dilluns, 23 de setembre del 2024

Pere Riutort i la llengua catalana en les escoles, en les parròquies i en l'Església valentina

Tot seguit, exposem de la pàgina 117 fins a part de la plana 119 de l'explanació, en la versió del 2018.


 

            15.- Ia Part. El fet que el valencià estiga present en la família, en l’escola, en els mitjans de comunicació com la ràdio i televisió i en l’ambient popular i que no ho faça en les esglésies.

 

            *[A] Era molt més difícil la implantació de l’ensenyament del valencià i en valencià en l’àmbit escolar, que la instauració de l’ús de la llengua vernacla o popular en l’Església.

            [a] En l’àmbit escolar:

            Va suposar un ensenyament generalitzat a tota la població. Hi havia la ignorància i la no preparació dels docents i, ¡heus ací, de fa més de trenta-cinc anys ençà! Pràcticament, ningú no posa en dubte que cal fer classe de valencià en els centres escolars i, a més, ¡quants centres estan adherits a la línia en valencià, en la qual la majoria de les assignatures s’imparteixen en la llengua de la terra!

            [b] Quant a l’Església:

            *b-1) Després de la democratització, hi havia unes lleis civils que promovien i que exigien l’aprenentatge i l’ús del valencià, la llengua vernacla.

            *b-2) Aquestes superaven les lleis i les normatives emanades de la Guerra de Successió, les quals, ininterrompudament, volgueren derruir l’ús de la nostra llengua i ofegar-la, prohibint-ne l’ús.

            En el segle XX, ens trobem amb els moviments feixistes anteriors a la guerra civil i, d’una manera especial, es posa en marxa la normativa franquista d’intens culturicidi, posterior a la terrible contesa.

            Durant el segle XVII, amb els Àustries, ja comença la lluita sobre l’ús d’una llengua o de l’altra en les esglésies valencianes i, sobretot, en les “predicacions d’upa”, s’inclina per la llengua de la Cort, en contra de la llengua que entenia i que usava el Poble. Entre d’altres, hem de recordar l’exemple memorable del franciscà Pare Pere Esteve de Dénia (1582-1658), qui optà per l’evangelització dels pobres, qui sempre va usar el valencià en les seues activitats de predicador popular.

            *b-3) En els darrers anys del franquisme, hi havia una normativa de tot un Concili Ecumènic, el Concili Vaticà II, que va optar per la llengua vernacla o popular en la mateixa litúrgia, superant el Concili de Trento, el qual ja havia propugnat la “vernacla” només per a la predicació i per a la catequesi.

            El mateix Concili Vaticà II, dedicà al valor i a la necessitat de la promoció de la cultura pròpia de cada Poble del món, una aportació doctrinal molt important i exigent, que no s’havia expressat tan clarament, de part de l’Església Universal, en els segles anteriors.

            *b-4) L’actitud hipòcrita i inacceptable, com ja hem adduït, però, és que, sobretot, a partir dels ambients eclesiàstics valencians, posteriorment al Concili Vaticà II, s’ha tramat i s’ha promogut el conflicte que hem patit i encara no està superat, el qual ha resultat tan negatiu i anihilador.

            ¡Ens diuen que cal esperar que no siga conflictiu! Observeu, altra vegada, en el Cànon 752 de les Constitucions Sinodals de València, de 1987, el text del qual s’ha transcrit en 10 *b-1. Podrem esperar quatre-cents anys i, amb la dinàmica en acció que patim, estarem com ara, passats els quatre-cents anys... Amb aquesta situació i amb aquesta actitud, l’ús de la llengua haurà desaparegut de la boca del nostre Poble. Aquesta actitud és clarament contra el “Pla de Déu”. Cf. 29 de l’Encíclica “Gaudium et Spes”.

            [c] ¡Quantes poblacions parlen en casa en valencià, fins i tot, que reben l’ensenyament en l’Escola en valencià i la catequesi en l’Església és en castellà!

            Un dia vaig saludar un jove capellà de l’Arxidiòcesi de València, rector d’un poble pregonament valencià, Parcent, qui em digué “que podia parlar-li en valencià, perquè l’entenia”. Qui és titular d’una parròquia, en qualsevol lloc del món, no li basta amb entendre la llengua dels seus feligresos, ha de parlar-la amb fluïdesa i correctament. Ha de sentir-la, estimar-la i usar-la, si és que vol arribar al cor dels fidels. Entre nosaltres, hi és imprescindible defensar-la. Nelson Mandela[1] explicà magistralment la diferència entre la llengua coneguda i la llengua pròpia, la qual entra en l’interior i arriba a l’emoció del sentiment humà.

*[B] A les discussions, els han donat lletra de ciutadania, perquè les han deixat produir i, fins i tot, les han promogudes.

[d] Per ignorància o per l’interès de menyspreu i de desig de destrucció de la que és la vertadera llengua vernacla o popular, la llengua pròpia i històrica dels valencians, l llengua dels nostres avantpassats.

*d-1) Aquestes discussions han creat un gran problema, desgast i, fins i tot, fàstic en l’ús de la llengua, i, moltes vegades, ens trobem sota la falsa bandera d’haver d’oir que deien que volien defensar el valencià davant el català, quan, veritablement, el que volien era la desaparició de la llengua pròpia.

Hi ha hagut rectors que han hagut de desistir de l’ús de la llengua vernacla en la litúrgia perquè, en introduir-la, de seguida, començaven les baralles interessades a crear el conflicte. ¡Quina pena que, durant tants anys, hàgem hagut de patir aquesta situació, aquesta vertadera plaga! Els arquebisbes de València, fins i tot, algunes vegades, s’han doblegat a la mentida.

*d-2) Els xiquets capten i, sobretot, copsaran en el futur, en el seu record, l’actitud de discriminació i, àdhuc, de menyspreu, de part de la majoria d’eclesiàstics, quant a la llengua de la seua família i de l’escola. Aquesta realitat, psicològicament, és molt negativa en l’esdevenidor dels qui s’eduquen actualment.

*d-3) Quan reconeixeran l’engany i el desdeny amb què ha sigut tractada la llengua pròpia, de la seua família, dels seus avantpassats, de la seua nissaga, de la seua autèntica pàtria, produirà (en molts, ja, a hores d’ara) una actitud molt contrària al que cal significar l’Església de Crist, l’Església de Pentecostès. No podran deixar de veure-ho com un exemple d’hipocresia i de falta de compromís amb la veritat, sobretot, quan coneguen realitats històriques com les que ací evoquem, les quals els les han amagades o els les han presentades amb engany. En els temps que vivim, no es pot estar escudat darrere de la falsedat històrica, ni de la mentida que fa anys i panys que patim. En aquelles paraules de Crist, “No hi ha res secret que no s’haja de revelar, ni res d’amagat que no s’haja de saber”, Lluc, 12, 2.



[1] Nota de la traducció. Les paraules de Nelson Mandela, a què accedírem mitjançant Internet, són “Si parleu a algú en una llengua que entén, les paraules aniran al seu cap. Si li parleu en la seua llengua pròpia, les paraules aniran al seu cor”.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada