A continuació, plasmem des de la pàgina 68 fins a l'inici de la plana 70, de l'explanació, en la versió del 2018.
6.- Part Ia. Acció de
l’Església Catòlica en terres valencianes, pel que fa a la seua llengua i a
la seua cultura.
Exigències de la seua
important Història cultural i religiosa cristiana.
*[A] “El valencià” és la llengua “històrica i pròpia” del nostre poble, del qual
constitueix la més peculiar senya d’identitat.” Llei d’ús i
ensenyament del valencià”. Llei 4/ 1983 de la Generalitat Valenciana.
[a] Des d’un primer moment, no podem oblidar la circumstància història en
la qual l’Església Catòlica en les terres valencianes, en la seua
majoria i, en el seu conjunt, començant pels dos segles de la Casa d’Àustria,
però, sobretot, des de l’adveniment dels Borbons, del segle XVIII ençà i, d’una
manera especial, des de principis dels segle XX. Ha sigut molt negativa
en l’acció que havia de dur a terme, quant al fet cultural en la seua pròpia
llengua, el primer element de la cultura d’un Poble determinat.
*a-1) Vejam
la doctrina exposada en la Constitució “Gaudium et Spes”[1],
no. 58, del Concili Vaticà II:
“... enviada
a tots els pobles de qualsevol edat i territori, l’Església no es lliga
exclusivament, ni indissolublement, a cap raça o nació, a cap forma particular
de costums, a cap antic o nou comportament. Fidel a la pròpia tradició i,
alhora, conscient de la seua missió universal, és capacitada a establir
comunicació amb les diverses formes de cultura, comunicació que enriqueix tant
la mateixa Església, com les diverses cultures”.
“Purifica i eleva
constantment els costums dels pobles, fecunda de dins estant amb riqueses
espirituals, enforteix, completa i restableix en Crist les qualitats i
capacitats espirituals de cada poble i edat”.
*a-2) Per
consegüent, l’Església també calia (i cal) que actue així en favor del Poble
Valencià, “la nissaga valenciana”, donant vida, defensant, enriquint
i restaurant les seues riqueses de l’esperit, entre les quals té el lloc
més preeminent la llengua pròpia.
No és el
castellà la cultura, la llengua pròpia i preeminent de la nostra terra. La
llengua pròpia i característica d’ací és la que denominem, popularment, valencià,
la qual la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”, de
1983, qualifica de “Llengua històrica i pròpia del nostre poble del
qual constitueix la més peculiar senya d’identitat” (Preàmbul
9).
*a-3) El text
conciliar anterior, no. 58 de la “Gaudium et Spes” que hem
esmentat, en *a-1) conclou així:
“Així,
l’Església, complint la pròpia missió, ja per aquest sol fet, impulsa i
contribueix a la cultura humana i civil i, amb la seua actuació, també amb
la litúrgica, educa l’home en la llibertat interior”.
*a-4) ¡Que fortes i
que significatives, aquestes afirmacions del text del Concili Vaticà II! ¡Parlem
de tot un Concili Ecumènic! ¡I com cal fer reflexionar l’Església de
Crist en les terres valencianes, ja que la llengua pròpia és el vehicle de les
experiències humanes personals i de les socials d’un Poble. La nostra fe
i la nostra vivència cristianes no poden deixar d’anar unides a la llengua
pròpia o vernacla.
La llengua de cada
Poble del món és la manifestació del seu esperit, porta la marca del seu geni,
dels seus sentiments, de les seues lluites, de les seues aspiracions. Llengua
i Poble formen una unitat permanent que cal ser indissoluble. Aquest
mateix fet va necessàriament unit a la nota de Catolicitat de l’Església.
Cf. “Lumen Gentium”, 13.
Després del greus
esdeveniments que s’han produït en les terres valencianes des de fa quaranta
anys, pel que fa a la introducció, en les esglésies, del fet cultural més
important de la mateixa Església, la introducció de la llengua pròpia en la
mateixa Litúrgia, com examinarem de manera adient i amb més detall en
l’apartat C, hem d’arribar a la conclusió que ¡la Història i el
mateix Poble, al qual l’Església havia de servir i de formar unitat amb ell (“Lumen
Gentium”, 13), ho demandarà en contra de la mateixa Església!
L’Església, amb la
seua actuació, “també amb la litúrgica”, educa, forma, condueix l’home ‘en la llibertat interior’. Cf. no. 58 de la Constitució “Gaudium et Spes”, esmentat en els
paràgrafs anteriors. (*a-3)).
[b] ¿Quina llibertat s’ha produït, pel que fa a la introducció de la
litúrgia en llengua vernacla en el propi Poble Valencià? Vegem “Gaudium et
Spes”, no. 58.
*b-1) ¡Que trist,
que l’Església valenciana, en una proporció molt majoritària, en un aspecte tan
important com l’ús de la llengua pròpia, per a comunicar-nos amb Déu i
rebre’n la seua Paraula, no ha educat cap a la llibertat,
sinó que ha consentit i ha contribuït a conduir el Poble, amb el qual forma
unitat (Cf. “Lumen Gentium”, 13) cap a la mentida, el desordre,
la injustícia i l’enfrontament.
*b-2) Ens trobem
amb un pecat personal, del qual alguns en tenen una culpabilitat
individual molt important, i té, a més, un caràcter col·lectiu, històric,
que requereix, en ambdós casos, una metanoia, una penitència, personal (per
una banda), si ha sigut personal; però també col·lectiva,
per una altra banda, en trobar-nos amb una culpabilitat social,
col·lectiva. La doctrina de l’Església, en eixe aspecte, és clara i diàfana.
*b-3) Un exemple, el
cas de Galileu Galilei, per al qual es partia de la Bíblia per a la
ciència, quan s’havia de donar la primacia a la ciència experimental,
realitat veritablement incontestable, que no contradiu la Bíblia en realitat,
ja que la Bíblia no és un llibre de ciència, sinó un llibre que es refereix a
la veritat religiosa revelada, enquadrada, quan es van escriure els diferents
llibres, en els coneixements científics d’unes èpoques determinades en la Història
dels pobles del món.
Hi ha més culpabilitat
en el cas de la litúrgia en valencià, que en el cas de Galileu Galilei. En l’època de Galileu, ho creien així, sincerament. En la inculturació de
la fe per la llengua pròpia, ens trobem amb una doctrina clara i evident de l’Església
Catòlica, començant per la del Concili Ecumènic. En les terres valencianes,
es va, clarament, contra el Pla de Déu, expressat en l’encíclica “Gaudium
et Spes”, 29, i en altres Documents Pontificis.
[1] Nota de la traducció. Ací, amb lleugeres
adaptacions, hem recorregut al llibre “Concili Ecumènic Vaticà II.
Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per l’Editorial Claret en
1993, a què accedírem en el 2015, per recomanació de Pere Riutort, arran d’una
conversa telefònica.
