Estem passant per dies molt bons, per exemple, per a aprofitar la possible sanció sobre la xiulada en el Camp Nou durant la final de la Copa del Rei de futbol i, no sols com han fet algunes persones, demanar un castic semblant a la selecció espanyola de futbol per la xiulada que rebé la selecció francesa fa uns anys en l'estadi Vicente Calderón (Madrid), la qual he pogut escoltar este matí i hi han moments que quasi anul·la l'himne francès (proposta enviada a Change.org), sinó per a, més enllà del futbol, traure un tema que ajudarà a crear persones lliures: el nacionalisme castellanista.
Tracte el terme nacionalista des d'una visió objectiva, és a dir, d'igualtat per a tots, prendre la mida amb la mateixa vara, la de la justícia. Vist des de fora, per exemple, des de la cultura anglosaxona, perquè conec persones que han estat allí o que han nascut enmig d'eixa cultura, nacionalisme vol dir exaltació de la pàtria, del grup per damunt de la llibertat de la persona. I, si no, passem a parlar d'un altre tema... que la justícia és ser just, no donar prioritats ni tractaments especials.
Estic a favor de l'accés de qualsevol persona a la llibertat, una cosa a què poques s'inscriuen, a diferència, per exemple, de comprar paperetes de la loteria de Nadal. Però com que la llibertat no arriba amb cap colp de sort i sí amb la llaurada diària i, ací, parlaré d'Història, comencem...
1. El mite dels Reis Catòlics i la unitat d'Espanya no fou un invent franquista, sinó de la segona mitat del segle XIX, quan s'aprova la primera llei d'educació per a tot un estat jurídicament nou, Espanya, creat a mitjan dels anys trenta d'eixe segle. El franquisme lo que fa és buscar uns reis que no hagueren tingut, per dir-ho així, sang estrangera, origen forà i, per això, per exemple, renuncia a la idea de Carles I de Castella i d'Aragó. La llei té el títol de Ley de Instrucción Pública i es coneix popularment, en àmbits universitaris, com "ley Moyano", en al·lusió al cognom del ministre d'educació del moment. Pel que fa a Carles I d'Aragó, es coneix popularment com "Carlos I de España y V de Alemania".
Doncs bé: Espanya es crea jurídicament (legalment) en el segon terç del segle XIX i Alemanya (en el mateix sentit) amb la unificació, durant el darrer terç d'eixe segle. Que prenguen nota els estudiants de primària, secundària i batxillerat, sobretot. Es tracta d'un mite més, mite que si el despullem, qüestiona el tracte al rei Carles... i la suposada creació d'Espanya en temps dels Reis Catòlics...
Lo que no concorda ahí són els intents de manipulació des del poder polític i, sobretot, a través de l'assignatura que més s'estimen els governants, siguen del color que siguen i tinguen el càrrec polític que tinguen (bé en el Govern espanyol, bé en qualsevol govern autonòmic... o bé amb qualsevol càrrec o títol en la Constitució Espanyola de 1978, l'actual): Història. Sobre açò hi han estudis molt interessants, com ara, els realitzats per Rafael Valls Montés (Universitat de València, amb treballs de didàctica de la història), un fervorós defensor de la llibertat de la persona, la tolerància entre les cultures i la formació de persones lliures a través del despullament de la versió oficial sobre la Història, entre d'altres.
En el segle XIX s'unificaren moltíssimes lleis (llevat d'alguns casos especials en el País Basc i, sobretot, en Navarra), la moneda (els històrics regnes encara mantenien les seues), els sistemes de mesura (a nivell internacional i tot, llevat de casos puntuals), el registre civil, les lleis d'ensenyament, etc. O, atenent en bona mida a les divisions eclesials (bisbats), es crearen les províncies.
2. Ni Isabel I de Castella ni Ferran II d'Aragó tenien el mateix pes. Un altre mite: "Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando". És un altre invent del segle XIX. Qualsevol persona que passe a fer una recollida de dades sobre el Regne de Castella i la Corona d'Aragó en el moment de casar-se els dos reis (per motius de conveniència militar, sobretot, que no amb la suposada unificació de lleis, costums, lligams polítics... dels dos Estats), vorà que són ben distints, com també molts dels seus interessos o costums. De fet, Isabel I, per dir-ho de manera senzilla, era qui actuava de regent mentres que Ferran II estava fora (i en l'altre sentit, el rei Ferran respecte al regne de Castella). A més, si un fill del rei Ferran d'Aragó, no haguera mort sent menor i sense arribar a ser rei de la Corona d'Aragó, la història haguera pres camins ben distints, ja que no havia sigut una unificació com la que tingué lloc en el segle XIX i de la qual hem parlat abans. Convide a qualsevol persona, igualment, a llegir el llibre d'Iñaki Anasagasti Agur Aznar (2004) i, així, tindre una visió més d'Espanya, en la qual trau coses molt importants i relacionades amb el País Basc actual (i els territoris històrics) i l'històric Regne de Navarra.
3. En l'estiu del 2013, una vegada més, va sorgir el tema de Gibraltar, com si encara estiguérem en els temps en què, com m'han contat algunes persones que nasqueren poc després de la guerra, multituds de persones eixien a una famosa plaça de Madrid a cridar allò de "¡¡¡Gi-bral-tar, es-pa-ñol!!!, ¡¡¡Gi-bral-tar, es-pa-ñol!!!". I passen els anys i continua sent territori britànic i motiu d'exaltació nacionalista per a distraure l'atenció de temes més importants, sobretot, de tipus social i de convivència intercultural i entre els parlants de les diferents llengües que es parlen en Espanya des de fa segles i, en este últim punt, de les que defenem el respecte a la pluralitat lingüística, no sols en la llei, sinó de fet, en l'acte, com tampoc per a que hom diga, per exemple, a un empresari català (i ahí sí, en català), que, per educació, li hauria de donar la mà...
4. A finals d'agost del 2013, un diari espanyol amb seu en terres castellanes, Cinco Días, escrivia que "la marca España seduce" al turista estranger i, poques setmanes després, véiem els efectes de la deixadesa oficial per les llengües, no sols les que es parlen des de fa segles en lo que, des del segon terç del segle XIX, diem Espanya, sinó de les estrangeres: el famós Relaxing cup of "café con leche"... Sense paraules. Un estat democràtic promouria l'obertura a lo nou, a l'estranger, a lo que ve de fora i és fresc, al respecte a la singularitat de cada Poble i de cada parlant. Durant els sis primers mesos del 2013 les inversions estrangeres havien augmentat un 0'2% en Espanya. Però si comparem Madrid i Catalunya (llegiu el diari català Ara, setembre del 2013), en la província castellana havien minvat més d'un 25% i, en canvi, en Catalunya, havien augmentat un 40%. Òbviament, si traiem una informació més oberta i per parts, podrem ajudar a crear persones més crítiques, més lliures, amb criteri propi i que no es deixen portar pels impulsos primaris o per l'emotivitat, sinó que tinguen una sensibilitat ben treballada i, també, una assertivitat que els permeta ser reis (tindre bon autocontrol). Finalment, tancaré este punt dient que el diari El País començà a parlar de la realitat de Madrid més d'un mes després que ho fera l'Ara.
5. Durant el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, dins de la Unió Europea es triaren quines serien les quatre llengües de les quals es faria ús per a determinades situacions. Com ben bé conta Jesús Tuson, un lingüista i defensor de la dignitat de les llengües, en més d'una obra seua, qui presumix de tindre una llengua que considera de cultura no acceptarà fàcilment que tallen el bacallà i que la seua (la que ell defén) quede fora. Doncs bé: un polític honrat haguera reconegut que anaven a triar-se'n quatre (i vos assegure que ho vaig encertar): l'anglés (la llengua més lingua franca, això és, llengua que fa de pont, en estos moments), l'alemany (la que més parlants té en la Unió Europea), el francés i l'italià. Aleshores, el govern, com després del famós relaxing..., recorregué a una posició de perdedor: digué que el parlaven centenars de milions de persones en el món. ¡¡¡Cavallers, que estem parlant de la Unió Europea!!!
I, si no, vejam què passà en Espanya quan la selecció espanyola, durant el Mundial del 2010, anava guanyant i guanyant i acabà sent la campiona. ¿No es feu un culte al futbol, com si qui no fóra seguidor de la selecció no fóra espanyol? ¿O és que això de "¡¡¡Yo soy, español, español, español, español!!! (repetiu-ho totes les voltes que vullgueu, per exemple, tres, com si vos anaren a donar indulgències) no és nacionalisme, exaltació de la bandera, o escoltar l'himne tot formal com un soldat, o de lo col·lectiu i de l'emoció per damunt de la raó, com també ho són les plaques commemoratives d'inauguracions, la mà en el pit i coses semblants? Ei!, ¡que jo no m'apunte a este grup d'exaltats i fanàtics! ¡¡¡Benvingut siga el pensament lliure i la llibertat d'expressió!!!...
Com podreu pensar, no forme part de moltíssimes associacions, ni partits, ni sindicats. Quatre anys després, amb el tema de Catalunya pel mig (i com jo ja intuïa l'any passat, abans del Mundial), sembla que allò del ser espanyol estava més diluït i la selecció feu pala. Potser ara la culpa fóra de la mala sort, d'un mal karma, dels àrbitres o, fins i tot, dels catalans... més que lo de "va faltar 'punch'" ("força") i altres històries per a no dormir. I, caldria afegir que, per descomptat, fer soroll la nit de la famosa final de la Copa del Món, a diferència de fer una xiulada, no era motiu de delicte per als que així es manifestaven públicament...
6. Pedro Escartín, un històric àrbitre i, després, entrenador de la selecció espanyola de futbol, en la seua obra sobre reglament de futbol (la qual me la donà u dels meus avis quan jo era un torrat d'este esport), posa en les seues primeres línies que el futbol no haguera tingut èxit si no fóra, entre d'altres, per la violència. Això ho vaig posar en un escrit adreçat al diari El País, al Levante-EMV i a Las Provincias en 1998, poc després de caure la famosa porteria del Santiago Bernabeu (l'estadi del Reial Madrid). Per cert, el cap de seguretat (com es podia llegir en el diari El País) va manifestar que preferien controlar als hooligans des de la distància...
El diari madrileny no esperava que jo els enviara una carta amb 140 signatures (com a mínim) i amb frases com les de l'històric àrbitre (i tretes textualment d'aquella obra seua, escrita a primeries dels anys 40 del segle passat) ni les del cap de seguretat. Conclusió: este diari castellà suposadament independiente decidí no publicar-la, segons em manifestaren telefònicament, "Porque nos llegan muchas". Ni tampoc el Levante-EMV (amb 60 signatures més). Però, ves per on, Las Provincias, a on l'havia enviada traduïda al castellà, sense cap firma més i amb el títol "El fútbol, una guerra sin armas" sí la publicà... i vaig conéixer a uns quants epilèptics que, indignats, m'havien enviat cartes de felicitació per fer eixa denúncia de la violència en el futbol. Una vegada més, i des d'ací, gràcies a totes les persones que esteu a favor de l'esportivitat i de l'absència de violència en cap moment de la vida.
7. En un estat lliure i que tracte de ser democràtic (de fet, no sols en el paper), resultaria inadmissible que un cap d'estat o cap autoritat, bé en un acte públic i dins de l'Estat on viu, bé en celebracions o intervencions internacionals, tractara de falsificar la història o el present de l'Estat polític a què representa jurídicament (o del govern en nom del qual parla). Només reconec com a caps d'Estat a aquelles persones que reconeixen de fet i de dret (però no sols en discursos ben estudiats o, fins i tot, estèticament atractius), el dret dels diferents punts de vista que hi han en un Estat (començant pel que representen a nivell internacional) a conviure i a decidir el seu futur i que, com a persones, en el seu dia a dia prediquen amb l'exemple i són exemple de persones amb una actitud democràtica i d'obertura a lo diferent. I, per descomptat, que actuen amb autenticitat, sense tractar de tergiversar res, i sí d'estar al servici de cada habitant, en lloc d'esperar que tots els donen la mà. Estats com Islàndia, Irlanda, Gran Bretanya, Holanda, Bèlgica, Dinamarca, Suècia, Noruega, Finlàndia o els Estats Units o bé tenen molta tradició democràtica o una forma molt democràtica de vore la vida. Lo contrari als valors que he citat abans seria com voler que tots els estudiants combregaren amb el famós jurament a la bandera que una vegada, com escrivia Noam Chomsky (com a mínim, farà més de deu anys), un estudiant de 12 anys i nord-americà es negà a fer: deia que no hi havia justícia i que no era cert lo que es deia...
Darrere de ciutadans amb un esperit semblant al d'eixe adolescent nord-americà, poden haver futurs pensadors lliures. Obrim-los les portes i afavorim la seua formació cap a la llibertat i la seua creativitat... Amb persones així, sí combregue... I, en eixe sentit, com a historiador, esta és la forma d'ensenyar la història i de difondre-la que defenc. Ho sent molt per les autoritats que no s'han sentit reflectides, però tinc els meus valors i molts de vostés no estan en la meua llista de persones que prediquen amb l'exemple...
Finalment, i ara ja per a tancar este escrit, moltes gràcies a les persones que defenen la dignitat de cada persona i de cada cultura i llengua del món. Som un mosaic massa formós com per a acceptar que ningú (per lliure o en col·lectiu) tracte de reduir la seua diversitat.
dijous, 30 de juliol del 2015
dilluns, 27 de juliol del 2015
Ja hi ha un precedent
Això és lo que podia pensar més d'u quan farà, poc o molt, deu anys, un tribunal de justícia valencià decretava que es podia emprar la forma familiar d'un nom en lloc de la formal. Es tractava de Paco respecte a Francesc o Francisco o de Pep o Pepe respecte a Josep o José. Siga el nom que siga, trencava amb un costum molt estés i instaurava la validesa legal de fer-ne ús en el registre civil. A hores d'ara ningú ho trobaria estrany, tot i que hi han persones que desconeixen eixe cas històric (i vos ho puc assegurar perquè ho he comentat moltes vegades i no s'ho acaben de creure). Ho vaig llegir en El País, en l'edició valenciana.
Doncs bé, imaginem-nos que apliquem lo mateix però al cas d'un fill que decidira independitzar-se dels pares comentant que ho feia amb un precedent legal darrere, que li feia costat, que li donava suport. Suponc que tampoc no hi hauria oposició.
Ara bé, en el tercer cas, que sovint comente quan ix un tema que està de moda cada cert temps, només les persones més obertes s'atrevixen a comentar que si el primer exemple, com el segon, han obert un camí nou... Catalunya també té dret a fer-ho.
I direm per què. El govern de Kosovo va fer la declaració unilateral d'independència ("unilateral", és a dir, "per un costat", "sense dependir de lo que diga l'altre", que és lo que significa la paraula "unilateral", de manera senzilla) el 17 de febrer del 2008 amb el suport dels Estats Units "y la mayoría de los países que integran la Unión Europea" (versió castellana de Wikipedia), amb el suport d'Albània, el Regne Unit, Alemanya, Països Baixos, Suïssa, Austràlia o els Estats Units (versió catalana de Wikipedia) i forma part del Comité Olímpic Internacional, del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial (versió en anglés de Wikipedia).
Faig estes puntualitzacions sobre l'enciclopèdia internàutica per a tombar la suposada neutralitat, no sols de les matemàtiques sinó també de la presentació de la història...
Finalment afegiré que el Tribunal Internacional de Justícia, el 22 de juliol del 2010, es posicionà a favor del cas de Kosovo. De fet, el seu president manifestà que "les declaracions d'independència no estan prohibides". I també afegiré que alguns dels estats que encara no el reconeixen són Sèrbia, Rússia, Espanya i Romania, com tampoc una part important però no majoritària dels estats que integren l'ONU.
Per tant, no hauria d'haver cap motiu per a que si guanyara la llista unitària que ha decidit presentar-se en Catalunya (unió de CDC, u dels històrics membres de Convergència i Unió, ERC i persones que han decidit fer-ho per lliure i que, en més d'un cas, estan vinculades a entitats culturals) a les eleccions del 27 de setembre i la suma dels vots de les altres llistes que també es mostren a favor d'una possible independència de Catalunya (com ara, la CUP encapçalada per David Fernàndez, o Procés Constituent de la qual formen part la monja Teresa Forcades o Arcadi Oliveras), fins i tot, es poguera estudiar la possibilitat de fer una declaració d'independència. ¿O és que la història, fins i tot la jurídica, com la que contàvem amb els noms, no és traslladable a la dels partits? La vara de la justícia és igual. Almenys, en espais de llibertat..., encara que el president del govern espanyol i altres autoritats polítiques espanyoles molt conegudes no compartisquen la mateixa línia. Molts polítics actuals són persones amb estudis de dret i això ho saben...
Com podeu imaginar, em posicione en pro d'eixa possibilitat en Catalunya, com també ho faria en la dels noms, o en la de l'emancipació d'un fill que vol viure lliure i es considera preparat per a la nova situació, com qui està atlètic i segur i no tem participar en la prova següent. Per a més informació, podeu llegir, per exemple, L'Església i el procés sobiranista a Catalunya (Josep Miquel Bausset, monjo valencià en el Monestir de Montserrat, http://www.vilaweb.cat/noticia/4197763/20140615/lesglesia-proces-sobiranista-catalunya.html).
Doncs bé, imaginem-nos que apliquem lo mateix però al cas d'un fill que decidira independitzar-se dels pares comentant que ho feia amb un precedent legal darrere, que li feia costat, que li donava suport. Suponc que tampoc no hi hauria oposició.
Ara bé, en el tercer cas, que sovint comente quan ix un tema que està de moda cada cert temps, només les persones més obertes s'atrevixen a comentar que si el primer exemple, com el segon, han obert un camí nou... Catalunya també té dret a fer-ho.
I direm per què. El govern de Kosovo va fer la declaració unilateral d'independència ("unilateral", és a dir, "per un costat", "sense dependir de lo que diga l'altre", que és lo que significa la paraula "unilateral", de manera senzilla) el 17 de febrer del 2008 amb el suport dels Estats Units "y la mayoría de los países que integran la Unión Europea" (versió castellana de Wikipedia), amb el suport d'Albània, el Regne Unit, Alemanya, Països Baixos, Suïssa, Austràlia o els Estats Units (versió catalana de Wikipedia) i forma part del Comité Olímpic Internacional, del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial (versió en anglés de Wikipedia).
Faig estes puntualitzacions sobre l'enciclopèdia internàutica per a tombar la suposada neutralitat, no sols de les matemàtiques sinó també de la presentació de la història...
Finalment afegiré que el Tribunal Internacional de Justícia, el 22 de juliol del 2010, es posicionà a favor del cas de Kosovo. De fet, el seu president manifestà que "les declaracions d'independència no estan prohibides". I també afegiré que alguns dels estats que encara no el reconeixen són Sèrbia, Rússia, Espanya i Romania, com tampoc una part important però no majoritària dels estats que integren l'ONU.
Per tant, no hauria d'haver cap motiu per a que si guanyara la llista unitària que ha decidit presentar-se en Catalunya (unió de CDC, u dels històrics membres de Convergència i Unió, ERC i persones que han decidit fer-ho per lliure i que, en més d'un cas, estan vinculades a entitats culturals) a les eleccions del 27 de setembre i la suma dels vots de les altres llistes que també es mostren a favor d'una possible independència de Catalunya (com ara, la CUP encapçalada per David Fernàndez, o Procés Constituent de la qual formen part la monja Teresa Forcades o Arcadi Oliveras), fins i tot, es poguera estudiar la possibilitat de fer una declaració d'independència. ¿O és que la història, fins i tot la jurídica, com la que contàvem amb els noms, no és traslladable a la dels partits? La vara de la justícia és igual. Almenys, en espais de llibertat..., encara que el president del govern espanyol i altres autoritats polítiques espanyoles molt conegudes no compartisquen la mateixa línia. Molts polítics actuals són persones amb estudis de dret i això ho saben...
Com podeu imaginar, em posicione en pro d'eixa possibilitat en Catalunya, com també ho faria en la dels noms, o en la de l'emancipació d'un fill que vol viure lliure i es considera preparat per a la nova situació, com qui està atlètic i segur i no tem participar en la prova següent. Per a més informació, podeu llegir, per exemple, L'Església i el procés sobiranista a Catalunya (Josep Miquel Bausset, monjo valencià en el Monestir de Montserrat, http://www.vilaweb.cat/noticia/4197763/20140615/lesglesia-proces-sobiranista-catalunya.html).
Estratègies per a dormir com un rei i somiar amb els angelets
En desembre del 2012 vaig llegir una notícia que m'omplia d'optimisme: era la primera vegada en més de tres anys que en llegia alguna, de tipus econòmic i que parlava d'esperança. Incloïa la paraula inflexió, encara que només 6 de les 75 persones entrevistades pel diari Expansión em semblava que es mostraven optimistes.
Encara que jo no fóra analista, tenia un sí-sé-què que em deia que allò anava avant i que es faria realitat: haver viscut casos personals de resiliència i de superació gràcies a la força de pensar que ho podria aconseguir. Fixeu-vos que no necessitava que ho feren més de la mitat o una quantitat pròxima.
En la primavera del 2013 en llegia una altra,d'economia, en la revista Emprendedores, revista que comprava puntualment, unida a una notícia que es titulava Un entorno más favorable para emprender. I comencí a canviar de restaurant on dinar, i a vore que l'ambient nou era més fresc, més viu, amb major vitalitat i, per tant, amb menys temps per a traure problemes del dia a dia i sí més per a centrar-se en la solució i en esperances. La gent es movia més, físicament i tot, canviava més de temes, somreia més. Estic parlant de la primavera del 2013...
Entre abril i maig arribaren a un acord local entre l'Ajuntament d'Alaquàs i totes les entitats socials registrades en la vila. Curiosament, només n'hi havia una, en contra de lo que més d'u s'esperava: Càritas. Per tant, l'acord només es feu entre l'Ajuntament i Càritas... L'objectiu era salvar a molts xiquets i facilitar que pogueren tindre accés a un menjar digne al llarg del dia, entre 250 i 400, si recorde bé. Vaig decidir donar l'equivalent a un 1% aproximat del salari d'un mes dotze voltes a l'any i de manera que m'assegurara que anava al projecte local, com també un bric de llet. I encara ho faig.
Als pocs dies, i per a sorpresa meua, pensí: "Ostres!, ¡m'adorm millor i dorm bé!... ¡¡¡No estic prenent Dormodor!!!...". I, potser per intuïció, comencí a fer coses diferents, a introduir més varietat al llarg del dia, a parlar de manera més positiva, a vestir roba més alegre i que m'impregnava de vitalitat... El resultat: uns quatre mesos després m'adoní que, fins i tot en els dies més calorosos, no tenia problemes, quan arribava la nit, per a estar tranquil i adormir-me, encara que hi haguera mercat medieval fins a la matinada o passaren les comparses de moros i cristians a menys de vint metres del llit...
Quan ja en plena tardor del 2013 un amic, Pere Riutort, em va preguntar "¿Dorms bé?" li vaig respondre, sincerament i amb tranquil·litat, "Sí, Pere". Uns dies després vaig dinar amb els meus pares i li comentí eixa anècdota a ma mare, afegint-li:
-- És la primera volta que em pregunta això una persona. No recorde que ningú m'ho haja preguntat abans.
I ella em respongué:
-- És que ell sap que és molt important per al sistema nerviós.
Menys d'un any després li comentí, a Pere, que tenia problemes per a empatitzar i ell m'afegí:
-- És molt important, l'autocontrol...
I em proposí que aquella frase havia de passar a la posteritat i que, per tant, m'havia de superar.
A hores d'ara el miracle s'està fent realitat. Estic passant nits amb més de 30 graus en el quarto de dormir i amb un espai ben alt (més de 285 cm) i que permet que la calor se n'apuge i no em faça la guitza ni em senta oprimit per ella. Ja no trobe menester tindre el ventilador en marxa tota la nit, a diferència de quan vivia en l'altra casa o en casa dels meus pares... ¡I no serà perquè no està fent més calor! Així, anit no minvà dels 31ºC... i vaig dormir bé...
I, finalment, vos diré una altra de les claus per a un bon dormir i passar un bon any: la diversitat temàtica i d'activitat i, poc abans d'anar-se'n u ja a dormir, fer alguna activitat suau (sobretot després d'una de treball mental, com en els estudis) i, així, preparar un bon somni i tot. Tot comença ficant el cap en lo que u fa, pensar a la llarga i què passarà si actue així o si ho faig aixà, amb la idea que podrem, que ens superarem i que aprendrem de l'experiència... I la generositat també és una gran amiga d'un bon son. Fa uns mesos li ho comentí a un neuro i em va dir "Sí, ayuda".
En resum diré que es pot dormir bé i que només qui busca, troba. I quan volem alcançar alguna cosa, ens hem d'esforçar per fer-la realitat... i pensar que "Tot és possible per a qui creu en si mateix... i confia en més persones i en el demà".
Una abraçada alliberaire.
Nota: Es pot dormir com un rei, és a dir, amb tranquil·litat, segur d'u mateix (lo que simbolitza el rei) sense necessitat de fer-ho com un tronc (de manera profunda) ni en un tres i no res... però sí, no obstant això, amb bona qualitat.
Encara que jo no fóra analista, tenia un sí-sé-què que em deia que allò anava avant i que es faria realitat: haver viscut casos personals de resiliència i de superació gràcies a la força de pensar que ho podria aconseguir. Fixeu-vos que no necessitava que ho feren més de la mitat o una quantitat pròxima.
En la primavera del 2013 en llegia una altra,d'economia, en la revista Emprendedores, revista que comprava puntualment, unida a una notícia que es titulava Un entorno más favorable para emprender. I comencí a canviar de restaurant on dinar, i a vore que l'ambient nou era més fresc, més viu, amb major vitalitat i, per tant, amb menys temps per a traure problemes del dia a dia i sí més per a centrar-se en la solució i en esperances. La gent es movia més, físicament i tot, canviava més de temes, somreia més. Estic parlant de la primavera del 2013...
Entre abril i maig arribaren a un acord local entre l'Ajuntament d'Alaquàs i totes les entitats socials registrades en la vila. Curiosament, només n'hi havia una, en contra de lo que més d'u s'esperava: Càritas. Per tant, l'acord només es feu entre l'Ajuntament i Càritas... L'objectiu era salvar a molts xiquets i facilitar que pogueren tindre accés a un menjar digne al llarg del dia, entre 250 i 400, si recorde bé. Vaig decidir donar l'equivalent a un 1% aproximat del salari d'un mes dotze voltes a l'any i de manera que m'assegurara que anava al projecte local, com també un bric de llet. I encara ho faig.
Als pocs dies, i per a sorpresa meua, pensí: "Ostres!, ¡m'adorm millor i dorm bé!... ¡¡¡No estic prenent Dormodor!!!...". I, potser per intuïció, comencí a fer coses diferents, a introduir més varietat al llarg del dia, a parlar de manera més positiva, a vestir roba més alegre i que m'impregnava de vitalitat... El resultat: uns quatre mesos després m'adoní que, fins i tot en els dies més calorosos, no tenia problemes, quan arribava la nit, per a estar tranquil i adormir-me, encara que hi haguera mercat medieval fins a la matinada o passaren les comparses de moros i cristians a menys de vint metres del llit...
Quan ja en plena tardor del 2013 un amic, Pere Riutort, em va preguntar "¿Dorms bé?" li vaig respondre, sincerament i amb tranquil·litat, "Sí, Pere". Uns dies després vaig dinar amb els meus pares i li comentí eixa anècdota a ma mare, afegint-li:
-- És la primera volta que em pregunta això una persona. No recorde que ningú m'ho haja preguntat abans.
I ella em respongué:
-- És que ell sap que és molt important per al sistema nerviós.
Menys d'un any després li comentí, a Pere, que tenia problemes per a empatitzar i ell m'afegí:
-- És molt important, l'autocontrol...
I em proposí que aquella frase havia de passar a la posteritat i que, per tant, m'havia de superar.
A hores d'ara el miracle s'està fent realitat. Estic passant nits amb més de 30 graus en el quarto de dormir i amb un espai ben alt (més de 285 cm) i que permet que la calor se n'apuge i no em faça la guitza ni em senta oprimit per ella. Ja no trobe menester tindre el ventilador en marxa tota la nit, a diferència de quan vivia en l'altra casa o en casa dels meus pares... ¡I no serà perquè no està fent més calor! Així, anit no minvà dels 31ºC... i vaig dormir bé...
I, finalment, vos diré una altra de les claus per a un bon dormir i passar un bon any: la diversitat temàtica i d'activitat i, poc abans d'anar-se'n u ja a dormir, fer alguna activitat suau (sobretot després d'una de treball mental, com en els estudis) i, així, preparar un bon somni i tot. Tot comença ficant el cap en lo que u fa, pensar a la llarga i què passarà si actue així o si ho faig aixà, amb la idea que podrem, que ens superarem i que aprendrem de l'experiència... I la generositat també és una gran amiga d'un bon son. Fa uns mesos li ho comentí a un neuro i em va dir "Sí, ayuda".
En resum diré que es pot dormir bé i que només qui busca, troba. I quan volem alcançar alguna cosa, ens hem d'esforçar per fer-la realitat... i pensar que "Tot és possible per a qui creu en si mateix... i confia en més persones i en el demà".
Una abraçada alliberaire.
Nota: Es pot dormir com un rei, és a dir, amb tranquil·litat, segur d'u mateix (lo que simbolitza el rei) sense necessitat de fer-ho com un tronc (de manera profunda) ni en un tres i no res... però sí, no obstant això, amb bona qualitat.
dissabte, 25 de juliol del 2015
L'escriptor i pedagog
No estava pensant ara mateix en Gonzalo Anaya (1914-2008), un escriptor i pedagog nascut en Burgos i que passà una part important de la seua vida en terres valencianes i, fins i tot, en l'Escola de Magisteri de València, sinó que m'ha vingut al pensament este títol després d'escoltar, un moment, unes paraules d'un històric escriptor (perquè té xicotetes obres) i pedagog de la Universitat de València, Pere Riutort, durant una entrevista.
El fet és que quan, per exemple, u es troba amb un mestre o amb una persona que li canvia moltes idees prèvies i que li fa vore les coses des d'una forma nova i, així, tombar els prejuïns que tenia, si és un alumne o una persona (no cal parlar d'estudiants matriculats, sinó d'aprenents profunds o d'aprenents fortament creatius) amb intenció d'aprendre més que els continguts que li transmet l'educador i, a més, respira un ambient de llibertat i en el qual l'educador i l'aprenent també fan d'aprenent i d'educador (perquè tenen la ment oberta en els dos sentits), naix una visió nova de l'assignatura, de la matèria que toques, de lo que estàs aprenent i, a més, li trobes a la vida un sentit especial.
També, com a resultat d'eixe ambient de llibertat, pot crear-se (i crec que és una de les coses més belles que té la vida) una relació humana i una rebel·lia front a lo que tracte de ser una retallada de la llibertat d'expressió, de l'accés a la informació, o la imposició d'un pla d'estudis o d'una línia de pensament que no afavorisca el desenvolupament lliure i progressiu de la persona. Recomane la lectura del llibre "El que fan els millors professors d'universitat" (en castellà, "Lo que hacen los mejores profesores de universidad", elaborat per Ken Bain i editat per la Universitat de València).
Cada vegada tinc més clar que el líder naix, i que hi han persones que tenen un talent especial per a influir en altres i que sembla que, com la figura bíblica de Jesús quan tenia 12 anys i estava en el temple predicant, ho porten des de dins. Estos mestres, m'atreviria a dir que tenen bon ull per a endevinar què pot fer un alumne o una de les persones que va a les seues sessions o que les seguixen, siga com siga (ara, fins i tot, ho poden fer per Internet)... Un dia em va dir este mestre "Tu podries escriure contes" i, si voleu que vos siga franc, pensí "Sí, sí...". I, com a curiositat (sobre això de fer de mestre i d'alumne), vos diré que mentres jo estudiava Magisteri... li feia de mestre de matemàtiques a ma mare, qui volia traure's el graduat escolar i el primer grau de Formació Professional. Vaig comprendre que tenia molta paciència i que li resultava fàcil, a l'alumna, a través d'un ensenyament reposat i pas a pas, arribar a comprendre tot lo que necessitava.
Sobre el tema de la fama o els diners i sobre la funció d'un mestre, jo els comente a moltíssimes persones: "La meua manera d'entendre la relació amb un alumne de repàs era la següent, i la manifestava de paraula els primers dies: 'Mira, estàs ací perquè els teus pares volen que aproves i farem tot lo possible per a que tu pugues prescindir de mi, com a mestre, lo més prompte possible i, així, pugues tindre més temps per a altres activitats". ¿Sabeu què m'han contestat moltes persones?
-- Ostres!
-- Pocs diners guanyaràs així.
-- Collons, tu!, això no ho diria jo.
-- ¡Jóder!, eso no lo dicen muchos maestros.
I jo els responc:
-- És que, per a mi, la finalitat d'un mestre, d'un psicòleg,... de qualsevol professional, no és aprofitar-se de la persona a qui servix i fer-la dependent dels seus servicis... Això és abús professional i faltar al respecte de la persona, manipular-la. Lo contrari, per a mi, és ajudar a que siga lliure i si, algun dia, fas amistat amb eixa persona... doncs, ¡enhorabona!
Em fa l'efecte que molts pedagogs d'idees avançades, progressistes, amb una visió clara dels seus talents i dels seus valors, han sigut escriptors. Alguns dels meus millors mestres universitaris ho foren, tres (com a mínim). I si no, han aconseguit una cosa que un mestre, Enric Sebastià (1930-2006), considerava molt important: crear escola. Un dia, en el curs 93/94, més o menys ens va dir així: "No es fácil en estos tiempos crear escuela. Yo he tenido la suerte de poder tener muchos alumnos que ahora son profesores universitarios y que han decidido ser marxistas". I un dia, raonant raonant amb Pere (farà més de quinze anys), li preguntí:
-- Pere, ¿has aconseguit crear escola?
-- Sí, cinc alumnes, com a mínim.
Doncs bé, "crear escola", "influir", "tindre deixebles"... és una cosa que no té lloc tots els dies i que diu molt. No estem parlant de tindre esclaus, ni de forçar a l'alumne a que actue així o aixà. Les amistats, totes i en tots els camps, les autèntiques, són fruit de l'Amor, de la decisió lliure de confiar en l'altre. Un escriptor i pedagog brasiler, Augusto Cury, diu que Jesucrist no va forçar, sinó que atorgà llibertat als seus deixebles. I, lo que és més bell, al meu parer, cada u trià agafar lo que més li agradava, eixir al món, desenvolupar el seu talent, les seues capacitats i fer el seu propi estil de vida i de predicació, de difusió de les idees noves que eixien d'aquell missatge, de la mateixa manera que u ho pot fer després de tancar uns estudis universitaris o d'haver forjat una amistat amb una persona.
En eixe sentit, crec que ,si bé no he tingut cap seguidor en el mateix camp (ensenyament, temps lliure, escriptura o estudi científic), sí conec una persona que veu les coses d'una manera molt més autònoma i des de la llibertat que quan ens vàrem conéixer. Afegiré que fou alumne durant dos anys, mentres estudiava, per primera vegada, després de moltíssims anys treballant i no tindre cultura de l'estudi, la qual cosa, per a una persona adulta, com és el seu cas, no resultava fàcil.
Es tracta d'un amic que, durant l'any en què aprovà el GES (Graduat d'Educació Secundària), amb 60 anys i en un centre públic de persones adultes, em va dir: "M'agrada com ensenyes perquè, a diferència de més d'un mestre, no estàs damunt de l'alumne". ¿Voleu que vos diga la veritat? Mai li preguntí: "Escolta, ¿t'agrada com ensenye?". A vegades sí que li preguntava: "Ho has comprés?", "Com preferiries que t'ho ensenyara?", "¿Milloraries alguna cosa de la manera de fer les classes?".
Finalment vos diré un secret. En l'examen final de Valencià, amb Pere Riutort com a mestre, ens feu una pregunta escrita (voluntària) que vaig respondre sense dubtes i que deia així: "Què t'ha semblat el curs? Què milloraries?". La contestí sense callar res i, quan estàvem en el despatx (el dia de l'examen oral), acceptà la sinceritat de part de la resposta i, per tant, la seua humanitat. Doncs bé, moltes persones m'han dit, des d'aleshores, que elles no s'hagueren atrevit a respondre, fins i tot, encara que la pregunta... fóra voluntària.
El fet és que quan, per exemple, u es troba amb un mestre o amb una persona que li canvia moltes idees prèvies i que li fa vore les coses des d'una forma nova i, així, tombar els prejuïns que tenia, si és un alumne o una persona (no cal parlar d'estudiants matriculats, sinó d'aprenents profunds o d'aprenents fortament creatius) amb intenció d'aprendre més que els continguts que li transmet l'educador i, a més, respira un ambient de llibertat i en el qual l'educador i l'aprenent també fan d'aprenent i d'educador (perquè tenen la ment oberta en els dos sentits), naix una visió nova de l'assignatura, de la matèria que toques, de lo que estàs aprenent i, a més, li trobes a la vida un sentit especial.
També, com a resultat d'eixe ambient de llibertat, pot crear-se (i crec que és una de les coses més belles que té la vida) una relació humana i una rebel·lia front a lo que tracte de ser una retallada de la llibertat d'expressió, de l'accés a la informació, o la imposició d'un pla d'estudis o d'una línia de pensament que no afavorisca el desenvolupament lliure i progressiu de la persona. Recomane la lectura del llibre "El que fan els millors professors d'universitat" (en castellà, "Lo que hacen los mejores profesores de universidad", elaborat per Ken Bain i editat per la Universitat de València).
Cada vegada tinc més clar que el líder naix, i que hi han persones que tenen un talent especial per a influir en altres i que sembla que, com la figura bíblica de Jesús quan tenia 12 anys i estava en el temple predicant, ho porten des de dins. Estos mestres, m'atreviria a dir que tenen bon ull per a endevinar què pot fer un alumne o una de les persones que va a les seues sessions o que les seguixen, siga com siga (ara, fins i tot, ho poden fer per Internet)... Un dia em va dir este mestre "Tu podries escriure contes" i, si voleu que vos siga franc, pensí "Sí, sí...". I, com a curiositat (sobre això de fer de mestre i d'alumne), vos diré que mentres jo estudiava Magisteri... li feia de mestre de matemàtiques a ma mare, qui volia traure's el graduat escolar i el primer grau de Formació Professional. Vaig comprendre que tenia molta paciència i que li resultava fàcil, a l'alumna, a través d'un ensenyament reposat i pas a pas, arribar a comprendre tot lo que necessitava.
Sobre el tema de la fama o els diners i sobre la funció d'un mestre, jo els comente a moltíssimes persones: "La meua manera d'entendre la relació amb un alumne de repàs era la següent, i la manifestava de paraula els primers dies: 'Mira, estàs ací perquè els teus pares volen que aproves i farem tot lo possible per a que tu pugues prescindir de mi, com a mestre, lo més prompte possible i, així, pugues tindre més temps per a altres activitats". ¿Sabeu què m'han contestat moltes persones?
-- Ostres!
-- Pocs diners guanyaràs així.
-- Collons, tu!, això no ho diria jo.
-- ¡Jóder!, eso no lo dicen muchos maestros.
I jo els responc:
-- És que, per a mi, la finalitat d'un mestre, d'un psicòleg,... de qualsevol professional, no és aprofitar-se de la persona a qui servix i fer-la dependent dels seus servicis... Això és abús professional i faltar al respecte de la persona, manipular-la. Lo contrari, per a mi, és ajudar a que siga lliure i si, algun dia, fas amistat amb eixa persona... doncs, ¡enhorabona!
Em fa l'efecte que molts pedagogs d'idees avançades, progressistes, amb una visió clara dels seus talents i dels seus valors, han sigut escriptors. Alguns dels meus millors mestres universitaris ho foren, tres (com a mínim). I si no, han aconseguit una cosa que un mestre, Enric Sebastià (1930-2006), considerava molt important: crear escola. Un dia, en el curs 93/94, més o menys ens va dir així: "No es fácil en estos tiempos crear escuela. Yo he tenido la suerte de poder tener muchos alumnos que ahora son profesores universitarios y que han decidido ser marxistas". I un dia, raonant raonant amb Pere (farà més de quinze anys), li preguntí:
-- Pere, ¿has aconseguit crear escola?
-- Sí, cinc alumnes, com a mínim.
Doncs bé, "crear escola", "influir", "tindre deixebles"... és una cosa que no té lloc tots els dies i que diu molt. No estem parlant de tindre esclaus, ni de forçar a l'alumne a que actue així o aixà. Les amistats, totes i en tots els camps, les autèntiques, són fruit de l'Amor, de la decisió lliure de confiar en l'altre. Un escriptor i pedagog brasiler, Augusto Cury, diu que Jesucrist no va forçar, sinó que atorgà llibertat als seus deixebles. I, lo que és més bell, al meu parer, cada u trià agafar lo que més li agradava, eixir al món, desenvolupar el seu talent, les seues capacitats i fer el seu propi estil de vida i de predicació, de difusió de les idees noves que eixien d'aquell missatge, de la mateixa manera que u ho pot fer després de tancar uns estudis universitaris o d'haver forjat una amistat amb una persona.
En eixe sentit, crec que ,si bé no he tingut cap seguidor en el mateix camp (ensenyament, temps lliure, escriptura o estudi científic), sí conec una persona que veu les coses d'una manera molt més autònoma i des de la llibertat que quan ens vàrem conéixer. Afegiré que fou alumne durant dos anys, mentres estudiava, per primera vegada, després de moltíssims anys treballant i no tindre cultura de l'estudi, la qual cosa, per a una persona adulta, com és el seu cas, no resultava fàcil.
Es tracta d'un amic que, durant l'any en què aprovà el GES (Graduat d'Educació Secundària), amb 60 anys i en un centre públic de persones adultes, em va dir: "M'agrada com ensenyes perquè, a diferència de més d'un mestre, no estàs damunt de l'alumne". ¿Voleu que vos diga la veritat? Mai li preguntí: "Escolta, ¿t'agrada com ensenye?". A vegades sí que li preguntava: "Ho has comprés?", "Com preferiries que t'ho ensenyara?", "¿Milloraries alguna cosa de la manera de fer les classes?".
Finalment vos diré un secret. En l'examen final de Valencià, amb Pere Riutort com a mestre, ens feu una pregunta escrita (voluntària) que vaig respondre sense dubtes i que deia així: "Què t'ha semblat el curs? Què milloraries?". La contestí sense callar res i, quan estàvem en el despatx (el dia de l'examen oral), acceptà la sinceritat de part de la resposta i, per tant, la seua humanitat. Doncs bé, moltes persones m'han dit, des d'aleshores, que elles no s'hagueren atrevit a respondre, fins i tot, encara que la pregunta... fóra voluntària.
dijous, 23 de juliol del 2015
"Tranquil, que, més que el PSOE, no en farà (que tampoc és que haja fet res de l'altre món)"
Un poc abans de les eleccions de 1995 (autonòmiques i locals, en el cas valencià), me n'aní a Magisteri, a parlar amb Pere Riutort, històric mestre de feia uns anys i amic. Allí, en l'espai universitari, mantinguérem un diàleg obert. Li preguntí:
-- Pere, ¿com veus això del valencià, perquè diuen que, si guanya el PP, podrien, fins i tot, llevar-lo...?
-- Tranquil, que, més que lo que ha fet el PSOE, no en farà (que tampoc és que haja fet res de l'altre món); podia haver-ne fet més. Menys, potser.
I ací tenim els resultats, vint anys després. Aquell home, Pere Riutort, era un savi (i ho és), un home amb bon ull per a la política i crec que també en la lingüística, com quan va opinar en el periòdic El Punt al voltant de l'acord del PP i del PSOE que iniciava una Acadèmia Valenciana de la Llengua, en un número on el periòdic rebia parers de persones diferents sobre eixe tema d'actualitat. Més o menys, va dir que si això servia per a resoldre el problema, que avant. Ahí crec que també ha encertat, perquè crec que ha sigut un joc polític. I així ho veig jo, des de la llibertat.
Doncs bé, una cosa semblant passa ara amb la coalició Compromís i l'acord amb Podemos. Si ha tret molts vots, des del meu punt de vista, ha sigut perquè no ha tret el tema valencianista, sinó el social i un estil no precisament democràtic i cap a línies que afavoriren tirar al PP com fóra, com ja em va comentar l'amic Pere, en una conversa telefònica. En el tema del llenguatge, les línies noves d'actuació saben que resulta més constructiu (per al grup i per als seus integrants), una posició renovadora, oberta a un esperit alternatiu als atacs de línia proletari/burgés, ja que no estem en l'època industrial, on tot es tractava de presentar, majoritàriament, com un "O tú o yo, los dos no podemos" (com explícitament em va dir una vegada el fill d'un propietari d'un restaurant), sinó de guanyar-guanyar i sense afinitat a la violència (verbal, artística, no verbal, gestual...).
En eixe sentit, en el del llenguatge i una ment oberta i un posicionament que busca avançar i construir, sóc dels que pensen que és molt important conéixer el cap d'un local, d'una entitat, etc. ja que, llevat que l'estructura siga democràtica, els altres membres (treballadors, socis, amics...) tendixen a adoptar una línia semblant, fins i tot, en bé del partit, és a dir, posant els interessos del grup per davant de la singularitat de la persona. Per eixe motiu, no forme part de cap partit polític.
Ben prompte, un poc després de les eleccions d'enguany, li vaig passar un missatge a una persona pròxima, dient-li que se'l guardara i que d'ací a sis mesos ja en parlaríem. Crec que vaig per bon camí: tinc bon ull per a la política, per a la psicologia, per a l'educació, per a intuir per on tirarà u... i poques vegades m'equivoque, llevat que l'altre decidisca fer un canvi interior i adopte, finalment, un posicionament democràtic.
Així, fa uns anys, aplicant lo que es podia llegir en una obra d'un psiquiatra brasiler, Augusto Cury, per a tombar idees corrompudes i capgirar una conducta agressiva o no positiva, vaig aconseguir lo que haguera semblat impossible i nasqué una bellíssima amistat. Dos escrits, dos reflexions i dos amics amics. He llegit dos obres avançades de psiquiatria aplicada a l'ensenyament i a l'educació, que tracten d'exposar com resoldre problemes actuals a través de lo que resulta pràctic (i psicològicament beneficiós) per a pares, mestres i alumnes (o fills) segons els estudis científics més moderns i duts a terme, i seguisc lo nou i lo fresc en estos camps. També he llegit llibres de Rosetta Forner i, fins i tot, d'obres fascinants i alliberadores com "El que fan els millors professors d'universitat" (de Ken Bain, editada per la Universitat de València, i en versió castellana i tot). I continue llegint i formant-me. I sobre lideratge.
Una vegada més, crec que allò de "La veritat vos farà lliures" (Jo 8:32), de l'evangeli segons Sant Joan, és una veritat, com també que la cultura, el raonament i la formació per a la llibertat, alliberen a les persones, no els alliberadors de la mare pàtria ni els manipuladors. I, això, els alliberaires ho saben, com també els alts càrrecs dels partits que tracten d'accedir al poder com siga. Quan u sap molt, pren decisions més encertades, més segures, controla més lo que fa i lo que diu (encerta més vegades i millor) i, fins i tot, és més humil i congruent amb la seua forma de ser, la qual es forja dia a dia, no a costa de menjar un dinar o els que calga amb qui més estiga disposat a donar-li una bossa de diners o un bon càrrec a canvi d'un vot o de defendre el seu posicionament.
La llibertat ix al carrer quan la rebel·lia diu "Amb això no combregue. Jo puc viure des de mi i com a persona lliure. I no m'importa obrir-me al món i ser jo, obert, positiu i assertiu". I això no s'aprén i es fa realitat de la nit al dia ni a costa de pactes, sinó ficant-s'ho en el cap i llançant-se a posar-ho en pràctica, és a dir, forjant-la... de la mateixa manera que una llengua no s'aprén dient que es vol aprendre, sinó estudiant-la, practicant-la, millorant-la, exercitant-la,... Com la democràcia...
Una abraçada, alliberaires.
-- Pere, ¿com veus això del valencià, perquè diuen que, si guanya el PP, podrien, fins i tot, llevar-lo...?
-- Tranquil, que, més que lo que ha fet el PSOE, no en farà (que tampoc és que haja fet res de l'altre món); podia haver-ne fet més. Menys, potser.
I ací tenim els resultats, vint anys després. Aquell home, Pere Riutort, era un savi (i ho és), un home amb bon ull per a la política i crec que també en la lingüística, com quan va opinar en el periòdic El Punt al voltant de l'acord del PP i del PSOE que iniciava una Acadèmia Valenciana de la Llengua, en un número on el periòdic rebia parers de persones diferents sobre eixe tema d'actualitat. Més o menys, va dir que si això servia per a resoldre el problema, que avant. Ahí crec que també ha encertat, perquè crec que ha sigut un joc polític. I així ho veig jo, des de la llibertat.
Doncs bé, una cosa semblant passa ara amb la coalició Compromís i l'acord amb Podemos. Si ha tret molts vots, des del meu punt de vista, ha sigut perquè no ha tret el tema valencianista, sinó el social i un estil no precisament democràtic i cap a línies que afavoriren tirar al PP com fóra, com ja em va comentar l'amic Pere, en una conversa telefònica. En el tema del llenguatge, les línies noves d'actuació saben que resulta més constructiu (per al grup i per als seus integrants), una posició renovadora, oberta a un esperit alternatiu als atacs de línia proletari/burgés, ja que no estem en l'època industrial, on tot es tractava de presentar, majoritàriament, com un "O tú o yo, los dos no podemos" (com explícitament em va dir una vegada el fill d'un propietari d'un restaurant), sinó de guanyar-guanyar i sense afinitat a la violència (verbal, artística, no verbal, gestual...).
En eixe sentit, en el del llenguatge i una ment oberta i un posicionament que busca avançar i construir, sóc dels que pensen que és molt important conéixer el cap d'un local, d'una entitat, etc. ja que, llevat que l'estructura siga democràtica, els altres membres (treballadors, socis, amics...) tendixen a adoptar una línia semblant, fins i tot, en bé del partit, és a dir, posant els interessos del grup per davant de la singularitat de la persona. Per eixe motiu, no forme part de cap partit polític.
Ben prompte, un poc després de les eleccions d'enguany, li vaig passar un missatge a una persona pròxima, dient-li que se'l guardara i que d'ací a sis mesos ja en parlaríem. Crec que vaig per bon camí: tinc bon ull per a la política, per a la psicologia, per a l'educació, per a intuir per on tirarà u... i poques vegades m'equivoque, llevat que l'altre decidisca fer un canvi interior i adopte, finalment, un posicionament democràtic.
Així, fa uns anys, aplicant lo que es podia llegir en una obra d'un psiquiatra brasiler, Augusto Cury, per a tombar idees corrompudes i capgirar una conducta agressiva o no positiva, vaig aconseguir lo que haguera semblat impossible i nasqué una bellíssima amistat. Dos escrits, dos reflexions i dos amics amics. He llegit dos obres avançades de psiquiatria aplicada a l'ensenyament i a l'educació, que tracten d'exposar com resoldre problemes actuals a través de lo que resulta pràctic (i psicològicament beneficiós) per a pares, mestres i alumnes (o fills) segons els estudis científics més moderns i duts a terme, i seguisc lo nou i lo fresc en estos camps. També he llegit llibres de Rosetta Forner i, fins i tot, d'obres fascinants i alliberadores com "El que fan els millors professors d'universitat" (de Ken Bain, editada per la Universitat de València, i en versió castellana i tot). I continue llegint i formant-me. I sobre lideratge.
Una vegada més, crec que allò de "La veritat vos farà lliures" (Jo 8:32), de l'evangeli segons Sant Joan, és una veritat, com també que la cultura, el raonament i la formació per a la llibertat, alliberen a les persones, no els alliberadors de la mare pàtria ni els manipuladors. I, això, els alliberaires ho saben, com també els alts càrrecs dels partits que tracten d'accedir al poder com siga. Quan u sap molt, pren decisions més encertades, més segures, controla més lo que fa i lo que diu (encerta més vegades i millor) i, fins i tot, és més humil i congruent amb la seua forma de ser, la qual es forja dia a dia, no a costa de menjar un dinar o els que calga amb qui més estiga disposat a donar-li una bossa de diners o un bon càrrec a canvi d'un vot o de defendre el seu posicionament.
La llibertat ix al carrer quan la rebel·lia diu "Amb això no combregue. Jo puc viure des de mi i com a persona lliure. I no m'importa obrir-me al món i ser jo, obert, positiu i assertiu". I això no s'aprén i es fa realitat de la nit al dia ni a costa de pactes, sinó ficant-s'ho en el cap i llançant-se a posar-ho en pràctica, és a dir, forjant-la... de la mateixa manera que una llengua no s'aprén dient que es vol aprendre, sinó estudiant-la, practicant-la, millorant-la, exercitant-la,... Com la democràcia...
Una abraçada, alliberaires.
dimecres, 22 de juliol del 2015
La rebel·lia que permet obrir-nos
Hi ha una rebel·lia, al meu coneixement, sana. Parle d'eixa que permet obrir-nos i triar camins nous, eixos, sobretot, que, quan hi ha molta por col·lectiva, no ens acollonen sinó que, per lo que siga, són una espècie de "jo sí podré" que ens permet deixar estar lo que més d'una persona ens tracta d'imbuir i nosaltres no acceptem de manera cega sinó que, més aïna, sembla com si, fins i tot, ens obrira més portes i finestres (i no per la calor que està fent estos dies) i ens fa interpretar com un repte allò que per a altres persones podria ser motiu de deixar-ho per a altres temps.
Una vegada intentaren que estudiara Formació Professional, però volia estudiar per a mestre i ho vaig aconseguir.
En una altra ocasió, un amic, quan va vore que havia començat a arreplegar paraules en valencià i en castellà, em digué que podria fer un estudi, en lloc de deixar-ho en una cosa massa simple. I vaig confiar en mi i em semblà interessant la idea i, malgrat que, una vegada més, una altra persona em deia que no quallaria, al final fou premiat i tot, si bé el major premi per a mi no fou el material (que també estimulà, tot s'ha de dir) sinó que era la confirmació que podia fer un estudi científic, fins i tot, sense haver estudiat una carrera d'Història ni una de Filologia. Es mostrava així, com ens va dir un dia un històric mestre de Magisteri molt sa i impulsor d'una visió nova de la història, Enric Sebastià Domingo (1930-2006), que "Para ser un buen historiador, hacer un buen estudio histórico... no hace falta tener la carrera de Geografía e Historia".
De nou, però ara en un tema com el pas a viure sol (i després d'un temps difícil), la mateixa arrel, per dir-ho amb un toc d'humor, em digué que "Ja vorem quant de temps aguantes!". I ho vaig fer més de cinc anys sense haver de demanar ajuda grossa i, una volta més, provar a un altre bot.
I quan peguí el que fa quatre encara no tenia un nivell elemental d'anglés (cal ser sincers, amics) i vaig triar fer una traducció d'un escrit que ja havia penjat en valencià. A qui me l'ensenyava li paregué una aventura, una cosa que poques persones farien sense tindre un nivell elemental o mitjà. Però així fou. I ara es pot vore en les dos llengües, encara que només siguen unes 20-25 planes en PDF.
I el que fa cinc, per què no?, fou el de passar a viure amb una casa pròpia... i quan els preus ja no caurien més, segons les previsions. Aleshores vaig recordar què feu una persona que vaig conèixer i, amb la confiança que ho aconseguiria, em vaig llançar a agafar el bou per les banyes. I el vaig matar. El bou és la por al canvi, el gran repte, el "no podràs" que podem tombar. I fou possible. Esta setmana farà un any que vaig decidir fer lo que haguera semblat impensable durant anys i panys: dir que compraria una casa. I ja no torní a buscar-ne més.
I encara queden més rebel·lions, com ara, la de ser escriptor, enmig d'un ambient que em sembla interessant, com també el de la traducció de cançons populars valencianes. En el cas musical, a penes hi han persones decidides a traduir cançons (no necessàriament populars o tradicionals) del valencià (català) a l'anglés, però sí, per exemple, cançons en eixa llengua no romànica al valencià o al català (i al castellà). I u es pregunta: què passa si anem en un altre sentit? Si el camp està obert,... es pot aprofitar. Jo el trobe obert... I ho dic perquè eixa és la meua percepció, la qual pot no coincidir amb la del veí ni amb la primera persona que trobe hui pel carrer. A més, més d'un terç dels turistes estrangers que visitaren l'any passat el País Valencià foren britànics i, si parlem de la província d'Alacant, en representaven un 45%...
I em fa l'efecte que els britànics i els anglosaxons són (parlant en general), com també els de països amb tradició luterana, persones més obertes a sistemes democràtics (ja que tenen major cultura de la llibertat i de lo comunitari, conjuguen millor les dos coses) i, això, clarament, jugaria a favor de la recepció d'altres llengües. Fins i tot, quan vaig vore la resposta de la premsa anglosaxona a la Via Catalana de l'11 de setembre del 2013, vaig adonar-me que era un periodisme més obert al pluralisme...
I això, des del meu punt de vista, no ve de casualitat, sinó de tindre més cultura democràtica, la qual cosa afavorix la creativitat i, per tant, i així acabaré, una obertura a la rebel·lió generadora d'un ambient més creatiu i més obert a millorar el futur (el del creador i el de qui el promou, siga l'Estat, siga un comerç, siga una entitat cultural)... Podrem comprendre, així, per exemple, per què en el 2011 un 51% dels nord-americans estava disposat a fer el seu camí, segons una enquesta internacional que també recollia dades d'Espanya... Oh, my God! ("Oh, Deu meu!")...
Val la pena prendre eixe camí, no el seu, el dels nord-americans, sinó el nostre, el que cada u dels alliberaires, indistintament del que trien els altres, decidix fer... des de dins cap a fora.
I que quede clar que estic parlant en el sentit de superació personal, de fer realitat els nostres somnis i els que van eixint.
Una vegada intentaren que estudiara Formació Professional, però volia estudiar per a mestre i ho vaig aconseguir.
En una altra ocasió, un amic, quan va vore que havia començat a arreplegar paraules en valencià i en castellà, em digué que podria fer un estudi, en lloc de deixar-ho en una cosa massa simple. I vaig confiar en mi i em semblà interessant la idea i, malgrat que, una vegada més, una altra persona em deia que no quallaria, al final fou premiat i tot, si bé el major premi per a mi no fou el material (que també estimulà, tot s'ha de dir) sinó que era la confirmació que podia fer un estudi científic, fins i tot, sense haver estudiat una carrera d'Història ni una de Filologia. Es mostrava així, com ens va dir un dia un històric mestre de Magisteri molt sa i impulsor d'una visió nova de la història, Enric Sebastià Domingo (1930-2006), que "Para ser un buen historiador, hacer un buen estudio histórico... no hace falta tener la carrera de Geografía e Historia".
De nou, però ara en un tema com el pas a viure sol (i després d'un temps difícil), la mateixa arrel, per dir-ho amb un toc d'humor, em digué que "Ja vorem quant de temps aguantes!". I ho vaig fer més de cinc anys sense haver de demanar ajuda grossa i, una volta més, provar a un altre bot.
I quan peguí el que fa quatre encara no tenia un nivell elemental d'anglés (cal ser sincers, amics) i vaig triar fer una traducció d'un escrit que ja havia penjat en valencià. A qui me l'ensenyava li paregué una aventura, una cosa que poques persones farien sense tindre un nivell elemental o mitjà. Però així fou. I ara es pot vore en les dos llengües, encara que només siguen unes 20-25 planes en PDF.
I el que fa cinc, per què no?, fou el de passar a viure amb una casa pròpia... i quan els preus ja no caurien més, segons les previsions. Aleshores vaig recordar què feu una persona que vaig conèixer i, amb la confiança que ho aconseguiria, em vaig llançar a agafar el bou per les banyes. I el vaig matar. El bou és la por al canvi, el gran repte, el "no podràs" que podem tombar. I fou possible. Esta setmana farà un any que vaig decidir fer lo que haguera semblat impensable durant anys i panys: dir que compraria una casa. I ja no torní a buscar-ne més.
I encara queden més rebel·lions, com ara, la de ser escriptor, enmig d'un ambient que em sembla interessant, com també el de la traducció de cançons populars valencianes. En el cas musical, a penes hi han persones decidides a traduir cançons (no necessàriament populars o tradicionals) del valencià (català) a l'anglés, però sí, per exemple, cançons en eixa llengua no romànica al valencià o al català (i al castellà). I u es pregunta: què passa si anem en un altre sentit? Si el camp està obert,... es pot aprofitar. Jo el trobe obert... I ho dic perquè eixa és la meua percepció, la qual pot no coincidir amb la del veí ni amb la primera persona que trobe hui pel carrer. A més, més d'un terç dels turistes estrangers que visitaren l'any passat el País Valencià foren britànics i, si parlem de la província d'Alacant, en representaven un 45%...
I em fa l'efecte que els britànics i els anglosaxons són (parlant en general), com també els de països amb tradició luterana, persones més obertes a sistemes democràtics (ja que tenen major cultura de la llibertat i de lo comunitari, conjuguen millor les dos coses) i, això, clarament, jugaria a favor de la recepció d'altres llengües. Fins i tot, quan vaig vore la resposta de la premsa anglosaxona a la Via Catalana de l'11 de setembre del 2013, vaig adonar-me que era un periodisme més obert al pluralisme...
I això, des del meu punt de vista, no ve de casualitat, sinó de tindre més cultura democràtica, la qual cosa afavorix la creativitat i, per tant, i així acabaré, una obertura a la rebel·lió generadora d'un ambient més creatiu i més obert a millorar el futur (el del creador i el de qui el promou, siga l'Estat, siga un comerç, siga una entitat cultural)... Podrem comprendre, així, per exemple, per què en el 2011 un 51% dels nord-americans estava disposat a fer el seu camí, segons una enquesta internacional que també recollia dades d'Espanya... Oh, my God! ("Oh, Deu meu!")...
Val la pena prendre eixe camí, no el seu, el dels nord-americans, sinó el nostre, el que cada u dels alliberaires, indistintament del que trien els altres, decidix fer... des de dins cap a fora.
I que quede clar que estic parlant en el sentit de superació personal, de fer realitat els nostres somnis i els que van eixint.
dilluns, 20 de juliol del 2015
Visca la llibertat d'expressió!
