A continuació, plasmem part de la majoria de la pàgina 98, fins a més de la meitat de la plana 100 de l'explanació, en la versió del 2018.
*[B] Vejam alguns
aspectes de la Història que acabaren promovent el poder castellà.
[e] A partir del segle XVI, ja
estava completament vigent “el muntatge” d’Isabel damunt de Ferran. La
divisa “Tant munta, munta
tant”, pràcticament, ja
no existia pràcticament en vida dels Reis Catòlics.
*e-1) Sovint, si
el que Ferran es proposava fer, no redundava en benefici de Castella, no hi
havia res a fer: Ferran havia
d’acabar claudicant als desitjos d’Isabel. Si
Isabel fou Reina de Castella, ho va ser, sobretot, per l’acció de Ferran i per la
sang vessada per l’exèrcit que ell encapçalava, compost, majoritàriament, per
la nostra gent, que va arranjar problemes greus que hi havia amb Portugal.
*e-2) Es va reconquerir Granada amb la col·laboració de tots i, d’una manera especial, estigueren
presents els súbdits i
l’exèrcit de Ferran: ¡Granada castellana!
¡Amèrica, només
per als castellans!... quan teníem el mateix
dret que ells, després de les Capitulacions de Granada. La Butla del Papa
Alexandre VI contempla Castella i Aragó, però Castella (i només Castella) es
féu amb tot. El “furtar e mentir” d’Eiximenis, que ja ho adduïa en el
segle XIV.
Els Reis de la
nostra Confederació no havien signat cap compromís amb Portugal: hauríem pogut anar a Amèrica i recórrer el món, lliurement, d’acord amb
els drets que ens assistien. Però no: Castella, i només Castella, havia de
tenir els beneficis del comerç i la seua expansió nacional... Precisament,
nosaltres, i no els castellans, érem els tècnics en navegació. Fins i tot, vam
ensenyar els portuguesos en l’Escola d’Enric el Navegant[1].
*e-3) Ferran el Catòlic, fart de tanta
injustícia i de tant d’afront, al capdavall de la seua vida, va voler
separar els nostres Regnes confederats,
de la unió amb els castellans. Quan li tocava
governar Castella, en la minoria d’edat del seu nét Carles, el futur Emperador, després de la mort
d’Isabel i del seu gendre Felip el Formós, hagué d’anar-se’n, perquè
l’insultaven els castellans dient-li “Viejo
catalanote, ¡vete a tus Reinos de Aragón!”. Després d’haver fet el que havia fet per la seua esposa i per Castella,
se n’anà amb un disgust fenomenal. A més, es va casar altra vegada, amb Germana
de Foix, per a tenir descendència i per a separar-se dels castellans; el fill
dels dos, però, morí un poc després de nàixer.
*e-4) Que
Espanya és Espanya, dels Reis Catòlics ençà, partint de les característiques
culturals castellanes, com ara succeeix, és una falsedat. Sí que començà,
aleshores, lentament, la voluntat
d’assimilar-nos, d’incorporar-nos i de subordinar-nos a Castella. El poder del Rei, centralitzat a Castella, a partir dels Àustries, a
poc a poc, va voler fer efectiva aquesta assimilació, com si fóssem una
colònia.
*e-5) Dins
d’aquesta dinàmica, Castella, al llarg
dels segles, progressivament, s’apropià i posà en marxa la denominació Espanya, referida, bàsicament, a Castella i a la cultura castellana en
exclusiva: tot, per als seus interessos. Els que no érem castellans, ens vam
convertir en simple comparsa, situats en guetos sense cap futur, sense cap
possibilitat d’expansió. No vam poder comerciar amb Amèrica fins a 1778.
*e-6) És la
realització efectiva, total, del que al·ludia el Papa Pius XII en el seu Radiomissatge
de Nadal de 1954. Pius XII diu que, amb situacions com aquesta, naix “l’Estat dominador i centralitzador, el
qual usa la política nacionalista”,
és a dir, la política nacionalista estatal d’assimilació, partint d’igualar i
de subordinar a una de les nacionalitats, en el nostre cas, la castellana, les
altres existents dins d’un determinat estat polític. Sobre aquesta realitat, diu:
“És germen de
rivalitats i incentiu de discòrdies, que mai no serà prou refusat”. A.A.S., XLVII, 1955, pp. 22-23.25-26.
*e-7) Ens han
volgut fer creure que el que ens ha succeït a través de la Història és una cosa normal, que cal acceptar, com si
sempre hagués sigut així i que toca ser així. Per a això, el poder polític, el militar, el cultural, el diplomàtic...
s’empren per a apropiar-se de la denominació Espanya exclusivament per a
Castella. Un engany de dalt
a baix.
El nostre no és
un cas aïllat, ja que, en una situació
semblant, han estat també Polònia,
Hongria, els txecs, els eslovacs, els eslaus del Sud, o siga, Sèrbia, Bòsnia
Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, els Estats Bàltics com Estònia, Letònia i
Lituània, etc. Podríem continuar, amb diferents circumstàncies històriques, com
Grècia, Irlanda, Romania, Bulgària, etc. Més de la meitat dels estats europeus
s’han formalitzat en els segles XIX i XX i, quasi tots, amb una cultura-llengua
de menor importància històrica que la nostra. França és el prototip de la
destrucció de les diverses nacionalitats que hi ha en el seu si, a favor de la
part nord de la Gàl·lia, amb capital, París, amb la seua llengua francesa, en
contra, sobretot, de l’occità o provençal, que era la llengua dels heretges
càtars. Fou un dels motius que van adduir.
*e-8) Si partim dels Reis Catòlics, durant el
seu regnat, encara no era usual el canvi de la denominació de Castella
per la d’Espanya. Aquesta denominació
s’utilitzà, progressivament i lentament, sobretot, de països estrangers estant,
que qualificaven com espanyol tot el que era de la Península Ibèrica. Camoens, en “Os lusiadas”, dóna l’apel·latiu d’espanyols, als portuguesos. Nosaltres, encara
actualment, denominem la llengua de Castella amb el nom de castellà; a
molts, ens fa nosa anomenar-la espanyol.
*e-9) El nom d’Espanya
i d’espanyol per al territori i per a la llengua, respectivament, [2]
es va promocionar i es féu efectiu, d’una
manera especial, després de la Guerra de Successió, posteriorment, a la batalla d’Almansa (25 d’abril de 1707) i, a
Catalunya, després de l’11 de setembre de 1714 i, a Mallorca, del 1715 ençà,
ja, amb els Borbons com a reis, quan ens van sotmetre “per just dret de conquesta, mitjançant
les seues armes”. El títol de Rei d’Espanya, usat en documents
oficials, és molt recent: abans, els reis s’identificaven posant els títols
dels diversos regnes històrics, un rere l’altre.
[f] I ara, en el segle XXI, ¿què té a veure
amb nosaltres que uns senyors es casassen fa més de cinc-cents anys? Del fet històric de la Revolució Francesa endavant, no s’accepta la “tirania”
d’uns dictadors coronats, els reis absoluts i les seues decisions, qui, fins i
tot, eren amos d’imposar la pena capital a la seua voluntat.
*f-1) Com a resultat d’això, tot i la sang
vessada pels nostres avantpassats, pretenen que acabem[3]
essent pràcticament de l’Espanya assimilada, sense poder ser el que ens toca ser com a Poble diferenciat, per la
seua Cultura pròpia, com els Estats que
constitueixen la Unió Europea, començant per l’ús lliure i efectiu de la nostra
llengua i dels altres drets, proclamats
clarament en el Magisteri social de l’Església, sobretot, en el segle XX, a
partir de Benedicte XV, el Papa de la Primera Guerra Mundial, iniciada en 1914.
D’una manera
especial, hem de tenir present l’Encíclica “Pacem in terris”, de Sant Joan XXIII, que la
“Gaudium et Spes” del Concili Vaticà II (no. 23) considera doctrina
conciliar. Cf. Sobretot, la Segona part d’aquesta
Encíclica, la qual addueix, en el no. 46, la doctrina de la “Suma teològica” de Sant Tomàs
d’Aquino, sobre la “lex iniqua” (Ia. IIae,
q.93).
*f-2) Ens parlen
de la unitat. Per descomptat! La unitat
interessada d’uns sobre els altres i desposseint-nos
a nosaltres. D’aquesta manera, qualsevol desitja la unitat, ¡jo el primer! “Furtar e mentir”, com deia l’escriptor franciscà Francesc Eiximenis en el segle XIV. El
pitjor és que una “gran nació” no és paradigma de bonesa en
l’administració i en la prosperitat d’un determinat Poble en el món. Així,
nacions amb pocs habitants, com Dinamarca, Finlàndia, Suècia, Eslovènia, etc.,
tenen una vida social més perfeccionada i eficient que estats grans. Megaloestats
com els Estats Units, Rússia, la Xina, etc., tenen deficiències socials
impressionants.
[1] Nota de la traducció. Enric el Navegant
(1394-1460), portugués, era u dels fills del rei Joan I de Portugal i tingué
molt a veure amb l’expansió marítima portuguesa.
[2]
Nota de la traducció. En l’original, “para lo castellano”, és a dir,
tant per a lo que ara es coneix com Espanya com també per a la llengua castellana.
[3]
Nota de la traducció. En l’original, “hemos de acabar, a pesar de la sangre derramada por nuestros antepasados,
siendo prácticamente la España asimilada”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada