Pere Riutort, propòsits i promoció, amb esperança, del Poble

Tot seguit, posem part de la pàgina 29 fins a la plana 31, parcialment, de l'explanació, en la versió del 2018.

*[B] Ens trobem amb un treball subjecte a grans dificultats i amb grans disgustos per a mi. La drecera del patiment i de l’espera ha sigut per on he hagut de caminar.

            [d] Vull recordar, des del principi, des de la nostra identitat cristiano-catòlica, per a tots, com a persones i com a poble, el que indiquen les belles, significatives i qüestionants expressions amb les quals comença la Constitució “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà II:

            “El goig i l’esperança,

            la tristesa i l’angoixa dels homes del nostre temps,

            sobretot, la dels pobles i dels qui pateixen,

            són també el goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels deixebles de Crist.

            No hi ha res veritablement humà que no tinga ressò en el seu cor.

            La seua comunitat està formada per homes que, vinculats en Crist,

            són guiats per l’Esperit Sant en el seu pelegrinatge cap al Regne del Pare

            i han rebut la bona nova de salvació per comunicar-la a tots.

            Per això, l’Església se sent íntimament i realment solidària

            del gènere humà i de la seua història”.

 

            Text original en llatí:

            “Gaudium et spes, luctus et angor hominum huius temporis, pauperum praesertim et quorumvis afflictorum, gaudium sunt et spes, luctus et angor etiam Christi discipulorum, nihilque vere humanum invenitur, quod in corde eorum non resonet, Ipsorum enim communitas ex hominibus coalescit, qui, in Christo coadunati, a Spiritu Sancto diriguntur in sua ad Regnum Patris peregrinatione et nuntium salutis òmnibus proponendum acceperunt. Quapropter ipsa cum  genere humano eiusque historia se revera intime coniunctam experitur”.

 

            Com explicarem, a poc a poc, ens trobem en una situació de gran pobresa. Som (i hem sigut) un Poble en situació de destrucció. ¡Que lluny està l’Església Catòlica Valenciana de sentir tristor i angoixa en ser col·laboradora primeríssima en la discriminació i, àdhuc, en la destrucció, de la llengua pròpia i històrica del Poble amb el qual constitueix unitat, partint de l’acció de l’Esperit! Cf. “Gaudium et Spes”1  i 29. “Lumen Gentium”, 13. “Ad gentes”, 21 i 22. Etc..

            [e] Sovint, la tristesa i l’angoixa personal meua és compartida amb altres persones compromeses però, d’una manera especial, ho és, de manera conscient o inconscient, pel nostre propi Poble com a tal. Al conjunt dels nostres germans, fills d’un mateix Poble, se’ls ha negat del dret de conèixer la veritat relativa a la seua autèntica Cultura històrica, amb les seues obligacions i amb els seues drets que això comporta. Cf. “Pacem in terris”, no. 38, de Sant Joan XXIII, Encíclica considerada document conciliar.

            Aquest Poble nostre, en general, desconeix que compartim, com a nació o nissaga, una Cultura de primera categoria històrica en la nostra estimada Europa. La Cultura de la nostra Nació, políticament, confederal, comporta els conseqüents drets, inalienables i irrenunciables, sempre vigents; però secularment encalçats i condemnats a desaparèixer. Del segle XVI ençà, assistim a realitats summament hipòcrites des de “l’Estat nacionalista espanyol centralitzador”.

            [f] Aquesta veritat ha estat present de manera responsable i compromesa en la meua vida, des de que la vaig conèixer, com explique al llarg de les vint-i-tres divisions d’aquesta Explanació. D’una manera especial, resumida i com en sinopsi, s’exposa en les cinc darreres divisions, 19-23, les quals tenen un valor molt personal.

            *f-1) Sovint, faré les exposicions amb gran tristesa, per les circumstàncies desagradables en què m’he vist embolicat, en tants anys de la meua presència en terres valencianes; però mai no es podrà oblidar, de manera especial, el que ha patit el conjunt del nostre Poble, la nostra Nació Confederal no castellana. Com a subjecte de dret, com a poble esclavitzat al llarg de la Història, hem de partir des de més de cinc-cents anys.

            Al patiment i dolor del nostre Poble, vull unir el meu patiment i dolor. El nostre Poble ha resultat inconscient en determinats moments de la Història; però, també, en diverses circumstàncies i en alguns moments, s’ha compromès i s’ha mostrat responsable, fins al vessament de sang dels seus fills.

            *f-2) La doctrina de l’Església, la qual accepte des de la meua fe i vivència com a cristià, i que s’ha desvetlat a poc a poc al llarg de la meua vida, ha sigut la gran llum que m’ha il·luminat el meu compromís i la meua lluita per aquest (nostre) Poble. Recorde l’afirmació del Cardenal Herrera Oria, quan va dir que, en els temps actuals, no es pot presentar el cristianisme sense unir-lo a la Doctrina Social de l’Església.

            La Providència, molt contra la meua voluntat i contra els meus plans personals, m’ha conduït a treballar, d’una manera especial, en favor del Poble Valencià. Sóc ací perquè m’hi obligaren a venir, mai no vaig desitjar venir a València, ni, per descomptat, mai no vaig triar voluntàriament aquest camí de patiment. No preveia, de cap manera, que fos així.

            *f-3) Amb aquest escrit, a vegades, incisiu, com no podia ser d’altra manera, només he volgut expressar sincerament el que considere veritat, perquè, des de la veritat, s’arribe a la justícia i, des de la justícia, al goig i a l’esperança, d’un futur millor per al nostre estimat Poble.