A continuació, plasmem de la pàgina 188 a la plana 193 de l'explanació, en la versió del 2018.
APÈNDIXS
Alguns dels documents esmentats en aquesta Explanació.
“Decret de Nova Planta” de Felip V, per
als Regnes d’Aragó i de València, després de la Batalla d’Almansa. Buen
Retiro, 29 de juny de 1707.
MAPA POLÍTIC D’ESPANYA. Biblioteca
Nacional. Madrid, 1854.
Text original en italià, en què consta el “Nuntius
a Summo Pontifice Pio PP. XII universo orbi datus. 24 decembris 1954”,
publicat en “Acta Apostolicae Sedis” de gener de 1955.
Comentari al text del missatge de Pius XII
per al Nadal de 1954.
Selecció de l’encíclica “Pacem in
terris” de Sant Joan XXIII. 1963.
“La sobirania d’un poble en el pensament de
Joan Pau II”. Setmanari
Catalunya Cristiana, no. 480. Setmana del 4 al
10 de desembre de 1988, p. 14. Tria de
textos de Josep Rafael Carreras de Nadal.
Setmanari “PARAULA”. Arquebisbat de
València. Nota de la Conferència Episcopal Espanyola. Madrid, 13
de desembre del 2013.
´ “Sant Joan Pau II. ELS DRETS DELS
POBLES”.
Discurs pronunciat a l’Assemblea general de l’Organització de les Nacions
Unides, 5 d’octubre de 1995. Documents d’Església, 1r de febrer de 1996. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
“DECRETOS I Creando una Comisión para los
textos en lengua vernácula”. Boletín oficial del Arzobispado de
Valencia,
1973. Pàg. 836.
“CIRCULAR sobre el uso de nuestra lengua
vernácula en la Liturgia”. Mons. José Mª García Lahiguera. Boletín oficial
del Arzobispado de Valencia. 1977. Pàg. 66.
Disposicions posteriors al Sínode Diocesà
de Mallorca de 1999 sobre “L’ús normal de la nostra llengua en la
Litúrgia i la Pastoral. Diòcesi de Mallorca”. Full Dominical.
Suplement especial. 18 de març del 2001. No. 11.
Setmanari “PARAULA”, 24 de juny del
2001. Declaracions de Ramón Arnau: ”La Iglesia ha sido vapuleada por
ambos extremos en el conflicto sobre la lengua”.
“Canon 752”. Sínodo Diocesano
Valentino, Arzobispado de Valencia. 1987.
DECRET DE NOVA
PLANTA
signat per Felip V el 29 de juny de
1707, després de la batalla d’Almansa
Derogación
de los Fueros de Aragón y Valencia y su reducción a las leyes y gobierno de
Castilla.
Considerando haber perdido los
Reinos de Aragón y de Valencia, y todos sus habitadores, por la
rebelión que cometieron, faltando enteramente al juramento de fidelidad que me
hicieron como a su legítimo Rey y Señor, todos los fueros, privilegios,
exenciones y libertades que gozaban, y que con tal liberal mano se les
había concedido, así por mí como por los reyes mis predecesores,
particularizándose en esto de los demás reinos de mi Corona; y tocándome
el dominio absoluto de los referidos Reinos de Aragon y de Valencia,
pues a la circunstancia de ser comprehendidos en los demás, que tan
legítimamente poseo en esta Monarquía, se añade ahora la del justo
derecho de conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas con el motivo
de su rebelión; y considerando también que uno de los principales
atributos de la soberanía es la imposición y derogación de leyes, las cuales,
con la variedad de los tiempos y mudanzas de costumbres, podría yo alterar; aun
sin los grandes y fundados motivos y circunstancias que hoy concurren para ello
en lo tocante a los de Aragón y Valencia; He juzgado por
conveniente, así por esto, como por mi deseo de reducir todos mis Reinos de
España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales,
gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla tan loables y
plausibles en todo el Universo, abolir y derogar enteramente, como desde luego doy
por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, prácticas y
costumbres hasta aquí observadas en los referidos Reinos de Aragón y
Valencia; siendo mi voluntad que éstos se reduzcan a las leyes de
Castilla y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha
tenido en ella y en sus tribunales sin diferencia alguna en nada; pudiendo
obtener por esta razón igualmente mis fidelísimos vasallos castellanos oficios
y empleos en Aragón y Valenciaa, de la misma manera que los aragoneses y
valencianos han de poder en adelante gozarlos en Castilla, sin ninguna
distinción; facilitando Yo, por este medido, a los castellanos, motivos para que
acrediten de nuevo los afectos de mi gratitud, dispensando en ellos los mayores
premios y gracias tan merecidas de su experimentada y acrisolada fidelidad,
y dando a los aragoneses y valencianos recíprocas e igualmente mayores pruebas
de mi benignidad, habilitándolos para lo que no están en medio de la gran
libertad de los fueros que gozaban antes y ahora quedan abolidos.
