dilluns, 19 de desembre del 2022

Pere Riutort, quilòmetres recorreguts pel Poble i per la llengua catalana

 A continuació, prosseguim amb els texts de l'explanació de Pere Riutort (pp. 7-9 de l'original).


[11] València te diners per a fer grans monuments per les festes de Sant Josep i Sant Joan, que acaben cremats i destruïts. Hi ha diners per a grans vestes d’ostentació per als moros i cristians. Bous al carrer... Molta pólvora... No és que estiga contra les festes populars, tot el contrari: freqüentment, comporten uns grans valors que no és el moment d’explicar-ho; però, de seguida, es presenten també unes reflexions com la que segueix. El Poble Valencià no té diners per a fer realitat la gran dignitat que li pertany com a Poble Cristià, per tal que la seua llengua, en paraules de Sant Pau VI, a l’acabament del Concili Vaticà II, estiga “entre les innombrables llengües que parlen els pobles d’avui, que han estat admeses a expressar, litúrgicament, la paraula dels hòmens a Déu i la paraula de Déu als hòmens”? 7 de desembre de 1965.

 

L’any 1970, quan hi va haver la realització, en edicions, dels nous textos litúrgics procedents de la reforma litúrgica del Vaticà II, Mn. Lluís Alcon, no l'Església valenciana, que ignorà i encara ignora el signe pentecostal de l’ús de la llengua personal, pròpia, vernacla de cada Poble del món, pagà pel seu compte una edició de “l’Ordinari de la Missa”. Se’n vengueren menys de setanta exemplars. La primera decisió de la reunió posterior fou que s’havia de deixar de banda el fer realitat unes edicions econòmicament impossibles; però no vaig poder ignorar, que imprescindible, tenir editats els textos bàsics de la Litúrgia reformada pel Vaticà II. En cas contrari, era pràcticament inviable en la vernacula valentinorum, expressió ja encunyada per l’Arquebisbe Mayoral en el seu “Ritual”.

Vaig proposar, a la reunió que es féu a l’Ateneu Mercantil de València, una edició manual, per diferents motius: el principal, per tal de resoldre, momentàniament i en principi, els textos litúrgics valencians; per altra banda, era molt important popularitzar en mans de la gent aquests textos bíblics, ecològics, sagramentals, de pietat popular, d’acord amb el Concili Vaticà II.


Els qui s’havien compromès a avançar els diners de l’edició manual, “desaparegueren” davant les dificultats promogudes per Abril Martorell, gran impulsor, també econòmicament, amb els fons reservats, del desori valencià que s’ha qualificat de “Batalla de València”. Em vaig trobar pràcticament sol, amb el compromís d’una edició manual a mig camí i que s’havia de pagar. Vull anotar novament que els sofriments i les dificultats varen ser indescriptibles.

 

         Els diners esmerçats en el “Llibre del Poble de Déu”, han arribat des de Mallorca, des de les Illes eclesiàsticament sufragànies, a les quals s’han enviat, en aquests quaranta anys darrers, catorze valencians per a exercir-hi de Bisbes residencials o d’Administradors Apostòlics.

Un mallorquí va haver de posar-se al davant per a poder tenir els textos litúrgics valencians i, des de llavors, s’ha hagut de calfar el cap de quina manera, per tal de poder anar endavant; ja que, en gran part, tot ha estat fruit de l’endeutament. Mentrestant, Abril Martorell finançava amb grans quantitats de diners, procedents de Madrid, la denominada Batalla de València.

És una situació molt trista i vergonyant. Mentrestant, s’anuncia amb bombo i platerets, que han pagat des de “la metropolitana de València”, l’edició en la llengua dels textos litúrgics respectius: una llengua de Zimbabue parlada per uns trenta mil catòlics. Em pareix molt bé, però, ¿qui és capaç d’acceptar, quan un es mor de fam i es queda sense res, per tal de poder menjar el que necessitat, que dona a uns altres allò que és imprescindible per sobreviure ell mateix?

Pel que, a mi, pertoca, cal afegir-hi: i el temps dedicat durant anys i anys en aquest treball de la promoció de la litúrgia i de l’ensenyament escoltar, diríem tots els dies de l’any i totes les hores, ¿qui ho ha recompensat econòmicament...? ¿I els milenars i milenars de quilòmetres recorreguts en cotxes de segona o tercera mà, per tal de conscienciar la gent? ¿I les nits sense poder dormir davant els greus problemes de tota índole presentats, incloent-hi els econòmics?... I, mentrestant, repetim-ho, ¡a 360€ les reunions, pràcticament inútils dels acadèmics, “polítics en bona part”!

 

Qui no admira la mare Teresa de Calcuta?... La seua donació completa, total, perquè morissen dignament en un llit, els moribunds dels carrers de Calcuta!: és molt meritori. En el cas propi, el treball esmerçat en la promoció escolar i en la litúrgia no ha suposat menor dedicació i compromís que el d’aquesta admirable dona;... unit, això sí, de part meua, a grans incomprensions, persecucions, sofriments i enganys, impropis i promoguts, sobretot, eclesiàstics i gent d’església! Déu ho sap.

 

Estic, en aquests anys presents, en una situació de gran pobresa material, perquè l’única entrada econòmica que tinc és allò que m’arriba mensualment per la meua jubilació, que tinc disminuïda, de bona manera, perquè, durant disset anys, no es cotitzà a la Seguretat Social, perquè les Congregacions religioses no ho feien.

Han hagut de ser assumides per mi mateix totes les despeses d’una obra començada amb enganyadors hipòcrites i lladres que actuaven al darrere, grans coneixedors, com poques vegades he pogut comprovar, de l’art del trilerisme, amb un “bullying” infame contra una persona d’edat.

 

Vull esmentar, ja, des d’ara, especialment, l’obra del Santuari començat a Tàrbena. S’han fet esment, d’una manera especial, els dos Campos i les seues empreses “amigues” i el protonotari arximandrita “Borgia”, com tinc explicat en els escrits pormenoritzats corresponents a aquest eclesiàstic.

 

He hagut de fer front als grans dispendis que suposen els judicis contra els Campos i les seues empreses amigues, juntament amb els juís que ha exigit l’acció nefasta i hipòcrita del Mons. Francisco Alonso Sirvent Domínguez, Protonotari Apostòlic d’arrels valencianes, natural d’Almudaina, que viu i actua a l’Arxidiòcesi de València, acusat de pederàstia i robatori a la premsa valenciana i d’altres greus activitats a la diòcesi de Ponce (a Puerto Rico), a Eivissa com a capellà militar...

La mentida i l’engany han estat presents d’una manera inaudita i inimaginables. L’Arquebisbat de Valencia i el bisbat de Ponce (a Puerto Rico), davant aquestes realitats, no actuen. Sembla que es tiren la pilota els uns als altres.

 

Davant els diversos judicis, em ve de seguida el pensament: ¡Quin “regal”, quin agraïment he rebut dels valencians pel meu treball, de part de bastants valencians que m’han insultat de paraula, amb pintades, escopinades i m’han promès, fins i tot, en públic, en diverses ocasions, que em farien volar el cap. També han aparegut catalans aprofitats i mentiders, des de Catalunya, més concretament, de la Gran Enciclopèdia Catalana i de la Fundació Albert Bonet! A ambdós, també he hagut de respondre judicialment, amb les corresponents despeses econòmiques i grans disgusts.

 

                              Tàrbena – La Marina, 9 d’octubre de 2014.

                                       Actualitzat en els anys posteriors.

 

 

                                         Signat: Dr. Pere Riutort Mestre, prevere

 

 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada