A continuació, plasmem de part de la pàgina 113 fins a la plana 116 de l'explanació, en la versió del 2018.
*[C] La Facultat de Teologia i les altres
activitats universitàries de temàtica religiosa existents a València.
[d] Basta recordar
l’actitud, tan diferent, si fem una comparació respecte a l’ús i a l’estima de
la llengua “pròpia i històrica”, en les Universitats públiques valencianes, a diferència de les
Facultats de caràcter religiós existents a València i dependents de
l’Església Catòlica.
*d-1)
S’ha de subratllar el compromís per la llengua de la terra, pràcticament nul,
de la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer. Sí, com ho dic: ¡Sant
Vicent Ferrer!¡Quina burla al Sant, de part de la seua Església valenciana!,
qui, segons el procés de canonització, “loquebatur semper lingua materna seu cathalaunica”. El Sant Patró
no reconeixeria, si es fes present entre nosaltres, la seua gent valenciana, en
la Facultat que el té com a titular i com a guia. Probablement, hauria
d’usar del miracle del do de llengües perquè el comprenguessen els seus paisans
valencians.
*d-2)
Si no es prepara, en els seus estudis, els futurs ministres de l’Església,
en el coneixement i en l’ús efectiu de la llengua pròpia i històrica, ¿com
podran exercir el seu ministeri en llengua vernacla, els futurs ministres de la
Paraula, tal com té expressada la seua voluntat l’Església Catòlica, signe de
la presència i de l’actuació de l’Esperit Sant, segons els Fets dels Apòstols, 2?.
*d-3)
¿Quantes assignatures s’imparteixen en la llengua pròpia i històrica? Fem la
comparació entre les assignatures que s’ensenyen en valencià en les
Universitats públiques i les que s’ensenyen en valencià en els centres
universitaris dependents de l’Església, la qual es presenta com a
Catòlica o Universal. La Catolicitat exigeix que s’assumesquen com a pròpies de
l’Església totes les cultures-llengües del món, naturalment, sense exceptuar la
del Poble Valencià. En la Universitat Pública, estem, en algunes
Facultats, en el 40% de les classes.
*d-4)
Segons notícies, no s’imparteix cap assignatura en valencià, en
la llengua de la terra, en la llengua de Sant Vicent Ferrer, en la Facultat de
Teologia que té com a titular el Sant Valencià: “En
la llengua pròpia i històrica de les terres valencianes, de les quals
constitueix la seua primera senya d’identitat”.
*d-5) En
la formació dels futurs sacerdots en el Seminari Metropolità de València,
durant el llarg període que va de 1939 a 1969, es va promoure l’actitud
d’ignorància, de menyspreu i de fort encalçament a la llengua pròpia del Poble
Valencià. Em referesc al Rector N’Antonio Rodilla. Hi ha hagut capellans
que m’han parlat d’expulsions del Seminari perquè el Rector els havia sentit
parlar la llengua del seu Poble. Aquesta terrible situació me la
recordaren amb gran disgust Manuel Sanchis Guarner, Martí Domínguez[1]
i un llarg etcètera de valencians conscients i conseqüents. ¡Quanta ignorància
en el clergat valencià! Temps del franquisme i dels franquistes en plena
actuació, fet que encara no s’ha superat perquè en patim les
conseqüències i, fins i tot, la praxi actualitzada.
*[D]
L’universalisme que propugna l’Església Catòlica.
[f] ¿És que, anihilant la llengua pròpia, la
llengua pàtria, es fan universals els centres acadèmics catòlics valencians?
*f-1) L’universalisme que es palpa en els centres catòlics valencians
és l’universalisme de les colonitzacions, tan denostat ja per Pius
XII en els Radiomissatges de Nadal de 1941 i de 1954 i també,
anteriorment, per Pius XI en la seua encíclica contra el nazisme.
Benedicte XV ja parlà clarament sobre el tema durant la Primera
Guerra Mundial, en exigir el reconeixement dels drets de les nacions sense
estat: “Les nacions no moren”.
*f-2)
Recordem, altra vegada, el que ens diu Sant Pau VI en el no. 40 de l’Encíclica “Populorum Progressio”[2]
“Ric o pobre, cada país posseeix una
civilització rebuda dels seus avantpassats: institucions necessàries a la vida
terrenal i manifestacions superiors artístiques, intel·lectuals i religioses de
la vida de l’esperit. Quant aquestes darreres contenen valors humans, fóra un
greu error sacrificar-les a les primeres. Un poble que ho consentís, perdria
així allò millor de si mateix. Sacrificaria, per viure, les seues raons de
viure”.
Al capdavall, diu: “També, per als pobles, val l’exhortació de Crist:
‘Què traurà l’home, de guanyar tot el món, si perd la seua ànima?’”. La llengua pròpia d’un Poble és el valor més important d’una
cultura heretada.
[g] En el nostre cas, la llengua pròpia és el més
característic de la nostra cultura com a Poble Valencià.
*g-1)
Consultem, altra vegada, encara que ho repetim, la “Llei d’Ús i Ensenyament del valencià”, del 23 de novembre de 1983. P. IV.
“La Generalitat Valenciana té un
compromís irrenunciable en la defensa del patrimoni cultural de la Comunitat
autònoma i d’una manera especial amb la recuperació del valencià, llengua
històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar
senya d’identitat.
Davant la situació diglòssica en què
està immersa la major part de la nostra població, consegüent a la situació de
sotmetiment del valencià, mantinguda durant la història de quasi tres-cents
anys, la Generalitat, com a subjecte fonamental en el procés de recuperació de
la plena identitat del poble valencià, té el dret i el deure de retornar
la nostra llengua a la categoria i el lloc que mereix, acabant amb la
situació de deixadesa i deterioració en què es troba”.
El no.
44 de l’Encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, ens indica:
“Quan, en els éssers humans, floreja la consciència
dels seus drets, no pot deixar de sorgir-hi la consciència dels seus deures
respectius: de manera que aquell qui té alguns drets, té també el deure
de fer valer els seus drets com una exigència i com una expressió de la
pròpia dignitat; i tots els altres éssers humans tenen el deure de
reconèixer i de respectar aquells mateixos drets”.
*g-2) El Reial Decret del 3 d’agost de 1979 addueix:
“La llengua és el símbol i
salvaguarda d’una Comunitat i constitueix un dels vincles més importants d’unió
entre els seus membres. El llenguatge es forma en el si de la Societat i
allí l’aprèn l’individu, si aspira a integrar-s’hi plenament.
Precisament pel seu substancial valor simbòlic, el llenguatge és allò que és
més peculiarment humà en la vida social de l’home”.
*g-3) La universalitat no s’aconsegueix oprimint, ignorant ni,
fins i tot, menyspreant allò que correspon “a l’ànima dels Pobles”, com és la llengua pròpia. L’Encíclica
“Gaudium et Spes”, no. 54, sobre particular i universal ens diu:
“A poc a poc, pren forma un tipus més universal de
cultura humana, el qual, com més respecta les característiques de cada una de
les cultures, més promou i expressa la unitat del gènere humà”[3].
Parlant
clar, essent fidels a allò que representa la nostra cultura, començant per la
defensa i per la promoció de la llengua pròpia, és com ens fem més universals. ¡Com
més valencians, més universals!
*g-4)
Sant Joan Pau II, en la seua nombrosa aportació al tema que tractem, i
pronunciada en els fòrums mundials més importants i diversos, no es cansa de
repetir aquest diàleg i i aquesta acceptació mútua de les diferents
produccions culturals, concretades, d’una manera especial, en les llengües
pròpies. Vejam com s’expressava a Tòquio el 24 de febrer de 1981 en un
discurs dirigit als jóvens:
“La cultura de qualsevol nació s’expressa, entre
d’altres coses, en primer lloc, en la llengua. La llengua és la forma que
nosaltres donem als nostres pensaments, és com el vestit que va compenetrat
amb el nostre pensament.
En la llengua, hi ha el principal
tret de la identitat d’un poble i d’una nació. En cert sentit, batega el cor
d’aquesta nació, perquè, en la llengua, en la pròpia llengua, s’expressa
allò de què viu l’ànima humana en la comunitat familiar, en la nacional, en la
història”.
[1]
Nota de la traducció. Es refereix a Martí Domínguez Barberà (1908-1984),
periodista valencià i, entre d’altres coses, històric director del diari “Las
Provincias”.
[2]
Nota de la traducció. La traducció del text original seria “Que un poble que consent, en nom
d’interessos internacionalistes o econòmics, menysprear els valors de la
cultura heretada dels avantpassats, perd, amb això, allò millor de si mateix;
sacrifica, per viure, les pròpies raons de viure” (p. 114). Hem plasmat el
text que figura en el document “L’ús
de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina
–País Valencià, Illes Balears-“, treball de recollida de texts
realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana
d’Acció Catòlica (p. 7).
[3]
Nota de la traducció. Hem
partit del text que figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província
eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, elaborat per
Pere Riutort (p. 6).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada