Tot seguit, exposem bona part de la pàgina 60, fins a la pàgina 62, completa, de l'explanació, en la versió del 2018.
*k-1) En aquesta Espanya, hauria de cabre Galícia junt amb
Portugal, Castella i les seues diferents comunitats
autonòmiques actuals (les quals no tenen drets històrics específics, ja que
Castella tenia una fèrria unitat centralitzada. Euskadi junt amb Navarra.
A Navarra, es concentren, d’una manera especial, els drets històrics d’Euskal
Herria.
*k-2) La nostra Confederació tenia per centre
Barcelona – Catalunya- unida als antics Regnes autònoms de València i de
Mallorca, fills, culturalment, d’una mateixa nissaga catalana. L’enumeració
dels diferents territoris de la nostra Confederació s’iniciava
pel Regne d’Aragó, però nosaltres no érem (ni som) aragonesos.
*k-3) Parlem de quatre blocs amb cultura històrica,
realment actuals, els quals, partint d’ells mateixos com a Estats confederats,
formarien uns veritables Estats-Nacions de l’autèntica realitat històrica
d’Espanya, la qual seria una, però no única, com se’ns presenta ara, des de la
realitat castellana. En
aquesta unitat, tots cabríem en règim sobirà d’igualtat: això cal que
siga Espanya.
*k-4) La qüestió d’un poder central secundari, fonamentat
en la igualtat de les quatre realitats polítiques, inspirat en l’estil
confederal suís, caldria que es resolgués a partir de la monarquia o
d’un règim republicà, com s’ha instaurat en bona part dels països europeus,
propugnat per la “Declaració Universal dels Drets Humans”. Podria haver-hi, per exemple, una presidència
rotatòria.
Un autèntic poder central polític des de la Unió
Europea podria ser la solució en determinats conflictes, realitzar
funcions i prestar serveis com un exèrcit únic, concebut més com servei
de policia que com element de domini i de confrontació entre els diferents pobles.
*[F] Els drets humans i els drets dels pobles tenen
una correspondència moral i jurídica que els equipara: són els mateix drets com
a persones individuals o col·lectivitat. Cf. “Pacem in
terris”, Sant Joan XXIII, no. 75.
[l] Entre
nosaltres, oblidar els principis de sobirania històrica i actual, nascuda de la
respectiva cultura, desemboca a presentar Castella-Espanya com realitat nacionalista centralista, que
ens ha dominat a poc a poc des de fa segles.
*l-1) Partim de “lleis iniqües o fora de la raó” que ens obliguen en consciència, com explica clarament Sant Joan XXIII en
l’encíclica “Pacem in terris”,
al·ludit en l’anterior *h-4, com ja ho va desenvolupar en el seu temps Sant
Tomàs d’Aquino, quan es referí a les “lleis iniqües o fora de la raó”.
S’han de considerar lleis iniqües, injustes,
il·legítimes, les que ens situen fora de la Unió Europea, si s’obtingués la
sobirania, indiscutible com a dret que ens assisteix. Aquesta
sobirania, ens anuncien, s’unirà a greus problemes econòmics i polítics , els
quals caurien sobre nosaltres com a càstig. Sembla que, exigint els drets
inqüestionables de la sobirania fonamentada en la cultura social actual i
històrica, ens convertiríem, com una mena de llebrosos, en empestats, raó per
la qual tots haurien d’allunyar-se de nosaltres.
*l-2) És normal que aquesta propaganda i aquesta visió de
futur tan tenebrós, tal com es va presentar a Escòcia com també entre
nosaltres, promoga injustament el vot negatiu entre una part considerable de la
població. Amb açò, s’indueix a un vot determinat, mogut per una coacció
moral i de por inacceptables.
*l-3) Examineu les següents paraules de Sant Joan
Pau II, l’Estat Espanyol i la Unió Europea, quant a les lleis i normes
iniqües o il·legítimes que, en ambdós casos, propugnen la impossibilitat de
demanar una autèntica sobirania:
“Ni un Estat, ni una
altra Nació, ni cap organització internacional no està mai legitimat a
considerar que una determinada nació no és digna d’existir”.
Sant Joan Pau II, a l’ONU, en 1995, no. 8.
