"Tranquil, que, més que el PSOE, no en farà (que tampoc és que haja fet res de l'altre món)"

Un poc abans de les eleccions de 1995 (autonòmiques i locals, en el cas valencià), me n'aní a Magisteri, a parlar amb Pere Riutort, històric mestre de feia uns anys i amic. Allí, en l'espai universitari, mantinguérem un diàleg obert. Li preguntí:

-- Pere, ¿com veus això del valencià, perquè diuen que, si guanya el PP, podrien, fins i tot, llevar-lo...?

-- Tranquil, que, més que lo que ha fet el PSOE, no en farà (que tampoc és que haja fet res de l'altre món); podia haver-ne fet més. Menys, potser. 

I ací tenim els resultats, vint anys després. Aquell home, Pere Riutort, era un savi (i ho és), un home amb bon ull per a la política i crec que també en la lingüística, com quan va opinar en el periòdic El Punt al voltant de l'acord del PP i del PSOE que iniciava una Acadèmia Valenciana de la Llengua, en un número on el periòdic rebia parers de persones diferents sobre eixe tema d'actualitat. Més o menys, va dir que si això servia per a resoldre el problema, que avant. Ahí crec que també ha encertat, perquè crec que ha sigut un joc polític. I així ho veig jo, des de la llibertat.

Doncs bé, una cosa semblant passa ara amb la coalició Compromís i l'acord amb Podemos. Si ha tret molts vots, des del meu punt de vista, ha sigut perquè no ha tret el tema valencianista, sinó el social i un estil no precisament democràtic i cap a línies que afavoriren tirar al PP com fóra, com ja em va comentar l'amic Pere, en una conversa telefònica. En el tema del llenguatge, les línies noves d'actuació saben que resulta més constructiu (per al grup i per als seus integrants), una posició renovadora, oberta a un esperit alternatiu als atacs de línia proletari/burgés, ja que no estem en l'època industrial, on tot es tractava de presentar, majoritàriament, com un "O tú o yo, los dos no podemos" (com explícitament em va dir una vegada el fill d'un propietari d'un restaurant), sinó de guanyar-guanyar i sense afinitat a la violència (verbal, artística, no verbal, gestual...).

En eixe sentit, en el del llenguatge i una ment oberta i un posicionament que busca avançar i construir, sóc dels que pensen que és molt important conéixer el cap d'un local, d'una entitat, etc. ja que, llevat que l'estructura siga democràtica, els altres membres (treballadors, socis, amics...) tendixen a adoptar una línia semblant, fins i tot, en bé del partit, és a dir, posant els interessos del grup per davant de la singularitat de la persona. Per eixe motiu, no forme part de cap partit polític.

Ben prompte, un poc després de les eleccions d'enguany, li vaig passar un missatge a una persona pròxima, dient-li que se'l guardara i que d'ací a sis mesos ja en parlaríem. Crec que vaig per bon camí: tinc bon ull per a la política, per a la psicologia, per a l'educació, per a intuir per on tirarà u... i poques vegades m'equivoque, llevat que l'altre decidisca fer un canvi interior i adopte, finalment, un posicionament democràtic.

Així, fa uns anys, aplicant lo que es podia llegir en una obra d'un psiquiatra brasiler, Augusto Cury, per a tombar idees corrompudes i capgirar una conducta agressiva o no positiva, vaig aconseguir lo que haguera semblat impossible i nasqué una bellíssima amistat. Dos escrits, dos reflexions i dos amics amics. He llegit dos obres avançades de psiquiatria aplicada a l'ensenyament i a l'educació, que tracten d'exposar com resoldre problemes actuals a través de lo que resulta pràctic (i psicològicament beneficiós) per a pares, mestres i alumnes (o fills) segons els estudis científics més moderns i duts a terme, i seguisc lo nou i lo fresc en estos camps. També he llegit llibres de Rosetta Forner i, fins i tot, d'obres fascinants i alliberadores com "El que fan els millors professors d'universitat" (de Ken Bain, editada per la Universitat de València, i en versió castellana i tot). I continue llegint i formant-me. I sobre lideratge.

Una vegada més, crec que allò de "La veritat vos farà lliures" (Jo 8:32), de l'evangeli segons Sant Joan, és una veritat, com també que la cultura, el raonament i la formació per a la llibertat, alliberen a les persones, no els alliberadors de la mare pàtria ni els manipuladors. I, això, els alliberaires ho saben, com també els alts càrrecs dels partits que tracten d'accedir al poder com siga. Quan u sap molt, pren decisions més encertades, més segures, controla més lo que fa i lo que diu (encerta més vegades i millor) i, fins i tot, és més humil i congruent amb la seua forma de ser, la qual es forja dia a dia, no a costa de menjar un dinar o els que calga amb qui més estiga disposat a donar-li una bossa de diners o un bon càrrec a canvi d'un vot o de defendre el seu posicionament.

La llibertat ix al carrer quan la rebel·lia diu "Amb això no combregue. Jo puc viure des de mi i com a persona lliure. I no m'importa obrir-me al món i ser jo, obert, positiu i assertiu". I això no s'aprén i es fa realitat de la nit al dia ni a costa de pactes, sinó ficant-s'ho en el cap i llançant-se a posar-ho en pràctica, és a dir, forjant-la... de la mateixa manera que una llengua no s'aprén dient que es vol aprendre, sinó estudiant-la, practicant-la, millorant-la, exercitant-la,... Com la democràcia...

Una abraçada, alliberaires.