Hui vos diré que tinc amics que, quan els dic que no pense votar cap candidatura valenciana que es presente com d'esquerres, progressista o..., mentres que no posen lo vernacle (començant per la llengua catalana, indistintament del nom que li donen) per damunt de tot i mentres que no qüestionen el fet que cada membre de l'AVL cobre 360€ per reunió i, per exemple, que aproven el vici d'imposar l'ús del llenguatge inclusiu, se't llancen damunt com si l'única solució fos eixos partits, i, immediatament, boten, com si això de no votar-los fos pecat i, altrament, haguéssem de fer com la dona que uns hòmens li han pegat una bona palissa (sense cap motiu) i que diu que ells, en el fons, són persones de bon cor.
¿Sabeu què pense? Que ens trobem davant persones que encara viuen com el vi ranci: en la divisió esquerra/dreta i en polítiques que, en el camp de la creativitat, són considerades com desfavorables a lo creatiu i, així, a les idees noves, al desenvolupament de la persona i a una educació més democràtica.
En eixe seny, ¿us heu demanat alguna vegada si, el fet que hi haja tants escriptors, polítics i lingüístes valencians en pro de partits d'esquerres no té a veure amb una mena d'esperit competitiu per si, en algun moment, ells també apleguen a ser membres de l'esmentada acadèmia i, així, poguessen viure, més aïna, si més no, en bona mesura, quasi de baldraga?
És més: pense que, ni tan sols els passa pel cap... la creació d'altres candidatures i no cal dir que, com escriu Edward de Bono (1933-2021, un estudiós maltés sobre la creativitat, amb qui, més d'una vegada, contactava el govern britànic per a desblocar-se), estiguen en pro de la humor, u dels punts que tenen mala acollida en aquests partits i en persones que solen alçar el puny tancat o orientar el braç fent la salutació dels romans.
Finalment, considere que, en el fons, aquests amics tenen una síndrome d'Estocolm ben manifesta.
En canvi, moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d'arrels catalanoparlants, com ja m'han comentat alguns participants en la recerca sobre el matriarcalisme, 1) ni eren políticament correctes, 2) ni tenien por al què diran, 3) ni al desenvolupament creatiu de la persona.
Nota: Foto amb un fragment del llibre "El Comú Català", de David Algarra, publicat en el 2015, en relació amb l'educació en l'Espanya lliberal de la segona meitat del segle XIX, sistema d'instrucció pública que rep molt de suport per part de l'esquerra en terres catalanoparlants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada