Llegenda dels germans Benàger i Faitanar.

 

Bon dia,

A continuació, escriurem una llegenda sobre dos germans que porten el nom de dues séquies de l’Horta de València: Benàger i Faitanar. Figura en Internet i també en un treball sobre el vocabulari agrícola i administratiu contingut en les ordenances de la séquia de Benàger, de 1740 (encara que, oficialment, diga de la séquia de Benager i Faitanar), realitzat entre el 2003 i el 2006 i retocat, lingüísticament, en el 2011. 

Tot seguit, transcric aquesta llegenda, la qual em va contar personalment l’alaquasser Francisco Monzó (Quart de Poblet, 1930) el 20 de desembre del 2006, i que ací posem amb lleugers retocs. Tot i que no n'hi ha la versió oral (a hores d’ara, 28 d'octubre del 2022), sí que conservem la transcripció feta en un principi.

"No sé amb exactitud si era Benàger o Faitanar. El fet és que eren dos germans i qui dominava la zona de Manises agarrà i es féu una séquia que agarrava l’aigua del riu per a poder criar coses des d’allí... per a poder criar-ho, per a menjar!... I mamprengué a fer la séquia que hi ha per a agarrar aigua del riu i fer horta. El germà de Manises era Faitanar.

L’aigua sobrant desembocava en un barranquet que hi ha entre Manises i Quart. Allí queia l’aigua. Aleshores, el germà, Benàger, que dominava tota la séquia d’ací, la de Quart (després ja vingueren les altres coses...), que també era moro, com Faitanar, li digué:

-Escolta: jo volguera que ací, a Alaquàs, la meua gent criara per a menjar: ací, a Alaquàs. ¿Per què no em cedixes l’aigua que sobra i jo me la passe a Quart i no la tires al riu?

-Home, ací, problema no hi ha. Ja que s’ha de perdre, l’agarres tu.

Aleshores, este d’ací, de Quart, Benàger, per a passar-se la séquia per damunt dels 'Arquets', els feu ell, els ‘Arquets’. En l’avinguda de Sant Onofre és on estan les llengües: una tira cap a Aldaia i l’altra cap a Quart i la seua horta. Quan l’aigua passava del barranquet a Quart, arribaren els pactes entre Aldaia i Quart per agarrar l’aigua.

I després vingueren ja les raons ‘de’ que Alaquàs volia aigua, que en sobrava també... Per a això, calgué esperar: la de Quart entrà a Aldaia; i la d’Aldaia, a Alaquàs; i la d’Alaquàs, a Picanya. I l’aigua sobrant de Picanya va a parar a la séquia de Faitanar, séquia que va a parar a Paiporta.

I allí està la història dels moros”.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

La mare és "qui du es timó de la casa ", rondalles mallorquines plasmades per l'Arxiduc Lluís-Salvador.

Bon dia, 

En el llibre "Les rondalles que l'Arxiduc no va publicar", de Caterina Valriu Llinàs, publicat en el 2022, es reflecteix molt el matriarcalisme, per exemple, en la rondalla "Es misser i es pagès", de línia eròtica (de mitjan relat ençà), en què una filla, molt oberta i avançada, escolta son pare i li diu: "quan sopàvem, que vos ha donat es cap, a vós, és estat perquè sou es cap de casa; sa galera, a sa mare, perquè ella és sa qui du es timó de la casa" (p. 236).

Més avant, el pare comenta a la filla: "aqueix senyor pareix ben entès i tu series molt bona per a anar amb ell" (p. 236). I el misser, que ho havia oït, "digué que es volia casar amb aquella al·lota. Ella hi consentí i es casaren i feren bon matrimoni" (p. 236).

Per consegüent, el relat, recopilat en els anys noranta del segle XIX, va en línia amb allò de "Manen els hòmens [, jurídicament], però es fa lo que vol la dona [, en la gran majoria de les cases i de les famílies]", una dita que deia el meu avi matern, valencià d'arrels valencianes i catalanoparlants (1906-1992), que aprengué ma mare, qui me l'ha transmesa. 

Una forta abraçada.

I, ara, tot seguit, dues fotos: una, de part de la rondalla, i, l'altra, de la portada del llibre.

De romans, putes, cacaus i ocells

 

Bon dia

La política de Ximo Puig, de Pere Aragonès, de Joan Baldoví (i companyia), de Joan Ribó, etc., em recorda aquelles pel·lícules de romans en què el cap deia a un home dues paraules claus per a entendre la política d'ambdues bandes:

"¡Arrodíllate, esclavo!".

I l'esclau li feia cas. O siga que, com diem, popularment, "¿Eixe? ¡Eixe està més callat que una puta!". Després, venen les llagrimetes que si taula, que si no apleguen diners, etc.. I això també val per a la presidenta de les Illes Balears i per a moltes persones vinculades amb la política.

Ara bé, el cul de l'amo està molt sucós. I el cacauet, també. I ja es sap que una llepadeta..., doncs, sempre va bé.

I ben bé que coneixen la frase del superior (ací, el primer ministre espanyol, sia del PSOE, sia del PP,  sia del sursum corda), adreçada als arrapaaltars i als mixorrers:

"Habéis estado muy bien".

Una abraçada a les persones que desenvolupen l'arquetip del rei de manera democràtica (en conec moltíssimes, d'aquesta colla) i avant amb els projectes que fan que la vostra vida tinga sentit i que en sigueu els capitans.

La dona té la darrera paraula i actua molt oberta

 

Bon dia,

Ahir comentí a Casimir Romero Garcia "És impressionant la gran coincidència entre molts comentaris en relació amb l'educació matriarcal (bonesa, dolçor, paciència, si eren obertes, si afavorien l'harmonia, si encoratjaven, l'empatia, el bon cor, l'actitud de servici, etc.) i els texts de moltíssimes rondalles.

(...) Això no exclou que n'hi havia, i moltes, que eren valentes i fortes, com ara, les àvies de ma mare, nascudes en els anys setanta del segle XIX".

Doncs bé, fins ara, i escric aquestes línies un poc més de les 13h del 9 d'octubre del 2022, ningú (sí, ningú) no ens ha enviat cap comentari en relació amb les seues àvies (o padrines) o bé amb les seues mares, si havien nascut abans de 1920, vinculant amb elles algú d'aquests tres refranys, els qual figuren en el "Diccionari Català-Valencià-Balear", dels anys seixanta del segle XX:

"La lletra, pel cul entra"

"La lletra entra per les anques"

"La lletra, amb sang entra".

Hui, durant una visita dels meus pares a ma casa, he comentat a ma mare:

-És molt significatiu que les dones nascudes en els anys trenta o durant la dictadura s'ajusten més als refranys, però no les nascudes abans de 1920.

La seua resposta ha sigut:

-Doncs sí.

Per tant, la cultura matriarcalista està per una educació de segones i molt oberta. Com a exemple, una vegada, sa mare (1910) digué a son pare (al meu avi matern, nascut en 1906) "Que no em renyira" (sic), és a dir, a ma mare (1943), i, aleshores, el pare no li pegà. De nou, es reflecteix que la dona té la darrera paraula.

Bon 9 d'Octubre, dia del País Valencià.