L'independentisme, una alternativa actual

Una cosa és lo que diguen les enquestes i, una altra cosa, diferent i interessant, és el grau de populisme i d'aliances que tracten de buscar els vots com siga. I ho dic a partir de la notícia que eixia hui al voltant d'un vot majoritari al "No" en Catalunya, de la qual parlaré més avall. Com podreu imaginar, els lectors alliberaires, m'incline per l'honestedat, la qual cosa inclou dir Sí a qualsevol alternativa que no empre la demagògia o el tractar de influir per la via ràpida.

Això, lo de no convèncer immediatament, és una cosa que vaig aprendre fa quasi sis anys, quan vaig llegir un llibre titulat, originalment, Leadership on the line (i traduït al castellà com Liderazgo sin límites de Ronald A. Heifetz i Marty Linsky, ed. Paidós). Deia que hi han dos classes de lideratge, en la gestió, en la política (empresarial, familiar...): el tècnic i l'adaptatiu. El primer, el tècnic, per exemple, seria fer canvis suaus i que a penes afectaren als esquemes (conservador). El segon, per contra, era el que es feia pensant a la llarga i que, per tant, requeria un procés d'explicació, didàctica, saber estar i raonar amb els altres, explicar els beneficis que comportaria l'aplicació de les decisions preses, etc. El darrer em recorda el procés d'independència de l'Índia, molt lluny de qualsevol intent populista, com podrà vore qualsevol persona que llija l'autobiografia de Gandhi.

¿És que menyspree els partits no independentistes? No, lo que valore és la política alternativa al populisme i, en eixe sentit, trobe que alts càrrecs favorables a la independència de Catalunya, des de l'actual President català, Artur Mas (qui ja manifestà en un viatge a l'Índia, en el 2013, que farien un nacionalisme gandhià), fins al cap d'ERC (Esquerra Republicana de Catalunya, partit històricament d'esquerres, catalanista i republicà, Oriol Junqueras) o el de la CUP (Candidatura d'Unitat Popular, encapçalat per David Fernàndez), estan mantenint una política que no em sembla populista.

Quan vaig vore, en el seu moment, que els ecosocialistes catalans i els de la famosa monja Teresa Forcades (de Procés Constituent, també independentista), podien fer aliances amb Podemos, lo primer que vaig pensar és que podien tindre una línia més antisistema que dialogant, la qual cosa, no creia jo que anara a favor de la convivència i d'una actuació a la llarga, sobretot si partim de l'evolució de Podemos des de la tardor del 2014. En el cas dels ecosocialistes (IC-V, Iniciativa per Catalunya-Els Verds), pareixia un camí semblant al d'Esquerra Unida...

La intuïció em diu, perquè em fascina la política, que açò a qui més afavorix és al PP, ja que, a més, en estos quatre anys s'ha llançat a fer alguns gestos que, indistintament que no haja aplicat una política social d'esquerres (per alguna raó és conservador, no perquè es pose una etiqueta), ha tret lleis que, si bé no han tingut els resultats que s'esperaven, com ara, la llei d'emprenedors, no estaven entre les coses a fer d'altres partits...

Quan fas una política no populista, pensant a la llarga, arreplegues uns fruits que no pots imaginar de l'altra manera:
1. Credibilitat
2. Autenticitat, honradesa
3. Interés pel món
4. Política social no rupturista ni demagògica
5. No necessites armes de destrucció massiva en el llenguatge, en tens u, assertiu i humil; saps influir sense manipular
6. La gent confia en tu per la teua actitud, no per lo que fas, sinó per la coherència, l'obertura als altres, el caràcter assertiu i sociable
7. Crees un ambient favorable a la creativitat, a la llibertat, a la sinceritat...

Intuïsc que, en Catalunya, l'intent de crear una espècie de plataforma independentista sense nom de cap partit, jugarà a favor de l'ascens, de nou, de les persones partidàries de la independència i, al mateix temps, es vorà que bona part dels partits populistes (i dels seus caps principals) no diran ni una paraula de la quantitat de temps que determinades comunitats de l'eix del Mediterrani i d'altres llocs, estan aportant a les arques de l'Estat i, en canvi, l'Estat no invertix tant en elles. I, d'això, de lo de les inversions del govern espanyol, fins i tot, "els empresaris" valencians ja digueren "No" fa uns anys i no crec que estiguen les coses per a deixar estar este tema, ja que si u vol tirar avant, com deia fa més d'un mes una persona molt pròxima pertanyent a una empresa familiar,... necessites diners. ¡¡¡A vore si és que ara, els diners van a vindre del cel!!! Nota: els empresaris valencians, com vos podreu imaginar, no són precisament independentistes ni viuen en un context de molt de nacionalisme...

¿I per què una plataforma independentista? Potser siga una forma molt intel·ligent d'unir persones, més que partits i de traure a relluir temes que es silencien a nivell estatal, però no en la premsa estrangera, com ara, l'econòmic o el de l'Estatut durant el govern Zapatero i els posteriors, quan comenta el motiu de l'ascens de la demanda d'independència. Com podem imaginar, açò, als partits clàssics (PSOE, PP, Esquerra Unida) o als que tenen una organització interna no federal, però molts vots (Podemos) no els beneficia, ja que resulta una estratègia adaptativa, feta pensant en les persones, no en els alts càrrecs i en lo de no complicar-se la vida sinó fer xicotets gests. A més, ¿qui s'imagina, a hores d'ara, una plataforma PSOE, PP i EU junts o EU i Podemos? Si ja no ho hem vist, per exemple, de cara a la formació de l'equip de la Generalitat Valenciana, ¿ho anem a vore, en temes més complicats, que requerixen més ment oberta, paciència, diàleg, didàctica, etc.? No... Almenys, ara.

Finalment, afegiré que hi ha una cosa que considere molt important destacar i traure a relluir: està augmentant la tendència entre els més jóvens (empresaris de 30-35 anys o no) a una visió federal de la vida. Una actitud "federal" no és posar-se l'etiqueta de "federal"  o dir que u està a favor d'una Espanya federal; al meu coneixement, inclou, a més, tindre una actitud dialogant, oberta a la diversitat, amb unes estructures mínimes i flexibles, una formació alliberadora de les persones, un posicionament favorable a acceptar que u puga estar en casa i ser diferent, no sols a aquella frase que estic oint molt últimament: "Con lo bonito que es estar unidos...". Si és bonic en el paper i real en el dia a dia, molt millor. En eixe cas, possiblement, l'independentisme no haguera sorgit amb tanta espenta, ja que, durant molt de temps, el superava el País Basc, amb un poc més del 20%, però no havia arribat mai a quotes tan altes de demanda... en Catalunya.

I això està ahí, en els registres formals, en la premsa espanyola. En eixe sentit, crec que és més qüestió d'infomar-se per a ser més lliures, persones més independents, amb criteri propi i sense necessitat de recórrer a fórmules com eixa, la independència política, per a sentir-se bé. "Lo bonito"..., alliberaires, per a un altre dia; els fets (units a l'esperit juvenil i la saviesa), per al dia rere dia: recordem que moltíssimes persones partidàries de continuar amb Espanya sí estan a favor que qualsevol persona puga independitzar-se dels seus pares o tutors... ¿Veritat que sí? Jo en sóc una més... i continuaré lluitant perquè això siga una realitat.