A continuació, plasmem de la pàgina 119 fins a part de la plana 122, de l'explanació, en la versió del 2018.
[e] Altra vegada, parem esment als centres eclesiàstics de formació del
Clergat i en la necessitat de comptar amb els recursos pastorals adients:
*e-1) Si, en els Seminaris, no han après la
llengua pàtria, la llengua dels avantpassats, “dels pares”, segon
el cànon 249 del Dret Canònic, “accurate”, és a dir, amb tota dedicació, per mitjà d’un estudi teòric convenient i a través d’un ús de la llengua pròpia i històrica com també d’un ús
de la llengua pròpia i històrica en la pregària i
en els estudis eclesiàstics amb les seues respectives classes i, a més, és imprescindible que, progressivament, es produesquen
les edicions
necessàries per a la catequesi i per a
la pregària litúrgica i personal. Són bàsics per a tot el Poble de Déu els
elements indispensables per a la lectura de caràcter cristià i per a l’estudi i que arriben a mans de tots.
Si això no es
fa realitat, no es complirà la greu obligació moral que té l’Església
valenciana “de defensar,
restaurar i perfeccionar” l’ús de la
llengua pròpia del seu Poble i formar unitat entre ambdues realitats: Poble i
llengua. Cf. “Gaudium et Spes”, 58, i “Llei d’Ús i
Ensenyament del Valencià”.
Ací, ens
manquen entitats, com les que actuen a Catalunya o a les Illes Balears, que
treballen a favor de l’ús de la llengua en l’Església. Si no les tenim, difícilment
podem pensar en la valencianització de l’Església.
*e-2) El
clergat valencià, educat en el Seminari metropolità, en una total ignorància,
amb menypreu i, àdhuc, amb odi a la llengua pròpia, la de les seues famílies,
la dels seus avantpassats, la de la seua nissaga, entre els anys
1939-1969, ha sigut fidel, en
aquests darrers quaranta anys, en una
proporció important, majoritària, a aquest desconeixement i, fins i tot, a
aquesta aversió, que se’ls va inculcar i se’ls imposà en el Seminari.
*e-3) Sembla
que el clericat valencià o bé no sap llegir, o bé no entén el que diu el
Concili Vaticà II: “Discriminar una
llengua va contra el Pla de Déu”. “Gaudium et Spes”,
29. Això comporta una greu obligació moral.
Més bé, sembla
que consideren: “En el Seminari
Metropolità de València, ens formaren com a persones de prestigi, perquè
ens van induir a abandonar l’ús de la ‘indocta’ llengua dels nostres
avantpassats, de la nostra terra valenciana i aprenguérem, en la nostra ment i, sobretot, en el nostre cor, a menysprear i a ignorar aquesta llengua, la qual usen, en els pobles, ‘els
llauradors’ incultes. En el Seminari, aprenguérem,
com a ‘persones cultes’ a defensar i a usar, exclusivament, ‘la
llengua vernacla oficial espanyola’, la qual va constituir l’Imperi
Espanyol i res més”.
*e-4) Aquesta
manera de pensar i d’actuar és un fet, tot i que els documents civils, com ara,
la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià” ens diu que és “la llengua
històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya
d’identitat”. Si, després d’aquesta asseveració, els sembla poc
digna de consideració als preveres i als religiosos valencians la llengua
pàtria, no sé com s’ha de qualificar la ciència i la sensibilitat culturals que
en tenen la majoria. Ignoren una realitat de gran transcendència
teològica i de cultura humana: la llengua pròpia.
16.- Ia Part. L’Acadèmia
valenciana de la llengua i “els
seus textos litúrgics valencians”, un
altre dels problemes greus afegits en la normalització de la llengua vernacla
en els llocs de culte catòlic.
*[A] L’Acadèmia
Valenciana de la Llengua i la seua “traducció
pròpia” dels textos litúrgics
valencians.
[a] El 16 de setembre de 1998 es va promulgar la “Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la
Llengua”, la qual, en l’article 4t estableix que “Els principis i criteris que han d’inspirar
l’actuació de l’Acadèmia són els que es desprenen del dictamen aprovat
pel Consell Valencià de Cultura el 13 de juliol de 1998” i que s’afig com a document previ, bàsic, de la mateixa llei de
l’Acadèmia.
*a-1) L’article
7é de l’esmentada “Llei de creació
de l’Acadèmia” determina que seran competències seues “Vetlar
per l’ús normal del valencià”. Aquest futur amb caràcter imperatiu, equivalent a “vetlarà”, significa
anar al gra i cercar eficientment la normalització en els diferents àmbits,
començant pel que és més abandonat, el de l’Església Catòlica. Precisament el
Consell Valencià de Cultura, en el dictamen fonamental al·ludit, s’expressa
així: “Es dirigeix al
món eclesiàstic perquè se sume en el seu àmbit a aquest impuls de
valencianització”. Aquest deure, com que no es complia, ni es compleix, començant per la
pròpia Església, el món civil, amb les seues lleis, demanà que l’Església
Catòlica ho portàs a terme. “Encara continuem igual o pitjor. ¿Què en
dirà la Història?
*a-2) Els
membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua van obtenir els anomenaments
com a acadèmics, per quotes dels partits polítics, els quals foren els
qui, efectivament, els designaren, i els col·locaren en l’Acadèmia d’acord amb
els seus interessos.
*a-3) Alguns
d’aquests acadèmics s’autoproclamaren, a voluntat de cada un, membres d’una
novella “Comissió de
textos religiosos”, la principal comesa de la
qual o, millor dit, l’única, era la nova, definitiva i inqüestionada
traducció dels textos litúrgics valencians de l’Església Catòlica. El
President i ànima d’aquesta Comissió fou l’Excel·lentíssim i reverendíssim
monsenyor
Ramon Arnau, fins aleshores membre de la secessionista Academia
Valenciana de Cultura, qui, llavors, era Degà de la Seu de València i
Protonotari Apostòlic de Sa Santedat.
*a-4) Aquesta
promesa “traducció” dels textos
litúrgics valencians preparats per la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua era l’activitat més emblemàtica que s’havia proposat l’Acadèmia nova. Així
s’anunciava en la premsa i en diverses entrevistes que es van fer al Sr. Arnau.
*a-5) Els “acadèmics” passaren per
alt que, per a fer una traducció ex novo, el que expressa
l’article 36.3 de la Constitució
“Sacrosanctum Concilium”, del
Concili Vaticà II i el desig, repetit,
dels organismes de la Santa Seu, per a la posada en marxa de les versions
litúrgiques en llengua vernacla; “Que no es
multipliquen ‘les traduccions’ a cada llengua”.
*a-6) D’una
manera més concreta, s’havia de tenir en consideració el no. 36 de la “Instrucció per aplicar la Constitució sobre Sagrada
Litúrgia”, del 26 de setembre de 1964, el qual, en
l’apartat c) diu que, “pertoca a les
autoritats
competents, (...) si es dóna el cas, havent-se aconsellat amb els bisbes de les
regions veïnes de la mateixa llengua, de decidir sobre el fet i la manera
d’usar la llengua vernacla”.
*a-7) Crec que
tampoc sabrien que, amb data del 7 d’abril de 1965, el Dr. Josep Pont i Gol,
aleshores, bisbe de Sogorb-Castelló, va rebre resposta negativa
de part del “Consilium ad
exsequendam constitutionem de Sacra Liturgia” a la petició que féu per a preparar uns textos litúrgics valencians.
La resposta de Roma era clara: “La llengua
catalana requeria un únic text”.
*a-8) Ja el 28
de març del 2001 ens trobàrem amb els 132 articles, paràgrafs, de la Instrucció
Liturgiam authenticam, els quals posen al dia en un sol document tot el referent a les
versions dels textos litúrgics en llengua vernacla. Les exigències que es
contemplen en aquest document, crec, sincerament, que eren insalvables
pels Acadèmics valencians, autoconstituïts en Comissió de traducció de
textos litúrgics valencians.
*a-9) Entre
d’altres exigències per a posar en marxa aquesta Comissió: “aquests acadèmics”,
prèviament, necessitaven comptar amb el permís corresponent de la Santa Seu, de
la Conferència Episcopal i de Bisbes de tot el Domini lingüístic i,
especialment, dels valentins. Mancava la imprescindible selecció dels seus
membres, de qui s’havia d’enviar el currículum a la Santa Seu i els
anomenaments oficials de cada un dels membres de la Comissió. De manera
escaient, s’havia de fer la constitució formal de l’esmentada Comissió.
*a-10) I,
naturalment, els membres havien de ser capaços de fer una bona traducció,
la qual, si més no, fos millor que l’existent i que complís tots els requisits
de les traduccions litúrgiques de l’Església Catòlica a les llengües vernacles,
les quals constaven en l’aleshores relativament nova Instrucció “Liturgiam authenticam”.
*a-11) Partint
dels fonaments amb els quals s’havia autoconstituït la Comissió, ¿quina
autoritat podien tenir aquests textos com a vertadera traducció, segons
anunciaven? ¿A qui representaven aquests acadèmics autoconstituïts, com
a delegats i anomenats per l’Església Catòlica, per a portar a terme una acció
intraeclesial de tanta responsabilitat: “Lex
orandi, lex credendi”?
*a-12) De
llatí i de grec, les llengües bàsiques a partir de les quals s’havia de
traduir, el Sr. Ramón Arnau sabia poc o a penes. Els seus coneixements de
valencià no passaven per a haver-lo de considerar un “analfabet funcional”, és a dir, escrivia en castellà i altres li ho passaven al valencià.
El llegia, això sí; però no coneixia les normes ortogràfiques per a escriure’l
correctament i amb soltesa. Dedicació al coneixement de la llengua, escassa.
Segons em va dir, havia llegit Sor Isabel de
Villena i el Tirant lo Blanch. Com si un, pel fet d’haver llegit “El
Quixot”, es convertís en especialista apte per a
confeccionar els textos de la litúrgia en castellà.
*a-13) Pel que
fa als altres vuit membres que constituïen la Comissió d’acadèmics que
farien aquesta meravellosa i extraordinària “traducció”, ens
trobàvem també amb qui no tenia la preparació adient.
*a-14) La
intenció era traduir ex novo,
uns textos diferents als oficials que ja estan en vigor. ¡Quanta
preparació i quant d’estudi i de treball requereix aquesta comesa! Si fos
veritat aquesta intenció, ¡que atrevits i que mentiders, aquests polítics
acadèmics! ¿Com podien anunciar el que van prometre? El resultat ha
sigut: ¡més conflicte, més discussió, més discòrdia! “Què vos passa valencians?”, com diu la cançó de Paco Muñoz.
