*[C] Per a comprendre el que ha suposat la unió de Ferran i Isabel per a
nosaltres, posem un exemple,
una comparació, que concretarem en dos camps agrícoles, un al costat de l’altre.
[g] S’uneixen la propietat del primer,
que representa Castella (amb Isabel), i
la del segon, que simbolitza els
territoris de la Corona d’Aragó, els quals tenen el seu centre, bàsicament, a
Catalunya, i encapçalats,
aleshores, per Ferran, descendent de la Casa Castellana de Trastàmara.
*g-1) L’exemple, la comparança, la usarem així:
Dos senyors,
Isabel i Ferran, han considerat unir els
respectius camps de la seua propietat, com
podríem suposar, continuant el símil, per a una millor producció, fet que repercutiria de manera proporcional
en cada una de les propietats originàries.
En el moment
històric que recordem, es partia de dues herències familiars de dictadors
coronats, com eren, aleshores, els Reis amb poder absolut, herències que comportaven ser propietaris dels respectius súbdits amb
els impostos, especialment, agrícoles i amb les prestacions en l’exèrcit.
El Poble, encara
que, pràcticament, no tenia drets, sí que els
tenia en la seua consciència i es feia present, àdhuc, dirigint les armes
contra els propis Reis i contra la noblesa, quan ho considerava necessari i imprescindible, perquè veien que les
necessitats del Poble no eren ateses correctament en justícia. Recordem la
Germania, la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió, les guerres Carlines
com també les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, etc..
*g-2) Ens trobem amb dos camps units en pla
d’igualtat: “Tant munta, munta tanta, Isabel com Ferran”. El propietari del primer i el del segon continuaran
considerant com a propi el respectiu camp, tot i haver-los unit.
La sobirania de
domini passà, progressivament, dels reis absoluts, en el
nostre cas, Ferran i Isabel i els seus successors, i arribà al propi Poble, després de la Revolució
Francesa, la qual fou fruit de la Il·lustració i del
cansament popular de patir “la tirania” dels “dictadors amb la corona reial per la gràcia de Déu”. Aquest
poder també es concretava en els seus aliats: la noblesa i el poder
eclesiàstic. Amb això i, un poc abans, amb la Independència dels Estats Units
d’Amèrica, començaren a
fer-se realitat els drets democràtics.
*g-3) Continuem la comparació referent al nostre
cas. A poc a poc, al llarg de la Història, el camp primer (d’Isabel) s’apodera pas a pas del segon. Al principi, amb els ardits i amb els abusos sobre la propietat del
segon; al capdavall, s’apoderen del segon
camp (propietat de Ferran), fins i tot, usant la violència. També, però infructuosament, el vertader propietari del segon camp, el
nostre, el poble, com a tal, ha hagut de recórrer a la força de les armes
durant la Història per a defensar els seus drets i, àdhuc, la seua
dignitat.
*g-4) Els
propietaris originals del primer camp, promovent amb el seu poder la “legalitat”
de l’apropiació del segon, una legalitat
concebuda i expressada per mitjà de lleis i de situacions injustes, enteses a
la seua mesura i d’acord amb les seues conveniències al llarg dels segles i en
situacions fonamentades en “furtar i mentir” i, per tant, immorals. Arribem i ens trobem, ja en els temps actuals, amb la “Constitución Española”.
*g-5) Qui,
originàriament, era propietari de tan sols el primer camp, s’ufana del seu camp gran i el vol retenir en el seu poder i oblida
que és així fruit d’un robatori unit a la intimidació, a la mentida en les
pròpies lleis, a l’abús del poder i, fins i tot, a la violència de les pròpies
armes. Al segon, no li resta cap altra possibilitat
llevat demandar els seus drets “històrics”, els quals no volen reconèixer els del primer camp, perquè pensen que la doble propietat ja és única i
indivisible i està exclusivament en les seues mans. A aquesta doble propietat, en mans de
Castella, a poc a poc, però, sobretot, de la Guerra de Successió ençà, es
denomina Espanya.
*g-6)
Inspirant-nos en la comparació, hi hagué un
tercer camp, Portugal, que va participar en aquesta unió forçada d’”Espanya” a partir de l’any 1580, en temps de Felip II, fins a un poc després de
1640, en temps de Felip IV, quan havia començat la Guerra dels Segadors. I,
essent Rei Carles II, el govern de Madrid reconegué, oficialment, la nova
independència de Portugal.
No podem oblidar
que, l’alçament armat de Catalunya contra Felip IV en la Guerra dels
Segadors (1640-1659), féu que Portugal recuperàs
la seua independència.
El professor i
polític Gregorio Peces Barba, un poc abans de la seua mort, deia que Castella
(Espanya) s’havia equivocat en optar per la independència de Portugal i per
enviar els seus exèrcits a lluitar contra Catalunya en la Guerra dels Segadors,
per a retenir-la. Castella obrà
així, perquè no podia sostenir, al mateix temps, dos fronts de batalla: un,
contra Catalunya; i l’altre, contra Portugal.
*g-7) La unitat “sacrosanta” de l’Espanya
actual, que es vol presentar, del món castellà estant, com una cosa idíl·lica, pacifica
i justa, es correspon prou a la comparació
de “furt i mentida” que hem desenvolupat i que ja va adduir Francesc
Eiximenis en el segle XIV.
Aquesta
subordinació començà a fer-se efectiva, a poc a poc, especialment, a partir
dels Reis Catòlics; però prengué una marxa velocíssima d’incorporació en diferents circumstàncies històriques que s’han
succeït en aquests cinc-cents anys de situació d’absorció: guerres, monarquies
absolutes dictatorials, dictadures militars, lleis d’assimilació, trasllat
d’habitants amb la immigració interna espanyola, amb l’objectiu de cercar una mena d’invasió colonial, sobretot, en el
segle XX. Sabien que ens resultava molt difícil assimilar els vinguts de fora,
ja que, en veritat, no teníem cap poder públic eficient.
La imposició del
castellà, en denominar-lo espanyol, ha jugat un paper molt important. És
com si es denominàs escandinau una llengua com el suec, o com si es volgués
conèixer com balcànic el serbi. A Gran Bretanya, han conservat la denominació d’anglès,
d’una part de l’illa, i no el nom de britànic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada