Pere Riutort, unitat, defensa de les nacions i dels Pobles i les confederacions

A continuació, plasmem la major part de la pàgina 58 fins a l'inici de la plana 60 de l'explanació, en la versió del 2018.

            *h-4) Sant Joan XXIII, en l’Encíclica “Pacem in terris”, en la seua Segona Part, amb el títol “Relacions entre els hòmens i els poders públics en el si de cada Comunitat política”, desgrana els principis morals referents a les lleis que es formen en  les Comunitats o Nacions. Entre ells, ens diu:

            “L’autoritat no és una força incontrolada; és, més bé, la facultat de manar segons la raó... (...) la dignitat de l’autoritat política és la dignitat de la seva participació de l’autoritat de Déu” (no. 47).

            “Sempre que les lleis o preceptes de l’autoritat estiguen en contrast amb l’ordre moral i, per tant, en contrast amb la voluntat de Déu, aquests no tenen força per a obligar la consciència, ja que ‘s’ha de creure Déu abans que els hòmens’” (Act. 5,29); en aquest cas, l’autoritat cessa de ser-ho i degenera en abús. La llei humana ho és, en el sentit que està d’acord amb la recta raó i, per consegüent, deriva de la llei eterna. En canvi, quan una llei està en contrast amb la raó, es denomina llei iniqua; però, en aquest cas, deixa de ser llei i es converteix en acte de violència”. (No. 46).- Cf. “Summa Theologica” de Sant Tomàs d’Aquino, Ia.-IIae, q. 93. Cf. Pius XII, “Radiomissatge de Nadal de 1944”, AAS., pp. 5-23, 1945.

            No es pot confondre legalitat amb legitimitat. Una llei, pel simple fet de ser llei[1], no és legítima. ¡Quantes lleis injustes, no legítimes, iniqües, hi ha en el món!

            *[E] “¿No hi ha, en el mapa d’Europa i del món, nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica, nascuda d’una cultura i, tot i això, al mateix temps, estan privades de la seua total sobirania?”, Sant Joan Pau II, a la UNESCO, el 2 de juny de 1980.

            [i] La unitat i la indivisibilitat de la “Nación Española”, tal com s’ha encunyat a poc a poc i s’ha promogut des de Castella, que és com consta en la Constitució Espanyola de 1978, se’ns presenta com un dogma indiscutible.

            *i-1) Aquesta situació procedeix, en els seus primers moments, d’un maridatge de dos senyors amb poders absoluts. Nosaltres vam contribuir, de manera molt important i decisiva, a favor d’Isabel de Castella. Uns anys després, però, va resultar que responia, ni més ni menys, que al que addueix Sant Joan Pau II, és a dir, a haver d’acceptar el domini d’un poble estrany a nosaltres, amb el seu desig de dominació unit als seus interessos.

            En diferents moments de la Història, s’ha produït el vessament de sang dels nostres avantpassats, a causa de la defensa dels nostres drets polítics, econòmics i socials contra el poder del Rei i dels interessos del poble castellà.

            Al llarg d’aquesta explanació, en distints punts, expliquem com s’ha produït (i com s’ha promogut) des de Castella el concepte d’Espanya i de la seua unitat, en benefici dels castellans.

            *i-2) La nostra unió amb Castella sempre ha resultat un problema, el qual s’ha tractat d’esquivar cercant el presentar-nos uns suposats interessos econòmics que tenia la unió. Però, en moments propicis, quan se n’ha tingut consciència, si s’ha actuat amb sinceritat i amb veritat, s’ha hagut de reconèixer que aquesta unió era fruit d’una ineludible capitulació dels nostres drets, especialment, perduts des de la Guerra de Successió del segle XVIII. Si hi ha hagut “pau”, en algunes etapes de la Història, s’ha fonamentat en un irenisme evident o en la ignorància o en la coacció. Cf. 4, *j-1. Sant Joan Pau II, UNESCO, 1980.

            *j-3) Ens trobem, amb això, amb la constitució d’un autèntic “Estat nacionalista dominador i centralitzador”, descrit per Pius XII en el “Radiomissatge de Nadal de 1954”, unit als plans d’incorporació, d’assimilació i d’anihilament de la nostra cultura actual i històrica, gràcies a la qual tenim el dret a la sobirania, com ho explica clarament Sant Joan Pau II en el seu Magisteri.

            Pius XII considera la realitat d’un Estat amb aquestes característiques, nacionalista, dominador i centralitzador (en el nostre cas, Castella-Espanya), com a “germen de rivalitats i incentiu de discòrdies, que no serà mai suficientment rebutjada”. Cf. 4, *h-1) anteriorment esmentat.

            No podem oblidar els textos del Concili Vaticà II, ni els d’altres Papes del segle XX. La situació de no respectar convenientment els drets “de les nissagues de número inferior de membres”, “minories”, dins d’un determinat Estat, l’Encíclica “Pacem in terris”, de Sant Joan XXIII, ho qualifica de greu violació de la justícia.

          [j] El fonament de la cultura pròpia, com a constitutiu bàsic de la sobirania d’una nació, amb el respectiu dret de llibertat i d’autodeterminació, ho exposa i es refereix a ell, d’una manera especial, el Magisteri constantment repetit de Sant Joan Pau II, en la UNESCO de 1980, el qual va ser desenvolupat, amb més profunditat i amb més detalls, en el discurs a l’ONU, del 5 d’octubre de 1995. Cf. 22, *[D].[e]-[f] i l’Apèndix dels textos, on es pot llegir en el seu text complet.

            *j-1) Entrem, amb sinceritat, en alguns dels principis de Sant Joan Pau II en la UNESCO, del 2 de juny de 1980, en els quals exposa una doctrina molt evident i exigent per a nosaltres. Ens diu, entre d’altres proposicions:

            “El que dic, pel que fa als drets de la nació, els quals es fonamenten en la seua cultura, no és fruit de cap ‘nacionalisme’ (que predica el menyspreu de les altres nacions o cultures), sinó que ens trobem amb un element estable de l’experiència humana i de les perspectives humanistes del desenvolupament de l’home.

            Hi ha una sobirania fonamental de la societat, la qual es manifesta en la cultura de la nació. Amb aquesta sobirania, l’home és, al mateix temps, sobirà suprem. I, en expressar-me així, pense, igualment, amb una pregona emoció interior, en les cultures de tants pobles antics, que no han capitulat, quan s’han trobat cara a cara amb les civilitzacions dels invasors, i continuen essent, per a l’home, la font del seu ésser humà en la veritat interior de la seva humanitat”[2] (no. 14).

