Pere Riutort i els texts litúrgics valencians i l'AVL i la normativa del Concili Vaticà II

A continuació, plasmem de la pàgina 125 fins a bona part de la plana 127 de l'explanació, en la versió del 2018.

*d-6) Els Bisbes valencians ens enviaren un escrit d’agraïment pel treball realitzat, perquè l’incloguéssem en les “Anotacions introductòries” que es corresponen amb el text definitiu d’aprovació que ens lliuraren.

Diu així: “Els textos litúrgics cal que resten anònims; però des d’ací ha d’agrair-se l’esforç perllongat i valuós del competent equip d’hòmens, que s’ha fet mereixedor de la gratitud de les comunitats diocesanes del Regne de València”. Així consta imprès en la pàgina 22 del “Llibre del Poble de Déu” i el vaig rebre personalment del Bisbe monsenyor En Jesús Pla.

Un fet important a tenir present és el de la gran immigració castellana patida en el segle XX, sense poder defensar la nostra identitat. Vam patir una vertadera situació de colonització.

*d-7) Com ja hem al·ludit en *g-3), d’aquesta divisió 16, els membres de la Comissió de l’Acadèmia no volien admetre que aquests textos litúrgics oficials, en una selecció dels de major ús en les esglésies, ja existien, aprovats i publicats en una preciosa edició manual: el “Llibre del Poble de Déu”. Només faltava completar els allí publicats i usar la mateixa manera aprovada de fer les adaptacions, acceptant les decisions adoptades en ferm pels Bisbes, fins a arribar a tots els textos litúrgics i editar-los en el format d’edició de culte.

*d-8) L’aprovació dels textos litúrgics existents en el “Llibre del Poble de Déu” fou recordada i reafirmada en la Circular signada per l’Arquebisbe José Mª García Lahiguera el 18 de gener de  1977. “Boletín Oficial del Arzobispado”, p. 66.

[e] En una conversació privada que va tenir el Sr. Ramon Arnau amb l’Arquebisbe García-Gasco, sobre els textos que produiria la Comissió de l’Acadèmia, parlaren sobre la seua aprovació, la qual, segons Ramon Arnau, sembla que el Sr. García-Gasco li va prometre que es faria efectiva, una vegada es presentàs aquest text tan extraordinari i competent que es prepararia.

*e-1) No es pot deixar de tenir present allò que diu el cànon 153,3: “Promissio alicuius officii, a quocumque est facta, nullum parit iuridicum effectum”. Parlant clar, en el nostre cas, una simple promesa no comporta cap aprovació i aquesta no és possible si no es compleixen tots els requisits. O se seguia tota la normativa, i es constituïa la comissió formalment, per escrit, complint tots els passos exigents a donar, o “la promesa” de García-Gasco no tenia cap valor.

Així ha estat. Els Bisbes no han donat cap resposta als acadèmics sobre els seus textos litúrgics valencians, quan han acudit als bisbes valencians, perquè aprovassen les seues elucubracions, algunes de les quals, pel que sé, sense cap fonament teològic, ni lingüístic.

*e-2) S’havien de seguir els passos exigents que consten en els documents postconciliars sobre versions litúrgiques i que estan resumits i posats al dia en l’aleshores nova instrucció “Liturgiam authenticam”, l’existència de la qual desconeixien el Sr. Arnau i els altres acadèmics en el moment de començar a reunir-se[1].

*e-3) L’Església no pot ser la jungla: una simple conversació informal no és constituir una Comissió per a “traduir els textos litúrgics valencians”. Recordem-ho: no es poden oblidar les normes de l’Església en una qüestió de tanta responsabilitat com la de “Lex orandi, lex credendi”[2]. Fer efectiva aquesta realitat eclesial és un ofici eclesiàstic de gran responsabilitat, ofici subjecte en la seua constitució i provisió als cànons 145, 146, 148 i 149.

[f] La revista “SAÓ”, en un monogràfic del 2009, “Els textos litúrgics en valencià”, tracta, sobretot, de la defensa i de l’exigència d’aprovació immediata, de part dels bisbes valencians, dels textos litúrgics, elaborats, “traduïts”, per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquest  monogràfic inclou articles molt interessants i molt correctes, com a recerca i divulgació. D’una manera especial, hi ha un article d’Antoni Ferrando Francés, totalment equivocat, el qual comentaré en un altre moment.

*[D] L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha tingut aquests anys passats un gran pressupost econòmic anual.

[g] S’acosta als set-cents milions de pessetes anuals, quatre milions tres-cents mil euros. Aquesta quantitat és administrada pels “acadèmics” i, en una part molt important, en benefici de tots ells, amb la qual, sincerament, no sé què fan: ¿repetir, posant “valencià” en les publicacions de lèxic procedents de Catalunya o de Mallorca?

*g-1) La gran necessitat està a endinsar-se en les autèntiques i grans mancances que té la normalització de la llengua en el si de l’Església com també incidir en la promoció dels recursos didàctics per a l’ensenyament de la llengua, de la Història, de la cultura valenciana, especialment, en la necessitat de poder comptar amb recursos audiovisuals, musicals, lúdics, esportius, representació teatral curta per a diverses edats, enregistraments audiovisuals fets pels alumnes, etc..

*g-2) Les quantioses quantitats que ha disposat aquesta entitat, pagada pel Poble Valencià, serviren perquè els seus membres cobrassen a raó de 360 euros la sessió. Pel que fa als textos litúrgics, sabem que, pràcticament, tots els seus membres desconeixien les llengües originals que havien de ser traduïdes.

Aquesta fantasmagòrica traducció hauria costat un total de més de setanta milions de pessetes al Poble Valencià.  ¡Per a res! ¡Per a crear més conflicte! És com el tema del tercer Papa de Pisa, en el Cisma d’Occident[3], qui havia de substituir al de Roma i al d’Avinyó i no resultà una solució, sinó un nou gran problema.

*g-3) El 19 de maig del 2022 vaig enviar, oficialment, a la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la meua ex-alumna a qui vaig iniciar en l’estudi de la llengua catalana en el Centre Universitari de Castelló, Honorable Ascensión Figueres, un escrit en el qual li indicava la impossibilitat de constituir motu proprio una Comissió per als textos litúrgics valencians, a partir d’una entitat civil a les seques.        

Li vaig exposar que, per a arribar a la constitució d’aquesta Comissió, calia complir unes quantes exigències, bastant difícils de fer-les realitat per part d’aquests “Acadèmics”.

¿Una Comissió, per a una altra Comissió, com digueren després? ¿A què hi venia i amb quina finalitat? ¿És que els “Acadèmics” sabien el que no sabien els membres de les dues Comissions que realitzaren l’encàrrec d’acord amb la normativa eclesiàstica en 1973? ¡Si molts problemes de la traducció castellana feta a Madrid, se solucionaven en la Comissió de tot el Domini Lingüístic català de Barcelona!  

*g-4) Li vaig explanar que no era nous textos litúrgics el que calia que menàs a cap l’Acadèmia, sinó altres activitats imprescindibles per a les quals calia un investiment econòmic considerable, el qual estava, precisament, en mans de l’Acadèmia. La veritat és que, sense una dedicació important, no podrem arribar mai a una Església valenciana. Manca el material corresponent per a la catequesi i per a les publicacions bàsiques perquè el poble s’habitue a la llengua escrita.

En castellà, tot hi està; en la modalitat valenciana, hi ha una necessitat, la qual va unida a una gran pobresa de recursos econòmics i, sobretot, encara falta remoure la consciència del Clergat i del Poble. Si no s’hi ajuda econòmicament, no es pot resoldre el problema. Poc podia ajudar-hi el “suposat treball”, tan ben remunerat, dels Acadèmics. De fet, servia per a crear més conflicte, més que per a solucionar-lo.

---

[1] Nota  de la traducció. En l’original, “que en el momento de empezar a reunirse el Sr. Arnau y los otros académicos desconocían su existencia”.

[2] Nota de la traducció. Aquesta dita en llatí vol dir “La llei del que es prega és la llei del que es creu”. És a dir, l’oració i la fe van juntes.

[3] Nota de la traducció. Entre els anys 1378 i 1417, hi hagué diferents papes que es consideraven el legítim. Entremig, arran del Concili de Pisa (en 1409), en sorgí un tercer. Finalment, en 1417, s’establí un papa únic.

Caixa Rural de Torrent (del "Grupo Cajamar") menteix i manipula

Tot seguit, exposem el text d'un correu electrònic que he enviat hui a "Caixa Rural de Torrent", del "Grupo Cajamar".

****

<<Bon dia,

He fet totes les passes indicades per vosaltres, per a poder fer una gestió (afegir els darrers sis nombres de la carta de crèdit) i, tot i això, no em permet seguir a l'apartat següent: diu que no és correcte.

Altra vegada, demostreu que la banca online és una estafa.

I ho dic perquè també m'he passat amb Caixa Popular, àdhuc, fent els mateixos treballadors de l'entitat (¡i en l'oficina!), ELLS MATEIXOS, les passes que indiquen al client.

I, com que estic en grup de risc pel tema del Covid-19, vos reenvie aquest correu electrònic.

Sou uns mentirosos.

Atentament,

Lluís Barberà i Guillem 

C/ Dr. Sabater Fornés,16-2a

Alaquàs>>

2a part:

<<Un exemple més de "buenrollismo": "Del buen rollo a la hipocresía", com deia un apartat d'un article sobre com respondre a intents de manipulació externa d'una revista de psicologia cap al 2006>>.

4a part:

<< * "I ho dic perquè també m'ha passat">>.

****

1r. Diem que no tenim la clau per a entrar en el compte. Responen "No te agobies. Vamos a recuperarlas".

2n. Passem a "Recuperar contraseña de acceso a Banca Electrónica" i a indicar l'entitat (ací, la de Torrent, "Caixa Rural Torrent").

3r. Després d'un "¡Vamos allá!", demanen el NIF i veiem l'apartat "Últimos 6 dígitos de tu tarjeta de crédito, débito o prepago".  Un exemple de "buenrollismo".

4t. Escrius els nombres de la carta de crèdit, prems per a que vegen que no ets un robot i passem a "Recuperar contraseña". En el meu cas, la carta de crèdit caducava en febrer del 2022. 

5é. Premem en "Recuperar contraseña".

i 6é. Apareix una pantalla en què posa "Se ha producido un error

Los datos introducidos no existen o son incorrectos. Por favor, vuelva a intentarlo revisando la información que ha indicado". Açò també ens apareix, en fer la gestió per mitjà de l'ordinador portàtil cap a les 13h. del mateix dia.

Aleshores, ¿quins nombres havíem de posar? ¿No hem seguit les indicacions que havien escrit al client? ¿O és que, com deien castellanoparlants, en l'escola, pels anys setanta i huitanta del segle XX en el País Valencià, prenen els clients com si fossen "subnormales profundos"? (Era el segon insult més gros que es deia, en singular, després de "hijo de puta". Això també forma part de la cultura). Espere que no...

perquè,

7é. els bancs i les caixes, sense cap cèntim, se'n van al clot.

Nota: Hem fet les passes, amb el telèfon mòbil (i hem plasmat aquests set punts, amb l'ordinador portàtil) cap a les 12h50 del 17 de novembre del 2024.

Més notes: http://plomalliure.blogspot.com/2022/02/caixa-popular-bloca-targetes-bancaries_18.html.

Lletra a una amiga catalana

Hui, 15 de novembre del 2024, he escrit aquestes paraules a una amiga catalana, nascuda en 1948 i que ha rebut una educació matriarcal:

"Quant al tema de les inundacions, si jo fos un rei d'eixos que podien destituir, faria que dimitís el president valencià i el del govern espanyol. Ambdós, per lentitud i per haver deixat caure la gent.

Igualment, això també afectaria els batles que no haguessen actuat en línia amb recomanacions ecològiques, com és el cas del d'Aldaia (el poble on viuen els meus pares), on ja se sabia, de fa més uns vint-i-quatre anys, que el 60% del terme és zona inundable.

I el Comú d'Aldaia, amb el PSOE, havia aprovat la zona comercial Bonaire.

I en posaria un altre per a cada càrrec, dels que, com en algunes rondalles, ni se'n van de cacera, ni ho deixen per a demà.

En les narracions, els habitants del regne agraeixen un rei que escolta els qui li parlen, que s'interessa pel proïsme", trets que empiulen amb el matriarcalisme.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Pere Riutort i els texts litúrgics valencians, amb l'aprovació dels bisbes valencians i del Vaticà

Tot seguit, exposem de la majora part de la pàgina 122 fins al final de la plana 124 de l'explanació, en la versió del 2018.

 

*[B] Cal derruir l’obra del “frare mallorquí”.

Normativa a seguir per a “les versions i les adaptacions” a llengües vernacles, com en el nostre cas.

[b] Aquests textos dels il·lustrissims acadèmics no tindrien res a veure amb “els del frare mallorquí”, de qui s’havia de derruir “l’obra”, la qual era la culpable del conflicte. ¡Quines coses s’han de veure i s’han d’oir en aquestes terres valencianes!...

*b-1) La traducció dels acadèmics havia de ser tan extraordinària que calia que resultàs “totalment i tan sols valenciana, sense indicis de tenir res de català, ni de mallorquí, la comesa de la qual era aquesta, tal com expressà el president de la Comissió, el Sr. Ramón Arnau, en la premsa diària. Cf. Diari “Levante-EMV”, diversos escrits en gener del 2001. Com si, d’Argentina (o de Mèxic o d’Andalusia) estant, diguessen que farien una traducció d’acord amb la seua modalitat específica, la quan no tindria res de castellà[1]. Clarament: la quadratura del cercle.

*b-2) No he deixat mai de signar, perquè és veritat, que el treball de confecció dels textos litúrgics valencians no és obra meua, sinó de les dues comissions: de la Comissió de versions de tot el Domini lingüístic i la d’Adaptacions, la qual actua a València i per a València.

*b-3) Els “acadèmics” se’ns presentaren, al seu antull, amb una Comissió de l’Acadèmia per a traduccions litúrgiques valencianes, quan ja n’hi havia, editades en un magnífic llibre manual, “Llibre del Poble de Déu”, de 1600 pàgines, el qual conté els textos litúrgics sagrats més importants de la pràctica litúrgica de l’Església, segons la modalitat “vernacula Valentinorum”; a més, hi ha un extens “Cantoral popular” amb la seua edició musical i la secció “Pregàries en família, en grup, individualment”, a més d’altres elements molt útils.

Només faltava acabar l’adaptació dels textos encara no publicats, seguint els principis aprovats anteriorment pels Bisbes, segons he expressat als “Acadèmics” en diferents comunicats que els he adreçat. Quant a això, naturalment, la responsabilitat competeix a la mateixa Església, no a uns acadèmics polítics pel seu compte. ¿En quin lloc del món hauria succeït això, o siga, que una entitat civil assumesca una comesa eclesiàstica de tanta importància? Consulteu els cànons 1381 i 1375 del CIC, els quals presenten el càstig d’una pena canònica.

*b-4) Tot cal que estiga d’acord amb la norma que se’ns va proposar i que s’imposà per a les adaptacions, en 1966, el “Consilium ad exsequendam constitutionem de Sacra Liturgia”, tant per a les Illes Balears com per al País Valencià. Aquesta norma consisteix que s’ha de canviar tan poc com es puga, partint dels textos ja aprovats per a tot el Domini Lingüístic.

*b-5) Aquest permís oficiós l’obtingué en 1966 el responsable de versions litúrgiques, monsenyor Narcís Jubany, aleshores Bisbe de Girona. A partir del moment en què s’havia de fer unes mínimes adaptacions, segons el permís de la Santa Seu, tant per a les Illes Balears com també per al País Valencià, no necessitaven una aprovació nova i oficial de la Santa Seu, sinó que bastava el vistiplau d’aquestes adaptacions, de part dels Bisbes respectius del País Valencià o de les Illes.

