Pere Riutort i el nom de la llengua i la demagògia de la premsa i de l'Església valencianes

A continuació, plasmem des de la pàgina 79, sencera, fins al capdavall de la plana 80, de l'explanació, en la versió del 2018.

 *[C] La denominació pel lloc d’origen és la normal.

[d] Es dirà llatí, anglès, castellà, català, pel lloc d’origen d’aquestes llengües. Les denominacions de les llengües no són científiques, tenen un caràcter de denominació usual i de conveniència.

*d-1) Com hem explicat, és normal que la nostra gent la denominàs amb l’afectuós nom  de la pròpia terra; però, en tot el món, en els temps actuals, rep la denominació pel lloc d’origen: llengua catalana. Des del segle XVI, va començar a denominar-se llemosí, especialment, quan s’usava el registre literari, comú a tot el Domini Lingüístic. Es creia, equivocadament, que la llengua procedia de Limoges.

*d-2) La llengua es va introduir a les Illes Balears i al País Valencià per la Reconquesta i per la repoblació posterior[1], la qual, molt majoritàriament, provingué de Catalunya. El castellà era desconegut per la pràctica totalitat de la població; era una llengua veritablement estrangera i d’escassa importància[2] cultural i de relació exterior que la comuna llengua catalana. L’aragonès sempre va tenir poca importància; actualment, és parlat per uns vint mil aragonesos.

*d-3) Els repobladors del Regne de València no aprengueren la llengua dels indígenes musulmans, qui, precisament, parlaven àrab. Totes les hipòtesis[3] que puguen contradir l’origen de la llengua des de Catalunya són pura imaginació i, en molts casos, mentida conscient, ja que, bona part dels qui les sustenten, coneixen molt bé l’autèntica veritat.

*d-4) Els arxius de la pràctica totalitat de les poblacions de l’històric Regne de València, incloses les poblacions que ara parlen castellà, fins a després de la nostra derrota en la Guerra de Successió, estan en valencià.

*d-5) S’han aprofitat del desconeixement popular sobre la matèria i han usat, per a això, una demagògia indigna, a la qual s’ha unit la col·laboració de persones que, per interessos, han acceptat la mentida; algunes d’aquestes, tot i tenir una bona preparació acadèmica que els impedia, moralment, acceptar-ho.

*d-6) El fet de la identitat de la llengua, esventat amb molta freqüència per la premsa, de manera falsa i demagògica, especialment, en altres temps, pel diari “Las Provincias”, ha influït en la mentalitat popular. La incidència continuada de la mentida en les ments populars, usant l’autoritat de la lletra impresa en els periòdics i, fins i tot, l’autoritat aliada amb la mentida d’algunes persones amb estudis eclesiàstics, han fet efecte en prou individus de la societat valenciana. Per això, actualment, encara hi ha persones que dubten, sincerament, sobre la identitat i sobre l’origen de la llengua.

*d-7) El partit polític “Unió Valenciana”, de Vicente González Lizondo, amb el fals argument que el valencià era una llengua diferent de la catalana, arribà a aconseguir prop de quatre-cents mil vots en les eleccions autonòmiques i municipals. És una cosa estranya que, per mitjà de demagògia, s’arribe a aconseguir un poder polític tan important, fonamentat en la immoralitat d’una mentida.

[e] Els arguments lèxics, fonètics i morfosintàctics que avalen la unitat de valencià-català-balear són evidents i totalment científics. Ens trobem, indubtablement, amb una llengua única.

*e-1) Un habitant de Vinaròs, valencià, i un d’Alcanar, poble veí ja pertanyent a Catalunya, reconeix com a veritat incontestable, sense dubtar-ho, que parlen la mateixa llengua.

*e-2) La gran quantitat de documents que produí la nostra llengua en els segles XIII, XIV i XV corresponen a una llengua tan unificada que, difícilment, partint de l’examen dels mateixos textos, podem saber si l’escrit és obra d’un valencià, d’un català o d’un mallorquí. Les petites diferències actuals començaren a produir-se i a expandir-se des del segle XVI, quan començà a donar-se importància al castellà, amb els Reis de la Casa d’Àustria. Va tenir el seu gran moment aquesta realitat, després de la nostra derrota de la guerra de Successió, de principis del segle XVIII, fins a l’actualitat.

*e-3) Els arguments contraris a la unitat de la llengua són ridículs i fan pena, perquè són pura falsedat, falsedat que amaga interessos polítics que, en el futur, faran vergonya als qui els han sustentat i que han produït (i encara produeixen) molt de mal a la irrenunciable (i imprescindible) recuperació de la llengua. És manifest que la Història demandarà aquesta situació i en culparà els qui l’han generada, com a individus i com a col·lectivitat.

[f] Com he apuntat en diferents moments d’aquest escrit, eclesiàstics i gent molt unida a l’Església es compten entre els principals promotors d’aquesta mentida que ha produït la divisió entre “catalanistes” i “valenciano-castellanistes”. No és correcte anomenar-los simplement “valencianistes”, perquè, normalment, amb aquesta denominació, volen crear un conflicte anihilador; volen que el valencià, al capdavall, desaparega: “Divideix i venceràs”.

*f-1) Però, l’Església Catòlica, en terres valencianes, per a la seua vergonya actual i, sobretot, històrica, arribarà tard i malament. El compromís contra aquesta discriminació de la llengua en la nostra terra, contrària al Pla de Déu, l’han assumit, especialment, altres de fora de l’Església, cosa diferent del que ha succeït a Catalunya i a les Illes Balears, on l’Església Catòlica ha sigut conseqüent amb la responsabilitat i amb l’actuació que li corresponia, de defensar la veritat, principalment, en els ambients populars i traient la cara en moments difícils.

*f-2) Aquest deure no es pot esquivar, després de les determinacions d’un Concili Ecumènic com el Concili Vaticà II i els documents posteriors que digirien la seua engegada, especialment, en la litúrgia i en la catequesi. El Concili Vaticà II determinà que s’havia d’usar la llengua vernacla o popular en tot el món. Discriminar-la és anar contra el Pla de Déu. Vegeu “Gaudium et Spes”, 29.

---

[1] Aleshores, tingué lloc en lo que ara són les Illes Balears i en el Regne de València.

[2] En el text original, “de mucha menor importància”.

[3] En el text original, escriu “teorías” i hem considerat més adient posar “hipòtesis”.

Innocència, peus en terra, bondat i maternitat

Tot seguit, expose unes paraules plasmades anit, 6 de gener del 2024.

****

Quant al dia dels Reis d'Orient, dels Reixos, vos diré que, des de molt prompte, m'ha fet somriure, àdhuc, ara mateix, mentres llegia algunes notícies. 

I és que els nens, la innocència, la bondat, la facilitat per a relacionar-te amb els altres (i com si ho féssem amb un xiquet de pocs anys), té alguns punts que considere importants i interessants per a la vida. N'escric uns quants:

1) La senzillesa en el llenguatge, fer-lo accessible, genuí i, si dius (o escrius) una paraula que podria no ser entesa per ell o per molta gent, afegir-ne una explicació. 

2) El bon cor dels nens.

3) El somriure, més important que el riure. Preferesc somriure: sempre toquem els peus en terra. I ho dic perquè ho he viscut.

4) La creativitat, eixa disposició a aprendre i a ser junt amb els altres, o bé en nexe amb la natura, o bé amb la terra on vivim o, igualment, amb lo que et fa gaudir més el present. 

5) La maternitat, la mare, lo femení, les arrels que afavoreixen que els nets de pocs anys, els xiquets, els adolescents, els jóvens, els adults, els vellets i els qui, àdhuc, tenen més de noranta anys, estiguem més pròxims a la realitat i, així, que considerem positiu el sentiment de pertinença a la terra, encara que visquem en pro que els altres també puguen volar un catxirulo (estel), el seu, i sentir-se més lliures creativament (com quan érem xiquets i els pares, sobretot, la mare, ens ho aplanava).

Pere Riutort i la llengua catalana en la política i en l'Església valencianes

Tot seguit, exposem des de la pàgina 77, sencera, fins al final de la plana 78, de l'explanació, en la versió del 2018.

 

8.- Ia Part. La llengua “pròpia i històrica” dels valencians, segons la llei, és la que, popularment, es denomina valencià i, en el món de la ciència de la Romanística internacional, rep la denominació del lloc d’origen d’aquesta llengua, llengua catalana.

Greus problemes que s’han produït, per aquest motiu, en el si de l’Església valenciana i en la mateixa Societat civil.

 

*[A] Normes legislatives.

[a] “Llei d’Ús i Ensenyament del valencià”, 23 de novembre de 1983. P. IV.

“La Generalitat Valenciana té un compromís irrenunciable en la defensa del patrimoni cultural de la Comunitat autònoma i d’una manera especial amb la recuperació del valencià, llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya d’identitat.

Davant la situació diglòssica en què està immersa la major part de la nostra població, consegüent a la situació de sotmetiment del valencià, mantinguda durant la història de quasi tres-cents anys, la Generalitat, com a subjecte fonamental en el procés de recuperació de la plena identitat del poble valencià, té el dret i el deure de retornar la nostra llengua a la categoria i el lloc que mereix, acabant amb la situació de deixadesa i deterioració en què es troba”.

[b] El Reial decret de 3 d’agost de 1979, en el qual es contempla la introducció del valencià en els centres escolars, s’expressa d’aquesta manera:

“La llengua és el símbol i salvaguarda d’una Comunitat i constitueix un dels vincles més importants d’unió entre els seus membres. El llenguatge es forma en el si de la societat i allí l’aprèn l’individu, si aspira a integrar-s’hi plenament. Precisament pel seu singular valor simbòlic, el llenguatge és allò que és més peculiarment humà en la vida social de l’home”.

*b-1) En veritat, el llenguatge és el que va unit més estretament a la persona humana com a ésser racional i social. La reflexió, el pensament, la comunicació humana i, àdhuc, la identificació d’un Poble determinat, s’associa a la llengua respectiva.

*b-2) També cal parlar del caràcter de llengua de cultura moderna a què ha accedit una llengua determinada, fet que cal concretar, especialment, en la possibilitat de creació de paraules noves i de comptar amb el llenguatge de l’abstracció; superació de l’excessiva dialectalització, cercant formes comunes acceptades per tots, com han fet llengües molt diversificades popularment, com ara, l’alemany, l’italià, com, antigament, ja ho va fer el grec, idioma que unificà en la “koiné” els dialectes hel·lenístics. Les nostres petites diferències dialectals actuals en la conjugació començaren en el segle XVI, quan passà a ser substituïda, a nivell formal, pel castellà.

*b-3) Nosaltres, des de Ramon Llull i la incomparable producció literària medieval de la llengua, de part dels nostres avantpassats, a més de la gran riquesa de filiació de llengua hereua i unida a la cultura de les llengües llatina i grega, fa que ens trobem amb una llengua capaç de competir amb qualsevol llengua del món, per a ser considerada llengua de cultura moderna.

No té cap problema per a ser usada en les Universitats, en estudis tècnics i científics, per a tota mena d’estudis i de comunicació.

*b-4) Té una importància màxima el caràcter d’ús artístic que té una llengua determinada amb la producció literària, en les seues diverses formes: narrativa, poètica, unida a la melodia musical o a la dansa... La gran incidència de fonemes sonors que té la nostra llengua és molt important per al cant; supera, en aquest aspecte, el propi italià, la llengua del “bel canto” per excel·lència.

 

 

*[B] Identitat de la llengua. Demagògia d’intoxicació i d’engany, per raó de la denominació de la llengua.

[c] La qüestió de la denominació de la llengua no és una qüestió de poca importància.

*c-1) En terres valencianes, la denominació usual és la que uneix la llengua amb la pròpia terra, valencià; en les Illes Balears, s’uneix el nom de cada Illa a la llengua pròpia. És normal que siga així, perquè partim d’una llengua que, durant cinc segles, ha sigut torpedinada o, si preferiu una altra comparació, que ha sigut col·locada en la cambra de gas per a matar-la, per a ofegar-la, per a derruir-la. Massa ha fet el poble, majoritàriament, analfabet, en conservar-la i en defensar-la.

*c-2) El poble només coneixia d’ella que era la llengua de la seua terra, la llengua amb la qual es comunicaven, la llengua real de cada dia; així ho havien fet els seus avantpassats valencians, mallorquins o catalans. No era la llengua de l’escola, ni la dels diaris, ni la dels llibres. Pesaven, en contra de la llengua, lleis iniqües que s’han succeït, progressivament, fins ara, que fa vergonya recordar-les.

*c-3) Tampoc no sabia el Poble que era la llengua amb la qual s’havien expressat grans savis, en els segles del començament de la cultura europea, en l’època de l’inici de les universitats medievals.

*c-4) En terres valencianes, no era la llengua que es solia usar, normalment, en les esglésies, almenys, des del segle XVIII. Solament s’usava en algunes ocasions, com ara, algun himne, la festa de Sant Vicent Ferrer... A Catalunya i a les Illes Balears, s’ha conservat la seua vigència en les esglésies fins a l’actualitat: en la predicació, en catequesi, en exercicis piadosos com el Rosari, el Viacrucis, el mes de Maria i la pràctica totalitat dels cants populars. Els principis morals de la vida cristiana es feien presents en la pròpia llengua en la catequesi, fet que suposa una vertadera inculturació de la fe de molta importància.

*c-5) La litúrgia, com a tal, havia de fer-se, obligatòriament, en llatí, tot i que no el parlàs, ni l’entengués la immensa majoria dels fidels; això, en tot el món catòlic. Així es determinà en el Concili de Trento. Nogensmenys, tot el que era predicació i catequesi, el mateix Concili va exigir la llengua vernacla respectiva. El Concili de Trento no volgué donar la raó als protestants i optà per la inèrcia de continuar com sempre. Àdhuc, es van prohibir les traduccions bíbliques en llengües populars o vernacles.

Facebook autoritza que es publiquen vídeos pornogràfics i és susceptible a cançons tradicionals eròtiques en llengua catalana

Bon dia,

Facebook és molt susceptible a cançons tradicionals eròtiques, però no a vídeos pornogràfics que autoritza i que, diguem les coses pel seu nom, n'he retirat uns quants.

Des d'ara, durant sis dies, només em permet publicar en grups que porte. Sortosament, en són uns quants i en què, en els darrers mesos, hi ha hagut prou comentaris.

Afegirem que la cultura anglosaxona és patriarcal, a diferència de la vinculada amb la llengua catalana, encara que, més d'una vegada, se'ns presente, com aquell qui diu, com la més democràtica del món. Per això, escrivim que, en paraules de l'antropòloga Josefina Roma, en el llibre "Rondallari de Pineda", "el tracte de les potències colonials havia estat, de simple extermini, com en el cas d'Austràlia, de dominació forçada al nou sistema, en el cas de Nova Caledònia, de domini francès o Papua-Nova Guinea, de domini anglès" (p. 608). I, ¿en mans de quin Estat estava Austràlia? D'Anglaterra, de l'imperi britànic. Les cultures patriarcals promouen l'extermini i la anihilació dels Pobles i de les cultures que no són com la seua; el matriarcalisme, agermana.

Agraesc la formació en educació sexual que em promocionà la psicòloga i sexòloga Lourdes Puertes Crú, entre novembre del 2006 i juny del 2009. Una bellíssima persona, molt oberta, de bon cor, que estima la maternitat i que toca els peus en terra. En aquest punt, recomane la lectura del llibre "Metafísica del sexe", de Julius Evola, en què escriu, sense embuts i molt prompte, que la visió occidental (podem dir la patriarcal) de la sexualitat és molt pobra i reduïda, a diferència de la d'altres cultures.

Adduirem que, com he comentat, hui, a una dona de més de huitanta anys, Pere Riutort (nascut en 1935), en el camp de l'erotisme i en el de la sexualitat, era un home molt obert, com també en la seua manera d'entendre la festa de Nadal i moltes d'origen pagà i amb molts punts en comú amb altres cultures del món.

Ho faré, a més, en Twitter.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.