Aquest blog compta amb molts escrits personals i amb uns altres en nexe amb l'explanació de Pere Riutort Mestre (1935-2021) en la versió del 2018. Així, podem plasmar fets que, en determinats canals dedicats al "buenrollismo", al puritanisme o, si no, romàntics ("Don Precís", sic), serien motiu de censura o bé de parapeu als lectors, als membres o, fins i tot, als usadors.
diumenge, 31 de desembre del 2023
Facebook aprova que es publiquen vídeos pornogràfics en grups de Facebook sobre llengua i cultura tradicional
dimarts, 12 de desembre del 2023
Pere Riutort i l'Església valenciana i la restauració de la llengua catalana
A continuació, plasmem des de la pàgina 73, completa, fins a la plana 76 sencera, de l'explanació, en la versió del 2018.
7.- Ia. Part.
L’Església Catòlica valenciana, ¿compleix el seu deure de donar vida,
defensar, enriquir i restaurar el Poble Valencià en els seus valors
culturals?
“L’Església, des de l’interior de les diverses cultures, posa al seu servei
els dons sobrenaturals amb què compta amb l’objectiu de defensar, d’enriquir
i de restaurar les riqueses de l’esperit i les qualitats de qualsevol poble
del món i dels diversos temps” (“Gaudium et Spes”, 58).
*[A] Anem a la Història, com ens ho exigeix la Constitució “Gaudium
et Spes”, (no. 55).
No podem ignorar els mateixos documents civils històrics i les vexacions
històriques que hem patit.
[a] Recordem documents civils tant
importants com:
*a-1) “Els Furs” (segle XIII), amb unes
característiques “democràtiques” que s’acosten als temps actuals.
*a-2) “El Consolat de Mar” (segle XIV), el Codi Marítim, de primera importància mundial.
*a-3) Hi hem d’afegir altres documents, institucions i realitats civils,
que configuren, de manera molt singular, la nostra cultura històrica, de la qual som hereus i que ens
qüestionen, actualment, com a membres d’una societat civil, que hem
d’actualitzar i ser-ne conseqüents amb tant com suposen, com a ciutadans i com
a cristians.
[b] El mateix fet de la confederalitat de Catalunya amb els
altres Regnes, que no canvià el seu estatus com a Comtat sobirà i passar a ser
denominat Regne, és molt significatiu. No va
succeir, així, a Castella, respecte a Lleó, del qual, pràcticament, Castella
fagocità els seus drets històrics.
*b-1) També hem de considerar la unió modèlica i respectuosa, quasi
sempre, dels diferents Regnes i del Comtat sobirà de Barcelona, on es situava,
de fet, el centre, la capitalitat que constituïa la nostra Confederació, amb les Corts de cada
un dels que podríem dir “Estats”, a l’estil nord-americà actual, però, aleshores, amb el títol de Regnes.
Catalunya conservà la seua antiquíssima condició de preeminència com a Comtat
de Barcelona. És com el cas de la ciutat de Madrid, que té la categoria de vila i tots saben que és ciutat capital.
*b-2) No es va unir Catalunya a Aragó, sinó Aragó a Catalunya, per voluntat del Rei Ramir el Monjo; no obstant
això, els comtes de Barcelona tingueren la deferència[1]
d’usar, com a primer títol, el de Reis d’Aragó. No hi havia cap problema a
passar a ser Reis de Catalunya, com, en el seu dia, els comtes de Castella
passaren a ser Reis de Castella i llevaren la personalitat històrica al Regne
de Lleó. En els documents, apareix, a vegades, el títol de Reis de Catalunya
perquè, de fet, ho eren, així com Madrid no és una “vila”, sinó una gran
ciutat.
*b-3) Els Reis d’Aragó, després de la unió amb Catalunya, es soterraven a
Catalunya, i el Gran Arxiu de la Confederació era l’”Arxiu de Barcelona”, ara denominat “Arxiu de la Corona d’Aragó”,
l’Arxiu antic més important d’Europa, després de l’Arxiu Vaticà.
*b-4) En els temps actuals de la dinastia borbònica, el pare del Rei Joan
Carles I, En Joan de Borbó, serà considerat Joan III, per haver sigut Comte de Barcelona.
*b-5) Els diferents Regnes, oportunament, s’unien i celebraven Corts Generals. Aquesta manera de respecte mutu ens porta a un
model de cultura social de primera importància en la civilització i en la cultura
europees de l’època medieval. Catalunya va tenir “Parlament” i “Constitució”
abans que els anglesos.
*b-6) La persona del Rei únic era centre d’unitat, de poder i de respecte
amb ell i també des d’ell mateix cap als seus governats: “Car ells tenen a Nos
com a Senyor, e Nos a ells, com a bons vassalls e companyons”, com va dir, en paraules memorables que ens ha
conservat la Història, el Rei Alfons “el Benigne” a la seua esposa,
Elionor de Castella, en el problema que Francesc de Vinatea li presentà en nom
de la ciutadania valenciana.
*b-7) Catalunya, el País Valencià i Mallorca comparteixen la mateixa nacionalitat,
a la qual Aragó té dret de ser-ne part, si és que així ho desitja.
*b-8) La nostra diversitat cultural històrica amb Castella, i també
actual, és molt important i evident. En els nostres orígens, no teníem res a
veure amb els castellans. No així, històricament, Portugal, que s’esqueixà de Castella en el segle
XII i que, després de la unió per
raons hereditàries en temps de Felip II, recobrà la independència en el regnat
de Felip IV, aprofitant-se de la conjuntura favorable de la “Guerra dels
Segadors” de 1640-1659, guerra duta a terme per Catalunya contra el poder
central castellà.
[c] El magisteri de Sant Joan Pau II incideix, insistentment, com ho feren en el seu
moment Benedicte XV,
Pius XI i Pius XII, que
les nacions subsisteixen i que tenen els seus drets, malgrat la violència dels
exèrcits, de la policia o de la dinàmica de l’economia contra les nacions
subjugades; com també, tot i l’existència de lleis polítiques especials de l’Estat
centralista dominant, per a sotmetre les nacions que no tenen poder polític
independent, amb la intenció de fer-les desaparèixer, assimilant-les.
*c-1) Les nacions, com a tals, subsisteixen per la força de la
cultura pròpia, que és el que, en realitat, fa sobiranes les nacions, encara que no tinguen independència política com a estats
legalment sobirans.
Aquest principi el va repetir sovint Sant Joan Pau II en els documents que va subscriure.
*c-2) Benedicte XV, durant la primera guerra
mundial, la qual començà perquè l’Imperi Austro-hongarès no volia reconèixer la
nacionalitat de Bòsnia-Hercegovina, recordava, durant la guerra, que “Les nacions no
moren” i demanava els pobles
bel·ligerants “que ponderassen amb consciència serena els drets i les justes aspiracions
dels pobles” (”Als pobles i als seus
caps bel·ligerants”, 1915).
*c-3) Sant Pau VI reconeixerà en el no. 40 de
l’encíclica “Populorum Progressio” la necessitat de protegir i de promoure els valors culturals, l’ànima dels Pobles, com qualifica les diverses cultures, com el
gran valor que tenen aquests pobles, independentment del terrible mal de la
seua pobresa, per als quals demana al món “la caritat d’ajudar-los a
progressar”.
En referència a la defensa i a la permanència, “Ric o pobre, cada
país posseeix una civilització rebuda dels seus avantpassats: (...)
manifestacions superiors artístiques, intel·lectuals i religioses de la vida de
l’esperit”[2], aplica a aquests Pobles, mentre que els demana
que les defensen, les paraules en l’Evangeli: “¿Què traurà l’home de guanyar tot el món, si perd la
seua ànima?”, Mt
16,26. Mc 8,36. Lc 9,25.
*[B] Situem-nos, altra vegada, en el valor màxim de la nostra cultura, la llengua pròpia. L’escàndol de
l’Església Catòlica valenciana.
[d] En els segles XIII, XIV i XV, després dels escrits en llengua llatina, els quals, en aquells temps, tenien vigència
universal[3]
en els estudis universitaris europeus i en bona part dels documents:
*d-1) La nostra llengua, en el seu conjunt, té un caràcter primeríssim en les
produccions literàries i culturals dels segles al·ludits, per davant de les importants llengües actuals,
com ara, el francès, l’anglès, el castellà, l’alemany i el portuguès.
Podem considerar la nostra llengua comuna, de Catalunya, del País Valencià
i de Mallorca, com la llengua de comunicació civil internacional més important
de l’Europa d’aquells segles, després del llatí.
