Sobre la importància de l'assignatura "Història"

Si hi ha una assignatura que crec que rep un interés especial per part de tots els governs i que els definix, és "Història". Podria començar a parlar sobre distintes línies d'ensenyament que vaig aprendre en Magisteri i les que he aprés amb el pas dels anys, però ho faré més senzill.

Un dia, li enviava un missatge a una adolescent amb la pregunta següent: "Una pregunta: com vos ensenyen la Història? ¿Vos parlen sobre altres cultures del món, sobre les minories o la història i les dones? Què sabeu d'altres estats del món? Gràcies".

I la resposta inicial, no pogué ser més clara: "La història en general, després en Europa i després en Espanya".

Continuava amb el diàlèg i, per mitjà de la intuïció i l'experiència, li pregunte: "Quina 'història en general'? La que diu que 'la història és l'estudi del conjunt de fets que han ocorregut des de la prehistòria fins ara'?"

I contesta: "Sí".

I, per a deixar clar què amagava tota eixa manera d'ensenyar, li explique: "Eixa és la tradicional, la que ens interessa tombar si volem que les minories, els grups històricament marginats, la pau, l'ecologisme, la creativitat (obertura al món), el llenguatge no agressiu, la participació ciutadana, la fraternitat, la llibertat i altres temes i valors estiguen presents en les nostres vides. (...) Fomenta el patriotisme, el culte a la bandera i als alts càrrecs (des dels pares fins als caps d'estat o a les persones que feren 'grans fites'). No la compartisc".

I, tot seguit, li afegia unes frases que, des d'ací, llance a la població, més que res perquè crec que estem en un moment privilegiat per a fer camí cap a canvis imprevists i positius. U dels que he pogut vore, des de que acabí Magisteri, ha sigut el de l'adopció d'un nacionalisme gandhià en Catalunya, cosa que manifestava Artur Mas en la tardor del 2013 i que crec que ha sigut u dels motius pels quals part de la premsa anglosaxona (Estats Units o Gran Bretanya) seguix amb una atenció especial el procés de Catalunya i, al mateix temps, no acaben de posar-se de part d'un posicionament que consideren no democràtic (el del govern central espanyol). Caldria recordar que són dos estats amb major cultura democràtica, com en altres països on triomfà el luteranisme o altres línies religioses alternatives al catolicisme del segle XVI i, per tant, la idea de llibertat.

Sobre el nacionalisme català, vos puc assegurar que em mostrava molt escèptic que evolucionara cap a formes més obertes que no feren olor a xovinisme, per no emprar eixe terme que molts diuen que no els agrada o que ells no ho són: nacionalisme. Però quan vaig llegir quina cadena catalana estava previst fer i que partiria del model que quallà en els països bàltics, on s'aconseguí la independència de manera pacífica, pensí: "Vinga!, anem a vore com acaba açò!". I la premsa estrangera anglosaxona destacava el caràcter festiu, tranquil i pacífic de l'acte de la Diada... com també la d'altres països i, en molts casos, explicaven què havia portat a eixe moviment ciutadà. Estic parlant de la via catalana de la Diada del 2013.

Per això, quan l'adolescent m'afegia "Sí, però és l'obligatòria", lo primer que vaig pensar és que hi havia molt a fer i li escrivia: "Esta potenciarà Compromís i més partits: això ho tinc més clar que l'aigua. Conec molt este tema".

Finalment, tancava el diàleg escrit amb les frases següents: "A través de la literatura, per exemple, la podem denunciar o, millor encara, arraconar. Necessitem persones valentes. Un escriptor alemany, Bertold Brecht, deia que totes les persones som importants i que la fem entre tots".