Pere Riutort i la llengua catalana en les escoles, en les parròquies i en l'Església valentina

Tot seguit, exposem de la pàgina 117 fins a part de la plana 119 de l'explanació, en la versió del 2018.

 

            15.- Ia Part. El fet que el valencià estiga present en la família, en l’escola, en els mitjans de comunicació com la ràdio i televisió i en l’ambient popular i que no ho faça en les esglésies.

 

            *[A] Era molt més difícil la implantació de l’ensenyament del valencià i en valencià en l’àmbit escolar, que la instauració de l’ús de la llengua vernacla o popular en l’Església.

            [a] En l’àmbit escolar:

            Va suposar un ensenyament generalitzat a tota la població. Hi havia la ignorància i la no preparació dels docents i, ¡heus ací, de fa més de trenta-cinc anys ençà! Pràcticament, ningú no posa en dubte que cal fer classe de valencià en els centres escolars i, a més, ¡quants centres estan adherits a la línia en valencià, en la qual la majoria de les assignatures s’imparteixen en la llengua de la terra!

            [b] Quant a l’Església:

            *b-1) Després de la democratització, hi havia unes lleis civils que promovien i que exigien l’aprenentatge i l’ús del valencià, la llengua vernacla.

            *b-2) Aquestes superaven les lleis i les normatives emanades de la Guerra de Successió, les quals, ininterrompudament, volgueren derruir l’ús de la nostra llengua i ofegar-la, prohibint-ne l’ús.

            En el segle XX, ens trobem amb els moviments feixistes anteriors a la guerra civil i, d’una manera especial, es posa en marxa la normativa franquista d’intens culturicidi, posterior a la terrible contesa.

            Durant el segle XVII, amb els Àustries, ja comença la lluita sobre l’ús d’una llengua o de l’altra en les esglésies valencianes i, sobretot, en les “predicacions d’upa”, s’inclina per la llengua de la Cort, en contra de la llengua que entenia i que usava el Poble. Entre d’altres, hem de recordar l’exemple memorable del franciscà Pare Pere Esteve de Dénia (1582-1658), qui optà per l’evangelització dels pobres, qui sempre va usar el valencià en les seues activitats de predicador popular.

            *b-3) En els darrers anys del franquisme, hi havia una normativa de tot un Concili Ecumènic, el Concili Vaticà II, que va optar per la llengua vernacla o popular en la mateixa litúrgia, superant el Concili de Trento, el qual ja havia propugnat la “vernacla” només per a la predicació i per a la catequesi.

            El mateix Concili Vaticà II, dedicà al valor i a la necessitat de la promoció de la cultura pròpia de cada Poble del món, una aportació doctrinal molt important i exigent, que no s’havia expressat tan clarament, de part de l’Església Universal, en els segles anteriors.

            *b-4) L’actitud hipòcrita i inacceptable, com ja hem adduït, però, és que, sobretot, a partir dels ambients eclesiàstics valencians, posteriorment al Concili Vaticà II, s’ha tramat i s’ha promogut el conflicte que hem patit i encara no està superat, el qual ha resultat tan negatiu i anihilador.

            ¡Ens diuen que cal esperar que no siga conflictiu! Observeu, altra vegada, en el Cànon 752 de les Constitucions Sinodals de València, de 1987, el text del qual s’ha transcrit en 10 *b-1. Podrem esperar quatre-cents anys i, amb la dinàmica en acció que patim, estarem com ara, passats els quatre-cents anys... Amb aquesta situació i amb aquesta actitud, l’ús de la llengua haurà desaparegut de la boca del nostre Poble. Aquesta actitud és clarament contra el “Pla de Déu”. Cf. 29 de l’Encíclica “Gaudium et Spes”.

            [c] ¡Quantes poblacions parlen en casa en valencià, fins i tot, que reben l’ensenyament en l’Escola en valencià i la catequesi en l’Església és en castellà!

            Un dia vaig saludar un jove capellà de l’Arxidiòcesi de València, rector d’un poble pregonament valencià, Parcent, qui em digué “que podia parlar-li en valencià, perquè l’entenia”. Qui és titular d’una parròquia, en qualsevol lloc del món, no li basta amb entendre la llengua dels seus feligresos, ha de parlar-la amb fluïdesa i correctament. Ha de sentir-la, estimar-la i usar-la, si és que vol arribar al cor dels fidels. Entre nosaltres, hi és imprescindible defensar-la. Nelson Mandela[1] explicà magistralment la diferència entre la llengua coneguda i la llengua pròpia, la qual entra en l’interior i arriba a l’emoció del sentiment humà.

*[B] A les discussions, els han donat lletra de ciutadania, perquè les han deixat produir i, fins i tot, les han promogudes.

[d] Per ignorància o per l’interès de menyspreu i de desig de destrucció de la que és la vertadera llengua vernacla o popular, la llengua pròpia i històrica dels valencians, l llengua dels nostres avantpassats.

*d-1) Aquestes discussions han creat un gran problema, desgast i, fins i tot, fàstic en l’ús de la llengua, i, moltes vegades, ens trobem sota la falsa bandera d’haver d’oir que deien que volien defensar el valencià davant el català, quan, veritablement, el que volien era la desaparició de la llengua pròpia.

Hi ha hagut rectors que han hagut de desistir de l’ús de la llengua vernacla en la litúrgia perquè, en introduir-la, de seguida, començaven les baralles interessades a crear el conflicte. ¡Quina pena que, durant tants anys, hàgem hagut de patir aquesta situació, aquesta vertadera plaga! Els arquebisbes de València, fins i tot, algunes vegades, s’han doblegat a la mentida.

*d-2) Els xiquets capten i, sobretot, copsaran en el futur, en el seu record, l’actitud de discriminació i, àdhuc, de menyspreu, de part de la majoria d’eclesiàstics, quant a la llengua de la seua família i de l’escola. Aquesta realitat, psicològicament, és molt negativa en l’esdevenidor dels qui s’eduquen actualment.

*d-3) Quan reconeixeran l’engany i el desdeny amb què ha sigut tractada la llengua pròpia, de la seua família, dels seus avantpassats, de la seua nissaga, de la seua autèntica pàtria, produirà (en molts, ja, a hores d’ara) una actitud molt contrària al que cal significar l’Església de Crist, l’Església de Pentecostès. No podran deixar de veure-ho com un exemple d’hipocresia i de falta de compromís amb la veritat, sobretot, quan coneguen realitats històriques com les que ací evoquem, les quals els les han amagades o els les han presentades amb engany. En els temps que vivim, no es pot estar escudat darrere de la falsedat històrica, ni de la mentida que fa anys i panys que patim. En aquelles paraules de Crist, “No hi ha res secret que no s’haja de revelar, ni res d’amagat que no s’haja de saber”, Lluc, 12, 2.

---

[1] Nota de la traducció. Les paraules de Nelson Mandela, a què accedírem mitjançant Internet, són “Si parleu a algú en una llengua que entén, les paraules aniran al seu cap. Si li parleu en la seua llengua pròpia, les paraules aniran al seu cor”.

Pere Riutort i la llengua vernacla en les facultats de l'Església, l'universalisme i com a tret d'identitat

 

A continuació, plasmem de part de la pàgina 113 fins a la plana 116 de l'explanació, en la versió del 2018.

        *[C] La Facultat de Teologia i les altres activitats universitàries de temàtica religiosa existents a València.

            [d] Basta recordar l’actitud, tan diferent, si fem una comparació respecte a l’ús i a l’estima de la llengua “pròpia i històrica”, en les Universitats públiques valencianes, a diferència de les Facultats de caràcter religiós existents a València i dependents de l’Església Catòlica.

            *d-1) S’ha de subratllar el compromís per la llengua de la terra, pràcticament nul, de la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer. Sí, com ho dic: ¡Sant Vicent Ferrer!¡Quina burla al Sant, de part de la seua Església valenciana!, qui, segons el procés de canonització, “loquebatur semper lingua materna seu cathalaunica”. El Sant Patró no reconeixeria, si es fes present entre nosaltres, la seua gent valenciana, en la Facultat que el té com a titular i com a guia. Probablement, hauria d’usar del miracle del do de llengües perquè el comprenguessen els seus paisans valencians.

            *d-2) Si no es prepara, en els seus estudis, els futurs ministres de l’Església, en el coneixement i en l’ús efectiu de la llengua pròpia i històrica, ¿com podran exercir el seu ministeri en llengua vernacla, els futurs ministres de la Paraula, tal com té expressada la seua voluntat l’Església Catòlica, signe de la presència i de l’actuació de l’Esperit Sant, segons els Fets dels Apòstols, 2?.

            *d-3) ¿Quantes assignatures s’imparteixen en la llengua pròpia i històrica? Fem la comparació entre les assignatures que s’ensenyen en valencià en les Universitats públiques i les que s’ensenyen en valencià en els centres universitaris dependents de l’Església, la qual es presenta com a Catòlica o Universal. La Catolicitat exigeix que s’assumesquen com a pròpies de l’Església totes les cultures-llengües del món, naturalment, sense exceptuar la del Poble Valencià. En la Universitat Pública, estem, en algunes Facultats, en el 40% de les classes.

            *d-4) Segons notícies, no s’imparteix cap assignatura en valencià, en la llengua de la terra, en la llengua de Sant Vicent Ferrer, en la Facultat de Teologia que té com a titular el Sant Valencià: “En la llengua pròpia i històrica de les terres valencianes, de les quals constitueix la seua primera senya d’identitat”.

            *d-5) En la formació dels futurs sacerdots en el Seminari Metropolità de València, durant el llarg període que va de 1939 a 1969, es va promoure l’actitud d’ignorància, de menyspreu i de fort encalçament a la llengua pròpia del Poble Valencià. Em referesc al Rector N’Antonio Rodilla. Hi ha hagut capellans que m’han parlat d’expulsions del Seminari perquè el Rector els havia sentit parlar la llengua del seu Poble. Aquesta terrible situació me la recordaren amb gran disgust Manuel Sanchis Guarner, Martí Domínguez[1] i un llarg etcètera de valencians conscients i conseqüents. ¡Quanta ignorància en el clergat valencià! Temps del franquisme i dels franquistes en plena actuació, fet que encara no s’ha superat perquè en patim les conseqüències i, fins i tot, la praxi actualitzada.

 

            *[D] L’universalisme que propugna l’Església Catòlica.

            [f] ¿És que, anihilant la llengua pròpia, la llengua pàtria, es fan universals els centres acadèmics catòlics valencians?

            *f-1) L’universalisme que es palpa en els centres catòlics valencians és l’universalisme de les colonitzacions, tan denostat ja per Pius XII en els Radiomissatges de Nadal de 1941 i de 1954 i també, anteriorment, per Pius XI en la seua encíclica contra el nazisme. Benedicte XV ja parlà clarament sobre el tema durant la Primera Guerra Mundial, en exigir el reconeixement dels drets de les nacions sense estat: “Les nacions no moren”.

            *f-2) Recordem, altra vegada, el que ens diu Sant Pau VI en el no. 40 de l’Encíclica “Populorum Progressio”[2]

            “Ric o pobre, cada país posseeix una civilització rebuda dels seus avantpassats: institucions necessàries a la vida terrenal i manifestacions superiors artístiques, intel·lectuals i religioses de la vida de l’esperit. Quant aquestes darreres contenen valors humans, fóra un greu error sacrificar-les a les primeres. Un poble que ho consentís, perdria així allò millor de si mateix. Sacrificaria, per viure, les seues raons de viure”.

            Al capdavall, diu: “També, per als pobles, val l’exhortació de Crist: ‘Què traurà l’home, de guanyar tot el món, si perd la seua ànima?’”. La llengua pròpia d’un Poble és el valor més important d’una cultura heretada.

            [g] En el nostre cas, la llengua pròpia és el més característic de la nostra cultura com a Poble Valencià.

            *g-1) Consultem, altra vegada, encara que ho repetim, la “Llei d’Ús i Ensenyament del valencià”, del 23 de novembre de 1983. P. IV.

            “La Generalitat Valenciana té un compromís irrenunciable en la defensa del patrimoni cultural de la Comunitat autònoma i d’una manera especial amb la recuperació del valencià, llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya d’identitat.

            Davant la situació diglòssica en què està immersa la major part de la nostra població, consegüent a la situació de sotmetiment del valencià, mantinguda durant la història de quasi tres-cents anys, la Generalitat, com a subjecte fonamental en el procés de recuperació de la plena identitat del poble valencià, té el dret i el deure de retornar la nostra llengua a la categoria i el lloc que mereix, acabant amb la situació de deixadesa i deterioració en què es troba”.

            El no. 44 de l’Encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, ens indica:

            “Quan, en els éssers humans, floreja la consciència dels seus drets, no pot deixar de sorgir-hi la consciència dels seus deures respectius: de manera que aquell qui té alguns drets, té també el deure de fer valer els seus drets com una exigència i com una expressió de la pròpia dignitat; i tots els altres éssers humans tenen el deure de reconèixer i de respectar aquells mateixos drets”.

            *g-2) El Reial Decret del 3 d’agost de 1979 addueix:

            “La llengua és el símbol i salvaguarda d’una Comunitat i constitueix un dels vincles més importants d’unió entre els seus membres. El llenguatge es forma en el si de la Societat i allí l’aprèn l’individu, si aspira a integrar-s’hi plenament. Precisament pel seu substancial valor simbòlic, el llenguatge és allò que és més peculiarment humà en la vida social de l’home”.

            *g-3) La universalitat no s’aconsegueix oprimint, ignorant ni, fins i tot, menyspreant allò que correspon “a l’ànima dels Pobles”, com és la llengua pròpia. L’Encíclica “Gaudium et Spes”, no. 54, sobre particular i universal ens diu:

            “A poc a poc, pren forma un tipus més universal de cultura humana, el qual, com més respecta les característiques de cada una de les cultures, més promou i expressa la unitat del gènere humà”[3].

            Parlant clar, essent fidels a allò que representa la nostra cultura, començant per la defensa i per la promoció de la llengua pròpia, és com ens fem més universals. ¡Com més valencians, més universals!

            *g-4) Sant Joan Pau II, en la seua nombrosa aportació al tema que tractem, i pronunciada en els fòrums mundials més importants i diversos, no es cansa de repetir aquest diàleg i i aquesta acceptació mútua de les diferents produccions culturals, concretades, d’una manera especial, en les llengües pròpies. Vejam com s’expressava a Tòquio el 24 de febrer de 1981 en un discurs dirigit als jóvens:

            “La cultura de qualsevol nació s’expressa, entre d’altres coses, en primer lloc, en la llengua. La llengua és la forma que nosaltres donem als nostres pensaments, és com el vestit que va compenetrat amb el nostre pensament.

            En la llengua, hi ha el principal tret de la identitat d’un poble i d’una nació. En cert sentit, batega el cor d’aquesta nació, perquè, en la llengua, en la pròpia llengua, s’expressa allò de què viu l’ànima humana en la comunitat familiar, en la nacional, en la història”.

 

 

 

---

[1] Nota de la traducció. Es refereix a Martí Domínguez Barberà (1908-1984), periodista valencià i, entre d’altres coses, històric director del diari “Las Provincias”.

[2] Nota de la traducció. La traducció del text original seria “Que un poble que consent, en nom d’interessos internacionalistes o econòmics, menysprear els valors de la cultura heretada dels avantpassats, perd, amb això, allò millor de si mateix; sacrifica, per viure, les pròpies raons de viure” (p. 114). Hem plasmat el text que figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica (p. 7).

[3] Nota de la traducció. Hem partit del text que figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, elaborat per Pere Riutort (p. 6).