Tot seguit, posem les pàgines 24-25 i part de la pàgina 26 de l'explanació, en la versió del 2018.
Capítol 1er.- Apartat A-: Introducció personal prèvia,
especialment referida a la cultura del País Valencià
i
de l’Església Catòlica Valenciana.
Primera Part: divisions 1 a 18.
El Magisteri de l’Església i
realitats actuals i històriques,
comentats, amb les seues conseqüències en la nostra època i societat.
1.-Ia Part. Des de l’any
1966, un compromís personal, de consciència, en la promoció de la llengua
pròpia, a les Illes Balears i al País Valencià.
*[A] “Som testimonis d’un
nou humanisme que naix, en el qual l’home és definit primordialment per la seua
responsabilitat davant els seus
germans i la Història” “Gaudium et
Spes”, 55.
[a] En el final del no.
55 de la Constitució Gaudium et Spes, del Concili Vaticà II, que acabem d’adduir en aquest títol, *[A], ens presenta el perquè
d’un programa de vida i de responsabilitat respecte de la promoció i del
perfeccionament de la Cultura de l’home del nostre temps, amb totes les seues
implicacions: Persona i societat del nostre temps i les arrels de la Història.
*a-1) Quant a l’objectiu
a aconseguir, ens diu, en la primera part d’aquest mateix no. 55,
que contempla l’home i la societat actual:
“Cada dia són més els
homes i les dones de qualsevol grup o nació, que tenen consciència que ells són
els autors i promotors de la cultura pròpia de la seua comunitat”.
“Arreu del món i, cada dia
més, creix més i més el sentit de l’autonomia i, juntament, de la
responsabilitat, fet que és de la més gran importància per la maduresa espiritual
i moral de la Humanitat. Això es mostra més clarament si tenim present la
unificació del mon i l’encàrrec imposat a tots nosaltres d’edificar un món
millor en la veritat i en la justícia”.
*a-2) Des de l’any 1966,
en què vaig acabar la meua presència com a estudiant en la Universitat de
Barcelona, vaig treballar amb moltes activitats en el camp educatiu,
tant a les Illes Balears com al País Valencià, respecte de la promoció de
l’estudi i de la normalització de l’ús de la llengua dels nostres avantpassats.
No sabíem com
acabaria el franquisme. Era un deure de consciència treballar perquè no
arribàs a fer-se realitat total, la destrucció programada de la nostra llengua,
de la nostra cultura, del nostre Poble, des dels mateixos Reis Catòlics, i
llurs successors, els Àustries; però, d’una manera especial, des de “la paz borbónica”[1] (¿?) posterior a la Guerra de
Successió de principis del segle XVIII.
*a-3) L’acció de
lleis contínues de persecució, dirigides a la destrucció, especialment,
en el segle XIX, van culminar en el segle XX en “els moviments imperials
feixistes espanyols”. Vam patir l’acció de les dues dictadures, la de
Primo de Rivera i, sobretot, les lleis i normes franquistes, posteriors a 1939,
encara vigents de fet en el si de l’Església Catòlica de les terres valencianes
i en una part molt important de la mateixa Societat valenciana.
*a-4) Cal tenir present
que els bisbes de les diòcesis valencianes, actualment, no es dirigeixen als seus
diocesans en la llengua pròpia i històrica del seu Poble. Està discriminada, es
va contra el “Pla de Déu” (“Gaudium et Spes”, 29), fet que
comporta una situació col·lectiva de pecat. La proporció, pel que fa a l’ús de
la llengua vernacla en la litúrgia, és mínima i està repleta de dificultats per
al seu ús. “Vernacula valentinorum” la denominava l’Arquebisbe
Mayoral, després del Decret de Nova Planta del segle XVIII, quan va editar el
seu “Ritual Valentino”, d’acord amb el Concili de Trento.
Tampoc no usen la llengua
pròpia, actualment, molts polítics, els quals estan instal·lats, almenys,
aparentment, en un profund autoodi lingüístic. Sembla que volen transmetre que
ignoren la llengua del seu Poble, àdhuc, diríem que la menyspreen.
*a-5) Quant a la
promoció de l’ensenyament de la llengua en horari escolar, vaig començar en
1967. Fent un càlcul fiable, he de dir que, al voltant de
dos-cents mil alumnes, entre el País Valencià i les Illes Balears, seguiren les
nostres programacions i directrius didàctiques per a fer realitat
l’estudi de la llengua en els centres escolars.
Personalment, des de 1971,
destinat a València molt contra la meua voluntat, m’hi vaig
interessar amb esforç i amb dedicació, d’una manera especial, en el conjunt de
les terres valencianes. No imaginàvem que, uns anys després, la llengua
entraria obligatòriament a l’escola. Hi va ajudar la nova llei d’Ensenyament
General Bàsic de Villar Palasí i un sentiment popular, en part, imitació de
Catalunya, que s’hi difonia. Amb el nostre treball de promoció, amb les
respectives indicacions didàctiques, les quals exigien molts de viatges a
escoles, i a centres religiosos de culte, pel que fa a la Litúrgia i Catequesi,
vam incidir en la implantació generalitzada i en la metodologia del 1970, molt
pròxima (i anterior) a la didàctica de la “immersió lingüística”, la
qual es va expandir unida a la nova democràcia de la Transición[2].
[b] Igualment, he participat com a membre de la Comissió per a les
versions litúrgiques a la comuna llengua de Catalunya, del País Valencià i de
les Illes Balears, és a dir, la Comissió de versions per a tot el
Domini Lingüístic.
*b-1) Per a
l’adaptació valenciana corresponent, he sigut President per elecció de la
Comissió Interdiocesana que, des de l’any 1973, s’ha responsabilitzat
d’això. Es va constituir la Comissió d’adaptacions pels Bisbes de les terres
valencianes i de les Illes Balears, amb els corresponents anomenaments i
d’acord amb tots els requisits canònics i amb la normativa ad hoc que,
progressivament, havia emanat de la Santa Seu i de la Conferència Episcopal,
després de les decisions del Concili Vaticà II. Cal tenir present la
constitució formal de la pròpia Comissió i de l’elecció del President i del
Secretari d’acord amb el Decret d’Erecció, el qual va tenir lloc el dotze de
novembre de 1973.
[1] No hem traduït aquesta expressió perquè hem
considerat que, com que aquesta “pau” fou d’origen castellà i procastellanista,
convé reflectir-ho, així com també ho faríem si parlàssem de la “Paz de
Franco” (1939-1975).
[2] Hem posat en cursiva aquest terme,
partint del fet que aquesta paraula nasqué en àmbits castellans i de seguidisme
amb la política del general Franco, malgrat els intents de presentar-la,
d’aleshores ençà, com a exemplar i de model a seguir a nivell internacional. Per
això, podríem parlar d’una restauració borbònica del segle XX.
En
l’explanació original, figura en castellà i ho fa en lletra normal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada