A continuació, plasmem de la pàgina 174 fins a bona part de la plana 176 de l'explanació, en la versió del 2018.
Llengua vernacla o
popular
en la Litúrgia de l’Església Catòlica en terres valencianes.
Resum de les exposicions de les 18 primeres divisions:
23. II Part.-
Compromís
i urgència, de part de tots, en el treball de defensa i de promoció de la
nostra llengua en l’Església Catòlica i en tota la societat del País
Valencià, com a imperatiu de consciència.
“Un món que ha de
ser canviat, fins a complir-se en si mateix, tot el Pla de Déu”, Gaudium
et Spes, 2.
En aquesta divisió 23, vull fer una crida a la consciència de tots per resoldre el greu problema que, de fa segles ençà, arrossega la nostra cultura i, d’una manera especial, la nostra estimada llengua. L’actuació inacceptable de l’Església Catòlica en el País Valencià, la qual ha contribuït (i encara ho fa) a la desaparició de la nostra llengua. En aquesta divisió, incidiré en alguns documents i en principis del Magisteri de l’Església Catòlica, anteriorment, esmentats i, fins i tot, comentats.
*[A] La llengua
del nostre Poble, en situació de gran pobresa. Ens volen “espanyolitzar” derruint-nos.
[a] Sant Joan
Pau II, en el discurs a l’ONU sobre els drets dels Pobles
sense Estat independent, i Sant Joan XXIII (en
l’encíclica “Pacem in terris”) ens
proposesn els drets de les llengües dels Pobles sense Estat independent, de les
llengües de les nissagues de menor nombre d’habitants respecte a altres
més majoritàries (“les minories”).
Recordem com s’expressa Sant
Joan Pau II en diversos paràgrafs del nombre 8 del seu discurs en l’ONU:
*a-1) “El dret a l’existència
implica, naturalment, per a cada nació, el dret a la pròpia llengua i a
la pròpia cultura, mitjançant les quals un Poble expressa i promou allò
que jo anomenaria la seua originària ‘sobirania’ espiritual. La
història demostra que, en circumstàncies extremes (com les que s’han vist en la
terra en què vaig nàixer), precisament, la seua mateixa cultura permet a una
nació de sobreviure a la pèrdua de la pròpia independència política i
econòmica.
Cada
nació té, consegüentment, també el dret a modelar la pròpia vida segons
les pròpies tradicions, excloent, és clar, tota violació dels drets
humans fonamentals i, particularment, l’opressió de les minories. Cada
nació té també dret a construir el propi futur donant a les generacions més
jóvens una educació apropiada”.
*a-2) Quan, en
aquest document, parla de nació, Sant Joan Pau II es
refereix, especialment, a les nacions que no tenen Estat propi. Aquests textos
ens resulten molt significatius, ja que ens diuen una cosa que hem de
tenir molt present i ser-hi conseqüents, perquè, clarament, van
dirigits a una situació com la nostra.
*a-3) Hem sentit, de part del Govern
Central de l’Estat Espanyol, després del lent procés de les Autonomies, que hem
d’admetre (amb les seues grans consecucions positives, però també amb les seues
grans deficiències) que nosaltres hem de ser espanyolitzats pel
poder central d’un Estat nacionalista que té els ressorts del poder com a Estat.
¿Coneix el govern de Madrid
l’existència del dret, proclamat per Sant Joan Pau II en l’ONU en 1995, que les
Nacions sense Estat propi tenen dret a donar a les generacions més
jóvens una educació apropiada, que ha d’estar d’acord a les pròpies tradicions,
o, dit d’una altra manera, atenent a les seues pròpies característiques
culturals, suprimint les situacions de colonització secular, que hem patit i
que encara sofrim? Tenim davant nosaltres un govern
que, amb la llei d’educació, LOMCE, ha posat el seu punt de mira a espanyolitzar,
llegiu castellanitzar Catalunya. A les Illes Balears,
s’ha hagut de protestar contra aquesta intenció, que llevava importància a
l’ensenyament de la llengua catalana.
Al País Valencià, també hem
patit accions inacceptables contra els nostres drets lingüístics a l’escola i
en la televisió en la pròpia llengua, canal que, fins i tot, el van fer
desaparèixer.
La situació de l’Església
valenciana, pel que fa a la llengua pròpia, fa vergonya actualment i serà
pitjor quan es contemple amb visió històrica...
*a-4) Sembla que, en el govern de
Madrid, no saben interpretar i que no volen veure la situació de gran pobresa
en què es troba la nostra llengua a Catalunya, al País Valencià i a les
Illes Balears, respecte al castellà. Jo mateix, fins a trenta anys, no vaig
tenir ocasió de començar a conèixer les regles ortogràfiques corresponents a la
llengua que parlava, la meua estimada llengua pròpia, la llengua dels meus
avantpassats, la meua vertadera llengua pàtria. I això, després d’haver-me
dedicat a l’Estudi universitari de Filologia en la Universitat de Barcelona.
Parle de 1962-1966.
*a-5) No podem oblidar que una
llengua que no té els ressorts de la cultura moderna es troba en
vies d’extinció. Una llengua, per exemple, que no és usada en les classes dels
estudis de caràcter general, en els ambients populars i en els estudis de la
Universitat, li manca el suport de la cultura moderna.
Recordem, altra vegada, el que ens
diu Sant Joan Pau II: tenim el dret irrenunciable, com a Poble, tal com ho hem
esmentat abans, en *a-1, “de bastir el propi futur donant a les
generacions més jóvens una educació adient”.
Aquesta educació no es configura
d’acord als interessos de “l’Estat nacionalista dominador i
centralista”, segons la precisa expressió de Pius XII en el Radiomissatge
de Nadal de 1954, sinó seguint les característiques i la voluntat de la
nació sense estat propi, com, malauradament, és el nostre cas. És un dret que
ens veiem en la situació d’haver-lo de reivindicar.
*a-6) Admetem, això sí, una
segona llengua universal, compaginable amb totes les llengües del món,
pròpies dels diversos Pobles. El castellà, al cap i a la fi, arribarà a estar
en la mateixa situació que la nostra llengua. Té molts parlants, però no és la
llengua universal.
[b] No hem de
menester altra cosa, sinó examinar-nos actualment, malgrat l’avanç que han
suposat “les autonomies”, com tenim, a hores d’ara, allò que l’encíclica
“Pacem
in terris” considera una exigència de justícia el
fet de promocionar les minories.
*b-1) Parlem dels drets de “les
nissagues de menor nombre d’habitants”, com són denominats, en
el text original de l’encíclica“Pacem in terris”, les minories que
existeixen en un Estat, les quals tenen el dret de ser tractades “amb
mesures eficaces a favor de la seua llengua, de la seua cultura, dels seus
costums, dels seus recursos i de les seues iniciatives econòmiques”[1].
I açò és una exigència de justícia.
Dins de la Unió Europea, el nostre
Estat-nació confederal constitueix una “minoria” superior en
habitants a dinou dels seus vint-i-vuit estats.
*b-2) Ves per on, actualment, com ja
hem al·ludit, les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià també han de
parlar de greu discriminació econòmica. No adduïm politica de
partit amb els seus interessos, sino de xifres evidents, de vertaders drets
inalienables d’un Poble, el qual ha de reivindicar, com a exigència de
justícia, un tracte econòmic just, que proclama el text de l’encíclica “Pacem
in terris”.
*b-3) Amb l’excusa
de “pobresa” que exigeix solidaritat per a unes determinades autonomies,
hem de practicar una “solidaritat enganyosa i obligatòria”
que amaga irresponsabilitat i egoisme en els beneficiaris i que, a nosaltres,
ens condemna a una situació de no poder atendre convenienment les necessitats
de pobresa que també estan molt presents entre nosaltres.
[1] Nota de la traducció. “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan
XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (no. 96, p. 78).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada