diumenge, 31 de desembre del 2023

Facebook aprova que es publiquen vídeos pornogràfics en grups de Facebook sobre llengua i cultura tradicional

Bon dia,

Facebook ha decidit limitar-nos la possibilitat de compartir posts fins al 7 de gener del 2024.
Ara bé, despús-ahir, 29 de desembre del 2023, FACEBOOK PERMETÉ QUE ES PUBLICASSEN DOS VÍDEOS PORNOGRÀFICS (i no ens avisà de possibles "spams") en el grup "Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis", el qual consultàrem: no anaven en la línia del grup (la qual figura entre els objectius).
Per tant, hi ha altres opcions i les tenim a l'abast.
Avant les atxes.
Una forta abraçada, Bon Nadal, bona Nit de Cap d'Any i bon any nou.

dimarts, 12 de desembre del 2023

Pere Riutort i l'Església valenciana i la restauració de la llengua catalana

A continuació, plasmem des de la pàgina 73, completa, fins a la plana 76 sencera, de l'explanació, en la versió del 2018.



7.- Ia. Part. L’Església Catòlica valenciana, ¿compleix el seu deure de donar vida, defensar, enriquir i restaurar el Poble Valencià en els seus valors culturals?

“L’Església, des de l’interior de les diverses cultures, posa al seu servei els dons sobrenaturals amb què compta amb l’objectiu de defensar, d’enriquir i de restaurar les riqueses de l’esperit i les qualitats de qualsevol poble del món i dels diversos temps” (“Gaudium et Spes”, 58).

 

*[A] Anem a la Història, com ens ho exigeix la Constitució “Gaudium et Spes”, (no. 55).

No podem ignorar els mateixos documents civils històrics i les vexacions històriques que hem patit.

[a] Recordem documents civils tant importants com:

*a-1) “Els Furs” (segle XIII), amb unes característiques “democràtiques” que s’acosten als temps actuals.

*a-2) “El Consolat de Mar” (segle XIV), el Codi Marítim, de primera importància mundial.

*a-3) Hi hem d’afegir altres documents, institucions i realitats civils, que configuren, de manera molt singular, la nostra cultura històrica, de la qual som hereus i que ens qüestionen, actualment, com a membres d’una societat civil, que hem d’actualitzar i ser-ne conseqüents amb tant com suposen, com a ciutadans i com a cristians.

[b] El mateix fet de la confederalitat de Catalunya amb els altres Regnes, que no canvià el seu estatus com a Comtat sobirà i passar a ser denominat Regne, és molt significatiu. No va succeir, així, a Castella, respecte a Lleó, del qual, pràcticament, Castella fagocità els seus drets històrics.

*b-1) També hem de considerar la unió modèlica i respectuosa, quasi sempre, dels diferents Regnes i del Comtat sobirà de Barcelona, on es situava, de fet, el centre, la capitalitat que constituïa la nostra Confederació, amb les Corts de cada un dels que podríem dir “Estats”, a l’estil nord-americà actual, però, aleshores, amb el títol de Regnes. Catalunya conservà la seua antiquíssima condició de preeminència com a Comtat de Barcelona. És com el cas de la ciutat de Madrid, que té la categoria de vila i tots saben que és ciutat capital.

*b-2) No es va unir Catalunya a Aragó, sinó Aragó a Catalunya, per voluntat del Rei Ramir el Monjo; no obstant això, els comtes de Barcelona tingueren la deferència[1] d’usar, com a primer títol, el de Reis d’Aragó. No hi havia cap problema a passar a ser Reis de Catalunya, com, en el seu dia, els comtes de Castella passaren a ser Reis de Castella i llevaren la personalitat històrica al Regne de Lleó. En els documents, apareix, a vegades, el títol de Reis de Catalunya perquè, de fet, ho eren, així com Madrid no és una “vila”, sinó una gran ciutat.

*b-3) Els Reis d’Aragó, després de la unió amb Catalunya, es soterraven a Catalunya, i el Gran Arxiu de la Confederació era l’”Arxiu de Barcelona”, ara denominat “Arxiu de la Corona d’Aragó”, l’Arxiu antic més important d’Europa, després de l’Arxiu Vaticà.

*b-4) En els temps actuals de la dinastia borbònica, el pare del Rei Joan Carles I, En Joan de Borbó, serà considerat Joan III, per haver sigut Comte de Barcelona.

*b-5) Els diferents Regnes, oportunament, s’unien i celebraven Corts Generals. Aquesta manera de respecte mutu ens porta a un model de cultura social de primera importància en la civilització i en la cultura europees de l’època medieval. Catalunya va tenir “Parlament” i “Constitució” abans que els anglesos.

*b-6) La persona del Rei únic era centre d’unitat, de poder i de respecte amb ell i també des d’ell mateix cap als seus governats: “Car ells tenen a Nos com a Senyor, e Nos a ells, com a bons vassalls e companyons”, com va dir, en paraules memorables que ens ha conservat la Història, el Rei Alfons “el Benigne” a la seua esposa, Elionor de Castella, en el problema que Francesc de Vinatea li presentà en nom de la ciutadania valenciana.

*b-7) Catalunya, el País Valencià i Mallorca comparteixen la mateixa nacionalitat, a la qual Aragó té dret de ser-ne part, si és que així ho desitja.

*b-8) La nostra diversitat cultural històrica amb Castella, i també actual, és molt important i evident. En els nostres orígens, no teníem res a veure amb els castellans. No així, històricament, Portugal, que s’esqueixà de Castella en el segle XII i que, després de la unió per raons hereditàries en temps de Felip II, recobrà la independència en el regnat de Felip IV, aprofitant-se de la conjuntura favorable de la “Guerra dels Segadors” de 1640-1659, guerra duta a terme per Catalunya contra el poder central castellà.

[c] El magisteri de Sant Joan Pau II incideix, insistentment, com ho feren en el seu moment Benedicte XV, Pius XI i Pius XII, que les nacions subsisteixen i que tenen els seus drets, malgrat la violència dels exèrcits, de la policia o de la dinàmica de l’economia contra les nacions subjugades; com també, tot i l’existència de lleis polítiques especials de l’Estat centralista dominant, per a sotmetre les nacions que no tenen poder polític independent, amb la intenció de fer-les desaparèixer, assimilant-les.

*c-1) Les nacions, com a tals, subsisteixen per la força de la cultura pròpia, que és el que, en realitat, fa sobiranes les nacions, encara que no tinguen independència política com a estats legalment sobirans. Aquest principi el va repetir sovint Sant Joan Pau II en els documents que va subscriure.

*c-2) Benedicte XV, durant la primera guerra mundial, la qual començà perquè l’Imperi Austro-hongarès no volia reconèixer la nacionalitat de Bòsnia-Hercegovina, recordava, durant la guerra, que “Les nacions no moren” i demanava els pobles bel·ligerants “que ponderassen amb consciència serena els drets i les justes aspiracions dels pobles” (Als pobles i als seus caps bel·ligerants”, 1915).

*c-3) Sant Pau VI reconeixerà en el no. 40 de l’encíclica “Populorum Progressio” la necessitat de protegir i de promoure els valors culturals, l’ànima dels Pobles, com qualifica les diverses cultures, com el gran valor que tenen aquests pobles, independentment del terrible mal de la seua pobresa, per als quals demana al món “la caritat d’ajudar-los a progressar”.

En referència a la defensa i a la permanència, “Ric o pobre, cada país posseeix una civilització rebuda dels seus avantpassats: (...) manifestacions superiors artístiques, intel·lectuals i religioses de la vida de l’esperit”[2], aplica a aquests Pobles, mentre que els demana que les defensen, les paraules en l’Evangeli: “¿Què traurà l’home de guanyar tot el món, si perd la seua ànima?”, Mt 16,26. Mc 8,36. Lc 9,25.

 

*[B] Situem-nos, altra vegada, en el valor màxim de la nostra cultura, la llengua pròpia. L’escàndol de l’Església Catòlica valenciana.

[d] En els segles XIII, XIV i XV, després dels escrits en llengua llatina, els quals, en aquells temps, tenien vigència universal[3] en els estudis universitaris europeus i en bona part dels documents:

*d-1) La nostra llengua, en el seu conjunt, té un caràcter primeríssim en les produccions literàries i culturals dels segles al·ludits, per davant de les importants llengües actuals, com ara, el francès, l’anglès, el castellà, l’alemany i el portuguès.

Podem considerar la nostra llengua comuna, de Catalunya, del País Valencià i de Mallorca, com la llengua de comunicació civil internacional més important de l’Europa d’aquells segles, després del llatí.

*d-2) No ens podem cansar de manifestar clarament i d’afirmar repetidament que la discriminació actual i la situació en l’Església valenciana, pel que fa a la llengua pròpia, és contrària al Pla de Déu, “Dei proposito contrarius”, segons apareix sense embuts en el no. 29 de la Constitució “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà II; ja que, entre les sis discriminacions que fa esment el Concili, les quals han de ser superades i eliminades, per ser contràries al Pla de Déu, inclou, en cinquè lloc, la discriminació de les llengües dels Pobles del món que no tenen els seus drets degudament reconeguts, llengües realment perseguides i discriminades, amb la intenció, normalment, de fer-les desaparèixer.

[e] Hem estat en situació de persecució per a anihilar la nostra llengua, encalçament que s’han concretat partint d’interessos polítics, culturals i econòmics del món castellà, des de ja fa segles.

*e-1) Aquesta persecució, per diferents motius, encara continua portant-se a terme, en els temps actuals, però, d’una manera especial, la part més important, escandalosa i visible, en les terres valencianes, es situa en el si de l’Església Catòlica,. Un fet vertaderament inacceptable per als qui volem de seguir Jesús de Natzaret dins de la seua Església, la qual proclama aquesta situació com a contrària al Pla de Déu.

*e-2) En aquest aspecte, l’Església valenciana, ¿pertany al Regne de Crist com a Regne de veritat, de justícia, d’amor i de pau? ¿O bé és seguidora de la mentida, en un sentit que implica la mateixa Catolicitat de l’Església?

[f] Comprovem, en el mateix text de la doctrina conciliar, el qual es troba en el no. 29 de la Constitució “Gaudium et Spes”, del Concili Vaticà II.

“És veritat que no totes les persones són iguals, des del punt de vista de la diferent capacitat física i de la diversitat de forces intel·lectuals i morals. Però, qualsevol forma de discriminar en els drets fonamentals de la persona, tant en el camp social com en el cultural, per raó de sexe, de raça, de color, de classe social, de llengua o de religió, ha d’ésser superada i refusada per contrària al pla de Déu. Cal doldre de debò que aquells drets fonamentals de la persona encara no siguen respectats i garantits arreu”[4].

“Uptote Dei propósito contrarius” significa Com contrari al pla de Déu” o, de manera més intel·ligible, “Com contrari a la voluntat de Déu”.

[g] L’enumeració de les sis situacions anteriors “contràries al Pla de Déu” no és exhaustiva. Possiblement, serà convenient que en recordem algunes més, adduïdes en diferents textos del Magisteri de l’Església:

*g-1) Situacions d’abús en les relacions socials en el treball, que arriba a realitats similars a l’esclavatge dels indefensos. La manca d’atenció a les necessitats espirituals de l’home, les quals han de ser ateses amb la promoció de donar sentit i valors a la vida. L’existència d’una falsa ètica individualista i egoista, la qual es fa sovint en molts matrimonis. La terrible situació de la desocupació laboral. El greu problema de les migracions.

La defensa de la vida en totes les etapes de la vida humana. El fet de la fam en el món. La manquesa de pau en el món. La corrupció, en la política i en l’administració de justícia. La pederàstia i l’abús sexual. La violència, fins a l’assassinat, promoguda des del sexe. La drogoaddicció,...

*g-2) El Papa Francesc, en l’encíclica “Evangelii Gaudium”, dedica la Segona part del Capítol Quart a la “Inclusió social dels pobres”, al qual dedica els números del 186 al 216. En paràgraf 186, introductori, comença així:

“De la nostra fe en Crist fet pobre i sempre pròxim als pobres i als exclosos, brota la preocupació pel desenvolupament integral dels més abandonats de la societat”.

*g-3) La situació actual de la nostra llengua en l’Església Catòlica valenciana és d’una autèntica realitat de pobresa i d’exclusió. L’Església Catòlica, ¿compleix el seu deure de defensar, d’enriquir i de restaurar la vida del Poble Valencià en els seus valors culturals? La resposta és evident; només cal comprovar com es presenta en el si de la mateixa Església, la seua actitud d’abandonament i, àdhuc, d’encalçament de la llengua vernacla, popular, pròpia i històrica del Poble Valencià.

 

 



[1] Nota de la traducció. Consideració, mirament.

[2] Hem partit de com figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat, en 1973, per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica (p. 7). 

[3] Nota de la traducció. En l’original, indica “universal” i hem afegit “europeus”, perquè hem considerat que, si més no, fa al·lusió a l’Europa d’aleshores, però no a nivell mundial. Això es reflecteix unes línies després.

[4] Nota de la traducció. Partim del llibre “Concili Ecumènic Vaticà II. Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per l’Editorial Claret en 1993 (p. 115).