Tot seguit, exposem de la meitat de la pàgina 176 fins a quasi tota la plana 179, en la versió del 2018.
*[B]
L’Església Catòlica del País Valencià, ¿”fecunda, defensa, perfecciona i
restaura en Crist” la llengua i la cultura del Poble Valencià?
“Animi ornamenta dotesque
cuiuscumque populi vel aetatis supernis divitiis velut ab intra foecundat,
communit, complet atque in Christo restaurat”. “Gaudium et
Spes”, no. 58.
[c] Partint d’aquesta veritat pregona i exigent,
la qual contempla el no. 58 de l’encíclica “Gaudium et Spes” tenint
davant la nostra consideració l’encíclica “Pacem in terris”
de Sant Joan XXIII, “com a exigència de justícia” i els
nostres principis directius de moralitat social, exposats per Sant Joan
Pau II en els seus diferents documents, exposats en espais molt
significatius, com són l’ONU, la UNESCO i el Parlament Europeu, i fonamentant-nos
en allò que el Concili Vaticà II determinà i proclamà que
havíem de seguir els cristians com a exigència del Pla de Déu que
determina l’encíclica “Gaudium et Spes”, no. 29, ens ve al
pensament, de manera evident, fet que ens qüestiona en consciència:
*c-1) L’Església
Catòlica en el País Valencià, ¿ha complit (i compleix) aquesta “exigència de
justícia”, aquest “Pla de Déu” de promoció de la llengua pròpia
del Poble Valencià?
*c-2)
L’Església Catòlica valenciana, segons proclama el Concili Vaticà II, ¿”fecunda,
defensa, perfecciona i restaura en Crist” (“Gaudium
et Spes”, no. 58) els drets del seu Poble, amb el qual forma
unitat en virtut de la Catolicitat de l’Església? Hem de constatar, amb molt
de disgust, que la llengua “pròpia i històrica del Poble valencià” és en
una situació històrica i, sobretot, actual, de menyspreu, de discriminació
i, fins i tot, d’encalçament en el si de la pròpia Església.
*c-3) O,
parlant més clarament: ¿no és que ha comès, l’Església, “la greu violació
de la justícia” que comporta el fet de contribuir a sufocar la
vitalitat de la nostra llengua en l’Església? ¿No serà que el darrer
desig de l’Església Catòlica al País Valencià, “el que és una cosa encara
més greu”, n’és el de fer desaparèixer entre nosaltres la llengua dels
nostres avantpassats? Cf. Encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII. A.A.S., 1963, pàg. 283 (no. 89[1]).
*c-4) Si es
prescindeix d’una llengua, tal com fa l’Església Catòlica valenciana en els
temples i en els seus centres acadèmics, es contribueix a condemnar-la a
la seua progressiva desaparició i que, al final, muira. Basta
reconèixer què ha passat en la ciutat de València, a Alacant i en alguna altra
ciutat valenciana durant el segle XX. Anteriorment, havia desaparegut en altres
parts per motius diversos. En les ciutats al·ludides, es parlava valencià,
pràcticament, per part de tota la població, en la primera meitat del segle XX.
Què hi passa ara?
*c-5) Fins que va
aparèixer la ràdio i, d’una manera especial, la televisió, el lloc on se
sentia parlar una llengua determinada per la generalitat de la població
era als temples: així esdevenia a Catalunya i a les Illes Balears. Els teatres
podien fer una mica d’acció, però el valencià, en els teatres, es reduïda,
sobretot, al sainet.
El Catecisme, entre
els valencians, s’ensenyava en castellà, una llengua estranya per a la majoria
dels valencians. És impressionant el testimoni de Vicente Boix, en aquest
aspecte, en el pròleg que fa del “Diccionari Escrig” a mitjan segle XIX
(1851), en constatar que no entenien i que no interioritzaven el que aprenien
en els centres d’ensenyament, especialment, pel que fa al Catecisme.
En el segle XVIII
anterior, Gregori Maians[2] ja
es dolia d’aquest fet d’ensenyar el Catecisme en una llengua estranya que
no entenien i, sobretot, que no la sentien com a pròpia. ¿Per què, a
Catalunya i a les Illes Balears, es feia en la pròpia llengua i, entre els
valencians, amb algunes excepcions, no era així?[3]
*c-6) Amb la situació
promoguda durant tants anys, ens trobem amb aquestes greus
responsabilitats morals de l’Església de les terres valencianes, ja que
ha estat (i encara ho està) col·laboradora de primer ordre, en aquesta situació
de discriminació, contrària al Pla de Déu. “Gaudium et Spes”, no.
29.
*c-7) Recordem,
com ara, els casos de Grècia i de Polònia. L’Església, amb la seua
actuació pastoral, històricament i encara en el present, ha infós el
sentit de llibertat en aquests Pobles i hi ha contribuït de manera molt
eficient (“Gaudium et Spes”, no. 58) fins que aquestes
nacions han aconseguit la independència política, la qual els corresponia en
virtut de la independència de la seua cultura històrica i actual,
com repetidament ens evoca Sant Joan Pau II.
*c-8) Amb aquesta
doctrina exposada, ens trobem amb uns principis fonamentats en el Pla de
Déu, proclamats, clarament, pel Magisteri de l’Església Universal en un
Concili Ecumènic i en el Magisteri ordinari, la doctrina de la qual hem de
seguir, com a deure moral, tots els qui seguim la nostra fe catòlica.
*c-9) Els principis
de responsabilitat de l’actuació de l’Església Catòlica a Catalunya i a les
Illes Balears, pel que fa a la llengua vernacla, tan diferents de la manera d’actuar de l’Església
Catòlica valenciana, són a la vista de tots.
*[C] L’assumpció
de totes les particularitats culturals del món, especialment, de les
lingüístiques, desemboca en la universalitat, en la catolicitat.
[d] València és molt culta, ens diran, perquè usa una “lengua
universal[4]”,
és a dir, el castellà, la qual, a poc a poc, injustament, a través de la
Història, s’ha apropiat de la denominació d’”español”. “Els que defensen el
valencià són incultes, plebeus” ens diran.
*d-1) ¡Com
s’ignora, si no és que es vol ignorar, el que proclama en aquest aspecte el
Magisteri universal de l’Església Catòlica! El no. 54 de la Constitució “Gaudium et Spes”
s’expressa amb aquest principi:
“a poc a poc, pren
forma un tipus més universal de cultura humana, el qual, com més respecta les
característiques de cada una de les cultures, més promou i expressa la unitat
del gènere humà”[5].
¡Com més valencians,
més universals serem!
*d-2) L’Església
Catòlica com a tal, en la seua universalitat, no accepta el que és una
colonització pura. L’actitud que promou l’Església valenciana, pel que
fa a la llengua vernacla, és la de substitució destructiva de la llengua
pròpia, per la castellana, que no és la seua llengua pròpia i històrica. És
una clara dinàmica de colonització.
*d-3) Les lleis
civils europees i d’altres àmbits de protecció i de promoció de llengües no
estatals, com la nostra, ¿són conegudes en la Cúria diocesana de València i en
els centres universitaris catòlics valencians?
*d-4) Ens vindran amb
els principis hipòcrites, dels quals ja parlàrem i desemmascaràrem en les
divisions 8, 9, 10 i 11 d’aquesta “Explanació”: “Que
no és pastoral, que crea desunió, que cal esperar fins que no siga conflictiu,
que tots entenen el castellà...” i no sé quantes coses més. Tot són
excuses fonamentades en la ignorància, en la inoperància, en la
irresponsabilitat com a fills de l’Església, que cal formar unitat amb la
defensa del nostre Poble, en virtut de la nota de la Catolicitat de la pròpia
Església, exigència de la inculturació de la fe.
*d-5) La
presència de l’Esperit Sant, el dia de Pentecosta, que parlà en totes les seues
llengües als presents, s’hauria de qualificar de no pastoral, d’actitud
inculta, de creació de desunió...
Algunes d’aquestes
llengües, en aquell moment, a penes eren importants: això no obstant, l’Esperit Sant, mitjançant elles, va transmetre el
missatge de l’Evangeli de Jesús. És allò que Sant Pau VI va dir en el seu
discurs, en la darrera sessió de promulgació dels quatre darrers textos
aprovats pel Concili Vaticà II, el 7 de desembre de 1965:
“Les llengües
innombrables que parlen els Pobles d’avui, han estat admeses per a expressar
litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu i la paraula de Déu als hòmens”.
Ens trobem davant una
nova Pentecosta, tal com apareix en el capítol 2n dels Fets dels Apòstols. Hi hem d’afegir que la llengua pròpia és la llengua sentida, la que
arriba al cor.
*d-6) ¿Serà que,
entre aquestes innombrables llengües, no és inclosa la llengua
que parla el Poble Valencià i que n’és pròpia? ¿O és poc important per a
incloure-la entre els diversos centenars de llengües que ja han estat admeses
per a la litúrgia, després del Concili Vaticà II? Tanta discussió, tant de
menyspreu i tanta ignorància ho avala. La principal senya d’identitat del
Poble Valencià, la seua llengua, ¿no és acceptada per l’Església?
*d-7) Entre els
valencians, és molt habitual confondre el que és substitució lingüística pura i
dura, a l’estil de les colonitzacions, amb la idea que, si s’usàs la llengua
vernacla o popular, no seria pastoral. ¿És que agredir i mirar de derruir
la llengua del nostre Poble és pastoral? Quin concepte es té de “Pastoral”?
Pastoral, ¿és no resoldre els problemes i deixar-los podrir?... Pastoral, ¿és
fugir dels problemes? No s’expressa així el Papa actual, Francesc.
Cf. “Evangelii Gaudium”, no. 218.
“La pau social no pot
entendre’s com un irenisme o com una mera absència de violència, aconseguida
per la imposició d’un sector sobre els altres”[6].
La pau no és no tenir
conflictes, és saber i voler resoldre’ls. A partir d’aquesta situació, s’arriba
a la pau. “El fruit de la justícia serà la pau”, Isaïes
32,17.
*d-8) La Constitució “Sacrosanctum
Concilium” del Concili Vaticà II, sobre la Sagrada Litúrgia,
a més dels documents postconciliars d’implantació de les llengües vernacles, és
conscient i conseqüent de l’acceptació de totes les llengües del món, com
a llengües de litúrgia, independentment de la seua categoria política.
L’Església sí que
exigeix un treball previ sobre moltes de les llengües que s’han acceptat: com
ara, creació de paraules noves per a expressar els conceptes de la fe
cristiana, un estudi amb molta cura sobre les fórmules sagramentals,
etc. Aquesta necessitat s’estèn a la predicació de l’Evangeli en general
En el món, hi ha unes
cinc mil llengües i moltes en tenen un lèxic molt reduït. No totes poden
usar-se en la litúrgia abans de treballar i de preparar aquests llengües,
enriquint-les en el seu lèxic, fixant-les en la seua ortografia i
fugint de l’excessiva dialectalització.
[1] D’acord amb la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”,
de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (p. 77),
correspon al no. 95 i no al no. 89 com s’indica en la versió original de
l’explanació.
[2] Nota de la traducció.
Gregori Maians i Císcar (1699-1781) fou un erudit, historiador, lingüista
valencià. En una lletra al bisbe Climent, de 1768, li comentava en castellà que
“sempre cal la conservació de la catalana per a la intel·ligència de les
lleis, d’escrits antics i de llibres; i per a entendre millor la Doctrina
Cristiana, puix que, en el nostre Regne, hi ha molts que l’aprenen en castellà
i que no l’entenen perquè no saben la llengua estranya de la mateixa manera que
la nadiua”.
[3] Nota de la traducció. En una
versió parcial d’aquesta obra, en Internet, “Diccionario
valenciano-castellano” (https://books.google.es/books?id=SpYCAAAAMAAJ&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false), de José Escrig y Martínez, Librería de Pascual
Aguilar, 1871, hi ha una part de la introducció (ací, traduïda) en què es pot llegir
que, “Llevat de les oracions que s’aprenen en la primera educació religiosa
i d’uns quants sermons anuals, són molt estranys les viles en què s’ogen i en què
es parle la llengua castellana: essencialment, agrícoles, es dediquen, d’ençà
de l’edat de dotze anys o menys, a les fatigues del camp i, per consegüent,
obliden encara els primers rudiments de la religió que aprengueren en castellà.
Els capellans han d’explicar, sovint, en llengua valenciana, els deures del
cristià, per a deixar-se entendre millor; i, en les escoles d’instrucció
primària, els xiquets no parlen mai la llengua de Castella. I això no és tan
notable en les nombroses viles xicotetes del nostre poblat Regne, sinó que
també hem oït dir els Pares de les Escoles Pies de la ciutat de Gandia, que els
era molt difícil l’explicació de les matèries senyalades per a l’estudi dels
primers anys del segon ensenyament, perquè havien de fer dues explicacions:
una, en valencià; i una altra, en castellà” (p. XV).
[4] Nota de la traducció. Hem
recorregut al castellà, com un poc després, en el mateix paràgraf, perquè
aquesta forma (“lengua universal”) sol ser més usual entre
castellanoparlants que, sovint, exalten el castellà com a llengua de cultura i
universal, que la parlen moltíssims milions de persones i que, com diuen
algunes vegades, contribuí a aportar cultura en terres on hi havia
civilitzacions primitives, retardades...
[5] Nota de la traducció. Hem partit de de com
figura en el document “L’ús de la
llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País
Valencià, Illes Balears-“ (p.
6), treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i
publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.
[6] Nota de la traducció. Ací partim de l’obra “La joia de l’Evangeli. Evangelii Gaudium”, en la versió de l’Editorial Claret publicada el 2013 (p. 161).
