Esculpidor de la meua vida

Una de les coses més formoses que he tingut (i que ara experimente més) és el plaer d'esculpir la meua vida de la mateixa manera que ho fa u quan, per exemple, enmig d'una plaça d'una ciutat, exposa i polix amb una paleta lo que hores després serà una obra.

Crec que no importa tant el resultat final com el procés que ens porta a aconseguir lo que et planteges inicialment. I, en eixe sentit, hi ha qui sembla tindre un do especial per a determinades qüestions.

Un dia, com si es tractara d'una espècie de miracle, vaig trobar que podia transformar lo que es recomanava en un llibre de Dale Carnegie per a parlar de manera eficaç en públic... a l'escriptura. D'aleshores ençà ja no m'ha sigut difícil escriure com si la ploma volara, amb sensació de fluïditat, de llibertat..., almenys, en valencià. I, en eixe camp, les paraules entren i ixen: entren al cap a través del record de les ja apreses, com també quan en crees algunes i, com a intriga per si existirà o no, decidixes consultar el vocabulari, un diccionari o Internet i, trobes que sí, que sí que existix. Aleshores, com un xiquet de sis anys, no t'ho acabes de creure, però t'has sentit com un peix en l'aigua. I vos puc assegurar que, en més d'una ocasió, poguí llegir un llibre fent una relectura mentres transformava les paraules dirigides per a persones grans en paraules per a pares i per a fills... amb molta facilitat, molta, de veres.

Igualment, i açò sembla com un do, en més d'una ocasió he encertat amb pocs números. Així, una vegada em posí a fer-ne a partir dels resultats polítics que havien tingut lloc en els darrers anys anteriors a les eleccions municipals que tindrien lloc en 1995 (les generals que s'havien celebrat a finals dels huitanta, les municipals de 1991 i les generals de 1993) i vaig predir que un partit de la població on vivia, Aldaia, punxaria i la quantitat final de regidors. Es tractava del PSOE, que portava governant còmodament amb majoria absoluta des de 1983. Li ho comentí a mon pare, a qui li semblava quasi impossible. Ho deixí covar, com també el nombre de vots (en percentatge) que feia uns anys havia dit que trauria una candidatura local de línia ecologista (Aldaia Verda) en les eleccions de 1991 atenent al resultats de les dos últimes eleccions (generals i europees) si només es presentava una llista d'eixe ram, en lloc de la del Partit Humanista, Los Verdes Ecologistas i Els Verds per separat.

En esta segona vegada, en relació al PSOE, tampoc em vaig equivocar. Si en 1991 els d'Aldaia Verda no superaren la barrera del 4% (3,97%) que, si de cas, estimava que la podrien tombar però que passar-ne del 4'5% ja seria una odissea,... la dels socialistes, però en 1995, no deixà de ser menys peculiar. Quan mon pare tornà a casa la nit de les eleccions de 1995 dient-me com havien quedat els socialistes (guanyadors), semblava que no s'ho acabava de creure.

En un cas més pròxim, esta primavera, un amic, després que li haguera contat lo que heu llegit sobre Aldaia Verda i el PSOE d'Aldaia, em preguntà: "¿Qui guanyarà les eleccions legislatives?". I amb seguretat, li vaig dir: "El PP, amb un 25%-30% dels vots. És el més patriota entre els partits espanyolistes, té el sistema electoral al seu favor i la marxa de l'evolució econòmica i el fet que haja tingut lloc durant esta legislatura, en la qual està governant sol, li fa costat. A més, dir els altres partits que les coses no estan millorant és com desprestigiar-se ells mateixos, almenys, davant de persones de pensament lliure. Ara bé, no traurà majoria absoluta. Els populismes no arrosseguen a la gent: el cas de Podemos en Andalusia n'és una mostra". I podríem afegir més: la millora econòmica juga a favor del govern que mana (siga del color que siga), les previsions econòmiques i l'opinió del consumidor porta més d'un any millorant, el procés començà (poc o molt) en maig del 2013, quan començaren a augmentar les exportacions i, per exemple, en llocs com la ciutat de Barcelona s'inicià una entrada de capital que venia de l'Europa nòrdica, d'alguns països avançats democràticament (crec que d'Holanda, segons deia el diari català Ara eixe juliol) i de Rússia. També faria costat a eixe pronòstic el sistema electoral i el repartiment de diputats per província, ja que beneficia al PP, en estos moments, més que a cap partit, això és, a la llista que té més repartida els vots per províncies i d'una manera regular. A més, la gent vol credibilitat i honestedat i quan les coses comencen a anar millor i els números van en una línia... fins i tot un govern de dretes pot arriscar i guanyar. Una altra cosa és que el mèrit no és atribuïble als ministres ni als polítics del PP i que té molt a vore els passos que estan donant-se a nivell internacional.

Un altre camp que estic encertant molt és el procés català: quan vaig llegir (en la tardor del 2013) que el President català estava en l'Índia i que prendria el model gandhià, vaig dir: "Si això és cert, este home arribarà ben lluny. No emprarà la violència, cosa que, en els temps que vivim, no s'accepta en un procés en què u que no té la llei a favor pretenga independitzar-se. I, de fet, això va ocórrer en l'Imperi Britànic". I ahí tenim com va la cosa. Sembla com si el President s'haguera llegit l'autobiografia de Gandhi o algú dels seus assessors... ja que aporta informació molt interessant i traslladable a l'àmbit de les relacions humanes i la psicologia, entre altres camps del saber.

En un altre punt, tinc el pressentiment que l'alcalde de València farà una política que reviscolarà la ciutat i que, en bona mida, vindrà de si decidix fer com CiU respecte al tema del nacionalisme quan capgirà cap a una conducta d'obertura i no d'exaltació, inimaginable quan jo estudiava Didàctica de la Història (curs 93/94, en Magisteri) i veies que els models d'ensenyament de la història de Catalunya en els llibres escolars catalans eren positivistes (tot en línia positiva, de progrés, deixar a banda les minories, exaltació patriòtica...), com en els de la història d'Espanya. I intuïsc que ho farà, perquè és un home de principis i perquè persones de ment oberta i molt assenyades m'han comentat que és receptiu, que no és tancat de mollera, com diem popularment. I la Generalitat Valenciana, només si tira cap al País Valencià, deixarà la mediocritat històrica a banda i, per tant, el servilisme a Madrid, la qual cosa pot fer-se a partir d'un posicionament clarament valencianista i lluny de marques espanyolistes per damunt de tot. El miracle de Sant Vicent, en eixe camp, no arribarà esta legislatura. Ni el PSOE ni Compromís, com tampoc Podemos, van en eixa línia, diguen lo que diguen els seus caps. Un ciutadà amb visera es pot creure tot lo que li diuen i més; un ciutadà de pensament lliure, no. I jo no en porte, de visera,... com els soldats, amb un comportament semblant a les abelles. He preferit contemplar el vol dels pardals, símbol, entre altres coses, de la llibertat.

Un pacte Podemos i Compromís no tirarà avant perquè el cap del partit espanyolista castellà no és precisament una persona oberta a les diferències culturals sinó, més aïna, un home que ha descobert que fent de camaleó en la política es pot arribar ben alt i perquè, a més, encara que la persona més votada en Compromís haja sigut qui ara l'encapçala, el partit històricament més fort és el Bloc, el qual, si calguera, podria deixar als altres dos amb el cul a l'aire (com diem popularment) de la mateixa manera que Convergència Democràtica de Catalunya (la C de CiU) ho ha fet del seu històric aliat, Unió Democràtica de Catalunya. I estic segur que arreplegaria prou vots el Bloc com per a entrar en Madrid i tot i sense necessitat de pactes amb Equo o altres partits: en estos moments, està començant a prioritzar-se més la sinceritat, la ment oberta, la gent que no és populista..., com ho mostren les línies de pensament dels futurs caps d'empreses i que ara tenen uns 30 anys (llegiu revistes o diaris com Emprendedores, Expansión, Cinco Días...) o altres fonts sobre emprenedoria.

A més, estem passant per una època que es presenta interessant: triomfarà (i cada vegada més) la línia erasmista en lloc de la maquiavèl·lica en el món de la política. Erasme de Rotterdam , un pensador i escriptor renaixentista (1466-1536), entre d'altres, va escriure un llibre sobre política dirigit al príncep Carles (el futur Carles I d'Aragó, com també de Castella, rei del segle XVI) en què exposa recomanacions i una visió de la política ben diferent i que estarà interessant. Desconec si hi ha versió en valencià (perquè sí hi ha en castellà). Els futurs caps de govern, com també els futurs caps d'empreses, no tenen els mateixos valors ni la mateixa manera de ser que els anteriors, tema sobre el qual he llegit molt en la premsa econòmica espanyola i que, no sé si intencionadament, no sol traure la premsa ordinària i general...

I finalment intuïsc que guanyarà el sí en Catalunya i que la suma de les llistes independentistes superarà la mitat dels representants del Parlament. Abans de les eleccions generals del 2004, el govern i altres partits no paraven de desqualificar la línia d'ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) i el seu cap Carod Rovira. Com més soroll facen els partits que només tenen la paraula democràcia com un terme per a fer fi, més vots traurà el grup que s'ha constituït com a independentista i també la CUP. A més, això seria senyal que els arguments independentistes tenen més força. I escric esta frase sense voler enganyar ni exaltar res. I, com he dit abans, vivim una època distinta i amb uns valors diferents, més pròxims a l'erasmisme. I la crítica a la corrupció també passarà factura a les persones que tracten de manipular als altres.

A més, falten pocs dies, però com el famós dia de l'atemptat en Madrid (el dels trens, l1-M, el de març del 2004), crec que tornaré a encertar. Un mestre, en una sessió extra que tingué lloc en una classe d'un centre de persones adultes on participava en un curs sobre política, em preguntà: "¿Tu creus que hi haurà temps per a descobrir l'autoria de l'atemptat?". I tot tranquil i ben segur, li vaig respondre, davant d'unes quinze persones: "Ara hi han mitjans prou avançats, per exemple, Internet, com per a descobrir, en els dies que falten, qui ha fet l'atemptat. I crec que es descobrirà". I ell, respongué: "A vore si es descobrix". Pocs dies després vaig saber, per mitjà d'un psicòleg prou lletrat i que s'havia posat en contacte amb una argentina el mateix dia de l'atemptat, que les informacions d'allí eren ben diferents a les de la majoria dels canals espanyols i que ell també sospità que no hauria sigut un atemptat d'ETA, com vaig pensar jo quan vaig sentir per la ràdio (eixe dia) les paraules d'Arnaldo Otegi (abertzale, sobre el "modus operandi" (sic), la manera d'actuar d'ETA, diferent a la de la massacre).

En conclusió: estem en connexió amb lo que passa fora i amb idees refrescants com l'aigua i noves com les propostes econòmiques de Muhammad Yunus (el dels microcrèdits) o Christian Felber (el de l'economia del bé comú) i podem assegurar que la política vella dels anti perquè sí ha començat a donar-ne pas a la nova... I caurà, sense cap dubte.