Este matí llegia en el diari La Vanguardia, un titular que no em deixava indiferent: "Tú puedes empuñar las riendas de tu propia vida". I, com que no en sóc subscriptor però hi han llocs on el puc comprar, l'he comprat i... m'he pogut riure, no sols per les coincidències (44 anys, sense fills, visió de la política,...), sinó per la vida tan singular i tot que u pot fer quan porta la batuta (les regnes, com diu l'entrevistat, Amador González), etc. i que, a més, trobes coses que, si hagueres continuat amb la filosofia del passat, no hauries descobert. Una d'elles, que és bo demanar ajuda, no anar de prepotent per la vida, per a la qual cosa no cal ser ric ni tindre més palaus que un Rockefeller: "jo m'ho puc fer tot", "sóc independent" (en el mal sentit de la paraula). Amador diu així: "Antes ni pedía ayuda ni la aceptaba. El viaje me ha enseñado a aceptar siempre la ayuda". Podem pensar, d'una ajuda que no rebaixa la persona...
Fins ací tot podria semblar com una entrevista més, sobretot si qui llig estes línies encara no ha obert http://www.lavanguardia.com o no ha vist la fotografia ni ha començat a llegir: ¡¡¡viatjava en un carro-barca!!!
I ho feu durant quasi dos anys, per Espanya.
Jo no porte cap carro-barca, amb una funció polifacètica, com la d'Amador González ("viajero en carro-barca"), però sí un carro de compra que fa moltes funcions i, fins i tot, vaig amb un barret... quasi tots els dies, faça sol, faça vent, o estiga plovent. Hi han voltes que me'l lleve per comoditat (per a no patir per si es trenca), però quasi mai ho faig... He sentit comentaris de tota classe, fins i tot, de persones que voten partits qualificats d'esquerres (o que n'han format part en alguna llista) i, vos puc assegurar, que vaig molt còmode i pels camins que trie transitar.
Així, una vegada, em va dir una dona major, potser a primeries de novembre, mentres comprava en una botiga: "¡Que no hace calor!". I, tot seguit, com si no passara res de l'altre món (i amb molta naturalitat i tranquil·litat) li vaig dir, en to suau: "A palabras necias, oídos sordos". I ella afegí: "Yo... lo decía porque...". I la cosa acabà amb un tranquil "Quien dice lo que no debe, oye lo que no quiere". ¡¡¡Que a gust em quedí, tu!!! I encara em sent així, a hores d'ara, quan me'n recorde... La dona, com podeu pensar, ja no afegí més. I és que l'edat no hauria de ser motiu (com tampoc el fet de ser més jove) per a desqualificar a ningú, simplement pel fet que faça una vida diferent a la nostra.
O com aquell dia que un conserge que normalment fa unes altres funcions (i no diré més perquè no vull fer-li propaganda, encara que sovint vaja en un cotxe municipal d'Alaquàs), quan acabava d'entrar en l'Ajuntament, davant d'unes set persones o això, em va dir:
-- ¿Adónde vas?
I com que em vingué al pensament una frase que el cap em deia que podia perdre molt si la treia, però també se me va ocórrer una altra i millor, li responguí:
-- Com et diuen?
Tot seguit em digué el nom (ací fictici):
-- Matías.
I peguí mitja volta i em quedí ben tranquil. Qüestió de pragmatisme, com molts nord-americans..., segons un jove que va estar un mes a Silicon Valley (segons el diari català Ara, en una publicació estiuenca de fa uns anys).
Això explica per què en pocs llocs me'l lleve immediatament: en la biblioteca, quan entre en una església i quan vaig al despatx d'un amic que és una persona molt amant de la llibertat i molt audaç, a més de tindre una visió renovadora i lliure del cristianisme (ja que fa la seua visió pròpia, a més d'acceptar les línies noves de pensament i d'anàlisi de la Bíblia, per exemple, sense necessitat de combregar amb tot lo que diga el cap de l'Església, el Papa, o el bisbe de la diòcesi). I quan visite la casa d'alguna persona amb qui m'unix una amistat molt íntima o en casa dels meus pares...
I és que els fills poden fer algunes petjades semblants a les dels seus pares (o iguals), però no necessàriament ho han de fer en tots els casos. Dir que no a tot lo que ens han passat, seria posar-nos més rectes que una estaca, cosa que no considere positiva. I si, a més, els acollim en la nostra casa amb llibertat, amb els braços oberts i des d'un sentiment de llibertat, estem mostrant que sabem gestionar les nostres emocions, que els tractem com ens agradaria que ens tractaren a tot arreu (amb llibertat) i que els considerem tan importants (com a persones) com nosaltres. A més, implícitament, és a dir, sense necessitat de fer-ho amb paraules, els estem manifestant: "No m'importa acostar-me a tu, tractar de comprendre't i permetre que faces la teua vida, de la mateixa manera que jo estic fent-ne la meua: des de la llibertat, perquè estic prou tranquil i segur com per a pensar que no podràs tallar-me la meua llibertat, cosa que ni a tu ni a ningú permetré (ni que jo tracte de fer a cap persona)".
En eixe sentit, en el tema de la llibertat, podríem recórrer a un proverbi budista zen que diu: "Si vols que una vaca siga teua, deixa-li tot un prat obert i ho serà". El prat serien les concessions de llibertat, el que "siga teua" ho interprete com "fer amistat amb ell/a" i "guanyar-te-la" (com solem dir, popularment) i la vaca,... cada persona. Estem parlant de la vaca que riu... perquè si la vaca tracta de fotre'ns la vida, de fer-nos-la impossible... només un canvi voluntari (i des d'ella), podrà permetre que s'acoste a tu amb sinceritat (i he conegut, com a mínim, un cas, la qual cosa mostra que és possible).
La vida és massa curta com per a perdre el temps tractant que tots siguen com nosaltres, com ens agradaria que foren. Això seria fanatisme. I res més lluny de la ment oberta i de l'amor per la llibertat i de... la llibertat d'amor (per què no?). No esperava traure este joc de paraules, però... ¿no és, una sexualitat viscuda des de la llibertat un senyal de ment lliure, de ment tranquil·la i d'una actitud receptiva a l'altre i, alhora, de confiança amb altres persones de la societat i sense voler que siguen com nosaltres ni tractant nosaltres de ser com elles però sense renunciar a compartir temps i més coses en comú?
El viatger del carro-barca és un exemple més de persona lliure. I no en serà l'últim, per sort.
Tots estem convidats a ser lliures a ser els últims jutges a l'hora de dir com volem que siga la nostra vida... i de fer-la. I només les persones lliures es fan responsables dels seus actes. Atenent a la meua experiència, crec que una persona lliure fa passos suaus, no es complica la vida pegant-li voltes al nano ni tractant de posar a tots més rectes que una vara, ni militaritza la seua vida ni promou la militarització de l'educació ni de la societat en què viu, com tampoc educa amb la idea que tot s'haja de fer en un dia i de colp (no són revolucionaris ni rupturistes), ni procuren superar límits tots els dies (ja que no tindrien temps per a u mateix ni per al gaudi de la vida)... Però tampoc està pendent de què fa l'altre per a, així, després, jo actuar de manera semblant (com és el cas de Podemos i l'atenció cap a l'evolució de la política en Grècia), ja que de l'altra manera som lliures i no variem atenent a lo que fan altres, sinó per decisió pròpia i amb la sensació que portem una vida lliure...
Per això... les persones lliures fan la vida que han somiat, una vida lliure. I van amb carro-barca, amb carro de compra, amb una vareta hadada, amb un paraigües blanc (en conec), amb un barret... Són lo que un estudi molt interessant i de tipus psicològic fet entre Gran Bretanya i els Estats Units (sobretot), diu "excèntrics": "Eccentrics. A Study of Sanity and Strangeness" (del Dr. David Weeks i Jamie James, 1995). Seria, en valencià, "Els excèntrics. Un estudi sobre la sensatesa i l'estranyesa". És un llibre que tombà idees preconcebudes sobre l'excentricitat i, potser fóra, sense buscar-ho, la clau que obrí la porta a un significat modern de la paraula excèntric com a sinònim de lliure.
No seguir la línia dels altres, però sense renunciar a connectar amb la societat i a contactar amb ella, crec que és una de les claus de la felicitat de les persones excèntriques, les més felices del món i, al mateix temps, les que més anys viuen (en relació amb la majoria de la població) i que, a més a més, menys passen pels centres mèdics. ¿Ho sabíeu? I tot això, com podem llegir entre les últimes línies de la introducció, en un context en què "L'evolució humana necessitat l'excentricitat humana" i"enmig 'una època en que està augmentant l'estandardització i l'homogeneïtat" i en la qual, persones com Amador (i moltes més), representen, per tant, "la rebel·lió divertida d'aquells que es desvien de la norma"...
Que passeu un bon dia, alliberaires, perquè l'escola per a "alliberar-nos i viure amb aires frescs" no mor mai...
Fins ací tot podria semblar com una entrevista més, sobretot si qui llig estes línies encara no ha obert http://www.lavanguardia.com o no ha vist la fotografia ni ha començat a llegir: ¡¡¡viatjava en un carro-barca!!!
I ho feu durant quasi dos anys, per Espanya.
Jo no porte cap carro-barca, amb una funció polifacètica, com la d'Amador González ("viajero en carro-barca"), però sí un carro de compra que fa moltes funcions i, fins i tot, vaig amb un barret... quasi tots els dies, faça sol, faça vent, o estiga plovent. Hi han voltes que me'l lleve per comoditat (per a no patir per si es trenca), però quasi mai ho faig... He sentit comentaris de tota classe, fins i tot, de persones que voten partits qualificats d'esquerres (o que n'han format part en alguna llista) i, vos puc assegurar, que vaig molt còmode i pels camins que trie transitar.
Així, una vegada, em va dir una dona major, potser a primeries de novembre, mentres comprava en una botiga: "¡Que no hace calor!". I, tot seguit, com si no passara res de l'altre món (i amb molta naturalitat i tranquil·litat) li vaig dir, en to suau: "A palabras necias, oídos sordos". I ella afegí: "Yo... lo decía porque...". I la cosa acabà amb un tranquil "Quien dice lo que no debe, oye lo que no quiere". ¡¡¡Que a gust em quedí, tu!!! I encara em sent així, a hores d'ara, quan me'n recorde... La dona, com podeu pensar, ja no afegí més. I és que l'edat no hauria de ser motiu (com tampoc el fet de ser més jove) per a desqualificar a ningú, simplement pel fet que faça una vida diferent a la nostra.
O com aquell dia que un conserge que normalment fa unes altres funcions (i no diré més perquè no vull fer-li propaganda, encara que sovint vaja en un cotxe municipal d'Alaquàs), quan acabava d'entrar en l'Ajuntament, davant d'unes set persones o això, em va dir:
-- ¿Adónde vas?
I com que em vingué al pensament una frase que el cap em deia que podia perdre molt si la treia, però també se me va ocórrer una altra i millor, li responguí:
-- Com et diuen?
Tot seguit em digué el nom (ací fictici):
-- Matías.
I peguí mitja volta i em quedí ben tranquil. Qüestió de pragmatisme, com molts nord-americans..., segons un jove que va estar un mes a Silicon Valley (segons el diari català Ara, en una publicació estiuenca de fa uns anys).
Això explica per què en pocs llocs me'l lleve immediatament: en la biblioteca, quan entre en una església i quan vaig al despatx d'un amic que és una persona molt amant de la llibertat i molt audaç, a més de tindre una visió renovadora i lliure del cristianisme (ja que fa la seua visió pròpia, a més d'acceptar les línies noves de pensament i d'anàlisi de la Bíblia, per exemple, sense necessitat de combregar amb tot lo que diga el cap de l'Església, el Papa, o el bisbe de la diòcesi). I quan visite la casa d'alguna persona amb qui m'unix una amistat molt íntima o en casa dels meus pares...
I és que els fills poden fer algunes petjades semblants a les dels seus pares (o iguals), però no necessàriament ho han de fer en tots els casos. Dir que no a tot lo que ens han passat, seria posar-nos més rectes que una estaca, cosa que no considere positiva. I si, a més, els acollim en la nostra casa amb llibertat, amb els braços oberts i des d'un sentiment de llibertat, estem mostrant que sabem gestionar les nostres emocions, que els tractem com ens agradaria que ens tractaren a tot arreu (amb llibertat) i que els considerem tan importants (com a persones) com nosaltres. A més, implícitament, és a dir, sense necessitat de fer-ho amb paraules, els estem manifestant: "No m'importa acostar-me a tu, tractar de comprendre't i permetre que faces la teua vida, de la mateixa manera que jo estic fent-ne la meua: des de la llibertat, perquè estic prou tranquil i segur com per a pensar que no podràs tallar-me la meua llibertat, cosa que ni a tu ni a ningú permetré (ni que jo tracte de fer a cap persona)".
En eixe sentit, en el tema de la llibertat, podríem recórrer a un proverbi budista zen que diu: "Si vols que una vaca siga teua, deixa-li tot un prat obert i ho serà". El prat serien les concessions de llibertat, el que "siga teua" ho interprete com "fer amistat amb ell/a" i "guanyar-te-la" (com solem dir, popularment) i la vaca,... cada persona. Estem parlant de la vaca que riu... perquè si la vaca tracta de fotre'ns la vida, de fer-nos-la impossible... només un canvi voluntari (i des d'ella), podrà permetre que s'acoste a tu amb sinceritat (i he conegut, com a mínim, un cas, la qual cosa mostra que és possible).
La vida és massa curta com per a perdre el temps tractant que tots siguen com nosaltres, com ens agradaria que foren. Això seria fanatisme. I res més lluny de la ment oberta i de l'amor per la llibertat i de... la llibertat d'amor (per què no?). No esperava traure este joc de paraules, però... ¿no és, una sexualitat viscuda des de la llibertat un senyal de ment lliure, de ment tranquil·la i d'una actitud receptiva a l'altre i, alhora, de confiança amb altres persones de la societat i sense voler que siguen com nosaltres ni tractant nosaltres de ser com elles però sense renunciar a compartir temps i més coses en comú?
El viatger del carro-barca és un exemple més de persona lliure. I no en serà l'últim, per sort.
Tots estem convidats a ser lliures a ser els últims jutges a l'hora de dir com volem que siga la nostra vida... i de fer-la. I només les persones lliures es fan responsables dels seus actes. Atenent a la meua experiència, crec que una persona lliure fa passos suaus, no es complica la vida pegant-li voltes al nano ni tractant de posar a tots més rectes que una vara, ni militaritza la seua vida ni promou la militarització de l'educació ni de la societat en què viu, com tampoc educa amb la idea que tot s'haja de fer en un dia i de colp (no són revolucionaris ni rupturistes), ni procuren superar límits tots els dies (ja que no tindrien temps per a u mateix ni per al gaudi de la vida)... Però tampoc està pendent de què fa l'altre per a, així, després, jo actuar de manera semblant (com és el cas de Podemos i l'atenció cap a l'evolució de la política en Grècia), ja que de l'altra manera som lliures i no variem atenent a lo que fan altres, sinó per decisió pròpia i amb la sensació que portem una vida lliure...
Per això... les persones lliures fan la vida que han somiat, una vida lliure. I van amb carro-barca, amb carro de compra, amb una vareta hadada, amb un paraigües blanc (en conec), amb un barret... Són lo que un estudi molt interessant i de tipus psicològic fet entre Gran Bretanya i els Estats Units (sobretot), diu "excèntrics": "Eccentrics. A Study of Sanity and Strangeness" (del Dr. David Weeks i Jamie James, 1995). Seria, en valencià, "Els excèntrics. Un estudi sobre la sensatesa i l'estranyesa". És un llibre que tombà idees preconcebudes sobre l'excentricitat i, potser fóra, sense buscar-ho, la clau que obrí la porta a un significat modern de la paraula excèntric com a sinònim de lliure.
No seguir la línia dels altres, però sense renunciar a connectar amb la societat i a contactar amb ella, crec que és una de les claus de la felicitat de les persones excèntriques, les més felices del món i, al mateix temps, les que més anys viuen (en relació amb la majoria de la població) i que, a més a més, menys passen pels centres mèdics. ¿Ho sabíeu? I tot això, com podem llegir entre les últimes línies de la introducció, en un context en què "L'evolució humana necessitat l'excentricitat humana" i"enmig 'una època en que està augmentant l'estandardització i l'homogeneïtat" i en la qual, persones com Amador (i moltes més), representen, per tant, "la rebel·lió divertida d'aquells que es desvien de la norma"...
Que passeu un bon dia, alliberaires, perquè l'escola per a "alliberar-nos i viure amb aires frescs" no mor mai...
dissabte, 18 de juliol del 2015
Escric i disfrute d'aprendre
Una de les coses que més m'agrada és aprendre, moltíssim. I la que més m'apassiona, escriure. Després, traduir cançons (perquè em meravella la música cantada) o texts que em semblen molt interessants sobre llengües i cultures i que estiguen escrits en anglés.
Ja des de be xiquet tenia ganes d'escriure, però no sabia com fer-ho com millor em sentia: en valencià. Tenia uns set anys (curs 78/79) quan en vaig prendre consciència. I ara que tinc l'oportunitat i, sobretot, que ja m'ho crec (però no perquè hagen guanyat vots Compromís i el PSOE), com aquell que diu, he decidit eixir a guanyar...
I ara, lo que va per davant, va per davant: escriure, traduir i aprendre contínuament i assaborir, així, els canvis, la vida.
No necessite que, per a sentir que estic flotant, em passen un document de Facebook que jo no sé per quins cinc sous me l'havien passat, com no siga sinó perquè ho han fet possible i ho volien. Això, per descomptat. Però bé, mira, m'ha servit d'inspiració i tot. I contenia un missatge que semblava com si per a ser feliç u haguera de tindre nóvia o viure en parella.
I jo torne a dir que no, que la vida em pertany i que m'ho passe bé sense parella de fet o de dret, simplement vivint la meua vida, experimentant, aprenent i, quan trobe que alguna cosa m'agrada i, per lo que siga, es manté eixe interés, continuar. I això de no tindre parella no m'impedix acollir en ma casa a parelles, com els meus pares o uns amics íntims.
Escric com si les lletres fluïren, com si ningú m'haguera de dir on estan les lletres del teclat i, també, amb la idea que la vida són quatre dies i, a més, ni sabem quants en viurem, ni com serà el demà (encara que sí que sabem que podem influir en el nostre demà, el que ve menys de vint-i-quatre hores abans de començar el dia nou i el més llunyà).
També vull dir-vos, alliberaires del món, que m'agrada la gent que, de manera valenta, diu que la vida els pertany i, així, diuen als quatre vents que estan felices i que estan fent la vida que volen i que l'estan gaudint. Això no vol dir que els altres siguen uns pecadors, sinó que, simplement, preferisc eixa actitud. I punt, que ara no cal cap coma.
Els altres, ens podran suggerir lo que vullguen (visca la llibertat d'expressió!), però nosaltres, cada una de les persones alliberaires, som conscients que tenim l'última paraula i que fem i desfem com el matalafer, perquè ens agrada rectificar i reorganitzar, lo que alguns diuen "reestructurar", de la mateixa manera que, quan sorgix un problema, passes a resoldre'l.
I, ¡quin plaer quan, resolt el problema, passem a tornar a volar, a fer lo que més ens fascina! Pareix com si eixira d'una manera bona, bonica i barata, és a dir, sense sobreesforç i avant, i amb la idea d'eixir del son de cada nit... a passar-nos-ho bé, a aprendre i... a fruir de lo que més ens motiva i que, a més, ens espenta a compartir-ho. I tot, per descomptat, amb allò que sembla un lema i que diu, com en una cançó que més d'una volta cante...:"... el demà serà millor".
Ja des de be xiquet tenia ganes d'escriure, però no sabia com fer-ho com millor em sentia: en valencià. Tenia uns set anys (curs 78/79) quan en vaig prendre consciència. I ara que tinc l'oportunitat i, sobretot, que ja m'ho crec (però no perquè hagen guanyat vots Compromís i el PSOE), com aquell que diu, he decidit eixir a guanyar...
I ara, lo que va per davant, va per davant: escriure, traduir i aprendre contínuament i assaborir, així, els canvis, la vida.
No necessite que, per a sentir que estic flotant, em passen un document de Facebook que jo no sé per quins cinc sous me l'havien passat, com no siga sinó perquè ho han fet possible i ho volien. Això, per descomptat. Però bé, mira, m'ha servit d'inspiració i tot. I contenia un missatge que semblava com si per a ser feliç u haguera de tindre nóvia o viure en parella.
I jo torne a dir que no, que la vida em pertany i que m'ho passe bé sense parella de fet o de dret, simplement vivint la meua vida, experimentant, aprenent i, quan trobe que alguna cosa m'agrada i, per lo que siga, es manté eixe interés, continuar. I això de no tindre parella no m'impedix acollir en ma casa a parelles, com els meus pares o uns amics íntims.
Escric com si les lletres fluïren, com si ningú m'haguera de dir on estan les lletres del teclat i, també, amb la idea que la vida són quatre dies i, a més, ni sabem quants en viurem, ni com serà el demà (encara que sí que sabem que podem influir en el nostre demà, el que ve menys de vint-i-quatre hores abans de començar el dia nou i el més llunyà).
També vull dir-vos, alliberaires del món, que m'agrada la gent que, de manera valenta, diu que la vida els pertany i, així, diuen als quatre vents que estan felices i que estan fent la vida que volen i que l'estan gaudint. Això no vol dir que els altres siguen uns pecadors, sinó que, simplement, preferisc eixa actitud. I punt, que ara no cal cap coma.
Els altres, ens podran suggerir lo que vullguen (visca la llibertat d'expressió!), però nosaltres, cada una de les persones alliberaires, som conscients que tenim l'última paraula i que fem i desfem com el matalafer, perquè ens agrada rectificar i reorganitzar, lo que alguns diuen "reestructurar", de la mateixa manera que, quan sorgix un problema, passes a resoldre'l.
I, ¡quin plaer quan, resolt el problema, passem a tornar a volar, a fer lo que més ens fascina! Pareix com si eixira d'una manera bona, bonica i barata, és a dir, sense sobreesforç i avant, i amb la idea d'eixir del son de cada nit... a passar-nos-ho bé, a aprendre i... a fruir de lo que més ens motiva i que, a més, ens espenta a compartir-ho. I tot, per descomptat, amb allò que sembla un lema i que diu, com en una cançó que més d'una volta cante...:"... el demà serà millor".
divendres, 17 de juliol del 2015
Estratègies de guanyador
A finals del 2009 vaig començar a llegir un llibre nou de Rosetta Forner, "Déjate de cuentos". Com veieu, el títol és molt explícit i, pel que fa al subtítol, indicava que la clau de la felicitat estava en ser u mateix i viure sense disfresses ni complexos. I hi ha una frase, en la introducció, que diu: "Menos excusas de perdedor y más estrategias de ganador", com a resposta seua a una dona que estava venent el "Pídeme la luna" i que li eixí amb una excusa de malpagador.
I ho conte, perquè estos dies he hagut de tindre més paciència que Job i, al mateix temps, traure la part assertiva i, puntualment, demanar orientació sobre temes que no són del meu domini, a causa d'un problema amb un veí que, intuïsc, estava fent unes obres sense llicència ("Ja t'ho diré quan haja acabat").
El problema afectava a una part de la casa en què visc, comprada fa quasi un any. Als pocs mesos, abans de passar a viure allí definitivament, començà una reforma (sobretot en octubre) i ara va el tio i em diu que hi havia hagut un tema sorgit d'aquella reforma... ¿Ara m'ho contava? I, de primer, ho deixà córrer..., com també la dona...
I la cosa començà farà uns tres dies. Des d'un principi tractí de negociar, però tot semblava una actitud d'una persona "soca", "cabuda". Però menys de dos hores després, estàvem tractant de resoldre el tema. I, quan ja pensava que estava acordat, va i em respon que podia fer-ho una vesprada que, casualment, no tenia jo cap problema i no vaig dir que no perquè podria accelerar el final d'un imprevist.
I semblava que deixava estar el tema que li afectava respecte a una suposada destrossa durant la reforma de ma casa... en octubre, però de la qual havia guardat silenci, fins al punt que, fins a esta setmana, jo no vaig saber res (ni tan sols per part d'històrics treballadors als quals vaig contractar, molt honrats, per cert).
Però la cosa sorgix quan toque hui el timbre de sa casa i, ves per on, l'home sí estava... cosa que jo no m'esperava. El treballador que havia d'aparèixer després de les 11h d'este matí no donava senyals de vida i decidisc enviar uns missatges a l'amo. I torna a excitar-se l'home... Però un poc més d'un quart d'hora després, ja estava més asserenat. I ara, anem a lo més graciós, quan em toquen a casa (l'amo de l'altra i u dels obrers) i, després de dir-me, més o menys, que jo m'ho podia imaginar, els responc:
-- Mireu, jo no tinc per què endevinar quins són els vostres pensaments ni saber res que vosaltres estigueu pensant però que no em manifesteu. Jo no tinc cap lector de pensaments externs ni cap cosa pareguda.
Aplicant la tècnica del disc ratllat (de manera espontània, perquè no em volia tòrcer a un argument que no tenia pes ni a una persona que s'havia negat a dir si tenia llicència d'obres o no, ni a mostrar-me cap còpia o ensenyar-me-la, ja que ho podia fer qualsevol veí, com em comentaren en l'Ajuntament abans de fer les obres en ma casa), he aconseguit lo que no haguera sigut possible si m'haguera deixat portar pel cant de les sirenes... ni per lo que en eixe moment tractava este home, el qual, aleshores, com ja hem dit, estava acompanyat per un treballador.
Són persones, com en este cas, que em semblava que parlen molt, tenen por a l'autoritat (ja que li vaig dir la vespra que una vegada, vaig avisar a la policia després d'haver avisat a una veïna i d'haver tractat de negociar a bones sobre la poca urbanitat d'un okupa que vivia en la casa de la qual ella era la llogatera...) i, fins i tot, que els agrada fer d'espill. Una de les primeres coses que em va dir era que tenia llibres (i una quantitat que semblava alta). Crec que eixe espill és com la moda, no desmarcar-se.
I, quan uns minuts després, ja estava el llanterner (el seu) en ma casa fent lo que calia fer (i que també semblava molt pròxim a l'actitud del cap de colla, este veí), jo estava connectat amb una persona que em podia tirar una mà: "No li faces ni cas... Sempre hi ha algun veí pesat. Tu a la teua i a volar". Esta amiga, amb una vida centrada en uns valors morals i sense aversió als diners, quan estava escrivint "a la teua i a volar", lo que volia manifestar era que calia defendre un posicionament genuí i amb força, sòlid per mitjà de l'assertivitat i a disfrutar del dia... (¿per què avisar d'un problema uns nou mesos després?). En cosa de llicències i més esta dona i amiga podia saber molt més que jo, com també en temes de construcció. Òbviament, tindre un bon assessor, per a moments puntuals, en temes que dominen més que tu, és una joia i s'agraïx (com també al revés, fer-ho nosaltres a una altra persona).
I be, es resol el problema, no em demana res... este veí (ni li ho consentiré, sobretot, ara, reforçat amb informació) ni em desentendré d'este punt de la meua història. I de tots els nostres punts podem aprendre. Vorem què ens pot ensenyar este:
1. Puntualment val la pena demanar ajuda a persones que sàpien més que nosaltres, sobretot, quan no dominem un camp tot i que tractem de ser lo més autònoms possibles.
2. La política del cap d'equip sol ser la dels treballadors. Durant la reforma de la meua casa, així fou, llevat d'una persona que no vaig triar directament, sinó un treballador sí elegit des de mi.
3. L'assertivitat ens allibera d'intents de manipulació emocional i de portar-nos, com si fórem aigua, al molí de l'altre.
4. A qui no tracta de negociar, sinó imposar, les tècniques d'assertivitat, com la del disc ratllat, li fan la punyeta.
5. Les persones que centren la seua vida en la fama i en ser reconegudes, com este cas, tenen por a l'autoritat, però, en acabant, tracten d'abusar-ne, de la seua, amb els altres. La defensa de la nostra singularitat, fins i tot, amb un toc d'humor, ens allibera: lo que jo els deia del lector de pensaments externs...
6. Val la pena relativitzar una miqueta, en estos casos o pareguts: "Sempre hi ha algun veí pesat".
7. I, sobretot, a volar, que la vida ens pertany i no tenim cap motiu per a cedir-la a qui tracta de comprar-nos-la com si fórem llibres.
Una abraçada, alliberaires, i molta vitamina A (d'assertivitat i d'anar a guanyar).
I ho conte, perquè estos dies he hagut de tindre més paciència que Job i, al mateix temps, traure la part assertiva i, puntualment, demanar orientació sobre temes que no són del meu domini, a causa d'un problema amb un veí que, intuïsc, estava fent unes obres sense llicència ("Ja t'ho diré quan haja acabat").
El problema afectava a una part de la casa en què visc, comprada fa quasi un any. Als pocs mesos, abans de passar a viure allí definitivament, començà una reforma (sobretot en octubre) i ara va el tio i em diu que hi havia hagut un tema sorgit d'aquella reforma... ¿Ara m'ho contava? I, de primer, ho deixà córrer..., com també la dona...
I la cosa començà farà uns tres dies. Des d'un principi tractí de negociar, però tot semblava una actitud d'una persona "soca", "cabuda". Però menys de dos hores després, estàvem tractant de resoldre el tema. I, quan ja pensava que estava acordat, va i em respon que podia fer-ho una vesprada que, casualment, no tenia jo cap problema i no vaig dir que no perquè podria accelerar el final d'un imprevist.
I semblava que deixava estar el tema que li afectava respecte a una suposada destrossa durant la reforma de ma casa... en octubre, però de la qual havia guardat silenci, fins al punt que, fins a esta setmana, jo no vaig saber res (ni tan sols per part d'històrics treballadors als quals vaig contractar, molt honrats, per cert).
Però la cosa sorgix quan toque hui el timbre de sa casa i, ves per on, l'home sí estava... cosa que jo no m'esperava. El treballador que havia d'aparèixer després de les 11h d'este matí no donava senyals de vida i decidisc enviar uns missatges a l'amo. I torna a excitar-se l'home... Però un poc més d'un quart d'hora després, ja estava més asserenat. I ara, anem a lo més graciós, quan em toquen a casa (l'amo de l'altra i u dels obrers) i, després de dir-me, més o menys, que jo m'ho podia imaginar, els responc:
-- Mireu, jo no tinc per què endevinar quins són els vostres pensaments ni saber res que vosaltres estigueu pensant però que no em manifesteu. Jo no tinc cap lector de pensaments externs ni cap cosa pareguda.
Aplicant la tècnica del disc ratllat (de manera espontània, perquè no em volia tòrcer a un argument que no tenia pes ni a una persona que s'havia negat a dir si tenia llicència d'obres o no, ni a mostrar-me cap còpia o ensenyar-me-la, ja que ho podia fer qualsevol veí, com em comentaren en l'Ajuntament abans de fer les obres en ma casa), he aconseguit lo que no haguera sigut possible si m'haguera deixat portar pel cant de les sirenes... ni per lo que en eixe moment tractava este home, el qual, aleshores, com ja hem dit, estava acompanyat per un treballador.
Són persones, com en este cas, que em semblava que parlen molt, tenen por a l'autoritat (ja que li vaig dir la vespra que una vegada, vaig avisar a la policia després d'haver avisat a una veïna i d'haver tractat de negociar a bones sobre la poca urbanitat d'un okupa que vivia en la casa de la qual ella era la llogatera...) i, fins i tot, que els agrada fer d'espill. Una de les primeres coses que em va dir era que tenia llibres (i una quantitat que semblava alta). Crec que eixe espill és com la moda, no desmarcar-se.
I, quan uns minuts després, ja estava el llanterner (el seu) en ma casa fent lo que calia fer (i que també semblava molt pròxim a l'actitud del cap de colla, este veí), jo estava connectat amb una persona que em podia tirar una mà: "No li faces ni cas... Sempre hi ha algun veí pesat. Tu a la teua i a volar". Esta amiga, amb una vida centrada en uns valors morals i sense aversió als diners, quan estava escrivint "a la teua i a volar", lo que volia manifestar era que calia defendre un posicionament genuí i amb força, sòlid per mitjà de l'assertivitat i a disfrutar del dia... (¿per què avisar d'un problema uns nou mesos després?). En cosa de llicències i més esta dona i amiga podia saber molt més que jo, com també en temes de construcció. Òbviament, tindre un bon assessor, per a moments puntuals, en temes que dominen més que tu, és una joia i s'agraïx (com també al revés, fer-ho nosaltres a una altra persona).
I be, es resol el problema, no em demana res... este veí (ni li ho consentiré, sobretot, ara, reforçat amb informació) ni em desentendré d'este punt de la meua història. I de tots els nostres punts podem aprendre. Vorem què ens pot ensenyar este:
1. Puntualment val la pena demanar ajuda a persones que sàpien més que nosaltres, sobretot, quan no dominem un camp tot i que tractem de ser lo més autònoms possibles.
2. La política del cap d'equip sol ser la dels treballadors. Durant la reforma de la meua casa, així fou, llevat d'una persona que no vaig triar directament, sinó un treballador sí elegit des de mi.
3. L'assertivitat ens allibera d'intents de manipulació emocional i de portar-nos, com si fórem aigua, al molí de l'altre.
4. A qui no tracta de negociar, sinó imposar, les tècniques d'assertivitat, com la del disc ratllat, li fan la punyeta.
5. Les persones que centren la seua vida en la fama i en ser reconegudes, com este cas, tenen por a l'autoritat, però, en acabant, tracten d'abusar-ne, de la seua, amb els altres. La defensa de la nostra singularitat, fins i tot, amb un toc d'humor, ens allibera: lo que jo els deia del lector de pensaments externs...
6. Val la pena relativitzar una miqueta, en estos casos o pareguts: "Sempre hi ha algun veí pesat".
7. I, sobretot, a volar, que la vida ens pertany i no tenim cap motiu per a cedir-la a qui tracta de comprar-nos-la com si fórem llibres.
Una abraçada, alliberaires, i molta vitamina A (d'assertivitat i d'anar a guanyar).
diumenge, 12 de juliol del 2015
I tant que la vida em pertany!
Quan t'ensenyen a viure en llibertat, a estimar la llibertat, a conèixer què passa quan fas ús de la llibertat, a descobrir com ser més lliure i... al mateix temps, permeten que t'expresses des de la llibertat (i, unida, com no!, a fer-te'n responsable...), és quan trobes els amics que allà on vages et respectaran, t'estimaran de manera incondicional, no et demanaran que sigues com ells, et permetran pensar diferent o plasmar la teua creativitat amb la teua singularitat. I quan també et donen llicència per a ser com més t'agrade, fer amb goig vital lo que t'aporte més ganes de viure i lo que més et motive,... ser com t'agradaria ser, etc., ¡¡¡quina joia de vida estàs creant i escampant!!!
I, a més, t'ensenyen a aprendre... I, lo que considere més important: com que això ho deixen caure amb amor (que no amb dobles intencions), com qui llança les llavors en el camp, de manera tranquil·la i natural, o com qui comenta lo que té dins i considera que ha de dir per a estar en pau interiorment i, a més, actuar amb autenticitat, en el moment més inesperat, s'ha fet una amistat sincera... i en els dos sentits.
Així és com m'agrada tindre amics i així és com, gràcies a eixa interacció en què la llibertat dels dos compta per igual i ningú està per damunt de ningú, arribem a crear, com escoltava adés en un vídeo, el nostre llenguatge, els nostres conceptes, etc. I vos assegure que tinc amics així i que la resta de persones que ja conec, simplement són persones conegudes però no amics, ja que les amistats es van fent i no es trenquen, es conserven... perquè són reals, sinceres, autèntiques, etc.
El procés de fer-nos la nostra singularitat o idiosincràsia és, posant una semblança, com em deia un amic íntim, Pere Riutort, respecte a la creació d'un futur escriptor: "Llig, llig,... Llig bona literatura: agafaràs coses dels altres i ho faràs teu". Les persones que tenen un estil propi de vida, podríem dir que fan això: arrepleguen idees externes, interactuen amb l'exterior, fan la seua ensalada i, finalment, van creant i forjant l'estil. I desenvolupen molt la creativitat... En altres paraules, la seua forma de crear el seu món i el seu univers món no ve condicionada des de fora (encara que s'obrin a l'exterior, per a aprendre'n i millorar), sinó que els fa ser i sentir-se amos de la seua vida, motiu pel qual la gaudixen un muntó. Per això la vida els pertany.
I la vida és seua com una propietat privada, perquè no seguixen al peu de la lletra els dictats d'acadèmies, de llibres escrits per persones famoses, de personalitats del món de la cultura (o de l'art o de la ciència, per dir-ne, d'alguns camps del saber), sinó que, a través de la curiositat, i del provar i fer i desfer com el matalafer, van constituint lo que finalment els definirà. Això no lleva que tinguen present lo que altres proposen o comenten, però, com l'escriptor o l'artista lliure, acaben fent un estil i, si volen, en fan un altre i un tercer... I tot, per descomptat, des de la la rebel·lia, la llibertat i buscant no conformar-se amb la mediocritat sinó caminant per la drecera que indica la genialitat, a fer les coses amb qualitat (però lliure d'ús de formalismes innecessaris i que limitarien la creativitat) i amb un toc personal (amb humor, ja que és una espècie de Loctite que humanitza molt, sobretot el positiu).
Una vegada més, un dia més, diré que sí, que la vida em pertany i que la faré com crega que cal fer-la, construir-la, dirigir-la, administrar-la,... VIURE-LA!!!
La vida són quatre dies i, crec, cavallers, i hòmens i dones alliberaires, que lo millor que podem fer (o així ho veig jo, com altres amistats o persones amb les quals interactue) és viure-la cada dia al màxim, com lo que és cada dia: una moment únic i irrepetible...
Per això, alliberaires, acabe amb dos frases amb ànim: ¡¡¡A VIURE LA VIDA, QUE LA VIDA ENS PERTANY!!!
I, a més, t'ensenyen a aprendre... I, lo que considere més important: com que això ho deixen caure amb amor (que no amb dobles intencions), com qui llança les llavors en el camp, de manera tranquil·la i natural, o com qui comenta lo que té dins i considera que ha de dir per a estar en pau interiorment i, a més, actuar amb autenticitat, en el moment més inesperat, s'ha fet una amistat sincera... i en els dos sentits.
Així és com m'agrada tindre amics i així és com, gràcies a eixa interacció en què la llibertat dels dos compta per igual i ningú està per damunt de ningú, arribem a crear, com escoltava adés en un vídeo, el nostre llenguatge, els nostres conceptes, etc. I vos assegure que tinc amics així i que la resta de persones que ja conec, simplement són persones conegudes però no amics, ja que les amistats es van fent i no es trenquen, es conserven... perquè són reals, sinceres, autèntiques, etc.
El procés de fer-nos la nostra singularitat o idiosincràsia és, posant una semblança, com em deia un amic íntim, Pere Riutort, respecte a la creació d'un futur escriptor: "Llig, llig,... Llig bona literatura: agafaràs coses dels altres i ho faràs teu". Les persones que tenen un estil propi de vida, podríem dir que fan això: arrepleguen idees externes, interactuen amb l'exterior, fan la seua ensalada i, finalment, van creant i forjant l'estil. I desenvolupen molt la creativitat... En altres paraules, la seua forma de crear el seu món i el seu univers món no ve condicionada des de fora (encara que s'obrin a l'exterior, per a aprendre'n i millorar), sinó que els fa ser i sentir-se amos de la seua vida, motiu pel qual la gaudixen un muntó. Per això la vida els pertany.
I la vida és seua com una propietat privada, perquè no seguixen al peu de la lletra els dictats d'acadèmies, de llibres escrits per persones famoses, de personalitats del món de la cultura (o de l'art o de la ciència, per dir-ne, d'alguns camps del saber), sinó que, a través de la curiositat, i del provar i fer i desfer com el matalafer, van constituint lo que finalment els definirà. Això no lleva que tinguen present lo que altres proposen o comenten, però, com l'escriptor o l'artista lliure, acaben fent un estil i, si volen, en fan un altre i un tercer... I tot, per descomptat, des de la la rebel·lia, la llibertat i buscant no conformar-se amb la mediocritat sinó caminant per la drecera que indica la genialitat, a fer les coses amb qualitat (però lliure d'ús de formalismes innecessaris i que limitarien la creativitat) i amb un toc personal (amb humor, ja que és una espècie de Loctite que humanitza molt, sobretot el positiu).
Una vegada més, un dia més, diré que sí, que la vida em pertany i que la faré com crega que cal fer-la, construir-la, dirigir-la, administrar-la,... VIURE-LA!!!
La vida són quatre dies i, crec, cavallers, i hòmens i dones alliberaires, que lo millor que podem fer (o així ho veig jo, com altres amistats o persones amb les quals interactue) és viure-la cada dia al màxim, com lo que és cada dia: una moment únic i irrepetible...
Per això, alliberaires, acabe amb dos frases amb ànim: ¡¡¡A VIURE LA VIDA, QUE LA VIDA ENS PERTANY!!!
dissabte, 11 de juliol del 2015
"Un programa de vida interessant"
Amb estes paraules, amics i amigues alliberaires, escrites per la històrica mestra de tots els escalons del sistema educatiu i que vaig tindre en Magisteri, a més d'amiga, Roser Santolària, inicie este escrit sobre com crec que podem fer una vida plena de felicitat i, per exemple, lliure d'acadèmies que tracten de tutoritzar a la població valenciana i que, per un plat de llentilles (que jo no acceptaria), es venen a la Generalitat Valenciana, com és el cas de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).
Qualsevol persona que visca per a la llibertat, per a l'originalitat, per a ser ella mateixa la creadora de la seua vida i, de pas, un contribuent més a la felicitat en el món, no acceptarà ¡¡¡ni per una llentilla!!!, que una entitat amb el suport polític de dos partits polítics valencians (en el moment de la seua creació, 1998, i posteriorment, quan, com aquell que diu, es va constituir), el PP (que comptava amb majoria absoluta) i el PSOE (el segon més votat i a molta distància del tercer), siga, en matèria lingüística, una espècie de dona del President i que, este, com a cap de la Presidència del govern valencià, li concedisca llibertat en lo relacionat amb els centres d'ensenyament públic. Em recorda, com ens contava un històric mestre d'Història Contemporània, en Magisteri, Enric Sebastià (1930-2006), al paper de la Inquisició (l'AVL ací) com a mitjà per a consolidar el poder reial (de la Presidència, ací) a partir del regnat dels Reis Catòlics, per a retallar la força que estava adquirint la noblesa. Amb creativitat (analogies, semblances, etc.) les coses es simplifiquen i el gran públic troba accessible lo que no ho seria amb un excés de formalismes o amb un llenguatge que només quatre gats comprenen. L'AVL estaria fent el paper de regulador de lo políticament correcte...
Alliberaires, DIGUEM NO. JO, COM MÉS PERSONES, DIC NO.
Tinc amics, de línia lliure, que també diuen no: són persones amb llum pròpia, singularitat, originalitat en el seu estil de viure, criteri propi, etc. I són amants de la dignitat humana, tot lo contrari de lo que pretenen els amants de la fama i del poder.
No és una acadèmia qui ha de dir si un terme sexual o eròtic és vulgar o no. És més, i tornant a Roser Santolària (qui m'animà, quan encara no tenia ni 21 anys, a introduir-me en el respecte a la singularitat de cada parlant, per mitjà d'obres de Jesús Tuson, algunes traduïdes del català al castellà), totes les persones es mereixen ser tractades amb dignitat en la seua manera de parlar. No parlen vulgar, ni tancat, ni obert, parlen com parlen. I, com els dic sovint als meus amics, en el tema de la sexualitat és on es veu quin és l'estil de vida d'una persona i el grau de creativitat i la forma de viure la creativitat de cada una.
No m'estranyen eixes valoracions sobre paraules relacionades amb el món eròtic i sexual en una acadèmia nascuda on va nàixer. Una altra cosa seria si ho haguera fet amb persones de línia oberta, liberals, etc. I com que estic a favor de lo que afavorix el desenvolupament de la llibertat i de la creativitat, no admetré ni donaré suport a cap associació o entitat que estiga vinculada majoritàriament a subvencions públiques o a entitats com la Generalitat Valenciana.
I que diguen lo que diguen, però ací u no té per què combregar amb el pensament majoritari, amb lo políticament correcte, amb lo que sempre s'ha fet, ni amb altres històries per a no dormir amb les quals tracten que caminem per les dreceres que ells volen, en lloc de fer-ho, cada u de nosaltres, per les que ens agraden. A més, per alguna raó som diferents cada u de nosaltres i, posats a viure la vida al màxim, ¿per què no viure-la cantant cada dia a favor de l'accés a la llibertat de totes les persones que així ho vullguen i, per una altra banda, a la defensa del dret de qualsevol persona a poder aspirar a desenvolupar la seua llibertat com a persona, indistintament de lo que exteriorment la fa diferent, singular, excèntrica, original, etc.?
Finalment i, sense pèls en la llengua, diré que, entre anar a un club a passar un temps amb la dona que més s'ajuste a lo que u demana (llegiu, per exemple, casa de putes, parlant en plata) o passar un temps amb una amiga com a amistat de l'ànima i no mirant si té carnet de, si és "alta y delgada, como tu madre, morena salada" (com diu una cançó) o si també li agrada seguir lo políticament correcte, clarament, alliberaires, m'incline per la segona, per l'amiga que no posa els diners per davant, sinó l'autenticitat. Amb esta amiga honesta m'unix una tirallonga de valors o de formes de vore el món des de l'originalitat, les ganes de descobrir-nos, la inclinació per trobar què ens ajuda a ser més feliç...
I escric tot això perquè, per a mi, la meua vida (el major regal dels meus pares), és una opció que no es compra ni es ven, com tampoc l'afecte per una llengua. Això explica per què els meus amics alliberaires no ho són de les banderes, siguen sudistes (com estan sorgint i retirant, gràcies a Déu, estos dies, en Estats Units, segons alguns diaris estrangers), siguen senyeres, siguen tricolors o siguen roja y gualda. Les persones, per davant. I, en eixe sentit, lo popular i que, a més, la gent empra de manera contínua, des de fa segles i en moltíssims llocs de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Andorra, etc., també.
Arribar fins ací, en bona mida, ha sigut possible a través del contacte amb l'anglés: m'ha fet consolidar, cada volta més, la importància de la llibertat i de ser autèntics i atrevits, en lloc de ser políticament correctes o amants de la fama, entre d'altres. Una dada: ¿sabíeu que en Irlanda hi ha costum, si més no, entre periòdics de molta venda, d'exposar idees de diferents línies de pensament? I, de la manera que m'ho contava l'amic, no perquè fa fi, sinó perquè ho troben interessant i, fins i tot, "natural"...
Una abraçada alliberaire a tots.
Nota: Per a curiosos de la lingüística, un regal que he trobat hui en Internet, d'un llibre que ha eixit fa poc i que es presenta interessant:
El neutre "lo" és ben català i ben correcte i altres qüestions (Antoni Ferret, Ed. Emboscall, col. Mnemosinc, 1a ed., maig de 2015). Ja l'empren escriptors que defenen la unitat lingüística, amb el suport d'editorials com Quaderns Crema, com ara, Quim Monzó, qui també escriu, però en castellà, en el suplement mensual Magazine, revista que repartixen diferents diaris espanyols escrits en castellà.
Qualsevol persona que visca per a la llibertat, per a l'originalitat, per a ser ella mateixa la creadora de la seua vida i, de pas, un contribuent més a la felicitat en el món, no acceptarà ¡¡¡ni per una llentilla!!!, que una entitat amb el suport polític de dos partits polítics valencians (en el moment de la seua creació, 1998, i posteriorment, quan, com aquell que diu, es va constituir), el PP (que comptava amb majoria absoluta) i el PSOE (el segon més votat i a molta distància del tercer), siga, en matèria lingüística, una espècie de dona del President i que, este, com a cap de la Presidència del govern valencià, li concedisca llibertat en lo relacionat amb els centres d'ensenyament públic. Em recorda, com ens contava un històric mestre d'Història Contemporània, en Magisteri, Enric Sebastià (1930-2006), al paper de la Inquisició (l'AVL ací) com a mitjà per a consolidar el poder reial (de la Presidència, ací) a partir del regnat dels Reis Catòlics, per a retallar la força que estava adquirint la noblesa. Amb creativitat (analogies, semblances, etc.) les coses es simplifiquen i el gran públic troba accessible lo que no ho seria amb un excés de formalismes o amb un llenguatge que només quatre gats comprenen. L'AVL estaria fent el paper de regulador de lo políticament correcte...
Alliberaires, DIGUEM NO. JO, COM MÉS PERSONES, DIC NO.
Tinc amics, de línia lliure, que també diuen no: són persones amb llum pròpia, singularitat, originalitat en el seu estil de viure, criteri propi, etc. I són amants de la dignitat humana, tot lo contrari de lo que pretenen els amants de la fama i del poder.
No és una acadèmia qui ha de dir si un terme sexual o eròtic és vulgar o no. És més, i tornant a Roser Santolària (qui m'animà, quan encara no tenia ni 21 anys, a introduir-me en el respecte a la singularitat de cada parlant, per mitjà d'obres de Jesús Tuson, algunes traduïdes del català al castellà), totes les persones es mereixen ser tractades amb dignitat en la seua manera de parlar. No parlen vulgar, ni tancat, ni obert, parlen com parlen. I, com els dic sovint als meus amics, en el tema de la sexualitat és on es veu quin és l'estil de vida d'una persona i el grau de creativitat i la forma de viure la creativitat de cada una.
No m'estranyen eixes valoracions sobre paraules relacionades amb el món eròtic i sexual en una acadèmia nascuda on va nàixer. Una altra cosa seria si ho haguera fet amb persones de línia oberta, liberals, etc. I com que estic a favor de lo que afavorix el desenvolupament de la llibertat i de la creativitat, no admetré ni donaré suport a cap associació o entitat que estiga vinculada majoritàriament a subvencions públiques o a entitats com la Generalitat Valenciana.
I que diguen lo que diguen, però ací u no té per què combregar amb el pensament majoritari, amb lo políticament correcte, amb lo que sempre s'ha fet, ni amb altres històries per a no dormir amb les quals tracten que caminem per les dreceres que ells volen, en lloc de fer-ho, cada u de nosaltres, per les que ens agraden. A més, per alguna raó som diferents cada u de nosaltres i, posats a viure la vida al màxim, ¿per què no viure-la cantant cada dia a favor de l'accés a la llibertat de totes les persones que així ho vullguen i, per una altra banda, a la defensa del dret de qualsevol persona a poder aspirar a desenvolupar la seua llibertat com a persona, indistintament de lo que exteriorment la fa diferent, singular, excèntrica, original, etc.?
Finalment i, sense pèls en la llengua, diré que, entre anar a un club a passar un temps amb la dona que més s'ajuste a lo que u demana (llegiu, per exemple, casa de putes, parlant en plata) o passar un temps amb una amiga com a amistat de l'ànima i no mirant si té carnet de, si és "alta y delgada, como tu madre, morena salada" (com diu una cançó) o si també li agrada seguir lo políticament correcte, clarament, alliberaires, m'incline per la segona, per l'amiga que no posa els diners per davant, sinó l'autenticitat. Amb esta amiga honesta m'unix una tirallonga de valors o de formes de vore el món des de l'originalitat, les ganes de descobrir-nos, la inclinació per trobar què ens ajuda a ser més feliç...
I escric tot això perquè, per a mi, la meua vida (el major regal dels meus pares), és una opció que no es compra ni es ven, com tampoc l'afecte per una llengua. Això explica per què els meus amics alliberaires no ho són de les banderes, siguen sudistes (com estan sorgint i retirant, gràcies a Déu, estos dies, en Estats Units, segons alguns diaris estrangers), siguen senyeres, siguen tricolors o siguen roja y gualda. Les persones, per davant. I, en eixe sentit, lo popular i que, a més, la gent empra de manera contínua, des de fa segles i en moltíssims llocs de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Andorra, etc., també.
Arribar fins ací, en bona mida, ha sigut possible a través del contacte amb l'anglés: m'ha fet consolidar, cada volta més, la importància de la llibertat i de ser autèntics i atrevits, en lloc de ser políticament correctes o amants de la fama, entre d'altres. Una dada: ¿sabíeu que en Irlanda hi ha costum, si més no, entre periòdics de molta venda, d'exposar idees de diferents línies de pensament? I, de la manera que m'ho contava l'amic, no perquè fa fi, sinó perquè ho troben interessant i, fins i tot, "natural"...
Una abraçada alliberaire a tots.
Nota: Per a curiosos de la lingüística, un regal que he trobat hui en Internet, d'un llibre que ha eixit fa poc i que es presenta interessant:
El neutre "lo" és ben català i ben correcte i altres qüestions (Antoni Ferret, Ed. Emboscall, col. Mnemosinc, 1a ed., maig de 2015). Ja l'empren escriptors que defenen la unitat lingüística, amb el suport d'editorials com Quaderns Crema, com ara, Quim Monzó, qui també escriu, però en castellà, en el suplement mensual Magazine, revista que repartixen diferents diaris espanyols escrits en castellà.
divendres, 10 de juliol del 2015
¡Que la vida són quatre dies, xicons!
¡Que la vida són quatre dies, i cadascú sap (en anys) quants en porta!... I que cada dia és únic, irrepetible i, en eixe sentit, crec que lo millor que podem fer és tractar de ser feliços i d'estar feliços. Tinc un amic amb més de 83 anys que, quasi sempre, el veig somrient i amb un pas alegre i de persona viva, malgrat els anys que porta en la Terra.
Escric estes línies després d'haver llegit uns quants missatges que he rebut després d'haver enviat este matí, a uns quants familiars, una entrevista que feren a Rosetta Forner (diari La Razón, "Ponte tu corona y no te la quites ni para dormir", http://www.larazon.es/historico/340-rosetta-forner-ponte-tu-corona-y-no-te-la-quites-ni-para-dormir-PLLA_RAZON_461350#,Ttt146vxcig8JRV). No està dient que tots els dies ens en posem una i material per a dormir (que també ho podríem fer, perquè el món està ple d'excentricitats que han ajudat a ser més lliures i, sobretot, feliços), sinó que siguem el rei (si som hòmens) o la reina (si som dones) de la nostra vida, de la mateixa manera que si tens les claus de la casa, fas i desfàs i dius qui entra i qui no entra i què acceptaràs i què rebutjaràs i, així, un llarguíssim etcètera.
En eixe sentit, sobre què accepte en ma casa (la material i la psicològica), done moltíssima importància a la diversitat. I com que hi han algunes coses que, per a mi, són sagrades (i que ja tenen les seues arrels molts anys arrere), com ara, la llibertat, la sinceritat (lo que ara diem autenticitat) i la creativitat (crear u la seua vida i tindre sentit de l'humor, el que ara diem " humor positiu"), sí tenen la porta oberta, com també les persones que tenen una escala de valors i una forma de vore el món molt semblant. I això, per descomptat, no m'impedix obrir la ment a les altres sinó, simplement, acceptar a les que estan més pròximes en la seua visió de la vida com a amigues: les amistats es fan de manera sincera i es milloren.
Així, sobre les amistats, este matí he raonat amb una amiga que anà fent-se (i jo respecte a ella i el seu home) a poc a poc, sense diners entremig, ni sense cap amor a primera vista ni interés ocult o silenciat. Al contrari: obrint-nos un poc més, a mida que ens coneixíem, hem aconseguit, fins i tot, repassar algunes coses que pensàvem correctes o ideals per a traure'n de noves i millors, que ens eren més convincents.
Hui, em contava el cas d'una dona a qui ella havia contractat i que volia manar més que els amos i, damunt, abusar-ne. No tingué més remei que despatxar-la. I li he afegit: "¿Voler manar més que l'amo? No, no, això no és negociable... Una cosa que podries fer, la pròxima vegada, per exemple, si voleu contractar a alguna persona, és fer-los tres preguntes. Per exemple, 'Conta'm tres acudits'. La paraula 'humor' vol dir 'líquid' i podem pensar que la manera de fer la seua vida, de fluir, anirà molt en consonància amb l'humor. Hui m'he trobat en Facebook una demanda d'amistat i quan he vist com era l'humor, l'he descartada, perquè no m'agrada l'humor negre, ni gens ni miqueta. Em fascina el positiu".
Finalment m'ha fet dos fotos, amb el barret vietnamita que porte des de fa uns mesos, i... ¡res!, ¡a viure, xicons, que la vida són quatre dies!... I crec que lo millor que podem fer, per a viure la felicitat, és viure cada dia com un dia que no naixerà més i que no tornarà a ser igual. I, a més, a fer ús de la diversitat i a donar-li carta blanca. Com?
** Obrint la ment,
** Soltant lo que anem descobrint que ja no ens agrada, que no ens resulta útil (com a persones) o que no va amb la singularitat de cada u de nosaltres i...
** A viure!!!
En eixe sentit, el de viure, m'agrada d'una manera especial (em dóna corda)...
a) Lo que em recorda a la idea de federal, ja que les relacions són més profitoses i es gaudix de la diversitat en l'equip i el cap i els altres es senten igualment importants, encara que el cap mane i tinga l'última paraula.
b) L'humor positiu, un element més de la creativitat. La creativitat ens fa confiar més en altres persones i la confiança ens tranquil·litza i ens anima a compartir lo bo que tenim. I, com no!, genera optimisme i vitalitat.
c) La llibertat. Pensar que tu eres tu i que no tens a ningú per dalt ni per baix que et puga fer la guitza o tractar de manar sobre tu, ni a qui tu donar órdens de manera dèspota.
d) La sinceritat (de sentiments i de pensaments, és a dir, l'autenticitat). Dir-li al pa pa i al vi vi, exposar lo que pensem i de manera oberta però no agressiva, ser assertius i sociables, però no políticament correctes...
e) I ser feliç, la felicitat. ¿Què pots sentir quan saps que la vida et pertany i que tractes de viure-la, com em deia un amic molt autèntic, com un xiquet? Ell ho resumia així, quan raonàvem: "Jo no vull ser adult, Lluís. Els adults són molt reguinyosos. Vull ser xiquet". Vos assegure que té més de 45 anys, personalitat pròpia i moltíssimes ganes de viure. Prové de família d'inventors i gaudí de carta blanca des de que era xiquet.... A més, s'ha endinsat en un món, la música, amb atreviment, i ho està passant bomba i vivint alegre.
En resum, alliberaires, podem viure amb felicitat, fins i tot, amb la incorporació progressiva de tècniques o de línies d'actuació que ens ajuden a ser-ho més... I, aleshores, eixirà de nosaltres lo millor que tenim i que, en més d'un cas, desconeixíem.
Escric estes línies després d'haver llegit uns quants missatges que he rebut després d'haver enviat este matí, a uns quants familiars, una entrevista que feren a Rosetta Forner (diari La Razón, "Ponte tu corona y no te la quites ni para dormir", http://www.larazon.es/historico/340-rosetta-forner-ponte-tu-corona-y-no-te-la-quites-ni-para-dormir-PLLA_RAZON_461350#,Ttt146vxcig8JRV). No està dient que tots els dies ens en posem una i material per a dormir (que també ho podríem fer, perquè el món està ple d'excentricitats que han ajudat a ser més lliures i, sobretot, feliços), sinó que siguem el rei (si som hòmens) o la reina (si som dones) de la nostra vida, de la mateixa manera que si tens les claus de la casa, fas i desfàs i dius qui entra i qui no entra i què acceptaràs i què rebutjaràs i, així, un llarguíssim etcètera.
En eixe sentit, sobre què accepte en ma casa (la material i la psicològica), done moltíssima importància a la diversitat. I com que hi han algunes coses que, per a mi, són sagrades (i que ja tenen les seues arrels molts anys arrere), com ara, la llibertat, la sinceritat (lo que ara diem autenticitat) i la creativitat (crear u la seua vida i tindre sentit de l'humor, el que ara diem " humor positiu"), sí tenen la porta oberta, com també les persones que tenen una escala de valors i una forma de vore el món molt semblant. I això, per descomptat, no m'impedix obrir la ment a les altres sinó, simplement, acceptar a les que estan més pròximes en la seua visió de la vida com a amigues: les amistats es fan de manera sincera i es milloren.
Així, sobre les amistats, este matí he raonat amb una amiga que anà fent-se (i jo respecte a ella i el seu home) a poc a poc, sense diners entremig, ni sense cap amor a primera vista ni interés ocult o silenciat. Al contrari: obrint-nos un poc més, a mida que ens coneixíem, hem aconseguit, fins i tot, repassar algunes coses que pensàvem correctes o ideals per a traure'n de noves i millors, que ens eren més convincents.
Hui, em contava el cas d'una dona a qui ella havia contractat i que volia manar més que els amos i, damunt, abusar-ne. No tingué més remei que despatxar-la. I li he afegit: "¿Voler manar més que l'amo? No, no, això no és negociable... Una cosa que podries fer, la pròxima vegada, per exemple, si voleu contractar a alguna persona, és fer-los tres preguntes. Per exemple, 'Conta'm tres acudits'. La paraula 'humor' vol dir 'líquid' i podem pensar que la manera de fer la seua vida, de fluir, anirà molt en consonància amb l'humor. Hui m'he trobat en Facebook una demanda d'amistat i quan he vist com era l'humor, l'he descartada, perquè no m'agrada l'humor negre, ni gens ni miqueta. Em fascina el positiu".
Finalment m'ha fet dos fotos, amb el barret vietnamita que porte des de fa uns mesos, i... ¡res!, ¡a viure, xicons, que la vida són quatre dies!... I crec que lo millor que podem fer, per a viure la felicitat, és viure cada dia com un dia que no naixerà més i que no tornarà a ser igual. I, a més, a fer ús de la diversitat i a donar-li carta blanca. Com?
** Obrint la ment,
** Soltant lo que anem descobrint que ja no ens agrada, que no ens resulta útil (com a persones) o que no va amb la singularitat de cada u de nosaltres i...
** A viure!!!
En eixe sentit, el de viure, m'agrada d'una manera especial (em dóna corda)...
a) Lo que em recorda a la idea de federal, ja que les relacions són més profitoses i es gaudix de la diversitat en l'equip i el cap i els altres es senten igualment importants, encara que el cap mane i tinga l'última paraula.
b) L'humor positiu, un element més de la creativitat. La creativitat ens fa confiar més en altres persones i la confiança ens tranquil·litza i ens anima a compartir lo bo que tenim. I, com no!, genera optimisme i vitalitat.
c) La llibertat. Pensar que tu eres tu i que no tens a ningú per dalt ni per baix que et puga fer la guitza o tractar de manar sobre tu, ni a qui tu donar órdens de manera dèspota.
d) La sinceritat (de sentiments i de pensaments, és a dir, l'autenticitat). Dir-li al pa pa i al vi vi, exposar lo que pensem i de manera oberta però no agressiva, ser assertius i sociables, però no políticament correctes...
e) I ser feliç, la felicitat. ¿Què pots sentir quan saps que la vida et pertany i que tractes de viure-la, com em deia un amic molt autèntic, com un xiquet? Ell ho resumia així, quan raonàvem: "Jo no vull ser adult, Lluís. Els adults són molt reguinyosos. Vull ser xiquet". Vos assegure que té més de 45 anys, personalitat pròpia i moltíssimes ganes de viure. Prové de família d'inventors i gaudí de carta blanca des de que era xiquet.... A més, s'ha endinsat en un món, la música, amb atreviment, i ho està passant bomba i vivint alegre.
En resum, alliberaires, podem viure amb felicitat, fins i tot, amb la incorporació progressiva de tècniques o de línies d'actuació que ens ajuden a ser-ho més... I, aleshores, eixirà de nosaltres lo millor que tenim i que, en més d'un cas, desconeixíem.
dimecres, 8 de juliol del 2015
Sí al valencià en els cercles catòlics valencians
Hui he rebut un missatge d'un amic, Josep Miquel Bausset, al voltant de l'oracional que ha tret l'AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua). Com molts sabeu sí aprove una AVL que no estiga vinculada a l'Estatut d'Autonomia. Ara bé, crec que ficats a no canviar l'Estatut, els polítics actuals que exercixen el poder en la Generalitat del País Valencià, una de les coses que podrien fer és actuar com si no estiguera vinculada, ja que així l'acadèmia seria com la persona que fa la seua vida a partir dels seus valors, des de la seua llibertat i en relació amb el món extern o, com diem popularment, es guanyaria les garrofes, la qual cosa, intuïsc, l'espavilaria i la faria més popular i més pròxima als ciutadans.
Després d'esta introducció, passaré més al tema i a les jerarquies eclesials, especialment els bisbes valencians que viuen en el País Valencià i, d'un quart, vinculat a terres valencianes però forà: el de Tortosa. Anem a pams, en els tres apartats que exposaré.
1r. El valencià no és una cosa només de l'escola, de la televisió, de la ràdio, dels comerços, dels ajuntaments, dels polítics, etc. Hi han persones que els agradaria poder rebre les seues celebracions religioses comunitàries, per exemple, les misses, en la llengua que parlen en sa casa. I crec que és molt important tindre-ho present, indistintament que no siguem creients i, posats a ser-ho, siguem no catòlics (una rama més del cristianisme).
Els catòlics valencians, des de fa segles, se les han vistes magres. La cosa, més o menys comença en el segle XVI, va a més en el segle XVIII, amb la intervenció del cardenal Belluda (diòcesi d'Oriola i partidari del rei Borbó Felip V de Castella, llei legítim atenent al testament que feu el darrer rei dels Àustries dels estats de la península ibèrica que, un segle després, jurídicament passarien a integrar el Regne d'Espanya) i, per exemple, el bisbe Mayoral, el qual, en la Ciutat de València té dedicat un carrer molt a prop de l'Ajuntament.
El primer castigà fortament a les persones que no parlaven castellà, on actualment no es parla valencià de manera natural, sinó, en el cas de fer-ho, arran de la introducció del valencià en les escoles després de l'aprovació de l'Estatut de 1982 i de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (1983).
El segon va influir en un detall que molts hem conegut: portar el nostre nom, tot i ser valencianoparlants i fills de pare i mare i de molts avantpassats anteriors, en castellà. Estos detalls, els bisbes, se'ls poden botar en la pràctica, però crec que no ho haurien de fer els ensenyants de valencià (ja que l'Església ha jugat un paper molt important en la història) ni tampoc l'acadèmia.
Com a exemple, diré que, quan acabí el segon curs de Magisteri (amb Pere Riutort com a mestre de Valencià) i contestí a la pregunta (lliure, en l'últim examen) sobre què m'havia semblat el curs, responguí que, entre altres coses, m'havia ajudat a tindre una visió més completa de la història del País Valencià i a accedir a informació que encara no havia oïda mai i, alhora, molt important, al meu coneixement. I en vaig parlar, també, sobre el valencià i la importància de l'Església.
En eixe sentit, són els creients catòlics valencians els primers que han de dir "Sí al valencià" i, a més, tenint present que si molts diuen sí els demandants tindran totes les de guanyar. I això, ho diu Maquiavel al final d'u dels capítols de la seua obra El Príncep (1513), quan parla del vulgus (lo que ara podríem dir, una majoria de la població o bona part), i de la força que pot tindre eixe col·lectiu quan creu en un ideal, com diríem ara.
Però per a donar eixe pas, una de les primeres opcions que trobe, és una espècie de reforma interna que, si ve acompanyada d'una explicació a Roma (al papa actual) a partir d'un estudi extens i en castellà i valencià (per a convidar-lo a que també l'aprenga, encara que ho faça per curiositat) i sobre les relacions entre la jerarquia eclesial valenciana (o en relació amb les actuals poblacions valencianes) i l'ús del valencià, podria anar millor encara, perquè eixiria més reforçada.
Una altra, que es creen grups o, fins i tot, com fa una amiga meua, cristiana, catòlica i de línia molt oberta, ajuntar-se persones de poblacions distants (o de la mateixa) amb algun capellà format en valencià i disposat a fer la seua funció en la llengua pròpia. ¿Fa tanta falta anar a on s'ajunten els alts càrrecs que sempre (o quasi sempre) empren el castellà i que, a més, no promouen el valencià, simplement perquè el bisbe de tal diòcesi pensa així o aixà?
I, finalment, sempre sobre l'Església, un pas que sí considere importantíssim: l'educació de la història a partir de la seua didàctica. ¿El motiu? Una persona que entén com es presenta quasi sempre la història en les escoles i que promou la llibertat, la sinceritat i la creativitat, etc. a nivell informatiu, no s'obri a l'ensenyament més popular de la història: el positivisme. Tractar la història peninsular com si ara els valencians (valencianoparlants de naixement o no, o no valencianoparlants, com també persones que residixen ací la major part de l'any), sobretot els valencianoparlants, haguérem emprat el castellà (o l'empràrem ara) com si fóra lo més normal del món i perquè sempre es feia així, no és una altra cosa sinó el motiu de l'ensenyament i de l'educació que hem rebut. I, contra això, hi ha una cosa que és alternativa: la formació per a la llibertat i per al respecte de la pluralitat i la diversitat, cosa que tomba el "positivisme" (vore tot, per exemple, en positiu i com a progrés) i s'inclina pel respecte a la pluralitat i a la diversitat.
2n. Quan era xiquet em feia moltes preguntes, perquè no acabava de comprendre per què no podia escriure en valencià o per què no resava en valencià o, simplement, per què en l'escola no es feien les classes en valencià. Uns cosins meues estudiaven en La Nostra Escola Comarcal i, a mida que comencí a soltar-me (ja en l'institut, cap als 16 anys) a escriure'l i, sobretot, als dos anys de començar a prendre sempre els apunts de classe en valencià (en Magisteri), indistintament que el mestre fera les classes en castellà, comencí a deixar fluir la ploma. I, quan anys després, arribí a la conclusió que lo mateix que es recomanava per a parlar en públic, es podia aplicar a l'hora d'escriure, comencí a redactar texts d'acció, de resum, informatius, explicatius, etc. sense problemes i amb molta agilitat.
A hores d'ara no em sent espanyol i ha arribat tot de manera progressiva i sense revenja ni coses per l'estil, simplement perquè trobes que tens una forma de vore la vida i de fer-la que no acaba de tragar-se la idea d'Espanya (perquè no et qualla, com tampoc la d'Europa) i, sobretot, perquè trobes que hi ha molt a fer per a que, quan vinga una dona de Conca a vore les falles (i lo que escric és real, em passà personalment), no solte un espontani "No sabía yo que no se podía aprender valenciano [antes de la ley española de educación de 1970] en las escuelas públicas". I vos assegure que tenia pinta de ser una persona amant de la lectura, d'uns 45 anys o més i que era la primera vegada que venia a eixes festes.
I també perquè ser universal és el resultat d'estimar lo propi, de valorar lo teu i lo de la comunitat de parlants com tu... i de respectar lo bo de les diferents cultures i de tractar que totes prosperen i puguen aportar lo millor (a través dels seus parlants)... al progrés de la Humanitat. A vore si, una vegada més, el lo neutre, com altres termes que fa poc escrivia un col·laborador valencià en el Levante-EMV acaben entrant en el diccionari de l'acadèmia i, per fi, els polítics la deixen lliure de fet i, algun dia, de dret i tot. És u dels meus somnis... perquè crec que una entitat així, com qualsevol altra, ha de posar-se al servici de la gent i amb les seues ales volant i, per exemple, en el tema de la sexualitat, modernitzar-se, que no semble que té una línia pròxima a la del Diccionari Català-Valencià-Balear de mitjan del segle passat... Darrere d'este històric diccionari, un bellíssim i grandiós treball, hi havia un impulsor que era mossén.
3r. Els catòlics, que tant han aportat a la història del País Valencià i, intel·lectuals valencians o simplement valencians interessats per la cultura, també tenen molt a dir i a fer... unint forces amb persones que no ho siguen... (i al revés, i sempre des de la llibertat): si lo que busquem és salvar el valencià, és qüestió de totes les persones que estem interessades, no sols dels catòlics. Ahí crec que guanyarem més. I, en eixe sentit, em posicionaré a favor de qualsevol demanda que vinga acompanyada d'informació veraç, didàctica, a favor dels drets dels Pobles i, igualment, des de la base i sense buscar la violència amb el poder, però tampoc admetent cap intent d'abús de poder des de dalt.
Després d'esta introducció, passaré més al tema i a les jerarquies eclesials, especialment els bisbes valencians que viuen en el País Valencià i, d'un quart, vinculat a terres valencianes però forà: el de Tortosa. Anem a pams, en els tres apartats que exposaré.
1r. El valencià no és una cosa només de l'escola, de la televisió, de la ràdio, dels comerços, dels ajuntaments, dels polítics, etc. Hi han persones que els agradaria poder rebre les seues celebracions religioses comunitàries, per exemple, les misses, en la llengua que parlen en sa casa. I crec que és molt important tindre-ho present, indistintament que no siguem creients i, posats a ser-ho, siguem no catòlics (una rama més del cristianisme).
Els catòlics valencians, des de fa segles, se les han vistes magres. La cosa, més o menys comença en el segle XVI, va a més en el segle XVIII, amb la intervenció del cardenal Belluda (diòcesi d'Oriola i partidari del rei Borbó Felip V de Castella, llei legítim atenent al testament que feu el darrer rei dels Àustries dels estats de la península ibèrica que, un segle després, jurídicament passarien a integrar el Regne d'Espanya) i, per exemple, el bisbe Mayoral, el qual, en la Ciutat de València té dedicat un carrer molt a prop de l'Ajuntament.
El primer castigà fortament a les persones que no parlaven castellà, on actualment no es parla valencià de manera natural, sinó, en el cas de fer-ho, arran de la introducció del valencià en les escoles després de l'aprovació de l'Estatut de 1982 i de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (1983).
El segon va influir en un detall que molts hem conegut: portar el nostre nom, tot i ser valencianoparlants i fills de pare i mare i de molts avantpassats anteriors, en castellà. Estos detalls, els bisbes, se'ls poden botar en la pràctica, però crec que no ho haurien de fer els ensenyants de valencià (ja que l'Església ha jugat un paper molt important en la història) ni tampoc l'acadèmia.
Com a exemple, diré que, quan acabí el segon curs de Magisteri (amb Pere Riutort com a mestre de Valencià) i contestí a la pregunta (lliure, en l'últim examen) sobre què m'havia semblat el curs, responguí que, entre altres coses, m'havia ajudat a tindre una visió més completa de la història del País Valencià i a accedir a informació que encara no havia oïda mai i, alhora, molt important, al meu coneixement. I en vaig parlar, també, sobre el valencià i la importància de l'Església.
En eixe sentit, són els creients catòlics valencians els primers que han de dir "Sí al valencià" i, a més, tenint present que si molts diuen sí els demandants tindran totes les de guanyar. I això, ho diu Maquiavel al final d'u dels capítols de la seua obra El Príncep (1513), quan parla del vulgus (lo que ara podríem dir, una majoria de la població o bona part), i de la força que pot tindre eixe col·lectiu quan creu en un ideal, com diríem ara.
Però per a donar eixe pas, una de les primeres opcions que trobe, és una espècie de reforma interna que, si ve acompanyada d'una explicació a Roma (al papa actual) a partir d'un estudi extens i en castellà i valencià (per a convidar-lo a que també l'aprenga, encara que ho faça per curiositat) i sobre les relacions entre la jerarquia eclesial valenciana (o en relació amb les actuals poblacions valencianes) i l'ús del valencià, podria anar millor encara, perquè eixiria més reforçada.
Una altra, que es creen grups o, fins i tot, com fa una amiga meua, cristiana, catòlica i de línia molt oberta, ajuntar-se persones de poblacions distants (o de la mateixa) amb algun capellà format en valencià i disposat a fer la seua funció en la llengua pròpia. ¿Fa tanta falta anar a on s'ajunten els alts càrrecs que sempre (o quasi sempre) empren el castellà i que, a més, no promouen el valencià, simplement perquè el bisbe de tal diòcesi pensa així o aixà?
I, finalment, sempre sobre l'Església, un pas que sí considere importantíssim: l'educació de la història a partir de la seua didàctica. ¿El motiu? Una persona que entén com es presenta quasi sempre la història en les escoles i que promou la llibertat, la sinceritat i la creativitat, etc. a nivell informatiu, no s'obri a l'ensenyament més popular de la història: el positivisme. Tractar la història peninsular com si ara els valencians (valencianoparlants de naixement o no, o no valencianoparlants, com també persones que residixen ací la major part de l'any), sobretot els valencianoparlants, haguérem emprat el castellà (o l'empràrem ara) com si fóra lo més normal del món i perquè sempre es feia així, no és una altra cosa sinó el motiu de l'ensenyament i de l'educació que hem rebut. I, contra això, hi ha una cosa que és alternativa: la formació per a la llibertat i per al respecte de la pluralitat i la diversitat, cosa que tomba el "positivisme" (vore tot, per exemple, en positiu i com a progrés) i s'inclina pel respecte a la pluralitat i a la diversitat.
2n. Quan era xiquet em feia moltes preguntes, perquè no acabava de comprendre per què no podia escriure en valencià o per què no resava en valencià o, simplement, per què en l'escola no es feien les classes en valencià. Uns cosins meues estudiaven en La Nostra Escola Comarcal i, a mida que comencí a soltar-me (ja en l'institut, cap als 16 anys) a escriure'l i, sobretot, als dos anys de començar a prendre sempre els apunts de classe en valencià (en Magisteri), indistintament que el mestre fera les classes en castellà, comencí a deixar fluir la ploma. I, quan anys després, arribí a la conclusió que lo mateix que es recomanava per a parlar en públic, es podia aplicar a l'hora d'escriure, comencí a redactar texts d'acció, de resum, informatius, explicatius, etc. sense problemes i amb molta agilitat.
A hores d'ara no em sent espanyol i ha arribat tot de manera progressiva i sense revenja ni coses per l'estil, simplement perquè trobes que tens una forma de vore la vida i de fer-la que no acaba de tragar-se la idea d'Espanya (perquè no et qualla, com tampoc la d'Europa) i, sobretot, perquè trobes que hi ha molt a fer per a que, quan vinga una dona de Conca a vore les falles (i lo que escric és real, em passà personalment), no solte un espontani "No sabía yo que no se podía aprender valenciano [antes de la ley española de educación de 1970] en las escuelas públicas". I vos assegure que tenia pinta de ser una persona amant de la lectura, d'uns 45 anys o més i que era la primera vegada que venia a eixes festes.
I també perquè ser universal és el resultat d'estimar lo propi, de valorar lo teu i lo de la comunitat de parlants com tu... i de respectar lo bo de les diferents cultures i de tractar que totes prosperen i puguen aportar lo millor (a través dels seus parlants)... al progrés de la Humanitat. A vore si, una vegada més, el lo neutre, com altres termes que fa poc escrivia un col·laborador valencià en el Levante-EMV acaben entrant en el diccionari de l'acadèmia i, per fi, els polítics la deixen lliure de fet i, algun dia, de dret i tot. És u dels meus somnis... perquè crec que una entitat així, com qualsevol altra, ha de posar-se al servici de la gent i amb les seues ales volant i, per exemple, en el tema de la sexualitat, modernitzar-se, que no semble que té una línia pròxima a la del Diccionari Català-Valencià-Balear de mitjan del segle passat... Darrere d'este històric diccionari, un bellíssim i grandiós treball, hi havia un impulsor que era mossén.
3r. Els catòlics, que tant han aportat a la història del País Valencià i, intel·lectuals valencians o simplement valencians interessats per la cultura, també tenen molt a dir i a fer... unint forces amb persones que no ho siguen... (i al revés, i sempre des de la llibertat): si lo que busquem és salvar el valencià, és qüestió de totes les persones que estem interessades, no sols dels catòlics. Ahí crec que guanyarem més. I, en eixe sentit, em posicionaré a favor de qualsevol demanda que vinga acompanyada d'informació veraç, didàctica, a favor dels drets dels Pobles i, igualment, des de la base i sense buscar la violència amb el poder, però tampoc admetent cap intent d'abús de poder des de dalt.
diumenge, 5 de juliol del 2015
Cap a posicions més dialogants
Hi han moltes frases alternatives a la de "Ni tu em convenceràs, ni jo et convenceré". I eixes passen pel diàleg, per anar a l'altre, de la mateixa manera que quan volem arribar a un acord en què ningú dels dos perd sinó que, a més, les dos bandes guanyem.
a) -- Quedem en el parc a les 7h i raonem de més a espai, perquè a tu també et ve bé, com em digueres.
-- Sí, d'acord. A eixa hora sí em vindria bé.
-- Ho deixem així, val?
-- No hi ha cap problema.
b) Un intermediari, Miquel, i el futur comprador, Marc, estan esperant al venedor, Anthony. Mentrestant mantenen una conversa. Marc diu:
-- És que, en el seu moment, vaig llegir la informació i el preu em semblà interessant.
-- No, si està en un bon punt (o així ho veig jo), -respon Miquel, el mitjancer- però tu, no patisques, Marc: Anthony és puntual. D'ací a no res ens vorem juntament amb ell i allí, ja, vosaltres, raoneu i...
I, finalment, qui la presentaria, Anthony, durant la compravenda, li diu, a Marc:
-- Mira, t'ho vaig a rebaixar en 2.000€: ho deixem en 35.000. ¿Com ho veus?
I Marc respon:
-- D'acord: la compre.
I en acabant es donen les mans i un somriure sincer. Pacte tancat. I els tres contents.
Estes frases, que poden sonar a fetes entre amics o persones que s'estimen (la primera) o entre mitjancer, comprador i venedor, són unes de les que podem sentir. Si ens fixem, en les dos hi ha una proposta i paraules molt importants: "D'acord". Podríem haver emprat, per exemple, "No hi ha cap problema".
En totes elles, hi ha una paraula que sona i que és bella, pel seu significat i perquè es diu lliure de pressions o d'acords no del tot acceptats: "Sí". El "sí" és un terme que ens arrima a l'altra persona, en lloc d'allunyar-nos i, a més, és fruit de l'adopció de mides favorables a l'entesa, en disposició de trobar punts en comú.
Hi han vegades que també es pot avançar i de manera igualment renovada. Per exemple, quan lo que abans semblava pràctic comença a no veure's així. En eixos moments, cal buscar opcions i, per a arribar ahí, convé adoptar posicions noves, entre d'altres, cap a línies que resulten acceptables i que no posen en qüestió la pluralitat, és a dir, que no busquen la unanimitat, però sí la riquesa de posicionaments... (presentar idees, alternatives). Dos exemples, en este cas econòmics, els trobem en la línia de M. Yunus (en el tema de les empreses socials) i en la de l'austríac Christian Felber (en el projecte, ja en pràctica, de l'economia del bé comú): consideren que hi han eixides factibles i no violentes al capitalisme tradicional i, en el cas de C. Felber, al socialisme i a models de pensament o sòcio-econòmics anteriors al que ell proposa.
Quan lliges lo que narren, lo primer que penses és que no sols resulten innovadors sinó que no van contra ningú, encara que els seus projectes puguen ser incòmodes per als grups més anticapitalistes o per als prosocialistes, anarquistes, antisistema, etc. Lo que també em va meravellar, sobretot en el cas de M. Yunus, fou la destresa que tenia per a negociar amb grans grups que encara aplicaven una política diferent a la que ell proposava i... vore que alguns, fins i tot, ja havien començat a pensar que no passava res per fer canvis cap a sistemes més socials, més igualitaris (dins del capitalisme) i que... ¡també afavoririen els negocis, però de manera ètica i favorable al planeta!
Però, podríem preguntar-nos, "¿Com se les ha afanyades per a arribar a eixe punt i fer lo que semblava impossible sense fer mal ni generar perdedors?". Crec que en què allà on van, en lo que estes persones escriuen, en la seua vida diària...