            *j-2) Recordem les diferents i nombroses nacions que han accedit a ser estats independents a Europa en els segles XIX i XX. Pocs d’ells poden presentar els valors culturals de la nostra nació confederal (tan diferent de Castella), la qual va dominar al voltant del segle XIV la Mediterrània, i la llengua catalana de la qual va ser la més important a Europa, després del llatí, durant tres segles: XIII, XIV i XV.

          [k] L’Espanya unida que, possiblement, podríem acceptar, seria l’Espanya a l’estil de la “Confederació Helvètica” o Suïssa. La “Confoederatio Helvetica” (així es titula, oficialment, en llatí) té moltes semblances amb la que ha sigut la nostra Confederació de la Corona d’Aragó, durant la Història.

---

[1] Nota de la traducció. En el text original,  "Una ley, por ser ley”.

[2] Nota de la traducció. Per a la part final d’aquest paràgraf, hem recorregut al text que figura en el document “La sobirania d’un poble, en el pensament de Joan Pau II”, publicat per “Catalunya Cristiana”, el qual es pot trobar en la pàgina 194 de l’explanació.

Estudiar, explanar, fer didàctica... i escriure tocant terra

De matí, entre altres coses, he reportat sobre els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non. Doncs bé: quan he cercat entrades en Twitter, m'he trobat que moltes persones, per dir-ho així, es sentien òrfenes. I, aleshores (i, més encara, ben avançada la vesprada), he pensat "Açò no es pot acceptar: que hi haja gent com qui és pobre. Cal informar-los (si 'estan per la causa') i, així, fer possible que s'encoratgen. I això val per al tema del matriarcalisme dels catalanoparlants nascuts abans de 1920'".

Vos assegure que hui, per damunt de posts, de missatges a un amic (i a altres persones) i de converses, ha sigut un dia important en la meua vida: 1) els peus tocant terra, 2) no eixir de terres catalanoparlants (en estudis), 3) discerniment, 4) tractar els altres com quan voles un catxirulo i, tot això, 5) com a rei de la meua vida i com la mare que alleta el nen.

¿No és el rei un personatge que està en nexe amb el regne, amb els qui hi viuen, acollidor de persones de totes les edats, que procura no recórrer a la guerra (però que defén el territori i, molt, les dones de bon cor, les minories, els marginats, els nens, els vells, els qui no tracten d'aprofitar-se dels altres) i, a banda, receptiu a consellers (moltes vegades, dones) que són de fiar? ¿No és la mare que dona de manar una mena de rei que connecta amb els súbdits, amb els més febles i, igualment, amb el futur i que li educa, en bona mesura, amb lo que ella ha rebut dels seus pares i de més persones? Sí. Moltes rondalles ho plasmen. 

I demà, més, com escrivim molts dies, però amb tres objectius: estudiar, explanar, fer didàctica i..., en acabant, com, més d’un rei, escriure, perquè fan que la seua vida tinga sentit, com moltes persones que coneixes.

Avant les atxes.

****

Igualment, afegirem uns paraules de Josep Maria Mallarach, hui, en Twitter:

"Una resposta més profunda: la vida humana és un pelegrinatge, el pelegrí és un arquetip: encarna el caràcter efímer de la vida, viu de ple el present, sense possessions, cerca assolir una transformació interior i exterior, basada en la confiança en la Providència / Dharma".

Toquem els peus en terra, en pro de la terra i molt oberts

Bon dia, 

Toquem els peus en terra. 

El panorama polític a nivell estatal té diferents opcions:

1) Fer possible que, per mitjà d'un acord entre partits de distints colors (fins i tot, un pacte entre el PSOE i el PP, que tenen molts punts en comú, per exemple, en immigració, en lo relatiu a la Constitució i a la idea d'Espanya, a la política econòmica, a la llengua castellana, a les despeses militars i a l'estil d'instruir la Història en els xiquets i en la instrucció secundària), el cap de la llista més votada faça de president del govern espanyol, de la mateixa manera que, en la tardor del 2016, hi hagué un "pacte" PSOE-PP i el Partit Popular continuà amb el seu president com a cap del govern espanyol, 

2) que ERC i Junts per Catalunya a) es voten, b) voten blanc o c) voten nul. Així, podrien fer de president del govern espanyol el cap del PP i s'aplanaria el parlamentarisme: hi hauria acords entre partits diferents. Aquesta línia empiula amb el matriarcalisme (la tradició parlamentària i la del comunalisme, en lloc de la dels "pronunciamientos" i la d'eixa actitud pròxima a un culte a la llei),

3) un acord antiPP acompanyat de la síndrome d'Estocolm en partits del "més a la dreta" (ERC, Junts per Catalunya, Més Compromís, Sumar, Unidas Podemos, etc.) i, per tant, de línia patriarcal i que abraçaria la tradició castellana (ja del segle XIV ençà) de furtat i mentir,

4) el blocatge adjunt a noves eleccions generals no és l'única opció, a diferència de com ho presenten hui molts diaris.

A més, atenent a unes declaracions de persones de Junts per Catalunya, de nou, són capaços de fer una altra baixada de pantalons a lo patriarcal vinculat amb l'Astre Solar de Madrid. 

5) En qualsevol cas, resulta important la promoció de les humanitats. L'article de la foto es publicà en abril del 2014.

Adduïrem que, en moltes narracions tradicionals en llengua catalana anteriors a 1932, predomina l'opció del parlamentarisme (la segona) com també en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, en més d'un cas, el comunalisme. 

Avant les atxes. 

Nota: Si es viola una dona, es diu violació i, més d’una vegada, es promouen manifestacions, concentracions, lleis més dures...; si es violen lleis estrangeres, sovint, es diu violació de lleis internacionals. Ara bé, si es viola la paraula, un acord polític, una promesa electoral, etc., es diu ser espavilat, ser diplomàtic, saber fer política. ¡Hipòcrites! Això és part de la cultura patriarcal. 

Lo que se'ns presenta com obscurantisme és matriarcalisme

Lo que se'ns presenta, sovint, com obscurantisme (i hi ha molts articles interessants en Internet i relacionats amb el mite de l'Edat Mitjana com una època d'endarreriment) no és una altra cosa sinó sinònim de matriarcalisme i de cultura anterior a la capitalista (bé quan començava a nàixer en la societat, bé quan s'hi eixamplava amb la idea de progrés i unit al moviment de la Il·lustració, és a dir, en el segle XVIII).

I, més encara, una paraula que, lo que ve a dir és que lo femení i lo matriarcal, per exemple, en la cultura catalana, encara hi està present: molta producció tradicional de goigs, presència de la dona en càrrecs de poder però amb una política no agressiva ni de submissió, abundància de balls i de danses agrícoles, pans beneïts i música no militar en dies de festes cristianes, dones que paguen obres religioses, participació de la dona en les herències, una religiositat que no cerca la fama, ni la línia de l'ascetisme o de limitar-se a pregar i al compliment de les normatives dictades pels alts càrrecs religiosos, etc.

I, per això, aquest "obscurantisme" hi inclou, també, l'acció social en lloc de la passivitat, i té molta presència un ambient en què, per exemple, els llauradors es senten més units i amb major influència en la política que, en temps de l'Imperi Romà (de línia esclavista) o del Renaixement en avant (de línia favorable a l'imperialisme).

Això explica que moltes persones que parlem la llengua catalana preferim lo fosc, lo que està en nexe amb la nit (tan abundós en rondalles tradicionals de terres catalanoparlants i plasmades abans de 1920), amb moltíssimes dones catalanoparlants del terròs nascudes abans de 1920, toquem els peus en terra i, com ara, concedim molta importància a la maternitat i a l'educació matriarcal, a la nit,... això sí, molt oberts als altres i a lo que esdevé.

Nota: Una obra de Miquel Torner de Semir facilitada el 7 de desembre del 2020, en relació amb la maternitat, ben considerada en les cultures matriarcalistes.

 

Votes lo que tu vols, no lo que, més d’u, voldria

Hui diré que, en Catalunya, hi ha una opció ben definida: l'espanyolista (PSC, PP, els que eren C's i Podem i els més a la dreta del PP).

A banda, hi ha un partit, tradicionalment, republicà i sobiranista (ERC), que ha decidit baixar-se els pantalons a lo que dicte el PSOE a nivell d'Espanya, des de Madrid. Podem dir que s'hi ha venut com també ho fa Més Compromís, ERPV, Esquerra Unida, Podemos, etc.. Són els "més a la dreta".

Igualment, Junts per Catalunya ha passat d'una línia independentista i de fer pactes amb independentistes, a girar l'esquena a molts catalans que, en el 2017, apostaven per la independència i pels drets dels Pobles a decidir el seu futur. Al meu coneixement, estan molls. Els trobe en una línia, en més d'un cas, autonomista. 

La CUP ha deixat fora la línia anarquista que la caracteritzava, per exemple, en el tema de la llengua catalana i fa possible un govern estatal tranquil, en lloc de posar-li-ho difícil. 

Podem, cada dia, molt més a prop de la línia del PSOE.

Finalment, han sorgit moviments populars que aposten per l'abstenció. U dels motius és perquè les eleccions no són per al Parlament català, sinó per a les Corts espanyoles. I, com que no volen polítics passius, consideren no anar a votar com una manera de no acceptar el meninfotisme de molts polítics catalans: ensenyament del català, resposta a les aspiracions populars, etc..

Igualment, hi ha el possible vot passiu, quasi sempre, de gent pobra: representa al voltant d'un 20% i té per costum no votar. 

Altres opcions: el vot en blanc i el vot nul. El primer indica que no es sap quina candidatura votar; el segon pot anar acompanyat d'una frase, d'un dibuix, d'un collage, d'una línia a una llista de membres d'un partit i indica disconformitat.

Sobretot, sempre he votat com he considerat més adient i, això sí, mai, mai, mai, contra la meua voluntat, ni contra la meua manera d'entendre la política i les relacions humanes, ni per allò del vot útil. Mai.

Finalment, adduiré que preferesc lo fosc, lo que solen dir obscurantisme, lo que té a veure amb la nit, amb lo matriarcal reflectit en moltes rondalles tradicionals en poblacions catalanoparlants i, sobretot, en les recopilades abans de 1932, quan morí Mn. Antoni Ma. Alcover. I, per descomptat, escriure, esbrinar i viure tocant els peus en terra, amb interés per la terra on vius i, àdhuc, pel tema de la maternitat, i molt obert als altres i a lo que esdevé, com quan voles un catxirulo el dia de Pasqua. 

Avant les atxes. 

Nota: La foto és d'una obra del pintor Miquel Torner de Semir (1938) i me l'envià en novembre del 2020. Gràcies. 

"Els més a la dreta" llepen els peus; nosaltres escrivim amb els peus tocant terra i amb bona empatia

"Hay que fomentar la emigración de gentes de zonas de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español".

Paraules de Leopoldo Calvo Sotelo, president del govern espanyol a principis dels anys huitanta del segle XX, en 1983.

****

"Els més a la dreta" (PSOE, ERC, Junts per Catalunya, CUP, Unidas Podemos, Més Compromís, ERPV i altres que diuen que són d'esquerres o bé progressistes) sí que combreguen amb les paraules de Leopoldo Calvo Sotelo. Si més no, ara, sí.

Per cert, la famosa llei d'estrangeria de mitjan dels anys huitanta (un senyal de xenofòbia) fou aprovada amb el PSOE amb majoria absoluta en el Congrés dels Diputats, el mateix que prometé la creació de huit-cents mil llocs de treball i l'eixida de l'OTAN. "Els del més a la dreta" catalans i, almenys, els valencians, els feren possible l'accés al govern espanyol en el 2018... a canvi del collar d'or i sense que Pedro Sánchez els hagués de demanar perdó per allò del famós "No os vayáis: os queremos mucho", ni de fer cap retorn del dret civil valencià. Res. De franc.

Afegiré que estic a favor d'acollir qualsevol immigrant (il·legal o no) que tracte de viure ací en millors condicions. I li exigesc que s'empelte lingüísticament i cultural amb lo que té a veure amb el matriarcalisme relacionat amb els catalanoparlants.

Tot seguit, unes paraules d'un polític del "més a la dreta", Manuel Marín (del PSOE), exvicepresident europeu, en una conferència ("La Unió Europea i la Mediterrània"), el 15 de març del 2001: "Sin fatalismo, debo advertir que, de continuar la avalancha inmigratoria, Europa perderá su carácter y sus raíces culturales se desvanecerán. Solamente una nueva política euromediterránea garantizará la paz y la estabilidad necesarias para paliar interdependencias negativas como la inmigratoción". No eren paraules d'Heribert Barrera (ERC), del 1r de març del 2001, ni de Sílvia Orriols (2023), sinó d'u del ram del "més a la dreta".

I, mentrestant, no em pose el collar d'or del PSOE, ni dels seus amiguets, i sí que opte per escriure amb una ploma lliure. 

¡Ah! i, com que no te'l poses, Facebook, durant unes hores, et bloca el compte en què havies escrit totes les paraules anteriors a aquest paràgraf (llevat d'alguns retocs no significatius), com m'ha passat hui. I no és la primera vegada que m'ho fa, des de setembre del 2019, ja amb el PSOE en la presidència del govern. Es veu que la democràcia va molt en línia amb eixa cara de superioritat que posa Pedro Sánchez en els cartells del PSOE, amb la mirada quasi com quan el catxirulo s'empina i te'n recordes del complex de superioritat i dels qui comencen parlant, segons ells, des de la seua humil posició... Perquè algunes de les posicions més bones per a l'estel són entre uns quaranta-cinc i uns seixanta graus, no molt més.

Finalment, "els més a la dreta" no volen plomes lliures, sinó llepons dels dirigents de l'altiplà castellà. Però nosaltres, quan llepem, com ara, ho fem a les fruites dolces i, així, amb els peus tocant terra i vivint de manera creativa, matriarcalista i amb bona empatia, que sempre va bé.

"Els més a la dreta" porten el collar d'or que els posa l'amo; nosaltres escrivim amb una ploma lliure

Els del PSOE, Més Compromís, ERPV, Esquerra Unida, Podemos, etc., en el País Valencià, són com el gos de l'amo de Madrid.

Pensem que Compromís, el 9 d'Octubre del 2017 (per mitjà de Mónica Oltra, aleshores, vicepresidenta del govern valencià) i el PSOE (mitjançant Ximo Puig) giraren l'esquena als qui, pacíficament, es manifestaren a favor dels drets dels valencians com a Poble i com a persones. 

Igualment, Escola Valenciana, des del 2015, actuà com qui diu "No, ja veuràs tu com ara, amb el nou govern valencià, sí que es promourà el valencià". ¡Santa innocència! ¿Què és això de no continuar actuant per la llengua pel simple fet que "els teus" ja han accedit al poder? Uns dos anys després, començaren a mobilitzar-se. Això, en bona mida, és el preu de formar part d'una associació i d'un partit. 

Afegiré que visc en Alaquàs (l'Horta de València) i que, si bé és cert que, en el 2014, confiava en Compromís (encara que mai no els he votat, ni n'he sigut simpatitzant, ni hi he estat afiliat), no puc dir lo mateix des del primer moment en què Mónica Oltra passà a ser-ne el cap del grup. El motiu: encerte molt en política, molt (i, des de fa anys).

A banda, silenciar temes així i pretendre passar la culpa al PP i a grups més a la dreta del Partit Popular o bé a altres de línia espanyolista i contraris al dret a decidir i al dret a l'autodeterminació dels Pobles (però no, per exemple, al dret a avortar o al cos, per part de les dones), des del meu punt de vista, és propi d'una actitud d'adolescents i, òbviament, d'adoctrinament. 

De fet, Ximo Puig, un poc abans de les eleccions generals de maig del 2023, parlà d'obscurantisme: si u renuncia a la part fosca, a la nit,... ho fa a lo femení, a lo matriarcal. I si u, com, uns dies després, la futura batlessa de la ciutat de València, Mª José Català, remarca la claredat, la llum,... abraça lo patriarcal. 

Per tant, els extrems no es toquen (si no, no ho serien): simplement, que tenen alguns punts en comú, però essencials, així com els dos braços no es toquen i tenen una ma, un colze, etc.... O siga, que les dues bandes polítiques fan proselitisme. En canvi, les plomes lliures, no. 

Avant les atxes.

"Els més a la dreta" rebutgen les humanitats; però, nosaltres, no

Tot seguit, posaré un escrit de fa cinc anys justets, perquè així ho considere millor, no com fan molts polítics d'eixes candidatures, amb el plaer de portar el collar d'or del PSOE de l'altiplà castellà i lligats, com els gossos, a una paret. I, igualment, d'orientar la mà cap a l'Astre Solar de Madrid i a dir que, en el fons, els directius de l'esmentat altiplà, són bones persones. No els donaré el meu vot. ¡A cap d'eixes candidatures que es presenten com que són d'esquerres, progressistes, etc.! ¿Què és això de votar un partit amb política patriarcal, en el fons i, a banda, com a resultat del maquillatge de cada dia, i no sols vespres d'eleccions generals?

Diu així: 

"Podem obrir les ales per a soltar tot lo que podria fer-nos malbé l'existència, com ara, abraçar les persones que ens tracten com si elles fossen unes màrtirs i, en canvi, nosaltres, els afortunats de la pel·lícula o que, com ara, no ens avisen per a indicar-nos que no podran assistir a on ens ajuntaríem. 

I ho escric perquè m'ho feia una dona de més de quaranta anys, durant sessions gratuïtes d'ensenyament de valencià, i, per descomptat, el mateix dia, més de tres dies en menys de sis mesos.

¿Són, les dones, els àngels i, en canvi, els hòmens, els dimonis? No, no i no. Aleshores, ¿són els hòmens uns santets? Tampoc, tampoc.

Per això, tocant els peus en terra i, a més, eixint al camp de la vida, aconseguim desempellogar-nos de molts prejudicis, de molts abusos i, per descomptat, de la innocència i de la passivitat.

I, ara sí, a volar amb les ales obertes i regnant-hi la nostra vida (però no la del proïsme), perquè, com diu una cançó de Nadal, "faça fred, faça calor, / serà millor, serà millor". Ens hi espolsem el culte a lo que diu la tele, Internet, els partits polítics, els sindicats, les persones que aproven els actes (i les concentracions o les manifestacions) antimasclistes, lo que tal persona diu o escriu, etc..".

Per això, de la mateixa manera que, en abril del 2014, estic a favor de les humanitats. I, òbviament, de l'educació matriarcal. 

I, abans que se m'oblide: durant aquests dies, podem llegir articles en què parlen sobre trucs (sic) per a dormir bé, tot i la calor. ¿Sabeu que, en molts diaris digitals de gran tiratge en llengua catalana, no es fa al·lusió a la generositat? Doncs, hui ho he comentat a una dona d'uns seixanta-cinc anys o més i aprovava que, efectivament, el fet d'obrir-nos i de no mirar-nos el melic, ho fa més fàcil. La generositat també té a veure amb les humanitats i no amb el somni polític (es diga o no) de viure de la política... per a embutxacar-se (siga u de dretes, siga d'esquerres, etc.). 

Ni, per descomptat, amb el projecte d'un missal "en valencià", amb l'aprovació dels bisbes valencians (iniciativa que compta amb el suport d'Acció Cultural del País Valencià i de Plataforma per la Llengua, dues entitats patriarcals), malgrat que ja n'hi ha u ("Llibre del Poble de Déu", impulsat i coordinat per Pere Riutort Mestre, amb aprovació eclesiàstica dels bisbes valencians i del de la diòcesi de Tortosa, obra que seguí la normativa del Vaticà, que és la legal en aquest tema, ja que s'ajusta a l'article 36 de la "Sacrosanctum Concilium", en relació amb la llengua de la celebració).

I ho direm: posar-se de part del missal alternatiu (i, eclesiàsticament, il·legal) va adjunt a fer possible que cada membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua cobre 360€ per cada reunió. I això no és d'esquerres, ¡ni de bon tros! Ni és culpa del PP: ho ha perpetuat la Generalitat Valenciana de Ximo Puig i companyia. En acabant, venen queixes (xarrades i mítings) de si hi ha molta pobresa, que si hi necessitat de justícia social... ¡Hipòcrites! ¡Quant vos estimeu el collar daurat d'esclaus, per si de cas guanyeu més vots o més socis! 

Carta a Ismael Ortiz Company, futur capellà de la Parròquia de l'Assumpció (d'Alaquàs)

Benvolgut Ismael Ortiz Company, 

Des del 18 de juny del 2023, sabem que sereu el nou rector de la Parròquia de l'Assumpció de Nostra Senyora (d'Alaquàs) i que passareu a ser-ne el titular.

En primer lloc, vos diré que hui he parlat amb ma mare i m'ha dit que ella volia fer-vos aplegar les paraules que ací vos escric en cursiva: "El comentari de ma mare, qui ve a aquesta parròquia vint-i-sis anys, malgrat que viu en Aldaia (un poble veí), és que els que més trobaran a faltar la presència del capellà que vós substituireu (és a dir, de Vicente F. Estarlich Chover), almenys, si fésseu un canvi radical i de línia conservadora, seran els marginats, els pobres i els malalts, els grups que són la seua delicadesa, la seua tendresa.

Ma mare m'ha afegit que ella està en la Pastoral de Malalts i en u dels grups de neteja (grups integrats per membres voluntaris de la parròquia). 

Igualment, hem comentat que, des de maig o juny del 2013, aquesta parròquia d'Alaquàs participa en fer possible (per mitjà d'un històric acord que es feu, llavors, entre Caritas Alaquàs, com a entitat social enregistrada en el poble, per cert, l'única, i l'Ajuntament), que, entre dos-cents cinquanta i quatre-cents xiquets, poguessen menjar cada dia tres menges mínimes. Aquesta iniciativa partí des de les parròquies i, entre altres coses, em feu donar un 1% del meu salari mensual i un cartó de llet (des d'aquell acord) cada mes. I vos assegure que la generositat va molt bé per a dormir.

A més, vos adduiré (per desig de ma mare i meu), que, des de setembre del 2021, Vicent Estarlich ha tingut el detall (en un poble com Alaquàs, en zona tradicionalment valencianoparlant), de fer missa en valencià quasi tots els diumenges (en aquest cas, a les 9h15, abans de la missa en castellà de les 10h)".

Quant a lo que vull incloure en aquest escrit, vos diré que, com que Alaquàs és un poble amb prou tradició de promoció del valencià (per exemple, per mitjà dels "Quaderns d'Investigació d'Alaquàs", de misses en valencià en la Parròquia Mare de Déu de l'Olivar) i de la cultura local, ma mare i jo vos agrairíem (i podem pensar que, com moltes persones) que continuàsseu aquesta tasca lingüística. Entre altres coses, perquè, com escriu el papa Francesc en l'encíclica "La joia de l'Evangeli" (del 2013), estem a favor d'"una unitat que mai no és una uniformitat" (no. 117), ja que, com plasma més avant, "Així com, a tots, ens agrada que ens parlen en la nostra llengua materna, així també, en la fe, ens agrada que ens parlen en clau de 'cultura materna' (...) i el cor es disposa a escoltar millor. Aquesta llengua és un to que transmet ànim, coratge, força, impuls" (no. 136). Al cap i a la fi, com comenta el papa Francesc en la mateixa encíclica, "la pau no es funda, no sols en el respecte dels drets de l'home, sinó també en els drets dels pobles" (no. 190), en el nostre cas, del Poble Valencià i, a banda, dels valencianoparlants que ens agradaria que la nostra llengua materna estigués present en moltíssims actes religiosos, en els goigs, en els informatius parroquials, en vídeos de misses, en la televisió, etc.. 

M'acomiade de vós amb els braços oberts i amb l'esperança que, quan deixeu el poble que, pròximament, vos acollirà (i m'hi incloc), això és, Alaquàs (l'Horta de València), sigueu recordat com un home (i com un capellà) bonhomiós, savi, que sentia afecte pel terreny on vivia i pels qui hi vivien, acollidor, just i que es guanyà la simpatia de la gran majoria de la població, fins al punt que hi deixàreu empremta, com ja ha fet Vicent Estarlich.

Atentament,

Lluís Barberà i Guillem

flotant.43@gmail.com

Visc en Alaquàs des del 2009 i el psicòleg, mestre i capellà Vicent Estarlich ha sigut una de les persones que més m'ha facilitat la integració i l'obertura en el poble.

Nota: Hem enviat aquesta entrada a la Parròquia Sants Joans, de Puçol, on Ismael Ortiz Company està ara de capellà.

Erasme de Rotterdam no votaria els "més a la dreta" (¡ni de bon tros!) i feia propostes matriarcals

Fa cosa d'un mes, un diari digital català en llengua catalana plasmava un article sobre el maquiavel·lisme, però no deia ni una paraula sobre el llibre "Educació del príncep cristià", d'Erasme de Rotterdam, escrit en la mateixa dècada del segle XVI i molt en línia amb el matriarcalisme. 

Així, quan Erasme exposa sobre el territori en què el príncep farà de cap d'Estat, li comenta "lo primer que ha d'ensenyar-se al príncep és a conéixer els territoris sota la seua jurisdicció. (...) Afanyeu-vos, doncs, en primer lloc, a conéixer la situació de les seues regions i ciutats, el seu origen, la seua idiosincràsia, les seues institucions, els seus costums, les seues lleis, els seus annals i els seus furs. (...) Ningú no conrea adequadament un camp, si no el coneix. (...) Allò que distingeix el bon príncep és la seua recta intenció, no la materialitat del fet en si" (capítol III).

I prossegueix: "Afanyeu-vos, en segon lloc, per estimar la regió que governeu i sentiu, cap a ella, el mateix afecte que un bon agricultor cap al terreny heretat (...). (...) el convencerà, a ell, com a pare, la pietat que cal cap als fills, però, si no en té, el convencerà, a ell, com a príncep, la pietat cap a la pàtria. I, a continuació, estimuleu-vos, a vós mateix, com el vent fa amb les torxes, per a despertar la caritat cap als vostres. (...) són dignes del vostre favor, els qui han lliurat totes les seues fortunes i la seua seguretat a la confiança d'un sol home. (...) en resum; no és possible que el príncep faça mal a la república, sense que no se'n faça a si mateix" (capítol III).

A banda, addueix "També procurareu, per tots els mitjans al vostre abast, ser estimat pels vostres, però, de tal manera, que, tanmateix, gaudiu d'autoritat davant ells" (capítol III).

Finalment, direm que lo que venen a dir aquestes paraules està molt reflectit en rondalles recopilades en català i tradicionals entre catalanoparlants abans de 1932.

Per tant, sabem molt bé la visió matriarcalista de la política, de l'educació i de les relacions humanes. La resta, paraules de polítics del "més a la dreta" (del PSOE, d'ERC, de Junts per Catalunya, de la CUP, de Més Compromís, d'Unidas Podemos, d'ERPV, etc.) i, sovint, de periodistes del mateix ram.

Avant les atxes.

Pere Riutort, justícia i el dret a decidir dels Pobles i de les persones

Tot seguit, exposem part de la pàgina 56 fins a l'inici de la pàgina 58, de l'explanació, en la versió del 2018.

[g] Sant Joan XXIII, en l’Encíclica “Pacem in terris”, en la Part Tercera, sobre les relacions entre les Comunitats polítiques, presenta un apartat de defensa i de drets de les minories “gentes pauciores numero intra fines nationis alius stirpis”, com es citen en el document original llatí de l’Encíclica. S’afirma que la situació que nosaltres hem patit, i encara patim, en bona part, “és una greu violació de la justícia”, AAS, p. 253.

            *g-1) Després de diverses vicissituds de la Història, malgrat la sang vessada pels nostres avantpassats, s’ha volgut considerar la nostra nació d’un rang molt inferior, quant a les característiques històriques, culturals, geogràfiques, polítiques, econòmiques de Castella..., i ens han constituït, com acabem d’al·ludir, en “la España incorporada o asimilada”. Ens ho diuen clarament, sense cap rubor, com si ens considerassen gent que cal canviar, com si fóssem una colònia subordinada a ells.

            *g-2) Nosaltres, com a poble vertaderament autònom, hem de constituir un grup humà operant i realitzador des de la llibertat de la nostra cultura, “davant els germans (sobretot, en l’actualitat) i davant la Història (les nostres arrels que ens espenten a realitzar-nos i que ens conformen com a poble)”, “Gaudium et Spes”, 55, deixant a banda allò negatiu del nostre passat, si no és per a prendre consciència del per què i del com de la situació a la qual hem arribat, i que cal superar-la i treballar per a la realització de la nostra nació, en tots els aspectes, sense oblidar, en primer lloc, els valors de l’esperit com a cristians, units als valors humans que compartim amb tota la Humanitat; especialment, l’ajuda als més necessitats.

            Els valors cristians i els valors humans formen una gran unitat. Ambdós tenen una mateixa procedència en Jesucrist. “Per quem omnia facta sunt”, com confessen en la professió de fe, de Nicea-Constantinoble. L’Evangelista Sant Joan, ens diu (1,3), referint-se a Jesús: “Per ella, tot ha vingut a l’existència, i res del que existeix, no hi ha vingut sense ella” (Jo 1,3). “La Paraula s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres” (Jo 1,14).

 

            [D] “Summum ius, summa iniuria”[1]

            [h] És molt estrany i ostentós, actualment, el fet d’acudir als textos literals de la Constitució Espanyola de 1978, per a negar el dret a ser responsables, a decidir la nostra vida com a poble sobirà, tal com ho explica Sant Joan Pau II en els diferents documents, especialment, en el de l’ONU, de 1995.

            *h-1) Per a sustentar la negació del dret a decidir, es parteix, d’una manera especial, del concepte de nació espanyola en bloc, sostingut en els moviments polítics totalitaris que aparegueren abans i després de la Guerra civil, en contra dels principis que figuren en els Drets humans, acceptats en la seua totalitat, a més, pel Magisteri de l’Església. Cf. Ramiro Ledesma en Josep Benet, pp. 70,71,74,75. Cf. Divisió actual 4, *c-5..

            No és acceptable que el dret a decidir haja de passar per la concessió al seu antull, blindada, com diuen, per uns articles de la Constitució, a favor dels quals els representen i en són usufructuaris, des de fa segles, “de l’Estat dominador i centralista, que es serveix d’una nació per a subjugar les altres, ‘germen de rivalitats i incentiu de discòrdies, que no serà mai suficientment rebutjada’”. Pius XII. 1954. Cf. AAS. 47, pp. 22-23, 25-26 (1955).

            *h-2) Davant aquesta realitat, un es troba amb aquella veritat, referent al fet que el pur legalisme, portat fins a l’extrem, pot acabar en la negació del que toca comportar la llei en la societat i en la mateixa persona humana: “Summum ius, summa iniuria”, com ja deien els antics.

            *h-3) La Vicepresidenta del govern de l’Estat espanyol, del PP, fins a 2017, Na Soraya Sáenz de Santamaría, va recordar el President de la Generalitat de Catalunya, que no poden votar, que no poden decidir, d’acord amb la Constitució Espanyola, i això significa que diu a Catalunya que no poden exercir la seua “responsabilitat davant els seus germans i davant la Història”, “Gaudium et Spes”, 55, i li afegeix que, si és President de la Generalitat, ho és en virtut de la mateixa Constitució Espanyola.

            El President de la Generalitat li va respondre, per la seua banda, que ell era el cent vint-i-novè President de la Generalitat i que, molt abans que existissen Constitucions espanyoles, ja existien els Presidents de la Generalitat de Catalunya i hi exercien el poder polític.

            En Joan de Borbó serà considerat Joan III, per haver sigut Comte de Barcelona; no en virtut d’un article concret de la Constitució Espanyola.

---

[1] Nota de la traducció. Aquest aforisme llatí vol dir “A major justícia, major dany”, amb el sentit que, a  vegades, ser recte amb la justícia formal, pot comportar més injustícia.

Els partits "més a la dreta" abracen el PSOE i, de pas, el matxisme i lo patriarcal

Bon dia, 

Tot seguit, plasmem unes paraules d'anit, amb dues persones: primerament, a una dona i, després, a un home (ací, hem retocat els noms). I, per descomptat, en línia amb l'erasmisme, molt semblant al matriarcalisme.

Afegirem que no abraçar el matriarcalisme comporta, òbviament, afavorir el matxisme. La resta, parlar per parlar des de partits polítics que es presenten com que són d'esquerres, progressistes, etc..

****

Paraules d'Antònia Fonts, hui:

<<— Doncs el matriarcat l'exercien les dones, quan es convertien en sogres, i tothom a creure. Vol dir que això deuria començar qui sap en quina època, potser de sempre menys ara>>.

Comentari que li he fet:

<<— Bona nit, Antònia, 

Els comentaris que he rebut, en general, exposen una relació prou bona entre marit i muller (com en moltes narracions en llengua catalana i recopilades abans de 1932, quan mor Mn. Antoni Ma. Alcover, que en plasmà més quatre-centes, de mallorquines).

Igualment, podem dir que, com més cap a ara (amb la major introducció de la llengua castellana en les escoles, en la vida quotidiana i per mitjà dels mitjans de comunicació social), el matriarcalisme minva.

No obstant això, es reflecteix molt en narracions arreplegades entre 1980 i el 2005 i en cançons populars anteriors a 1980 (per exemple, de Mallorca).

Avant les atxes i bona setmana>>.

Paraules de Josep Rovira, en relació amb la rondalla de hui:

<<— Versió d'"El flautista d'Hamelín"?>>.

Resposta que li he plasmat:

<<— Bona nit, Josep,

Més d'una vegada, hi ha passatges (o, fins i tot, rondalles o bé llegendes) que tenen molts punts en comú amb altres i, àdhuc, sense necessitat que el narrador (no el recopilador) els haja coneguts. Pensem que, durant molts anys, poques persones anaven més enllà de cinquanta quilòmetres respecte a on vivien, llevat de molts dels qui feien el servici militar i d'alguns comerciants.

En aquesta narració, és el passatge esmentat.

Josefina Roma hi tracta en aquest llibre. 

Avant les atxes. 

Una forta abraçada i bona setmana>>.

Finalment, vos diré que preferesc lo fosc i la foscor, a eixa claredat que, sovint, té a veure amb el fanatisme (vegeu Ximo Puig) o amb el culte a la claredat (la nova batlessa de la ciutat de València i el president català Pere Aragonès). De fet, està relacionada amb la dona, amb lo femení i abunda en moltes rondalles (i en altres narracions) en llengua catalana i d'arrels catalanoparlants recopilades abans de 1932. 

Per això, des de la cúpula d'aquestes candidatures polítiques, orienten la mà cap a l'Astre Solar de l'altiplà castellà, esperant que també ho facen els seus respectius votants.

Mentrestant, toquem els peus en terra, estimem la terra on nasqueren els nostres avantpassats (i, com ells, la protegim, quant a la llengua catalana, el folklore, la cultura tradicional, etc.) i ens obrim als altres i al present i amb fe en l'esdevenidor. 

L'Europa de la Hipocresia es posa la faixa dels "més a la dreta" i els més a la dreta sumen

Hui he pogut llegir una notícia d'on podem deduir com, de nou, "els més a la dreta" catalans, valencians i balears, continuen més calladets que quan mengen i que els altres partits (de la dreta) sumen. 

I, mentrestant, proposem les Humanitats, toquem els peus en terra, ens posem de part de lo matriarcalista i, òbviament, promovem lo que té a veure amb el matriarcalisme dels catalanoparlants nascuts abans de 1920 i de lo que han transmés i que ens puguen passar gent que els han conegut. 

Així, ens farem una idea més àmplia i, de pas, forgem ponts i no ens deixem seduir pel pa i circ dels partits del "més a la dreta", ni pels qui intenten manipular els altres com a persones, o bé culturalment.

I tot perquè la democràcia ja fa temps que no està en el Parlament Europeu, en eixa Europa del "més a la dreta" aprovat per l'esquerra, pel centre i pels qui volen ser més famosos, malgrat que ni tan sols puguen arreplegar les miques, com deia Pere Riutort, i que hagen de portar el collar d'esclaus: el mateix que ha acollit el Parlament Europeu i tribunals europeus en els darrers tres anys (posant-se la faixa de què parla "La Trinca") i que, en canvi, no ho fa la carta dels Drets Humans de l'ONU. Una Europa que pretén dictar què han de fer els Estats pobres que, anys arrere, foren colònies d'algun Estat de l'Europa occidental i en què, entre altres coses, els europeus imposaren una visió patriarcal del cristianisme, en nom de la cultura, de la llibertat i, òbviament, de la democràcia... i del progrés.

En eixe sentit, preferesc la foscor, com els pobles matriarcals.

Això sí: encara hi ha qui està pel matriarcalisme, més dels que ens fan creure molts periodistes. Molts més. I m'incloc com també ho faig a moltes persones que col·laboren en l'estudi i en l'explanació de què hem comentat en altres escrits.

Avant les atxes.

Pere Riutort, història sobre nacions i estats i valors democràtics

A continuació, exposem des de la pàgina 54 fins a la majoria de la pàgina 56, de l'explanació, en la versió del 2018.

 

            *[B] La grandesa de les Nacions, dels Estats.

            [d] La grandesa dels Estats, de les Nacions,  no consisteix a posseir grans territoris, la majoria dels quals han sigut fruit d’accions bèl·liques injustes, en les quals s’ha vessat sang innocent. Se’ns exigeix, contínuament, una Espanya gran, subjecta a la voluntat del món castellà.

            *d-1) La grandesa d’una Nació consisteix a ajudar a aconseguir una societat en la qual es promoga la veritat, la igualtat, la solidaritat en el seu territori i, des de la pròpia Nació, a tot el món.

            La Declaració universal dels drets de l’home, una de les més altes expressions de la consciència humana en el nostre temps, en frase de Sant Joan Pau II en 1995 en l’ONU i, d’una manera especial, les exigències de l’Evangeli, pel que fa als més pobres i als necessitats de cada nació i de tot el món, han de ser els principis i els grans projectes que s’han de posar com a objectius les nacions.

            *d-2) Actualment, encara vivim situacions colonials, procedents d’Estats forts militarment, econòmicament, culturalment, unides a lleis injustes, que van contra els drets de nacions indefenses per a promoure les seues pròpies necessitats i els seus drets. Nosaltres estem en eixa situació.

            *d-3) Convé estudiar, sincerament, què diu l’Església Catòlica respecte a això. Seguim els consells del Papa Francesc en “Evangelii Gaudium”:

            “Es tracta de privilegiar les accions que generen dinamismes nous en la societat i involucren altres persones i grups que les desenvoluparan, fins que fructifiquen en importants esdeveniments històrics. Res d’ansietat, però sí conviccions clares i tenacitat”   (no. 223).

            “A vegades, em pregunte qui són els qui, en el món actual, es preocupen realment per generar processos que construesquen poble, més que per obtenir resultats immediats que produesquen un rèdit polític fàcil, ràpid i efímer, però que no construeixen la plenitud humana” (no. 224).

 

            *[C] Realitats de la nostra Història, desconegudes per molts o que oblidem.

            [e] Partint dels principis que consten en el Magisteri de l’Església Catòlica, hem comentat:

            *e-1) Cal reconèixer que l’Estat, al qual apliquem la denominació “España”, és un Estat més que una nació, corresponent cada una a la seua respectiva cultura històrica i actual, vigent i conscient entre els seus membres, els quals la volen operant en els temps que vivim.

            *e-2) Castella, amb el poder estatal en les seues mans, a poc a poc, ha encunyat, partint de les característiques culturals de la nacionalitat castellana, unida als seus interessos polítics i econòmics, la denominació i les peculiaritats de “la nació espanyola”, com a estat nacionalista dominador, centralista i centralitzador. (Cf, Pius XII en “Radiomissatge de Nadal de 1954”). Per a això, s’ha recorregut al poder militar coercitiu, amb vessament de sang, quan li ha interessat, en diferents moments de la Història. Actualment, abusa del poder judicial.

            *e-3) Molts de nosaltres, després de repetir-nos-ho en diferents àmbits i aprofitant-se de la nostra falta de coneixements i del poder polític que es detenia des de Castella, al quan havíem d’acudir en tota la nostra vida civil, com ara, càrrecs en l’administració i en l’activitat socioeconòmica, titulacions acadèmiques, etc., fins i tot, hem acabat admetent-ho i creient que aquesta situació assimiladora que hem patit durant tants anys, era la correcta.

            *e-4) La nació castellana ha constituït un poder estatal centralitzador, a poc a poc, des dels Reis Catòlics, i, d’una manera especial, en temps dels seus successors, els Àustria, i s’ha incrementat, en gran manera, amb els Borbons. La nacionalitat castellana, paulatinament, s’ha apropiat i ha substituït les peculiaritats històriques i els drets propis de la cultura que determina la nacionalitat del nostre Poble confederal, diversificat en tants aspectes culturals com el de Castella, començant per la llengua pròpia.

            Ens han volgut conduir a ser l’Espanya assimilada i incorporada, de manera accelerada, després dels “Decrets de Nova Planta”, fonamentats en el “Justo derecho de conquista” de Felip V, complementats pels seus successors.

            D’una manera molt especial, hem de fer present que aquesta assimilació ha sigut promoguda per les dues dictadures del segle XX, sobretot, la que va seguir a la guerra civil de 1936-1939, després de la victòria de Franco, amb execucions, exilis i actuacions diverses, encaminades a destruir-nos com a Poble autònom i diferenciat.

            [f] Els nostres avantpassats van fer realitat, al llarg del temps, les característiques culturals de la nostra Nació, que no és Castella i el castellà. Actualment, units com a germans en la nostra societat i amb les arrels de la Història, que ens empenten a realitzar-nos (Cf. “Gaudium et Spes”, 55), volem continuar essent artífexs de la nostra cultura, la qual volem viva i actuant en el nostre temps, malgrat els obstacles patits, durant cinc segles, entrebancs, però que, en una part molt important, encara subsisteixen.

            *f-1) Som, no obstant això, un poble autònom i diferent del castellà, dins del marc de la cultura grecollatina, amb una forta influència germànica federal des dels orígens, unit a l’humanisme cristià d’Europa. Tenim assumits fortament els elements dels valors democràtics, propugnats, especialment, en l’època de la Il·lustració, els quals podem qualificar de valors cristians.

            *f-2) Els valors democràtics ja els va posar vigents el primitiu Cristianisme. Resulta senzill llegir els Fets dels Apòstols en el seu conjunt i les Cartes de Sant Pau, que revelen unes comunitats participatives i responsables. Llegiu el capítol 15 del Concili de Jerusalem, versicles 23 i següents. Quan envien els delegats a Antioquia, el comunicat comença així: “Els apòstols i els qui presideixen la comunitat de Jerusalem, germans vostres, saluden els germans no jueus d’Antioquia, Síria i Cilícia”[1]. ¿Quina entitat popular de l’Imperi Romà del segle I s’expressava d’aquesta forma?

            Quan es va redactar la Constitució dels Estats Units d’Amèrica, s’addueix que, damunt de la taula, hi havia les Constitucions de l’Orde dels Predicadors, els dominics, que superaven el concepte d’abats vitalicis, en els monestirs. Amb això, es va optar per la temporalitat en els càrrecs.

            *f-3) Els drets culturals d’un Poble sempre tenen vigència, sobretot, si aquest Poble té consciència d’eixos drets: “Les nacions no moren” deia Benedicte XV durant la Primera Guerra Mundial. Els drets culturals sobirans dels pobles exigeixen els drets polítics sobirans d’eixos mateixos pobles. Llegiu i rellegiu com ho explica Sant Joan Pau II, en diferents documents, especialment, en el Discurs en l’ONU de 1995. Cf. 22, *[D] e, f..

---

[1] En la versió original de l’explanació, posa “Los apóstoles y responsables de la comunidad con los hermanos, saludan a los hermanos procedentes del paganismo…” i, per tant, copsem que es fa al·lusió al paganisme.