Pere Riutort, l'Església, els Drets Humans i els Drets dels Pobles i de les nacions

 A continuació, posem la pàgina 28 i bona part de la pàgina 29 de l'explanació, en la versió del 2018.`

2.-Ia Part. El Magisteri de l’Església Catòlica:

“La veritat vos farà lliures”. Joan 8,32.

 

            *[A] El Magisteri de l’Església ha sigut la meua guia i la meua inspiració.

 

            [a] Han inspirat la meua actuació els principis bíblics, els de la tradició de l’Església, conservats, especialment, en els escrits dels Pares i dels Escriptors des del cristianisme primitiu i l’ampli, explícit i palés Magisteri de l’Església, per mitjà dels documents dels Papes del segle XX i, d’una manera molt especial, en el Concili Ecumènic Vaticà II, a més d’altres documents produïts al llarg dels segles en diferents Concilis i Sínodes; units a altres documents eclesiàstics i civils de diferents èpoques, sobretot, de temps recents.

            [b] Aquesta doctrina de l’Església en el segle XX, referida als drets de les nacions sense Estat, comença, especialment, en Benedicte XV, qui va viure com a Papa la Primera Guerra Mundial, i Pius XI, qui va haver de tractar la qüestió del nazisme, ajudat pel seu Secretari d’Estat, Eugenio Pacelli. Continua amb Pius XII, qui va viure les darreries de la Primera Guerra Mundial com a Nunci de Baviera i d’Alemanya, i la Segona Guerra Mundial, com a Papa. L’Encíclica Pacem in terris de Sant Joan XXIII, amb principis bàsics que és imprescindible conèixer, molts dels quals es fonamenten en la doctrina exposada per Pius XII. El Concili Ecumènic Vaticà II, al qual cal afegir els documents i les praxis postconciliars, en la seua pràctica totalitat, presidit i dirigit per Pau VI; fins que arribem a l’abundant, pregona i, íntimament, molt sentida doctrina sobre el tema, de Sant Joan Pau II.

            [c] De Sant Joan Pau II cal recordar, entre altres documents, el discurs del 2 de juny de  1980 en la UNESCO. El discurs al Parlament Europeu, a Estrasburg, de l’11 d’octubre de 1988. El discurs del 5 d’octubre de 1995, quan demanà a l’ONU que, així com, anteriorment, l’esmentada organització havia redactat la Declaració dels Drets Humans,  formulàs, per als temps actuals, la Declaració dels Drets dels Pobles que no tenen Estat, amb la intenció d’aconseguir llur independència o el sobiranisme de tots ells; independència que roman sobre la singularitat de la respectiva cultura social-històrica, no en la força de les armes, ni en lleis o en propostes abusives, que s’aprofiten de la força i del poder polític estatal que detenten els “Estats nacionalistes centralitzadors”, els quals subjuguen les nacionalitats que hi ha en el seu si.

            Va demanar a l’ONU que explicitàs el camí, és a dir, que concretàs les normes per a fer realitat el dret a la independència o al sobiranisme, de les cultures nacionals que no tenen estat propi.

            *c-1) Sant Joan Pau II va subratllar, en aquest important document de l’ONU, en 1995, que el conflicte de la II Guerra Mundial “va sorgir a causa de les violacions dels drets de les nacions”, quan Alemanya i l’URSS es repartiren novament el poder estatal que havia aconseguit recuperar la seua Polònia nativa, feia només vint anys. La Primera Guerra Mundial, de 1914, també va sorgir amb el problema de l’annexió de Bòsnia i Hercegovina, una nacionalitat que no es va voler reconèixer de part de l’Imperi Austríac, fet que comportà l’assassinat a Sarajevo del fill de l’Emperador d’Àustria, Francesc Ferran.

            *c-2) La no solució de justícia d’aquest problema de la Humanitat, de les nacions privades de tenir un estat propi, entre les dues guerres mundials, de les quals va ser la primera causa del seu inici, ha comportat, en el segle XX, possiblement, al voltant de cent milions d’assassinats, dinàmica i llei terrible de tota guerra, que acaba, sobretot, actualment, en gran quantitat de morts i de ferits per l’ús de les armes immensament mortíferes, les quals arriben a tota la població. Ha sigut (i encara ho és) una ferida molt profunda per a la Humanitat, la qual continua produint gravíssims problemes i patiments indicibles en diverses parts del món.

            La recerca de la pau, des de la veritat, la llibertat i la justícia, és dels grans anhels de tota la Humanitat i, d’una manera especial, ho és dels seguidors de Jesús. En això, hem de ser-ne obrers, per les nostres actituds i treball, per a ser mereixedors d’allò que va dir Jesús en les Benaurances: “Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu”. Mateu, 5,9. Tampoc no podem oblidar allò d’Isaies 32,17: “El fruit de la justícia serà la pau”. Treballar per a resoldre en justícia, el gran problema que té l’Estat Espanyol des de fa segles, és una activitat urgent per a aconseguir la pau.