*l-4) Un desig i un dret sobiranista, fonamentat en la
Història d’una manera especial, no cerca el secessionisme en si mateix, sinó
la realització plena d’una nació determinada, la qual hi té dret,
per la seua existència bastida en la cultura social-històrica, contra
la qual no tenen valor guerres perdudes, lleis iniqües o fora de raó; o bé,
perquè uns senyors “nobles de sang reial” es
casaren fa ja cinc-cents anys.
Una altra realitat és la gran immigració castellana
patida, sense tenir els mitjans per a poder defensar i promoure convenientment
la nostra identitat.
El dret al sobiranisme dels pobles es fonamenta en
la sobirania del propi home, unit a la de la cultura que ha produït al llarg de
la seua història, com a persona i com a societat, que no han capitulat davant les civilitzacions i imposicions dels
invasors. Cf. Sant Joan Pau II, en la UNESCO. No. 2.
*l-5) Si ens pleguem a les actuacions i a les lleis
injustes d’aquests, “ens apartem del deure moral imposat a tots nosaltres d’edificar un
món millor en la veritat i en la justícia, i no podem exercir amb llibertat, la
responsabilitat amb la qual ens competeix davant els germans i davant la
història”. Cf. “Gaudium et Spes”, no. 55 i no. 58.
Per això, que siga una necessitat moral el “treballar per a exigir que totes
aquestes situacions legals que, injustament, es cernen sobre nosaltres, per ser
contràries a la llei de Veritat que ha imprès en nosaltres el Creador, siguen
corregides”. “Mai no seran prou refusades”, ens deia Pius XI, ja en 1954.
[m] Els Drets Humans i els Drets dels Pobles
sense Estat, per a ser reconeguts, no han de passar per un referèndum.
*m-1) I tant que no! No podem
fonamentar-nos en interessos polítics, ni en drets que se sostenen en lleis de
majories o de minories de votants. En consciència, és una cosa
irrenunciable, sagrada, que ha de ser admesa per tots.
*m-2) Posem-ne un exemple. Un ésser humà que està
subjecte a l’esclavatge té el mateix dret de llibertat, per ser persona; no és
lliure perquè ha guanyat una votació. Igualment, podríem posar l’atenció en els
drets igualitaris de la dona, en la discriminació racial, en la discriminació
d’una llengua, en la llibertat religiosa.
Els drets de sobirania d’un poble determinat no
estan subjectes a concessions voluntàries dels qui retenen la seua llibertat,
siga quina siga la raó. Aquesta, i altres situacions al·ludides, són
contràries a la Llei de Déu, qui ha imprès en la pròpia Natura, la denominada “Llei Natural”, el “Pla de Déu”.
*m-3) El dret de llibertat de la persona parteix de la
seua dignitat com a tal i el dret de llibertat d’una nissaga (o d’un poble) parteix
de la dignitat de la seua cultura històrica determinada, la qual forma unitat
junt amb l’home. Ens trobem amb un dret paral·lel. No fer-ho així
vol dir que seguim una norma (o llei) inacceptable, iniqua, contrària a la raó.
Cf. Sant Joan Pau II i la “Pacem in terris” (*j-1).
*m-4) “En el mapa d’Europa, hi ha nacions que posseeixen una meravellosa
sobirania històrica, nascuda de la seua cultura i, malgrat això, al mateix
temps, estan privades de la seua total sobirania”. Sant Joan Pau II, en la UNESCO, 2-VI-1980.
La cultura social-històrica més important que existeix
sense reconèixer com a Estat, actualment, a Europa, sens dubte, és la de la
nostra nació-estat confederal, “la qual posseeix una meravellosa sobirania històrica nascuda de la seua cultura”. Després dels Reis Catòlics ençà, estem en
la mateixa situació que han estat els pobles colonials d’Àfrica i d’altres
parts del món, fins a hores d’ara.
Aquests pobles, normalment, de raça negra, han adquirit
la seua sobirania per imperatiu legal internacional. Nosaltres continuem
essent, sobretot, des de Felip V, l’Espanya assimilada o incorporada, amb unes
situacions inacceptables de colonització claríssimes. Actualment,
sembla que els qui patim la injustícia del “racisme” som els de raça blanca. ¡Que difícil és aconseguir la independència
els Pobles d’Europa que encara no l’han assolida, principalment, si la volen
obtenir per mitjans pacífics!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada