Pere Riutort i la recuperació del Poble

Tot seguit, una part més de l'explanació de Pere Riutort (en la versió del 2018), continuació de la que posàrem fa uns dies. 

[3]  Parlem clar: molts dels fets que adduesc en aquest escrit personal o les corresponents reflexions, bàsicament, no son l’acció de tal persona, freqüentment, en el meu cas, jo mateix, sinó l’acció feta per qui siga, i que té importància en la historia de la lenta recuperació del nostre Poble, d’un Poble malmès de diferents maneres durant més de cinc segles.

 

De part meua, he fet tot el que he pogut per tal d’ajudar-lo; però n’hi ha, d’altres, que també “han fet la seua faena”: uns, ben positivament; però, d’altres, negativament, fins i tot, amb una dedicació molt important per dur a terme aquesta comesa negativa, que avergonyirà les futures generacions. Res no es pot silenciar.

 

Cal recalcar-ho: hi ha hagut fills del Poble Valencià, ben conscients i conseqüents en el treball de redreçament del que toca ser aquest Poble nostre, que estimem i pel qual tant ens hem sacrificat. En el meu cas, he anat consignant unes quantes actuacions en les quals he intervingut o de les quals  tinc coneixença directa o pròxima. En uns quants casos, solament jo mateix podia contar com succeïren.

 

Entre les accions negatives que s’han patit, no podem oblidar la manera d’actuar de l’Església Catòlica en conjunt, sobretot, els darrers segles; d’una manera especial, en el segle XX i XXI i d’una manera més concreta i inacceptable, a bona part de les terres valencianes a l’època posterior al Concili Vaticà II, des del qual cal partir d’uns principis ben clars i irrefutables. Basta fer la comparació amb el que ha succeït i s’ha dut a terme a Catalunya i les Balears i tot allò que ha succeït en l’anomenada “Batalla de València”, que té uns importants responsables principals.

 

Vull repetir, novament, que cal la col·laboració dels qui llegiran aquest escrit, per tal de completar-lo i precisar alguns aspectes dels esdeveniments adduïts. Especialment, seran ben rebudes les crítiques sinceres i fonamentades, sobre els comentaris i judicis que es presenten. El meu desig és que la veritat, i sols la veritat, una veritat, algunes vegades, molt desagradable, vaja sempre pel davant.

 

     [4] Malgrat l’acció negativa de tants anys, a les terres valencianes, no s’ha acabat amb la vida del nostre Poble com a tal. Encara està a temps per aconseguir el que toca ser, en els diferents àmbits, a l’actualitat, començant per la defensa i promoció eficient de la llengua pròpia.

 

Són cridats tots a col·laborar en aquesta necessitat, de deixar constància per a les generacions futures. De tot, n’ha de quedar constància com a veritat, no com a revenja o per pur orgull, sinó com acció de Poble com a tal, que ha tingut uns determinats subjectes que han donat generosament el que tenien de si mateixos i s’han posat al davant per tal de dur-ho a terme. De fet, però, ha estat una història de molts de sofriments, de grans dificultats que encara continuen i que, en el meu cas, solament la confiança en Déu i la presència de Maria en la meua vida, m'ha impulsat a continuar.

 

[5] Quant al Santuari de la Mare de Déu, estem treballant en la Fundació Canònica, que donarà suport i continuïtat al Santuari. de la Mare de Déu a Tàrbena. El nom de la nova Fundació Canònica, segurament, serà el d’“Arrels cristianes del nostre Poble”.

 

Pense en l’ideari, que donarà raó de la constitució i realitzacions estables, que volem que tinga com a pròpies el mateix Santuari. Actualment, podem comptar amb magnífics documents de la Santa Seu, que donen molta llum sobre el per què i el com d’un Santuari de la Mare de Déu que voldríem bastir en els bells paratges de Tàrberna. D’una manera especial, tenim al davant els Documents: “El Santuari, memòria, presencia i profecia del Déu viu” del Pontifici Consell per a la pastoral dels emigrants i dels itinerants, 26 de maig de 1999. “Per una Pastoral de la Cultura” del Pontifici Consell de cultura, 2 de juny de 1999. El capítol VIII: Santuaris i pelegrinatges del directori sobre pietat popular i litúrgia de la Congregació per al culte diví, 17 de desembre de 2001; i, en el 2017, 11 de febrer, el “Motu propio” del Papa Francesc Sanctuarium in Ecclesia.

 

[6] Treballem, amb molt de patiment, en la solució dels problemes, que ha comportat el gran frau de la venda de l’edifici de València, que, per doble motiu, com exposarem, ha exigit que hàgem hagut d’aturar tota activitat, fins que hi haurà les corresponents resolucions judicials; resolucions judicials que tenim el temor que siguen manipulades en favor de determinacions no gens fonamentades en justícia.

 

Els diners amb què comptàvem amb aquesta venda estan en mans de persones que no han fet més que aprofitar-se, fraudulentament, de la confiança que legítimament s’havia posat en elles. Una part important de la venda fraudulenta de l’edifici, en general, procedeix de sacrificis personals en béns que pertanyien a mi mateix. D'altres, d'una manera especial, procedien d'En Josep Carreres de Nadal. Aquests fraus i furts han anat viciosament a jocs d’atzar i a activitats sexuals, gens adients en un Santuari de la Mare de Déu. S’han malmès uns béns que tenien, i han de tenir, unes finalitats concretes: evangelització en tots els camps possibles; compromís de solidaritat en necessitats de la nostra gent, especialment, amb la tercera edat; promoció i defensa de la cultura del nostre Poble en els diferents aspectes.

Tenim al davant el model del Santuari del mateix segle XX, de Pompeia, prop de Nàpols, dedicat a la Mare de Déu del Roser. Un Santuari molt popular, envoltat d’obres socials. El que tingué la inspiració de fundar-lo, el beat Bartolomeo Longo, va morir el 5 d’octubre de 1926.

   L’obra creada per Sant Pius de Pietralcina és admirable i voldríem que la nostra tingués, almenys, una mica de l’eficiència pastoral de l’obra que deixà el sant caputxí amb la vida espiritual, d’acompanyament i d’ajuda als necessitats.                                                                 

 

 

      [7] M’ha preocupat l’actitud de la Conferència Episcopal Espanyola amb el seu comunicat de 13 de desembre de 2013, posteriorment repetit. S’han ficat amb una extraordinària ignorància en “el cas català”. Els documents del Magisteri Pontifici dels Papes del segle XX i, d’una manera especial, el que diu i prescriu el Concili Vaticà II no s’hi ha tingut en compte com cal.

 

      Ens trobem amb una visió històrica d’Espanya, provinent especialment de l’acceptació dels decrets de Nova Planta després de la guerra de Successió amb Felip V, inacceptables, no solament, des dels principis del Magisteri de l’Església Catòlica; però també, igualment, si tenim al davant l’article 2on. del document de la “Declaració Universal dels Drets Humans” i altres documents de la societat civil a l’actualitat.

 

       La definició de “nació”, que en fa “la Constitución Española”, és coincident amb la que tenia, i en té encara, el feixisme espanyol. Aquesta concepció de l’Estat Centralitzador Castellà-Espanyol com a nació exclusiva en l’actualitat, és la que es consigna en el “comunicado” de l’Episcopat Espanyol i en el document previ que el sustenta. Cal fer notar, amb molt de disgust, que, en els esmentats documents de l’”Episcopado Español”, o es desconeixen els principis de l’Església Catòlica relatius al tema, sobretot, en el segle XX, o bé no s’accepten.