*d-2) No ens podem cansar de manifestar clarament i d’afirmar
repetidament que la discriminació actual i la situació en l’Església
valenciana, pel que fa a la llengua pròpia, és contrària al Pla de Déu, “Dei proposito contrarius”, segons apareix sense embuts en el no. 29 de la
Constitució “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà II; ja que, entre les
sis discriminacions que fa esment el Concili, les quals han de ser superades i eliminades, per ser contràries
al Pla de Déu, inclou, en cinquè lloc, la discriminació de les llengües
dels Pobles del món que no tenen els seus drets degudament reconeguts, llengües realment perseguides i discriminades,
amb la intenció, normalment, de fer-les desaparèixer.
[e] Hem estat en situació de
persecució per a anihilar la nostra llengua, encalçament que s’han concretat partint d’interessos
polítics, culturals i econòmics del món castellà, des de ja fa segles.
*e-1) Aquesta persecució, per diferents motius, encara continua
portant-se a terme, en els temps actuals, però, d’una manera especial, la part més important,
escandalosa i visible, en les terres valencianes, es situa en el si de
l’Església Catòlica,. Un
fet vertaderament inacceptable per als qui volem de seguir Jesús de Natzaret
dins de la seua Església, la qual proclama aquesta situació com a contrària al
Pla de Déu.
*e-2) En aquest aspecte, l’Església valenciana, ¿pertany al Regne de
Crist com a Regne de veritat, de justícia, d’amor i de pau? ¿O bé és seguidora de la mentida, en un sentit que implica la
mateixa Catolicitat de l’Església?
[f] Comprovem, en el mateix text
de la doctrina conciliar, el qual es troba en el no. 29 de la Constitució “Gaudium et Spes”, del
Concili Vaticà II.
“És veritat que no totes les persones són iguals, des del punt de vista de
la diferent capacitat física i de la diversitat de forces intel·lectuals i
morals. Però, qualsevol forma de discriminar en els drets fonamentals de la
persona, tant en el camp social com en el cultural, per raó de sexe, de
raça, de color, de classe social, de llengua o de religió, ha d’ésser superada
i refusada per contrària al pla de Déu. Cal doldre de debò que aquells
drets fonamentals de la persona encara no siguen respectats i garantits arreu”[4].
“Uptote
Dei propósito contrarius” significa “Com contrari al pla
de Déu” o, de manera més intel·ligible, “Com contrari a la voluntat de Déu”.
[g] L’enumeració de les sis situacions anteriors “contràries
al Pla de Déu” no és exhaustiva. Possiblement, serà convenient que en
recordem algunes més,
adduïdes en diferents textos del Magisteri de l’Església:
*g-1) Situacions d’abús en les relacions socials en el treball, que
arriba a realitats similars a l’esclavatge dels indefensos. La manca d’atenció
a les necessitats espirituals de l’home, les quals han de ser ateses amb la
promoció de donar sentit i valors a la vida. L’existència d’una falsa ètica
individualista i egoista, la qual es fa sovint en molts matrimonis. La terrible
situació de la desocupació laboral. El greu problema de les migracions.
La defensa de la vida en totes les etapes de la vida humana. El fet de la
fam en el món. La manquesa de pau en el món. La corrupció, en la política i en
l’administració de justícia. La pederàstia i l’abús sexual. La violència, fins
a l’assassinat, promoguda des del sexe. La drogoaddicció,...
*g-2) El Papa Francesc, en
l’encíclica “Evangelii Gaudium”,
dedica la Segona part del Capítol Quart a la “Inclusió social dels pobres”, al qual dedica els números del 186 al 216. En
paràgraf 186, introductori, comença així:
“De la nostra fe en Crist fet pobre i sempre pròxim als pobres i als
exclosos, brota la preocupació pel desenvolupament integral dels més
abandonats de la societat”.
*g-3) La situació actual de la nostra llengua en l’Església Catòlica
valenciana és d’una autèntica realitat de pobresa i d’exclusió. L’Església
Catòlica, ¿compleix el seu deure de defensar, d’enriquir i de restaurar la vida del Poble Valencià en els seus valors
culturals? La resposta és evident; només cal comprovar com es presenta en el si
de la mateixa Església, la seua actitud d’abandonament i, àdhuc, d’encalçament
de la llengua vernacla, popular, pròpia i històrica del Poble Valencià.
[1] Nota de la traducció. Consideració, mirament.
[2] Hem partit de com figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat, en 1973, per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica (p. 7).
[3] Nota de la traducció. En l’original, indica “universal”
i hem afegit “europeus”, perquè hem considerat que, si més no, fa
al·lusió a l’Europa d’aleshores, però no a nivell mundial. Això es reflecteix
unes línies després.
[4] Nota de la traducció. Partim del llibre “Concili
Ecumènic Vaticà II. Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per
l’Editorial Claret en 1993 (p. 115).
diumenge, 19 de novembre del 2023
Pere Riutort i l'ensenyament públic i el privat
Hui, quan han vingut els meus pares a ma casa, entre d'altres coses, hem parlat sobre aquest tema:
"ESCOLA PÚBLICA, ESCOLA PRIVADA".
Immediatament, els he contat aquest fet:
<<Un dia me n'aní a València, a ca Pere [ Riutort] i eixí el tema de l'escola pública, de l'escola privada...
Llavors, ell em digué que la congregació de què ell formava part, la dels Missioners dels Sagrats Cors (MM.SS.CC), portava l'escola de Sant Pere Pasqual, en València.
Sí: privada. Ara bé, ell m'afegí:
"— No cregues que és molt rica, encara que siga de les quatre que millors notes trauen els estudiants. Passa que acaba el curs i lo que ha entrat, s'ha invertit... i encara en sobra,... tot i no ser-ne molt">>.
En acabant, els addueixes:
<<— Això fa que veges que la cosa va més enllà de si pública o privada. I que 'privada' no significa 'elitista'.
I, a banda, ell em deia:
"— A Catalunya, la Generalitat, fa lo següent. Diu '¿Quant en vols?' i 'Però, recorda que, quan acabarà el curs, en farem balanç, i, si has complit i n'hi ha més, en podràs demanar per al curs vinent'.
Des d'aquell dia, canvià molt la meua visió de l'ensenyament: no és viure de baldraga i per mitjà de subvencions, sinó, en temes així, de fer com dos dels que intervenen en la paraula dels talents: en tornen part a la societat. I qui confiava en ells, ara, també ho fa">>.
I més coses que ací no escric.
dissabte, 18 de novembre del 2023
Volar un catxirulo, un joc en línia amb l'arquetip del rei
Hui, exposaré un enllaç en relació amb unes paraules que ha plasmat María José (psicòloga, de qui, per exemple, es poden llegir en Twitter comentaris molt interessants). Aquest, sobre la presa de les decisions, tema semblant, com ara, a portar un grup i respondre a lo que et comenten, als escrits que ens envien (i als que recopilem), a converses, a articles, a vídeos, etc.
****
<<Bon vespre, Maria José,
El meu joc preferit és volar un catxirulo (estel). I, més que calma, jo diria paciència. I, més encara, tocar els peus en terra.
Quan la corda està tensa, mantinc els peus en un mateix punt o molt pròxims. Agafe fort el mànec on és el fil. Mire cap al catxirulo i, a poc a poc, solte un miqueta de fil i, amb paciència, espere que afluixe una miqueta el vent.
Més avant, el vent modera (com les persones) i la situació està entre uns 45⁰ i 60⁰ i n'ix un vent més òptim.
És com manejar les emocions. I més: relacionar-nos amb els altres. Paciència, obertura, tocar els peus en terra, ambient favorable a la creativitat que cerca forjar ponts i humanisme..., i acollida de lo maternal i de lo femení, de la terra on vius.
I, òbviament, esperança>>.
https://twitter.com/majosevn/status/1725867043692388641?t=nVtJDWTMjt1My3qsm51lyg&s=09
dijous, 16 de novembre del 2023
Persones de més de huitanta anys i que escriuen
Hui, entre d'altres coses, he vist que una dona molt oberta, m'havia escrit:
— Als meus vuitanta-dos anys, encara continuo estudiant el català, perquè me n'adono què faig faltes d'ortografia. Petons".
Doncs bé: ara mateix, he recordat que un històric mestre de "Valencià" en Magisteri, Pere Riutort, en el 2021, em digué que escrivia. Tenia huitanta-sis anys. Jo, també ho feia (i ho faig), però nascut en 1971.
Quan copses que hi ha persones que, malgrat tenir-ne més de setanta, més de huitanta... ¡o de noranta!, encara redacten i, a més, no puntualment, sinó com una part més del seu dia rere dia o molt sovint i que això fa que la seua vida tinga sentit,... captem que, en bona mida, estan jóvens. És més: poden ser un model a seguir, si més no, per a qui està interessat per la seua llengua materna (ací, la catalana) i, igualment, donar-li vida. Per exemple, Joan Sala Vila (nascut en 1929 i que encara viu).
Finalment, direm que, en el cas dels qui, a més, han sigut mestres, responen com el mestre sempre receptiu a l'alumne (qüestions que li fa, comentaris, lectura, exposició d'un tema) i que encara dedica temps a tractar sobre temes que prefereix.
Avant les atxes.
diumenge, 12 de novembre del 2023
Pere Riutort i la llengua catalana en línia amb el Concili Vaticà II i en el País Valencià des del segle XIV
Tot seguit, exposem des de l'inici de la pàgina 70 fins a la plana 72, completa, de l'explanació, en la versió del 2018.
*[B] “L’ús de
la llengua pròpia en les comunitats cristianes valencianes, és llei de tota
evangelització”, “Gaudium et Spes”, 44.
[c] Pel que fa a la introducció de la litúrgia en llengua vernacla. Els fets esdevinguts durant tants anys, els quals, alguna vegada,
portaren fins al sacrilegi, parlen per si mateixos. Ho diem, inspirant-nos,
per a jutjar tot el que ha succeït, seguint el text conciliar no. 44 de
l’encíclica “Gaudium et Spes” i, a més, d’una manera especial, el
no. 13 de la constitució “Lumen Gentium”, on el Concili Vaticà II
explica, teològicament, el que comporta i exigeix la Catolicitat de l’Església,
amb la “Nota” de la qual s’ha de fer manifesta la seua
universalitat des de Pentecostès.
En el no. 44 de la Constitució
“Gaudium et Spes”, llegim[1]:
“ella [= l’Església], des del començ de la seua història, aprengué d’expressar
el missatge de Crist per mitjà dels conceptes i de les llengües dels
diversos pobles i, de més a més, s’esforçà a il·lustrar-lo amb la saviesa
dels filòsofs: tot això, a fi d’adaptar l’Evangeli, en la mesura del possible,
tant a la capacitat de tothom, com a les exigències dels savis.
Aquesta atemperada
predicació de la paraula revelada ha de continuar essent la llei de tota evangelització. Així es desperta, en cada nació, la capacitat d’expressar a la seva
manera el missatge de Crist i, alhora, es fomenta un viu intercanvi entre
l’Església i les diverses cultures dels pobles”.
[d] Després de constatar, breument, quina és la voluntat i el sentir de
l’Església i també de la mateixa societat civil valenciana en la seua
legislació, hem d’admetre, amb tristesa, que, majoritàriament, l’Església
Catòlica ha tingut una part importantíssima, bàsica, de col·laboració, pel que
fa a la discriminació de la llengua del Poble Valencià en el
segle XX, fet que es tradueix en una situació de gran anomalia, sobretot, quant
a les accions pastorals que són pròpies i responsabilitat exclusiva de la pròpia
Església, la litúrgia i la catequesi, centres d’ensenyament dependents de la
mateixa Església, etc. Açò ha succeït després del Concili Vaticà II,
el qual, com hem comprovat, parla molt clarament sobre aquesta realitat.
*d-1) La
diferència de manera d’actuar, en aquest aspecte, de Catalunya i les Illes
Balears, en comparança amb les terres valencianes, és manifesta. A
Catalunya i a les Illes Balears, s’ha seguit la manera de sentir de
l’Església en el seu Magisteri i s’han complit les prescripcions dels documents
postconciliars. Al País Valencià, és evident que s’han seguit les
normes i les lleis del franquisme, no les de l’Església Catòlica.
*d-2) A les
Illes Balears, en els primers anys del postconcili, també
haguérem de vèncer grans dificultats per a introduir la llengua vernacla
en les Esglésies, per a la litúrgia. Hi va haver alguna mà negra que ho
dificultà i, fins i tot, que imposà el castellà en el primer moment. No tots,
però, seguiren la imposició injusta i inacceptable que ens venia des de l’àmbit
de Madrid. ¡Estratagemes i poder de l’Estat Espanyol dins de la mateixa
Església...!
*d-3) Quan va
començar l’ús de la llengua vernacla en la litúrgia, en 1965, encara faltaven
deu anys per a la mort del general Franco. El 1968, amb el permís de la
Santa Seu, es va resoldre el problema de les adaptacions per al País Valencià i
per a les Illes Balears.
*[C] Un passat
gloriós valencià que no es correspon amb la trista situació actual, de
menyspreu de la llengua pròpia, promogut, d’una manera especial, per l’Església
Catòlica Valenciana.
[e] Ens referim als darrers segles, perquè, en segles anteriors, les
terres valencianes foren pioneres en la defensa i en l’ús de la llengua pròpia,
com a instrument de pregària, de reflexió i de predicació del missatge
evangèlic.
*e-1) En predicació,
no podem deixar de fer esment del Patró del Regne, Sant Vicent Ferrer,
qui, fins i tot, va tenir el “do de llengües” i predicava en la llengua
vernacla valenciana per tot arreu: “Loquebatur semper lingua materna seu cathalaunica”, es llig en el text del Procés de Canonització.
*e-2) En literatura
religiosa, hi ha una gran i riquíssima producció valenciana antiga. Recordem,
entre d’altres monuments històrics de la nostra Cultura:
Les representacions
dels Misteris, dels quals ens resta, entre d’altres, l’incomparable “Misteri
d’Elx”.
La versió de Guillem
Anglès del Cànon Romà de 1348.
La part catequètica
dels Rituals Valencians, des del segle XVI.
La Bíblia, traduïda
al valencià, de Fr. Bonifaci Ferrer i els monjos de la Cartoixa de la Vall de
Crist, l’edició completa de la qual, de 1478, fou derruïda per
la Inquisició castellana, o espanyola, com hom diu normalment.
“El Cant de la
Sibil·la”, ara reconstruït a partir dels documents valencians de
l’època del Concili de Trento (1545-1563).
No podem ignorar “Obres
e trobes en llaors de la Verge Maria”, editat en 1474, en l’albada de
la impremta.
*e-3) Constatem la
riquíssima literatura de diferents autors, dins la qual hem de situar
les pregones produccions literàries en el camp cristià, entre d’altres,
Francesc Eiximenis, Ausiàs March, Sor Isabel de Villena... Una notable i
nombrosa literatura religiosa impresa en els segles XV i XVI.
*e-4) El fet de la
constitució de la “Confraria de la Mare de Déu dels Innocents i
Desemparats” i altres institucions religioso-civils, que
incidien en la societat, són fets religioso-culturals de primera magnitud, els
quals conformen, de manera extraordinària, la cultura del nostre poble.
*e-5) I els
nostres Sants, antics i moderns, començant per Sant Vicent Ferrer. Uns,
nascuts entre nosaltres; uns altres, vinguts de fora a viure junt amb
nosaltres, cercant de fer realitat, de diferents maneres, el missatge
evangèlic. La nòmina de grans personatges, hòmens i dones, és impressionant.
[f] L’Església defensa les llengües vernacles, no les de colonització o
substitució lingüística; la “vernacula Valentinorum”
que fa esment l’Arquebisbe Mayoral en l’edició del Ritual de 1746, no és
el castellà, la llengua imposada de substitució.
*f-1) S’ha d’acceptar
la segona llengua universal i és imprescindible per als estudis
superiors, quan la primera llengua, la llengua pròpia o vernacla no ha
accedit a ser llengua de cultura. En aquesta situació, es troben moltes
llengües vernacles en el món. L’altra necessitat a cobrir, a partir d’una
segona llengua, es situa en la necessitat de comunicació universal, fet que
actualment ha assumit la llengua anglesa.
*f-2) La nostra
llengua, d’herència greco-llatina, però, fou la primera llengua viva
que va accedir a ser llengua de cultura en l’Europa medieval, en el segle XIII,
per l’obra del Beat Ramon Llull i, posteriorment a ell, amb la
incomparable literatura que es va produir entre els segles XIII i el XV, amb
una llengua, aleshores, totalment unificada en tot el nostre Domini Lingüístic.
*f-3) Amb els grans
diccionaris amb què compta actualment, especialment, “l’Alcover-Moll”
(el “Diccionari
Català-Valencià-Balear”) i “el Coromines” (“Diccionari Etimològic
i Complementari de la Llengua Catalana”), és la llengua més estudiada en el seu lèxic. Aquests dos grans
diccionaris suposen vint grans toms d’estudi de lèxic, en tots els aspectes de
la Filologia; són diccionaris filològics, no són enciclopèdies. En aquests vint
grans volums, s’estudien, en tots els seus aspectes, diversos centenars de milers
de paraules o d’accepcions de paraules.
Cal afegir el “Diccionari de la Llengua Catalana” de “l’Institut d’Estudis Catalans”, el qual té caràcter normatiu i introdueix, a més, el lèxic corresponent
als avanços actuals de la ciència i de la tecnologia. Vull fer esment de l’obra
lexicogràfica, de procedència valenciana, del benemèrit Francesc Ferrer
Pastor, entre d’altres obres de lèxic
de tot el Domini Lingüístic.
*f-4) Poques llengües en el món poden presentar les possibilitats com a llengua
de cultura, per a ser usades com la
nostra, en tots els àmbits de la ciència i, d’una manera especial, per a fer-ne
ús en la litúrgia i en la catequesi. El clergat valencià, en general, en no acceptar
(i, en menysprear) la seua llengua vernacla en la litúrgia i en catequesi, és inconscient
davant el que ignora i molts d’ells són veritables promotors de discòrdia.
[1] Nota de la traducció. Hem
fet lleugers canvis i hem adaptat el text a com figura en el de l’explanació,
però a partir de la versió del llibre “Concili Ecumènic Vaticà II.
Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per l’Editorial Claret en
1993.
dijous, 9 de novembre del 2023
Escrit a una amiga catalana
diumenge, 15 d’octubre del 2023
Pere Riutort, llengua i cultura pròpies, història i l'encíclica "Gaudium et Spes"
A continuació, plasmem des de la pàgina 68 fins a l'inici de la plana 70, de l'explanació, en la versió del 2018.
6.- Part Ia. Acció de
l’Església Catòlica en terres valencianes, pel que fa a la seua llengua i a
la seua cultura.
Exigències de la seua
important Història cultural i religiosa cristiana.
*[A] “El valencià” és la llengua “històrica i pròpia” del nostre poble, del qual
constitueix la més peculiar senya d’identitat.” Llei d’ús i
ensenyament del valencià”. Llei 4/ 1983 de la Generalitat Valenciana.
[a] Des d’un primer moment, no podem oblidar la circumstància història en
la qual l’Església Catòlica en les terres valencianes, en la seua
majoria i, en el seu conjunt, començant pels dos segles de la Casa d’Àustria,
però, sobretot, des de l’adveniment dels Borbons, del segle XVIII ençà i, d’una
manera especial, des de principis dels segle XX. Ha sigut molt negativa
en l’acció que havia de dur a terme, quant al fet cultural en la seua pròpia
llengua, el primer element de la cultura d’un Poble determinat.
*a-1) Vejam
la doctrina exposada en la Constitució “Gaudium et Spes”[1],
no. 58, del Concili Vaticà II:
“... enviada
a tots els pobles de qualsevol edat i territori, l’Església no es lliga
exclusivament, ni indissolublement, a cap raça o nació, a cap forma particular
de costums, a cap antic o nou comportament. Fidel a la pròpia tradició i,
alhora, conscient de la seua missió universal, és capacitada a establir
comunicació amb les diverses formes de cultura, comunicació que enriqueix tant
la mateixa Església, com les diverses cultures”.
“Purifica i eleva
constantment els costums dels pobles, fecunda de dins estant amb riqueses
espirituals, enforteix, completa i restableix en Crist les qualitats i
capacitats espirituals de cada poble i edat”.
*a-2) Per
consegüent, l’Església també calia (i cal) que actue així en favor del Poble
Valencià, “la nissaga valenciana”, donant vida, defensant, enriquint
i restaurant les seues riqueses de l’esperit, entre les quals té el lloc
més preeminent la llengua pròpia.
No és el
castellà la cultura, la llengua pròpia i preeminent de la nostra terra. La
llengua pròpia i característica d’ací és la que denominem, popularment, valencià,
la qual la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”, de
1983, qualifica de “Llengua històrica i pròpia del nostre poble del
qual constitueix la més peculiar senya d’identitat” (Preàmbul
9).
*a-3) El text
conciliar anterior, no. 58 de la “Gaudium et Spes” que hem
esmentat, en *a-1) conclou així:
“Així,
l’Església, complint la pròpia missió, ja per aquest sol fet, impulsa i
contribueix a la cultura humana i civil i, amb la seua actuació, també amb
la litúrgica, educa l’home en la llibertat interior”.
*a-4) ¡Que fortes i
que significatives, aquestes afirmacions del text del Concili Vaticà II! ¡Parlem
de tot un Concili Ecumènic! ¡I com cal fer reflexionar l’Església de
Crist en les terres valencianes, ja que la llengua pròpia és el vehicle de les
experiències humanes personals i de les socials d’un Poble. La nostra fe
i la nostra vivència cristianes no poden deixar d’anar unides a la llengua
pròpia o vernacla.
La llengua de cada
Poble del món és la manifestació del seu esperit, porta la marca del seu geni,
dels seus sentiments, de les seues lluites, de les seues aspiracions. Llengua
i Poble formen una unitat permanent que cal ser indissoluble. Aquest
mateix fet va necessàriament unit a la nota de Catolicitat de l’Església.
Cf. “Lumen Gentium”, 13.
Després del greus
esdeveniments que s’han produït en les terres valencianes des de fa quaranta
anys, pel que fa a la introducció, en les esglésies, del fet cultural més
important de la mateixa Església, la introducció de la llengua pròpia en la
mateixa Litúrgia, com examinarem de manera adient i amb més detall en
l’apartat C, hem d’arribar a la conclusió que ¡la Història i el
mateix Poble, al qual l’Església havia de servir i de formar unitat amb ell (“Lumen
Gentium”, 13), ho demandarà en contra de la mateixa Església!
L’Església, amb la
seua actuació, “també amb la litúrgica”, educa, forma, condueix l’home ‘en la llibertat interior’. Cf. no. 58 de la Constitució “Gaudium et Spes”, esmentat en els
paràgrafs anteriors. (*a-3)).
[b] ¿Quina llibertat s’ha produït, pel que fa a la introducció de la
litúrgia en llengua vernacla en el propi Poble Valencià? Vegem “Gaudium et
Spes”, no. 58.
*b-1) ¡Que trist,
que l’Església valenciana, en una proporció molt majoritària, en un aspecte tan
important com l’ús de la llengua pròpia, per a comunicar-nos amb Déu i
rebre’n la seua Paraula, no ha educat cap a la llibertat,
sinó que ha consentit i ha contribuït a conduir el Poble, amb el qual forma
unitat (Cf. “Lumen Gentium”, 13) cap a la mentida, el desordre,
la injustícia i l’enfrontament.
*b-2) Ens trobem
amb un pecat personal, del qual alguns en tenen una culpabilitat
individual molt important, i té, a més, un caràcter col·lectiu, històric,
que requereix, en ambdós casos, una metanoia, una penitència, personal (per
una banda), si ha sigut personal; però també col·lectiva,
per una altra banda, en trobar-nos amb una culpabilitat social,
col·lectiva. La doctrina de l’Església, en eixe aspecte, és clara i diàfana.
*b-3) Un exemple, el
cas de Galileu Galilei, per al qual es partia de la Bíblia per a la
ciència, quan s’havia de donar la primacia a la ciència experimental,
realitat veritablement incontestable, que no contradiu la Bíblia en realitat,
ja que la Bíblia no és un llibre de ciència, sinó un llibre que es refereix a
la veritat religiosa revelada, enquadrada, quan es van escriure els diferents
llibres, en els coneixements científics d’unes èpoques determinades en la Història
dels pobles del món.
Hi ha més culpabilitat
en el cas de la litúrgia en valencià, que en el cas de Galileu Galilei. En l’època de Galileu, ho creien així, sincerament. En la inculturació de
la fe per la llengua pròpia, ens trobem amb una doctrina clara i evident de l’Església
Catòlica, començant per la del Concili Ecumènic. En les terres valencianes,
es va, clarament, contra el Pla de Déu, expressat en l’encíclica “Gaudium
et Spes”, 29, i en altres Documents Pontificis.
[1] Nota de la traducció. Ací, amb lleugeres
adaptacions, hem recorregut al llibre “Concili Ecumènic Vaticà II.
Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per l’Editorial Claret en
1993, a què accedírem en el 2015, per recomanació de Pere Riutort, arran d’una
conversa telefònica.
dimarts, 10 d’octubre del 2023
Matriarcalisme en parròquies valencianes
Ahir, en la Parròquia Nostra Senyora de l'Assumpció, d'Alaquàs (l'Horta de València), s'estrenava un capellà nou, Ismael Ortiz Company. Des d'ací, la meua benvinguda i que el seu missatge i el seu estil deixe la mateixa empremta que ha aconseguit el capellà anterior entre molts dels qui hem pres part en les activitats (o projectes) de la parròquia, o bé en el despatx o bé a nivell social i pel bé de la gran majoria de la població, de la gent que viu ara i del futur.
Afegirem que, com a exemple de matriarcalisme, podem dir que es plasma molt bé en el fet que, en l'informatiu parroquial (de què pose unes fotos, la gran majoria, de l'any 2017), des del grup de Càritas, fins als de neteja, tinguessen dret a escriure en aquest mitjà de la parròquia.
Sens dubte, un cristianisme que empiula amb el dels primers cristians i, per exemple, amb el que es reflecteix en els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols.
Avant les atxes.