Pere Riutort i la presència europea en Amèrica i interpretacions falsificades

A continuació, plasmem part de la pàgina 107 fins a la plana 110 de l'explanació, en la versió del 2018.

*[B] L’obra a Amèrica i en altres parts del món, ¿fou una actuació de tot Espanya o fou una cosa a favor de Castella i dels castellans i en contra dels drets que la nostra confederació compartia amb ells?

[g] Que fou una obra de tot Espanya, això és un concepte inventat en temps relativament recents, per a enganyar amb falses realitats històriques, respecte a una obra  de la qual, molt injustament, vam ser exclosos.

*g-1) Si es vol parlar amb propietat, partint de la Història dels tres-cents primers anys d’actuació americana, cal dir que fou una obra de Castella; nosaltres, altra vegada, en contra del dret que ens assistia, vam ser exclosos de poder establir-nos-hi com el que érem, i, àdhuc, d’emigrar a aquelles terres, si no s’aconseguia la simulació, per a fer-se passar com a procedents dels territoris castellans. La norma era que “s’havien de desnaturalitzar i naturalitzar a Sevilla”, abans de partir, els que no eren castellans. La butla d’Alexandre VI compartia els drets de Castella junt amb els de la nosta confederació d’Aragó.

*g-2) En la visita que Carles V va fer a Barcelona, en tornar de la seua expedició africana, estigué a punt d’esmenar-se aquesta exclusió. No es dugué a terme el nostre planificat establiment en les terres que hi ha entre el Quebec, ocupades posteriorment pels francesos, i les que, després, constituïren les colònies angleses, origen dels Estats Units d’Amèrica. Si s’hagués menat a cap l’establiment al·ludit, respectant els nostres drets, possiblement, l’actual territori dels Estats Units, hagués sigut un territori de llengua i de cultura catalanes, on hauríem pogut establir-nos amb la nostra pròpia llengua i amb principis d’organització política i d’interés nacional, els qui pertanyíem a la Confederació de la Corona d’Aragó.

*g-3) Diran que era una injustícia que es feia amb els nadius. És veritat: però, en aquells temps, es considerava normal que s’hi fes. Fins i tot, hi ha Butles papals que ho permetien. Jo, personalment, estaria molt content que una porció important d’Amèrica o d’Austràlia, o de qualsevol part del món, parlàs la nostra estimada llengua i, això sí, ajudant a la continuació i a l’actualització com a llengües de cultura, a les nombroses llengües aborígens.

Amb els nostres drets, calia haver pogut establir-se a Amèrica, també els territoris ara italians, per exemple, Sicília, Sardenya i Nàpols, amb qui feia segles que convivíem formant un mateix País Confederal, com a estat independent. Els portuguesos no tenien més potencial demogràfic i humà que nosaltres.

*g-4) El món castellà, però, començant pels Reis de la dinastia dels Àustries i els seus favorits, volien que acabàssem essent, en les terres d’Espanya, com una colònia més, assimilada i subordinada a Castella. Davant aquests plans, units a altres realitats inacceptables, es produí l’alçament del Regne d’Aragó, ja en temps de Felip II de Castella; la Germania dels Regnes de València i de Mallorca i la “Guerra dels Segadors”, la qual començà en 1640 i va propiciar la nova independència de Portugal.

[h] Del segle XVI endavant, pogueren establir-se, progressivament, a Amèrica, portuguesos, anglesos, francesos, holandesos: ¡nosaltres, no! ¡Ens hauria resultat impossible intentar-ho! El que, legalment, era el nostre Rei, era el nostre enemic, qui ens havia ficat en els guetos dels diferents virregnats en cada un dels Regnes, i, així, ens condemnaven a un ostracisme de misèria humana. Posteriorment, aprenguérem a defensar-nos promovent la indústria.

*h-1) És un capítol molt trist de la nostra Història, el qual, contínuament, ens rebreguen els castellans, injustament, parlant-nos dels molts milions de persones que parlen castellà, amb la qual cosa, recorden, inconscientment, la nostra injusta exclusió. Nosaltres no poguérem establir-nos a Amèrica, pel gran egoisme dels castellans. És la travessura “en furtar e en mentir”, de la qual ja parla Eiximenis a la darreria del segle XIV.

¡Com va acabar, la suposada unió fonamentada en la igualtat, dels Reis Catòlics! Poc es va fer realitat el “Tant munta, munta tant,...”. ¡Quant de patiment ha causat al nostre Poble aquesta antiga i, per a nosaltres, frustrada unió!

*h-2) Recordem, altra vegada, què correspondria als nostres drets d’establir-nos a Amèrica, naturalment, amb les nostres característiques lingüístiques i culturals. Ens hauria tocat, amb el temps, un espai igual o superior, com el que ocupa actualment el Brasil o com el dels Estats Units d’Amèrica, que no tenien drets històrics; però la realitat és que, la monarquia ubicada a Castella pretenia substituir la nostra llengua pròpia i els nostres drets civils i culturals, com si, en la mateixa Península, formàssem part d’una colònia d’expansió, com succeïa a Amèrica, a Àfrica o a Filipines, a benefici de Castella-Espanya.

Brasil fou per als portuguesos, tot i ser fals que s’hagués arribat a l’Índia, i el món anglès començà la seua presència a Amèrica i la va fonamentar en la pirateria, fins que obtingué els drets, desorbitats, arran de la Guerra de Successió; de fet, la sang dels nostres avantpassats fou en pro dels anglesos i dels altres coalitzats. A nosaltres, després, amb Felip V, ens va tocar la terrible repressió amb execucions, apropiacions, treballs forçats, lleis vexatòries, desterraments i la supressió dels nostres drets i dels nostres furs històrics.

[i] Sols poguérem començar a comerciar i a establir-nos lliurement a Amèrica a partir de 1778. Parlem de quasi tres-cents anys després del Descobriment d’Amèrica i de més de setanta anys després del Decret de Nova Planta de 1707. Estem, per consegüent, en uns trenta anys abans de la independència de la majoria de les colònies americanes castellanes. Repetim-ho altra vegada: no poguérem fer realitat, amb els nostres emigrants, l’establiment de la nostra llengua i de la nostra cultura, les quals eren vigents només en les nostres fronteres medievals.

*i-1) Aleshores, després del “justo derecho de conquista que, de ellos, han hecho últimamente mis armas”, del “Decreto de Nueva Planta” de Felip V, ja ens volien considerar l’”España incorporada y asimilada”, assimilada a les lleis i a la llengua de Castella, a la qual contribuírem, com hem indicat, com a castigats, amb els nostres impostos especials i amb unes lleis vexatòries inimaginables actualment.

*i-2) La nostra exclusió d’emigrar a Amèrica durant quasi tres-cents anys, es va pagar molt cara  pels castellans, amb l’establiment del món anglès, volguessen o no els monarques “espanyols”, sobretot, en la part nord d’Amèrica. Aquesta realitat del món anglès, fortament consolidada després de la Guerra de Successió, ha desembocat, al llarg dels anys, en la major potència política i econòmica mundial, els Estats Units d’Amèrica, que ha situat en un espai molt secundari el que fou l’Imperi colonial castellà, ara, denominat espanyol. Els anglesos continuaren la seua expansió colonial i, consegüentment, lingüística, en tot el món, fins i tot, a Europa, on encara tenen Gibraltar.

Tot i els seus compromisos signats, anteriors al Tractat d’Utrecht, en el Tractat de Gènova, els coalitzats i, sobretot, els anglesos, en realitat, no ens han reconegut, ni ens han agraït el que férem per ells.

A poc a poc, s’han propalat interpretacions històriques que no es corresponen a la veritat; una, que l’obra d’Amèrica, en general, fou obra de tots els espanyols i, així, voler ignorar i amagar la nostra exclusió. Nosaltres no vam robar l’or, ni la plata d’Amèrica.

De tant de repetir-les d’una determinada manera, el poble ha arribat a creure, sincerament, que les coses són així: que el castellà, en exclusiva, és l’espanyol[1], quan, com hem explicat fins ací, respecte a nosaltres, és fruit d’una planificació de substitució, de robatori i de mentida a l’estil de les colonitzacions que han existit en la Història.

La veritat ha sigut falsificada, constantment, del poder polític de Madrid estant, com a estat nacionalista centralitzador, en expressió de Pius XII en 1954, realitat que perviu encara, actualment. És prou considerar el tracte que hem rebut del mateix poder mediàtic “castellano-espanyol”, amb premsa, ràdio i televisió castellanes; sense ignorar que, tot i les autonomies, Madrid conserva, en darrer termini, tot el seu poder polític, econòmic, militar...

[k] El gran poeta andalús Antonio Machado s’expressava així:

“Castella miserable, ahir, dominadora,

envolta en els seus péntols, menysprea tot el que ignora”[2]

                                                                                                  

---

[1] Nota de la traducció. En l’original, “que lo castellano, en exclusiva, es lo español”.

[2] Nota de la traducció. En l’original, figura en castellà:

“Castilla miserable, ayer dominadora,

envuelta en sus harapos, desprecia cuanto ignora”.

Pere Riutort, els drets en les Índies i fra Juníper Serra i altres missioners

Tot seguit, exposem de la pàgina 105 fins a bona part de la plana 107 de l'explanació, en la versió del 2018.

*b-6) El segon viatge de Colom fou realitzat, en bona part, de Catalunya estant. Va suposar l’enviament de la missió religiosa catòlica a Amèrica. El primeríssim anunci de l’Evangeli al poble en terres americanes, es féu en llengua catalana. L’ermità de Montserrat, fra Bernat Boïls, estigué al capdavant de la missió religiosa cristiana i fou qui celebrà la Primera Missa en les terres del Nou Món.

*b-7) El rei Ferran fa esment dels seus drets sobre les Índies en el seu testament, els quals no foren respectats pels castellans i pels “nostres” reis, situats a Castella, convertits de fet en “els nostres enemics”. Només s’interessaren amb el comerç americà, en benefici seu i dels seus súbdits castellans, els quals, a poc a poc, amb el pas del temps, s’apropiaren de la denominació d’espanyols.

[c] Nosaltres hauríem pogut portar a terme, en moltes ocasions, amb tots els Reis del poder central castellà, l’alçament dels Comuneros castellans davant un Rei estrany. De bon principi, hauríem pogut començar rebel·lant-nos conta el nét dels Reis Catòlics, el futur emperador Carles, que, àdhuc, fou qui més es va posar al nostre costat. Tots els Àustries i, no en parlem més, dels Borbons, sempre han sigut reis estranys a nosaltres, que han mirat pels interessos de Castella-Espanya i, sobretot, pels seus propis interessos, com a monarques absoluts.

[d] Els drets del Rei Ferran sobre les Índies eren els nostres drets, ja que érem els seus súbdits.

*d-1) Aquests drets de “posseir-nos com a súbdits” s’heretaren, en primer lloc, pel nét del rei Ferran, Carles (l’Emperador), i, després, van passar als altres reis de la dinastia d’Àustria, establits geogràficament i imbuïts de Castella totalment.

*d-2) No podem pensar, per als nostres avantpassats, en drets democràtics, amb els quals poguessen exigir al Rei, qui tenia el poder polític absolut, el que era just. Estàvem en mans de Dictadors coronats com a reis, els quals tenien en els seues mans tots els poders.

*d-3) Per a resoldre situacions d’injustícia, normalment, no hi havia més remei que recórrer a les armes, com els nostres avantpassats ho van haver de fer en diferents moments de la Història... Sempre, amb resultats negatius per a ells i, fins i tot, per a nosaltres actualment, ja que encara patim el resultat de tantes derrotes.

*d-4) Mentrestant, es van produir situacions socials molt desagradables, com ara, el bandolerisme, fruit, en bona part, del fet de no poder emigrar a les terres americanes o d’altres parts del món, els cabalers (o fadristerns) dels matrimonis, els quals no tenien l’herència com el fill primogènit, qui era el principal i quasi l’únic hereu. Tampoc no podien practicar l’històric comerç cap a l’Orient, perquè hi havia la gran muralla dels turcs. Tampoc no s’hi podien establir, comerciant i emprenent obres, com ho feren, en gran manera, els anglesos i els seus descendents: un dels resultats va ser la creació dels  actuals Estats Units, d’Austràlia i d’altres espais del món. És evident que, bona part dels nostres avantpassats es trobaven sense els mitjans.

[e] Els membres de les Órdens religioses que no pertanyien a territoris castellans, per a poder anar a missionar[1] a Amèrica, normalment, simulaven que pertanyien a una província religiosa castellana. Anteriorment, se’ls havia de traspassar a una determinada província, per exemple, Andalusia o Castella, demanant que els hi admetessen. Així, amb aquesta simulació, podien traslladar-se a Amèrica, on havien de subjectar-se als interessos dels reis, residents a Madrid de Felip II ençà.

No podem oblidar la figura del gran català Sant Pere Claver, qui, de Mallorca estant, a instàncies dels seu Mestre espiritual, el segovià Sant Alonso Rodríguez, es va mudar a Cartagena d’Índies, on fou esclau dels esclaus negres. La gran figura missionera de Ramon Llull sempre ha influït en el nostre comportament missioner, com a promotors de l’esperit evangelitzador entre els no cristians. Els primers evangelitzadors de les Illes Canàries foren carmelites mallorquins i catalans, ja en el segle XIV. Sant Lluís Bertran[2], també va ser a Amèrica, en la part que, actualment, és Colòmbia, la nació de la qual ostenta el patronatge.  

[f] El meu estimadíssim paisà, del meu poble de Petra, amic dels meus avantpassats, Sant Juníper Serra, de nom de fonts Miquel Serra i Ferrer, nascut en 1713, es va traslladar a Amèrica en 1749, després de patir molts entrebancs pel que fa al permís de poder mudar-hi, pel fet de ser mallorquí, com escriu el seu biògraf Fra Francesc Palou[3], de Palma, fundador de la ciutat de San Francisco. Sant Juníper morí en 1784 a la Califòrnia, actualment, nord-americana. Un veritable “frare mallorquí”, dels grans missioners en la Història de l’Evangelització dels pobles, unida a l’obra de civilització, tal com ho consideraven en l’època de la Il·lustració, amb les seues exigències. Volia  que els nadius fossen evangelitzats en la seua pròpia llengua[4], tot i que, en el cas de l’Alta Califòrnia, n’eren molt diverses segons el lloc.

*f-1) Amb això, va protagonitzar, junt amb els seus companys, en bona part, mallorquins i catalans, l’obra a Amèrica més pensada i realitzada en benefici dels naturals d’aquelles terres. Un cas molt semblant al que dugueren a terme els jesuïtes al Paraguai. Ernesto Cardenal, davant la seua figura, em constatà que ell considerava que era un vertader evangelitzador, imbuït de la teologia de l’Alliberament. Jo crec, sincerament, que és així.

*f-2) Com hem al·ludit en altres divisions, els Reis Castellans i els de Portugal i els seus representants a Amèrica, ostentaven el patronat i el domini sobre l’actuació dels missioners en les terres d’ultramar. Juníper Serra va patir molt pel motiu de la intervenció de les autoritats civils.

*f-3) Fou la darrera expedició castellano-espanyola a Amèrica, i podem dir que l’única realitzada, accidentalment, per mallorquins i catalans majoritàriament. Va sobrevenir la independència de la majoria d’aquells territoris dels seus històrics dominadors castellans.

La part civil i la militar de l’entrada en la Califòrnia Septentrional, en els primers moments, fou dirigida per Gaspar de Portolà[5], català de Balaguer, a qui acompanyaven soldats procedents de Catalunya. Sant Juníper Serra va tenir excel·lents relacions amb Gaspar de Portolà, però no amb els seus successors, qui, normalment, foren una rèmora i una gran dificultat per al treball a favor dels nadius, que, com hem indicat, estava, d’una manera especial, en mans dels missioners.

*f-4) Quan la Califòrnia Septentrional va passar a formar part dels Estats Units d’Amèrica, en 1848, s’ha considerat, a l’avui Sant Juníper Serra, també com a Fundador de l’importantíssim Estat de Califòrnia, en el seu aspecte civil. És dels grans mentors de tota la Nació nord-americana i la seua estàtua, col·locada en un lloc important del Capitoli de Washington, representa el primer Estat nord-americà, Califòrnia, per considerar-li com a Pare i com a Fundador.

*f-5) Encara estem en el segle de les grans represàlies, les quals vam patir després de la Guerra de Successió: el segle XVIII. En aquest segle, quasi al capdavall, té lloc la independència de les Colònies angleses, origen dels Estats Units d’Amèrica, per a la independència de la qual, indirectament, vam contribuir amb la Guerra de Successió, ja que, amb la nostra actuació en aquesta guerra, amb la sang dels nostres avantpassats, ajudàrem a la constitució del poder anglès en el món.

A les darreries del segle XVIII, esdevé la Revolució francesa, amb el seu missatge de sang i d’odi acumulat, de feia molt de temps enllà, contra el poder de les monarquies absolutes i contra els altres poders de la societat, com ara, l’eclesiàstic i el nobiliari. Actualment, la democràcia propugna uns drets igualitaris per a tots.

---

[1] Nota de la traducció. Vol dir “Predicar en missió”.

[2] Nota de la traducció. Sant Lluís Bertran, de nom Lluís Bertran Eixarch (ciutat de València, 1526-1581).

[3] Nota de la traducció. Fra Francesc Palou (Petra, 1723- Ciutat de Mèxic, 1789), fou un missioner franciscà, administrador i historiador. Juntament amb Fra Juníper Serra, va contribuir a construir nombroses missions a tot Mèxic i a Califòrnia. Report accessible en Viquipèdia el 23 de juny del 2024, on també es comenta que féu la biografia de Fra Juníper Serra.

[4] Nota de la traducció. En la llengua vernacla, és a dir, en la que parlaven aquells indígenes.

[5] Nota de la traducció. Gaspar de Portolà i Rovira (1716-1786), com poguérem llegir en “Viquipèdia” el 30 de juny del 2024, fou soldat, administrador i, a més, explorador català com també governador civil de Califòrnia (açò, de 1767 a 1770) i fundador de les ciutats de San Diego i Monterrey. A banda, el text posava que “El grup d’en Portolà, que incloïa el Pare Juníper Serra, el President de les Missions i nombrosos missioners, colons i milicians de la Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya, va sortir de Velicatà el 15 de maig” de 1769.