dimecres, 12 de juny del 2024

Pere Riutort, la llengua catalana i la política a partir del segle XV

Tot seguit, exposem part de la pàgina 100 fins a més de la meitat de la plana 102 de l'explanació, en la versió del 2018.

 

*[C] Per a comprendre el que ha suposat la unió de Ferran i Isabel per a nosaltres, posem un exemple, una comparació, que concretarem en dos camps agrícoles, un al costat de l’altre.

[g] S’uneixen la propietat del primer, que representa Castella (amb Isabel), i la del segon, que simbolitza els territoris de la Corona d’Aragó, els quals tenen el seu centre, bàsicament, a Catalunya, i encapçalats, aleshores, per Ferran, descendent de la Casa Castellana de Trastàmara.

*g-1) L’exemple, la comparança, la usarem així:

Dos senyors, Isabel i Ferran, han considerat unir els respectius camps de la seua propietat, com podríem suposar, continuant el símil, per a una millor producció, fet que repercutiria de manera proporcional en cada una de les propietats originàries.

En el moment històric que recordem, es partia de dues herències familiars de dictadors coronats, com eren, aleshores, els Reis amb poder absolut, herències que comportaven ser propietaris dels respectius súbdits amb els impostos, especialment, agrícoles i amb les prestacions en l’exèrcit.

El Poble, encara que, pràcticament, no tenia drets, sí que els tenia en la seua consciència i es feia present, àdhuc, dirigint les armes contra els propis Reis i contra la noblesa, quan ho considerava necessari i imprescindible, perquè veien que les necessitats del Poble no eren ateses correctament en justícia. Recordem la Germania, la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió, les guerres Carlines com també les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, etc..

*g-2) Ens trobem amb dos camps units en pla d’igualtat: “Tant munta, munta tanta, Isabel com Ferran”. El propietari del primer i el del segon continuaran considerant com a propi el respectiu camp, tot i haver-los unit.

La sobirania de domini passà, progressivament, dels reis absoluts, en el nostre cas, Ferran i Isabel i els seus successors, i arribà al propi Poble, després de la Revolució Francesa, la qual fou fruit de la Il·lustració i del cansament popular de patir “la tirania” dels “dictadors amb la corona reial per la gràcia de Déu”. Aquest poder també es concretava en els seus aliats: la noblesa i el poder eclesiàstic. Amb això i, un poc abans, amb la Independència dels Estats Units d’Amèrica, començaren a fer-se realitat els drets democràtics.

*g-3) Continuem la comparació referent al nostre cas. A poc a poc, al llarg de la Història, el camp primer (d’Isabel) s’apodera pas a pas del segon. Al principi, amb els ardits i amb els abusos sobre la propietat del segon; al capdavall, s’apoderen del segon camp (propietat de Ferran), fins i tot, usant la violència. També, però infructuosament, el vertader propietari del segon camp, el nostre, el poble, com a tal, ha hagut de recórrer a la força de les armes durant la Història per a defensar els seus drets i, àdhuc, la seua dignitat. 

*g-4) Els propietaris originals del primer camp, promovent amb el seu poder la “legalitat” de l’apropiació del segon, una legalitat concebuda i expressada per mitjà de lleis i de situacions injustes, enteses a la seua mesura i d’acord amb les seues conveniències al llarg dels segles i en situacions fonamentades en “furtar i mentir” i, per tant, immorals. Arribem i ens trobem, ja en els temps actuals, amb la “Constitución Española.

*g-5) Qui, originàriament, era propietari de tan sols el primer camp, s’ufana del seu camp gran i el vol retenir en el seu poder i oblida que és així fruit d’un robatori unit a la intimidació, a la mentida en les pròpies lleis, a l’abús del poder i, fins i tot, a la violència de les pròpies armes. Al segon, no li resta cap altra possibilitat llevat demandar els seus drets “històrics”, els quals no volen reconèixer els del primer camp, perquè pensen que la doble propietat ja és única i indivisible i està exclusivament en les seues mans. A aquesta doble propietat, en mans de Castella, a poc a poc, però, sobretot, de la Guerra de Successió ençà, es denomina Espanya.

*g-6) Inspirant-nos en la comparació, hi hagué un tercer camp, Portugal, que va participar en aquesta unió forçada d’”Espanya” a partir de l’any 1580, en temps de Felip II, fins a un poc després de 1640, en temps de Felip IV, quan havia començat la Guerra dels Segadors. I, essent Rei Carles II, el govern de Madrid reconegué, oficialment, la nova independència de Portugal.

No podem oblidar que, l’alçament armat de Catalunya contra Felip IV en la Guerra dels Segadors (1640-1659), féu que Portugal recuperàs la seua independència.

El professor i polític Gregorio Peces Barba, un poc abans de la seua mort, deia que Castella (Espanya) s’havia equivocat en optar per la independència de Portugal i per enviar els seus exèrcits a lluitar contra Catalunya en la Guerra dels Segadors, per a retenir-la. Castella obrà així, perquè no podia sostenir, al mateix temps, dos fronts de batalla: un, contra Catalunya; i l’altre, contra Portugal.

*g-7) La unitat “sacrosanta” de l’Espanya actual, que es vol presentar, del món castellà estant,  com una cosa idíl·lica, pacifica i justa, es correspon prou a la comparació de “furt i mentida” que hem desenvolupat i que ja va adduir Francesc Eiximenis en el segle XIV.

Aquesta subordinació començà a fer-se efectiva, a poc a poc, especialment, a partir dels Reis Catòlics; però prengué una marxa velocíssima d’incorporació en diferents circumstàncies històriques que s’han succeït en aquests cinc-cents anys de situació d’absorció: guerres, monarquies absolutes dictatorials, dictadures militars, lleis d’assimilació, trasllat d’habitants amb la immigració interna espanyola, amb l’objectiu de cercar una mena d’invasió colonial, sobretot, en el segle XX. Sabien que ens resultava molt difícil assimilar els vinguts de fora, ja que, en veritat, no teníem cap poder públic eficient.

La imposició del castellà, en denominar-lo espanyol, ha jugat un paper molt important. És com si es denominàs escandinau una llengua com el suec, o com si es volgués conèixer com balcànic el serbi. A Gran Bretanya, han conservat la denominació d’anglès, d’una part de l’illa, i no el nom de britànic.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada