Pere Riutort, la Germania i la participació catalana en Amèrica fins al segle XVIII

A continuació, plasmem part de la pàgina 102 i fins al capdavall de la plana 104 de l'explanació, en la versió del 2018.

*[D] Trista herència actual dels segles anteriors.

[h] La mateixa unió dels Reis Catòlics, la del “Tant munta, munta tant, Isabgel com Ferran”..., ja no fou tan neta i correcta a partir dels seus inicis, com ens han fet creure a l’escola i en altres àmbits de la societat.

*h-1) Els seus successors, els Àustries i, d’una manera especial, els Borbons, van tenir un paper descrit en la comparació anterior. Són els grans propietaris del primer camp, el qual s’apropia dels drets del segon i, progressivament, diu que tot és seu. Tenim, davant de nosaltres, “l’Estat nacionalista centralista i centralitzador’ del qual, tan negativament, parlà Pius XII en 1954 i que ens indica que hem de refusar-lo. Ens trobem amb l’Estat castellano-espanyol, el més antic d’Europa, segons concepte proclamat repetidament pel món madrileny.

*h-2) Els propis reis de Castella, per herència, calia que fossen també els nostres reis, però no ho eren: eren els nostres enemics. Van posar virreis en cada Regne i ens mantingueren tancats, en una mena de cambra de gas, en cada un dels nostres Regnes. Actualment, amb les Autonomies, s’han obert un poc algunes finestres, però continuem gasats en la Cambra.

Com a resultat del casament dels Reis Catòlics, nosaltres, amb el temps, passàrem a ser “els incorporats o assimilats”, com apareix en mapes polítics editats a Madrid en el segle XIX.

Recordem, altra vegada, entre d’altres abusos patits, que, dels mateixos Reis Catòlics ençà, ens col·locaren en la impossibilitat d’establir-nos a Amèrica i en altres parts del món com a Poble diferenciat. Si hi havia població en excés, no hi era possible l’emigració. S’havien de dedicar al bandolerisme en la seua pròpia terra: ¡d’alguna cosa havien de menjar!

*h-4) De la Guerra de Successió endavant, dels segles XVIII al XXI, les lleis destructives de la nostra Cultura i dels nostres drets i interessos s’han succeït ininterrompudament, i ¡de quina manera!

[i] Després de la Germania, en temps de Carles V, la noblesa valenciana, a poc a poc, s’havia traslladat al centre peninsular, on residia la Cort del Rei, qui havia ajudat els nobles contra el que, en justícia, intentaven aconseguir els agermanats de València i de Mallorca.

*i-1) Un escriptor solia haver de menester la protecció d’un Senyor, si no tenia mitjans de vida pel seu compte. El tant per cent dels alfabetitzats, els possibles lectors, era mínim. La gent, en general, no podia comprar, ni llegir un llibre. Del segle XVI endavant, molts escriptors no tenien més remei que usar el castellà, si volien escriure, perquè la noblesa no els protegia, sobretot, després de la Germania, quan, progressivament, es va castellanitzar i es traslladava a Madrid. Fins i tot, hi ha autors que, comencen a escriure sobre un tema en valencià i, per necessitat, acaben en castellà el llibre[1].

*i-2) Junt amb el poder polític, perdut després dels Reis Catòlics, per estar pràcticament centralitzat a Castella en la seua totalitat, comença amb els Àustries, en les esglésies valencianes, especialment, en les poblacions més importants, l’ús del castellà en la predicació, encara que hi ha una part d’eixa població que vol continuar usant el “llemosí”, com es denominava el català literari en aquells temps. Això esdevé, principalment, a partir de Sant Joan de Ribera[2], Arquebisbe, Virrei i Capità General. El català, denominat també valencià o mallorquí, era la llengua del poble, la seua autèntica llengua vernacla. La immensa majoria dels fidels no entenia el castellà.

 

 

 

13.- Ia Part. La nostra presència a Amèrica va ser vetada durant quasi tres segles, fins a l’any 1778. En aquests segles, s’hi implantaren portuguesos, francesos, anglesos, holandesos. ¡Nosaltres no podíem anar-hi, ni establir-nos-hi! ¿Érem, aleshores, “espanyols”?

* [A] Nosaltres i els quatre-cents milions de castellanoparlants.

[a] Dins del missatge de desunió que s’ha promogut entre nosaltres, i que, a poc a poc, hem patit, amb la ignorància corresponent, se’ns recorda, contínuament, que el castellà (“l’espanyol”), té quatre-cents milions de parlants i que, nosaltres, amb prou faenes, tenim una geografia dels qui parlen la nostra llengua, la qual ocupa un espai de parlants com en l’Edat Mitjana o, àdhuc, menor.

[b] Recordem alguns dels punts del context històric:

*b-1) Hem de considerar i sospesar la injusta prohibició per a nosaltres, d’emigrar a Amèrica en benefici exclusiu de Castella, a partir del tercer viatge de Cristòfor Colom. Per això, no hi ha alguns centenars de milions a Amèrica (o en altres llocs del món) que parlen la nostra estimada llengua. Com a exemple, el portuguès té mols milions de parlants, especialment, a Brasil.

*b-2) Els drets que ens corresponien de poder establir-nos a Amèrica eren equiparables i, fins i tot, superiors, als de Castella. Després de les Capitulacions de Granada i de la Butla d’Alexandre VI. Les capitulacions es signaren conjuntament per Ferran i per Isabel i van ser referendades pel Secretari de Ferran, Joan de Coloma. Els documents de les Capitulacions passaren a l’Arxiu General de Barcelona, ara denominat “Arxiu de la Corona d’Aragó”, on es conserven fins a l’actualitat.

Fins que el rei Ferran no va accedir a acceptar Colom amb les seues exagerades exigències, no es signaren les Capitulacions de Granada, en les quals es concedia a Colom grans privilegis i beneficis econòmics, patrocinats per ambdós Reis, els quals, en darrer terme, havien de ser els principals beneficiaris de l’expedició.

*b-3) La divisió d’Alexandre VI fou a favor de Castella i d’Aragó. Nosaltres no teníem cap compromís amb Portugal, per tant, érem lliures de poder recórrer el món a interés nostre, com, posteriorment, farien els anglesos i els francesos. Els tècnics de navegació érem nosaltres, no els castellans.

*b-4) El valencià Lluís de Santàngel, “escrivà de ració” de Ferran, es responsabilitzà de la major part del cost del viatge de la Descoberta.

*b-5) Colom fou rebut pels Reis Catòlics, després del Descobriment, a Barcelona. Va prendre possessió de les noves terres, quan va trepitjar les terres americanes, en nom d’Aragó i de Castella.

---

[1] Nota de la traducció. En el moment de traduir aquestes línies, 5 de juny del 2024, recordàrem el treball de Jordi Bilbeny, en el tema de la suposada decadència i de la relació, com ara, entre la Inquisició i el canvi de la llengua catalana a la castellana.

[2] Nota de la traducció. Juan de Ribera havia nascut en Sevilla en 1532 i, sota el seu temps com a bisbe en el Regne de València, ja hi hagué els primers intents d’introducció del castellà en part de les escoles vinculades amb l’Església valentina.

Pere Riutort, la llengua catalana i la política a partir del segle XV

Tot seguit, exposem part de la pàgina 100 fins a més de la meitat de la plana 102 de l'explanació, en la versió del 2018.

 

*[C] Per a comprendre el que ha suposat la unió de Ferran i Isabel per a nosaltres, posem un exemple, una comparació, que concretarem en dos camps agrícoles, un al costat de l’altre.

[g] S’uneixen la propietat del primer, que representa Castella (amb Isabel), i la del segon, que simbolitza els territoris de la Corona d’Aragó, els quals tenen el seu centre, bàsicament, a Catalunya, i encapçalats, aleshores, per Ferran, descendent de la Casa Castellana de Trastàmara.

*g-1) L’exemple, la comparança, la usarem així:

Dos senyors, Isabel i Ferran, han considerat unir els respectius camps de la seua propietat, com podríem suposar, continuant el símil, per a una millor producció, fet que repercutiria de manera proporcional en cada una de les propietats originàries.

En el moment històric que recordem, es partia de dues herències familiars de dictadors coronats, com eren, aleshores, els Reis amb poder absolut, herències que comportaven ser propietaris dels respectius súbdits amb els impostos, especialment, agrícoles i amb les prestacions en l’exèrcit.

El Poble, encara que, pràcticament, no tenia drets, sí que els tenia en la seua consciència i es feia present, àdhuc, dirigint les armes contra els propis Reis i contra la noblesa, quan ho considerava necessari i imprescindible, perquè veien que les necessitats del Poble no eren ateses correctament en justícia. Recordem la Germania, la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió, les guerres Carlines com també les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, etc..

*g-2) Ens trobem amb dos camps units en pla d’igualtat: “Tant munta, munta tanta, Isabel com Ferran”. El propietari del primer i el del segon continuaran considerant com a propi el respectiu camp, tot i haver-los unit.

La sobirania de domini passà, progressivament, dels reis absoluts, en el nostre cas, Ferran i Isabel i els seus successors, i arribà al propi Poble, després de la Revolució Francesa, la qual fou fruit de la Il·lustració i del cansament popular de patir “la tirania” dels “dictadors amb la corona reial per la gràcia de Déu”. Aquest poder també es concretava en els seus aliats: la noblesa i el poder eclesiàstic. Amb això i, un poc abans, amb la Independència dels Estats Units d’Amèrica, començaren a fer-se realitat els drets democràtics.

*g-3) Continuem la comparació referent al nostre cas. A poc a poc, al llarg de la Història, el camp primer (d’Isabel) s’apodera pas a pas del segon. Al principi, amb els ardits i amb els abusos sobre la propietat del segon; al capdavall, s’apoderen del segon camp (propietat de Ferran), fins i tot, usant la violència. També, però infructuosament, el vertader propietari del segon camp, el nostre, el poble, com a tal, ha hagut de recórrer a la força de les armes durant la Història per a defensar els seus drets i, àdhuc, la seua dignitat. 

*g-4) Els propietaris originals del primer camp, promovent amb el seu poder la “legalitat” de l’apropiació del segon, una legalitat concebuda i expressada per mitjà de lleis i de situacions injustes, enteses a la seua mesura i d’acord amb les seues conveniències al llarg dels segles i en situacions fonamentades en “furtar i mentir” i, per tant, immorals. Arribem i ens trobem, ja en els temps actuals, amb la “Constitución Española”.

*g-5) Qui, originàriament, era propietari de tan sols el primer camp, s’ufana del seu camp gran i el vol retenir en el seu poder i oblida que és així fruit d’un robatori unit a la intimidació, a la mentida en les pròpies lleis, a l’abús del poder i, fins i tot, a la violència de les pròpies armes. Al segon, no li resta cap altra possibilitat llevat demandar els seus drets “històrics”, els quals no volen reconèixer els del primer camp, perquè pensen que la doble propietat ja és única i indivisible i està exclusivament en les seues mans. A aquesta doble propietat, en mans de Castella, a poc a poc, però, sobretot, de la Guerra de Successió ençà, es denomina Espanya.

*g-6) Inspirant-nos en la comparació, hi hagué un tercer camp, Portugal, que va participar en aquesta unió forçada d’”Espanya” a partir de l’any 1580, en temps de Felip II, fins a un poc després de 1640, en temps de Felip IV, quan havia començat la Guerra dels Segadors. I, essent Rei Carles II, el govern de Madrid reconegué, oficialment, la nova independència de Portugal.

No podem oblidar que, l’alçament armat de Catalunya contra Felip IV en la Guerra dels Segadors (1640-1659), féu que Portugal recuperàs la seua independència.

El professor i polític Gregorio Peces Barba, un poc abans de la seua mort, deia que Castella (Espanya) s’havia equivocat en optar per la independència de Portugal i per enviar els seus exèrcits a lluitar contra Catalunya en la Guerra dels Segadors, per a retenir-la. Castella obrà així, perquè no podia sostenir, al mateix temps, dos fronts de batalla: un, contra Catalunya; i l’altre, contra Portugal.

*g-7) La unitat “sacrosanta” de l’Espanya actual, que es vol presentar, del món castellà estant,  com una cosa idíl·lica, pacifica i justa, es correspon prou a la comparació de “furt i mentida” que hem desenvolupat i que ja va adduir Francesc Eiximenis en el segle XIV.

Aquesta subordinació començà a fer-se efectiva, a poc a poc, especialment, a partir dels Reis Catòlics; però prengué una marxa velocíssima d’incorporació en diferents circumstàncies històriques que s’han succeït en aquests cinc-cents anys de situació d’absorció: guerres, monarquies absolutes dictatorials, dictadures militars, lleis d’assimilació, trasllat d’habitants amb la immigració interna espanyola, amb l’objectiu de cercar una mena d’invasió colonial, sobretot, en el segle XX. Sabien que ens resultava molt difícil assimilar els vinguts de fora, ja que, en veritat, no teníem cap poder públic eficient.

La imposició del castellà, en denominar-lo espanyol, ha jugat un paper molt important. És com si es denominàs escandinau una llengua com el suec, o com si es volgués conèixer com balcànic el serbi. A Gran Bretanya, han conservat la denominació d’anglès, d’una part de l’illa, i no el nom de britànic.

L'actitud passiva i servil d'ERC, Junts, la CUP, el PSOE (valencià i balear) i Més Compromís amb lo patriarcal procedent de Castella

Bon dia,

Tot seguit, escric part d'unes paraules a un amic català, de més de huitanta anys i de les persones més obertes que he conegut: 

* El 9 d'octubre del 2017 hi hagué actes antinacionalistes per part de grups espanyolistes i ni el President de la Generalitat Valenciana (PSOE), ni la vicepresidenta (Mónica Oltra, no nacionalista i de Compromís), es posaren de part dels afectats.

Uns dies després, Mónica Oltra es queixava d'un acte que li afectà.

* En juny del 2015, després de les eleccions municipals i, en el cas del País Valencià, també autonòmiques, un home honrat i d'una llista local de Compromís, em demanà com seria el govern valencià. Li comentí:

"Mira: el president és un home políticament correcte i no arriscarà.

La vicepresidenta és una dona que gaudeix de provocar i, si de cas, farà per lo social, però no pel valencià.

D'ací sis mesos, parlem".

I així fou. 

* En la tardor del 2018, Pedro Sánchez féu una reunió amb alts càrrecs d'ERC: un pacte per una "taula de diàleg" (però no admeté observadors internacionals) a canvi que els catalans renunciassen a l'objectiu de la independència de Catalunya. I ERC (Tardà) l'acceptà.

* Quim Torra no desautoritzà en el 2019 el conseller d'Interior, un home prepotent davant els manifestants. 

* Pel 2021, Pere Aragonès digué que observaria la manera de governar en el País Valencià.

* En el 2021, Pedro Sánchez força unes eleccions autonòmiques en Catalunya (en el moment més alt de la pandèmia) per a desfer-se de Quim Torra, un home que li plantava cara més d'una vegada.

En el 2023, Carles Puigdemont aposta per una política reformista i suau en les municipals i per criticar una Sílvia Orriols atrevida, per mitjà de la manipulació i d'un jornalisme, al meu coneixement, degradant.

* Vicent Partal (VilaWeb) i molts més periodistes fan la baixada de pantalons a la línia patriarcal d'entendre la vida: santificar els immigrants i lo que ve de Madrid (fins i tot, estudis i publicacions sobre Història) i demonitzar (o oblidar o no promoure) la llengua catalana, ni la cultura tradicional vinculada amb els catalanoparlants. Això és lo que ha fet caure la participació i els votants a candidatures formalment d'esquerres, progressistes, transversals, independentistes...

Afegirem que Maquiavel ja escrivia que, si u mana, però el vulgus (el poble, la gran majoria de la gent) no s'ho creu, la caiguda és garantida. 

En eixe sentit, més d'un polític ha pres els ciutadans com si fossen lo que, en l'escola on jo estudiava de xiquet (on hi havia una quantitat molt alta de castellanoparlants), deien "subnormales profundos" (no he trobat traducció cultural en llengua catalana). I, si no, com a menors d'edat, com una societat infantil.

Igualment, han preferit fer de xarrupa-cigales de la cultura castellana i, així, de la vinculada amb l'amo que els paga: han abraçat lo patriarcal i ho patrocinen.

Finalment, adduirem que tenen una síndrome d'Estocolm ben visible: bé en Catalunya, bé en el País Valencià, bé en les Illes Balears.

Tu i jo, i moltes persones, no fem eixa xuplada, ni preferim eixa manera patriarcal d'entendre la vida, sinó la matriarcalista.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bona setmana.

D'Alaquàs estant.

Lluís Barberà i Guillem 

Nota: Els castellanoparlants, en l'escola, tenien lo que podríem dir una graduació (de major a menor) dels insults. El pitjor que se li podia dir a una persona era "hijo de puta" (o "hija de puta"). El segon, "subnormal profundo". El tercer, "hijo de perra".