A continuació, exposem des de la pàgina 63 fins a la plana 64, completes, de l'explanació, en la versió del 2018.
5.Ia Part: La inculturació de la fe:
Des de Pentecostès, l’Església de la Nova Aliança parla totes les llengües
del món i això és signe de la Catolicitat i de la Unitat de l’Església de Crist
i de la presència de l’Esperit Sant. Cf. Fets dels Apòstols, cap. 2.
*[A] La unió de la fe i la vida cristiana amb
les diverses cultures-llengües del món ha rebut la denominació d’inculturació de la fe.
[a] “Inculturació de la fe” és aconseguir la introducció de la fe en la cultura, en la manera de
ser i d’actuar de tots els Pobles del món.
*a-1) ”Inculturació de la fe” és el que va voler portar a terme la primitiva
Església de Pentecostès,
moguda i dirigida per l’Esperit, la qual té exponents molt clars i
significatius que apareixen en els Fets dels Apòstols, en els escrits
d’actuació de Sant Pau i en la predicació dels altres apòstols. També és
recordada, aquesta “inculturació´ de l’Església que és Catòlica,
en els escrits dels Pares de l’Església.
*a-2) ¡Quants elements de la cultura grecollatina no s’han
introduït en la nostra litúrgia i en la nostra vida cristiana!: festes,
imatges, ornaments litúrgics, aigua beneïda, ciris, els santuaris amb els seus
costums, processons,...
*a-3) La llei jueva, amb els seus múltiples
preceptes, que, sobretot, Sant Pau, propugnava que no havia de ser imposada als
gentils, va estar en el centre dels grans problemes del cristianisme primitiu,
el qual va concloure que els gentils calia que visquessen la fe en
Jesucrist, partint de la seua manera de ser i de viure.
Una constant, en els mateixos Evangelis, és la manera
d’actuar de Jesús, qui deia, clarament, que un legalisme formalista no era la
voluntat de Déu i, davant això, Jesús exigí la llibertat dels qui
l’acceptaven com a Messies, com a enviat pel Pare.
[b] És paradigmàtic el capítol 10 dels Fets dels Apòstols, on Pere és
enviat a la casa del centurió Corneli, que era gentil.
*b-1) Pere acabà dient:
“Ara veig de veritat
que Déu no fa distinció de persones, sinó que es complau en els qui creuen en
ell (...), de qualsevol nació que siguen” (Ac 10,34-35).
L’”ethnos”, que s’ha traduït per “nació”, té el significat del que concebem com “cultura”, base i essència de tota nació.
*b-2) El cristianisme primitiu, per tant, va cercar
la inculturació de la fe, no sols per les diverses llengües unides en
la confessió d’una mateixa fe, per l’obra de l’Esperit, sinó, també, acceptant
els altres elements que constitueixen la manera de ser i de viure de qualsevol “ethnos” de tota la Humanitat, és a dir, les
diferents cultures amb la seua diversitat, com l’única condició “que tinguen fe en Déu i que
obren amb rectitud”. Capítol 10, v. 35 dels “Fets dels Apòstols” i els capítols 10 i 15.
*b-3) En el no. 37 de la Constitució “Sacrosanctum Concilium”, sobre la Sagrada litúrgia, del Concili Vaticà II, es diu:
“L’Església, en els
camps que no toque la fe ni al be de tota la Comunitat, no vol, ni tan sols en
la litúrgia, imposar una norma rígida ni única; és més, honra i afavoreix
les qualitats dels diversos pobles i llurs dons”[1].
[c] Subratllem
la gran importància que té que l’Església faça ús de la llengua pròpia de
cada un dels diversos pobles del món i que “s’inculture” en els elements propis del seu geni i de la seua manera de ser.
*c-1) L’ús de la llengua i dels conceptes de cada un dels
diversos pobles del món, per a expressar i viure la fe, a més de l’acceptació
dels principis científics, és “l’intercanvi viu que es promou
entre l’Església i les diverses cultures”, “Gaudium et Spes”, no. 44.
*c-2) Teològicament, acceptar la llengua pròpia o
vernacla resulta ser el principal Signe de la presència de l’Esperit Sant i de
la Catolicitat de la pròpia Església. “Fets dels Apòstols”, capítol 2n.
*c-3) Es pot comprovar, succintament, la veracitat
d’aquesta afirmació entre altres documents: “Fets dels Apòstols”, capítol 2n i altres textos del Nou Testament – “Lumen Gentium 13” i
altres textos del Concili Vaticà II, especialment, les Constitucions “Gaudium et Spes” i “Sacrosanctum Concilium” -- “Els Pares de l’Església”, tal com apareixen esmentats en la nota 21 del no. 4 del Decret “Ad Gentes”. Es pot aconsellar la Lectura patrística de
l’Ofici de lectures del dissabte anterior a la festa de Pentecostès. – “Catecisme de l’Església
Catòlica”, no. 831 i altres documentes de
l’Església, especialment, dels Papes del segle XX. El Concili de Trento i els documents posteriors de diversa índole d’aquest Concili
Ecumènic, que impulsaren l’ús de les llengües populars o vernacles en la
predicació i en la catequesi.
[d] D’una
manera específica, hem de referir-nos a la Instrucció “Varietates legitimae” (A.A.S. 87, -1995- 302), el document de la
Santa Seu sobre la Inculturació. En ell, s’exposa que l’ús de les
llengües vernacles en la Litúrgia Romana és el més essencial de la Inculturació
de la fe en la Litúrgia, perquè els altres additaments, propis de les
diverses cultures, com ara, cants, danses, simbologia pròpia, etc., dels quals
fa esment l’article 37 de la constitució “Sacrosanctum Concilium” del Concili Vaticà II, anteriorment al·ludit,
poden tenir el seu espai, dins l’esquema de la reforma vigent de la Litúrgia
Romana del Concili Vaticà II.
Aquesta reforma litúrgica del Concili Vaticà II s’ha de
considerar summament simple, pastoral, significativa, bella i, precisament,
d’acord amb la tradició litúrgica de l’Església, tal com ens ho avalen els
estudis històrics sobre la Litúrgia Romana. La tradició litúrgica de
l’Església, en la seua Història, la trobem, més que en la Reforma
Tridentina[2]
de la Litúrgia, en la Reforma del Concili Vaticà II, la qual seguim en
l’actualitat.
[1] Nota de la traducció: partim del text del
document que figura en el document “L’ús
de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina
–País Valencià, Illes Balears-“, elaborat per Pere Riutort (p. 9).
[2] Nota de la traducció. Es
refereix a la que sorgí del Concili de Trento (1545-1563).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada