A continuació, plasmem part de la pàgina 102 i fins al capdavall de la plana 104 de l'explanació, en la versió del 2018.
*[D] Trista
herència actual dels segles anteriors.
[h] La mateixa unió dels Reis Catòlics, la del “Tant munta, munta tant, Isabgel com
Ferran”..., ja no fou tan neta i correcta a partir dels
seus inicis, com ens han fet creure a l’escola i en altres àmbits de la
societat.
*h-1) Els seus
successors, els Àustries i, d’una manera especial, els Borbons, van tenir un
paper descrit en la comparació anterior. Són els grans propietaris del primer
camp, el qual s’apropia dels drets del segon i, progressivament,
diu que tot és seu. Tenim, davant de nosaltres, “l’Estat nacionalista
centralista i centralitzador’ del qual, tan negativament, parlà Pius XII en 1954 i que ens indica que hem de
refusar-lo. Ens trobem amb l’Estat castellano-espanyol, el més antic d’Europa, segons concepte proclamat repetidament pel món
madrileny.
*h-2) Els
propis reis de Castella, per herència, calia
que fossen també els nostres reis, però no ho eren: eren els nostres enemics. Van posar virreis en cada Regne i ens mantingueren tancats, en una mena
de cambra de gas, en cada un dels nostres Regnes. Actualment, amb les
Autonomies, s’han obert un poc algunes finestres, però continuem gasats en la Cambra.
Com a resultat
del casament dels Reis Catòlics, nosaltres, amb el temps, passàrem a ser “els incorporats o assimilats”, com apareix en mapes polítics editats a
Madrid en el segle XIX.
Recordem, altra
vegada, entre d’altres abusos patits, que, dels mateixos Reis Catòlics ençà,
ens col·locaren en la impossibilitat d’establir-nos a Amèrica i en altres parts
del món com a Poble diferenciat. Si hi havia població en excés, no hi era
possible l’emigració. S’havien de
dedicar al bandolerisme en la seua pròpia terra: ¡d’alguna cosa havien de
menjar!
*h-4) De la
Guerra de Successió endavant, dels segles XVIII al XXI, les lleis destructives de la nostra
Cultura i dels nostres drets i interessos s’han
succeït ininterrompudament, i ¡de quina manera!
[i] Després de la Germania, en temps de Carles V, la noblesa valenciana, a poc a poc, s’havia
traslladat al centre peninsular, on residia la Cort del Rei, qui havia
ajudat els nobles contra el que, en justícia, intentaven aconseguir els
agermanats de València i de Mallorca.
*i-1) Un
escriptor solia haver de menester la protecció d’un
Senyor, si no tenia mitjans de vida pel seu compte. El
tant per cent dels alfabetitzats, els possibles lectors, era mínim. La gent, en
general, no podia comprar, ni llegir un llibre. Del segle XVI endavant, molts escriptors no tenien més remei que usar el
castellà, si volien escriure, perquè la
noblesa no els protegia, sobretot, després de la Germania, quan,
progressivament, es va castellanitzar i es traslladava a Madrid. Fins i tot, hi
ha autors que, comencen a escriure sobre un tema en valencià i, per necessitat,
acaben en castellà el llibre[1].
*i-2) Junt amb
el poder polític, perdut després dels Reis Catòlics, per estar pràcticament
centralitzat a Castella en la seua totalitat, comença
amb els Àustries, en les esglésies valencianes, especialment, en les poblacions
més importants, l’ús del castellà en la predicació, encara que hi ha una part d’eixa població que vol continuar usant el “llemosí”,
com es denominava el català literari en aquells temps. Això esdevé,
principalment, a partir de Sant Joan de Ribera[2],
Arquebisbe, Virrei i Capità General. El català, denominat també valencià o
mallorquí, era la llengua del poble, la seua autèntica llengua vernacla. La
immensa majoria dels fidels no entenia el castellà.
13.- Ia Part. La
nostra presència a Amèrica va ser vetada durant quasi tres segles, fins a l’any
1778. En aquests segles, s’hi implantaren portuguesos, francesos, anglesos,
holandesos. ¡Nosaltres no podíem anar-hi, ni establir-nos-hi! ¿Érem,
aleshores, “espanyols”?
* [A] Nosaltres
i els quatre-cents milions de castellanoparlants.
[a] Dins del missatge de desunió que s’ha
promogut entre nosaltres, i que, a poc a poc, hem patit, amb la ignorància
corresponent, se’ns recorda, contínuament, que el castellà (“l’espanyol”),
té quatre-cents milions de parlants i que, nosaltres, amb prou faenes, tenim
una geografia dels qui parlen la nostra llengua, la qual ocupa un espai de
parlants com en l’Edat Mitjana o, àdhuc, menor.
[b] Recordem alguns dels punts del context històric:
*b-1) Hem de
considerar i sospesar la injusta
prohibició per a nosaltres, d’emigrar a Amèrica en benefici exclusiu de
Castella, a partir del tercer viatge de Cristòfor Colom. Per
això, no hi ha alguns centenars de milions a Amèrica (o en altres llocs del
món) que parlen la nostra estimada llengua. Com a exemple, el portuguès té mols
milions de parlants, especialment, a Brasil.
*b-2) Els drets que ens corresponien de poder
establir-nos a Amèrica eren equiparables i, fins i tot, superiors, als de
Castella. Després de les Capitulacions de Granada i de la Butla d’Alexandre VI. Les capitulacions es signaren conjuntament per Ferran i per Isabel i
van ser referendades pel Secretari de Ferran, Joan de Coloma. Els documents de
les Capitulacions passaren a l’Arxiu General de Barcelona, ara denominat “Arxiu
de la Corona d’Aragó”, on es conserven fins a l’actualitat.
Fins que el rei
Ferran no va accedir a acceptar Colom amb les seues exagerades exigències, no es signaren les Capitulacions de Granada, en les quals es concedia a
Colom grans privilegis i beneficis econòmics, patrocinats per ambdós Reis, els
quals, en darrer terme, havien de ser els principals beneficiaris de
l’expedició.
*b-3) La divisió d’Alexandre VI fou a favor de
Castella i d’Aragó. Nosaltres no teníem cap
compromís amb Portugal, per tant, érem lliures de poder recórrer el món a
interés nostre, com, posteriorment, farien els anglesos i els francesos. Els tècnics de navegació érem nosaltres,
no els castellans.
*b-4) El valencià Lluís de Santàngel, “escrivà de ració” de Ferran, es responsabilitzà de la major
part del cost del viatge de la Descoberta.
*b-5) Colom fou rebut pels Reis Catòlics, després del Descobriment, a Barcelona. Va prendre possessió de les
noves terres, quan va trepitjar les terres americanes, en nom d’Aragó i de
Castella.
[1]
Nota de la traducció. En el
moment de traduir aquestes línies, 5 de juny del 2024, recordàrem el treball de
Jordi Bilbeny, en el tema de la suposada decadència i de la relació, com ara,
entre la Inquisició i el canvi de la llengua catalana a la castellana.
[2]
Nota de la traducció. Juan de Ribera havia nascut en
Sevilla en 1532 i, sota el seu temps com a bisbe en el Regne de València, ja hi
hagué els primers intents d’introducció del castellà en part de les escoles
vinculades amb l’Església valentina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada