Tot seguit, exposem les pàgines 190 i 191 de l'explanació, en la versió del 2018.
PIUS XII. Nuntius a
Summo Pontifice Pio PP. XII universo orbi datus
24 decembris 1954. “Acta Apostolicae
Sedis”, 1955, pp. 22-23.
“Si era inoltre persuasi che facilmente
l’Europa avrebbe trovato in se stessa l’idea animatrice della sua unità. Ma gli
avvenimenti successivi e i recenti accordi, che, come si crede, hanno aperto la
via alla pace fredda, non hanno più come base l’ideale di una più larga
unificazione europea. Molti infatti stimano che l’alta politica sia per ritornare al
tipo di Stato nazionalistico, chiuso in se stesso, accentratore delle
forze, irrequieto nella scelta delle alleanze, e quindi non meno pernicioso
di quello in auge durante lo scorso secolo (s. XIX).
Troppo presto si è
dimenticato l’enorme cumulo di sacrifici di vite e di beni estorto da
questo tipo di Stato e gli schiaccianti pesi economici e spirituali da esso
imposti”.
“Ma la sostanza
dell’errore consiste nel confondere la vita
nazionale in senso proprio con
la politica
nazionalistica: la prima, diritto e
pregio di un popolo, può e deve essere promossa; la
seconda, quale germe d’infiniti mali, non sarà mai abbastanza respinta”.
“La vita nazionale è,
per sé, il complesso operante di tutti quei valori di civiltà; che sono
propri e caratteristici di un determinato gruppo, della cui spirituale unità
costituiscono come il vincolo. Nello stesso tempo essa arricchisce, quale
contributo proprio, la cultura di tutta l’umanità”.
“Nella sua essenza,
dunque, la vita nazionale è qualche cosa di non politico; tanto è vero che,
come dimostrano la storia e la prassi, essa può svilupparsi accanto ad altre,
in seno al medesimo Stato, come anche può estendersi al di là dei confini
politici di questo”.
“La vita nazionale
non divenne un principio di dissoluzione della comunità dei popoli, che quando
cominciò ad essere sfruttata come mezzo per fini politici; quando, cioè, lo
Stato dominatore e accentratore,
fece della nazionalità la base della sua forza di espansione. Ecco
allora lo Stato nazionalistico, germe di rivalità e fomite di discordie”.
“(...) Né si dica
che, nelle nuove circostanze, il dinamismo dello Stato nazionalistico
non rappresenta più un pericolo per gli altri popoli, essendo privo, nella
maggioranza dei casi, della effettiva forza economica e militare”.
PIUS
XII. Continuació del text. “Acta apostolicae Sedis”, 1955. Pp.
25-26.
“Sarebbe certamente errata politica di
unificazione — se non proprio tradimento — il sacrificare ad interessi
nazionalistici minoranze etniche, che sono prive della forza per difendere
i loro beni supremi, la loro fede e la loro cultura cristiana. Coloro che cosi
facessero, non sarebbero degni di fiducia”[1].
El radiomissatge de Pius XII, de 1954, el qual s’ha adduït en
diverses ocasions en aquestes “Explanacions”, s’ha volgut posar en la
seua llengua original, perquè siga comprès l’abast com també el significat de
cada una de les seues expressions:
“lo Stato dominatore e accentratore, fece della
nazionalità la base della sua forza di espansione”, que podem traduir com “l’Estat dominador i
centralitzador va fer de la nacionalitat la base de la seua força d’expansió”.
Pius
XII fa referència especial als nacionalismes egoistes units a un Estat determinat, com és el nostre cas,
a partir dels Reis Catòlics i, fins i tot, amb ells. D’una manera especial, amb
els Borbons, amb l’extensió a tot Espanya de la “nació castellana”,
ens han volgut incorporar i assimilar com una veritable colònia.
La
nostra castellanització lingüístico-cultural i la realitat social-política[2] de subordinació, amb
intenció destructiva de la nostra nació històrica, procedeix de l’estat polític
castellano-espanyol “dominador i centralista o centralitzador”,
el qual s’ha apropiat de la denominació Espanya.
Castella-Espanya
ha comportat “furtar e mentir”, segons expressió significativa
del nostre gran escriptor Francesc Eiximenis, en el ja llunyà
segle XIV.
Pius
XII descriu què sol succeir en tota colonització, la qual suposa l’entrada (pacífica o violenta)
d’una nació unida a un Estat diferent de la nació que és establida en un lloc
determinat del món, amb la intenció de substituir i d’imposar-se sobre “la
població nacional”, és a dir, sobre els habitants que hi han nascuts o propis
d’allí, on els autòctons tenen la seua “Terra Pàtria”[3],
la terra dels pares. Els “centralitzadors” intenten que s’hi deixe de ser
“operant” la cultura de la nació originària d’aquell determinat lloc colonitzat.
La
immigració “no colonitzadora”
exigeix que els pobladors nouvinguts han d’”empeltar-se”, en la
cosa més essencial, en la cultura del Poble que els acull. Si no ho fan
així, actuen en contra dels drets de la nació que el rep: efectuen una
veritable colonització o substitució “que mai serà prou rebutjada, la qual
descansa en l’Estat nacionalista, dominador i
centralista,
germen de rivalitats i incentiu de discòrdies”, com ens diu clarament Pius XII.
Els
Drets humans, suposem el dret natural de tot ésser humà a no ser esclau, a ser
lliure, no estan subjectes als principis de les regles polítiques, les
superen, hi són anteriors. Ningú pensaria actualment que, per a
suprimir l’esclavatge, és necessari portar la qüestió a unes eleccions
democràtiques decisòries. Igualment, els principis discriminatius de la dona,
la discriminació per la raça, la discriminació lingüística o la religiosa, la
discriminació entre persones riques i persones pobres: aquests drets no estan
subjectes a les lleis i a praxis d’interessos polítics.
També
els drets d’una autèntica vida nacional, la qual té el seu fonament en la
cultura actual i històrica d’un determinat Poble, va més enllà d’unes consultes
electorals, encara
que siga amb la categoria de referèndum
[1] Nota de la traducció. Per a
aquesta versió en italià, hem recorregut a l’entrada “RADIOMESSAGGIO DI SUA
SANTITÀ PIO XII A TUTTO IL MONDO iCCASIONE DEL NATALE Venerdì, 24 dicembre
1954” (https://www.vatican.va/content/pius-xii/it/speeches/1954/documents/hf_p-xii_spe_19541224_ego-declinabo.html), de la web de la Santa Seu, això és, del Vaticà.
[2] Nota de la traducció. En
l’original, “social-política”.
[3] Nota de la traducció. Per a
evitar ambigüitats, hem inclòs la forma “autòctons”, on el text original
posa “los habitante nacidos o propios de allí, donde tienen su ‘Terra
Patria’, la tierra de los padres”, ja que es pot donar el cas que, fins
i tot, una tercera generació visca en una terra d’acollida i continue emprant
la llengua dels immigrants ancestres i menyspreant la vernacla i la cultura de la terra de recepció
on resideixen els avis, els pares i els néts. Hem conegut casos de persones
que, pel 2020, tenien quaranta anys i ja comptaven amb fills (la tercera
generació de què parlem).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada