A continuació, plasmem part de la pàgina 107 fins a la plana 110 de l'explanació, en la versió del 2018.
*[B] L’obra a Amèrica i en altres parts del món,
¿fou una actuació de tot Espanya o fou una cosa a favor de Castella i dels
castellans i en contra dels drets que la nostra confederació compartia amb
ells?
[g] Que fou una obra de tot Espanya, això és un concepte inventat en temps
relativament recents, per a enganyar amb
falses realitats històriques, respecte a una
obra de la qual, molt injustament, vam
ser exclosos.
*g-1) Si es vol
parlar amb propietat, partint de la Història dels tres-cents primers anys
d’actuació americana, cal dir que fou una obra de Castella; nosaltres, altra
vegada, en contra del dret
que ens assistia, vam ser exclosos de poder establir-nos-hi com el que érem, i,
àdhuc, d’emigrar a aquelles terres, si no
s’aconseguia la simulació, per a fer-se passar com a procedents dels territoris
castellans. La norma era que “s’havien de desnaturalitzar
i naturalitzar a Sevilla”, abans de
partir, els que no eren castellans. La butla d’Alexandre
VI compartia els drets de Castella junt amb els de la nosta confederació
d’Aragó.
*g-2) En la
visita que Carles V va fer a Barcelona, en tornar de la seua expedició
africana, estigué a punt
d’esmenar-se aquesta exclusió. No es dugué a terme el nostre planificat
establiment en les terres que hi ha entre el Quebec, ocupades
posteriorment pels francesos, i les que, després, constituïren les colònies
angleses, origen dels Estats Units d’Amèrica. Si s’hagués menat a cap
l’establiment al·ludit, respectant els nostres drets, possiblement, l’actual
territori dels Estats Units, hagués sigut un
territori de llengua i de cultura catalanes, on hauríem pogut establir-nos amb la nostra pròpia llengua i amb
principis d’organització política i d’interés nacional, els qui pertanyíem a la
Confederació de la Corona d’Aragó.
*g-3) Diran que era una injustícia que es feia
amb els nadius. És veritat: però, en aquells temps, es considerava normal que
s’hi fes. Fins i tot, hi ha Butles papals que ho permetien. Jo, personalment, estaria molt content que una porció important
d’Amèrica o d’Austràlia, o de qualsevol part del món, parlàs la nostra estimada
llengua i, això sí, ajudant a la continuació i a l’actualització com a llengües
de cultura, a les nombroses llengües aborígens.
Amb els nostres
drets, calia haver pogut establir-se a Amèrica, també els territoris ara
italians, per exemple, Sicília, Sardenya i Nàpols, amb qui feia segles que
convivíem formant un mateix País Confederal, com a estat independent. Els portuguesos no tenien més potencial
demogràfic i humà que nosaltres.
*g-4) El món
castellà, però, començant pels Reis de la dinastia dels Àustries i els seus
favorits, volien que
acabàssem essent, en les terres d’Espanya, com una colònia més, assimilada i
subordinada a Castella. Davant aquests plans,
units a altres realitats inacceptables, es produí l’alçament del Regne d’Aragó,
ja en temps de Felip II de Castella; la Germania dels Regnes de València i de
Mallorca i la “Guerra dels
Segadors”, la qual començà en 1640 i va propiciar la nova
independència de Portugal.
[h] Del segle XVI endavant, pogueren
establir-se, progressivament, a Amèrica, portuguesos, anglesos, francesos,
holandesos: ¡nosaltres, no! ¡Ens hauria resultat impossible
intentar-ho! El que, legalment, era el nostre Rei, era el nostre
enemic, qui ens havia ficat en els guetos dels diferents virregnats en cada un
dels Regnes, i, així, ens condemnaven a un ostracisme de misèria humana.
Posteriorment, aprenguérem a defensar-nos promovent la indústria.
*h-1) És un capítol molt trist de la nostra Història, el
qual, contínuament, ens rebreguen els castellans, injustament, parlant-nos dels molts milions de persones que parlen castellà, amb la
qual cosa, recorden,
inconscientment, la nostra injusta exclusió. Nosaltres no poguérem establir-nos a Amèrica, pel gran egoisme dels
castellans. És la travessura
“en furtar e en mentir”, de la qual ja parla
Eiximenis a la darreria del segle XIV.
¡Com va acabar, la
suposada unió fonamentada en la igualtat, dels Reis Catòlics! Poc es va fer realitat el “Tant munta, munta
tant,...”. ¡Quant de patiment ha causat al nostre Poble
aquesta antiga i, per a nosaltres, frustrada unió!
*h-2) Recordem,
altra vegada, què correspondria als nostres drets d’establir-nos a Amèrica,
naturalment, amb les nostres característiques lingüístiques i culturals. Ens
hauria tocat, amb el temps, un espai igual o
superior, com el que ocupa actualment el Brasil o com el dels Estats Units
d’Amèrica, que no tenien drets històrics; però la realitat és
que, la monarquia ubicada a Castella pretenia substituir la nostra llengua
pròpia i els nostres drets civils i culturals, com si, en la mateixa Península,
formàssem part d’una colònia d’expansió, com succeïa a Amèrica, a Àfrica o a
Filipines, a benefici de Castella-Espanya.
Brasil fou per als
portuguesos, tot i ser fals que s’hagués arribat a l’Índia, i el món anglès començà la seua presència a
Amèrica i la va fonamentar en la pirateria, fins que obtingué els drets, desorbitats, arran de la Guerra de
Successió; de fet, la sang dels nostres avantpassats fou en pro dels anglesos i
dels altres coalitzats. A nosaltres, després, amb Felip V, ens va tocar la
terrible repressió amb execucions, apropiacions, treballs forçats, lleis
vexatòries, desterraments i la supressió dels nostres drets i dels nostres furs
històrics.
[i] Sols poguérem començar a comerciar i a
establir-nos lliurement a Amèrica a partir de 1778. Parlem de quasi tres-cents anys després del Descobriment d’Amèrica i de
més de setanta anys després del Decret de Nova Planta de 1707. Estem, per
consegüent, en uns trenta anys
abans de la independència de la majoria de les colònies americanes castellanes. Repetim-ho altra vegada: no poguérem fer realitat, amb els nostres
emigrants, l’establiment de la nostra llengua i de la nostra cultura, les quals
eren vigents només en les nostres fronteres medievals.
*i-1) Aleshores,
després del “justo derecho de
conquista que, de ellos, han hecho últimamente mis armas”, del “Decreto de Nueva Planta” de Felip V, ja ens volien considerar l’”España
incorporada y asimilada”, assimilada a
les lleis i a la llengua de Castella, a la qual contribuírem, com hem indicat,
com a castigats, amb els nostres impostos especials i amb unes lleis vexatòries
inimaginables actualment.
*i-2) La nostra
exclusió d’emigrar a Amèrica durant quasi tres-cents anys, es va pagar molt cara pels castellans, amb l’establiment del món
anglès, volguessen o no els monarques “espanyols”,
sobretot, en la part nord d’Amèrica. Aquesta
realitat del món anglès, fortament consolidada després de la Guerra de
Successió, ha desembocat, al llarg dels anys, en la major potència política i econòmica
mundial, els Estats Units d’Amèrica, que ha situat
en un espai molt secundari el que fou l’Imperi
colonial castellà, ara, denominat espanyol. Els anglesos continuaren la seua expansió
colonial i, consegüentment, lingüística, en tot el món, fins i tot, a Europa, on encara tenen Gibraltar.
Tot i els seus
compromisos signats, anteriors al Tractat d’Utrecht, en el Tractat de Gènova, els coalitzats i, sobretot, els anglesos,
en realitat, no ens han reconegut, ni ens han agraït el que férem per ells.
A poc a poc, s’han
propalat interpretacions històriques que no es corresponen a la veritat; una, que l’obra d’Amèrica, en general, fou obra de tots els espanyols i, així, voler ignorar i amagar la
nostra exclusió. Nosaltres no vam
robar l’or, ni la plata d’Amèrica.
De tant de
repetir-les d’una determinada manera, el poble ha arribat a creure,
sincerament, que les coses són així: que el
castellà, en exclusiva, és l’espanyol[1], quan, com hem explicat fins ací, respecte a nosaltres, és fruit d’una
planificació de substitució, de robatori i de mentida a l’estil de les
colonitzacions que han existit en la Història.
La veritat ha
sigut falsificada, constantment, del poder polític de Madrid estant,
com a estat nacionalista centralitzador, en expressió de Pius XII en 1954,
realitat que perviu encara, actualment. És prou considerar el tracte que hem
rebut del mateix poder mediàtic “castellano-espanyol”, amb premsa, ràdio
i televisió castellanes; sense ignorar que, tot i les autonomies, Madrid
conserva, en darrer termini, tot el seu poder polític, econòmic, militar...
[k] El gran poeta andalús Antonio
Machado s’expressava així:
“Castella
miserable, ahir, dominadora,
envolta
en els seus péntols, menysprea tot el que ignora”[2]
[1]
Nota de la traducció. En l’original, “que lo castellano, en exclusiva,
es lo español”.
[2]
Nota de la traducció. En l’original, figura en castellà:
“Castilla
miserable, ayer dominadora,
envuelta
en sus harapos, desprecia cuanto ignora”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada