meua, ni per a la de persones tolerants i sinceres. No debades moltes persones tolerants no estan ficades en cap partit polític... ací, en el País Valencià, ni en Espanya.

Hui he tret tretze característiques, mentres escoltava un programa d'Onda Mujer i, així, he descobert que m'interessa... ESCRIURE I VIURE.

1. Humor
2. Optimisme
3. Resiliència
4. Voluntat
5. Obertura mental
6. Tolerància
7. Diversitat
8. Visionari
9. Analista
10. A la llarga
11. Atrevit
12. A per totes!
13. Versàtil temàtic

Així m'han eixit, les tretze.

I una frase que m'ha agradat molt, de Rosetta, deia així, durant el programa: "Siempre habrá otra rama en la que posarse"...

Finalment, li he escrit a la fada i escriptora: "Una abraçada alliberaire, fada".

dijous, 26 de novembre del 2015

Empunye les regnes de la meua pròpia vida. Conversa amb el metge

El 24 de novembre tinguí una visita amb el metge de València. Quan em preguntà com me les estava enginyant per a portar avant la meua vida empunyant les regnes (ser rei, en el llenguatge simbòlic), li vaig dir alguns punts. Vos n'exposaré uns quants:

1. Esperit jove (esperit de la cançó Óyeme, tú, que eres joven).
2. Cultura de l'esforç i de la voluntat (esperit de la cançó Cal que neixin flors a cada instant, de Lluís Llach).
3. Ment oberta i humor (aprendre de l'esperit de cançons i treballs de Dani Miquel).
4. Assertivitat (actuar a partir de consells interessants d'un amic que és psicòleg i assertiu i comprensiu).
5. Aprendre a empatitzar bé, a autocontrolar-me (m'ho proposí després d'una històrica conversa amb Pere Riutort).
6. Lectures sobre lideratge.
7. No mirar de dalt a baix, ni fer rendivús (lectura de l'article Ni tímidos, ni arrogantes, de la revista Emprendedores).
8. Programació neurolingüística (PNL, lectura de llibres, escrits i altres recursos relacionats amb Rosetta Forner).
9. Buscar persones amb esperit lluitador i constructiu i crear una xarxa social amb persones de ment oberta.
10. Lectures constructives, en lloc de vore, per exemple, "Águila roja", de la qual no tinc ni idea.
11. Dedicar un temps a l'activitat creativa, u a la social i u per a mi, per a vore què puc fer per a millorar.
12. Solidaritat, altruisme.
13. Erasmisme i tombar les actituds maquiavèl·liques.
14. Traure temes positius, sense oblidar la realitat social. Posar a ratlla el periodisme predominant i buscar la qualitat informativa. També aplicable al populisme i als alliberadors de la mare pàtria.
15. Confiar en mi, en altres persones i en un món millor, en el qual jo siga una part activa i participant. Tindre assessors de bona qualitat, compromesos socialment i amb bon autocontrol.
16. No permetre que ningú tracte de dirigir la meua vida.
17. Cultivar l'amistat, fins i tot, a nivell familiar, tractant de ser obert, però sense acceptar lo inacceptable. Tractar de crear harmonia en la família i fonamentant-me en experiències (del grup familiar o no) que m'han ajudat en el camí del lideratge i, també, en idees noves que considere interessants.
18. No ficar tots els ous en la mateixa cistella.
19. Abraçar idees noves i constructives.
20. Preparar el dia (i actuar) de manera que la seua evolució permeta una nit tranquil·la i amb un bon son. Tractar de no deixar cap tema pendent que puga desestabilitzar la nit: arribar a acords clars, en cas de negociació.
21. Tindre diferents projectes i tindre present la frase "Al cervell li encanta la diversitat" (Jeanette Norden). Tindre la ment fresca.

I més coses.

Quan em deia "No es fácil, lo que me dices", li responia, com si fóra un acte d'assertivitat i de PNL: "No és fàcil, però ÉS POSSIBLE. I, si altres persones ho han aconseguit, jo també puc".

I, quan em preguntà per la meua actitud respecte als immigrants que venien de l'estranger i si em mostrava indiferent, li vaig dir: "No, ¡¡¡d'indiferent, gens!!! Lo que passa és que no em trague el periodisme que predomina i no estic disposat a fer la rendivú al pensament majoritari".

Una abraçada alliberaire.

divendres, 13 de novembre del 2015

"... sense tenir la pressió d'Estats interessats"

Este matí he tingut l'ocasió de poder parlar amb un amic, Pere Riutort, i quan li he dit que m'havia agradat Gaudium et Spes i que era un document eclesial molt avançat per al moment en què es feu, m'ha afegit la frase que encapçala este títol, dient-me que es va escriure "sense tenir la pressió d'Estats interessats".

En una situació semblant comencí a viure, un dia com hui, i ja de vesprada, en el barri on ara visc. I continue empunyant les regnes de la meua vida.

Afegiré que un somni s'ha complit, u més: tindre casa pròpia, viure en ella i poder gestionar-la des de la llibertat i la responsabilitat, ja que només les persones lliures són responsables. La casa, en el món de la psicologia, simbolitza el cap. I tindre criteri propi, ser la persona que porta la batuta, actuar sense tindre la pressió de cap superior, sentir-te u més en la teua família i en igualtat de condicions (però singular, com la resta també ho són respecte al grup), poder dir a qui tries per a convidar i a qui no, què faràs en ella i a què dedicaràs cada part de la casa, etc., és semblant a escriure un bloc amb llibertat i, a més, com a resultat (que també vull afegir-ho) de l'intercanvi amb persones dedicades a la literatura, amb esperit emprenedor i creatiu, crítiques amb el poder, amb creences pròpies, que els agrada evolucionar, que donen sense esperar i reben sense demanar, etc. i a vivències personals i a la creativitat.

A hores d'ara crec que el demà serà millor, estic convençut que la vida em pertany, i anime a totes les persones que han llegit estes línies, com a les que m'han seguit com a lectores i també a totes les persones i entitats que m'han donat carta blanca (d'una manera especial a Què Llegeixes?), a viure i a conviure, de la mateixa manera que ho poden fer els Pobles (entenent cada Poble com cada comunitat de persones que parla una llengua, llengua que, com totes les que es parlen, va acompanyada d'una cultura i d'uns valors) en el marc del món. Tots els Pobles tenen dret a l'exercici dels seus drets i, al mateix temps, haurien de respectar els dels altres, així com cada persona ho pot fer respecte a la resta de membres de la família, de la comunitat, de la societat, etc.

Estic descobrint que l'altruisme és un gran amic de la vida en positiu, de l'optimisme, del progrés econòmic i cultural i del desenvolupament de les facetes creatives i dels dons, talents i capacitats, etc. de cada persona. I també estic trobant que persones amb una vida assertiva, amb criteri propi i amb una ment oberta i humor positiu fan possible moltes coses que d'una altra manera no podrien. A més, i així tanque l'escrit, no deixen de creure que el demà serà millor.

Una abraçada alliberaire i avant amb els vostres projectes i amb les vostres il·lusions.

dimecres, 11 de novembre del 2015

Motius per a aliar-se amb iniciatives com "Què Llegeixes?"

És una cosa que no té ni punt de comparació, almenys, en estos moments. I parle del fet de rebre un missatge en què una iniciativa com Què Llegeixes? (catalana, sí, catalana..., però oberta al pluralisme lingüístic, com es manifesta en la seua recepció a l'ús del lo neutre en valencià normatiu), torna a obrir les portes presentant-te una opció més que, des d'ací, faig pública: en l'apartat La teva obra també podreu penjar, per exemple, traduccions en anglés i en valencià (com ara, una cançó o un text presentat en les dos llengües). No m'ho han escrit així, però m'han indicat que estaven oberts a les traduccions que havia fet i de les quals els havia parlat.

Es tractaria d'una manera més de promocionar la llengua i la lectura. Recordem que, per mitjà de la lletra d'una cançó també podem aprendre a parlar valencià, castellà, anglés i la llengua que u vullga. Pere Riutort ja ens deia que la música era un instrument més per a l'aprenentatge i, de pas, per al gaudi del procés didàctic i de crear un ambient favorable a l'interés de l'alumne per lo que està ensenyant el mestre i, al mateix temps, estaríem parlant d'un mestre obert a les idees dels estudiants (o dels xiquets, si foren menuts).

Vull afegir que, encara que el projecte català de Què Llegeixes? no tinga cap relació amb cap activitat editorial, és interessant la resposta (des de coordinació) ja que confirma, una vegada més, que el tema del lo neutre va més enllà de lo estrictament gramatical: qui és obert i creatiu, obri les portes a persones amb opinions diferents i genuïnes.

Ara, cavallers, a impulsar iniciatives semblants ací, en el País Valencià i amb una línia de tolerància i d'animació a la lectura (però no sols en pro del valencià sinó de la lectura), la qual cosa no vol dir que, amb l'excusa de promoure-la, ens n'oblidàrem de la del valencià... I tot, perquè, així com u pot aprendre les dos llengües llegint llibres en castellà i després escrivint en valencià (cosa que implica, necessàriament, conéixer-les o tindre un mestre darrere o, fins i tot, recursos que facen possible l'autodidàctica) o comprant-ne o llegint-ne en anglés (encara que no els domines) i anar fent traduccions parcials i amb bones aïnes de treball, també podem fomentar la lectura i deixar que cadascú trie el seu camí a l'hora d'aprendre les llengües.

Per tot això, ara comprenc, un poc més, per què en una classe de Lengua Española (Magisteri, 1991-1992), amb Roser Santolària com a mestra, llegírem una entrevista de la revista El Temps al valencià de Castalla Enric Valor i, fins i tot, un dissabte, en Magisteri, el poguérem escoltar els alumnes que la teníem de mestra i, així, de pas, no sols el recopilador de contes i més ens animava a reviscolar el valencià, sinó a ser persones més cultes i més obertes a la lectura i a aprendre rondalles valencianes i més.

Però no ens ho deia amb els sermonets de l'avi, sinó amb la simpatia de la persona que és ben conscient que tractant amb tacte i responent a totes les preguntes dels futurs mestres, podia crear, com ell deia, un interés especial: "perquè jo ja tinc 82 (sic) anys i vosaltres sou el futur"... No se m'oblidaren eixes paraules, d'un persona tan treballadora pel ressorgiment del valencià, com Antoni Ma. Alcover (Manacor, 1862- Palma, 1932) o Joan Coromines (Barcelona, 1905- Pineda de Mar, 1991) i que, com el valencià, passejaren i passejaren (físicament i tot) per a arreplegar part del patrimoni lingüístic... i difondre'l.

I això, eixe estil de dirigir-se als mestres del futur, era molt més que simples paraules: un via oberta a la predisposició positiva cap al valencià, de la mateixa manera que la iniciativa de Què Llegeixes?. Per eixe motiu el nom, per a mi, és secundari al costat del reconeixement unitari, com ja m'ho han demostrat algunes cançons recopilades i traduïdes a l'anglés, o el fet que un nord-americà diu two weeks  i un irlandés fortnight, quan volen dir quinzena, i ningú dels dos anglòfons deixa d'acceptar que estan parlant la mateixa llengua. Però encara considere més important el fet de "[chapuzarse] en un libro con hambre de aprender" en lloc de fer-ho com qui "entra en una piscina o una cloaca, simplemente para matar un aburrimiento", com escrivia José Martín Descalzo en el seu llibre "Razones", llibre que he descobert hui, mentres que no hi havia cobertura en la biblioteca d'Alaquàs...

Per tot això, m'alie amb esta classe d'iniciatives.

divendres, 6 de novembre del 2015

Sense necessitat de parlar friki

Una vegada vaig estar uns dies en una població valenciana que desconeixia i on un amic meu tenia casa i amistats. No feu falta parlar friki per a entendre's amb la gent d'allí sinó, simplement, tindre la ment oberta, tractar de comprendre'ls, estar atent a algunes construccions o a alguns usos lingüístics i, a partir d'ahí, compartir eixa caloreta que hi havia en la casa on ens acolliren, durant dos dies, persones del poble i molt senzilles. Estic parlant del primer viatge que vaig fer a Tàrbena, en 1996, amb l'ajuda de Pere Riutort, qui em convidà.

Al principi anava de cul amb l'article salat, per exemple, quan deien, "en sa casa" en lloc de dir "en la casa"... Però, una cosa semblant passà uns anys després quan, durant un curs de valencià per a persones adultes, els vaig llegir a tots els alumnes (dones castellanoparlants que era la primera vegada que aprenien valencià, perquè eixe any estaven començant de zero), una rondalla mallorquina registrada per Jordi des Racó (pseudònim que emprava, més d'una vegada, Antoni Mª Alcover, u dels pares de l'obra Diccionari Català-Valencià-Balear, una joia que recomane tindre, i del valencià modern, a més de ser una persona amb iniciativa pròpia, molta creativitat i ganes de treballar pel futur d'una llengua que estava separant-se en les formes escrites).

Els el llegia perquè els havia dit que la setmana vinent vindria a Aldaia una néta de Francesc de B. Moll, un altre dels que més temps va ficar en el reviscolament lingüístic, sobretot, després de la mort de Mn. Alcover. Moll, continuador d'eixa obra i també de ment oberta, comptaria, entre altres coses, amb l'ajuda del valencià Manuel Sanchis Guarner des de 1943, quan passà a viure a les Illes Balears. Afegiré que el diccionari abans esmentat es va presentar en l'Ajuntament de València en desembre de 1951, de la qual cosa hi ha testimoni, fins i tot, fotogràfic... I tot això els ho feia per a que captaren amb major facilitat algunes formes balears, de la mateixa manera que també els parlava un poc de l'avantpassat de la dona que vindria a l'aula.

Però, ves per on, una setmana després, vingué una néta de Moll, crec que li deien Aina, rondallaire (com posava la seua targeta de promoció), i la comprenguérem molt bé. No vos podeu imaginar la sorpresa que em vaig portar quan em digueren, a la classe següent a la de la visita de la contacontes: "L'hem entesa perfectament". I tenien tota la raó del món. El secret? Possiblement la saviesa de la rondallaire (això és, contacontes) per a fer-se amb el públic, per a que sentiren eixa sensació de proximitat que, qualsevol persona que parla en públic, val la pena que tinga si el vol conquerir, de la mateixa forma que amb sinceritat, un estil no irrespetuós i amb un to agradable es poden fer moltes amistats però mai amb una llança i tractant de tombar a l'altre com siga ni imposant la llei del més fort o lo que més m'agrada.

Com haureu vist, després de totes estes línies, i així tanque, no cal anar de friki per la vida per a fer-nos amb l'altre, en el sentit que hi haja bona relació i sincera, sinó, entre altres coses, com deia un psicosexòleg espanyol del segle passat, Félix Martí Ibáñez, actuant "sin ese barniz diplomático que lo desfigura". I això, per exemple, es pot portar a l'ensenyament d'una llengua, motiu pel qual, d'una manera pareguda a la d'aquelles dones, li vaig dir a l'històric mestre de Magisteri: "¿Saps què, Pere? He aprés més valencià en dos dies, en Tàrbena, que en tots els cursos de valencià", perquè també havia aprés (escoltant-lo mentres parlava en aquella casa de Tàrbena, i amb nosaltres dos com a convidats) a ser humil en les formes i a fer fàcil que l'altre comprenguera lo que jo estava dient, encara que jo tinguera més estudis o formació. I això, amics, crec que si s'ensenya en els centres educatius, ho fan els mestres més avançats amb la seua psicologia i la seua pedagogia, és a dir, amb el seu estil de fer les classes, un espill de com són realment.

Una abraçada alliberaire.


Nota: Això de fer-ho sense vernís diplomàtic és una resposta a una dona... en plena guerra d'Espanya, no després del maig del 68, ni de coses semblants a eixe moviment estudiantil. Per això, ací, lo que vull fer és una defensa de les idees noves que fan que millore el món, científicament, moralment i pensant en el futur i sense tombar lo que tenim de bo del passat.

dimecres, 4 de novembre del 2015

Treballant-nos lo que volem fer realitat

En un moment com el present, quan escoltes o lliges a persones que han arribat a on ara estan i que, a més, estan centrades en els projectes que porten en la seua vida i en l'obertura a experiències noves i, fins i tot, en camps que ara desconeixen (però en què no els importaria posar part del seu temps creatiu), la veritat és que u se n'ix amb un alé de vida i de ganes de treballar i reforçat per eixe esperit de superació, de treball, d'esforç, de ganes de viure amb un ideal, etc.

M'estic trobant escriptores que són una preciositat de persones: no tenen una prepotència que es divise a més de quaranta quilòmetres, ni una timidesa que u no sàpia on s'ha encalat. Al contrari, trobes que són autèntiques, que et parlen sincerament, "frontalmente" (com m'escrivia una amiga) i sense deixar-se dur pel pellet ni per lo políticament correcte o lo que està de moda i, per descomptat, posant a ratlla els intents de manipulació o de condicionar la seua vida.

M'és fàcil contactar, intercanviar, suggerir-los, rebre les seues propostes o les seues iniciatives, etc. amb els braços oberts i com si es tractaren d'un amic a qui veig pel carrer i tot. Trobe que coincidim en molts punts de lo que diríem professional i que, encara que tinguem amistats diferents, compartim molts punts actitudinals.

I és justament ahí, en l'actitud, on es despulla l'emperador que hi ha darrere de cada persona i trobem, com si fóra un mag, amb lo que realment té l'altre. Esbrinem i deduïm que, entre la primera idea (idea prèvia, com diríem en térmens d'investigació) i lo que veiem, hi ha coherència.

I, per tot això, viure intercanviant missatges, experiències, temps de la nostra vida (fins i tot, amb proximitat física, no sols per Internet o per telèfon), obres que hem fet, preguntes i respostes, etc. fa que experimentem una sensació d'ambient creatiu i constructiu i, per a alguns moments, amb persones estudioses, acurades i selectives, com deia anys arrere un amic meu, "en lectura y escritura" (sic), la qual cosa es podria estendre a altres camps. Amb eixa actitud fem possible la prosperitat, el progrés i l'avanç de les dos bandes i desapareix la competició, en favor de la cooperació.

Això sí: crec que tot lo exposat en les línies anteriors només és factible (i, a més, pràctic) amb la proximitat entre persones majors d'edat (jurídicament i psicològicament), i que representa una cosa que sí es pot expressar: una meravella. Una més, com eixes muntanyes que veia ahir, de la Xina, amb molts colors i sense ser un fotomuntatge d'Internet.

dimecres, 28 d’octubre del 2015

Més il·lustració, cavallers. Carta a Enric Juliana (La Vanguardia)

Estimat Enric Juliana,

Tinc al meu costat el diari La Vanguardia de hui, 28 d'octubre del 2015, amb l'article d'anàlisi que heu escrit, i, si una cosa no puc evitar, és mantindre'm indiferent.

Però no ho dic perquè jo estiga a favor del dret a decidir per part d'un Poble (com també d'una persona, d'un grup social, d'una associació, d'una parella...) o, fins i tot, d'una població, ja que per a això estan els referèndums, les ànsies de llibertat i, fins i tot, el desig i, sobretot, el propòsit (acompanyat del compromís) de ser u mateix, sinó perquè sé que lo que ahí ens presenteu, la forma amb què ens ho exposeu, ja està superada (almenys, com a manera caduca de fer periodisme i d'afavorir el pensament crític, i també la creativitat, en la població).

Tres exemples, Enric, que tractaré en este mitjà públic (el bloc que gestione) per a que la gent en tinga coneixement i, així, els ajuden a eixir de l'obscurantisme que part de la premsa majoritària (com de la tendenciosa, siga de la línia que siga) tracta d'impedir.

El primer, la independència de l'Índia respecte a l'Imperi britànic, en la qual s'ha emparat el president català en funcions, Artur Mas, com ja manifestà públicament durant el seu viatge a l'Índia en la tardor del 2013. En tinc gran coneixement a través de l'autobiografia de Gandhi i d'algun llibre de l'aventurer Dominique Lapierre, qui tantes voltes ha escrit sobre eixe subcontinent.

El segon, la línia d'actuació que defén un home polifacètic i destacat del món de la psicologia, de la creativitat, del pensament creatiu i que, fins i tot, és consultat més d'una volta per grups empresarials molt influents i, igualment, pel govern britànic: Edward de Bono. És el creador del pensament lateral. Vos convide, Enric, a llegir el seu llibre Handbook for the positive revolution (escrit en els noranta). Si domineu l'anglés, la informació no serà tergiversada, ja que una traducció pot influir en la interpretació del lector, però no la versió original. I si no el coneixeu amb un nivell mitjà o alt, el podeu llegir a través de la versió castellana La revolución positiva (editat per Paidós).

Trobareu com el vostre estil d'escriure, almenys en eixe article, no es correspon al del periodisme constructiu que no sols promou de Bono sinó que ja està escampant-se en diaris com The Guardian. Vos recomane la consulta en Internet de les webs de Positive News, Constructive Journalism Project o la lectura de documents o articles en què intervé (com a redactora o com a entrevistada) Cathrine Gyldensted, una de les persones capdavanteres en lo que es coneix ara com periodisme constructiu o periodisme de solucions, el qual ja estan incorporant diaris internacionals com The Guardian, escrit en un estat polític, Gran Bretanya, amb major tradició democràtica que Espanya i on el periodisme és més professional i agosarat, més explícit i clar, a més de ser més obert en temes que ací són quasi impensables, com ara, criticar al cap d'Estat de manera oberta. Una lectura del The Guardian respecte a la decisió del rei espanyol actual respecte a la seua germana, vos podria servir d'exemple.

I ara, el tercer. Vos podrà agradar, Enric Juliana, o potser no, però sabeu que hi ha un precedent de declaració unilateral d'independència en la història contemporània d'Europa i, si voleu que vos siga molt explícit, de fa pocs anys: Kossove. Per tant, si ho sabeu, ¿per què no exposeu el tema d'eixa possibilitat? Una cosa és que tracteu d'oferir una visió tradicional de la independència (traslladable a la d'assolir un objectiu), com bé manifesteu al final, quan dieu:  

"La fría pregunta de Togliati aún tiene sentido: ¿Y qué pensáis hacer después de la declaración?.
Aunque también podría plantearse en Madrid: ¿Y qué pensáis hacer después del artículo 155?"


Edward de Bono, en eixe llibre, ens comenta que les revolucions tradicionals es calmen quan arriben a l'objectiu inicial i es tornen conservadores. Però com que el president Artur Mas crec que té intenció de seguir la línia de Gandhi (m'he llegit dos vegades l'autobiografia d'este líder pacifista, en castellà), com ja ho manifestà i que, a més, hi ha eixe precedent històric en Europa i que consta del suport de molts estats representats en l'ONU, com qualsevol persona, fins i tot, confiant en allò de dir que lo que diu Internet va a missa, si busqueu en Wikipedia (en castellà, anglés i català, com fiu este estiu, abans d'escriure un article en este bloc que porte), trobareu que lo que estic plasmant sobre eixe país balcànic és cert i que, a més, allò de "¡Con lo bonito que es estar juntos!", que ja he pogut escoltar (perquè escoltava als qui m'ho deien, sobre el tema de Catalunya, no ara, sinó fa més d'un any, ací, en terres valencianes pròximes a la ciutat de València), per a qualsevol persona amb dos dits de coneixement, una forta base cultural (per lliure, amb intercanvi o, fins i tot, universitària), tombaria un escrit com el vostre i no el triaria com a premiat en un concurs, la qual cosa no impediria que admetera la presentació a eixe concurs... ¡Només faltaria això!

Per tot això, vos convide a contribuir a una major il·lustració de la població, però no entesa com a acumulació de títols ni de saber, sinó com a ficar tots els mitjans que conegueu ara (i els que aneu acumulant) per a crear una societat més democràtica, amb més persones amb criteri propi i amb fonaments científics i, també, de ment oberta. En eixe camí estic jo, com més amistats meues i més persones candidates a ser-ho (amistats) en un futur, com també més persones del món. Que siga partidari de la independència de Catalunya, en eixe sentit, m'és secundari, però tractar d'oferir informació veraç i ajudar a crear persones més lliures, m'és prioritari, ja que això val per a tots els temes, no sols per al de Catalunya i el Govern espanyol i Espanya.




Lluís Barberà i Guillem 
Mestre i historiador 


diumenge, 18 d’octubre del 2015

Fent-se a poc a poc i amb perseverança

Un dia qualsevol, tindria uns 7 anys, comencí a fer la flexió verbal dels verbs que la mestra del curs segon d'ensenyament primari deia en castellà, però traduint-los al valencià i com Déu m'inspirava. Primer senyal

Un altre, durant un campament d'eixe mateix curs (78/79), tractava d'escriure en valencià una carta als meus pares i, una vegada més, com Déu m'inspirava. Però no poguí acabar-la i no tinguí més remei que passar-me al castellà, mentres que un cosí meu que estava al meu costat fluïa amb el valencià que aprenia en una de les poquíssimes escoles valencianes que ensenyaven el valencià en quasi totes les assignatures: La Nostra Escola Comarcal.

Als 9 anys tinguí l'oportunitat, com la meua germana Consol, d'anar a un curset de valencià que, malauradament, l'haguí de deixar a mitjan curs. Estava aprenent valencià per primera vegada en ma vida, de manera no formal (com qui va a un museu, a un taller artístic...)... A més, un familiar meu, el curs anterior, per a la primera comunió, m'havia regalat un llibre titulat "A riures toquen" (sic), escrit per un mislater, Maties Ruiç Esteve, fill predilecte d'eixa localitat valenciana d'on prové la rama paterna de mon pare.

En canvi, als 14, quan passí a l'institut, torní a escriure i a aprendre valencià. A mida que l'aprenia, i com que estava fent-lo en la llengua que més havia emprat en casa i en el barri, des de xiquet (i en la que pensava), anava agafant confiança en mi i volia més. Així, un mestre, quan ja tenia uns 17 anys, ens digué que es celebraria, en l'institut, un concurs literari. I, aleshores, em presentí. Vaig fer-ho amb poesia. No és una cosa que m'agrade ara, almenys, escrivint, però, aleshores, com que no tenia facilitat per a redactar, podríem dir que era una eixida. En canvi, en castellà, llengua que dominava més, havia pres més seguretat... en les classes on hi havia esperit democràtic i participatiu. En els dos casos, foren d'Ètica. En el segon mestre democràtic en eixa assignatura, ja fluïa més l'escriptura: dominava més el valencià. Afegiré que ell era castellanoparlant i molt tolerant i amb bon humor. Li deien Enrique.

Quan ja n'havia fet 18, una mestra de Literatura española, humanista, ens convidà a presentar-nos a un concurs. No ho vaig fer, però sí puc dir que aquella mestra, Elena Tacoronte, històrica alumna de Dámaso Alonso, era una persona que ens ajudava a estimar la lectura i que tenia més paciència que un burro i molta didàctica.

El canvi fou, quan passí a Magisteri. Allí, un mestre de valencià, que després he sabut que ha sigut regidor i tot, ens animà a escriure a partir d'un fragment curt. En aquell escrit lliure vaig soltar la imaginació, la creativitat. Escrigué, en una nota: "M'ha agradat molt, encara que un poc esperpèntic". M'agradava l'absurd i, vos puc dir, que a penes llegia, i Pere Calders.

Però una de les persones que em va introduir, amb encert, com aquella mestra de literatura, fou Roser Santolària, una bellíssima persona amb qui encara contacte, qui ens ensenyava Lengua española. M'animà a llegir un llibre que he considerat un pilar del meu pensament actual, potser perquè m'obrí camí a trobar una part de mi: "Mal de llengües" (Jesús Tuson), de sociolingüística, un camp que m'agrada. Anys a vindre li preguntí, durant una trobada que férem en València: "Com és que, sent l'assignatura Llengua espanyola, ens feies moltes classes, mig en valencià mig en castellà, Roser?". I em respongué: "Ah!, perquè estàveu farts de tanta teoria i preferíeu un ambient participatiu". Amb ella, un dia llegírem una entrevista, en valencià, a Enric Valor, lexicògraf i un recopilador de rondalles valencianes, qui, un dissabte de 1992, ens parlà, als estudiants de Roser, en Magisteri, sobre la seua vida i la seua activitat i li poguérem fer preguntes... ¡i ens responia! Deia que nosaltres érem el futur. Et transmetia confiança.

I en el curs següent, un mestre de Valencià, Pere Riutort, també molt interessat pels alumnes, com els mestres anteriors, ens animà a escriure relats lliures. Uns dies després li diguí que n'havia escrit u. El vaig llegir i, quan acabí, em digué: "Tu podries escriure contes". Però ho vaig vore amb escepticisme, si voleu que vos siga sincer.

Aleshores, ja sabia parlar en públic, però encara em faltava pràctica i saviesa per a escriure. Però, potser en 1996, després d'haver llegit un llibre que tinc a uns quants pams des d'on escric este text, de Dale Carnegie i sobre com parlar en públic amb eficàcia, vaig trobar que lo que allí recomanava per a parlar... ¡¡¡ho podia passar a l'escriptura!!! Des d'aquell moment, començaren a fluir les paraules i semblava que crear articles per a la premsa foren de tipus expositiu, foren per a portar avant una iniciativa (per exemple, per a demanar firmes), o per a escriure una carta a uns amics que tenia en Igualada o a una històrica companya d'escola resident en Londres i d'origen aldaier i de l'antiga Hondures britànica (Belize), era molt fàcil. I... sí. Ho és. I recomane el llibre, del qual he informat en Facebook (llegiu Lluís Barberà).

Vaig descobrir, després d'eixa fita, que m'agradaven d'una manera especial, els escrits tipus informatiu (i, per tant, la premsa) i els que estaven destinats a l'acció (per exemple, com eixos per a demanar signatures) i que, fins i tot, es podien combinar els dos i fer bona pasta.

En el 2005, un amic i a hores d'ara regidor de Compromís en Aldaia (i que és agricultor i mestre de secundària, a més d'escriptor d'alguns contes i relats en valencià), J. Carles Andrés Raga, m'animava a escriure sobre la meua visió de l'epilèpsia, perquè la tenia des de l'any i mig més o menys. Em digué que podia fer-ho com si fóra un diari fictici... I quallà! Tinguí el suport (i d'allí partí la idea, en bona mida) d'un grup de persones que féiem txi-kun i que descobrien que tenia un fort talent per a escriure i que em faltava passar a fer-ho per a contribuir a un millor coneixement de l'epilèpsia. El vaig titular "Diari d'un epilèptic 'rebel'" i va comptar amb algunes revisions finals, entre altres coses, perquè algunes idees que avançava es feren realitat, com ara, el treball conjunt entre associacions d'Espanya..., la qual cosa trobava necessari. I vaig trobar una associació valenciana, amb la qual faria un pacte: ells publicarien l'obra en la web i jo els la donaria. Guanyàrem tots, ALCE (l'associació) i jo, en el 2006. I encara continuem guanyant tots. A més, és un exemple d'associació de ment oberta i amb una estructura creativa i, igualment, en què el mecenatge de persones vinculades a ella i l'aportació dels membres supera la de les ajudes externes, fins i tot, a hores d'ara, motiu pel qual encara en sóc soci.

I ara faré un parèntesi: en una associació (curs 98/99) vaig tractar de posar en pràctica l'escriptura col·lectiva de Lorenzo Milani, en un grup que, al final, n'érem tres. La línia d'este italià passà a estar, en part, en l'estil d'escriure de l'estudi històric i lingüístic sobre les ordenances de la séquia de Benàger i Faitanar que fou premiat per unanimitat en Manises (Premi José Mª Moreno Royo 2005). Per tant, l'escrit col·lectiu no fou meu, sinó unes sessions de monitor de temps lliure en què l'escriptura estava present i en què totes les veus tenien dret i vot.

Uns anys després, en el 2007, passí a fer un recull de contes, del qual tinc els drets d'autor però que encara no he presentat públicament. Es titula "Decàleg d'un bon 'voyeur'" i torna a girar al voltant de l'absurd i, finalment, amb el factor sorpresa, com alguns finals de més d'un poema de Mario Benedetti, un escriptor uruguaià que m'ha agradat des de que el vaig descobrir.

Eixe any, quan vaig fer la tria, estava passant per un mal moment i, per això, no tinc previst traure'l. No em motivaria, encara que, quan el llig, m'adone que tinc molta vena imaginativa i que m'agrada la pluja d'idees, tocar lo que ratlla lo no políticament correcte en el camp de la sexualitat, lo popular, el fer un relat a partir de lo més mínim que et passa pel cap i, també, descobrisc com era jo en aquell moment i que he fet canvis considerables, encara que conserve, per exemple, l'amor per la veracitat, la imaginació, el gust per afavorir l'esperit creatiu, el gust per l'humor que no fa mal, etc.

En el 2009 vaig iniciar un bloc, el primer que feia, com ja m'havia proposat el meu amic Carles Andrés, abans citat, anys arrere, però ara, per a escriure. M'ho comentà el meu cosí Vicent i m'agradà la idea.

En el 2012 vaig decidir traduir uns texts en valencià a l'anglés. No vos anime a traduir ajudant-vos dels traductors i sí, en canvi, a fer-ho amb la col·laboració d'alguna persona molt versada en eixa llengua. I si és de l'altra llengua al valencià, molta paciència, molts vocabularis i llibres de qualitat, algun diccionari elevat, consultar alguna volta Internet (hi han entrades de traduccions interessants), preguntar a alguna persona que sàpia més (d'un domini intermedi o superior) i paciència. Així fou com vaig traduir en desembre del 2014 Up with People (una cançó que m'agrada des de xiquet) al valencià i ara en la web http://malandia.cat (creada amb l'ajuda d'un informàtic a qui encara envie les obres que penge allí i en els blocs literaris), com també havia fet amb algun poema i n'he fet en casos d'escrits trets de la premsa i, simplement, per practicar anglés i, en el cas d'eixa cançó, després de vore que no hi ha traducció al valencià (almenys, que jo conega).

Traduir tu lo que encara no ha traduït ningú, per a mi, és un punt al meu favor i, de pas, un punt a favor de l'aprenentatge de l'anglés sense necessitat de recórrer a les entrades de traduccions de cançons en eixa llengua i que l'equivalent figura (quasi sempre) en castellà; i si la traducció és de cançons en valencià, d'anar més enllà de les cançons més conegudes de cantautors, com ara, Raimon. El Poble Valencià, com una part més de les cultures del món, també agraïx l'originalitat, el toc a favor de la difusió del valencià i de lo que ens ve de fora i amb la traducció al valencià com a senyal d'estima per una llengua més del món, el valencià, encara que la parlen menys persones que la castellana o l'anglesa: l'obertura a l'altre i al món creatiu, l'intercanvi i la tolerància de lo bo que l'altre té i que ens pot ajudar (com també el compartir cada u de nosaltres lo que tenim de bo i pot fer costat a l'altra banda) és lo que ha fet avançar la Humanitat al llarg de la Història.

Afegiré que totes les llengües són importants i conservar-les, per a mi, és un objectiu (lliure de tractes o de temàtica política) que va unida a la meua manera de ser, ja que defenc la pluralitat, la diversitat, el patrimoni de la Humanitat. I, en eixe cas, el castellà, l'anglés, el francés, l'àrab, el danés, l'alemany, el guaraní, el suec, etc., però també el valencià, són part del mosaic (com escriu Jesús Tuson en el seu llibre Una imatge no val més que mil paraules) que com més diversitat té i més gran és (fins i tot, en els darrers anys, s'han descobert llengües encara en ús) més persones es senten reflectides i major equilibri hi ha entre lo d'un Poble i lo universal.

Així, no estime el valencià perquè siga valencià, sinó perquè he nascut amb la llengua, present en quasi tots els meus avantpassats per part de pare i mare, m'agrada, l'estime com una més i crec que es mereix la mateixa consideració que les altres. I empre el valencià per comoditat, com un castellanoparlant pot fer amb el castellà. I n'aprenc altres, com ara, l'anglés, perquè vull conéixer-ne més i ser més culte i tindre major formació amb la intenció de tindre més saviesa, més esperit juvenil i ser més lliure.

Tot lo que acabe d'escriure sobre el valencià i la diversitat lingüística concorda amb el fet que en el 2013 vaig penjar dos documents: u per a animar a la gent a il·lustrar-se i eixir de l'obscurantisme i, en el segon, a guanyar-se les garrofes. Com em deia un amic meu en una classe del curs 2012-2013 que jo feia debades en casa, "És que hi han alumnes [de l'EPA], sobretot jóvens, que estan en classe 'Ahí me las traigan'". Jo també ho desaprove i, a més, em posicione a favor de la participació activa dels ciutadans i de manera assertiva i amb creativitat i esperit constructiu.

L'endemà de Nadal, també eixe any, Carles i jo estiguérem raonant en el poliesportiu d'Aldaia i em digué: "Lo teu és escriure i viure". I també m'afegí: "Podries traduir algunes poetesses o obres que a penes són conegudes". I és ara, quasi dos anys després, i quan estic començant a traduir, quan he trobat un referent, el d'Antoni Bulbena i Tusell (1854-1946), de qui tinc la seua versió del Quixot, en català. Fou un home que va traduir moltes obres al català abans que, fins i tot, ho feren al castellà (i algunes, contemporànies i d'idees noves del segle XIX i del XX); de La Celestina (també al valencià), no sols de clàssics... L'edità Edicions 62, en el 2005, amb motiu del cinqué centenari de lla publicació de la primera part de l'obra de Cervantes. I tinc llegida un terç, poc o molt.

L'obra cervantina no l'havia llegida en castellà..., però sí he vist una versió en castellà, editada a finals del segle XIX i, quasi segur, llegida per tres persones diferents, atenent al tipus de subratllat. Era una de les obres que, possiblement, entraven entre aquelles que un avantpassat de mon pare, nascut en el darrer terç del segle XIX (i a qui conegué mon pare), intercanviava per vi o altres coses, ell, que tenia terres en Aldaia i una economia bona. Este avantpassat era de línia liberal, tocava en la banda lliberal d'Aldaia i preferia una societat culta per a evitar revoltes. Afegiré que és tan correcte la forma lliberal com la liberal.

Passant a un temps més pròxim, curs 2013/2014, el meu amic Antonio més d'una vegada m'havia comentat que podria escriure alguna obra per a animar a la gent a viure... Però lo que m'ha espentat a escriure (i també a traduir), definitivament, crec que han sigut els punts següents:

1. Tindre casa pròpia, ja que et fa la sensació que tu manes, que tu portes la batuta i que, com a propietari de la teua vida, pots crear-la i compartir-la amb llibertat i que, a més, gaudixes d'una llibertat que t'obri més la creativitat i et permet traure talents, dons, capacitats, etc. que ara fluïxen. Sent com que estic flotant, que em poden proposar però no obligar i que l'òbric sense estar pressionat per ningú ni poder ser motiu de xantatges o de condicionaments i, a més, estic més tranquil, la qual cosa obri les portes a la creativitat. Igualment trobes que, quan tinc un objectiu, la casa, és el moment d'aprofitar-la i de compartir-la, a més de fer realitat uns somnis que venien de lluny, encara que lleugerament adaptats a lo que he descobert amb el temps i que, per tant, m'ha deixat més clares les idees i l'objectiu.


2. Que la iniciativa catalana Què Llegeixes (QL per als amics i que podeu vore en http://www.quellegeixes.cat), per a fomentar la lectura i que també obri les portes a l'escriptura, a diferència d'uns quants diaris digitals en valencià o de Catalunya, acollien la possibilitat d'emprar el lo neutre, com també ho defenia un representant de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC, entitat catalana creada des de la base, a diferència de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, sorgida d'un pacte entre el PP i el PSOE valencians) i que trau Ignasi Moreta en un article seu sobre el lo neutre, publicat en el 2013. Eixa era la condició que posí per a ser-ne membre, i me l'acceptaren de manera implícita, ja que no em posaren resistència. Fou com un pacte. A hores d'ara publique en QL amb llibertat i els promocione entre els familiars i amics (sobretot si tenen fills)... i per Internet.

Este detall lingüístic ens mostra que hi ha de tot, però que no hi ha neutralitat en esta vida i que, fins i tot, hi han línies a favor del seu ús si l'escriptor així ho vol. Gràcies a estes persones que el defenen i a les que l'emprem, com ara, Quim Monzó a través de l'editorial Quaderns Crema. Vull dir que, en eixe tema, Pere Riutort, històric mestre meu, fou un visionari. Així, un dia ens va dir (curs 92/93): "El 'lo neutre' s'empra a nivell popular en Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears i arribarà un dia que l'acceptaran". Doncs sí, ahí ho tenim: en les declaracions d'eixe membre de l'IEC.


3. Que als pocs dies li ho comentara a Pere Riutort i que m'animara i em fera costat, com, fins i tot, ho feu fa unes setmanes, quan li telefoní per a saber quines obres del Renaixement em recomanaria. Durant la conversa n'eixí una i eclesial, però del segle XX i vinculada al Concili Vaticà II: Gaudium et Spes ("Goig i Esperança"). La tinc en valencià, en versió catalana, d'Editorial Claret. Això ja començà en febrer, quan li vaig dir:

-- ¡Ui, estic veient que m'està eixint una vena literària!...
-- Això t'ho has de cuidar -em respongué. Llig, llig... Llig bona literatura: agafaràs coses dels altres i ho faràs teu.

Pocs dies abans havia deixat de tindre cap deute amb ma mare. Li havia pagat fins a l'últim clau i me'n condonà una part, per voluntat seua. Ja estava alliberat de qualsevol relació amb la casa anterior i estàvem en pau en temes econòmics. A més, li havia obert les portes a viure en ma casa si moria mon pare. Recorde que li ho diguí mentres tornàvem a casa i ella estava emocionada i tranquil·la, com qui ha trobat un respir, una casa on viure. A més, que ella, com mon pare i altres familiars, ja l'havien visitada. I a ell, com vaig fer uns dies després, també, si ocorria lo contrari. Tots tres teníem vida. Una vegada més, qui dóna, arreplega. Ja no anàvem a la contra entre nosaltres. Era com quan dones les mans als anteriors propietaris el dia que t'entreguen les claus. Tots en pau i vida nova.

Igualment afegiré, i també en este punt, que feia poc havia contactat amb Dani Miquel, un cantacançons que un amic meu coneixia moltíssim, un amic valent i defensor de l'equilibri entre el jo i el nosaltres, qui, finalment, ha presentat una denúncia que ha aparegut en el Levante-EMV al voltant d'actes religiosos en Alaquàs que semblen més una activitat durant la fashion week, la setmana de la moda, que una activitat vinculada a una festivitat patronal que persones amb càrrecs polítics ens volen fer creure que són festes populars.

Són populars perquè són conegudes, però el seu origen és religiós, de la mateixa manera que part de l'anarquisme ha begut del cristianisme i, en Espanya, de Santa Teresa de Jesús (Teresa d'Àvila o Teresa de Cepeda, en el segle). Un home d'esperit lliure i cristià que no tolera que algunes persones vullguen ficar la part (els interessos particulars d'un grup) per damunt de lo col·lectiu (una societat més oberta i més lliure) amb una actitud conservadora, encara que porten el carnet del PSOE, de Podemos o del color que vullguen... Una vegada més, com també he fet amb Dani, gràcies i avant. M'alie, en primer lloc, amb estes persones i, per descomptat, considere que totes les altres també són importants, però no pel càrrec, els diners, la fama, etc. sinó perquè són persones.

Estos dos amics, dos persones més amb esperit emprenedor (i diré que emprendre no té perquè ser només en temes econòmics, ja que té relació amb la paraula empresa i amb el fet d'iniciar, de tindre iniciativa), creatives i de ment oberta. Amb elles aprens molt i compartixes molt. Et sents com si estigueres en casa.


3. Enviar traduccions i tot a l'escriptora Rosetta Forner i que ella m'admetera en Facebook. El seu estil de vida, la seua manera de ser, la seua assertivitat i la seua visió de la vida i del present, em feu vore que hi han persones valentes i que, en el camp de la literatura, tenen un estil personal que les convertix en persones singulars i obertes a la diversitat, al pluralisme, molt creatives i amb criteri propi. A més, com altres escriptors que he començat a descobrir i a posar-me en contacte últimament, tenen esperit, vida, no accepten tot, són assertius (la qual cosa inclou major sociabilitat, com diuen els estudis d'assertivitat i he pogut comprovar personalment) i molt constructius. Tot això fa que entres en un grup on et sents part i que trobes que hi ha intercanvi i que et pots expressar amb confiança absoluta, com ho fas amb els amics íntims.

4. I, en els últims dies, contactar amb persones que dominen altres llengües o l'anglés, conéixer vies per a aprendre anglés i fer traduccions pròpies al valencià, com ja comencí en Aldaia Ràdio, o amb les quals intercanviar opinions sobre la literatura, la traducció o els treballs que ells fan i els meus. Una jove valenciana resident en Manchester i molt implicada en el món de l'escriptura i la literatura i que també escriu i traduïx frases en valencià, anglés i castellà, Ari Garrido, o una peruana que és escriptora i periodista valenciana, Elga Reátegui, són alguns dels exemples d'estes persones. I és que entrar en una dinàmica creativa i més favorable per a emprendre, per a ser u mateix i defendre lo propi sense antagonismes, i en què hi ha intercanvi d'esperança i d'amor per la literatura o la traducció, fa que u es senta part del grup, que dones més i que arreplegues més i que, fins i tot, confies en el teu futur com a escriptor i en el dels altres.

Per tant, la clau ha estat confiar en mi, confiar en més persones i confiar en el demà. Imprescindible per a viure i conviure amb esperança.

.


dijous, 15 d’octubre del 2015

Carta a Artur Mas

Benvolgut Artur Mas,

Fa dos anys vaig seguir amb interés especial unes declaracions que féreu durant el vostre viatge a l'Índia, en què manifestàveu que el model que imitaríeu per a portar avant la proposta de canvi, aleshores centrada sobretot en el dret a decidir, seria el de Gandhi. Ho poguí llegir en el diari català Ara i en prenguí nota.

He llegit l'autobiografia de Gandhi (en una versió al castellà) en dos ocasions i sé que l'impulsor de la via pacífica com a mitjà de la independència de l'Índia ho pagà, fins i tot, amb la presó. No és la primera vegada que una persona que defén els drets humans ho passa malament. Però, tot i això, n'eixí i l'Índia aconseguí la independència.

Des de ben xiquet no m'ha agradat la violència i, com que ja hi havia un referent (l'indià) que feu possible lo que no en aquelles terres asiàtiques semblava quasi impossible i vós pareixia que teníeu un model a imitar i claredat, he estat interessat per vore com evolucionava el procés i també la vostra actitud. Crec que està duent-se a terme de manera pacífica i, per dir-ho així, com l'humanista del Renaixement Erasme de Rotterdam proposava en el seu llibre Institutio Principis Christiani (1516)el qual acabe de llegir en castellà, al futur rei Carles I d'Aragó (més sovint conegut per allò de "Carlos I de España y V de Alemania", tot i que qualsevol persona mínimament versada en història i honesta sap que Espanya i Alemanya es crearen jurídicament en el segle XIX), això és, a partir de mètodes en què la violència no té carta blanca, amb la raó per damunt de l'emoció, amb el cap al servici del poble i amb honestedat i partint de principis i valors que van en coherència amb lo que diem democràcia (més enllà de votar en les urnes cada quatre anys o de fer votacions en un parlament estatal o en u autonòmic, o bé en els ajuntaments). Així és com veig que heu renunciat a tractar d'aconseguir res per mitjà de qualsevol tipus de violència i buscant una justificació per a la seua aplicació, sinó, fins i tot, en una línia semblant a lo que Edward de Bono (pensador i polifacètic maltés) també defén per mitjà del seu suport als mètodes constructius i allunyats de l'esperit de les revolucions destructives (malauradament encara present en molts partits polítics i Estats i nacions), motiu pel qual va escriure l'obra Handbook for the positive revolution fa més de vint anys, la qual vos invite a llegir.

Una altra cosa és que no m'agradaria que fóreu el president català, ja que crec que qui ho hauria de fer, en primer lloc, és el cap de llista de Junts pel Sí (per haver sigut la llista en què més persones depositaren la seua confiança a través d'unes votacions autonòmiques, ja que les llistes no són obertes i s'imagina que qui va de cap de llista representa a la resta de la mateixa manera que el cap de família ho fa del grup com el cap d'una empresa ho fa de totes les persones que treballen en el negoci) i, en segon lloc, la persona que decidisquen triar les dos formacions polítiques catalanes proindependentistes, és a dir, Junts pel Sí i la CUP, fent ús de la filosofia "jo guanye - tu guanyes". Podríeu fer-ho, fins i tot, a partir d'un referèndum intern i obert en les dos agrupacions polítiques...

Malgrat això, em solidaritze amb vós i vos felicite per la manera de portar avant el projecte cap a la independència de Catalunya, de la mateixa manera que també ho faria amb els pares d'un jove o d'un fill que desitjara la independència i que estiguera fent les passes de manera pacífica, tractant de crear harmonia (que no submissió ni tensió) entre els pares i ell (com també amb els germans, si en tinguera).

No són moltes les persones que gosen unir llibertat i responsabilitat en els seus actes. I crec que ho esteu fent, com també hui.

Per això, i per tot lo que he escrit abans, vos felicite i vos desitge sort.


Lluís Barberà i Guillem
Historiador
Alaquàs, País Valencià

15 d'octubre del 2015

dissabte, 10 d’octubre del 2015

La vida em pertany

La vida em pertany, balle amb les altres persones que, com jo, tenen un ideal, un projecte de vida (o més), una il·lusió, que creuen en el demà i tracten de viure el present amb la màxima alegria del món i sense fer la vida impossible a l'altre, que gaudixen dels xicotets detalls de la vida, que veuen la part positiva sense desentendre's de la realitat i prioritzen la banda generadora d'esperança, com ja fa anys i anys, un històric mestre meu feia per mitjà dels llibres que em regalava. Estic parlant, de nou, de Pere Riutort.

Pròximament tindré l'oportunitat de llegir el document eclesial Gaudium et Spes, en valencià, encara que me l'envien des de Catalunya, un treball que es feu amb molta profunditat i que, com ja inclou la segona paraula, Spes, tracta sobre l'esperança. Anar a diferents països (només n'he estat en u, en França), a distints llocs d'Espanya, raonar amb persones de ment oberta i que desconeixies (foren naturals de Madrid o residents allí, com n'era el cas de dos), o rebre en Alaquàs a una persona castellanoparlant i de la Castella pròxima a Portugal (Salamanca), de qui havies sentit parlar o que havies llegit llibres o articles seus i... raonar una estona al costat de l'Ateneu, després de dir-me "El mundo es un pañuelo", José Luis Corzo (en el 2011), com també trobar-te amb un andorrà en la replaceta que hi ha al costat del temple de l'Església de l'Assumpció (Alaquàs) o descobrir en Facebook a persones que els agrada viure la vida i no amargar la del veí o, fins i tot, llegir en Internet un escrit en anglés que es titula La meua vida em pertany (en valencià, clar), http://discoveringwisdom.com/2013/12/02/my-life-belongs-to-me/, és com un regal de la vida.

Però, ¿ve eixe regal, eixe present, del cel o, més aïna, cal guanyar-se la pataqueta i treballar-se'l per a anar a per ell, de la mateixa manera que si vols aprendre a ballar has de fer-te amb u que ho domine o apuntar-te a algun curset, entre altres opcions? Lo segon, amiguets, lo segon. Alguna vegada dic allò de "Qui no plora, no mama". Doncs una cosa semblant passa ací, ja que l'alegria de viure es troba anant i convivint, sobretot, amb persones de ment oberta: són les més jovials. I més voltes dic lo de "Tal faràs, tal trobaràs", perquè si cree gaudi està clar que s'escamparà el plaer de viure i m'apareixerà o, en altres paraules, el viuré amb més persones i en més llocs. I, indistintament de l'edat de qui ens ho diga, vos puc assegurar que conec persones amb més de 80 anys que tenen present que la vida els pertany, fins i tot a pesar de tindre més d'un dia a xiquets o a alguna persona al seu càrrec i fent una faena per amor als xiquets i als pares dels nanos, no perquè els ho mane ningú. ¡I no sabeu quina alegria em genera trobar-me-les pel carrer! Fins i tot, un amic de més de 80 em deia un dia: "Aún se me empina"... Bon senyal, bon senyal...

I és que sóc el cap de la meua vida, el seu propietari i sé que la meua vida és un regal que no podré tornar mai als meus pares, amb els quals hui he compartit un altre moment de la meua vida i de diferents formes. Però, si alguna cosa m'agrada de la vida, és que és única i admet també una visió positiva, optimista i esperançadora, multiplicadora de creixement personal, de confiança en mi i en altres persones, com també en el demà.

I com que sé que això és factible, que pot fer-se realitat i que ho estic vivint (com també altres persones) i, a més, m'agrada escriure-ho, per molt que moltes persones diguen altres coses (que també les tinc presents per a, així, tocar terra i saber què opinen persones diferents a mi i tindre més creativitat), no deixaré de dir i d'escriure que la vida em pertany. M'és molt bo tindre el cap obert i, així, conéixer el món, com també ho és jugar, ballar, tirar-li humor a la vida, aliar-te amb persones d'esperit creatiu i assertives (perquè no es deixen xafar per la indiferència ni pel pessimisme i que, a més, treballen per un món més negociador, creatiu i ple de flocs entre persones, en lloc de forjador de distàncies).

Finalment diré que la meua vida no pertany ni a qui té més anys que Matusalem, ni a qui té més diners que el Banc d'Espanya, ni a qui va presidir el darrer matrimoni civil del País Valencià. La meua vida em pertany. Això, per a començar. I desenvolupant la creativitat diàriament, la gaudisc. Un món més feliç estic contribuint a crear, com més persones... amants de la vida.

Una abraçada alliberaire.

divendres, 9 d’octubre del 2015

L'assertivitat no es paga

A migdia, abans de dinar, llegia una entrevista en un diari valencià a un cantautor de Xàtiva que pareix que, qualsevol dia, potser li dediquen, per què no?, un estadi de futbol. I no he tret els noms perquè quan u manifesta sobre el famós "caloret" i, una vegada més, observes que el món intel·lectual valencià, com el lingüístic, o el periodístic, etc. no gosa dir que l'alcaldessa de València estava bufada en el moment de dir-ho, però també trobes que en la premsa britànica o en la irlandesa hi han paraules del llenguatge eròtic i sexual que apareixen a mitges (amb els signes ***) entremig, u arriba a la conclusió que ací hi ha molt de PC. I és que, sembla que, com em deia una venedora farà uns quatre anys, "La marca es paga". Amb la diferència que, per exemple, jo i més persones, no estem a favor de pagar-la, sinó de defendre la nostra singularitat.

Però quan deia PC no em referia al PC Globe, per exemple, sinó a persones políticament correctes a l'hora de parlar i que pareix que tenen a les autoritats polítiques com si foren una espècie de vaques sagrades. Doncs bé, vos diré que Pep Guardiola, durant la primera temporada com a entrenador del Barça se'n desfeu de tres, com molt bé podia llegir u en un article aparegut en la revista Emprendedores (2009) i que destacava com, amb tacte, ho havia aconseguit. Per tant, amb tacte, també es pot fer periodisme democràtic i assertiu.

Doncs bé, si u pot desmarcar-se de tres vaques sagrades que descontrolen els plans d'un entrenador perquè volien destacar per damunt del grup (¿no és això lo que feia l'alcaldessa?), també ho poden fer altres persones i, per damunt de lo políticament correcte, de lo que més s'estile ara, de lo que sempre s'ha fet, etc. aplicar, una vegada més, una actitud assertiva.

Aleshores u s'acaba de creure que la persona assertiva, com Pep Guardiola, és qui porta la batuta. Jo vaig fer un xicotet escrit en anglés perquè era conscient que en el món britànic el periodisme és més obert i directe, a més, que hi ha més democràcia i, potser més d'u sàpia que es pot parlar sobre el cap d'Estat amb més tranquil·litat (http://que-rebona-estas-tu2.webnode.cat/news/the-mayoress-of-valencia-was-drunk/). El diari La Vanguardia fou discret: penjà un vídeo. I el cantautor, també. Doncs bé, cavallers, la discreció és tot lo contrari a la marca de què parlava la comerciant.

Per tant, estimats companys, vos convide a promoure una premsa més assertiva (de la mateixa manera que ho fem en les persones), perquè això serà senyal que, des de la base, i cada dia més, més hòmens i dones també estem actuant així, amb afirmació dels nostres drets i sense tractar de xafar els dels altres, i el resultat no serà res diferent a un País Valencià amb major grau de llibertat d'expressió i amb més persones que tracten la seua singularitat amb un respecte tan important com el dret a la llibertat d'expressió i la conseqüent assumpció de la responsabilitat de la manifestació de les seues opinions, obres artístiques, escrits, invents, etc. que acompanyaran a la seua creativitat i a la seua vida diària.


dimarts, 6 d’octubre del 2015

Vivint amb esperança

Viure amb esperança és com viure amb un model de vida que u va esculpint i que, en el fons, no és una altra cosa sinó l'acte de posar en pràctica lo que valorem i lo que fa possible que la creem com si fóra un fil sense final... i en què cada dia és un espai de temps per a lo bell, lo que ens aporta harmonia i amor per la vida.

Però, justament, tenint present que com més aprofitem el temps (i, alhora, com més el gaudim), serà (des del meu punt de vista) com un triomf de la vida sobre la mort, de l'esperança sobre l'apatia o el pessimisme. I crec que el fil conductor que fa que la idea passe a la realitat, que els somnis arriben a complir-se i que, sobretot, anem fluint per la vida (i sempre, atenent als nostres valors), és l'optimisme, l'esperança, la fe, l'humanisme, etc.

I tot això em passava pel cap mentres esperava i, com altres voltes (i els que han passat per les sessions gratuïtes que he fet en estos últims anys ho saben), ho feia amb un llibre en la mà i amb una llibreta al costat, per a prendre nota de lo que considerara interessant.

I com que u dels meus projectes vitals per a este curs és fer una antologia, estava estudiant com fer-la senzilla, clara i, per a això, observava un model i afegia lo que també considerava interessant i que s'ajustara al meu estil de fer les coses. Considere positiu aprendre d'altres persones i fonts i, després, també afegir la nostra part, ja que això és senyal d'aprenentatge, d'obertura i d'aportació personal.

En acabant ha sorgit lo que no esperava, la qual cosa confirmava lo que un dia li vaig dir a una xiqueta que, aleshores, tenia uns set anys: quan fem una cosa amb la ment oberta, ens pot vindre al pensament la resolució d'un problema o de lo més inesperat i que alçàvem en la ment. I... ¿què ha sigut lo que s'ha resolt, com l'escultor quan fa la part que li faltava per a deixar en l'obra que creava a un home dret i adreçat i sense disposició a cedir ni a l'orgull ni a la submissió? Doncs, ¡¡¡els valors!!!

I estos han aparegut i, a més, sonaven com que era real, que no em mentia, perquè no em sentia forçat interiorment, com si em pesara escriure, sinó que el pensament i l'acció anaven en coalició (no precisament electoral, sinó psicològica), això és, hi havia coherència, una cosa que valore molt en les relacions humanes, la qual cosa no vol dir ser cabut, per favor... sinó fer lo que u diu, predicar amb l'exemple... ¡Mare meua, predicar amb l'exemple! Valore molt l'humanisme d'una persona, moltíssim. I, tornant als valors, ací teniu què alimenta el meu humanisme:

1. Construir
2. Animar
3. Tolerar
4. La informació veraç
5. La didàctica
6. L'humor positiu
7. L'assertivitat

A més, afegiré que llegint llegint, i fent-ho des de lo més pròxim fins a lo més llunyà (com també escoltant, però no per a criticar tot seguit), és com naix el nostre pensament lliure, propi i, així, el nostre criteri propi, o siga, la nostra llibertat, un valor que estime molt i que tinc ben clar que només la té i la gaudix qui es fa responsable dels seus actes, cosa no precisament visible en molts polítics, banquers, etc., però tampoc en persones del carrer, de la vida diària i que critiquen als primers...

Per tant, i ara acabe, són els valors morals els que, entre altres coses, fan possible que la vida econòmica (economia té a vore amb casa), ens resulte més fàcil i, així, des del present... dirigir-nos cap al futur amb esperança, com un dia em deia u dels meus grans amics, Pere Riutort, un home que, al meu parer, és tot un exemple de transmissió de fe i d'optimisme, així com d'una vida interior molt rica i de confiança en u mateix i, en el seu cas, també en la Providència, en altres persones i, en el mateix sentit, en un demà millor... en què viure amb persones així, positives (les quals cal anar a trobar-les), és tot un exercici i, a més, tot un regal.

Meravelles de la vida

Este matí, un amic que també li agrada l'escriptura i molt creatiu, m'ha ensenyat un llibret en què podem vore una foto del desert d'Atacama, Xile, i m'ha agradat molt. Muntanyes suaus, un espai immens per a moure's, com si el camí fóra pla i amb vida, molt de color terra (però de diferents tonalitats) i núvols.

M'ha dit que el color de les muntanyes pot canviar i d'una manera que podria quasi deixar bocabadat la imatge clàssica del desert d'arena. I és que el d'Atacama és diferent, atenent als elements químics que el fan possible. I també creixen plantes: fins i tot, n'hi han que només ho fan cada deu anys i durant menys de dos mesos...

Estava meravellat, mentres ho escoltava, com si fóra un xiquet o una persona amb la ment oberta a la novetat, a lo que desconeix, sense por a aprendre.

La portada anava acompanyada d'uns escrits de l'escriptor Ausiàs March, un "innovador literari" del segle XV, ja que decidí començar una via nova: escriure els poemes en la llengua materna, en valencià, en lloc d'elaborar-los en occità. I, en eixe camp, fou capdavanter.

Afegiré que són moltes les persones que, després de passar per un desert amb vida, com el d'Atacama (del qual ja tenia referències de l'amic, des de feia uns anys, sobre detalls que el feien únic i que comptava amb plantes i animalets que vivien allí i només allí ¡¡¡en tot el planeta!!!...), com si fóra quan busquen, però sense sentir-se sols (i sempre en la veu del silenci), finalment troben lo que els impulsa avant, com la mateixa imatge, a diferència de les que ahir havia trobat d'altres zones de Sud-amèrica però abruptes.

I és que, estimats alliberaires, per a crear, cal tindre un temps per a la vida interior, per a deixar la ment una miqueta tranquil·la i, així, mentres passem per eixe "no fer" permetem que lo que fa que siguem (escriptors, pintors, menestrals, etc.) es prepare, de la mateixa manera que les llavors abans que comencem a vore que ja pugen... Així ens meravellem de les cosetes que hi han en la vida.

Finalment diré que, sovint, una de les coses que m'inspira a escriure és una conversa oberta i sobre un tema nou o després de tractar-ne u i d'actualitat però amb una persona d'esperit emprenedor i creativa oberta al pluralisme.

Amb l'emprenedor intercanvies els teus projectes, fins i tot els econòmics. I amb la persona amb un esperit creatiu en moviment, l'alegria de la vida, l'humor positiu, lo que més et diferencia i portes dins i, a més, com que estàs receptiu i també donant, no t'importa traure-ho en forma de creacions pròpies i, per què no?, a persones de qualsevol edat de la mateixa manera que eixes muntanyes d'Atacama mostren la diversitat cromàtica al llarg del dia, això és, d'un ventall comparable a la tolerància amb la diferència: un triomf nou de la vida.


diumenge, 4 d’octubre del 2015

Avançant amb un ideal

Adés estava raonant per telèfon amb una persona pròxima i, quan m'ha parlat sobre la dificultat per a fer que tirara avant un projecte, m'he mostrat rotund: bona part de l'èxit depén de si hi ha esperit democràtic en l'organització del grup i en la persona.

És molt fàcil i més senzill tirar-li la culpa al govern, a lo exterior i, per què no?, com diu una cançó valenciana, a l'obrer. I, per això, li he dit:

-- És molt important tindre un ideal, actuar de manera democràtica en un grup, no sols fer números, sinó també tindre molta psicologia, la generositat (senyal de confiança en altres) i no esperar a que les solucions vinguen des de fora, etc.

Jo he tingut projectes i vos puc assegurar que no tots han quallat. Però en tinc quatre i vaig a per ells. En una rondalla valenciana recollida per Enric Valor hi ha un personatge que li diu a un altre que llance ben fort la pedra... perquè, tot i això, encara quedarà a mitjan camí. Eixe passatge literari no vol dir-nos que només aconseguim la mitat, sinó que és molt important posar molta il·lusió i ganes (la pedra) i fer tot lo possible per a que vaja ben lluny lo que volem impulsar (la mà llançant la pedra), perquè, a pesar de tot, apareixeran parapeus (a mitjan camí)... Els contes també transmeten metàfores i, així, explicacions de manera senzilla per a comprendre sense haver de fer tota una lliçó magistral. Curiosament trau la pedra, un material sòlid,... ¿com el del conte dels tres porquets, un projecte amb fonaments? Crec que això és lo que tracta de dir-nos la rondalla i vos assegure que no havia pensat encara lo de la solidesa (la pedra), malgrat que he repetit molt eixe passatge des de fa una fotracada d'anys.

Afegiré que hi ha qui ha descobert que lo que li mou la vida, això és, lo que li fa viure amb major benestar interior i ganes de viure, és tindre un ideal i quin o quins. Un dia m'ho manifestava un amic, dient-me: "Mira que tenies raó quan em remarcaves la importància de trobar-li un sentit a la vida, de creure en alguna il·lusió". Havia passat, poc o molt, un any, des de que li ho havia comentat i, en el seu cas, el fet d'estudiar en un centre escolar de persones adultes i, així, d'entrar en contacte amb parers i formes de ser diferents, li estava ajudant molt a tindre una ment més oberta, la qual cosa es traduïa, de manera paral·lela, en el sorgiment d'un ideal. Per això, ara veia que avançaven més les coses i que no estava la cosa, parlant en plata, en un merder.

Per eixe motiu, l'amic, any i mig després de llançar-se a l'aventura d'estudiar (potser per primera vegada en sa vida, tot i tindre quasi 59 anys), trià continuar estudiant: volia traure's el Graduat d'Educació Secundària (GES), lo que en altres temps (la llei de l'EGB, 1970) deien el Graduat Escolar i li calia aprovar moltes assignatures que tenia pendents de l'any passat. I ho aconseguí. Com? Ficant-se, centrant-se en lo que volia, rebent ànims i espenta des de fora, confiant en el suport extern en forma de frases i valoracions positives del fet d'estar formant-se i, fins i tot, de creure en ell mateix i en què ho aconseguiria.

¿Veritat que si u vol i posa els mitjans oportuns pot fer realitat molts dels somnis? M'estic referint, en este escrit, pensant en una actitud no maquiavèl·lica, la qual desaprove amb vehemència en favor de la humanista, de la qual he parlat algunes vegades a través de l'obra d'Erasme de Rotterdam. I dic molts, perquè més d'una vegada, fent-ne u te n'adones que un altre dels que havies pensat, per exemple, no t'és natural, sinó resultat de l'educació externa i que, per tant, no va en consonància amb lo que podríem considerar innat, relacionat amb els teus dons...

I també passa una cosa diferent: que fent una cosa ben distinta a la que tractaves abans però, això sí, amb la ment sense centrar-se en el problema, sinó dedicant-la a coses distintes (estem obrint-la), trobes la resposta. Un exemple, i així tanque l'escrit: l'altre dia, llegint llegint una pregunta que deia què estudiaria ara si tornara a la universitat, vaig dir "Periodisme". I ho vaig apuntar. Menys de 48 hores després havia trobat què motivava a dir això, antecedents, orígens, relació amb la vida des de xiquet, amb la curiositat per les cultures i les llengües del món, per l'escriptura i... Havia aparegut el meu ideal. I ara, lo que valia era anar a per ell... com l'amic i estudiant. I com més persones, per descomptat, vaig (i anem) a per lo que em motiva...

Una abraçada alliberaire i avant amb els vostres projectes i il·lusions.

divendres, 2 d’octubre del 2015

Polítics de ment oberta

Un dia vaig escriure, com hui, unes quantes línies a l'alcalde de València, Joan Ribó, a través de Facebook, ja que tenia la confiança després d'haver escoltat comentaris de persones que el coneixien de ben a prop i que tenien referències que, per tant, feien possible, com si fóra un efecte boca-orella, que em llançarà a allò.

I, ves per on!, vaig rebre resposta. Li parlí amb el cor en la mà, comentant-li algunes qüestions sobre com veia jo la política i com es feia en un país com Irlanda. D'eixe Estat tenia informació directa que em semblava interessant compartir i que podia traslladar-se ací: els referèndums. Se'n fan tres o quatre cada any... Es veu com una cosa habitual, natural... A hores d'ara hi ha un 20% de diputats independents en lo que ací seria el Congrés dels Diputats.

En eixe sentit, en el de la confiança en polítics de ment oberta, hui li he informat sobre dos llibres d'educació que considere capdavanters i que podien fer un gran favor a la política de la Ciutat: "El que fan els millors professors d'universitat" (Ken Bain, editat per la Universitat de València en valencià i en castellà) i "Padres brillantes, maestros fascinantes" (Augusto Cury, ed. Planeta, 2007).

Crec que s'ha de valorar lo bo que aporta una persona, no ja perquè decidisca rebaixar-se el sou o retirar-ne part, sinó perquè, per exemple, predique amb l'exemple, visca la vida d'acord amb el seu projecte vital i amb els seus valors, etc. Això també ho considere molt important.

Finalment crec que val la pena aplaudir als polítics que permeten que els ciutadans escriguen en el seu mur de Facebook i que, a més, tracten de respondre'ls, independentment de les diferències. Així, li vaig dir, en el primer missatge, que portava més de deu anys sense votar a cap partit i que confiava en un polític com ell. En eixe sentit, jo sol portar una política: a la persona honrada, promocionar-la i de la que no ho és, no dir-ne el seu nom ni fer-li propaganda...

Una abraçada alliberaire i avant amb els vostres projectes i il·lusions.


Nota: Si teniu bon coneixement d'anglés (o vos agrada aprendre'l) i vos agrada treballar per un món millor i amb un periodisme que transmeta rigorositat i esperança amb notícies positives i tot, podeu fer-ho, per exemple, subscrivint-vos a Positive News (jo ho he fet hui), http://positivenews.org.uk. Porta més de vint anys en eixa línia, cosa que, quan la vaig llegir per primera vegada no feu una altra cosa que fer que jo xiulara...

I si, a més, vos fascina el periodisme constructiu i alternatiu, hi ha un apartat de Facebook (també en anglés i en línia amb Positive News), que vos pot resultar gratificant: Constructive Journalism Project (en valencià, 'Projecte Periodisme Constructiu'). La web és https://constructivejournalism.org. Sort!

dilluns, 28 de setembre del 2015

El llenguatge positiu en la vida política

Esta vesprada havia escoltat un programa de ràdio en què intervenia Rosetta Forner i vos puc dir que, tractant de traure lo que buscava des del punt de vista espiritual (ser líder de la meua vida, empunyar les regnes de la meua vida) i tenint present quins eren els meus principis, així com els valors, he decidit passar a altres webs i llegir sobre llenguatge positiu.

Finalment, en el moment menys esperat, m'ha vingut al pensament, de nou, la forma en què Artur Mas trià, fa uns anys, dirigir la política personal cap al dret a decidir i el somni de la independència. I ahí tenim els resultats. Però no en parle, dels electorals, sinó dels psicològics.

1. Llenguatge positiu que estimula a viure. Que la participació haja superat un 75% (la qual cosa vol dir que la diferència amb l'abstenció supera un 50%) és molt positiu i, a més, parla d'una societat amb ganes de participar. Ara,... ¡¡¡a per les llistes obertes que defenien els partidaris del dret a decidir, en la tardor del 2013!!!... I m'agradaria que més partits ho comentaren diàriament, no sols els catalans que ho manifestaren, sinó de l'espectre valencià i de l'espanyol: sabríem quins estan per unes llistes totalment obertes.

2. Optimisme. Si alguna cosa fa possible que un projecte es faça realitat és això, lo que altres diuen esperança, fe..., és a dir, creure que ho aconseguiràs, que podràs fer lo que vols que es complisca. Els mecenes preferixen persones optimistes, amb criteri propi, assertives, obertes de ment, etc.

3. Esperança en el demà, en el projecte de la independència de Catalunya. Són molts els casos en què s'ha assolit un objectiu gràcies a tindre un camí obert per mitjà d'un pla de futur i, així, dur a terme lo que u s'ha proposat i que, en algun moment, per a més d'u, podia semblar una muntanya. Però s'ha arribat al cim i, això, clarament, espenta a anar més lluny, a ser creatiu. Jo vull ser escriptor i ho seré. I, a més, estic disposat a viure atenent als meus valors i a lo que considere innegociable en la meua vida. I ho assoliré. Crec en la PNL i, per això, em passe temps davant d'entrevistes a Rosetta Forner o de persones de ment oberta i amb ganes de viure amb creativitat. L'esperit creador, com l'escultor que està dissenyant una figura futura, mou muntanyes i ens obri camins nous i plens de possibilitat.

4. Efecte corretja. Pot ser, fins i tot (i ací sí és menester una aplicació molt creativa), una forma de dir "Si altres ho estan aconseguint, jo també ho puc fer realitat, a poc a poc, com ara m'ocorre. Crec en els miracles". En el món emprenedor, com en el creatiu, es parla molt de la importància de creure en u mateix, de tindre un cercle d'amistats amb interessos semblants i de participar en ambients favorables a lo nou, a les idees renovadores i constructives, a acceptar que altres persones pensen diferent (i que siguen receptives a lo constructiu), etc. I, també, llegirem persones que s'han inspirat en altres per a aplicar-ho a la manera de fer els seus projectes o part d'ells. I en acabant ho comenten..., la qual cosa considere positiu i senyal de confiança en un món millor. Fins i tot, ens poden dir: "Estic portant avant este projecte inspirat en Josep, Maria, Benjamí i en lo que sé i en lo que estic aprenent".


Estos són alguns dels punts que han eixit i que han fet possible que una iniciativa com la catalana haja trobat més ressò i suport des de la premsa anglosaxona, de països amb major tradició democràtica i molt creatius i en què hi han més persones disposades a crear el camí de la seua vida... Recordem: a major creativitat i espais de llibertat d'expressió, major satisfacció personal, major obertura a lo diferent, a la diversitat, al pluralisme, a lo que fa possible un món millor i fent-lo des de mitjans més humanistes, per exemple. Un altre món és possible i, això, clarament, comença des de cada una de les persones compromeses socialment. En el camp de la política m'incline per la línia erasmista, la de l'humanista renaixentista Erasme de Rotterdam (1466-1536) , qui escrigué somiant en un príncep ben diferent al maquiavèl·lic i, per tant, en un cap d'Estat lluny de les ànsies de poder, l'engany o l'astúcia per a arribar al poder i abusar-ne com fóra.

Tinc amistats que són de línia erasmista i ho trobe un regal de la vida, tot i que, per exemple, alguns visquen un humanisme cristianisme i jo no. L'humanisme, la persona (tradicionalment dit l'home) com a centre del món, ens unix i, per tant, també l'optimisme i la confiança en la capacitat creadora i creativa de la persona, de cada persona. El Renaixement anà unit a un moment d'optimisme, motiu pel qual podria ser interessant aprendre'n lo millor, d'aquella època (o d'humanistes contemporanis, com ara, Carl Rogers, s. XX), de la mateixa manera que ho fem quan prenem idees externes i en acabant les apliquem o, fins i tot, les comuniquem a les nostres amistats o en el nostre dia a dia.

Una abraçada alliberaire.




diumenge, 20 de setembre del 2015

"Miracles happen" ('Els miracles ocorren')

Esta vesprada, mentres esperava a un amic, estava revisant uns apunts per a ordenar-los i fer que u dels miracles en què crec es faça realitat, després d'haver accedit al poder reial de la meua vida i, com solem dir,... per molts anys!!! I... amb salut. I en acabant he triat la frase en anglés, treta d'Internet mesos arrere i positiva.

Viure feliç inclou, per a mi, ser fidel als valors següents:

1. Llibertat
2. Sinceritat
3. Creativitat
4. Generositat
5. Originalitat
6. Singularitat
7. Humor positiu
8. Equilibri
9. Assertivitat

Sóc el rei de ma casa, com altres ho són de la seua. Està assegurada, pagada del tot (i sense aportacions econòmiques externes) i em sent protegit d'interferències exteriors, com ara, el soroll, la calor o el fred. Ja portava anys i anys que sabia que valia la pena tindre una casa pensant en lo que seria essencial en un futur per a viure i respondre al canvi climàtic, després d'haver llegit el llibre (en castellà) Gaia. El atlas de la gestión del planeta, capdavanter en el seu moment. Tenia només 23 anys, el vaig descobrir en Magisteri (gràcies a una mestra molt interessada per l'alumnat), i ara en tinc 44. Per això, des d'eixes informacions (i des de les més actuals i millorades), eixe fou u dels eixos principals de la reforma de la casa en què ara visc. Fou com la creació de la casa per part del tercer dels porquets del conte famós: el perseverant i que fa les coses pensant a la llarga... i amb sentit comú.

Quan som els reis de la nostra vida, hem de tindre present com volem que siga el nostre regnat i quins procediments emprarem per a fer-lo possible i, així, fer que el somni (el miracle) es faça realitat, és a dir, que ocórrega. Tot seguit exposaré els pilars que sostenen el castell.

1. Psicologia cognitivo-conductual. Per a casos puntuals, conductisme, això és, mostrar-se assertiu ("Al pa pa i al vi vi") i, per al dia a dia, cognitivisme. Quan parlem de cognitivisme ens referim, per exemple, a parlar des de nosaltres, amb naturalitat i fent que una conversa o una xarrada es faça interessant, que atraga al públic, que genere intercanvi, confiança mútua i, a més, traure raonaments i explicacions des de dins, pròpies (la qual cosa fa indispensable tindre un bon bagatge cultural i experimental), no segons lo que diuen altres persones i posant moltes referències, sinó autonomia.

2. "Al cervell li encanta la diversitat" (Jeanette Norden). No sols d'activitats, sinó també de forma de fer les coses, com ara, una classe o d'obrir-nos a punts de vista diferents per a aprendre (i, de pas, vore quins ens fan fàcil la vida, com també quines persones no ens posen entrebancs, i ens obrin camins d'esperança). La saviesa és una bona companya.

3. Programació neurolingüística (PNL). Aplicació de lo aprés en el llibre "Pídeme la luna" (de Rosetta Forner). El recomane. Tracta de com ser nosaltres els forjadors de la nostra vida des de la llibertat i traient lo millor que tenim i la nostra naturalitat i l'optimisme, i fent ús de la programació mental a partir del llenguatge.

4. Esperit negociador. Ho considere molt important i, de fet, m'ha resultat fàcil, fins i tot, amb persones ben diferents. Recorde que, quan vivia amb els meus pares, més d'una vegada anava a negociar amb uns veïns, una parella, i qui sempre acabava arribant a un acord era la dona. Però quallava i, així, millorava la qualitat de vida. Estic convençut que la paciència durant la gestió del pacte era lo que em permetia, a diferència de la resta de veïns, que l'objectiu es fera realitat. Tractar sempre de negociar: podrem anar més lluny. I sempre, amb el plantejament "jo guanye - tu guanyes". No m'alie amb rebels, ni amb els antisistema, com tampoc amb prepotents ni amb tímids. I els pactes, a guanyar les dos bandes i lo màxim possible.

5. Esperit emprenedor. Esperit emprenedor, per exemple, és traure idees innovadores i, a més, pràctiques i que, des de la nostra singularitat, facen possible que més persones siguen lliures, autònomes, assertives, creatives, constructives, que desenvolupen l'humor positiu, etc. O fer, en qualsevol camp del saber i de la vida diària, coses que encara no s'han creat o dut a terme, això és, somiar un projecte, vore els pros, els contres i lo que té d'interessant i, finalment, portar-lo avant amb optimisme i amb la idea que aconseguirem fer-lo realitat.

6. Ser u mateix. Un dia, raonant raonant amb una empresària, li vaig dir: "¿Voler manar més que l'amo? No, no...: això és innegociable". La nostra casa, en el món dels símbols, està en el cap i, com deia una interiorista fa més d'un any, "Les cases són el reflex de la nostra personalitat" (diari Ara, 18 de febrer del 2014). I l'amo és cada u de nosaltres. Res de deixar entrar a contestaris, ni a persones que es dediquen a protestar (musicalment i tot): la vida està plena, per exemple, en el món musical, d'obres que generen confiança en nosaltres mateixos, en altres persones i en el demà, de vídeos que transmeten esperança i de persones que els agrada viure amb optimisme sense tractar d'amargar l'existència a ningú.

Tampoc em passa pel cap cedir la gestió de ma casa (de la nostra vida) a ningú i sí, en canvi, crear una xàrcia social amb familiars, persones liberals, humanistes, etc. i persones de ment oberta i assertives. Posar el nostre pladur, el climalit, els ventiladors i tot lo que facilite la nostra vida feliç és lo que, al meu parer, cal fer: protegir el nostre castell, per a viure en positiu, amb sentit comú, viure conscientment... És molt sensat posar els coneixements en pràctica.

7. Fer, en temps lliure, les nostres activitats preferides. Jo em dedique a escoltar vídeos, a aprendre idiomes (anglés i valencià), a escoltar (i llegir) entrevistes que transmeten tranquil·litat, esperança, optimisme, fortalesa interior, lideratge, confiança, eficiència (fer lo que cal fer), a amerar-me de la premsa anglosaxona (i de la que ens transmet esperit emprenedor i innovació, confiança en el demà), a escoltar i a cantar música amb lletra esperançadora, a escriure frases positives, a llegir "What the best college teachers do" (de Ken Bain),... i a estar en el meu tron i empunyar les regnes de la meua pròpia vida amb saviesa.

I com jo, sortosament, hi han més persones, la qual cosa fa més fàcil la vida i, a més, més creativa. Gràcies a totes les persones que interactueu amb mi en eixe sentit, amb eixa manera de ser.

Una abraçada alliberaire.

Nota: Ací teniu l'enllaç per a llegir un escrit de Rosetta Forner titulat "Milagro de vida": http://www.larazon.es/opinion/columnistas/milagro-de-vida-AB10335511#,Ttt1nPy85uSsUxV.

dimarts, 25 d’agost del 2015

El rei de l'espasa

Hi havia una vegada un rei que tenia personalitat pròpia, que es manifestava com la veu interior i que no seguia directrius de fora, es mostrava obert a punts de vista diferents i, finalment, prenia una decisió i feia la seua vida atenent als seus valors i amb la llibertat unida al sentit de la responsabilitat.

Tenia una paraula com a estel de la seua vida: integritat. Li agradava tindre una educació integral, aprendre de tot lo que fóra possible per a tindre la ment oberta, estar aprenent de manera contínua, tindre diversitat temàtica i trobar de què parlar, llegir i escriure o escoltar amb interés.

Es podia dir que formava part d'una minoria, però que, psicològicament, malgrat els anys que tinguera cada una d'estes persones, es sentien majors d'edat, ja que feien la vida fidels a lo que consideraven primordial, principal, bàsic, innegociable... allà a on anaven.

No li agradaven les banderes, sinó les persones, com tampoc la fidelitat al grup ni al cap, sinó el desenvolupament de la seua llibertat, la sinceritat i la creativitat.

Un dia, mentres passejava per un prat, va vore un pardal que volava amb total llibertat, amb unes ales en moviment lliure i xiulant.

Allargà les mans cap a eixe pardal i, quan l'au va vore que el rei tenia un somriure franc i que semblava una persona de ment oberta (perquè portava un escrit amb diversitat de colors en les paraules), se li arrimà un moment, es parà un moment damunt de la mà i...

-- Gràcies, pardal, per confiar en mi i per estimar la llibertat -li va dir el rei. Vola, vola, que res no et limite ser com vullgues ni la voluntat de ser tu mateix l'amo de la teua vida i el creador del teu destí.

Aleshores, el pardal, més content que abans, tornà a volar i el rei observà un temps el vol de l'ocell. I gaudia de vore-ho...

En acabant, quan el rei arribà al palau, començà a llegir els escrits lliures que estava fent i, quan recordà la imatge del vol del pardal, va escriure: "Més val ser pardal de bosc que de gàbia. Com més lliures, més autèntics, més sociables, més humils, més creatius, més responsables, més generosos...".

Aquell dia arribà a la conclusió que l'espasa li servia per a aclarir el camí, per a ser més lliure, per a empunyar les regnes de la seua pròpia vida i que lo més bonic que hi havia en la vida era viure-la amb un sentit i que eixe, en el seu cas, era obrir-se'n (des de dins cap a fora) per a, després, plasmar lo que eixes experiències li inspiraven i sense necessitat de ser com altres persones a les quals també els fascinava l'escriptura, ni com cap escriptor, sinó una persona amb un estil propi que, a poc a poc, es forjava, com la seua pròpia vida.

I conte contat, conte relatat.

dilluns, 24 d’agost del 2015

La gallina i el morellà

Fa poc de temps, en un país ben pròxim (però per a moltes persones ben llunyà de la població des de la poltroneta), hi havia un home morellà que decidí ajuntar-se amb una gallina reguinyosa. Als dos els agradava la Molt Honorable Poltrona (res de poltronetes, ¿eh?, a vore, que a les persones que manen no se'ls ha de faltar al respecte...) que hi havia en un palau de la ciutat Valentia, la qual, com ja deia el seu nom històric llatí, feia al·lusió a la valentia.

Ara bé, entre eixa valentia per a vore qui es fa amb la poltrona (que no amb la poltroneta, perquè els dos volien mamar de les mamelles de la vaca de la prosperitat com fóra, ja que tenia una llet de punt d'onze), i la integritat que, com escrivia un aficionat a l'escriptura i natural de l'Alcúdia, però que era monjo i passava molts dies de l'any en el Monestir de Montserrat i que deia les coses pel seu nom, hi havia una diferència com del cel a la terra... Perquè el morellà deia que ell havia reunit més amics i amigues que la gallina i aconseguiria reunir a més aliats que qui més amistats havia aconseguit (però menys que anys arrere); i la gallina que ella era més coneguda que la Xarito i que el morellà i tota la seua colla junts.

I uns mesos després que el morellà i la gallina ja arribaren a un acord i, fins i tot, se n'hagueren anat a un restaurant a fer-se un bon platerot de paella (malgrat que deien que hi havia molta pobresa i punyetes amb salmorra), este frare, escrivint sobre Sant Bartomeu (Levante-EMV, 24 d'agost del 2015), va dir: "La nostra societat ha anat avançant gràcies als hòmens íntegres i rectes, de conducta transparent, hòmens honrats, hòmens sense engany".

¡Maria Santíssima!, que diria més d'una dona gran, ¡quin tio més atrevit en els temps que corren! I més encara: no insulta, però tampoc li agrada lo que fa fi, lo políticament correcte...

Però jo, passejant passejant la mirada per la premsa valenciana, em recordí que el canal televisiu que hi havia en un altre regne, on fins i tot els programes d'humor es burlaven dels caps del palau i de la resta de polítics (u dels motius pels quals tenia molt d'èxit), a diferència del que tractaven de ressuscitar (proposta que no reforçaria, perquè estos amants de la Molt Honorable Poltrona, són uns inauguraponts dels temps que vivim), pensí: "¡Quina parella, tu!, ¡quina parella! Han trobat el seu tros, cada u, però són uns immadurs emocionalment. No es valdrien sols: només volen ser prínceps".

Al moment, passejant passejant, però ara pel carrer, vaig trobar que hi havia un pardal amb una imaginació desbordant i que xiulava amb un so clar, net, transparent com l'aigua i fi. Però, a espaiet, que no ho feia perquè feia fi, sinó perquè li naixia... I, com que ja havia deixat la gàbia paterna i materna arrere, es sentia com en un bosc. Vivia en societat i tenia els seus valors, les seues idees, tenia una personalitat forta però oberta a les idees noves que sonaven com notes fresques i que permetien un bon dia com si tots els dies eixira el sol, un dia molt a sovint feliç i creatiu i una nit dormida com un rei somiant amb els angelets.

I la tercera fou quan, de nou, i també passejant passejant, va caure davant seu una carta, damunt d'una taula però cap avall. ¿Què tindria?,  ¿quina seria la sorpresa?, ¿què passaria si la destapava i...? ¿Seria d'un joc, del tarot, de...? Però, enmig d'estes preguntes, decidí passar a l'acció i indagar, actuar. "¡Colloooooons!", pensà, quan la va vore... es meravellà: l'havia somiada anys arrere i, fins i tot, se l'havia imaginada a mitjan nit. Era...

¡¡¡El rei d'espases lluitant contra les forces polítiques i ciutadanes que només volien tindre una poltroneta i, a més, deixar que des de l'aliança entre el morellà i la gallina i tots els seus acòlits d'equip, tot els ho donaren bo i fet i que eixe matrimoni dirigira les seues vides i els digueren per on havien d'obrir drecera!!! ¡¡¡I amb la paraula 'Integritat' en la banda de darrere de la capa!!!

Ella pensà: "Diuen que la capa tot ho tapa, però este rei... no arribarà a la Molt Honorable Poltrona, però els dirà 'No' quan tracten de vendre-li la burra dient -li que lo millor que pot fer (si vol ser famós, ser reconegut i tindre bona premsa i assegurar-se una vida sana i feliç) és omplir-se les butxaques de diners, deixar-se ja de valors i d'històries per a no dormir, pactar amb qui siga com siga i per lo que siga i fer ostentació d'haver reinstaurat RTVV i d'haver fet més inauguracions que Paco Inauguraponts i qui governava abans la Molt Honorable Poltrona.

Este rei (i altres com este) sí que són dels meus. I vencerà a les forces del mal, actuarà segur enmig de la foscor de moltes persones i el seu regnat serà pròsper i diversificat. La llibertat d'expressió i l'afany de saber, de ser u mateix i de viure amb esperança, s'escamparà com una taca d'oli en un plat amb aigua".

I, tot seguit, pensà: "¡Quina gràcia de persones hi han en esta vida i quin goig fa descobrir i fer amistat amb elles! Sense cap dubte, el món està ple de persones amb esperança...".

I conte contat, conte acabat.

divendres, 21 d’agost del 2015

Els "Reixos" també entenen d'Internet

Hi ha qui diu que els Reixos, com comunament diem en el País Valencià (almenys, en moltes cases) als Reis Mags, no existixen, cosa que jo tombe, atenent al caràcter simbòlic que tenen.

En primer lloc el rei no és una altra cosa, en el món dels símbols, que el de la justícia, com ho mostra, per exemple, que en el Regne de València del segle XV, el cap d'Estat, el rei, feia de jutge quan hi havia un problema, per exemple, entre un membre de la comunitat cristiana i u de la musulmana, ja que cadascuna tenia les seues institucions. Es tractava d'una societat semblant a la britànica d'ara, amb calaixos, per dir-ho d'una manera simple.

I així és com moltes persones voldrien que anàrem per la vida: cadascú dins del seu calaix i sense connexió amb els altres, com si fórem eixe cavall o ruc de la sénia que només mira avant com els fanàtics o els tancats de mollera i, en canvi, es nega a interessar-se per les diferències, per les altres formes d'enriquir la nostra formació cap al sorgiment d'una persona de ment oberta, amb criteri propi i amb imaginació al poder, cosa molt important en els temps que vivim, quan lo anterior (en molts casos) ja no ens val. Només l'esperança i l'optimisme poden reviscolar una persona i l'altra i l'altra...

I, sobre els temps actuals, crec (i intuïsc que encertaré) que el vintage farà pala de la mateixa manera que ho feu en el seu moment els intents de fer que les màquines del segle XIX que començaven a introduir-se en el món de la industrialització en Europa i els Estats Units, entre altres llocs, davant de les persones que lluitaven per a que no substituïren als models històrics de treball o, per a posar-ho més fàcil, com si es tractara de la roba que una temporada està de moda i no a la següent. En eixe sentit, anem a vore, com diem popularment, qui és "el xulo" que gosa dir ara que no, que no val la pena tindre un telèfon ni afaitar-se amb fulles de doble o triple capa ni, tampoc, tindre una ràdio o un pantaló perquè tota la vida s'ha fet això o s'ha vestit així, i que no devem permetre que lo nou tombe lo antic... aplicable al vintage. Vos diré que en ma casa a penes hi han detalls, no és una casa vintage amb un estil barroc (carregat) sinó, per exemple, amb un solet somrient en la taula d'estudi i on menge, uns quants llibres que considere interessants, alguns dibuixos personals o post-its que m'estimulen... I poc més. I una decoració senzilla i alegre, amb la intenció de guanyar llum (en els llocs més foscs) i sentit pràctic en els altres. I punt. Així de simple.

Una cosa que sí tinc ben clara és que, si alguna cosa tombarà (i millor) este vintage social serà (i ja ho està fent) l'esperança, l'optimisme, ja que eixe estil es creà en un moment que, a la llarga, no acabaria amb una guerra, sinó que n'iniciaria una altra, és a dir, en un cul de sac, justament d'on ara estem eixint... Per contra, els Reis Mags, són un símbol d'esperança i més: no sols resulten de la suma de l'arquetip del rei (una persona que també s'envoltava de gent culta, que dominaven camps diferents, que exercia l'autoritat i condemnava, però que també condonava) o que li agradava la diplomàcia, com també --i d'això, n'hi han casos en la històrica Corona d'Aragó-- la literatura (escriure), protegien als artistes i mostraven interés per les escoles (recordem que Carlemany obrí les escoles en el segle VIII), etc. Això, els d'esperit receptiu... a la cultura.

Per això, si, juntament amb la nostra capacitat d'autocontrol i de desenvolupament de les diferents parts del saber (la figura del rei), movem la del mag, ja tenim una bona parella de fet. El mag és lo que podríem dir la persona d'iniciatives, eixa que fa meravelles (com els il·lusionistes) i que, com els malabaristes, fan possible lo que ens semblaria impossible.

¿De veres no voleu ser Reis Mags? Esteu amb tot el dret del món. Ara bé, jo sí vull ser-ho. Però, sobretot, Rei.

¿Per què? Perquè, des de ben xiquet m'agradava conéixer coses ben diferents: des de la ciència fins a l'art, passant per la imaginació, la música, la creació d'harmonia dins d'un grup amb persones que tenen diferent forma de ser, crear grups de participació per a la formació alliberadora, llegir sobre persones que havien contribuït amb les seues idees, a la millora del món, etc. Però també m'agradava ser el rei, la qual cosa volia dir no admetre l'abús d'autoritat dels pares (o de qualsevol autoritat), però tampoc que u anara d'alliberador dels pobrets o no tinguera coratge. I no resultava fàcil ponderar la fermesa amb tindre mà esquerra, però sí era molt convenient i essencial ser comprensiu i valent.

En més d'una ocasió vaig desafiar a l'autoritat, la qual cosa no cregueu que no provocava cap pressió externa (que procurava tombar-la de la manera més pràctica i ràpida possible) o intents d'anul·lació, de fer-te la vida impossible... Però, quan u s'allibera del seu pare psicològic (eixa espècie de tutor que, com una espasa amb la mà mirant avant, tracta de dictar-te el camí) i de la maternitat malament entesa (com eixes dones que van per la vida dient que si no fóra per elles... i en acabant tenen la tensió ben alta o que, en lloc de desenvolupar lo que tenen dins, preferixen estar entre persones desemparades o tractar d'imposar la seua llei a l'home, les femellistes,...).

Però, a més de desafiament, també hi havia generositat. Anit estava llegint sobre la figura dels Reis Mags i tot lo que portaven al Nen Jesús, una altra figura simbòlica, almenys, per a mi. Fixem-nos que els Reis d'Orient es llançaren a l'aventura de seguir un estel (sabien cap a on anaven, perquè veien llum), s'agenollaren davant la novetat i l'esperança (el Jesuset) i renunciaren a part de les seues pertinences (compartiren els seus dons) amb un xiquet acabat de nàixer. Coses que diuen molt.

Doncs bé, no passa res perquè ens obrim a lo novell, a lo desacostumat, a viatjar a altres constel·lacions (amb el coneixement, no per a evadir-nos de la responsabilitat que comporta ser lliures), a altres terres i cultures, a crear escoles noves o centres socials de formació per a l'alliberament personal, a acostar-nos a persones que volen aprendre a ser més autònomes o a desenvolupar la seua vena científica (com els xiquets en estat de llibertat). Sé que estes idees, una persona que desenvolupe més un altre camp, les vorà d'una altra manera i n'afegirà les seues, la qual cosa em pareix molt saludable, ja que seria com crear un grup en què, en lloc de vore qui pixa més, més alt o més lluny, es crea un esperit d'equip lliure i obert a la discrepància i al pensament lliure, cosa que genera un sentiment de cooperació inimaginable, com va ocórrer en l'equip que reformà la casa on ara visc, després de dir-los que els donava moltíssima llibertat, que confiava en cada u d'ells i que, si s'entenien, ho tindrien més fàcil i tots estaríem més contents perquè, a més, guanyaríem tots. A més, no volia anar de policia, sinó de cap de grup, que era lo que em corresponia. Sobre esta experiència, vos puc assegurar que estava poques hores damunt d'ells (no em naix) i que, fins i tot, almorzava junt amb ells sense que això em fera rebaixar-me sinó que, al contrari, em sentia més humà. I només en una ocasió haguí d'intervindre amb assertivitat i traient el rei que fa de jutge. Molts pares i educadors d'ara no tenen treballada esta habilitat, motiu pel qual els fills fan lo que volen i ells es tornen massa permissius i demostren una immaduresa que caldria revisar... I un educador, com un mestre, també val la pena que siga un rei, no una persona conformista i que no lluita per crear persones lliures i creadores d'un demà millor. Almenys, així ho veig jo, com moltes persones que conec.

Afegiré que la figura del rei, en expansió, ajuda, per exemple, a deixar estar el vintage nostàlgic i a iniciar-nos en un renaixement (com el dels segles XV-XVI) i en una major il·lustració (com la del segle XVIII) que ens permet tindre un bagatge més global, no estar tan especializats que siguem uns trompellots en molts camps i en moltes coses de la vida diària i, a més, a fer ús de lo que tantes voltes escampaven els il·lustrats (hòmens i dones de lletres) dels segle XVIII: l'ús de la raó contra l'obscurantisme i, així, obrir-nos camí cap a la felicitat... I estic segur, de nou, que estem guanyant la mà: lo que passa ara en la medicina, on molts metges ja no miren per damunt del muscle al pacient (a diferència de fa deu anys o menys) no ocorre perquè sí, sinó per necessitat imperiosa d'un camp, l'humanístic, on semblava que el culte a l'autoritat havia arraconat qualsevol intent de proximitat entre metge i pacient.

I ahí, tenim, de nou, la porta oberta a un posicionament més humanista, la qual cosa, si passa a la casa, a la família, seria com dir que un pare o una mare assumisquen el seu rei interior en lloc d'anar a espentes i redolons o segons com diguen els caps del govern de torn. I vos assegure que, sobre esta tendència a anar com altres dicten o fan, si navegueu per Facebook o per altres camps d'Internet, trobareu un periodisme valencià i un món literari del País Valencià que sembla molt infantil... i que té molt a aprendre en lloc d'esperar a que els polítics valencians que ara manen els determinen el futur com si foren la històrica dona que llança les cartes del tarot o l'horòscop, o els autoajudistes i més gurus... Durant els últims dies m'estic trobant en Facebook amb la confirmació d'una intuïció que ja vaig tindre arran de la famosa frase de la històrica alcaldessa de València quan inaugurava les falles del 2015 i la immediata submissió mediàtica de la premsa valenciana al pensament únic i al poder, encara que fóra de color distint al seu. ¡Quina llàstima de periodisme i d'acòlits de la llengua del País Valencià, de la suposada premsa d'esquerres en castellà, de la cultura, de la lexicografia, de la filologia, etc.! ¡Quants llepons començà u a vore! No m'estranya, ara, que el diari The Guardian, per exemple, britànic i d'un país amb molta tradició democràtica, publicara a mitjan juny que el rei espanyol despullava (sic) a la seua germana del títol nobiliari enmig d'un escàndol per evasió tributària, mentres que els diaris espanyols Levante-EMV o La Vanguardia (per citar-ne dos, i que solen tindre una política diferent) continuaven pel camí de lo políticament correcte.

M'agraden els periodistes, que no estos de Facebook, sinó els que no s'evadixen de la seua responsabilitat, que lluiten per una societat amb major número de persones disposades a ser les forjadores del seu camí (en lloc de ser les ovelles del pastor) i, així, ser les creadores de la seua vida, com ja manifestava de manera total, en el 2011, més de la mitat de la població dels Estats Units. Ací hi ha molt a aprendre, si volem una societat amb una qualitat de vida, en lloc de queixar-nos tant de si les coses estan així o aixà... propostes, cavallers, propostes.  Ahir li vaig escriure això, en Facebook, a un membre d'una entitat cultural que es queixava de la Generalitat i les ajudes econòmiques, quan li vaig dir que hi havien entitats que quallaven mantenint-se econòmicament amb l'ajuda dels seus socis i dels mecenes, perquè sumaven més que les subvencions públiques. O que, com diu Edward de Bono, per cada crítica, tres propostes constructives. Si li haguera dit que, damunt, em referia a una associació de persones amb epilèpsia (ALCE) i que té pocs anys, moltes persones amb prejudicis en el carrer, però amb moltes persones amb ganes de fer,... potser ni s'ho haguera cregut. I si en forme part, és per la política interna, l'econòmica, per a començar, ja que diu moltíssim dels altres valors i és clau per a la llibertat. No accepte pertànyer a cap associació o grup que estiga disposat a fer el sisenyorisme a les autoritats polítiques o d'altre color, sinó a tindre esperit lliure.

Finalment, després de tot este escrit extens, diré que traient cada u de nosaltres el rei amb la seua espasa, tomba tots els dracs que li venen per davant. I vos assegure, que ho passarem, que podrem i que ho aconseguirem. I en cauran u rere l'altre..., de la mateixa manera que Tirant lo Blanc inspirà a Cervantes, l'escriptor castellà que creà el Quixot i que amb la mort d'este personatge moriren tots els llibres de cavalleries que només tractaven de tergiversar la realitat... ¿La clau? Posar-lo en marxa, deixar-lo fluir...

Una abraçada alliberaire, gràcies per la vostra paciència i.. ¡avant!