1. Tracten de generar una societat més tolerant, lliure i democràtica.
2. Donen molta importància a la informació, però també a la creació de persones més lliures (formació alliberadora).
3. Els interessa que la gent tinga accés a idees noves i que les acompanyen de valors morals, no per a xafar a l'altre ni per a benefici propi només.
4. Busquen els punts en comú i obrin els braços a lo distint, al pluralisme, a la diversitat. Es mostren transigents.
5. Són molt didàctics i no fan demagògia ni recorren a l'engany, amb la qual cosa mostren humilitat i sinceritat i interès real per una societat més creativa.
6. S'envolten de persones que saben més que elles (per a rebre informació interessant) i compartixen lo que saben, de manera oberta, amb un alt grau de confiança.
7. I s'obrin a una renovació dels esquemes quan consideren que ja no els servixen, sense que, com diem popularment, "no els represente cap trauma", dient un "sí" al futur.
Es tracta, com llegia esta vesprada en un article extens i interessant sobre bioètica (l'ètica aplicada a la biologia i els avanços científics i a les persones), de discórrer per una "parte del camino hacia la educación de ciudadanos libres para una democracia real" (vegeu http://www.scielo.org.co/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1657-47022011000200007).
Nota: La democràcia real no passa per accedir al poder siga com siga, sinó, per a mi, per ajudar a la construcció de persones lliures. Eixa democràcia és arribar hui per a demà estar ben tranquil·let en la poltrona i imposar la llei del més fort i la rutina, com passà amb la revolució russa. L'altra, la dialogant, la que podríem dir "gandhiana", és el resultat d'una forta pedagogia pensant en les persones i en els polítics com a motors del canvi i en un cotxe bo, resistent i preparat per a molt de temps..., com la història dels tres porquets... Com podreu imaginar, m'incline per la que facilita la transigència i la convivència sense buscar la unanimitat ni imposar el pensament majoritari o el més comú. Qüestió de valors... morals.
Una forta abraçada, alliberaires.
a) -- Quedem en el parc a les 7h i raonem de més a espai, perquè a tu també et ve bé, com em digueres.
-- Sí, d'acord. A eixa hora sí em vindria bé.
-- Ho deixem així, val?
-- No hi ha cap problema.
b) Un intermediari, Miquel, i el futur comprador, Marc, estan esperant al venedor, Anthony. Mentrestant mantenen una conversa. Marc diu:
-- És que, en el seu moment, vaig llegir la informació i el preu em semblà interessant.
-- No, si està en un bon punt (o així ho veig jo), -respon Miquel, el mitjancer- però tu, no patisques, Marc: Anthony és puntual. D'ací a no res ens vorem juntament amb ell i allí, ja, vosaltres, raoneu i...
I, finalment, qui la presentaria, Anthony, durant la compravenda, li diu, a Marc:
-- Mira, t'ho vaig a rebaixar en 2.000€: ho deixem en 35.000. ¿Com ho veus?
I Marc respon:
-- D'acord: la compre.
I en acabant es donen les mans i un somriure sincer. Pacte tancat. I els tres contents.
Estes frases, que poden sonar a fetes entre amics o persones que s'estimen (la primera) o entre mitjancer, comprador i venedor, són unes de les que podem sentir. Si ens fixem, en les dos hi ha una proposta i paraules molt importants: "D'acord". Podríem haver emprat, per exemple, "No hi ha cap problema".
En totes elles, hi ha una paraula que sona i que és bella, pel seu significat i perquè es diu lliure de pressions o d'acords no del tot acceptats: "Sí". El "sí" és un terme que ens arrima a l'altra persona, en lloc d'allunyar-nos i, a més, és fruit de l'adopció de mides favorables a l'entesa, en disposició de trobar punts en comú.
Hi han vegades que també es pot avançar i de manera igualment renovada. Per exemple, quan lo que abans semblava pràctic comença a no veure's així. En eixos moments, cal buscar opcions i, per a arribar ahí, convé adoptar posicions noves, entre d'altres, cap a línies que resulten acceptables i que no posen en qüestió la pluralitat, és a dir, que no busquen la unanimitat, però sí la riquesa de posicionaments... (presentar idees, alternatives). Dos exemples, en este cas econòmics, els trobem en la línia de M. Yunus (en el tema de les empreses socials) i en la de l'austríac Christian Felber (en el projecte, ja en pràctica, de l'economia del bé comú): consideren que hi han eixides factibles i no violentes al capitalisme tradicional i, en el cas de C. Felber, al socialisme i a models de pensament o sòcio-econòmics anteriors al que ell proposa.
Quan lliges lo que narren, lo primer que penses és que no sols resulten innovadors sinó que no van contra ningú, encara que els seus projectes puguen ser incòmodes per als grups més anticapitalistes o per als prosocialistes, anarquistes, antisistema, etc. Lo que també em va meravellar, sobretot en el cas de M. Yunus, fou la destresa que tenia per a negociar amb grans grups que encara aplicaven una política diferent a la que ell proposava i... vore que alguns, fins i tot, ja havien començat a pensar que no passava res per fer canvis cap a sistemes més socials, més igualitaris (dins del capitalisme) i que... ¡també afavoririen els negocis, però de manera ètica i favorable al planeta!
Però, podríem preguntar-nos, "¿Com se les ha afanyades per a arribar a eixe punt i fer lo que semblava impossible sense fer mal ni generar perdedors?". Crec que en què allà on van, en lo que estes persones escriuen, en la seua vida diària...
1. Tracten de generar una societat més tolerant, lliure i democràtica.
2. Donen molta importància a la informació, però també a la creació de persones més lliures (formació alliberadora).
3. Els interessa que la gent tinga accés a idees noves i que les acompanyen de valors morals, no per a xafar a l'altre ni per a benefici propi només.
4. Busquen els punts en comú i obrin els braços a lo distint, al pluralisme, a la diversitat. Es mostren transigents.
5. Són molt didàctics i no fan demagògia ni recorren a l'engany, amb la qual cosa mostren humilitat i sinceritat i interès real per una societat més creativa.
6. S'envolten de persones que saben més que elles (per a rebre informació interessant) i compartixen lo que saben, de manera oberta, amb un alt grau de confiança.
7. I s'obrin a una renovació dels esquemes quan consideren que ja no els servixen, sense que, com diem popularment, "no els represente cap trauma", dient un "sí" al futur.
Es tracta, com llegia esta vesprada en un article extens i interessant sobre bioètica (l'ètica aplicada a la biologia i els avanços científics i a les persones), de discórrer per una "parte del camino hacia la educación de ciudadanos libres para una democracia real" (vegeu http://www.scielo.org.co/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1657-47022011000200007).
Nota: La democràcia real no passa per accedir al poder siga com siga, sinó, per a mi, per ajudar a la construcció de persones lliures. Eixa democràcia és arribar hui per a demà estar ben tranquil·let en la poltrona i imposar la llei del més fort i la rutina, com passà amb la revolució russa. L'altra, la dialogant, la que podríem dir "gandhiana", és el resultat d'una forta pedagogia pensant en les persones i en els polítics com a motors del canvi i en un cotxe bo, resistent i preparat per a molt de temps..., com la història dels tres porquets... Com podreu imaginar, m'incline per la que facilita la transigència i la convivència sense buscar la unanimitat ni imposar el pensament majoritari o el més comú. Qüestió de valors... morals.
Una forta abraçada, alliberaires.
divendres, 3 de juliol del 2015
L'independentisme, una alternativa actual
Una cosa és lo que diguen les enquestes i, una altra cosa, diferent i interessant, és el grau de populisme i d'aliances que tracten de buscar els vots com siga. I ho dic a partir de la notícia que eixia hui al voltant d'un vot majoritari al "No" en Catalunya, de la qual parlaré més avall. Com podreu imaginar, els lectors alliberaires, m'incline per l'honestedat, la qual cosa inclou dir Sí a qualsevol alternativa que no empre la demagògia o el tractar de influir per la via ràpida.
Això, lo de no convèncer immediatament, és una cosa que vaig aprendre fa quasi sis anys, quan vaig llegir un llibre titulat, originalment, Leadership on the line (i traduït al castellà com Liderazgo sin límites de Ronald A. Heifetz i Marty Linsky, ed. Paidós). Deia que hi han dos classes de lideratge, en la gestió, en la política (empresarial, familiar...): el tècnic i l'adaptatiu. El primer, el tècnic, per exemple, seria fer canvis suaus i que a penes afectaren als esquemes (conservador). El segon, per contra, era el que es feia pensant a la llarga i que, per tant, requeria un procés d'explicació, didàctica, saber estar i raonar amb els altres, explicar els beneficis que comportaria l'aplicació de les decisions preses, etc. El darrer em recorda el procés d'independència de l'Índia, molt lluny de qualsevol intent populista, com podrà vore qualsevol persona que llija l'autobiografia de Gandhi.
¿És que menyspree els partits no independentistes? No, lo que valore és la política alternativa al populisme i, en eixe sentit, trobe que alts càrrecs favorables a la independència de Catalunya, des de l'actual President català, Artur Mas (qui ja manifestà en un viatge a l'Índia, en el 2013, que farien un nacionalisme gandhià), fins al cap d'ERC (Esquerra Republicana de Catalunya, partit històricament d'esquerres, catalanista i republicà, Oriol Junqueras) o el de la CUP (Candidatura d'Unitat Popular, encapçalat per David Fernàndez), estan mantenint una política que no em sembla populista.
Quan vaig vore, en el seu moment, que els ecosocialistes catalans i els de la famosa monja Teresa Forcades (de Procés Constituent, també independentista), podien fer aliances amb Podemos, lo primer que vaig pensar és que podien tindre una línia més antisistema que dialogant, la qual cosa, no creia jo que anara a favor de la convivència i d'una actuació a la llarga, sobretot si partim de l'evolució de Podemos des de la tardor del 2014. En el cas dels ecosocialistes (IC-V, Iniciativa per Catalunya-Els Verds), pareixia un camí semblant al d'Esquerra Unida...
La intuïció em diu, perquè em fascina la política, que açò a qui més afavorix és al PP, ja que, a més, en estos quatre anys s'ha llançat a fer alguns gestos que, indistintament que no haja aplicat una política social d'esquerres (per alguna raó és conservador, no perquè es pose una etiqueta), ha tret lleis que, si bé no han tingut els resultats que s'esperaven, com ara, la llei d'emprenedors, no estaven entre les coses a fer d'altres partits...
Quan fas una política no populista, pensant a la llarga, arreplegues uns fruits que no pots imaginar de l'altra manera:
1. Credibilitat
2. Autenticitat, honradesa
3. Interés pel món
4. Política social no rupturista ni demagògica
5. No necessites armes de destrucció massiva en el llenguatge, en tens u, assertiu i humil; saps influir sense manipular
6. La gent confia en tu per la teua actitud, no per lo que fas, sinó per la coherència, l'obertura als altres, el caràcter assertiu i sociable
7. Crees un ambient favorable a la creativitat, a la llibertat, a la sinceritat...
Intuïsc que, en Catalunya, l'intent de crear una espècie de plataforma independentista sense nom de cap partit, jugarà a favor de l'ascens, de nou, de les persones partidàries de la independència i, al mateix temps, es vorà que bona part dels partits populistes (i dels seus caps principals) no diran ni una paraula de la quantitat de temps que determinades comunitats de l'eix del Mediterrani i d'altres llocs, estan aportant a les arques de l'Estat i, en canvi, l'Estat no invertix tant en elles. I, d'això, de lo de les inversions del govern espanyol, fins i tot, "els empresaris" valencians ja digueren "No" fa uns anys i no crec que estiguen les coses per a deixar estar este tema, ja que si u vol tirar avant, com deia fa més d'un mes una persona molt pròxima pertanyent a una empresa familiar,... necessites diners. ¡¡¡A vore si és que ara, els diners van a vindre del cel!!! Nota: els empresaris valencians, com vos podreu imaginar, no són precisament independentistes ni viuen en un context de molt de nacionalisme...
¿I per què una plataforma independentista? Potser siga una forma molt intel·ligent d'unir persones, més que partits i de traure a relluir temes que es silencien a nivell estatal, però no en la premsa estrangera, com ara, l'econòmic o el de l'Estatut durant el govern Zapatero i els posteriors, quan comenta el motiu de l'ascens de la demanda d'independència. Com podem imaginar, açò, als partits clàssics (PSOE, PP, Esquerra Unida) o als que tenen una organització interna no federal, però molts vots (Podemos) no els beneficia, ja que resulta una estratègia adaptativa, feta pensant en les persones, no en els alts càrrecs i en lo de no complicar-se la vida sinó fer xicotets gests. A més, ¿qui s'imagina, a hores d'ara, una plataforma PSOE, PP i EU junts o EU i Podemos? Si ja no ho hem vist, per exemple, de cara a la formació de l'equip de la Generalitat Valenciana, ¿ho anem a vore, en temes més complicats, que requerixen més ment oberta, paciència, diàleg, didàctica, etc.? No... Almenys, ara.
Finalment, afegiré que hi ha una cosa que considere molt important destacar i traure a relluir: està augmentant la tendència entre els més jóvens (empresaris de 30-35 anys o no) a una visió federal de la vida. Una actitud "federal" no és posar-se l'etiqueta de "federal" o dir que u està a favor d'una Espanya federal; al meu coneixement, inclou, a més, tindre una actitud dialogant, oberta a la diversitat, amb unes estructures mínimes i flexibles, una formació alliberadora de les persones, un posicionament favorable a acceptar que u puga estar en casa i ser diferent, no sols a aquella frase que estic oint molt últimament: "Con lo bonito que es estar unidos...". Si és bonic en el paper i real en el dia a dia, molt millor. En eixe cas, possiblement, l'independentisme no haguera sorgit amb tanta espenta, ja que, durant molt de temps, el superava el País Basc, amb un poc més del 20%, però no havia arribat mai a quotes tan altes de demanda... en Catalunya.
I això està ahí, en els registres formals, en la premsa espanyola. En eixe sentit, crec que és més qüestió d'infomar-se per a ser més lliures, persones més independents, amb criteri propi i sense necessitat de recórrer a fórmules com eixa, la independència política, per a sentir-se bé. "Lo bonito"..., alliberaires, per a un altre dia; els fets (units a l'esperit juvenil i la saviesa), per al dia rere dia: recordem que moltíssimes persones partidàries de continuar amb Espanya sí estan a favor que qualsevol persona puga independitzar-se dels seus pares o tutors... ¿Veritat que sí? Jo en sóc una més... i continuaré lluitant perquè això siga una realitat.
Això, lo de no convèncer immediatament, és una cosa que vaig aprendre fa quasi sis anys, quan vaig llegir un llibre titulat, originalment, Leadership on the line (i traduït al castellà com Liderazgo sin límites de Ronald A. Heifetz i Marty Linsky, ed. Paidós). Deia que hi han dos classes de lideratge, en la gestió, en la política (empresarial, familiar...): el tècnic i l'adaptatiu. El primer, el tècnic, per exemple, seria fer canvis suaus i que a penes afectaren als esquemes (conservador). El segon, per contra, era el que es feia pensant a la llarga i que, per tant, requeria un procés d'explicació, didàctica, saber estar i raonar amb els altres, explicar els beneficis que comportaria l'aplicació de les decisions preses, etc. El darrer em recorda el procés d'independència de l'Índia, molt lluny de qualsevol intent populista, com podrà vore qualsevol persona que llija l'autobiografia de Gandhi.
¿És que menyspree els partits no independentistes? No, lo que valore és la política alternativa al populisme i, en eixe sentit, trobe que alts càrrecs favorables a la independència de Catalunya, des de l'actual President català, Artur Mas (qui ja manifestà en un viatge a l'Índia, en el 2013, que farien un nacionalisme gandhià), fins al cap d'ERC (Esquerra Republicana de Catalunya, partit històricament d'esquerres, catalanista i republicà, Oriol Junqueras) o el de la CUP (Candidatura d'Unitat Popular, encapçalat per David Fernàndez), estan mantenint una política que no em sembla populista.
Quan vaig vore, en el seu moment, que els ecosocialistes catalans i els de la famosa monja Teresa Forcades (de Procés Constituent, també independentista), podien fer aliances amb Podemos, lo primer que vaig pensar és que podien tindre una línia més antisistema que dialogant, la qual cosa, no creia jo que anara a favor de la convivència i d'una actuació a la llarga, sobretot si partim de l'evolució de Podemos des de la tardor del 2014. En el cas dels ecosocialistes (IC-V, Iniciativa per Catalunya-Els Verds), pareixia un camí semblant al d'Esquerra Unida...
La intuïció em diu, perquè em fascina la política, que açò a qui més afavorix és al PP, ja que, a més, en estos quatre anys s'ha llançat a fer alguns gestos que, indistintament que no haja aplicat una política social d'esquerres (per alguna raó és conservador, no perquè es pose una etiqueta), ha tret lleis que, si bé no han tingut els resultats que s'esperaven, com ara, la llei d'emprenedors, no estaven entre les coses a fer d'altres partits...
Quan fas una política no populista, pensant a la llarga, arreplegues uns fruits que no pots imaginar de l'altra manera:
1. Credibilitat
2. Autenticitat, honradesa
3. Interés pel món
4. Política social no rupturista ni demagògica
5. No necessites armes de destrucció massiva en el llenguatge, en tens u, assertiu i humil; saps influir sense manipular
6. La gent confia en tu per la teua actitud, no per lo que fas, sinó per la coherència, l'obertura als altres, el caràcter assertiu i sociable
7. Crees un ambient favorable a la creativitat, a la llibertat, a la sinceritat...
Intuïsc que, en Catalunya, l'intent de crear una espècie de plataforma independentista sense nom de cap partit, jugarà a favor de l'ascens, de nou, de les persones partidàries de la independència i, al mateix temps, es vorà que bona part dels partits populistes (i dels seus caps principals) no diran ni una paraula de la quantitat de temps que determinades comunitats de l'eix del Mediterrani i d'altres llocs, estan aportant a les arques de l'Estat i, en canvi, l'Estat no invertix tant en elles. I, d'això, de lo de les inversions del govern espanyol, fins i tot, "els empresaris" valencians ja digueren "No" fa uns anys i no crec que estiguen les coses per a deixar estar este tema, ja que si u vol tirar avant, com deia fa més d'un mes una persona molt pròxima pertanyent a una empresa familiar,... necessites diners. ¡¡¡A vore si és que ara, els diners van a vindre del cel!!! Nota: els empresaris valencians, com vos podreu imaginar, no són precisament independentistes ni viuen en un context de molt de nacionalisme...
¿I per què una plataforma independentista? Potser siga una forma molt intel·ligent d'unir persones, més que partits i de traure a relluir temes que es silencien a nivell estatal, però no en la premsa estrangera, com ara, l'econòmic o el de l'Estatut durant el govern Zapatero i els posteriors, quan comenta el motiu de l'ascens de la demanda d'independència. Com podem imaginar, açò, als partits clàssics (PSOE, PP, Esquerra Unida) o als que tenen una organització interna no federal, però molts vots (Podemos) no els beneficia, ja que resulta una estratègia adaptativa, feta pensant en les persones, no en els alts càrrecs i en lo de no complicar-se la vida sinó fer xicotets gests. A més, ¿qui s'imagina, a hores d'ara, una plataforma PSOE, PP i EU junts o EU i Podemos? Si ja no ho hem vist, per exemple, de cara a la formació de l'equip de la Generalitat Valenciana, ¿ho anem a vore, en temes més complicats, que requerixen més ment oberta, paciència, diàleg, didàctica, etc.? No... Almenys, ara.
Finalment, afegiré que hi ha una cosa que considere molt important destacar i traure a relluir: està augmentant la tendència entre els més jóvens (empresaris de 30-35 anys o no) a una visió federal de la vida. Una actitud "federal" no és posar-se l'etiqueta de "federal" o dir que u està a favor d'una Espanya federal; al meu coneixement, inclou, a més, tindre una actitud dialogant, oberta a la diversitat, amb unes estructures mínimes i flexibles, una formació alliberadora de les persones, un posicionament favorable a acceptar que u puga estar en casa i ser diferent, no sols a aquella frase que estic oint molt últimament: "Con lo bonito que es estar unidos...". Si és bonic en el paper i real en el dia a dia, molt millor. En eixe cas, possiblement, l'independentisme no haguera sorgit amb tanta espenta, ja que, durant molt de temps, el superava el País Basc, amb un poc més del 20%, però no havia arribat mai a quotes tan altes de demanda... en Catalunya.
I això està ahí, en els registres formals, en la premsa espanyola. En eixe sentit, crec que és més qüestió d'infomar-se per a ser més lliures, persones més independents, amb criteri propi i sense necessitat de recórrer a fórmules com eixa, la independència política, per a sentir-se bé. "Lo bonito"..., alliberaires, per a un altre dia; els fets (units a l'esperit juvenil i la saviesa), per al dia rere dia: recordem que moltíssimes persones partidàries de continuar amb Espanya sí estan a favor que qualsevol persona puga independitzar-se dels seus pares o tutors... ¿Veritat que sí? Jo en sóc una més... i continuaré lluitant perquè això siga una realitat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)