Tot seguit, exposem part de la pàgina 185 a la plana 187 de l'explanació, en la versió del 2018.
*[F] Som
responsables i col·laboradors del Pla de Déu.
[g] Entre nosaltres, com a obligació de consciència,
s’ha de treballar a resoldre eficientment, en la mesura de les possibilitats de
cada un, un problema com el de la discriminació lingüística.
*g-1) ¿Qui
dubtaria que fos menester treballar de manera resolutiva contra la
terrible pobresa que pateix una part molt important de la Humanitat? ¿Qui
qüestionaria, a hores d’ara, que s’havia de treballar en consciència per a
resoldre l’apartheid sud-africà, el qual va costar anys de presó
a Nelson Mandela o la qüestió sobre els drets dels negres estatunidencs,
arran la qual Martin Luther King pagà la vida? ¿I els drets de la dona als
Països islàmics i a l´Índia?
*g-2) Tot el
que suposa d’autoritat d’un Concili Ecumènic, ens exigeix una actuació
fonamentada en la teologia moral com a cristians. Per tant, entre les
situacions al·ludides de discriminació que esmenta expressament el Concili
Vaticà II i que ha volgut explicitar en els paràgrafs anteriors amb referència
a fets i a realitats que coneixem del nostre entorn, figura, clarament, la de la nostra discriminació lingüística.
Aquesta discriminació, la qual trobem, d’una manera molt especial, escandalosa, en el si de la pròpia Església Catòlica valenciana i en la praxis d’alguns governants i en polítics de la societat civil, ajuda a promoure un abandonament de la llengua de part de molts valencians.
Aquesta discriminació ha de ser superada i eliminada perquè és contrària al Pla de Déu. Cf. “Gaudium et Spes”, 29.
*g-3) Hem de
lluitar contra falsedats històriques que han arribat a considerar-se veritats,
després de segles que ens les han fetes oir en ambients socials i de docència
popular. Aquestes mentides tenen el fonament polític d’unes lleis
injustes i inacceptables, com ara, l’actual llei constitucional de
preponderància del castellà sobre la llengua de la nostra terra. Al capdavall,
aquesta norma rep la consideració constitucional que el castellà és un dret i
una obligació i que la nostra estimada llengua té, àdhuc, entre nosaltres, una
categoria jurídica i social molt secundària. ¿Què diríem si els de raça negra
són acceptats en l’Església un dia a l’any? Recordem el que succeeix en la
festa de Sant Vicent Ferrer[1].
Aquesta
situació s’ha de qualificar com de substitució colonial d’una llengua i res més, pura discriminació contrària al
Pla de Déu. Lleis iniqües que no obliguen en consciència i contra les quals
s’ha de lluitar. Sant Tomàs d’Aquino, “Summa Theologica”, Ia
IIae. q. 93. Pius XII, Missatge de Nadal de 1944. Sant Joan XXIII, “Pacem
in terris”, 51[2].
En els temps
actuals, és inacceptable deixar de tenir un mitjà audiovisual com la televisió
i la ràdio en la llengua pròpia. És imprescindible com a mitjà de normalització[3]
i de normativització[4]
de la llengua. En consciència, no es pot permetre la seua
desaparició. Caldria equiparar, si més no, les transmissions que es fan en
llengua castellana amb les que es fan en llengua catalana. ¡Quanta diferència
patim!
*g-5) És
manifest que l’Església Catòlica en el País Valencià, amb la
discriminació de la llengua pròpia, com ara, l’Església, actua clarament i
greument, contra el PLA DE DÉU. Aquesta constatació la fem amb molt de
disgust i demana (no perquè ho dic jo, sinó perquè ho proclama la mateixa
Església) una col·laboració de tots per a defensar i per a situar la
nostra llengua en el lloc que li
correspon a l’Església i en la Societat.
El Papa
Francesc dedica el capítol IV de l’encíclica “Evangelii Gaudium” a “La
dimensió social de l’Evangelització”[5]:
“en el cor
mateix de l’Evangeli, hi ha la vida comunitària i el compromís amb els
altres. El contingut del primer anunci té una immediata repercussió
moral que té com a centre la caritat” (no. 177).
“El
Regne que s’anticipa i creix entre nosaltres ho toca tot i ens recorda
aquell principi de discerniment que Pau VI proposava en relació al veritable
desenvolupament: ‘Tots els hòmens i tot l’home’” (no. 181).
*g-6) ¡Quina
insensibilitat mostra la nostra Església, en no sentir tristor, ni angoixa,
com apareix en les belles i significatives frases del començament de
l’encíclica “Gaudium et Spes”, la qual hem transcrit en la
divisió 2, [d], quan contribueix (i quan ha contribuït) eficientment a
la discriminació de la nostra llengua pròpia i històrica del nostre Poble,
llengua, en altres temps, important a Europa i ara en terres valencianes, amb
aquesta col·laboració de l’Església Catòlica, la qual traspua ignorància i que
cerca interessos i privilegis, es col·loca en situació de pobresa i camí
de l’anihilació!
*g-7) El
papa Francesc, mentre que ens convoca a ser responsables, més enllà de les
nostres comoditats, en les diverses situacions de la vida, ens diu:
“La dignitat
de la persona i el bé comú estan per damunt de la tranquil·litat d’alguns que
no volen renunciar als seus privilegis. Quan aquestes valors es veuen
afectades, és necessària una veu profètica”[6], “Evangelii Gaudium”, no. 218.
¡Quantes
realitats s’han vist tristament, en aquestes terres valenciane, que exigien (i
que exigeixen) unes veus profètiques a favor de l’ús de la llengua i en defensa
de la cultura del Poble Valencià per part de la mateixa Església!
Vejam què ens
diu el Concili Vaticà II:
“Purifica i
eleva constantment els costums dels Pobles, fecunda de dins estant amb riqueses
espirituals, enforteix, completa i
restableix en Crist les qualitats i
capacitats espirituals de cada Poble i edat. Així, l’Església, complint la
pròpia missió (l d’evangelitzar),
ja per aquest sol fet, impulsa i contribueix a la cultura humana i civil i, amb
la seua actuació, també amb la litúrgica, educa l’home en la llibertat interior”[7]. Encíclica “Gaudium et Spes”, no. 58, paràgraf 4t.
L’Església
Catòlica valenciana, com a tal, i tots com a persones, estem convidats a una
“metànoia”, és a dir, a un canvi de mentalitat unit a la voluntat d’acció
eficient, per a no deixar de fer realitat el Pla de Déu; no fer-ho resulta “utpote Dei proposito contrarius”, fet que implica la promoció i la defensa de l’ús constant de
la llengua pròpia de les terres valencianes, la llengua vernacla o popular,
en tots els àmbits.
D’una manera
especial, ho exigim en el si de la mateixa Església Catòlica: litúrgia,
catequesi i predicació; publicacions, centres escolars, ús col·loquial, etc. “L’Església, amb la seua acció, fins i tot, amb la
pròpia litúrgia, educa la persona humana per a obtenir la llibertat interior”,
així ens ho proposa el Concili Vaticà II. En aquest aspecte, ¿quina
llibertat, fonamentada en la veritat, ha promogut l’Església Catòlica
valenciana? Hem vist excuses i més excuses de part de l’Església, i la
promoció interessada de dubtes i de mentides.
Tàrbena, la Marina, 9 d’octubre del 2014.
Signat: Dr. Pere Riutort Mestre, prevere.
Partida de sa Creu, 260. Santuari.
D.P.: 03518
Tàrberna (la Marina, País Valencià)
Tel.: 686 700 068
/ 633 597 859
E-mail: prm.lucania@gmail.com.
[1]
Nota de la traducció. El dia de la festivitat de Sant Vicent Ferrer sol ser-ne l’únic en què es fa una missa en llengua catalana (“valencià”) en
quasi totes les parròquies valencianes en zona catalanoparlant.
[2]
Nota de la traducció. En l’original, 46. Hem adoptat els nombres del llibre
publicat per Editorial Claret, el qual emprem com a referent.
[3]
Nota de la traducció. Ús normal de la llengua, en tots els nivells i en tots
els llocs possibles, dins de l’espai geogràfic autòcton. Enllaça amb el mot “normal”.
[4]
Nota de la traducció. Acte de posar unes normes ortogràfiques, fonètiques, etc.
a una llengua. Enllaça amb el mot “norma”.
[5] Nota de la traducció. Ací partim de l’obra “La joia de l’Evangeli. Evangelii Gaudium”, en la versió de l’Editorial Claret publicada en el 2013 (p. 133 i p. 137 respectivament).
[6] Nota de la traducció. Ací partim de l’obra “La joia de l’Evangeli. Evangelii Gaudium”, en la versió de l’Editorial Claret publicada en el 2013 (p. 162).
[7]
Nota de la traducció. Hem fet lleugers canvis i hem adaptat el text a partir de
la versió del llibre “Concili Ecumènic Vaticà II. Constitucions, decrets,
declaracions” (p. 14), publicat per l’Editorial Claret en 1993.
Una traducció amb el text original de l’explanació com a llengua de partida,
resultaria així: “Posant al seu servei els dons sobrenaturals amb què
compta, de l’interior de les diverses cultures estant, ha de donar vida, defensar, enriquir i restaurar les
riqueses de l’esperit i les qualitats pròpies de qualsevol Poble del món i dels
diversos temps. Així, l’Església, mentre duu a cap el seu paper propi (el
d’evangelitzar), contribueix a la civilització i la impulsa i, amb la
seua acció, fins i tot, amb la mateixa litúrgia, educa la persona humana per a
obtenir la llibertat interior”.