En cuya
consecuencia, he resuelto que la Audiencia de Ministros que se ha formado para
Valencia, y la que he mandado que se forme para Aragón, se gobiernen y
manejen en todo y por todo como las dos Cancillerías de Valladolid y Granada,
observando literalmente las mismas reglas, leyes, prácticas, ordenanzas y
costumbres que se guardan en éstas, sin la menor distinción ni diferencia en
nada, excepto en las controversias y puntos de jurisdicción eclesiástica, y
modo de tratarla; que, en esto, se ha de observar la práctica y estilo que
hubiese habido hasta aquí, en consecuencia de las concordias ajustadas con la
santa Sede Apostólica, en que no se debe variar; de cuya resolución he querido
participar al Consejo, para que lo tenga entendido.
Buen
Retiro, a 29 de junio de 1707.
És
molt important conèixer el contingut de la
“Representació sobre els mals imponderable que la Nova Planta havia produït”[1],
de 1760, el conegut com “Memorial
de greuges” que dirigiren a Carles III,
els representants d’Aragó, de Catalunya, de València i de Mallorca, a
Madrid, els quals, com a “botiflers borbònics”,
assistien a les Corts de Castella com a pròpies de tot “Espanya”. La “Representació”
o “Memorial de Greuges” fou una queixa sobre diversos aspectes en contra
de la política unificadora, veritablement colonial, que va establir Felip V en
aquests quatre Regnes, després dels diferents Decrets.
Carles III no prengué en consideració la “Representació”: la menyspreà.
24 decembris 1954. “Acta
Apostolicae Sedis”,
1955, pp. 22-23.
“Si era inoltre
persuasi che facilmente l’Europa avrebbe trovato in se stessa l’idea animatrice
della sua unità. Ma gli avvenimenti successivi e i recenti accordi, che, come
si crede, hanno aperto la via alla pace fredda, non hanno più come base
l’ideale di una più larga unificazione europea. Molti infatti stimano che
l’alta politica sia per ritornare al
tipo di Stato nazionalistico, chiuso in se stesso,
accentratore delle forze, irrequieto nella scelta delle alleanze, e quindi
non meno pernicioso di quello in auge durante lo scorso secolo (s.
XIX).
Troppo presto si è
dimenticato l’enorme cumulo di sacrifici di vite e di beni storto da
questo tipo di Stato e gli schiaccianti pesi economici e spirituali da esso
imposti”.
“Ma la sostanza
dell’errore consiste nel confondere la vita
nazionale in senso proprio con
la politica
nazionalistica: la prima, diritto e
pregio di un popolo, può e deve essere promossa; la
seconda, quale germe d’infiniti mali, non sarà mai abbastanza respinta”.
“La vita nazionale è,
per sé, il complesso operante di tutti quei valori di civiltà; che sono
propri e caratteristici di un determinato gruppo, della cui spirituale unità
costituiscono come il vincolo. Nello stesso tempo essa arricchisce, quale
contributo proprio, la cultura di tutta l’umanità”.
“Nella sua essenza,
dunque, la vita nazionale è qualche cosa di non politico; tanto è vero che,
come dimostrano la storia e la prassi, essa può svilupparsi accanto ad altre,
in seno al medesimo Stato, come anche può estendersi al di là dei confini
politici di questo”.
“La vita nazionale
non divenne un principio di dissoluzione della comunità dei popoli, che quando
cominciò ad essere sfruttata come mezzo per fini politici; quando, cioè, lo
Stato dominatore e accentratore,
fece della nazionalità la base della sua forza di espansione. Ecco
allora lo Stato nazionalistico, germe di rivalità e fomite di discordie”.
“(...) Né si dica
che, nelle nuove circostanze, il dinamismo dello Stato nazionalistico
non rappresenta più un pericolo per gli altri popoli, essendo privo, nella
maggioranza dei casi, della effettiva forza economica e militare”.
PIUS XII. Continuació
del text. “Acta Apostolicae Sedis”,
1955. Pp. 25-26.
“Sarebbe
certamente errata politica di unificazione — se non proprio tradimento — il
sacrificare ad interessi nazionalistici minoranze etniche, che sono prive
della forza per difendere i loro beni supremi, la loro fede e la loro cultura
cristiana. Coloro che cosi facessero, non sarebbero degni di fiducia”[2].
El radiomissatge de Pius XII, de 1954, el qual s’ha adduït algunes
vegades en aquestes “Explanacions”, s’ha volgut posar en la seua llengua
original perquè siga comprès l’abast com també el significat de cada una de les
seues expressions:
“lo Stato dominatore e
accentratore, fece della nazionalità la base della sua forza di espansione”, que podem traduir com “l’Estat
dominador i centralitzador va fer de la nacionalitat la base de la seua força
d’expansió”.
Pius XII fa referència especial als nacionalismes egoistes units a un Estat determinat, com és el nostre cas, dels Reis Catòlics en
avant i, fins i tot, amb ells. D’una manera especial, amb els Borbons, amb
l’extensió a tot Espanya de la “nació castellana”, ens han volgut
incorporar i assimilar com una veritable colònia.
La nostra castellanització lingüístico-cultural i la realitat social-política[3] de subordinació, amb
intenció destructiva de la nostra nació històrica, procedeix de l’estat polític
castellano-espanyol “dominador i centralista o centralitzador”,
el qual s’ha apropiat de la denominació Espanya.
Castella-Espanya ha comportat “furtar e mentir”, segons
expressió significativa del nostre gran escriptor Francesc Eiximenis,
en el ja llunyà segle XIV.
Pius XII descriu què sol succeir en tota colonització, la qual suposa l’entrada (pacífica o violenta) d’una nació unida a un Estat
diferent de la nació que és establida en un lloc determinat del món, amb la
intenció de substituir i d’imposar-se sobre “la població nacional”, és
a dir, sobre els habitants que hi han nascuts o propis d’allí, on els autòctons
tenen la seua “Terra Pàtria”[4],
la terra dels pares. Els “centralitzadors” tracten que hi deixe de ser
“operant” la cultura de la nació originària d’aquell determinat lloc colonitzat.
La immigració “no colonitzadora” exigeix que els pobladors nouvinguts han d’”empeltar-se”, en la
cosa més essencial, en la cultura del Poble que els acull. Si no ho fan
així, actuen en contra dels drets de la nació que el rep: efectuen una
veritable colonització o substitució “que no serà mai prou rebutjada, la
qual descansa en l’Estat nacionalista, dominador i centralista, germen de rivalitats i incentiu de discòrdies”, com ens diu clarament Pius XII.
Els Drets humans, suposem
el dret natural de tot ésser humà a no ser esclau, a ser lliure, no són
subjectes als principis de les regles polítiques, les superen, hi són anteriors.
Actualment, no pensaria ningú que, per a suprimir l’esclavatge, és necessari
portar la qüestió a unes eleccions democràtiques decisòries. Igualment, els
principis discriminatius de la dona, la discriminació per la raça, la
discriminació lingüística o la religiosa, la discriminació entre rics i pobres:
aquests drets no són subjectes a les lleis, ni a praxis d’interessos polítics.
També els drets d’una autèntica vida nacional, la qual té el seu fonament
en la cultura actual i històrica d’un determinat Poble, va més enllà d’unes
consultes electorals, encara que siga amb la
categoria de referèndum
“Les nacions no moren” va afirmar de manera
concloent Benedicte XV. La Primera Guerra Mundial i la Segona Guerra Mundial
començaren perquè no es respectaren els drets de nacions, les quals
refusaven el domini d’altres estats amb poder militar.
Encíclica “Pacem in terris”[5]
Selecció d’alguns
principis de l’encíclica de Sant Joan XXIII – 11 d’abril de 1963.
Tota l’encíclica de Joan XXIII suposa un Magisteri de l’Església de molta
importància, respecte d’alguns dels temes que hem tractat en aquesta
explanació.
El no. 23 de la constitució Conciliar “Gaudium et Spes” considera
l’encíclica de Sant Joan XXIII com a document assumit pel mateix Concili Vaticà
II.
Recomanem l’estudi de la Primera Part, en la secció que podríem
titular “ELS DEURES”.
Cal posar atenció a l‘apartat “Signes del temps”,
paràgrafs 39-45, en què tracta tres temes especialment importants en el
món actual:
Primer. No. 40[6]. La promoció
econòmico-social de les classes treballadores: “avui, a totes les
comunitats nacionals, de manera viva, els obrers exigeixen no ser tractats
arbitràriament com a éssers privats d’intel·ligència i de llibertat (...) en
els sectors economicosocials: en els de la cultura i en els de la vida pública”.
Segon. No. 41. L’ingrés de la dona a la vida pública: “la dona (...) no pot consentir
que siga considerada i tractada com un instrument; reclama els drets (i els
deures) dignes de la persona, tant en l’àmbit de la vida domèstica com en el de
la vida pública”.
Tercer. Nos. 42-43. Tots els Pobles (o totes les nacions) del món s’han constituït o es
constitueixen en comunitats polítiques independents. Per aquesta raó,
en un futur pròxim, no hi haurà Pobles que dominen els altres, ni Pobles
subjectes al poder d’uns aliens a ells. A mes, “no agrada a ningú de
sentir-se súbdit de poders polítics que provenen de fora de la pròpia comunitat
o del propi grup ètnic”.
No.
44.
“quan en els éssers humans naix la consciència
dels seus drets, no pot deixar de sorgir-hi la consciència dels deures
respectiu: de manera que, aquell qui té alguns drets, té també el deure de fer
valer els seus drets com una exigència i com una expressió de la pròpia
dignitat; i tots els altres éssers humans tenen el deure de reconèixer i de
respectar aquells mateixos drets”.
No.
51.
“L’autoritat (...) és postulada per l’ordre
moral i deriva de Déu. Per tant, sempre que les seues lleis (o que els seus preceptes)
estiguen en contrast amb aquell ordre i, per tant, en contrast amb la voluntat
de Déu, aquests no tenen força per a obligar la consciència, perquè s’ha d’obeir Déu abans que els
hòmens, més aviat, en aquest cas, l’autoritat cessa de ser tal i degenera en
abús. La llei humana és tal en tant que és conforme a la recta raó i
deriva, per consegüent, de la llei eterna. En canvi, quan una llei és en
contrast amb la raó, és anomenada llei iniqua (‘Lex iniqua’), però, en tal cas, deixa de
ser llei i esdevé un acte de violència”. Sant Tomàs d’Aquino: “Summa theologica”, Ia. IIae, q. 93, a 3. ad
2dum. – Pius XII. Radiomissatge de Nadal de 1954.
Alguns dels principis de l’encíclica “Pacem
in terris”
Tercera part
No.
80.
“La mateixa llei moral que regula
les relacions entre cadascun dels éssers humans, regula també les relacions
entre les respectives comunitats polítiques”.
No.
89.
“No
hi ha éssers humans superiors per naturalesa i éssers humans inferiors per
naturalesa; sinó que tots els éssers humans són iguals per dignitat natural. En
conseqüència, no existeixen tampoc comunitats polítiques superiors per
naturalesa i comunitats polítiques inferiors per naturalesa. Totes les
comunitats polítiques són iguals per dignitat natural, donat que aquestes són
cossos, els membres dels quals són els mateixos éssers humans”.
No.
92.
“Així com, en les relacions entre
els éssers humans en particular, no és lícit a uns de perseguir els propis
interessos en perjudici d’altri, així tampoc, en les relacions entre les
comunitats polítiques, no és lícit a unes de desenvolupar-se a elles mateixes
oprimint-ne o perjudicant-ne d’altres. Escau ací, oportunament, la dita de Sant
Agustí ‘Si la justícia és
abandonada, ¿a què es redueixen els regnes sinó a grans lladrocinis?’”’.’De Civitate Dei’, lib. IV, c,4.
No.
93.
“entre les comunitats polítiques,
(...) les diferències han de ser superades i les controvèrsies respectives han
de ser resoltes, no recorrent a la força, ni al frau o a l’engany, sinó tal com
escau a éssers humans, a la comprensió recíproca, a l’examen acurat de la
veritat i a les solucions equitatives”.
No.
96.
[1]
Nota de la traducció. En l’original, “Representación sobre los males
imponderables que la Nueva Planta había producido”. Aquest document
figurava en Internet el 10 de novembre del 2025 sota aquest enllaçament, amb el
text en castellà i en català, juntament amb altres texts històrics i de caire
jurídic o enviats al rei i elaborats entre 1760 i 1892: https://repositori.justicia.gencat.cat/handle/20.500.14226/566#page=1.
Si el voleu llegir, podeu baixar-ne el document en pdf.
[2]
Nota de la traducció. Per a aquesta versió en italià, hem recorregut a
l’entrada “RADIOMESSAGGIO DI
SUA SANTITÀ PIO XII A TUTTO IL MONDO IN OCCASIONE DEL NATALE Venerdì, 24
dicembre 1954” (https://www.vatican.va/content/pius-xii/it/speeches/1954/documents/hf_p-xii_spe_19541224_ego-declinabo.html), de la web de la Santa Seu, això és, del Vaticà.
[3]
Nota de la traducció. En l’original, “social-política”.
[4]
Nota de la traducció. Per a evitar ambigüitats, hem inclòs la forma “autòctons”,
on el text original posa “los habitantes nacidos o propios de allí, donde
tienen su ‘Terra Patria’, la tierra de los padres”, perquè es pot donar
el cas que, fins i tot, una tercera generació visca en una terra d’acollida i
continue emprant la llengua dels immigrants ancestres i menyspreant la vernacla i la cultura de la terra de recepció
on resideixen els avis, els pares i els néts. Hem conegut casos de persones
que, pel 2020, tenien quaranta anys i ja comptaven amb fills (la tercera
generació de què parlem).
[5]
Nota de la traducció. Aquesta part de l’explanació, en l’original, és escrita
en català.
[6]
Nota de la traducció. En aquest apartat dedicat a l’encíclica “Pacem in
terris”, com al llarg de la traducció, partim dels nombres que figuren
en la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII,
publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada