diumenge, 26 de maig del 2024

Pere Riutort, la llengua, esdeveniments i alguns Pobles europeus del segle XVIII en avant

A continuació, plasmem part de la majoria de la pàgina 98, fins a més de la meitat de la plana 100 de l'explanació, en la versió del 2018.


*[B] Vejam alguns aspectes de la Història que acabaren promovent el poder castellà.

[e] A partir del segle XVI, ja estava completament vigent “el muntatge” d’Isabel damunt de Ferran. La divisa “Tant munta, munta tant”, pràcticament, ja no existia pràcticament en vida dels Reis Catòlics.

*e-1) Sovint, si el que Ferran es proposava fer, no redundava en benefici de Castella, no hi havia res a fer: Ferran havia d’acabar claudicant als desitjos d’Isabel. Si Isabel fou Reina de Castella, ho va ser, sobretot, per l’acció de Ferran i per la sang vessada per l’exèrcit que ell encapçalava, compost, majoritàriament, per la nostra gent, que va arranjar problemes greus que hi havia amb Portugal.

*e-2) Es va reconquerir Granada amb la col·laboració de tots i, d’una manera especial, estigueren presents els súbdits i l’exèrcit de Ferran: ¡Granada castellana!

¡Amèrica, només per als castellans!... quan teníem el mateix dret que ells, després de les Capitulacions de Granada. La Butla del Papa Alexandre VI contempla Castella i Aragó, però Castella (i només Castella) es féu amb tot. El “furtar e mentir” d’Eiximenis, que ja ho adduïa en el segle XIV.

Els Reis de la nostra Confederació no havien signat cap compromís amb Portugal: hauríem pogut anar a Amèrica i recórrer el món, lliurement, d’acord amb els drets que ens assistien. Però no: Castella, i només Castella, havia de tenir els beneficis del comerç i la seua expansió nacional... Precisament, nosaltres, i no els castellans, érem els tècnics en navegació. Fins i tot, vam ensenyar els portuguesos en l’Escola d’Enric el Navegant[1].

*e-3) Ferran el Catòlic, fart de tanta injustícia i de tant d’afront, al capdavall de la seua vida, va voler separar  els nostres Regnes confederats, de la unió amb els castellans. Quan li tocava governar Castella, en la minoria d’edat del seu nét Carles,  el futur Emperador, després de la mort d’Isabel i del seu gendre Felip el Formós, hagué d’anar-se’n, perquè l’insultaven els castellans dient-li “Viejo catalanote, ¡vete a tus Reinos de Aragón!”. Després d’haver fet el que havia fet per la seua esposa i per Castella, se n’anà amb un disgust fenomenal. A més, es va casar altra vegada, amb Germana de Foix, per a tenir descendència i per a separar-se dels castellans; el fill dels dos, però, morí un poc després de nàixer.

*e-4) Que Espanya és Espanya, dels Reis Catòlics ençà, partint de les característiques culturals castellanes, com ara succeeix, és una falsedat. Sí que començà, aleshores, lentament, la voluntat d’assimilar-nos, d’incorporar-nos i de subordinar-nos a Castella. El poder del Rei, centralitzat a Castella, a partir dels Àustries, a poc a poc, va voler fer efectiva aquesta assimilació, com si fóssem una colònia.

*e-5) Dins d’aquesta dinàmica, Castella, al llarg dels segles, progressivament, s’apropià i posà en marxa la denominació Espanya, referida, bàsicament, a Castella i a la cultura castellana en exclusiva: tot, per als seus interessos. Els que no érem castellans, ens vam convertir en simple comparsa, situats en guetos sense cap futur, sense cap possibilitat d’expansió. No vam poder comerciar amb Amèrica fins a 1778.

*e-6) És la realització efectiva, total, del que al·ludia el Papa Pius XII en el seu Radiomissatge de Nadal de 1954. Pius XII diu que, amb situacions com aquesta, naix “l’Estat dominador i centralitzador, el qual usa la política nacionalista”, és a dir, la política nacionalista estatal d’assimilació, partint d’igualar i de subordinar a una de les nacionalitats, en el nostre cas, la castellana, les altres existents dins d’un determinat estat polític. Sobre aquesta realitat, diu:

“És germen de rivalitats i incentiu de discòrdies, que mai no serà prou refusat”. A.A.S., XLVII, 1955, pp. 22-23.25-26.

*e-7) Ens han volgut fer creure que el que ens ha succeït a través de la Història és una cosa normal, que cal acceptar, com si sempre hagués sigut així i que toca ser així. Per a això, el poder polític, el militar, el cultural, el diplomàtic... s’empren per a apropiar-se de la denominació Espanya exclusivament per a Castella. Un engany de dalt a baix.

El nostre no és un cas aïllat, ja que, en una situació semblant, han estat també Polònia, Hongria, els txecs, els eslovacs, els eslaus del Sud, o siga, Sèrbia, Bòsnia Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, els Estats Bàltics com Estònia, Letònia i Lituània, etc. Podríem continuar, amb diferents circumstàncies històriques, com Grècia, Irlanda, Romania, Bulgària, etc. Més de la meitat dels estats europeus s’han formalitzat en els segles XIX i XX i, quasi tots, amb una cultura-llengua de menor importància històrica que la nostra. França és el prototip de la destrucció de les diverses nacionalitats que hi ha en el seu si, a favor de la part nord de la Gàl·lia, amb capital, París, amb la seua llengua francesa, en contra, sobretot, de l’occità o provençal, que era la llengua dels heretges càtars. Fou un dels motius que van adduir.

*e-8) Si partim dels Reis Catòlics, durant el seu regnat, encara no era usual el canvi de la denominació de Castella per la d’Espanya. Aquesta denominació s’utilitzà, progressivament i lentament, sobretot, de països estrangers estant, que qualificaven com espanyol tot el que era de la Península Ibèrica. Camoens, en “Os lusiadas”, dóna l’apel·latiu d’espanyols, als portuguesos. Nosaltres, encara actualment, denominem la llengua de Castella amb el nom de castellà; a molts, ens fa nosa anomenar-la espanyol.

*e-9) El nom d’Espanya i d’espanyol per al territori i per a la llengua, respectivament, [2] es va promocionar i es féu efectiu, d’una manera especial, després de la Guerra de Successió, posteriorment, a la batalla d’Almansa (25 d’abril de 1707) i, a Catalunya, després de l’11 de setembre de 1714 i, a Mallorca, del 1715 ençà, ja, amb els Borbons com a reis, quan ens van sotmetre “per just dret de conquesta, mitjançant les seues armes”. El títol de Rei d’Espanya, usat en documents oficials, és molt recent: abans, els reis s’identificaven posant els títols dels diversos regnes històrics, un rere l’altre.

[f] I ara, en el segle XXI, ¿què té a veure amb nosaltres que uns senyors es casassen fa més de cinc-cents anys? Del fet històric de la Revolució Francesa endavant, no s’accepta la “tirania” d’uns dictadors coronats, els reis absoluts i les seues decisions, qui, fins i tot, eren amos d’imposar la pena capital a la seua voluntat.

*f-1) Com a resultat d’això, tot i la sang vessada pels nostres avantpassats, pretenen que acabem[3] essent pràcticament de l’Espanya assimilada, sense poder ser el que ens toca ser com a Poble diferenciat, per la seua Cultura pròpia, com els Estats que constitueixen la Unió Europea, començant per l’ús lliure i efectiu de la nostra llengua i dels altres drets, proclamats clarament en el Magisteri social de l’Església, sobretot, en el segle XX, a partir de Benedicte XV, el Papa de la Primera Guerra Mundial, iniciada en 1914.

D’una manera especial, hem de tenir present l’Encíclica “Pacem in terris”, de Sant Joan XXIII, que la “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà II (no. 23) considera doctrina conciliar. Cf. Sobretot, la Segona part d’aquesta Encíclica, la qual addueix, en el no. 46, la doctrina de la “Suma teològica” de Sant Tomàs d’Aquino, sobre la “lex iniqua” (Ia. IIae,  q.93).

*f-2) Ens parlen de la unitat. Per descomptat! La unitat interessada d’uns sobre els altres i desposseint-nos a nosaltres. D’aquesta manera, qualsevol desitja la unitat, ¡jo el primer! “Furtar e mentir”, com deia l’escriptor franciscà Francesc Eiximenis en el segle XIV. El pitjor és que una “gran nació” no és paradigma de bonesa en l’administració i en la prosperitat d’un determinat Poble en el món. Així, nacions amb pocs habitants, com Dinamarca, Finlàndia, Suècia, Eslovènia, etc., tenen una vida social més perfeccionada i eficient que estats grans. Megaloestats com els Estats Units, Rússia, la Xina, etc., tenen deficiències socials impressionants.



[1] Nota de la traducció. Enric el Navegant (1394-1460), portugués, era u dels fills del rei Joan I de Portugal i tingué molt a veure amb l’expansió marítima portuguesa.

[2] Nota de la traducció. En l’original, “para lo castellano”, és a dir, tant per a lo que ara es coneix com Espanya com també per a la llengua castellana.

[3] Nota de la traducció. En l’original, “hemos de acabar, a pesar de la sangre derramada por nuestros antepasados, siendo  prácticamente la España asimilada”.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada