Pere Riutort i defensa i promoció de la llengua catalana

A continuació, plasmem de la pàgina 174 fins a bona part de la plana 176 de l'explanació, en la versió del 2018.

Llengua vernacla o popular                                                                                  en la Litúrgia de l’Església Catòlica en terres valencianes.

   Resum de les exposicions de les 18 primeres divisions:

23. II Part.- Compromís i urgència, de part de tots, en el treball de defensa i de promoció de la nostra llengua en l’Església Catòlica i en tota la societat del País Valencià, com a imperatiu de consciència.

          “Un món que ha de ser canviat, fins a complir-se en si mateix, tot el Pla de Déu”, Gaudium et Spes, 2.

            En aquesta divisió 23, vull fer una crida a la consciència de tots per resoldre el greu problema que, de fa segles ençà, arrossega la nostra cultura i, d’una manera especial, la nostra estimada llengua. L’actuació inacceptable de l’Església Catòlica en el País Valencià, la qual ha contribuït (i encara ho fa) a la desaparició de la nostra llengua. En aquesta divisió, incidiré en alguns documents i en principis del Magisteri de l’Església Catòlica, anteriorment, esmentats i, fins i tot, comentats.

       *[A] La llengua del nostre Poble, en situació de gran pobresa. Ens volen “espanyolitzar” derruint-nos.

            [a] Sant Joan Pau II, en el discurs a l’ONU sobre els drets dels Pobles sense Estat independent, i Sant Joan XXIII (en l’encíclica “Pacem in terris”) ens proposesn els drets de les llengües dels Pobles sense Estat independent, de les llengües de les nissagues de menor nombre d’habitants respecte a altres més majoritàries (“les minories”).

            Recordem com s’expressa Sant Joan Pau II en diversos paràgrafs del nombre 8 del seu discurs en l’ONU:

            *a-1) “El dret a l’existència implica, naturalment, per a cada nació, el dret a la pròpia llengua i a la pròpia cultura, mitjançant les quals un Poble expressa i promou allò que jo anomenaria la seua originària ‘sobirania’ espiritual. La història demostra que, en circumstàncies extremes (com les que s’han vist en la terra en què vaig nàixer), precisament, la seua mateixa cultura permet a una nació de sobreviure a la pèrdua de la pròpia independència política i econòmica.

Cada nació té, consegüentment, també el dret a modelar la pròpia vida segons les pròpies tradicions, excloent, és clar, tota violació dels drets humans fonamentals i, particularment, l’opressió de les minories. Cada nació té també dret a construir el propi futur donant a les generacions més jóvens una educació apropiada”.

            *a-2) Quan, en aquest document, parla de nació, Sant Joan Pau II es refereix, especialment, a les nacions que no tenen Estat propi. Aquests textos ens resulten molt significatius, ja que ens diuen una cosa que hem de tenir molt present i ser-hi conseqüents, perquè, clarament, van dirigits a una situació com la nostra.

            *a-3) Hem sentit, de part del Govern Central de l’Estat Espanyol, després del lent procés de les Autonomies, que hem d’admetre (amb les seues grans consecucions positives, però també amb les seues grans deficiències) que nosaltres hem de ser espanyolitzats pel poder central d’un Estat nacionalista que té els ressorts del poder com a Estat.

            ¿Coneix el govern de Madrid l’existència del dret, proclamat per Sant Joan Pau II en l’ONU en 1995, que les Nacions sense Estat propi tenen dret a donar a les generacions més jóvens una educació apropiada, que ha d’estar d’acord a les pròpies tradicions, o, dit d’una altra manera, atenent a les seues pròpies característiques culturals, suprimint les situacions de colonització secular, que hem patit i que encara sofrim? Tenim davant nosaltres un govern que, amb la llei d’educació, LOMCE, ha posat el seu punt de mira a espanyolitzar, llegiu castellanitzar Catalunya. A les Illes Balears, s’ha hagut de protestar contra aquesta intenció, que llevava importància a l’ensenyament de la llengua catalana.

            Al País Valencià, també hem patit accions inacceptables contra els nostres drets lingüístics a l’escola i en la televisió en la pròpia llengua, canal que, fins i tot, el van fer desaparèixer.

            La situació de l’Església valenciana, pel que fa a la llengua pròpia, fa vergonya actualment i serà pitjor quan es contemple amb visió històrica...

            *a-4) Sembla que, en el govern de Madrid, no saben interpretar i que no volen veure la situació de gran pobresa en què es troba la nostra llengua a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, respecte al castellà. Jo mateix, fins a trenta anys, no vaig tenir ocasió de començar a conèixer les regles ortogràfiques corresponents a la llengua que parlava, la meua estimada llengua pròpia, la llengua dels meus avantpassats, la meua vertadera llengua pàtria. I això, després d’haver-me dedicat a l’Estudi universitari de Filologia en la Universitat de Barcelona. Parle de 1962-1966.

            *a-5) No podem oblidar que una llengua que no té els ressorts de la cultura moderna es troba en vies d’extinció. Una llengua, per exemple, que no és usada en les classes dels estudis de caràcter general, en els ambients populars i en els estudis de la Universitat, li manca el suport de la cultura moderna.

            Recordem, altra vegada, el que ens diu Sant Joan Pau II: tenim el dret irrenunciable, com a Poble, tal com ho hem esmentat abans, en *a-1, “de bastir el propi futur donant a les generacions més jóvens una educació adient”.

            Aquesta educació no es configura d’acord als interessos de “l’Estat nacionalista dominador i centralista”, segons la precisa expressió de Pius XII en el Radiomissatge de Nadal de 1954, sinó seguint les característiques i la voluntat de la nació sense estat propi, com, malauradament, és el nostre cas. És un dret que ens veiem en la situació d’haver-lo de reivindicar.

            *a-6) Admetem, això sí, una segona llengua universal, compaginable amb totes les llengües del món, pròpies dels diversos Pobles. El castellà, al cap i a la fi, arribarà a estar en la mateixa situació que la nostra llengua. Té molts parlants, però no és la llengua universal.

            [b] No hem de menester altra cosa, sinó examinar-nos actualment, malgrat l’avanç que han suposat “les autonomies”, com tenim, a hores d’ara, allò que l’encíclica “Pacem in terris” considera una exigència de justícia el fet de promocionar les minories.

            *b-1) Parlem dels drets de “les nissagues de menor nombre d’habitants”, com són denominats, en el text original de l’encíclica“Pacem in terris”, les minories que existeixen en un Estat, les quals tenen el dret de ser tractades “amb mesures eficaces a favor de la seua llengua, de la seua cultura, dels seus costums, dels seus recursos i de les seues iniciatives econòmiques”[1]. I açò és una exigència de justícia.

            Dins de la Unió Europea, el nostre Estat-nació confederal constitueix una “minoria” superior en habitants a dinou dels seus vint-i-vuit estats.

            *b-2) Ves per on, actualment, com ja hem al·ludit, les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià també han de parlar de greu discriminació econòmica. No adduïm politica de partit amb els seus interessos, sino de xifres evidents, de vertaders drets inalienables d’un Poble, el qual ha de reivindicar, com a exigència de justícia, un tracte econòmic just, que proclama el text de l’encíclica “Pacem in terris”.

            *b-3) Amb l’excusa de “pobresa” que exigeix solidaritat per a unes determinades autonomies, hem de practicar una “solidaritat enganyosa i obligatòria” que amaga irresponsabilitat i egoisme en els beneficiaris i que, a nosaltres, ens condemna a una situació de no poder atendre convenienment les necessitats de pobresa que també estan molt presents entre nosaltres.

---

[1] Nota de la traducció. “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (no. 96, p. 78).

Què representava alletar

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre què representava alletar? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 2 d’agost del 2025 indicaren “Sí, li donava importància, però també era conscient que no totes les dones podien, per falta de llet (o per altres motius). Ella mateixa va alletar els seus fills, mai va voler una mare de llet i la sogra s’enfilava per les parets perquè, abans, les famílies benestants contractaven uns i, quan va començar a alletar fills de treballadores, diu que, una mica més, i la meva besàvia agafa un ensurt.

Però, com l’àvia, sempre va anar contracorrent. Ma mare no tenia força i van alletar amb ‘Pelargon’ [, llet en pols], que és lo que hi havia llavors.

L’àvia deia que res millor que la llet de la mare però, si no es podia, hi havia altres alternatives. En canvi, la meva filla ha alletat els dos fills (Martina, fins passat l’any; i Aran, fins set mesos). No obstant això, la meva, jove, sent de pagès, als tres mesos, tenia força llet” (Antonia Verdejo), “Jo tenia una bestia que havia tingut dida. Era d’una vila de muntanya i sempre la va considerar com de família.

En aquell temps, la mare sempre alletava i, si no podia (cas de la meva besàvia), cercaven una dida per fer-ho” (Margarita Frau Mir), “No recordo que comentessin res en especial; quan tocava, es posaven amb la criatura de cara la paret,… i ja està. També em sembla que tenien un reforç alimentari” (Enric Molina Horta), “No. Després de la guerra, una dida va passar la sarna al nadó. El seu home era amagat” (Lurdes Gaspar), “Sí. Hi havia dones, però la mare no tenia llet: les dides” (Àngels Sanas Corcoy), “No ho recordo” (Joan Prió Piñol), “Alletar, per a la mare, era una gran sort. N’estava molt contenta. Jo vaig ser la darrera filla!!! Però, per ella i per cosines més grans que jo, m’ho deien!!!!!” (Roser Canals Costa), “Jo no ho tenia present” (Xec Riudavets Cavaller), “No ho recordo” (Rosó Garcia Clotet), “La meva àvia sí que havia donat llet a altra gent, d’una casa rica, i eren germans de llet i s’avenien tota la vida.

Tenia feina d’aquella casa. Això va continuar la meva mare, qui va fer de cangur. Era un vincle molt fort, sí, sí. Home, estava be: sobrava llet i, com que era bona, servia per acabar d’alimentar una criatura (d’algú, conegut, que ho necessitava)” (Maria Dolors Sala Torras), “Jo, com que era la primera (la gran), no em va sorprendre veure alletar. La iaia sí que comentava que les persones alletades per la mare eren més fortes. La qual cosa no hi estic del tot d’acord. 

Ara t’explicaré la història:

Ma mare alletava la petita. Tot i així, no parava de plorar (la mare tenia llet, però no la suficient  que necessita ma germana). Jo ja tenia quinze anys i deia ‘Aquesta nena té gana’ i la iaia ‘Deixa estar, que la mama ho fa bé’.

Quan passaren uns dies, la mama va comprar ‘Pelargon’: s’acabaren els plors. 

Aleshores, ma mare li donava primer els dos pots i, després, un biberó. 

Tots contents: la iaia i la nena” (Montserrat Cortadella), “Res del que demanes va ser norma a casa… De la lactància materna, la mama m’ho va explicar quan vaig sortir de l’internat de les monges.

Ella era infermera. Em va explicar tot el procés:  la concepció, l’embaràs, el naixement, les relacions sexuals… Amb ets i uts” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Sí. A casa, teníem una senyora que donava mamar la meva mare, la dida, i molt estimada. Per tant, sí” (Lydia Quera), “Criticava el ‘Pelargon'” (Josep Ferrer Ferrer), “Alletar era una funció natural i primordial pel nadó. Una àvia meva va alletar, a més del seu fill ( el meu pare ), el fill de la seva germana, creant un lligam molt fort entre ells dos. Em va arribar, a mi mateixa, una vegada, de proposar el meu pit a un nebot meu que plorava en l’absència de la seva mare” (Lucila Grau), “No. A mi, no em tenien en compte per a res” (Angelina Santacana Casals).

Igualment, en el meu mur, el 2 d’agost del 2025 plasmaren “No. Era natural i vist.

Des paper de sa dida, sí que se’n parlava: molt” (Maria Galmes Mascaro).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Pere Riutort, explanació

Text que hem vist que retalla Viquipèdia:

****

Deixà empremta entre persones que l'havien tingut com a mestre i, a més, com a mínim, cinc seguidors del seu estil d'ensenyament i d'educació. En la versió en castellà de la seua explanació ''Explanación de algunos aspectos de mi vida y mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo'', del 2018, de més de dues-centes pàgines i amb informació de tota mena (no sols biografia, sinó també temes lingüístics, eclesials i, àdhuc, documents i articles, comentaris en relació amb el fet que cada membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua cobra 360 € per reunió...,), i a què accediren diferents persones arran de l'homenatge que se li féu en novembre del 2018 en València, figuren detalls molt en línia amb el seu estil pedagògic i amb la seua manera de viure i d'actuar: ''El meu desig és que la veritat, i sols la veritat, algunes vegades una veritat molt desagradable, vaja sempre pel davant''.

La seua col·laboració en un treball d'investigació sobre els Sants de la Pedra, Abdó i Senent (molt coneguts com Sant Nin i Sant Non) que portà a terme Lluís Barberà i Guillem (a qui proposà estudiar els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols) i que, en el 2020, es publicà en forma de llibre, fou decisiva per a trobar el vincle existent entre aquests sants i el matriarcalisme en nexe amb la cultura mediterrània. Cal afegir que, en desembre del 2020, comentà a Lluís Barberà i Guillem que «La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l'Estat, però estava en la realitat».

Igualment, entre d'altres coses, es caracteritzava per la seua generositat, per la saviesa, per l'empatia i per l'esperit col·laborador.

Pere Riutort, història dels Reis Catòlics ençà i ensenyament

Tot seguit, exposem bona part de la pàgina 171 fins a la plana 173 de l'explanació, en la versió del 2018.

*[F] “Compromís amb la Història i amb els germans”. Recordem altra vegada alguns esdeveniments i aspectes del nostre passat.

[h] Se’ns diu i se’ns repeteix que tots els que vivim en aquest territori de nom Espanya som una mateixa cosa, dels Reis Catòlics ençà.

*h-1) A això, cal explicar que ho som perquè se’ns ha obligat a ser-ho, d’una manera determinada d’acord amb els interessos de Castella i, en determinats moments de la Història posterior als Reis Catòlics, amb la violència de les armes, que es van haver d’oposar a l’Estat nacionalista centralista castellà, el qual tenia el favor especial del Rei, investit sempre de poders de dictador.

Els segles XVI i XVII ja esclataren en conteses per a defensar els nostres interessos, les nostres llibertats i amb reivindicacions socials pel mig. En aquestes guerres, es va vessar la sang dels nostres avantpassats i van estar sufocades de Castella estant, la qual, a poc a poc, es va apropiar de la denominació “Espanya”.

*h-2) Ferran, ja vidu d’Isabel de Castella, després de la mort del seu gendre Felip el Formós, al capdavall de la seua vida, desitjava separar la Confederació de la Corona d’Aragó de la unió amb Castella. Els castellans no acceptaren que Ferran governàs Castella com a Regent, com era el seu dret estipulat. Fins i tot, insultaven Ferran perquè se n’anàs: “Viejo catalanote: vete a tus Reinos de Aragón”[1]. Va intentar tenir un fill amb Germana de Foix, la seua nova muller, perquè el succeís en els nostres Regnes confederats, fet que els separaria definitivament de Castella, però el fill del nou matrimoni es va morir el mateix dia del seu naixement.

*h-3) D’ençà del propi matrimoni de Ferran i Isabel, ja es va començar a supeditar-nos als interessos de Castella, subordinació i domini que augmentaria, progressivament, en els dos segles de la dinastia dels Àustries. Restàrem reclosos en cada un dels nostres Regnes, en una espècie de “guetos frustrants i anihiladors” en mans de virreis que pretenien obtenir els impostos i prestacions a favor del poder reial establit a Madrid, d’ells mateixos i de les pròpies classes dominants: noblesa, clergat, plutocràcia[2]. La nostra situació era de misèria i, per això, hi hagué la Germania (del segle XVI i a la darreria del segle XVII)[3] i les altres guerres... Mentrestant, els castellans es passejaven pel món i treien per a ells l’or i l’argent d’Amèrica[4].

Recordem, altra vegada, un dels capítols més tristos d’aquesta realitat històrica, és a dir, l’exclusió de la nostra emigració (i implantació) a Amèrica o a altres parts del món, la qual ens condemnava a una situació econòmica desesperada, per a molts dels nostres connacionals, qui havien de menester l’emigració, com he tractat específicament en la divisió 13. Teníem el mateix dret que els castellans a instal·lar-nos en diverses parts del món, però no ens ho permeteren. Consulteu la butla d’Alexandre VI[5].

*h-4) El fet “idíl·lic” d’unitat, en la Història dels Reis Catòlics i en la dels Àustries, que alguns han propugnat entre nosaltres (partint i coincidint amb alguns polítics i amb jornalistes que, ara, ens ho volen endossar), és una pura mentida.

[i] La unitat dels Reis Catòlics, per a nosaltres (no per als castellans, que se’n feren “grans”), ens ha resultat un vertader frau: és el “furtar  e mentir” de què ja parlava F. Eiximenis en el segle XIV.

*i-1) I, sobretot, de Felip V fins als nostres dies, se’n va voler llevar el que restava de la nostra sobirania històrica, cultural, política, religiosa, que, en principi (només en principi), havien propugnat els Reis Catòlics, que continuàs al llarg dels segles futurs; perquè, ja en vida dels dos cònjuges, no es va complir el “Tant munta, munta tant, Isabel com Ferran”, de la seua divisa.

*i-2) Quan començava a acabar la Guerra de Successió, no hi hagué cap rubor a consignar en el Decret de Nova Planta del 29 de juny de 1707, pel qual, la total subordinació que s’instaurava en el, fins aleshores, Regne de València com també en el d’Aragó, responia al fet que Felip V, com a Rei, per herència, era l”amo absolut”[6] dels seus súbdits, és a dir, de nosaltres. A més, s’hi afegia, com a gran definitiva raó per a aquest domini absolut, “el just dret de conquesta que, d’aquests regnes, (dels nostres avantpassats, fet que arriba a nosaltres), han fet darrerament  les meues armes”.

Malgrat aquesta terrible situació, a Catalunya i al Regne de València, la gent es va posar a treballar en la indústria, especialment, en la indústria tèxtil.

*i-3) La subordinació indigna descrita ha existit de fa segles ençà i es vol que continue actualment a força d’acudir i d’aprofitar-se restrictivament dels articles de la Constitució Espanyola, text que, en el seu moment, vam acceptar voluntàriament per alliberar-nos dels principis i de situacions emanats de la dictadura franquista. Sens dubte que, entre el franquisme i la Constitució de 1978, vam triar (i encara ho faríem ara) la Constitució actualment tan esmentada.

Si la Constitució s’interpretàs d’acord als principis i als drets exposats en la Tercera part de l’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, podríem afirmar que la Constitució espanyola encara resultaria prou útil i viable en els nostres dies. Tal com ens imposen que siga interpretada (i posada en pràctica), es crea entre nosaltres una situació de menyspreu i de no acceptació de la mateixa Constitució i de la pròpia realitat d’Espanya, de cara al present i de cara al futur.

*i-4) Som, clarament, un Poble conquistat per les armes, per al qual, el dictador coronat de torn (aleshores, el Rei Felip V) i els seus successors feren dels nostres avantpassats i, àdhuc, podem dir, de nosaltres mateixos fins  ara, el que van voler per castigar-nos i per subjugar-nos. D’aleshores ençà, se’ns considera que som part del que un mapa escolar de mitjan segle XIX posava l’Espanya incorporada o assimilada, com les altres colònies espanyoles[7].

*i-5) No s’ha volgut que fos una autèntica i justa unitat, sinó una subordinació indigna i inacceptable per a tot el que correspon al nostre passat, a les arrels de la nostra cultura autèntica, en què incloem, d’una manera especial, la nostra llengua, la qual continua, promogut pel centre de poder castellà, ara denominat espanyol, en una situació de camí de destrucció. Així ho desitgen vehementment de Castella estant, encara que sovint ho callen.

*i-6) El Papa Francesc, en el nombre 181[8] de l’encíclica “Evangelii Gaudium”, diu

“’tota la creació espera ansiosament aquesta revelació dels fills de Déu’ (Rm 8,19). Tota la creació vol dir també tots els aspectes de la vida humana, de manera que ‘la missió de l’anunci de la Bona Nova de Jesucrist té una destinació universal. El seu mandat de caritat abraça totes les dimensions de l’existència, totes les persones, totes els ambients de la convivència i tots els Pobles. Res humà no li pot resultar estrany’[9]. La veritable esperança cristiana, la qual cerca el Regne escatològic, sempre genera història”.

*i-7) Hem de generar, amb la nostra esperança cristiana, història de llibertat per al nostre Poble, amb la qual puga portar a terme la seua realització com a Poble, el qual cerca el Regne escatològic, que és el nostre darrer objectiu.

Déu ha volgut unir en Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra (Efesis 1,10). Ja, d’ara endavant, quan caminem cap al Regne escatològic, final, hem de lluitar per fer realitat entre nosaltres, en aquest món, com a persones i com a Poble per Jesucrist, amb Jesucrist i en Jesucrist, qui continua amb nosaltres fins a la fi dels temps i amb l’acció de l’Esperit:

“El Regne de veritat i de vida,

el Regne de santedat i de gràcia,

           el Regne de justícia, d’amor i de pau”.

                                 Prefaci de la festa de Crist Rei.

---

[1] Nota de la traducció. En català, diríem “Vell catalanot: vés-te’n als teus Regnes d’Aragó”.

[2] Nota de la traducció. Es tracta del sistema de govern en què el poder és exercit pels més rics.

[3] Nota de la traducció. Hem afegit aquesta explicació, encara que és molt més coneguda la primera, la qual influí molt en el futur del Regne de València i dels altres estats de la Corona Catalanoaragonesa, per la política que portà Germana de Foix (segona esposa del rei Ferran II i virreina del regne valencià entre 1523 i 1536), la qual, per exemple, afavorí la castellanització.

[4][4] Nota de la traducció. Es refereix, bàsicament, a l’Amèrica castellana, encara que, per un temps de menys d’un segle, es podria incloure part del que vindria de les colònies portugueses.

[5] Nota de la traducció. El dia 14 de juliol del 2025 accedírem a u dels poquíssims escrits en Internet en què s’exposava el document (a més de parlar-se’n), en aquest cas, en castellà.

Cal dir que les entrades en català n’eren quasi inexistents. L’escrit es diu “Bula del Papa Alejandro VI, haciendo donación de la América a los Reyes Católicos Fernando e Isabel, en 4 de mayo de 1493” (https://www.dipublico.org/117989/bula-del-papa-alejandro-vi-haciendo-donacion-de-la-america-a-los-reyes-catolicos-fernando-e-isabel-en-4-de-mayo-de-1493) i fou publicat en la web “Dipublico.org” de “Derecho internacional”, a partir d’una versió de 1750.

Finalment, adduirem que, en bona part de les referències en castellà, el tema és tractat de manera clarament tendenciosa, com si els drets només fossen del Regne de Castella.

En aquest document, el Papa no diu que les terres d’ultramar passarien als castellans, sinó a ambdós reis: “vos donem, vos concedim i vos assignem a perpetuïtat, a vosaltres i als vostres hereus i successors (els Reis de Castella i de Lleó) amb tots els seus dominis, ciutats, fortaleses, llocs, drets i jurisdiccions i, amb totes les seues pertinences, totes aquelles illes i totes aquelles terres fermes trobades i les que es trobaran, descobertes i les que es descobriran”... Com a aclariment, cal dir que, encara que la reina de Castella fos la titular principal en el regne castellà i Ferran ho fos en la Corona Catalanoaragonesa, ella feia de segon cap d’estat en l’esmentada federació, mentres que ell tenia eixe càrrec en l’Estat castellà.

[6] Nota de la traducció. El rei Felip V, en el text, indica que corresponia a ell “el domini absolut dels esmentats regnes d’Aragó i de València”.

[7] Nota de la traducció. Com que l’objectiu borbònic ja era en projecte en el segle XVIII, però la font en què apareix la forma que Pere Riutort posa “la España incorporada o asimilada” és d’un mapa escolar de mitjan segle XIX, hem decidit fer un afegitó en aquest punt, amb intenció d’evitar l’anacronisme. Cal dir que Espanya es formà jurídicament en el segon terç del segle XIX i que les colònies de què parla, en el segle XVIII i fins a aquell moment, eren castellanes, no espanyoles.

[8] Nota de la traducció. Ací partim de l’obra “La joia de l’Evangeli. Evangelii Gaudium”, en la versió de l’Editorial Claret publicada en el 2013 (pp. 137-138).

[9] Document d’Aparecida, 380.

Lletra a Manuel Ortí Esteve, nou capellà de la Parròquia de l'Assumpció, d'Alaquàs

Bon dia, Manuel,

Ahir parlí amb un home que ha estat molts anys de catequista en distintes parròquies (ell és de línia del Concili Vaticà II), que participava molt en les reunions que feia Vicent Estarlich i en la parròquia.