L’adaptació s’ha menat a cap partint d’aquest principi, tant per a la modalitat balear, com per a la modalitat valenciana. Així consta en les primeres pàgines de les edicions valencianes i balears.

*b-6) Les tres modalitats de llengua que contemplem (català, valencià i mallorquí o balear) no estan tan diversificades per a donar pàbul a les disquisicions de persones, la majoria de les quals presenten aquestes petites diferències, entre els valencians, com a excusa per a la seua no acceptació de la llengua del seu propi Poble, o bé, en alguns casos, com a manifestació d’un orgull demencial de creure’s importants, el qual no respon a la veritat. “Els valencians volem uns textos litúrgics exclusivament valencians” sembla que volen exigir.

¡Si, després de cinc-cents anys de patir una dinàmica de destrucció i, àdhuc, d’anihilament, encara ens trobem amb una llengua molt unificada i viva per a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears! Compareu-lo amb la divisió dialectal existent en l’alemany o en l’italià. Passa que, entre nosaltres, la llengua només ha pogut ser ensenyada en les escoles, de fa uns pocs anys ençà. Anteriorment, les lleis procedents de Madrid ho prohibien taxativament. ¡Aquesta llengua havia de desaparèixer!

[c] Jo mateix, amb la confecció i amb l’edició dels textos litúrgics, he sigut ¡“apallissador” de l’Església!.

*c-1) Que jo vaig ser, amb el meu treball, apallissador de l’Església valenciana, com així consta en una entrevista al president d’aquesta Comissió Acadèmica per als textos litúrgics valencians, “i només valencians”, el Sr. Ramon Arnau, tal com apareix en el Setmanari “Paraula” del 24 de juny del 2001 i en entrevistes del diari “Levante-EMV”. Però la veritat és que, qui ha sigut apallissat, sóc jo mateix i altres persones que han patit les ires d’aquesta gent, que no sé com cal qualificar-la.

*c-2) “¿Un mallorquí fent lliçons als valencians?”. ¡Això, mai! ¡Si no hi ha cap mallorquí apte per a ser bisbe a les Illes Balears!... Per això, es diu, de València estant, que “els bisbes valencians hem d’anar-hi, a exercir de bisbes”, ”Aquelles illes existeixen eclesiàsticament com a sufragànies valencianes, per enviar a ser-hi bisbes, sobretot, als bisbes auxiliars valencians”.

¡Quant d’orgull! ¡Com menyspreen i no accepten “els altres”, encara que se sacrifiquen per ajudar-los! ¡Quant de patiment m’ha suposat aquesta actitud, la qual he patit tants anys i encara la sofresc, perquè continua!...

 

*[C] La Comissió Valenciana oficial per als textos en llengua vernacla de les Diòcesis valencianes va realitzar el seu treball d’adaptació totalment d’acord amb la normativa de l’Església.

[d] La Comissió valenciana oficial per a les Adaptacions fou constituïda el 12 de novembre de 1973, després de ser creada per un decret de l’Arquebisbe metropolità, en nom de tots els Bisbes valencians, el 18 d’octubre de 1973. Decreto de Presidencia, Boletín Oficial del Arzobispado, 1973, p. 836.

*d-1) Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor i Mn. Vicent Sorribes foren anomenats membres tècnics en valencià de la Comissió per a les adaptacions del text. També hi foren anomenats els senyors Adlert i Casp, els quals sempre van ser convocats a les reunions, malgrat que, a partir de la reunió segona, digueren que renunciaven a formar part de la Comissió.

Vaig ser elegit President de la Comissió valenciana d’Adaptacions, en primera votació, d’acord amb el que disposava el Decret d’Erecció de l’esmentada Comissió i atenent a les normes que ens proposaren de la Santa Seu estant per als textos valencià i balear.

*d-2) També foren membres de la Comissió de textos els delegats de cada una de les diòcesis, especialment, els presidents de les Comissions diocesanes de Litúrgia de cada Diòcesi. Aquestes Comissions de Litúrgia són diferents de la Comissió per als textos litúrgics en llengua vernacla, ja que aquesta Comissió tradueix o adapta els textos litúrgics oficials, mentre que les Comissions de Litúrgia tenen una finalitat bàsicament pastoral.

*d-3) La Comissió oficial per als textos valencians, en primer lloc, va aprovar les normes gramaticals a seguir i, progressivament, acceptà l’adaptació lèxica al valencià més popular, partint del text que constava en la versió de tot el Domini Lingüístic, la qual tenia (i té) l’aprovació oficial, sense discussió, de l’Església en els seus organismes de la Santa Seu i de la Conferència Episcopal.

*d-4) En la Comissió valenciana d’Adaptacions, hi hagué vint-i-tres sessions, segons consta en les Actes Oficials. Anticipadament, aquestes sessions van ser preparades conscienciosament per cada un dels membres de la Comissió valenciana, proposant i discutint els canvis per a la “valencianització”. Aquesta preparació meticulosa i gènesi de les adaptacions consta en l’Arxiu de la Comissió, ja que s’han conservat tots els documents.

*d-5) Així, amb un treball molt seriós i responsable, es va presentar el resultat als bisbes valencians, els quals dedicaren dues sessions específiques al seu estudi. Fou aprovat, el resultat del treball d’adaptació de la Comissió per als textos valencians, de part dels bisbes valencians, definitivament, el 29 d’octubre de 1974, després d’una sessió llarga i reflexiva que va durar quatre hores.

En primer lloc, es van discutir i s’aprovaren de part dels Bisbes, les normes gramaticals seguides. Són les mateixes normes amb què està redactada la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”. Difícilment, es podia usar una normativa més valenciana, la qual era l’acceptada pràcticament per tots.

---

[1] Nota de la traducció. Podríem continuar i afegir (encara que no figure en l’original), “i sí d’argentí, de mexicà i d’andalús, respectivament”.

Diàleg entre amics, amb Ricard Jové Hortoneda (1929)

Bon vespre,

Ahir, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), ens féu aquest comentari:

"Bona tarda, Lluís,

He llegit el que fa memòria del Pare Abat de Montserrat, (...), i m'han vingut a la memòria els anys del franquisme, en què el visitàvem un parell de vegades l'any, i passàvem uns vint o trenta minuts parlant amb ell. Sortíem abrivats, era una persona sàvia. 

En una certa ocasió que hi vam anar a fer una trobada de treball, al Monestir, hi vam passar dos dies i una nit, ens van invitar a sopar a tots amb la Comunitat. 

Enyoro aquells temps de lluita. Ho podia fer, ara no puc fer res, però tu i uns quants més m'ajudeu a entretenir la vida i a viure noves experiències. 

Moltes gràcies!!!!".

Després de llegir-lo, anit, li responguérem:

"Bon vespre, Ricard, i gràcies pel teu escrit, molt sucós,

Afegiré que, amb persones com tu, aprens moltes vivències que no ixen en els llibres, ni en Internet i que, igualment, ajudeu molt als catalanoparlants més jóvens.

Amb el temps, he pogut veure que les persones que, quan començà la guerra, tenien deu anys o més, són molt més democràtiques i obertes que les que ho feren després de la contesa. En eixe sentit, entre el 2009 i el 2013, fiu molta amistat amb persones d'eixa època (1918-1926) i algunes m'han deixat empremta. N'hi hagué que també visqueren després del 2013.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís".

Lletra a Guillem, batle d'Aldaia (l'Horta de València), en relació amb les inundacions

Bon dia, Guillem,

Com que ens coneixem de fa molts anys ençà, t'escric pel nom amb què et presentaves.

Tot seguit, et plasmaré unes qüestions:

1) L'abat Aureli Maria Escarré i Jané, del Monestir de Montserrat, en 1949, deia a uns jóvens que fessen pàtria (Catalunya), no partit ("Feu pàtria, no política. Notareu que feu política, quan us dividiu"). ¿Posaràs el sentiment de pertinença a la terra (Aldaia, això és, el poble on manes, a la comarca de l'Horta de València i al País Valencià) per davant del partit (el PSOE) i de les decisions que es prenguen en els despatxos del govern espanyol i sense passar ells per terres valencianes (o molt tard), com enguany?

2) ¿Te'n recordaràs de Catalunya, no solament ara, quan n'han aplegat molts catalans (ben prompte, abans que militars, a Aldaia, com també bascs), sinó, igualment, després de l'ajuda? ¿O, en acabant, es traduirà en un "¡Por ahí te pudras!" i en actituds en pro de qualsevol política "A por ellos, oé" (com vespres del referèndum d'independència en Catalunya) i de molt de futbol, falles, flamenco, "Visca el Crist dels Necessitats!" i, és clar, d'eixe "buenrollismo" que t'ha acompanyat com també al primer ministre espanyol actual, a Ximo Puig i a l'anterior president del govern d'Espanya i que no és propi de les cultures matriarcalistes, com ara, de la valenciana?

3) En març de 1958, després de la riuada de 1957, Martí Domínguez i Barberà vingué a dir que calia anar més enllà de l'estoreta velleta i tocà els peus en terra. Un poc després, li costà el càrrec (https://ca.wikipedia.org/wiki/Mart%C3%AD_Dom%C3%ADnguez_i_Barber%C3%A0). ¿Preferiràs fer com ell i, així, fer costat al poble o deixaràs caure els habitants i els qui participaran en la recuperació de moltes poblacions valencianes? Hui, ma mare (nascuda en 1943) m'ha dit que, en el Carrer Sant Antoni (on viuen els meus pares i on vaig estar fins a la primavera del 2009), hi aplegà a haver 1'5m. de tarquim, fet que, ni de bon tros, havia ocorregut en la riuada de 1957.

4) Tu i el PSOE local, ¿esteu disposats a reconéixer que la zona comercial Bonaire rebé l'aprovació del vostre partit i del Comú d'Aldaia, tot i reports i suggeriments d'ecologistes, àdhuc, d'Aldaia? Ho dic perquè és més fàcil carregar el mort al PP o a l'obrer de la cançó "El Miquelet de la Seu" que acceptar-ho. I, si vos en presenten un altre, et limitaràs a dir "Un report realment interessant"?

I 5) ¿aprofitareu els representants del govern municipal els noms de les poblacions d'on provenen els voluntaris i les ajudes, per a crear vincles de germanor, una idea, al meu coneixement (segons una lectura en el 2013), del general Eisenhower, qui fou president dels Estats Units? 

Com hem pogut veure, l'altruisme cap al País Valencià, fins i tot, ha vingut de la Catalunya Nord. I, per part de molts valencians, hi ha hagut agraïment cap als catalans. 

Al cap i a la fi, no sols som germans de llengua, sinó que la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana és matriarcalista.

Finalment, dir-vos, als aldaiers, que, per part meua, continuaré en relació amb moltes persones d'Aldaia i d'altres indrets.

Avant les atxes.

Atentament,

Lluís Barberà i Guillem 

D'Alaquàs (l'Horta de València) estant.

Paraules que m'han escrit de Catalunya estant, ahir i hui:

"Molts ànims i molta força!", Jaume Piquer Jordana.

"Un abrazo y mucha fuerza", Teresa Arjona Díaz.

"Avant les atxes i molta força per als teus pares", Rosa Rovira.

Paraules de Daniel Gros, en un missatge del 12 de novembre del 2024:

"No tenir pressa i escoltar... Escoltar! Fer un dol reposat i intel·ligent per a mesurar una reacció madura i creativa per quan sigui el moment de fer entrar la política, la justícia i l'empatia amb la gent!

Una abraçada a la mare, Lluís!".

Lletra a un amic català, resident en Brasil i molt obert, sobre les inundacions

A migdia, un amic, Tonet, m'ha enviat un missatge:

"Molt bon dia, Lluís,

M'agradaria saber la teua opinió sobre la gestió de la catàstrofe per part del govern del País Valencià i del govern central. 

Avant les atxes.

Una forta abraçada!!".

****

Bon dia, Tonet, 

Indistintament dels partits que hagen governat part d'aquesta legislatura autonòmica (PP i VOX) o bé estatal (PSOE, amb el suport de partits catalans, valencians, de les Illes Balears i del País Basc), la cosa va més enllà de dretes i esquerres.

En eixe sentit, en línia amb el joc que té molt a veure amb les relacions i amb la presa de decisions (parle de volar un catxirulo, un estel), quan, sense la meua intenció, es trenca el fil, córrec a pel catxirulo, perquè no vull que es trenque i que calga comprar-ne un altre.

En canvi, el PP valencià i el govern espanyol l'han deixat anar a la sort del vent.

Igualment, hui he comentat a un veí de la finca sobre la riuada de 1957: el govern espanyol no posà ni un cèntim (ni un cèntim!, com sona) en la recuperació de la ciutat de València i de les altres poblacions afectades. Això, m'ho havien dit, més d'una vegada, els meus pares (qui encara viuen).

El veí m'ha respost que sí, que així fou: ni un cèntim!

Aleshores, li he afegit: 

"— Si això ocorre en Madrid o en Valladolid, el govern espanyol es mou immediatament".

I ell m'ha adduït.

"— I, si és en l'estranger, ja veus Pedro Sánchez enviant unitats militars i ajuda".

Llavors, li he dit:

"— Però açò no és Castella. Els valencians no vivim en terres castellanes".

És un veí molt obert i amb bona empatia.

El president valencià, l'espanyol i el del PP estatal són castellanistes i els la bufa lo que passe en terres catalanoparlants, si no és per a explotar-les i per a tractar d'anul·lar lo vernacle, lo que té a veure amb la llengua catalana, amb lo que no és castellà i que fa segles i segles que és propi d'ací.

Hui he captat que, de Perpinyà estant, s'han mobilitzat per ajudar als valencians.

Encara no he llegit cap article, ni cap notícia procedent de terres històricament vinculades amb el Regne de Castella (per exemple, de Castella la Manxa, de Madrid, d'Extremadura i de l'Andalusia latifundista i de las peonás i d'anar al bar i esperar la solidaritat de terres catalanoparlants).

El batle d'Aldaia (on viuen els meus pares, de la comarca de l'Horta de València) ha posat que se n'ha anat a Madrid a parlar amb el govern.

¿Per què no s'ha mobilitzat Pedro Sánchez el primer dia? Ha aplicat lo que deia Íñigo Errejón (de Podemos i, després, de Sumar ) en el 2019, sobre el tema de Catalunya: "Me pilla lejos".

Només cerquen el vot i que continuem submisos mentalment i culturalment, que els donem un vot a canvi de res.

Ma mare, diumenge, em digué que el poble d'Aldaia (on viuen, dels més afectats) no havia aparegut ni un segon en la tele, ni se n'havia fet referència.

(...) Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Notes: Hui, 7 de novembre del 2024, he pogut llegir un article en el diari valencià "Levante-EMV", en relació amb el petit comerç dels Nàssio (Aldaia), en el barri on visquí fins al 2009, i amb algunes paraules d'Empar Folgado, tinent de batle del poble, del PSOE.

No posa ni una paraula indicant que la zona comercial Bonaire (inundada i que el president valencià Mazon fou de les primeres que tractà de salvar, amb l'ajuda dels voluntaris) rebé l'aprovació del govern local (del PSOE).

Jornalisme vergonyós.

****

El 8 de novembre del 2024, Daniel Gros, de Catalunya, ens envià aquest missatge: "La meva solidaritat emocional als qui ho han perdut tot.... (...).

Molta força als teus pares Lluís!!".

Gràcies, Daniel, per les teues paraules.

El 9 de novembre del 2024 veiérem que, més de setanta-dues hores abans, un català,  Modesto, havia escrit açò en el seu mur de Facebook:

"Avui, aquí, Almenar, recollida d'aliments, productes de neteja personal, etc., etc., pel País Valencià, València i rodalies. Molta afluència i col·laboració. 

La mestressa i jo hi hem posat el granet d'arena. Em sento satisfet de fer-ho.

Ànims, que els necessitareu.

Una abraçada des de Catalunya".