La valoració que em féu del capellà a qui substituïu m'evoca aquelles paraules que, més d'una vegada, ens ha dit a persones acostades a ell, però sobre un rector que hi hagué en la parròquia mare d'Aldaia en els anys setanta i que pretenia desfer eixa tendència a una Església més per a la gran majoria de la gent i no reduïda a una minoria que és de la corda de la figura d'un personatge dels dibuixos de Mafalda, Susana, qui representa el culte a l'elitisme.

Aquell històric rector digué "Això són 'mariconaes'" (sic). I, tot seguit, féu fora moltes de les activitats i, a banda, aquell esperit en línia amb els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols, amb la lletra als Gàlates (3, 28) i amb l'esmentat concili.

Potser, algú diga que això també ho fan moltíssims polítics (encara que no pronuncien aquells mots)... Sí: i no hauria de ser motiu per a justificar eixa manera de ser, d'actuar i de respondre als altres i en la vida.

Afegirem que la cosa aplega fins al punt que, abans, jo, quasi mai perdia els comptes de si havia fet la donació mensual d'un cartó de llet i de l'1% del salari de cada mes (o bé trimestral).

Finalment, esperem que tingueu el mateix esperit que, en un escrit vostre que plasmàreu en el 2013 (i que figura en Internet), quan estàveu en Sueca (https://www.e6d.es/noticias/saluda-del-rector-de-sueca-manuel-orti-esteve#ad-image-0),... i que la proximitat geogràfica a la ciutat de València no comporte una abraçada de bon gust a la institucionalització eclesial i, sí, per exemple, l'ús (i la promoció en els actes parroquials, començant per les misses i per la catequesi, i en el dia rere dia) de la llengua vernacla en terres valencianes, la qual, en filologia, no és el castellà.

Atentament,

Lluís Barberà i Guillem 

Alaquàs (l'Horta de València) 

flotant.43@gmail.com

"Humanitats" i "matriarcalisme", més que dos mots

Bon dia, 

Tot seguit, exposem un text plasmat ahir en el blog "La cultura valenciana és matriarcal".

***

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit els comentaris del tema del dia i, a més, he respost a una dona que, aquesta nit, m'havia fet una qüestió sobre el tema "esquerra":

"— Per què nomenes l'esquerra? Pots explicar-te, per favor?".

I tu li escrius:

"— Bon vespre, 

1) Normalment, l'esquerra', no sols solia ser més atrevida, més oberta, sinó que, igualment, tenia més tendència a plasmar la realitat i, per exemple, a reportar sobre els grups socialment més marginats (lingüísticament i tot). 

2) Per contra, lo que se sol dir 'dreta' (els 'conservadors', 'la gent d'orde i de lleis'), solia recórrer més a tractar de tergiversar, de silenciar o, àdhuc, de falsificar la Història i, més encara, quan això els podria permetre manipular la gent i tenir-la millor lligada als seus objectius.

3) En canvi, en els darrers deu anys (2015-2025), capte que persones que es diuen d'esquerres, progressistes, etc., si els traus temes que poden resultar incòmodes, perquè afecten partits d'eixe ram, tracten de desviar-los o de no dir-ne res.

Et pose un exemple. Jo nasquí en 1971, en el curs 1991/1992, comencí Magisteri (especialitat Humanes) en la Universitat de València. En una de les primeres classes, un mestre ens digué que érem dels darrers alumnes d'Espanya que podríem estudiar aquesta especialitat, a extingir en pocs anys. Manava el PSOE (amb 175 dels 350 diputats del Congrés dels Diputats) i els representants d'Herri Batasuna no hi solien anar.

Quan et parlen de feixisme, de violència de gènere, d'atacs a homosexuals... i els dius aquell fet, que una mestra de Filosofia (1992/1993) ens deia que retirar la matèria 'Filosofia' comportaria una societat més fàcil de manipular (no s'ensenyaria a pensar, a reflexionar, a analitzar) i que, en el curs 1993/1994 (el darrer), un mestre d''Història' ens deia que eliminar aquesta matèria generaria una societat menys comprensiva amb els altres,... ¿saps que fan moltes d'aquestes persones (i m'ha passat fa menys de dos dies)? Si estan molt ficats en política, quasi mai diuen res sobre el tema i continuen amb la línia del partit 'd'esquerres'... Una de les dues a qui escriguí, no comentà ni una paraula sobre el tema de les Humanitats; l'altra, callà".

Finalment, li hem adduït uns mots que ahir plasmàrem a un valencià:

<<"— Bon dia, Vicent,

Qui vinga ací i procure fer el bé (bonhomiós), benvingut.

Qui no, gens de facilitats.

Un dia, una dona marroquina que venia a classes de franc de valencià durant el curs 2015/2016, es queixava que jo (fadrí del primer dia de vida fins ara) no era casat, ni tenia fills:

'— ¡Claro! Es que tú, como no tienes hijos!' (sic).

I li responguí:

'— Això és voluntari, una decisió teua. I a més, ací, en Espanya, no hi ha cap llei que t'obligue a casar-te, ni a tenir fills'.

I callà.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana"

El comentari el plasmí ahir i textualment>>.

Un primer ministre que viola la paraula sistemàticament no és bonhomiós

Bon dia,

Sobre paraules de hui del primer ministre espanyol:

Un polític net no és el que no es rendeix, sinó el que té el cor net, el de bon cor.

Uns dies abans que accedís al càrrec, ja comentí a amics meus que una persona que se sap que ha mentit i que no ha estat dialogant, tot i declaracions històriques de feia poc de temps i relatives a la independència de Catalunya, hauria de ser substituït per un altre aspirant (com passà amb Artur Mas i que féu possible l'accés de Carles Puigdemont en el 2016).

A més, si un home viola una dona o un xiquet, immediatament, molta gent i molts jornalistes el consideren un violador.

Nogensmenys, si un primer ministre viola la paraula i, a més, no és bonhomiós (encara que hi haja qui el qualifique d'honrat i siga un hipòcrita i un home que no promou la bonesa i que no es faça que un altre del mateix partit siga el nou primer ministre), tots els qui fan possible que hi perdure, per a mi, són persones que no estan per la bondat i, per això, no són models a seguir, ni representants de candidatures a votar. I no votaré cap d'eixes candidatures, encara que m'oferesquen un cèntim.

Després, venen les queixes de violació a dones, a homosexuals...

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Pere Riutort i la solidaritat, la responsabilitat i la tenacitat vernacles

A continuació, plasmem de la pàgina 169 a la 170 senceres i bona part de la plana 171 de l'explanació, en la versió del 2018.

*g-2) El Concili Vaticà II presenta la cultura social-històrica, siga el Poble o siga la Nació, com una realitat i com una activitat que perfecciona contínuament la societat, “a partir de la qual, extrau les valors per a promoure la civilització humana”. És la valor determinant que ha de tenir un autèntic nacionalisme, fonamentat en veritables principis en benefici del mateix home (com a persona i com a societat); centrat, en primer lloc i, especialment, a beneficiar els més necessitats de la pròpia societat nacional i amb un compromís per a tota la Humanitat, la qual és una i múltiple.  

*g-3) L’àmbit històric i actual de la cultura en què es fonamenta “el nacionalisme que no vol subordinar-se i servir als interessos d’un nacionalisme centralista estatal, com el cas espanyol”, considere que no interessaria si no tingués un seny vertaderament social.

Personalment, ho tinc assumit amb tota sinceritat de fa molts anys ençà. Oposar nació a socialisme ho considere inconscient i fora de lloc, si assumim el recte concepte de “nació” i de “socialisme”. La nació i la família són realitats insubstituïbles i imprescindibles per a l’home i per a la pròpia societat.

*g-4) Molts dels grans reptes de la societat actual no tenen la solució definitiva amb la simple històrica lluita de classes o amb uns principis econòmics liberals, sinó amb una visió (i amb una actuació) responsable, generosa, del conjunt de la societat, és a dir, del Poble, de la nació, per resoldre els greus problemes que hi ha en el món d’avui. La nació és com una gran família, en què s’ha d’actuar a favor del benestar i de la solució, per a tots, de problemes.

Hi ha nacions, sobretot, petites en nombre d’habitants, que se’ns presenten com a envejables en aquest aspecte:  Dinamarca, Finlàndia, Suècia, etc. Tots estem cansats d’una Espanya de quaranta-set milions d’habitants, que suposa que alguns tracten d’aprofitar-se egoísticament al màxim de l’Estat, encara que això comporte que uns altres no tinguen el que cal.

També estem farts de la irresponsabilitat d’alguns en l’assumpció del deure del treball i voler viure amb l’esquena dreta. Hi ha parts de l’Estat espanyol que reben suport, que confien “en la solidaritat d’altres”, mentre que passen bona part del dia perdent el temps en bars, perquè ja han fet “las peonadas”.[1].. i s’ha d’exercir a favor d’ells una “solidaritat de vertader engany”, en la qual els qui l’exerceixen es troben en situació precària. Hi ha parts de l’Espanya actual que volen viure perpètuament de la subvenció. La gent d’aquests llocs solen ser “muy españoles”[2]

Ens trobem davant el vertader frau organitzatiu d’una Nació-Estat que vol ser molt gran en espai territorial i en nombre d’habitants, però que a penes és eficient en el camp social, en la solidaritat.

El greu problema de la desocupació exigirà responsabilitat i solidaritat social, que haurà de partir de la mateixa actuació d’ençà de l’autèntica nació, per a aconseguir treball per a tothom, ajudant, promovent i, fins i tot, exigint la solidaritat en el camp empresarial. Ha de ser com la família en què tots els seus membres es responsabilitzen a favor d’ella. Per això, és tan important aconseguir que ens sentim (i que actuem) com a Poble, com a realitat nacional autèntica, assumida i estimada solidàriament per tothom i que ajuda a tots en pla d’igualtat.

No valdrà el posseir per posseir i qui puga fer-se amb més al seu interès, que en tinga més, encara que els altres romanguen en la misèria. Cal un nacionalisme de vertadera responsabilitat: “Davant els germans i davant la Història”. ¡Que manifest i clar és el Concili Vaticà II, en l’encíclica “Gaudium et Spes”, no. 55 i no. 58!

¡Amb quina claredat i amb quina visió de futur, parla la doctrina social de l’Església, feta present en el món, d’una manera especial, de Lleó XIII fins als nostres dies! Per poder actuar responsablement, cal poder partir de la pròpia identitat, la qual exigeix l’Església que siga reconeguda a la diverses nacions, tinguen Estat independent o no; de manera semblant, s’expressa l’article 2n de la “Declaració Universal dels Drets Humans”.

Precisament, les immenses multituds de la Xina, de l’Índia, d’Àfrica, en la seua incorporació efectiva com a treballadors al conjunt mundial, exigiran uns models socials perquè tots puguen tenir una vida com més digna possible, en la qual “la responsabilitat davant els seus germans i de la Història”, és a dir, la nació, el Poble, com a realitat bàsica que actua i que es responsabilitza, jugarà un paper preponderant, central insubstituïble. “Gaudium et Spes”, no. 55 i no. 58.

*g-5) Abundant en aquesta necessitat de partir com a Poble, postposant els nostres purs interessos personals, vejam què ens diu el Papa Francesc en un dels seus textos significatius i qüestionants de l’exhortació apostòlica “Evangelii Gaudium”, del 24 de novembre del 2013,  no. 220[3]. Unes paraules que ixen de la seua vivència com a cristià i de la seua responsabilitat de Pastor de l’Església Universal.

“En cada nació, els habitants desenvolupen la dimensió social de les seues vides configurant-se com a ciutadans responsables en el si d’un Poble, no com a massa arrossegada per les forces dominants. Recordem que ‘el fet de ser ciutadà fidel és una virtut i la participació en la vida política és una obligació moral’. Però convertir-se en Poble és encara més i requereix un procés constant en el qual cada nova generació es veu involucrada. És un treball lent i ardu que exigeix voler integrar-se i aprendre a fer-ho fins a desenvolupar una cultura del trobament en una pluriforme harmonia”.

*g-6) “Convertir-se en Poble, en nació responsable i eficient, és una virtut que requereix un procés constant en el qual cada generació es veu involucrada. És un treball personal i col·lectiu, lent i ardu...” ¡D’aquesta manera, jo sóc “nacionalista” en consciència, no puc ser altra cosa!

Per a mi, voler ser autèntic nacionalista és una exigència de ser persona humana i cristià, unit al desig d’una societat més justa, més humana, més d’acord al Pla de Déu, una persona que es responsabilitza, d’una manera especial, davant les múltiples situacions de pobresa i que cerca el benestar de tots.

*g-7) D’una manera concreta, en el nostre cas, aquesta necessitat ens qüestiona com a Poble condemnat a desaparèixer. Tenim la voluntat, fruit d’un deure irrenunciable de posar el nostre Poble en la situació que li correspon. En primer lloc, superant tot el que injustament ha patit en el passat i que encara sofreix en l’actualitat i cercant la seua realització atenent al Pla de Déu, en el seu Regne, “el qual abraça l’Evangeli i la vida concreta, personal i social de l’home” Cf. Sant Pau VI, “Evangelii nuntiandi”, no. 29.

*g-8) Com a cristians, propugnem que allò que denominem cultura social-històrica actual, és a dir, la nació, amb el poder polític i econòmic que li correspon com a dret propi i irrenunciable, s’ha de fonamentar i s’ha de menar a cap la veritat, la justícia i l’amor entre tots els seus membres, cercant, com a compromís de consciència, arribar a fer-ho realitat en tota la Humanitat, partint de la pròpia nació unida a la seua Història.

*g-9) Si no s’assoleix tot ensems, cal continuar el treball amb conviccions clares i amb tenacitat. El Papa Francesc ens ho expressa així en l’encíclica “Evangelii Gaudium”, nos. 222-225:

“el temps és superior a l’espai.

Aquest principi permet treballar a llarg termini, sense obsessionar-se per resultats immediats. Ajuda a suportar amb paciència situacions difícils i adverses, o els canvis de plans que imposa el dinamisme de la realitat. (...)

Donar prioritat al temps és ocupar-se d’iniciar processos més que de posseir espais. (...) Es tracta de privilegiar les accions que generen dinamismes nous en la societat i que involucren altres persones i grups que les desenvoluparan, fins que fructifiquen en importants esdeveniments històrics. Res d’ansietat, però sí conviccions clares i tenacitat.

(...) Aquest criteri també és molt propi de l’evangelització, que requereix tenir present l’horitzó, assumir els processos possibles i el camí llarg”[4].  

---

[1] Nota de la traducció. Aquest pot, que reflecteix prou bona part de la cultura castellana, sovint, és pronunciat “peonás”, com, popularment, es diu en moltes indrets del migjorn d’Espanya, on abunda aquest estil de treball, en català, traduïble com “jornalada”, tot i que, com hem dit, no té equivalent cultural.

[2] Nota de la traducció. En llengua catalana, “molt espanyols”.

[3] Nota de la traducció. Ací partim de l’obra “La joia de l’Evangeli. Evangelii Gaudium”, en la versió de l’Editorial Claret publicada el mateix any (pp. 162-163).

[4] Nota de la traducció. Ací partim de l’obra “La joia de l’Evangeli. Evangelii Gaudium”, en la versió de l’Editorial Claret publicada el mateix any (pp. 164-165).